Adalgisel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Adalgisel o Adalgis (en baix llatí Adalgyselus ducis) fou un duc franc i majordom de palau d'Austràsia del 634 al 639.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fou nomenat majordom del Palau entre desembre 633 i gener 634 al mateix temps que Sigebert III era anomenat rei d'Austràsia. Amb l'ajuda de Cunibert, bisbe de Colònia, es va comportar com a regent del jove rei. Adalgisel, Cunibert, i Sigebert havien estat designats per Dagobert.[1] Apareix igualment el 634 com a testimoni en el testament d'Adalgisel Grimo, diaca a Verdun, que era probablement el seu oncle. Aquesta filiació el faria un cosí relativament proper dels primers arnulfians i pipínides.[2]

A la mort de Dagobert I, el 639, Sigebert III va designar a Pipí de Landen com a majordom de palau, i després de la mort d'aquest darrer el 640, a Otó, el seu preceptor. Vers el 643 Radulf, duc del regne de Turíngia designat per Dagobert el 633, es va revoltar. Adalgisel i Grimoald conduïren l'exèrcit contra l'insubmís, però les seves tropes foren batudes i es van veure obligats a concentrar els efectius per protegir la vida del jove rei. Més tard, Sigebert va fer matar Otó per col·locar a Grimoald com a majordom de palau, però s'ignora la sort d'Adalgisel.[3]

Segons la crònica de Fredegari, hauria mort en batalla contra Radulf. Però un Adalgisel és citat en diversos actes posteriors, el 644 en una donació del rei Sigebert i en una altra donació del mateix rei a favor de les Abadies de Stavelot i de Malmédy, però és difícil dir si es tracta del mateix o d'un homònim.[4]

Va tenir probablement per fills a Bodogisel (o Bobo), que va acompanyar al seu pare a l'expedició contra Radulf, i després és citat com nobilissime vir el 693 i el 702; i a Ragenfrid, domèstic el 694.[5]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Settipani, 1989, pàgs. 48-49.
  2. Settipani, 2000, pàgs. 213, 216 i 217.
  3. Settipani, 1989, pàgs.105-106.
  4. Foundation fur Medieval Genealogy.
  5. Settipani, 2000, pàg. 217.

Bibliografia i enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • Foundation for Medieval Genealogy : Noblesa merovíngia.
  • John Michael Wallace-Hadrill, The Fourth Book of the Chronicle of Fredegar with its Continuations, Greenwood Press, Connecticut, 1960.
  • Bernard S. Bachrach, Merovingian Military Organization, 481–751, Minneapolis, University of Minnesota Press, 1971
  • Christian Settipani, Les Ancêtres de Charlemagne, París, 1989, (ISBN 2-906483-28-1)
  • Christian Settipani, La Préhistoire des Capétiens (Nouvelle histoire généalogique de l'auguste maison de France, vol. 1), ed. Patrick van Kerrebrouck, 1993 (ISBN 2-9501509-3-4)
  • Christian Settipani, « L'apport de l'onomastique dans l'étude des généalogies carolingiennes », a Onomastique et Parenté dans l'Occident médiéval, Oxford, Prosopographica et genealogica, 2000, (ISBN 1-900934-01-9)