Nit de Sant Joan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Foguera de Sant Joan a la platja de la Marina Alta
Medalla commemorativa d'argent. Josep Ramisa. 1980

La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc, la Nit de les Bruixes o la Nit del Ros, es celebra arreu dels Països Catalans[1][2][3][4][5][6] i altres indrets durant la nit entre el 23 i 24 de juny, una de les més curtes de l'any a causa de la proximitat del solstici d'estiu.

Les celebracions tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se'n munten moltes de diferents o només se'n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s'han anat acumulant durant tot l'any. En les celebracions hi té un lloc destacat la piroctècnia.

Destaca la flama del Canigó, que davalla fins centenars de pobles per encendre les fogueres. També s'encenen les fogueres d'Alacant, les falles en alguns municipis del Pirineu, i les Festes de Sant Joan de Ciutadella, amb els cavalls de protagonistes.[7] Gastronòmicament s'acostumen a acompanyar les reunions familiars al vespre pròpies d'aquesta data amb la coca de Sant Joan, de recapte o de llardons.

Història de les fogueres[modifica | modifica el codi]

Una foguera de Sant Joan segons una auca del segon terç del segle XIX

No és gens clar l'origen d'aquesta celebració. No sembla que provingui d'una tradició molt antiga i podria tenir pocs segles. Hi ha qui hi veu un origen pagà anterior al cristianisme, una mena de reviviscència de les festes del solstici d'estiu. En aquest sentit, hi ha la creença que les flames allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen durant aquesta nit o que si també vaguen durant la resta de l'any, en aquest dia ho fan més intensament i en més nombre. Altres li veuen un origen burleta i alegre en el fet que és la nit més distant a la de Nadal i per tant hauria de ser la més maleïda i estimada pel diable.

S'han recollit lleis del segle XVIII que miraven de posar fre als jocs de la gent amb els focs d'artifici durant aquesta nit, però ha estat en va. Durant el franquisme es va tractar de posar fi a la festa considerant-la pagana i impròpia de la gent cristiana, però per tot arreu es va continuar clandestinament sense que es pogués frenar. Entre les creences al voltant de les fogueres hi ha qui creu que les fogueres tenen la virtut de netejar el cel de les nuvolades malignes capaces de dur calamarsa, de manera que cal encendre-les un cop l'any perquè no pedregui i faci mal temps.

Crida l'atenció que un home tan detallista i versat a explicar els costums de l'època com Cervantes faci anar el seu Quixot a Barcelona just en el dia de Sant Joan i no faci ni un sol esment a la tradició. Això fa sospitar que si en aquella època hi havia fogueres, devien ser apartades o de poca importància. Per altra banda, es conserva una norma de l'Ajuntament de Barcelona de l'any 1780 en la qual es prohibia específicament les fogueres dins les muralles de la ciutat per a aquesta celebració, per la qual cosa se'n podria deduir que llavors la festa ja s'havia popularitzat.

Era tradició molt estesa de cremar quatre fogueres, una a cada cantonada de la masia; d'aquesta manera la protegien de tota mena de mals. A vegades només a l'entrada, amb la mateixa finalitat. Però des de sempre s'ha assajat d'impedir-les dins les ciutats, pels perills lògics que comporta.

Sembla haver-se perdut el costum, però emulant el costum del rei Carnestoltes, era absolutament estès de posar un ninot de palla guarnit amb un cove fent de capell al capdamunt de la foguera. Quan el foc ja cremava ben fort i abans que arribés al ninot, la mainada l'apedregava per tal que caigués a la foguera i es consumís. A Collbató i al Bruc, això no obstant, el que s'hi posava era una canya amb un tros de tela emulant un bandera. A vegades, aquest ninot es posava al cim d'un tronc d'arbre tallat expressament per a l'ocasió i que vertebrava la foguera.

Cap a la regió de Montserrat, havia estat tradició passar el rosari així que s'apagava la foguera. En canvi, en el Lluçanès, el passaven abans. Cap a Montserrat, era tradició que el més vell del poble encengués la foguera comunal i en acabat cridés Beneït sia sant Joan!, crit que era replicat per tota la gent congregada. En canvi, al Vallespir, l'havia d'encendre la darrera parella en haver-se casat.

A la Conca de Barberà, s'encenia una foguera davant de l'ermita de Sant Joan de la muntanya, ermita que és visible des de tots els punts de la comarca. Els altres pobles, en veure el foc dalt de la muntanya, encenien les seves.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Gastronomia dels Països Catalans

En aquesta nit, per sopar, és habitual de fer reunions familiars o bé d'anar a alguna festa popular amb taules preparades a la vora d'una foguera. Llavors es menja tota mena de coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d'antic ritus solar. Avui en dia, la talla estàndard sol ser canònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample. Com que és dia de festa, és tradicional de prendre vi o cava.

Pirotècnia[modifica | modifica el codi]

Ja al segle XII, no es podia concebre en terres catalanes una festa sense pólvora. A València, i en els altres territoris que durant segles van gaudir del refinament sarraí, es va mantenir el caliu de les festes del foc. Des d'antic, ha estat una tradició l'encesa de focs artificials durant la revetlla de Sant Joan a Barcelona. Les pirotècnies familiars que fins a la República pintaven el cel amb els focs van ser qui, amb tenacitat, van aguantar la repressió posterior a la guerra. Algun empresari de fora de Catalunya es presentava de visita oficiosa amb l'uniforme militar per atemorir els organitzadors de festes i aconseguir, amb amenaces, que es contractessin empreses de fora de Catalunya, ja que les catalanes eren considerades rojas y desafectas al Régimen. Avui, gràcies a l'esforç i a la bona gestió, alguna empresa pirotècnica catalana suporta millor la crisi que no pas d'altres, tot exportant el foc català arreu del món.[8]

Balls i danses[modifica | modifica el codi]

Avui en dia, els balls per sant Joan romanen reduïts a l'àmbit estrictament folklòric, però havien estat molt estesos a tot arreu, sovint com una manera d'atiar el foc o de simplement fer-ho veure. Es tractava de balls rodons que es feien al voltant de la foguera. On era popular la sardana es ballaven sardanes, però a la resta de territoris solien ser corrandes cantades pels mateixos ballaires i desproveides de qualsevol instrument. A cada poble tenien la seva pròpia cantarella, però a causa de la mena de celebració en què s'ha convertit avui la festivitat, han acabat desapareixent, o si més no, han esdevingut festes de música enllaunada.

A Felanitx, Llevant de Mallorca, i a Pollença, Tramuntana de Mallorca, es continua de ballar la dansa de sant Joan Pelós. És un personatge que representa sant Joan Baptista, vestit amb una vestimenta d'origen antic amb colors cridaners, amb la cara coberta amb una careta, que es passeja pel poble el dia de sant Joan, tot ballant al so d'uns instruments primitius.

Curses pel bosc[modifica | modifica el codi]

En els pobles del Pallars encara queda el costum antic, més estés abans, de carregar a coll troncs ardents i flamejants, corrents pel mig del bosc. Els que ho fan s'anomenen fallaires. El foc va alliberant una cua de guspires que n'il·luminen l'esquena i guarneixen la nit fosca des de la llunyania.[9]

Un parell de setmanes abans, els fadrins interessats a participar-hi, van al bosc i tallen un tronc (falla) tan gran com les seves forces els permetin de carregar. Arribada la nit, s'enfilen al cim d'una certa muntanya i a un senyal de sortida d'un a un es llencen en cursa en un sender determinat. Al peu de la rampa, esperen dos casats amb la tasca d'aturar aquells que duen massa embranzida per poder-se deturar sols. Un cop acabat el recorregut llencen els troncs per encendre una gran foguera comunal. La tradició és ben viva, però ha perdut molta part litúrgica relacionada amb el cristianisme, com passejades davant l'església i passades de rosari.

Es conta que els antics pirinencs foragitaven amb foc els esperits de la nit, tot esperant que el sol del matí els espantés. Amb les flames de les falles, es donava força al nou sol. La paraula falla ve del mot llatí facula, que vol dir torxa o atxa. Ja en el Llibre dels Feits, es diu que les tropes catalanes del rei En Jaume portaven falles per fer llum al seu pas. Al Pirineu català, els fallaires baixen corrent muntanya avall amb les falles o els fais encesos fins a la plaça del poble, on fan la gran foguera. A mitjan mes de juny, al poble de Durro, els fadrins baixen muntanya avall amb la falla encesa tot seguint al fadrí major fins al poble. A Isil, ho fan per Sant Joan.[10]

Mitologia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Mitologia catalana

Criatures fantàstiques[modifica | modifica el codi]

Una de les formes amb què popularment s'anomena aquesta vetllada és la de la Nit de les Bruixes i és que es creu que aquesta nit és maleïda i que els més fantasiosos éssers surten amb més intensitat que en qualsevol altra nit de l'any. La majoria són malèfics i veure'ls duu la desventura, però també n'hi ha amb les quals se somia de topar des de ben petit.

Es diu que és la nit preferida per a la irrupció de cucales, l'Ànima de Cantiret, la feram, la mala bèstia, la Marmajor, nyitos i gambutzins. És lògic, ja que són dues criatures fantàstiques amb què s'espanta a la jovenalla -sobretot les fadrines- perquè no s'allunyin de poblat, i en aquesta nit en són més propensos que en d'altres.

També s'explica que surten els pertinedors, ànimes en pena que no van poder entrar al cel i que ara vaguen per la terra. També apareixen els Joanets que són manifestacions lumíniques, talment com boles de focs d'esperits, però aquests guarden gelosament tresors que potser algun afortunat podrà veure, però compte per què els defensaran amb pessics, mossegades i cremades.

Es creu que l'amoreta només surt aquesta nit i que va disparant a la gent amb arc i fletxes per enamorar-los. També s'explica que es passeja la Dama Fortuna, cavalcant sobre una roda o un carro alat. Qui la vegi tindrà sort assegurada per tot el que li resti de vida. I són força evidents els efectes de la pols que fa casa que alliberen els arbres del bosc per aquesta nit, però només si a un li cau la del sexe adequat, perquè si li cau la pols de l'altre sexe llavors tindrà el casament més desventurat que es pogués desitjar a un enemic.

És una nit de reunions per tota aquella mena de criatures màgiques que a la seva manera són dotades d'enteniment. Les bruixes es reuneixen per celebrar els seus sàbats. Les bruixes de mar enmig del mar, caminant damunt les aigües on fan els seus balls rodons on es presenta el diable i pequen de moltes maneres diferents. La màgia de la nit els dóna màgia i forces per proseguir les malifetes. També es reuneixen entre elles les aloges, o les seves parentes, goges, llufes, emapitides o dones d'aigua. Fins i tots els follets es reuneixen entre ells a les llars de foc i es comporten d'una manera diferent de com ho fan la resta de l'any.

Es diu que qui neix aquesta nit queda marcat per tota la vida. Se'ls anomena Joanencs i duen marcades creus en el paladar i els palmells de la mà en lloc de la M que tenim tots els Mortals. Si la llevadora li podia tallar el tel de la llengua d'una manera o d'una altra, llavors podia parlar en dues llengües diferents alhora. Es deia que havien nascut en gràcia i que fins i tot tenien capacitat per convertir en or les monedes que passessin per les seves mans durant les batallades del rellotge a mitjanit.

Propietats de les herbes[modifica | modifica el codi]

Les plantes com la carlina, l'alfàbrega, la berbena, la farigola, el fonoll, el romaní, el roser de bosc i l'englantina; l'arrel de la mandràgora, el pericó o herba de Sant Joan; les herbes menudes, la flor de Sant Joan, la flor de saüc, la menta, la ruda, la flor de malva, etc., aquesta nit se suposa que tenen virtuts màgiques com la bona sort, la bona fortuna, la bonaventura, la protecció contra el malefici de bruixa, les berrugues, el mal d'ull, les malalties de la pell (la tinya i la ronya) i tots els mals, i propietats especials com la visió de futur o la invisibilitat (la falguera). Es representen sovint en forma de ramets i d'enramades de garlandes que, amb el temps, han esdevingut paperets i serpentines.[8]

La Nit de Sant Joan és un moment únic per les herbes, ja que hom creu que al punt de mitjanit sant Joan Baptista les beneeix per tot l'any i aquest és el moment en què tenen més poder. Agafen tota mena de virtuts, la majoria guaridores o de bonafortuna. Hi ha un refrany que ora :

Les herbes de Sant Joan
tenen virtut per tot l'any

Era doncs costum d'aquesta nit, sortir al bosc a collir tota mena de plantes. Per València hi ha la creença que a mitjanit les fulles de les oliveres es giren i que la part clara mira cap al cel i la verda més fosca a terra. A molts de llocs, com a Ciutadella de Menorca tenien costum de collir una canya de Sant Joan verda per deixar-la al peu de la porta com a record que han sortit per la nit a cercar fortuna.

Es creu que l'anomenada Herba de Sant Joan es desclou a mitjanit d'aquesta nit. Collir-ne i posar-la cap per avall en una bossa vermella que pengi del coll protegirà el portador de patir mal de cap durant tot un any.

Un pràctica que en les seves nombroses variants es pot considerar universalment estesa és la de fer passar un infant entremig d'una soca partida per la meitat. Es deia que això els protegia de trencadura.

A Mallorca s'explica que aquesta és la nit en què apareix l'herba des uis (ulls), la qual tindria la propietat de guarir la ceguesa. El problema és que adopta unes formes tan variables que no és possible de descriure-la, però aquesta nit brilla com un llum i es fa localitzable. Aquesta herba l'haurien plantada els sarraïns en el temps que romangueren a l'illa. Cal treure'n el suc per aplicar-lo com a ungüent i una manera de fer-ho és caminant-hi per sobre.

Es diu que cal anar amb compte de no topar-se amb bruixes i tots els altres practicants de màgia negre, ja que aquest és just el dia que fan servir per collir els vegetals amb els quals practicaran llurs pocions i males arts.

Creences diverses[modifica | modifica el codi]

Al País Valencià, hi ha tot un seguit d'antigues creences populars referides a la Nit de Sant Joan:

  • Existeix la creença que qui es pren un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades, conservarà la salut del cos, molt especialment la de la pell. Aquest ritual ha de ser repetit cada any, si es desitja perllongar-ne els efectes. El refrany "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any" és un recordatori d'aquesta cita anyal.
  • En el passat, als pobles de vora el mar, era costum que la vespra de Sant Joan les fadrines posaren en un got ple d'aigua el blanc d'un ou. L'endemà, l'examinaven a fons: si el blanc havia format la imatge d'una barca, això era senyal que el seu xicot seria mariner; però, si hi havia la figura d'un forcat o la d'un arbre, el seu futur espòs seria llaurador.
  • Es diu que la Nit de Sant Joan és la millor de l'any per a descobrir corrents d'aigua subterranis o per collir herbes de muntanya, que en aquest temps han adquirit el màxim de la seua virtut guaridora.
  • Per mitjà de tres faves -una pelada, l'altra a mig pelar i la tercera amb la corfa- una jove casadora pot conéixer la situació econòmica de qui serà el seu promès. La Nit de Sant Joan, ha de guardar les faves dins d'una bosseta, les amaga davall del llit i, en despertar-se, en treu una a l'atzar. Si treu la pelada, el seu promès serà més pobre que una rata. A mig pelar, ni ric ni pobre. Si li ix la de la corfa, el seu xicot serà farcit de milions. També es poden fer servir tres creïlles (patates).
  • La tradició popular atribueix a Sant Zacaries l'encesa d'una fogata per a celebrar el naixement del seu fill. Per aquest motiu, hi ha qui adreça constants invocacions al pare de Sant Joan Baptista durant la preparació d'una foguera i les cessa quan hi cala foc.
  • Dins de la tradició de la recollida d'herbes a la nit de Sant Joan hi ha una que explica que a les 12 de la nit i per pocs segons les falgueres fan les seues flors i desapareixen al poc. Cal dir que les falgueres com a pteridòfites no fan flor. Qui haja tingut la sort de recollir-les podrà realitzar encanteris excepcionals com per exemple la creació de donyets al seu servei.
  • Plenes un plat fons d'aigua i li deixes caure una gota d'oli al mig, seguidament deixes amb cura el plat sota el llit tota la nit. L'endemà al matí si la gota d'oli continua igual gaudiràs de bona vista eixe any, si pel contrari s'ha desfet en diverses gotes eixe any necessitaràs d'un oftalmòleg.
  • Es plena un plat d'aigua i deixes dins uns papers amb el nom de les persones que t'agraden i voldries festejar amb elles. Els noms han de ser a llapis i els paperets doblegats per la meitat dues vegades. Deixes el plat tota la nit sota el teu llit i l'endemà aquells que s'hagen obert a l'aigua seran les persones més receptives envers teua.

Celebracions destacades[modifica | modifica el codi]

La flama del Canigó[modifica | modifica el codi]

Article principal: Flama del Canigó

Com a continuació d'una iniciativa encetada el 1955 per l'excursionista nordcatalà Francesc Pujades, des de l'any 1966, gent del món excursionista i catalanista baixen l'anomenada Flama del Canigó des del cim d'aquesta muntanya i la porten en relleus arreu de les terres de parla catalana per encendre les fogueres de la nit. La Flama surt del cim del Canigó la matinada del 23 de juny i comença a escampar-se per tots els Països Catalans a través de centres de repartiment i cadenes de relleu, de manera que es calcula que aquella nit s'encenen unes 30.000 fogueres amb el foc que prové del cim del Canigó.

Fogueres d'Alacant[modifica | modifica el codi]

Article principal: Fogueres d'Alacant

A Alacant, on és la festa major, se sol sopar a les barraques i els racons de cada foguera amb tots els seus membres i menjar coca amb tonyina i bacores.

Falles del Pirineu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Falles del Pirineu

Al Pallars, l'Alta Ribagorça i l'Aran, es cremen diverses de falles durant un parell de setmanes a poblacions com Boí, Casós, el Pont de Suert i Vilaller, a més de les conegudes Falles d'Isil, tot i que la revetlla de Sant Joan és quan se'n cremen més. Es tracta d'una tradició pre-cristiana per a celebrar l'arribada de l'estiu. El 2014 es van començar a encendre a Durro el 14 de juny i l'última el 26 de juliol a Llesp. El gros de les baixades i cremades, amb tot, serà demà durant la revetlla de Sant Joan.[7]

Festes de Sant Joan de Ciutadella[modifica | modifica el codi]

A les Illes es celebren les festes de Ciutadella, que en comptes del foc tenen com a element característic els cavalls. Hi ha Missa, caragols i corregudes en una festa que s'allarga fins a la matinada de Sant Joan.[7]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sant Joan a la Catalunya Nord
  2. Sant Joan a Barcelona
  3. Sant Joan a Alacant
  4. Nit de Sant Joan a València
  5. Nit de Sant Joan a Lleida
  6. Joan a les Illes Balears
  7. 7,0 7,1 7,2 Redacció. «El país celebra Sant Joan, de punta a punta». Vilaweb, 22 juny 2014 [Consulta: 24 juny 2014].
  8. 8,0 8,1 «[w110.bcn.cat/fitxers/museuetnologic/lanitdesantjoan2.823.pdf La Nit de Sant Joan]». Falta indicar la publicació, Museu etnològic de Barcelona [Consulta: 20 octubre 2013].
  9. «Festes d'arbres». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
  10. «La nit de Sant Joan». Exposició. Museu etnològic de Barcelona.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nit de Sant Joan
Vegeu texts en català sobre Nit de Sant Joan a Viquitexts, la biblioteca lliure.