Khàzars

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els khàzars (en göktürk KhAZAG, hɑ'zɑɾ) foren un poble turquès sorgit al segle V com a confederació tribal i que al començament del segle VII es van establir al sud-est de l'estepa russa i el Daguestan. La formació de la confederació es va produir sota els Turcs Occidentals. Al primer terç del segle VII van jugar un paper notable en les guerres persobizantines, com aliats dels grecs, devastant les possessions perses a Transcaucàsia.

L'aliança bizantina[modifica | modifica el codi]

L'horda khàzara ja era poderosa el 626 quan el khan Ziebil, a petició de l'emperador bizantí Heracli, li va deixar 40.000 homes per fer la guerra a Pèrsia, mercès als quals va poder assolar l'Albània del Caucas fins a l'Azerbaidjan, llavors Mèdia Atropatene; el 627 van atacar Geòrgia ocupant Tblisi el 628. L'aliança entra bizantins i khàzars fou duradora i segellada amb alguns matrimonis.

Guerres amb els àrabs[modifica | modifica el codi]

Els àrabs van arribar a Derbent, en mans dels sassànides, el 643 i aviat van fer atacs contra Balanjar, fundada vers el 630 pel clan balanjar, i que era almenys la residència d'hivern del khan i potser capital per un temps. El 652 el general Abd-ar-Rahman ibn Rabia al-Bahilí, en contra de les ordres del califa, va dirigir l'atac àrab al territori dels khàzars i va assetjar Balanjar, els khàzars van fer una sortida en el moment en què els arribaven reforços i els musulmans van quedar en inferioritat i foren completament derrotats. Abd-ar-Rahman va intentar reagrupar les seves tropes però va morir en la lluita; el seu germà Salman va poder reunir els que van sobreviure i els va portar cap a Bab al-Abwab. El cos del general fou conservat pels khàzars que el van utilitzar després en les seves pregàries per demanar pluja. La seva derrota va marcar el final de la primera fase de la guerra entre àrabs i khàzars.

Independència del khanat[modifica | modifica el codi]

El 659 els Turcs Occidentals van quedar sotmesos als xinesos i al seu lloc van sorgir el khanat (o kaghanat) khàzar i el khanat búlgar (en turc: 'els barrejats'). El 661-664 els khàzars van fer atacs contra l'Albània del Caucas i el rei Varaz Trdat va enviar el bisbe Israel a Varachan, capital dels "huns" (búlgars) que tenien per khan Alp Ilituer o Alp Ilteber. En aquest temps els khàzars es van apoderar també de Crimea excepte Kherson i dependències, sota administració bizantina.

El khanat búlgar, o Magna Bulgària, va ser derrotat vers 670 i una part van emigrar cap a la regió del riu Volga fundant el regne de Kama Bulgària o Bulgària del Volga, i una altra cap a Mèsia o Tràcia, on el 679 es va fundar la Bulgària danubiana. Alguns búlgars van quedar a l'estepa sota dominació dels khàzars.

Govern i llengua[modifica | modifica el codi]

Els khàzars estaven governats per Khagans i tarkhans (segons Constantí VII Porfirogènit "Khaganos"; al seu darrere un intendent de palau el pekh.[1] La seva llengua era turca.[2] El khan o kaghan tenia el poder teòric però l'efectiu estava en mans del shad o ishad, pràcticament una doble monarquia.

Continuació de l'aliança bizantina[modifica | modifica el codi]

Quan Justinià (685-695) fou enderrocat se li va tallar el nas i fou enviat a Kherson o Querson a Crimea (695). Justinià es va guanyar l'hostilitat de tota la població de Querson. Els habitants, o més probablement un grup representatiu, va planejar matar-lo, i assabentat, Justinià es va escapar cap a la cort de Busiris, khan dels khàzars, on fou ben rebut. Busiris va donar a Justinià una germana seva (coneguda sota el nom grec de Teodora) en matrimoni i li va donar també la ciutat de Fanagòria a l'illa de Taman al Bòsfor Cimmeri. L'emperador bizantí Tiberi III se'n va assabentar i va subornar a Busiris, que va enviar missatgers per matar al seu hoste, però Teodora va descobrir l'afer i el va comunicar al seu marit que va matar als dos missatgers, va enviar a la seva dona amb Busiris i es va escapar a la cort de Terbelis, rei dels búlgars. Terbelis va decidir restaurar a Justinià i es va presentar amb 50000 guerrers davant de Constantinoble, abans que Tiberi III conegués tanmateix la fugida de Justinià de Fanagòria. Alguns partidaris de Justinià van introduir als búlgars a la ciutat i Tiberi III va haver de fugir. Justinià fou restaurat (704).

Mentre els àrabs van recuperar Derbent o Bab al-Abwad (Maslama ibn Abd al-Malik) que va canviar diverses vegades de mans en aquests anys, i va penetrar profundament a territori khàzar. La lluita incerta va continuar fins al 730. Abu Ukba al-Djarrah ibn al-Hakami, el 723 fou enviat a Armènia per combatre als khàzars i es va fixar a Bardaa d'eon va ocupar Bab al-Abwad i va derrotar els khàzars dirigits per Bardjik, fill del khakan (Khan dels khàzars) i va ocupar Balandjar i Walandar, ciutats dominades per ells, arribant fins a Samandar, probablement Kizliyar al Terek, i llavors es va retirar; el 729 al-Djarrah fou nomenat governador d'Armènia i Azerbaidjan i el 730 es va enfrontar amb els khàzars a Ardabil durant uns quants dies de novembre i desembre del 730, batalla que va perdre, i en la que va morir. Els khàzars van ocupar Azerbaidjan temporalment i la seva cavalleria va arribar fins a Mossul. El 731 Maslama ibn Abd al-Malik es va retirar de Khazària fins a Bab al-Awad on va arribar amb les forces justes. Una aliança amb els bizantins fou segellada i Constantí V es va casar el 732 amb una filla del qaghan, coneguda com a Irene, i fou la mare de Lleó IV, conegut com a Lleó IV el Khàzar (775-780). Marwan ben Muhammad, el futur califa Marwan II, va atacar als khàzars el 737 simultàniament des de Daryal o Darial (Bab al-Lan o Porta dels Alans) i des de Bab al-Abwad i temporalment va dominar el territori fins al Volga; el khan khàzar fou perseguit fins al territori dels burtes (finougrians vassalls dels khàzars); el khan derrotat es va fer musulmà i va esdevenir vassall del califa; es van fer algunes transferències de població, àrabs a Khazària i khàzars a al-Lakz; però aquesta submissió estava supeditada a la presència d'una força militar d'ocupació sense la qual el domini califal haguera estat inexistent i per tant quan al cap de poc l'exèrcit àrab es va retirar la submissió efectiva es va acabar. Tres anys després els bizantins van derrotar als àrabs a Akroinon i si la sobirania àrab a Khazària es mantenia, es va acabar en endavant.

El califa al-Mansur va ordenar al governador d'Armènia Yazid ben Useid al-Sulami de casar-se amb la filla del khan Baghatur, en vistes de millorar les relacions; pero la mort de la princesa i del seu fill poc després va portar a nous conflictes. Els atacs khàzars a Transcacucàsia foren nombrosos i potents especialment el 764 i 765 sota la direcció d'As, Raz o Rash Tarkhan al-Khwarazmi, que se suposa que era del grup d'iranians musulmans establerts en territori khàzar a l'est de la Càspia, coneguts com a arsiyya, que formaven la guàrdia musulmana del khan i tenien el dret de restar neutrals en els enfrontaments entre khàzars i musulmans.

Vers el 768 els khàzars van ajudar a Lleo II, net del khan khàzar, a assegurar la independència d'Abkhàzia i Egrisi en contra dels bizantins. Això hauria portat també a lluites a Crimea amb la revolta antikhàzara de Joan de Gothia. La darrera expedició dels khàzars a territori àrab al Caucas va tenir lloc el 799 i va afectar principalment a Geòrgia

Capitals[modifica | modifica el codi]

Els khàzars eren més civilitzats que altres pobles turcs i sense esdevenir del tot sedentaris, el seu estat era coherent i s'enriquia amb el comerç. Passaven els hiverns a les viles (formades de fet per tendes de nòmades) i l'estiu a les estepes. El seu centre eren les estepes del Terek; la primera capital fou Balandjar[3] que fou destruïda pels àrabs el 722/723. Llavors la capital es va traslladar a una ciutat anomenada Al-Baida pels àrabs (Ciutat Blanca) corresponent a Itil.[4] Aquesta capital era per l'estiu, ja que a l'hivern els khàzars eren nòmades, sobretot al Kuban. Vers el 833, buscant una residència menys amenaçada per invasors, van demanar enginyers a l'emperador bizantí Teòfil, a fi i efecte de construir una capital fortificada; l'emperador va enviar al protospatari Petrones, que va ajudar a construir la que fou la tercera capital, Sarkel, propera a la desembocadura del riu Don.[5] A les ruïnes de Fanagòria van construir també l'empori comercial de Matarka a la península de Taman.

Religió[modifica | modifica el codi]

Vegeu Conversió dels khàzars al judaisme

Els mercaders van portar al khanat les religions cristiana, jueva i musulmana. Entre 851 i 863 els bizantins van enviar al país a l'apòstol Sant Ciril, que fou ben rebut, tot i topar amb els rabins jueus. En temps de Lleó VI hi havia un bisbe bizantí a Matarka, amb l'encàrrec d'evangelitzar Khazària; l'islam també s'havia introduït després del 690 i a partir del 868 fou una de les principals religions del país.[6] El judaisme fou predicat després del 767 per Isaac Sangari. Masudi assegura que en el califat de Harun al-Rashid (786-809) el qaghan i la noblesa khàzar van abraçar la religió jueva. La persecució religiosa de l'emperador Romà I Lecapè (919-944) va portar a Khazària gran nombre de refugiats israelites. Un qaghan de nom Josep va escriure el 948 al diplomàtic andalusí Hasday ibn Xaprut,[7] per explicar la prosperitat de judaisme khàzar .[8] A la Risala d'Ibn Fadhan el qaghan, el virrei, el príncep de Samandar (al Daguestan) i els principals dignataris professaven el judaisme fins al punt que per represàlies per la destrucció d'una sinagoga en terres musulmans, un dels qaghan va fer destruir un minaret; amb tot es creu que el poble de religió cristiana i musulmana era més nombrós que els de religió jueva. El 965, per oportunisme polític, un qaghan va adoptar el islam; el 1016 un khan local, a la península de Taman, portava el nom de Jordi Tzul (Giorgios Tzulos) i era cristià.

Decadència del khanat[modifica | modifica el codi]

En el regnat del califa al-Wathik (842-847) es van enviar dues ambaixades als khàzars dirigides per Muhammad ibn Musa al-Khwarizmi i per Sallam. Al segle IX els turcs oghuz de les estepes de l'Aral van expulsar cap a l'oest als turcs petxenegs de les regions de l'Emba i del riu Ural; els petxenegs van travessar territori khàzar vers 850 a 860 i van expulsar a l'horda dels magiars que vivia al nord de la mar d'Azov com a clients dels khàzars (antigament enemics fins a la instal·lació de la dinastia d'Arpad sota patronatge khàzar); els magiars van anar cap a la zona entre el Dnièper i el baix Danubi (vers 869-889) però els petxenegs anaven al seu darrere i finalment els van arrabassar aquests territoris dominant entre la desembocadura del Don i Moldàvia. Els khàzars no van conservar més que el país entre el curs inferior del Don, el baix Volga i el Caucas. Vers el 885 els eslaus orientals, una part dels quals havia estat vassalla dels khàzars, es van unificar sota l'autoritat dels "rus". A la segona meitat del segle IX es van revoltar els kabards ("rebels" en turc). Del juliol del 901 al 912 khàzars i àrabs van estar en guerra; llavors era khan khàzar Ksa o Tnz Ksa ibn Idjan (Aaaron I?). Els russos van fer també expedicions contra els àrabs destacant les de 910, 911/912 i 922. Els russos podien accedir al Volga amb permís dels khàzars perquè aquests estaven en guerra contra els àrabs i després a canvi de la meitat del botí; però els musulmans khàzars, furiosos pels atacs als altres musulmans, van atacar als russos a la tornada i els van massacrar. Els russos però van retornar vers el 934 i van fer devastadores expedicions a Bardaa, el que va decidir al khan Josep, vers el 960, a prohibir elk pas del rus per aquestes expedicions. Aquesta decisió va provocar la guerra entre els russos i els khàzars.

El 965 el príncep rus de Kíev, Sviatoslav, va atacar als khàzars i va ocupar la capital Sarkel (i segons Ibn Hawkal, també Atil, cosa força incerta). Al mateix temps els khàzras foren atacats pels "turcs" que devien ser els oghuz (torki pels russos) com a aliats de Sviatoslav. El khanat va sobreviure conservant el territori del baix Volga, l'estepa de Kuban i el Daguestan. El 985 els oghuz es van aliar a Wladimir I, fill i sucessor de Sviatoslav, contra Bulgària del Volga; el khagan khàzar va cridar en ajut als khwarizms que van expulsar als oghuz a canvi de la conversió del kaghan a l'islam. El khanat khàzar controlava encara Atil però era poc més que un protectorat de Khwarizm. En una data incerta vers el 985 els oghuz van ocupar Sarkel.

El 1016 l'emperador bizantí va enviar contra els darrers khàzars una flota en suport d'un exèrcit rus. Els aliats es van apoderar de la península de Taman i els territoris dels khàzars a Crimea; el khan khàzar era Jordi Tzul (Tzoule, Tzoulus) i els invassors anaven manats per un tal Sphengus que era germa de Wladimir, al seu torn cunyat de l'emperador Basili II; aquest Sphengus podria ser Wladimir Mstislav, fill de Wladirmi I que se sap que el 1022 estava a Tmutorakan manant un contingent khàzars i kasogis contra el seu germà Iaroslav. El 1030 els khàzars foren atacats pel shaddàdida Fadlun de Gandja però fou derrotat i mort per aquests (alguns autors pensen que khàzar és un error per gurdjs = georgians, o per abkhazs, sempre en lluita contra els shaddàdides, doncs el 1030 els khàzars eren ja només un petit poder local massa allunyat de Gandja). Progressivament molts khàzars van retornar a les estepes i es van unir a petxenegs, oghuz i després cumans, i com a conjunt van perdre importància.

Segons Munedjdjimbashi el 1064 les restes dels khàzars les formaven 3000 famílies que es van establir a Kahtan, potser Khaydak al país dels Kazi Kumukhs del Daguestan, on es van establir. El 1079 i 1083 encara s'esmenta als khàzars en relació als esdeveniments del principat de Tmutorakan on encara conservaven algun poder. Individualment alguns khàzars van entrar al servei de prínceps russos com Ivan Kozarin (el Khàzar) que el 1106 fou voivoda de Kiev i va rebutjar un atac dels cumans. Altres van servir amb els petxenegs i amb els hongaresos. Crimea fou anomenada per força temps Khazària.

Estat multinacional[modifica | modifica el codi]

El khanat khàzr al moment del seu màxim poder tenia 25 pobles vassalls entre els quals els búlgars del Volga, els burtes, els hongaresos, els huns del Caucas, els alans, els eslaus orientals. La frontera anava entre Kiev al sud-oest i Bulgaria del Volga al nord-est (fin prop de la moderna Kazan), i el Caucas al sud.

Llista dels khans khàzars coneguts[modifica | modifica el codi]

Representació d'un guerrer khàzar amb un presoner.

Sense dinastia[modifica | modifica el codi]

  • Ziebel 618-630.
  • Interregne 630-650.
  • Irbis, vers 650.
  • Khalga, després del 660 (dubtós).
  • Kaban, vers 670 (dubtós).
  • Busir (Ibuzir Glavan) vers 690-715.
  • Barjik vers 725-731.
  • Bihar 731-?
  • Prisbit, reina regent abans del 740.
  • Baghatur vers 760.
  • Xan-Tuvan Dyggvi, vers 825-830.
  • "Tarkhan", probablement títol, vers el 845.
  • Zacaries vers 865

Pekhs[modifica | modifica el codi]

  • Yazir Bulash.
  • Chorpan Tarkhan, meitat del segle VII.
  • Alp Tarkhan després del 700.
  • Tarmash vers 730.
  • Hazer Tarkhan  ? -737.

Dinastia Bulànida[modifica | modifica el codi]

  • Bulan Sabriel vers el 740.
  • Obadiah vers el 786-809.
  • Ezequies.
  • Manassés I.
  • Chanukkah.
  • Isaac.
  • Zebulun.
  • Manassés II.
  • Nisi.
  • Aaron I vers 900.
  • Menahem.
  • Benjamí vers 920.
  • Aaron II vers 930-940.
  • Josep vers 940-965.
  • David (a Taman) vers el 986-988.
  • Jordi Tzul, a Kertx, vers el 1016.

Khàzars de Taman[modifica | modifica el codi]

  • David, a Taman, vers el 986-988.
  • Jordi Tzul, a Taman, fins al 1016.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ichtjhakri, esmentat per Minorsky, diu bek
  2. Barthold pensa que els khàzars i els búlgars derivaven la seva llengua del turc occidental (avui dia representat pel txuvaix). Una amplia bibliografia sobre els khàzars la dona el mateix Barthold a l'article "Khazar" a l'Encyplopédie de l'Islam, Edició Ia, 990, i també Minorsky a Hudûd al-Alam, 450
  3. segons Marquart a les fonts del Soulak, afluent meridional del Terek
  4. Marquart dona el nom turc de Sarighshar, Ciutat Groga; Minorsky pensa que seria Sarighshin, és a dir Saqsin, propera a Itil a la desembocadura del Volga
  5. en rus coneguda com Bielaveja o Bielavechie, que també vol dir Ciutat Blanca
  6. la religió dominant després del 965
  7. Josep hauria enviat una carta a Hisday ibn Xaprut, el metge personal, conseller i diplomàtic jueu d'Abd al-Rahman III, califa de Còrdova. La llista de sobirans bulànides deriva d'aquesta carta i el seu poder sembla més el de pekh que de qaghan, però mai es fa referència a un qaghan en la carta
  8. Segons Marquart, Osteuropäische und Ostasiatische Streisszüge, Leipzig, 1903; hi ha dubtes de l'autenticitat d'aquesta carta que en realitat dataria del segle XI

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]