Amr ibn al-Layth

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Amr ibn al-Layth fou un general persa, germà i successor de Yakub ibn al-Layth fundador de la dinastia saffàrida del Sistan (Sidjistan). De jove va exercir els oficis de portador de mules i paleta; més tard va lluitar amb els seus germans, sota la direcció del gran Yakub.

Els quatre germans Ibn al-Layth es van unir a les bandes d'ayyars sorgides per combatre als combatents kharigites. Mentre Yakub ibn al-Layth va construir la seva base de poder a Afganistan i Pèrsia oriental. Per encàrrec d'aquest Amr va conquerir Herat el 867 i el 873 la capital tahírida (Nishapur). Aquestes lluites les van fer com a nominalment sotmesos al califa, i el 875 fou nomenat governador d'Herat.

Yakub s'havia apoderat de Kirman i Fars i va marxar cap a Iraq, però fou derrotat a Dayr al-Akul i mort poc després (juny del 879) Amr fou elevat per l'exèrcit com a successor. El seu germà Ali ibn al-Layth es va revoltar reclamant participar en el poder però fou derrotat. Amr llavors va oferir la seva submissió al califa que li va acceptar i li va retornar les províncies que abans havien governat els tahírides a Pèrsia oriental (Khorasan, Sistan i Kirman), i el Sind, a les que va afegir Fars i Esfahan i la direcció de la shurfa a Bagdad i Samarra (octubre del 879). La Tārīḵ-e Sīstān diu que també se li va donar el govern de Gurgan i Tabaristan però a canvi d'un tribut d'un milió de dírhams a l'any. Amr va aconseguir imposar al seu protegit Ubayd Allah ibn Abd Abd Allah ibn Tahir com a cap de policia (sahib al-surta) de Bagdad, però contra l'opinió dels seus parents.

El 881/882 va poder ocupar el Fars però al Khorasan s'havia fet amb el poder Ahmad ibn Abd Allah al-Khudjistani i després de mort assassinat per un dels seus guàrdies el 882 el poder va passar a mans de Rafi ibn Harthama, antic general tahírida i ara cap del moviment fatimita al Khorasan (que tenia per califa a Muhammab ibn Ziyad) que el 883 va fer aliança amb els samànides de Transoxiana. Del 882/883 hi ha monedes saffàrides emeses a Esfahan que indiquen que aquesta ciutat ja estava a les seves mans. Les lluites al Khorasan van esdevenir complexes i un general turc esclau Abu Talha Mansur s'hi va afegir i les aliances es van fer i desfer diverses vegades, algunes amb suport del deposat Muhammad ibn Tahir o el Califa.

Després del final de la revolta Zandj el 883 el califat ara podia recuperar el terreny perdut. El regent Muwaffik va declarar a Amr fora de la llei el 885; Amr fou derrotat (886) per les forces del califa dirigides per Ahmad ibn Abd al-Aziz ibn Abi Dulaf, quan avançava cap a Bagdad, i va haver d'abandonar Fars; llavors fou destituït dels seus governs cosa que fou poc efectiva, ja que va seguir conservant Kirman, Sistan i Khorasan.

El 885, 886 i 887 els saffàrides van atacar Khorasan i van entrar finalment a Nishapur. Rafi ibn Harthama i Muhammad ben Ziyad foren capturats i enviats al califa abbàssida, segellant així la reconciliació amb el califat; els governs de Khorasan, Kirman, Sistan i Fars li foren retornats a canvi d'un tribut de deu milions de dírhams.

El 890 va trencar altre cop amb el califat i fou privat novament dels seus governs cosa només efectiva al Fars. El 891 el califa va concedir el Khorasan a Rafi ben Harthama i els samànides el van ajudar a ocupar-lo.

El 892 o 893 el nou califa Al-Mu'tadid (892-902) es va reconciliar amb Amr i li va concedir el govern del Sistan (que mai havia perdut) i del Khorasan. El 893 Amr va començar a atacar el Khorasan però no va entrar a Nishapur fins al 896; Rafi ben Harthama va fugir cap al Tabaristan governat pels zaidites. El califa va concedir a Amr el govern de Rayy i nord de Pèrsia i es creu que en aquest moment també s'havien imposat a Oman. Amr va voler estendre el seu poder a Khwarizm el que implicava la guerra contra els samànides.

El 898, a petició pròpia, el califa li va concedir la tawliya de Transoxiana o Mawara al-Nahr, on l'emir samànida Ismail I ben Ahmad (892-907) estava en rebel·lió contra el califa, però quan va intentar exercir els seus drets, el samànida Ismail el va derrotar a la riba de l'Oxus prop de Balkh (abril del 901) i el va fer presoner sent enviat al califa abbàssida, que tot i que nominalment era el seu delegat a la zona, no estava descontent de veure al saffàrida humiliat. Després d'estar presoner un any fou executat el 20 d'abril del 902. Els samànides van ocupar Khorasan i es van estendre cap a Tabaristan (dels zaidites), Gilan i Daylam (dominades pels djustànides), regions que van saquejar durant dos anys, en els que van arribar a ocupar Qazwin i Rayy (dominis djustànides).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Barthold, Turkestan
  • C. E. Bosworth, The Armies of the Early Saffarids, BSOAS 31, 1968
  • C. E. Bosworth, The Tahirids and the Saffarids, Cambridge History of Iran IV