Regne Franc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regnum francorum
Regne Franc
Blank.png
Labarum.svg
Blank.png
Blank.png
Segle V – 987 Blank.png
Ubicació de Regne Franc, Regne dels Francs
Capital Tournai (431-508)
París (508-768)
Idioma oficial Llatí
Altres idiomes Llatí vulgar, fràncic, occità, gòtic
Religió catolicisme
Forma de govern Monarquia electa
Rei dels francs
 • 481-511 Clodoveu I
 • 613-629 Clotari II
 • 629-639 Dagobert I
 • 751-768 Pipí el breu
 • 768-814 Carlemany
Història
 • Establiment Segle V
 • Clodoveu I esdevé rei del francs salis Fi dels merovingis, Pipí I el Breu funda la dinastia dels carolingis
 • Carlemany és coronat emperador d'Occident, formalització de l'Imperi Carolingi
 • El Regne de Francia Occidentalis se separa de Lotaríngia (Alemanya) i del Regne d'Itàlia 843 de {{{any_esdeveniment5}}}
 • Accés al tron d'Hug Capet 987

Els regnes francs foren regnes germànics que proliferaren en el territori de l'actual França, l'actual Bèlgica, els Països Baixos i part d'Alemanya, en l'antiguitat tardana després de la desaparició de la Imperi Romà d'Occident i l'establiment al territori pel poble dels francs durant el segle cinquè. Aquests regnes, units al Regne dels Francs (Regnum Francorum en llatí), persistiren durant l'Alta Edat Mitjana entre els segles V i IX.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Territoris sota domini franc.

Els francs, poble germànic amb diverses tribus, començaren a efectuar incursions de saqueig i pillatge a l'interior de l'Imperi Romà d'Occident ja durant el segle III. El general Aeci (s. IV) els derrotà i fins i tot algunes tribus s'incorporaren com a tropes mercenàries a l'exèrcit romà. Cap al segle V se'ls permet establir-se com a foederati en una regió fronterera a la Gàl·lia Belga limitada pels rius Scheldt, Mosa, Mosel·la i Rin.[2]

Després de la caiguda de l'imperi Romà, Clodoveu I, fill de Khilderic I i nét de Meroveu, tots reis dels francs, fou escollit rei dels francs, el primer que presentava una certa unificació de les tribus, i engrandí substancialment els dominis mitjançant l'ús de l'estratègia militar i un ferri control intern (executant ràpidament qualsevol que s'oposés al seu poder). Durant el seu regnat els francs s'estendrien cap al sud dominant Nèustria, Aquitània i la Gascunya fixant la frontera sud amb el Regne visigòtic de Toledo, amb el que mantingué durant dècades disputes sobre el territori gascó i fou derrotat a la Batalla de Vouillé el 507;[3] A l'oest s'establí la frontera amb el Regne de Borgonya, finalment col·lapsat al segle VI i incorporat sota domini franc. I al nord amb els territoris de turingis, frisons, saxons, alamans i eslaus. Amb Clodoveu s'afermà la dinastia merovíngia que pervisqué fins a l'adveniment de la dinastia carolíngia quan es deposà el darrer dels “reis mandrosos”. També fou en època de Clodoveu quan els francs es convertiren al catolicisme.

La invasió àrab del Regne visigòtic de Toledo i la posterior invasió de les Gàl·lies seria frenada per Carles Martell a la batalla de Tours (732). Pipí I el Breu, que fou majordom de palau i dominava Austràsia, Nèustria i Borgonya posà fi al domini merovingi i establí el domini carolingi que acompanyat de conquestes culminarien els seus descendents amb l'establiment de l'Imperi Carolingi. Pocs anys més tard, Carlemany fou investit emperador a Aquisgrà pel mateix papa, i dirigí esforços militars francs cap al sud conquerint en nom de la cristiandat els territoris de la Septimània, però fracassà en la intenció d'expulsar els àrabs de la península Ibèrica havent d'establir el que s'anomenà la Marca Hispànica.

Societat[modifica | modifica el codi]

Els francs proliferaren apropiant-se de les restes de l'Imperi Romà d'Occident sustentada en l'imperialisme i l'esclavatge. Aquesta es basava en una societat piramidal culminada per l'emperador romà i recolzada per un potent engranatge de funcionaris i exèrcit, que requeria de fortes taxes impositives, tant impostos directes i indirectes, per al seu manteniment. La manca de conquestes i l'excés de funcionaris s'apunten com a causes de l'esfondrament econòmic i de poder del baix imperi romà. L'establiment d'estats bàrbars europeus anà acompanyada d'un procés de feudalització i per tant del pas de funcions públiques, pròpies de l'estat, a mans privades. Els francs, poc més de cinc mil homes al s. VI segons estima Gibbon,[2] no disposaven d'aquestes estructures socials ni de recursos humans per mantenir-la, pel que en un inici els territoris que passaren al seu domini eren abundosos en explotacions agrícoles gestionades per esclaus i colons (colonii), però la manca d'aquest control efectiu davant la fuga segurament conduí a les aristocràcies locals a fer "casaments" és a dir a dotar als serfs de la propietat de les terres de cultiu i per tant d'una certa independència econòmica, bé que sota càrregues impositives d'arrendament menors que en època baix-imperial. Els francs serien certament l'elit dirigent d'aquests territoris llatinitzats, que basarien el seu control per la contraprestació d'una protecció militar envers possibles invasions foranes o intromissions d'altres senyors feudals.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne Franc
  1. «Cartes sur les royaumes mérovingiens». (francès)
  2. 2,0 2,1 Gibbon, Edward. The history of the decline and fall of the Roman empire, pàg. 589. 
  3. Wolfram, Herwig. History of the Goths (en anglès). University of California Press, 1990, p. 243. ISBN 0520069838. 
  4. Salrach, Josep Maria. «La formació de la societat feudal. Segles VI - XII». A: Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. 1a edició. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1998. ISBN 8477399808 [Consulta: 4 setembre 2011].