Mitologia catalana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Mitologia catalana és el llegendari que s'ha explicat durant generacions a Catalunya o als Països Catalans. Es tracta d'un conjunt d'històries de transmissió oral centrades en personatges singulars o en explicar l'existència de construccions i particularitats locals. Poden ser la transformació de mites europeus similars o bé tradicions pròpies. Com a representació cultural transcendeix els límits fronterers actuals, essent una manifestació més de la cultura catalana.

Eminentment de transmissió oral es pot dir que hi ha similituds amb les cultures limítrofes. No obstant això, als Països Catalans s'hi presenten una sèrie de característiques pròpies com els diferents personatges fruit de la diferenciació cultural.

Orígens[modifica | modifica el codi]

L'origen de la mitologia possiblement recollís part de les creences preromanes integrades en el paganisme romà, és el cas de les faies. Els lars haurien derivat cap a les figures dels gnoms i follets, les nimfes derivarien a moltes figures lligades a l'aigua com ara les aloges o bé les dríades derivarien a esperits del bosc com ara les fades.

La crema d'objectes durant el solstici d'estiu és un ritual habitual des de temps prehistòrics al Pirineu català. (Haro de Les, 2008)

La cristianització de l'imperi Romà i especialment l'edicte de Milà del 313 condemnarien pràcticament aquestes manifestacions a la clandestinitat cultural, no obstant això, la penetració fou més profunda a les zones rurals i no tan intensa a causa del bon arrelament que tingué l'arrianisme al regne visigot peninsular. El sorgiment de l'Islam i la conquesta de la península ibèrica importà algunes creences i llegendes pròpies dels pobles semítics i en generaren força lligades als fets de l'ocupació sarraïna i la contesta militar del Regne Franc (p.ex. cançó de Rotllan), tot i així el paganisme persistí amb força a les àrees rurals. Els rituals màgics, les rondalles i llegendes foren una forma d'entendre i transmetre coneixements sobre les herbes remeieres, la història i la moral entre les classes sense instrucció.

L'església catòlica generà la seva pròpia mitologia al voltant de les figures de determinats sants: Sant Narcís i la llegenda de les mosques durant el setge de Girona del 1285, Sant Jordi i el drac,[1] el suposat martiri de Santa Eulàlia de Barcelona i fins i tot en vida com sant Vicent Ferrer. També fou època de les epidèmies de pesta negra i com a conseqüència es desenvoluparen les danses de la mort o danses macabres que foren representades en diverses localitats catalanes durant segles.

A partir de la baixa edat mitjana els éssers mitològics foren considerats dimonis o bé entitats relacionades amb la bruixeria i perseguits per l'església catòlica. La inquisició practicà múltiples execucions públiques i crema d'objectes per tal d'eradicar la bruixeria. Molta de la casuística fou recollida per Sprenger i Kramer al Malleus maleficorum i a nivell peninsular autors com els religiosos Martín del Rio ("Disquisiciones mágicas", 1599), Fuentelapeña ("El ente dilucidado", 1676), Benito Jeronimo Feijoo ("Teatro crítico universal", segle XVIII). El racionalisme dels segles XVII i XVIII relegà les creences sobre bruixeria i els éssers fantàstics als contes per fer por als nens i bandejada dels costums i creences generals.[2]

Ben entrat el segle XIX amb la Renaixença i el modernisme es cercaren els referents mitològics catalans i molts autors s'interessaren a cercar i documentar aquests costums i rituals propis, destacant-se'n entre tots la figura de Joan Amades en la seva obra gairebé enciclopèdica, recolliren moltes de les llegendes, costums, cançons i rondalles. L'esplendor medieval esdevingué un referent històric i cultural i per aquest motiu s'inventariaren especialment els relats de l'època.

Criatures mitològiques catalanes[modifica | modifica el codi]

El llegendari català és ple de referències a éssers mitològics i fantàstics. Recorrent tos els territoris es poden trobar rondalles referides a terres i efemèrides concretes, des de la formació dels Pirineus per Heracles fins a la cançó de Rotllà.

Les aigües[modifica | modifica el codi]

L'aigua és ubiqua a les mitologies, especialment en la catalana, bé sigui per l'escassetat general o per l'abundància quan es troba en gorges i estanys. Ja siguin trobades segons la regió, en cursos d'aigua continental les aloges, païtodes, encantades, encantaries, dones d'aigua o goges; o el peix Nicolau, la maruga o el vell del mar (Barcelona) en relació al mar; guarden certa relació amb les ondines i les sirenes d'origen grecoromà.

Fruit dels boscs[modifica | modifica el codi]

La crema de biomassa és habitual durant la nit del 23 de juny

Els boscos i els erms són refugis d'antigues ciutats i temples pagans abandonats al pas dels decennis, engolits per la natura. Conèixer l'efecte medicinal d'algunes espècies requeria de llargues estades als boscos, on s'hi poden trobar, si hom té molta sort, gnoms, la mandràgora de poders màgics extraordinaris. Les fades, les bruixes cercant-hi algun bolet. El tió de Nadal té origen en l'animisme que arrelava en els arbres i en els pobles germànics, és cremat a l'altre solstici a moltes llars de foc. Els simiots també poblaven els boscos fent maleses.[3]

La gent menuda[modifica | modifica el codi]

Unes de les més curioses criatures són les de mida reduïda, petits éssers, alguns malèvols, de totes maneres dotats d'una gran intel·ligència, són els genis, follets i donyets. Els trasgu d'origen asturià són un clar referent d'aquells malvats. Tolkien escrigué sobre els goblins que aparegueren en algunes traduccions com a trasg. No obstant això, la denominació més estesa tradicionalment és la de follet i la seva funció és mortificar als inquilins de les cases amb qui cohabiten.

Aquests éssers adopten diversos noms i característiques secundàries pròpies: Cerdet a Alacant, a les Pitiüses el Barruguet i el fameliar; l'homo de sa colzada, els diables boets i els negrets a ses Illes Balears, el gambutzí a les terres de l'Ebre, els minairons[4] andorrans o de l'Alt Urgell, diablorins al Pallars o famelians.

Monstres errants[modifica | modifica el codi]

Els camins no són un lloc gaire segur si ens atenyem als usos que en feien el Marraco, les bubotes i l'home del sac, la vella Brígia, el Nonell, el Dip, al que Perucho li atribueix implícitament una certa relació amb el lobisome gallec i fins i tot amb la ràbia, l'ànima de Cantiret, el pare llop, l'home de neu, l'home dels nassos, la Cleméncia, l'home del paraigua, el papu, el comte Estruc (Llers, Alt Empordà)... Tots són presentats com personatges descarrilats, que apareixen de tant en tant i que rarament encaixen en la vida en societat, ja que, quan apareixen, són motiu de desgràcies o mals averanys.

Éssers tel·lúrics[modifica | modifica el codi]

L'arribada del cristianisme "coronà" molts dels cims amb creus per tal d'apoderar-se de l'espiritualitat d'aquelles muntanyes especialment venerades. És el cas de Montserrat, el Canigó i el Montseny a la Catalunya Vella, però també se'n troben a les illes, com el Toro (Menorca). Aquestes apropiacions foren completades en alguns casos amb les troballes miraculoses de talles de fusta del que s'anomenen mares de déu trobades, com la de Montserrat, o la mare de déu del Mont Llum.[5]


El mateix Pirineu té el seu origen en el mateix Heracles en voler salvar la princesa Pirene del foc provocat per Gerió. La terra i tot allò que n'aflora té un fort component sobrenatural. Nogensmenys era habitual que els ferrers abans de treballar els metalls picaven l'enclusa tres cops per impedir que en sortís el Pericó. El sòl ha generat múltiples rondalles i llegendes moltes sobre gegants: El Trucafort, amb els seus rocs enormes; el Tombatossals (Castelló de la Plana), el pare Esmè (Montseny) i altres gegants vivien en indrets amagats.

Fantasmes i esperits[modifica | modifica el codi]

Moltes són les representacions d'allò que resta invisible. Ànimes en pena, la santa companya, els incubii i els sucubii, assaltants nocturns, i diversos dimonis menors, i fins i tot el mateix Satanàs prenen formes per temptar l'home i aprofitar-se de les seves febleses. Hi té el seu origen mític el Pont del Diable (Pineda de Mar) i el de Martorell.

Bestiari[modifica | modifica el codi]

Muladona en un text setcentista

Aquesta llista és una representació del bestiari dels Països Catalans i no és exhaustiu, en absolut, però pot donar una visió general d'algunes de les tradicions i llegendes més comunes.

       

Pàgines que s'hi relacionen[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "El Llibre dels Feits (S.XIII) relata aquest fet durant l'assalt final a Palma:E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques, e açò deu esser nostra creença que fos sent Jordi, car en hestòries trobam que en altres batalles l'han vist, de cristians e de sarraïns, moltes vegades".
  2. Jesús Callejo, Ricardo Sanchez. Duendes. Guia de los seres mágicos de España. Ed. EDAF (5a Ed.) 1994 ISBN 84-7640-875-7
  3. Costumari català. Joan Amades.
  4. Manairó la llegenda
  5. «Esperits i genis de lloc». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mitologia catalana