Dinastia samànida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Àsia central a finals del segle X

La dinastia samànida fou una nissaga persa que va regnar a la Transoxiana i després al Khorasan, primer nominalment com a dependents dels governadors del Khorasan i els tahírides del Khorasan (819-875), i després com a sobirans autònoms nominalment dependents del califat (875 al 1003).

Origen[modifica | modifica el codi]

L'origen de la dinastia es fosc; se'ls suposa d'origen sogdià o de Tukharistan (al sud de l'Oxus); es pensa que eren uns terratinents importants de la regió de Balkh; els tahírides els van considerar descendents d'una noble tribu àrab, però això està descartat; una tradició molt estesa els relacionava amb Bahram Txobin, el rei sassànida i heroi persa.[1] Tot el que se sap segur és que Saman-khuda, que portava el títol de dihkan, va adoptar la religió islàmica i es va fer client del governador àrab de Khorasan Asad ibn Abd Allah al-Kasri (per tant vers 723-727 o 735-738); el seu fill fou anomenat Asad en honor del governador. Les notícies de la família desapareixen després per gairebé un segle, en el que van restar sens dubte uns influents senyors locals.

Transoxiana[modifica | modifica el codi]

El califa Al-Mamun va ordenar el 819 al seu governador al Khorasan, Ghassan ibn Abbad, de recompensar als quatre fills d'Asad ibn Samankhuda, per la seva lluita a favor dels Abbàssides durant la revolta de Rafi ibn al-Layth ibn Sayyar. Aquestos fills eren quatre: Nuh, Ahmad, Yahya i Ilyas. El primer va rebre el govern de Samarcanda, Yahya el govern de Shash (Taixkent), i Ilyas el d'Herat.

Branca d'Herat[modifica | modifica el codi]

Ilyas ibn Asad va rebre Herat el 819. Va governar un temps i li va succeir el seu fill Ibrahim ibn Ilyas que el 867 fou derrotat i fet presoner per l'emir saffàrida de Badhghis, Yakub ibn al-Layth. Així doncs, aquesta branca va acabar amb Ibrahim.

Branca de Transoxiana[modifica | modifica el codi]

Nuh ibn Asad va morir el 227 de l'hègira (841 o 842) i el governador de Khorasan, Abd Allah ibn Tahir va nomenar al seu lloc, al front del govern de Samarcanda, al seu germà Yahya ibn Àsad (governador de Shash); de la resta de Transoxiana va concedir el govern a un altre germà Àhmad ibn Àssad. Yahya no va tardar en prendre el poder als dominis del seu germà.[2] Llavors els tahírides foren deposats pels saffàrides de Nishapur el 873; la guerra a Khorasan va portar la anarquia a la regió durant dues dècades. El 875 el califa al-Mutamid va concedir oficialment el govern de Transoxiana a Nasr I ben Ahmad,[3] fill de l'antic governant de Transoxiana Ahmad I, amb Samarcanda com a capital. El 270 de l'hègira Nasr va començar a emetre moneda pròpia (dirhams de tipus mixt abbàssida-samànida).

El 892 va pujar al poder el seu germà Ismail I ibn Ahmad (892-907), governador de Bukharà,[4] després d'una sagnant guerra civil.[5] Ismail va deixar al seu germà la possessió vitalícia de Samarcanda; la nova capital del país fou Bukharà (capitalitat que va esdevenir definitiva). A la mort de Nasr (892, 279 de l'hègira), Ismail va afegir a les seves possessions de Bukharà i Fergana, la regió de Samarcanda. El nou sobirà va començar l'emissió regular de dirhams i de dinars.

La dinastia[modifica | modifica el codi]

Ismail va atacar als karluks turcs (que eren nestorians) el 893 i va ocupar Talas. Després es va apoderar del principat de Ushrusana, governat pels Banidjúrides o Abu Dawúdides, i del Tukharistan i Khuttal, governats pels Muhtàjides de Čaghāniyān, i de Khwarazm. Va doblar les seves possessions, després de la victòria que va obtenir a Balkh (primavera del 900) contra el saffàrida Amr ibn al-Layth, emir de Khorasan, al que va fer presoner.[6] Del Khorasan el califa n'hi va confirmar la possessió. El 902 es va apoderar de Tabaristan que estava en poder de la dinastia zaidita, incloent Qazwin (Kazwin) i Rayy (que els samànides van conservar fins al 928).

L'emir Nasr II ibn Àhmad (914-943) va assolir al començament del regnat la màxima expansió territorial. La seva conversió al xiisme va provocar un disturbis que el van obligar a abdicar. El seu fill i successor Nuh I ibn Nasr (943-954) va iniciar la decadència; les revoltes de l'aristocràcia iraniana foren freqüents i al sud-oest es va haver d'enfrontar als Buwàyhides. Rayy va canviar de mans sovint.

Abd al-Malik I ibn Nuh (954-961) va nomenar al final del regnat a l'esclau turc Alp Tegin com a governador de Khorasan (gener o febrer del 961), però el nou emir Mansur I ibn Nuh (961-976) el va destituir. Alp Tegin es va retirar a Balkh però fou expulsat de la ciutat per l'exèrcit samànida i es va refugiar a Gazni (962).[7] S'hi va poder mantenir reconeixent la sobirania samànida i va morir vers el 963. Però a Gazni va prendre el poder el 977 el mameluc turc Sabuk Tegin que es va apoderar de Tukharistan i Kandahar i va començar la conquesta de la vall de Kabul.

Sota Nuh II ibn Mansur (976-997) un senyor local iranià de nom Abu Ali es va revoltar i va demanar ajut al turc karakhànida Bughra Khan Harun que governava Balasagun a la regió del riu Txu, l'Ili i la Kashgària; en una marxa militar Harun es va dirigir a Bukharà on va entrar el maig del 992, encara que la va evacuar tot seguit. Contra el perill que suposaven els karakhànides, Nuh II va demanar ajut a Sabuktegin de Gazni (995) que va posar als samànides sota la seva protecció a canvi de la cessió de Khorasan, deixant només als samànides la Transoxiana.

El febrer del 999 va pujar al tron Abd al-Malik II ibn Nuh, i fou derrotat pel gaznèvida Mahmud (fill i successor de Sabuk Tegin) a Merw, obligant-lo a renunciar definitivament al Khorasan (16 de maig del 999). A la tardor la Transoxiana fou envaïda pels karakhànides dirigits per Arslan Ilek Nasr, rei d'Uzkend a Fergana, que va fer la seva entrada a Bukharà el 23 d'octubre del 999 i va fer presoner a Abd al-Malik. La Transoxiana fou annexionada. Abu Ibrahim Ismail II ibn Nuh al-Muntasir va resistir en part del país i va intentar recuperar el control, però va ser finalment derrotat el 1105.

Genealogia dels samànides[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. C. E. Bosworth, The heritage of rulership in early Islamic and the search for dynastic connections with the past, Iran JBIPS XIV, 1976
  2. Encyclopédie de l'Islam, II edició (francès), article Sāmānides, pag. 1061; governava encara el 858 quan va emetre unes monedes anomenades fulús
  3. Barthold, Turkestan, 210
  4. Nasr el va enviar a Bukharà el 885 per sotmetre una revolta, i en va esdevenir governador, per revoltar-se després contra el seu germà
  5. la guerra va durar uns dos anys, el 885 i el 886
  6. Barthold, Turkestan, 225
  7. Pelliot, Notes sur le Turkestan, T'oung Pao, 1930
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia samànida