Gislemar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Gislemar, Ghislemar, Giselmar o Gistemar († 685) fou un majordom de palau de Nèustria del 684 al 685 sota Teodoric III. Era fill del majordom de palau Warattó i d'Ansefleda.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

El 681 el majordom del palau Ebroí fou assassinat per Ermenfred, un funcionari del fisc, que va fugir amb els seus béns i es va refugiar a la cort de l'Austràsia. Els grans del regne de Nèustria es reuniren i van escollir com a successor d'Ebroí a un parent de nom Warattó, un senyor de feble poder, per tal de conservar la seva independència. Era tanmateix un important propietari predial a la regió de Rouen.[2] De manera normal la llei franca preveia la venjança de l'homicidi del seu predecessor, el que significava atacar Austràsia, que protegia l'homicida, però Warattó va preferir fer la pau amb aquest regne governat pel majordom del palau Pipí d'Héristal. La situació era bastant delicada, ja que els dos regnes bé que governats per dos majordoms del palau sovint enemics, tenien llavors el mateix rei, Teodoric III. La pau decidida no va complaure a tots els nobles, i l'oposició es va reagrupar al voltant de Gislemar, el fill de Warrató, que va enderrocar al seu pare el 683. Gislemar va atacar l'Austràsia i va derrotar a Pipí prop de Namur el 684, però va morir poc després i Warattó va tornar al poder[2][3][4]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Foundation for Medieval Genealogy: Merovingian Nobility (Ebroïn, Waratto & Giselmar).
  2. 2,0 2,1 Riché, 1996, pàg. 347
  3. Lantéri, Les Mérovingiennes, 2000, pàgs. 237-239, ISBN 2-262-02475-8.
  4. Riché, 1983, pàgs. 35-38

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pierre Riché, Les Carolingiens, une famille qui fit l'Europe, Paris, Hachette, col. «Pluriel», 1983 (reimpr. 1997), (ISBN 2-01-278851-3)
  • Pierre Riché i Patrick Périn, Dictionnaire des Francs - Les temps Mérovingiens, Bartillat, 1996, (ISBN 2-84-100008-7)
  • Roger-Xavier Lantéri, Les Mérovingiennes, Éditions Perrin, coll. «Tempus», 2000 (ISBN 2-262-02475-8)


Fonts[modifica | modifica el codi]

" Continuació de la Crònica Fredegari " (vers 760):

« Ebroí també oprimia als francs, amb una crueltat sense límits fins al dia que es va fer amenaçador pel franc Ermenfred, al que es va disposar a confiscar els seus béns. Aquest, després de demanar consell als seus, va reunir de nit una tropa de fidels i va atacar a Ebroí per sorpresa i el va matar. Després d'haver-lo eliminat va fugir cap al país del duc Pipí d'Heristal, a Austràsia, carregat de regals..." »
« Devant la situació, el Francs van tenir consell i van posar al seu lloc com a majordom de palau Warattó, un home destacat. Per això aquest Warattó va rebre ostatges del duc Pipí i la pau fou ajustada entre les dues parts. Warattó tenia un fill anomenat Gislemar, mentider, actiu i hàbil en el consell, i que governava el palau al lloc del seu pare; per les seves mentires i enganys va aconseguir suplantar al seu pare en el seu càrrec. El bisne sant Aldoè li feia sobre aquesta acció freqüents fréquents retrets, i li demanava fer la pau i reclamar el perdó del pare; però no hi va consentir pas i va persistir amb el cor dur. »
« Es va aixecar entre Pipí i Gislemar un bom nombre de litigis i guerres civils. Gislemar va marxar a Namur contra l'exèrcit del duc Pipí, va fer un fals jurament i va matar a un gran nombre de nobles d'aquest exèrcit. D'allí va tornar als seus dominis, i a causa de la seva conducta envers el pare i de les seva altre malifetes, Gislemar, afectat pel juici de Déu, com ho havia merescut, va entregar la seva anima culpable. A la seva mort el seu pare Warattó va tornar a la seva antiga dignitat. »