Gaznèvides

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gaznèvides
Saffarid dynasty 861-1003.png
Carte Iran 1000.png
Blank.png
962 – 1186 Ghurids1200.png
Seljuk Empire locator map.svg
Ubicació de
L'emirat gaznèvida en la seva màxima extensió
Capital Ghazna, Lahore
Forma de govern Emirat
Història
 • Establiment 962
 • Dissolució 1186

Els gaznèvides foren una dinastia turcmana que va governar a part de Pèrsia, l'Afganistan i part de l'Índia. La capital era Gazni.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Els shahi van dominar la regió al segle IX; el primer rei de Gazni conegut fou Abu Bakr Lawik al-Anuk el 962, enderrocat pel turc Alptegin verdader fundador de la dinastia (962-963) amb títol d'amir, i després el seu fill Abu Ishak ben Alptegin (963-966). Van seguir Bilgetigin (966-977) i Piri (977-978) i llavors Abu Mansur Sebuktegin. Els historiadors anomenen a tots els sobirans sultans, tot i que el títol oficial fou "amir" (emir) fins a Ibrahim ibn Masud (1059-1099) el primer que va agafar el títol de sultà.

Període d'esplendor[modifica | modifica el codi]

Subuktegin va governar vint anys com a vassall dels samànides als que va ajudar contra els simdjúrides del gran Khorasan (992 i 995). Va morir el 997 i li va succeir el seu fill Ismail (997-998) enderrocat pel seu germà Mahmud fundador del poder musulmà a l'Índia. Enfonsada la dinastia samànida Mahmud va fer un tractat amb els karakhànides pel qual es va fixar el riu Oxus com a frontera i va reconèixer nominalment al califa abbàssida al-Qàdir (991-1031) enfrontant-se amb els protectors d'aquest, els buwàyhides xiïtes (mentre els gaznèvides eren sunnites). Va fer disset campanyes a l'Índia i va derrotar als buwàyhides estenent la seva influència fins al Khwarizm. Va morir el 1030 quan ja dominava Panjab i part del Sind i una sèrie d'estats hindús de la plana del Ganges, a més del nord de Balutxistan (centrat a Kusdar), Afganistan (centrat a Gazni), Ghor i Ghardjistan (dominades per dinasties locals vassalles), Tukharistan, Sistan, Khorasan i part de Pèrsia fins al Jibal (Mèdia).

Mort Mahmud va pujar al tron el seu fill Muhammad, però el seu germà Massud I, governador d'Isfahan i Rayy, comandant de l'exèrcit, tenia el suport dels militars i el va enderrocar ràpidament. Muhammad fou cegat i empresonat. Massud I, aficionat a la beguda i poc diplomàtic, va continuar les campanyes a l'Índia i va conquerir el Kirman (que va perdre al cap de poc, 1033). Sota el seu govern els turcmans oghuz i altres, dirigits pels seljúcides van creuar l'Oxus i van començar a dominar Khorasan (1037); ocupat a l'Índia no els va poder fer front i fou derrotat decisivament a l'estepa de Dandankan (o Dandanakan) el 23 de maig de 1040 pels seljúcides de Toghril Beg I, que van confirmar el seu domini de Khorasan i van fer perdre als gaznèvides les seves possessions a Pèrsia.

Mentre Massud anava a l'Índia un cop d'estat el va enderrocar (i fou mort a la presó el 1041). Efímerament Muhammad fou retornat al tron però fil fill de Massud, Mawdud, que era a Balkh amb les tropes encarregades de la lluita contra els seljúcides, va marxar a Gazni, i es va proclamar sultà derrotant al seu rival a la batalla de Nagrahar (març de 1041). Un germà de Mawdud, Madjdud, va reclamar el tron però va morir segurament enverinat abans d'iniciar la lluita. Mawdud va intentar evitar la progressió seljúcida sense èxit; el 1145/1146 els seljúcides amenaçaven Gazni, quan finalment foren derrotats i rebutjats pel general Basitegin. Les possessions de l'Índia també es van veure disminuïdes per revoltes dels reis sotmesos, però encara que Lahore va estar amenaçada per un temps, el nucli essencial es va conservar.

Període de decadència[modifica | modifica el codi]

Mawdud va morir el 29 de desembre de 1048 d'una malaltia i li va succeir el seu fill Masud II, de 6 anys; però al cap de dues o tres setmanes ja es va veure que un menor era incompetent per afrontar les complicacions del govern, i el visir Abd al-Razzak ibn Ahmad ibn Hasan Mayamandi el va deposar i va cridar al tron al oncle Ali ben Masud (gener del 1050) fill de Masud I. Tampoc aquest sultà va satisfer al visir que el va acusar de incompetència i amb l'acord d'altres dignataris el príncep Abd al-Rashid ben Mahmud, germà de Masud I, fou alliberat (estava presoner per orde de Masud I) i entre gener i maig segons les fonts, es va declarar deposat a Ali i es va proclamar a Abd-al Rashid.

Aquest no va aconseguir restaurar l'estabilitat però en general va viure en pau amb els seus veïns. Assassinat el 14 de febrer de 1052 per un general antic esclau de Masud I, el sultà seljúicida Toghrul Beg va intentar assolir el poder per a si mateix però fou assassinat el 21 de març de 1052 i portat al tron Farrukhzad ben Masud fill de Masud I (1052-1059) amb el suport del general Nushtegin, que va poder rebutjar el contraatac seljúcida (els quals només van poder conquerir el Makran).

El sultà de Gazni va morir amb 34 anys de còlera el març de 1059 i li va succeir el seu germà Ibrahim, que va fer un tractat de pau amb els seljúcides que van cedir Khuttal, Caghaniyan i Kubadiyan, i es va refermar amb aliances matrimonials, el que li va deixar les mans lliures a l'Índia on va poder restablir el domini gaznèvida al Panjab. En una data posterior al 1072 va agafar el títol de sultà. El seu fill Sayf al-dawla Mahmud va rebre el govern de Lahore, va continuar les campanyes al Panjab (1076-1088) i va conquerir Agra i altres llocs. Quan va intentar usurpar el poder fou empresonat (1088). Ibrahim va morir el 25 d'agost de 1099, sent el sobirà amb un regnat més llarg.

Guerres civils i domini seljúcida[modifica | modifica el codi]

Li va succeir el seu fill Masud III que va atacar Kanauj sotmetent als sobirans hindús. Va conservar l'aliança amb els seljúcides i va tenir un regnat en general pacífic fins a la seva mort el febrer o març de 1115. Llavors va esclatar una guerra successòria. Shersad ben Masud li va succeir però fou obligar a renunciar al cap d'un any (febrer o març del 1116) i el seu intent de contrarevolució li va costar la vida. El seu germà Malik Arslan Shah va ocupar el poder i va fer matar a tots els seus germans, però un d'aquestos, Bahram Shah, es va salvar al estar fora del seu abast i va demanar suport al seljúcida Sandjar que li va donar; després d'una primera batalla els seljúcides obtenir una victòria decisiva (febrer del 1117) a la plana de Shahrabad Gazna, i Bahram fou col·locat al tron com a tributari.

Malik Arslan Shah va fugir cap als seus dominis a l'Índia on va reunir un exèrcit amb l'ajut del governador Muhammad ibn Ali de la família dels Bu Halim Shaybani, i quan les tropes de Sandjar van sortir de Gazni, va retornar a la seva capital de la que Bahram Shah va fugir sense intentar cap mena de resistència. Sandjar va enviar una nova expedició per restaurar a Bahram Shah i al cap d'un mes les forces seljúcides tornaven a ser a Gazni (6 de febrer de 1118) i Arslan Shah fou fet presoner poc després i fou executat el setembre/octubre del 1118 quan tenia 27 anys.

El 1119 Bahram va entrar a les possessions índies per sotmetre a Muhammad Abu Hatim o Halim, governador de Lahore. Va fer tres campanyes al Panjab (gener del 1119, finals de 1120 i 1129). Protegit per Sandjar va regnar sense quasi incidències fins al 1135 quan va tractar de separar-se de la tutela de Sandjar però no va tenir èxit i fou derrotat, però tot i així fou perdonat i mantingut al tron, i llavors va restar lleial. Va tenir un conflicte amb els shansabànides de Ghor i un príncep d'aquestos fou empresonat quan visitava Gazni i executat; el seu germà el va voler venjar i fou derrotat el 12 de maig de 1149 i penjat a la plaça pública; un altre germà, Ala al-Din Husayn, va prendre venjança pels dos i finalment va entrar a Gazni el 1150/1151 (desembre de 1050 o gener de 1051) i la va destruir.

Expansió dels gúrides[modifica | modifica el codi]

Bahram Shah va fugir a l'Índia. Més tard Ala al-Din Husayn va caure presoner dels seljúcides i Bahram va retornar a Gazni que va tractar de reconstruir. Va morir el febrer o març del 1157 i li va succeir el seu fill Khusraw Shah ben Bahram (1157-1160) que només dominava Zabulistan, Kabul i Gazni i el Panjab mentre la resta dels antics dominis ja estaven en mans dels gúrides que van seguir ocupant territoris. Sandjar va morir just el 1157 i Khusraw es va quedar sense un poderós aliat.

Va morir el juliol de 1160 i li va succeir el seu fill Khusraw Malik (1160-1187) sota el qual els seus dominis van continuar desapareixent; el 1163 els oghuz es van apoderar de Gazni i els dominis afganesos, i al seu torn foren eliminats al cap de poc pels gúrides que hi van establir una branca. Khusraw Malik conservava Lahore, Multan, Peshawar i Sind. Els gúrides (Ghiyath al-Din Muhammad 1163-1203), van conquerir Multan (1175/1176) i després Peshawar (1179/1180) i Khusraw com a sobirà a Lahore va haver de pagar tribut. Amb el suport dels guerrers hindús khokars, Khusraw Malik va poder resistir un temps fins que es va rendir (juliol o agost de 1187) i fou enviat presoner al Ghardjistan on fou assassinat amb el seu hereu Malik Shah i altres fills al començament del 1190.

Genealogia dels gaznèvides[modifica | modifica el codi]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gaznèvides Modifica l'enllaç a Wikidata