Duc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre Duc (títol nobiliari). Vegeu-ne altres significats a «Duc (ocell)».
Rmn-military-header.svg

Antiga Roma:
Regne romà  · República Romana  · Imperi  ·
Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident
Imperi d'Orient

Organització social:
Dret romà
Assemblees romanes
Senat romà
Tribus romanes
Gens
Cursus honorum

Ciutadania romana
Patricis
Equites
Plebeus
Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol
Pretor
Tribú de la plebs
Censor
Pontifex Maximus

Qüestor
Prefecte de la ciutat
Edil
Prefecte romà
Procònsol
Propretor
Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador
Mestre de cavalleria
Tribú consular
Llegat romà

Triumvir
Decemvir
Vigintisexvir
Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà
Rei de Roma
August
Cèsar
Imperator
Princeps senatus
Tetrarquia
Tetrarca

Magister officiorum
Magister militum
Governador romà
Dux
Lictor
Vicarius
Tribú militar

Duc és un títol nobiliari, generalment el de rang superior, per damunt del marquès; a Rússia es denominava duc al príncep. El terme té l'origen a Roma, on hi hagué funcionaris militars designats com a dux (en plural duces), subordinats als comites (comtes). Més tard fou també un funcionari polític i amb el temps els governadors provincials o territorials. Amb Dioclecià, el dux fou el governador militar de les províncies romanes al costat del governador civil. A l'Imperi bizantí els governadors dels themos (districtes) portaren el títol de dux. El títol va passar als bàrbars, on el dux era el cap militar d'un ducat però tenia també altres atribucions (judicials, financeres, polítiques...)

A Catalunya el títol apareix a l'alta edat mitjana com a títol personal del comte principal, junt amb el de marquès quan els seus comtats eren fronterers. El darrer que va usar el títol fou Ramon Berenguer III el 1114.

A l'edat mitjana les funcions militars i civils tornaren a unir-se i els ducs van tenir ambdós poders. Així a França eren els feudataris més importants després del rei. A Alemanya els ducs van arribar a tenir molt de poder que va anar minvant després amb l'enfortiment dels feus menors. Tot i així a França i Alemanya van subsistir ducs, amb poder limitat a França però sobirans a Alemanya (Baviera, Saxònia, Suàbia, Francònia...)

Línia d'honor dels títols nobiliaris[modifica | modifica el codi]

Emperador Rei Príncep Infant Duc Marquès Comte Vescomte Baró Senyor
  • Nota: (A Alemanya i Itàlia el duc i gran duc estan per davant del príncep).
  • Nota 2: En alguns països, per damunt del príncep hi ha el gran príncep.
  • Nota 3: En alguns països, per damunt del duc hi ha el gran duc o arxiduc.

Evolució[modifica | modifica el codi]

El títol es va abandonar en alguns llocs però va continuar derivat del sistema administratiu romà a França, Alemanya i Itàlia i es va estendre a Anglaterra (vers el 1133 es va crear el títol de duc de Cornualla) Portugal (duc de Coïmbra el 1415), Escòcia (duc de Rothesay el 1398), Castella (duc de Molina el 1371) i Aragó (duc d'Hixar el 1483).

A Catalunya el títol es va concedir a alguns nobles a partir del segle XIV: duc de Girona el 1351, duc de Montblanc el 1387, duc de Gandia el 1399, duc de Vilafermosa el 1464, duc de Sogorb el 1476, duc de Villena (a Castella) el 1420, duc de Cardona el 1491. També es crearen ducs als regnes de Sicília i Nàpols (Sermoneta el 1501, Somma el 1502, Montalto el 1507).

A Catalunya no se'n va concedir cap més des del segle XVI fins al segle XX, ja amb caràcter merament honorífic.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Duc