Kandahar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Kandahar
Kandahār
Localització
L'exèrcit de l'Indus entrant a Kandahar
Kandahar (1838), durant l'ocupació anglesa
Situació de Kandahar, al sud de l'Afganistan
Situació de Kandahar, al sud de l'Afganistan
Estat
• Província
Afganistan
Kandahār
Altitud 1.000 msnm
Població (2006)
  • Densitat
450.300 hab.
Coordenades 31° 37′ 1.7″ N, 65° 43′ 1.2″ E / 31.617139°N,65.717000°E / 31.617139; 65.717000Coord.: 31° 37′ 1.7″ N, 65° 43′ 1.2″ E / 31.617139°N,65.717000°E / 31.617139; 65.717000

Kandahar o Qandahar, (paixtu: کندهار, persa: قندهار, Kandahār) és una ciutat de l'Afganistan i la capital de la província del mateix nom (Kandahar), situada a 500 km al sud-oest de Kabul. La província tenia 886.000 habitants (2002) (724.000 habitants el 1960), i a la capital hi viuen uns 450.300 habitants (2006) que eren 120.000 el 1960. És la segona ciutat de l'Afganistan i principal centre de comerç, especialment per a productes agrícoles. Té un aeroport internacional i una extensa xarxa viària. També està comunicada per via terrestre amb Quetta, al Pakistan. Peshawar i Kandahar són les principals ciutats del poble paixtu. Forma un oasi entre els rius Tarnak i Arghandab.

Carrer

Història[modifica | modifica el codi]

Hi ha restes prehistòriques a les veïnes Mundigak i Deh Morasi Ghundai de entre el 4000 i el 2000 aC amb l'establiment de poblacions que ja comerciaven amb el nord-est de l'Índia, i amb Iran i les estepes d'Àsia central.

Aeroport de nit

Sota els aquemènides fou part de la satrapia d'Harahuvat; a les tauletes de la fortalesa de Persèpolis s'esmenta el viatge entre Susa i Kandarash. Al segle IV aC la regió produïa un vi molt apreciat que esmenta l'autor indi Kautilya i era coneguda a occident pel nom d'Aracòsia (Harahuvat) i la ciutat seria la Αραχωοίας d'Isidor de Carax esmentada tanmateix per altres historiadors.

Pedra gravada d'Asoka

La regió fou conquerida per Alexandre el Gran que va fundar segurament al lloc de l'antiga Αραχωοίας la ciutat d'Alexandria d'Aracosia[1] o Alexandròpolis (330 aC) situada a uns 5 km a l'oest-sud-oest de la moderna ciutat al lloc anomenat actualment shahr-i kuhna. Segons una part dels historiadors la dominació grega es va acabar vers el 304 aC pel tractat entre Seleuc I Nicàtor i Chandragupta (Sandracottus) que va fixar la frontera entre els mauryes i selèucides al riu Helmand a l'oest de Kandahar, però aquesta suposició tendeix a ser descartada modernament, encara que si que se sap que el tercer rei de la dinastia Maurya, Asoka, va governar aquest territori, directament o per mitjà del reconeixement dels seus governants locals; a la meitat del segle III aC Asoka hi va gravar inscripcions a unes pedres una de les quals algunes en grec i arameu o grec (descobertes el 1958 i 1963). El budisme es va introduir en aquest segle i Kandahar tenia un monestir i una estupa.

Més tard, al final del segle III aC la província torna a aparèixer en mans d'Antíoc III el Gran (223 aC al 187 aC) per passar seguidament a Demetri I de Bactriana (primer terç del segle II aC) i després al rei Mitridates I de Pàrtia que va regnar del 173 al 176 aC i s'hauria apoderat de la regió vers l'inici del seu regnat. Sota els reis Fraates II de Pàrtia (136-127 aC) i Artaban II de Pàrtia (127-124 aC), els nòmades sakes van envair el territori des del nord procedents de l'Àsia Central i van ocupar Aracòsia i Drangiana (reanomenada Sakastana després Sistan).

No se sap quan fou restablert el domini part sobre la regió però en temps d'Isidor de Carax (segle I aC) la província o almenys una part estava governada pels parts que l'anomenaven Índia Blanca (Indike Leuke) i serien membres de la família Suren que s'haurien independitzat al començar el segle I formant el regne Indo-part. A la segona meitat del segle I va passar dels indoparts a mans dels kushana i els kushanshah que la van dominar un tres segles fins als primers anys del segle V quan va passar a mans dels haytala o heftalites, una branca meridional dels quals va governar Zabulistan. Estava en el seu poder quan els àrabs van arribar a la regió a la meitat del segle VII. El regne hindú establert a Gandhara amb centres a Udabhandapur i Wayhind va afavorir la conversió dels hefatlites a l'hinduisme i la desaparició del budisme.

Els àrabs van ocupar Sistan i van establir una posició avançada a Bust. La regió fou anomenada al-Rukhkhadj (arabització d'Aracòsia) i també Zamindawar i Bilad al-Dawar. La dinastia local dels zunbils del Kabulistan (anomenats Kabulshahs) hi estenia el seu poder i tenien la seva capital a una vila i fortalesa anomenada Djarwin/Djurwin, que potser després fou la ciutat de Kabul. En temps de Muawiya I (661-680) el governador del Sistan, Abbad ibn Ziyad ibn Abi, va atacar Kandahar i la va ocupar després d'un dur combat i li va donar el nom d'Abbadiya (agafat del seu propi nom); en aquest temps la regió va pagar tribut al califat però Abbad fou cridat el 681 i la regió es va perdre; al final del segle VII només depenia nominalment del Sistan o Sidjistan, però de fet resistia a la penetració dels musulmans.

Un dels sobirans zunbils va derrotar greument al governador delegat de Sistan, Ubayd Allah ibn Abi Bakra a Zamindawar (698) i per posar fi a la resistència i dominar tota la regió, el governador de l'Iraq al-Hajjaj ibn Yússuf va enviar des de Kirman un gran exèrcit sota el comandament del general Abd al-Rahman ibn al-Ashath; pel seu magnífic equipament l'exèrcit fou conegut com l'"exèrcit dels galls d'indi" (Djaysh al-tawawis); Ibn al-Ashath va arribar a Sistan el 699 i va posar les tropes locals sota el seu comandament; va envair Kabulistan establint guarnicions a les posicions que ocupava i un servei de correu entre aquestes; quan va arribar a les muntanyes va retornar a Bust deixant per la campanya del 700 una penetració més agosarada. Però quan va informar a al-Hadjdjadj, aquest estava impacient i li va ordenar avançar ràpidament sota amenaça de ser substituït pel seu germà Ishak, i li va escriure diverses cartes pressionant i injuriant-lo greument tractant-lo d’incapaç i tou, deixant entendre a més a més que no retiraria les tropes (a les que no agradava servir tan lluny) fins a la victòria. Al-Ashath va convocar als seus oficials i es va proclamar la rebel·lió; Ibn al-Ashath va oferir un pacte al Zunbil de Kabul que aquest va acceptar immediatament (en cas de victòria de la rebel·lió el zunbil gaudiria d'avantatges, en cas de derrota hauria de donar asil a al-Ashath). Al-Ashat fou derrotat i va fugir cap al Sistan; una vegada aquí el seu amil (governador militar) de Zarandj li va refusar l'entrada; el de Bust el va obrir però el va fer presoner; el zunbil de Kabulistan es va presentar i va obligar a l'amil a deixar lliure al general, i complint la seva paraula se'l va emportar sota la seva protecció cap a la vall de Kabul. Al-Ashat va reprendre la lluita però se'n va retirar per les divisions entre els rebels, i es va refugiar altre cop amb el zunbil de Kabulistan. Durant un parell d'anys el governador iraquià va pressionar al zunbil per entregar al seu protegit i finalment aquest va cedir; es diu que abans de ser entregar al-Ashath fou mort pel mateix zunbil o va morir de malaltia i el seu cap fou enviat al governador, però el relat més repetit és que quan estava encadenat en el castell de Rukhkhadj (Aràcosia) per ser entregat es va tirar de dalt baix arrossegant a l'home que aguantava les seves cadenes (704).

Així doncs la regió d'Aracòsia amb Kandahar va romandre de fet en poder dels zunbils al segle VIII. Els historiadors musulmans van tenir tendència a considerar-la com a part nominal de la província del Sind, potser perquè els habitants del Zamindawar (Aracòsia) adoraven al deu Zun, que tenia similituds amb els déus hindús. A una data a l'entorn del 737 hi va fer una expedició el governador del Sind Amr ibn Muhammad ibn Kasim, que va arribar a Multan, Caixmir i un altre lloc que segons uns historiadors fou Kandahar i segons altres Gandhara a l'Indus superior, segurament Wayhind capital dels hindushàhides. En aquest temps la regió s'anomenava Zamindawar o al-Rukhkhadj i la principal ciutat era Pandjway o Bandjway seguida per Tiginabad (a un dia de viatge de Bust).

Moderna capella de Baba Wali

Sota Harun al-Rashid (786-809) el governador de Khorasan Al-Fadl ibn Yahya al-Barmaki (793-795) hi va enviar dues expedicions i el 795. Sota al-Mamun (813-833) un nou atac va comportar la captura del xa i la seva conversió a l'islam; els kabulshahs van pagar tribut al governador del Khorasan Abd Allah ibn Tahir (828-845) en diners i esclaus.

Sota Yabub ibn al-Layth el saffàrida, els àrabs va arribar a la zona, van derrotar al zunbil i van ocupar Gazni, Bust, Bamiyan, Kabul i les mines del Panjshir vers el 870/871) i van governar des de Zarandj. Els elefants de la zona i els ídols pagans, enviats a Bagdad, van causar sensació. Però els kabulshahs de Zabulistan tornaven a dominar la vall al final del segle IX, segurament per mitjà de diverses branques (ja que se sap que hi havia branques a Kabul i Gazni).

Finalment foren eliminats pels gaznèvides al final del segle X. En aquest temps Kandahar havia esdevingut una vila musulmana que va tenir un creixement notable, amb formació de la fortalesa (kala), les seves muralles (madina, shahrastan) i barris (rabad). Amb la destrucció del centre gaznèvida de Lashkaria Bazar (Kalayi Bist) pel gúrida Ala al-Din Husayn el 1151, Kandahar va assolir la posició capdavantera com a ciutat principal de la regió.

Vall d'Arghandab

El 1212 va caure sota domini de Khwarizm i el 1222 fou ocupada pels mongols quedant a la frontera amb el ulus de Txagatai i formant part del khanat d'Hulagu (1256). El 1281/1282 va passar a mans de Shams al-Din II ibn Rukn al-Din Kart, malik de la dinastia kart d'Herat, vassall de l'ilkhànida Abaqa, fill i successor d'Hulagu. El malik kurt d'Herat, va ser deposat per Tamerlà el 1383 i el seu territori annexionat, menys la regió de Kandahar que el gran sobirà va donar en feu al seu nét Pir Muhàmmad ibn Jahangir assassinat el 1407. Va ser donat altre cop com a feu al timurida Soyurghatmish ibn Shah Rukh el 1418 i el 1427 al seu fill Sultan Masud Mirza fins al 1440. Després va pertànyer a la línia timúrida d'Herat (1440-1459) i va passar a Abu Said de Transoxiana (1459-1469), i després a Husayn Mirza Baykara del 1469 fins al 1506. En aquestos anys va quedar en mans de l'arghúnida Dhu l-Nun, vassall timúrida; el 1504 Baber es va apoderar de Kabul, que pertanyia a Muskin Arghun, fill de Dhu l-Nun; Baber va permetre als arghuns conservar Kandahar que va esdevenir la seva capital; a Dhu l-Nun li va succeir el 1507 Shah Beg Arghun al que poc després va atacar Baber que li va arrabassar Kandahar (1507); Shah Beg va obtenir l'ajut dels shibànides i el seu sobirà Shibani Khan va assetjar a Baber a Kandahar i el va obligar a retirar-se, i Shah Beg va recuperar la ciutat (vers 1508) que va poder conservar; el 1518 va començar la conquesta del Sind del que s'havia apoderat el 1522 quan Baber va entrar per segon cop a Kandahar segons sembla després d'un llarg setge de cinc anys portat amb molta deixadesa i aturat i reprès diversos cops. Shah Beg es va retirar a Sibi, Quetta i al Sind on va governar fins a la seva mort el 1524.

A la mort de Baber el 1530 el govern de Kandahar fou donat al seu fill Kamran Mirza, però els safàvides perses també aspiraven al seu domini, i s'havien establert a Herat (1528). Els atacs perses a Kandahar sota el xa Tahmasp I el 1534-1536 foren rebutjats per Kamran. En la reconciliació de 1539 entre l'emperador Humayun i el seu germà Mirza Hindal, a aquest darrer li fou concedit el govern de Kandahar, mentre Kamran va ser ratificat en el govern de Panjab amb seu a Lahore. En el conflicte posterior entre Kamran i Humayun, aquest darrer va haver de fugir cap al Sind i finalment es va dirigir cap a Kandahar (1543), que ara estava governada pel seu germà Askari, que va aixecar la ciutat en la seva contra, i Humayun fou humiliat i es va haver de retirar cap al Sistan, lliurant-se per ben poc de ser capturat; Humayun va finalitzar la seva fugida a la Pèrsia safàvida, on el xa Tahmasp I li va concedir asil amb honors a Herat (1544); Humayun va donar al xa el seu gran diamant i va signar uns papers assegurant que era xiïta i finalment el xa li cedir un exèrcit de dotze mil homes per recuperar el seu tron. El març de 1545 es va presentar a Kandahar que finalment li fou entregada per Askari el setembre, però quan Humayun va marxar de la ciutat, Askari la va recuperar (octubre de 1545) amb suport dels arghuns del Sind però Humayun la va tornar a ocupar el 1546 o 1547 després de les seves victòries.

El 1558 Tahmasp I va atacar Kandahar i la va ocupar. Els mogols no van poder recuperar la ciutat fins al 1595. Sota Jahangir els perses van retornar i van ocupar la ciutat per segona vegada (1620); els mogols la van reconquerir el 1638 però el 1648/1649 va caure en mans d'Abbas II de Pèrsia per tercera vegada; els safàvides la van conservar més de mig segle, fins al 1709 durant els quals va formar la província de Kandahar que incloïa també els districtes de Mustang, Sibi, Kakari i altres al sud, i va tenir com a governador entre d'altres, a diversos prínceps safàvides.

La tribu afganesa dels ghilzays s'havia establert en aquest temps a la rodalia de la ciutat en territori que havia quedat buit, ja que Abbas I el Gran havia traslladat als seus habitants originals de la tribu abdali cap a la rodalia d'Herat. Els ghalzays en general havien donat suport als safàvides contra els mogols però vers el 1707 un cap del clan hotak dels ghalzays, Mir Wais o Mir Ways Hotak va entrar en dissidència i es va revoltar el 1709; el governador safàvida de Kandahar, d'origen georgià (Gorgin Khan que fou el rei Giorgi XI de Kartli del 1676 al 1688 del 1691 al 1695 i del 1703 al 1709), fou assassinat (23 d'abril del 1709) i Mir Ways va ocupar el seu lloc; va obtenir el suport de tots els ghilzai (ghilzay) i altres tribus es va declarar independent si bé amb el modest títol de wakil (regent); encara que el novembre de 1709 fou nomenat governador Kai Khusrau de Kartli (rei de Kartli 1709-1711) no va poder recuperar la zona i va morir en lluita contra Mir Wais el 27 de setembre de 1711 i el cap ghilzay va consolidar el seu poder.

A la seva mort el 1715 fou enterrat a Kandahar on la seva tomba és venerada. El seu fill Mahmud li va succeir el 1715 i després d'una lluita pel poder que va durar sis mesos contra Mir Abd Allah Khan Hotak, va consolidar la seva posició i el 1720 va envair Pèrsia conquerint Kirman, arribant fins a Isfahan on va deposar al xa Sultan Hoseyn I (1722). Mahmud fou proclamat xa efímerament però fou enderrocat pels seus propis homes el 1725; li va succeir el seu nebot Ashraf Kahn que va regnar quatre anys abans de morir a mans dels propis afganesos quan fugia cap a Kandahar (1730) on governava Mir Husayn (Husayn Sultan Khan Hotak) que havia rebatejat la ciutat com Husaynabad, mentre a Pèrsia fou restaurada la dinastia safàvida en la persona de Tahmasp II, fill de Sultan Hoseyn I.

Mir Husayn va governar fins al 12 de març de 1738 quan la ciutat fou conquerida després d'un setge per Nadir Shah que va tenir el suport dels abdalis d'Herat, i la ciutat a l'interior de les muralles fou arrasada totalment juntament amb la ciutadella. Nadir va construir al sud-est de la ciutat vella una base militar que es va dir Nadirabad i va fer encunyar moneda amb els noms de Kandahar i Nadirabad (aquest darrer finalment es va perdre després de 1747). La tribu dels abdali va esdevenir la tribu més poderosa sota Nadir Shah i van ser autoritzats a tornar a Kandahar.

A la mort de Nadir Shah, el cap dels abdalis, Ahmad Shah Abdali, era el principal cap militar i va reanomenar a la tribu durrani (agafant el nom d'Ahmad Shah Durrani) establint el seu domini sobre l'Afganistan. Ahmad Shah va fundar una nova Kandahar a l'est de l'antiga (1748), rodejada de murs i batejada com Ahmamdshahi amb l'afegit ashraf al-bilad (la més noble de les viles) segons les monedes que s'hi ven encunyar, i que fou la seva capital,[2][3] Quan va morir el 16 d'octubre de 1772 va ser enterrat a la ciutat i la seva tomba va passar a ser més venerada que la de Mir Ways Hotak.

Amb Timur Shah la capital es va traslladar a Kabul el 1774. Els néts d'Ahmad Shah, Mahmud i Shudja es van enfrontar en una guerra civil i Kandahar va passar a mans d'uns i altres. Dost Muhammad Khan, que dominava Kabul des del 1826, va nomenar al seu germà Kuhandil Khan i en aquest període Shah Shudja de la línia sadozay dels durranis va atacar Kandahar el 1834 i el 1839, durant la Primera Guerra Angloafganesa (1839-1842) va ser emir de Kabul i Kandahar al mateix temps. A la Segona Guerra Angloafganesa (1879 a 1882) el 1880 Shir Ali Khan Barakzay (Sadozay) va governar Kandahar però fou atacat per Muhammad Ayyub Khan (fill de Shir Ali i net de Dost Muhammad Khan) d'Herat; a les dues guerres els britànics van ocupar Kandahar.[4] Amb la victòria del general Roberts a Kandahar el 1881 tota la regió fou donada a Abd al-Rahman Khan que va esdevenir el primer emir de l'Afganistan.

Shir Ali al pati de la seu del seu govern el 1881
Muntanya Chilzina el 1881

Els governs de l'Afganistans, d'hegemonia paixtu, van afavorir aquesta llengua que és la parlada generalment a Kandahar; el 1947 es va fundar a la ciutat una societat pel desenvolupament del paixtu anomenada Wish Zalmyan (Ull de la Joventut). El 1959 s'hi van produir disturbis en protesta contra una forta pressió fiscal i contra l’abolició de l'obligació per les dones de portar vel. El 1960 es va obrir l'aeroport internacional amb ajut americà, a uns 16 km al sud-est de la ciutat. L'aeroport fou base soviètica durant el període d'influència de la Unió Soviètica entre 1980 i 1989.

El 1992, caigut el govern comunista, el cap guerriller Gul Agha Sherzai es va apoderar de la ciutat fins al 1994 quan fou ocupada pels talibans que hi van establir la seva capital. Després del 2001 amb el país sota ocupació americana, les forces de l'OTAN utilitzen l'aeroport i el senyor de la guerra Gul Agha Sherzai va tornar a dominar la ciutat i província encara que en gran part està dominada pels talibans; Sherzai estava considerat corrupte i el 2003 fou substituït per Yousef Pashtun que el seu torn fou substituït per Asadullah Khalid el 2005. Va tenir com a sucessor a Tooryalai Wesa, actual governador provincial. La ciutat es seu del contingent canadenc.

Llista de sobirans de Kandahar (des de 1863 emirs)[modifica | modifica el codi]

  • Ahmad Shah Durrani 1747-1772
  • Sulayman Shah 1772
  • Timur Shah 1772-1793
  • Humayun Shah 1793 (18 de maig a 19 de juny)
  • Zaman Shah 1793-1801
  • Mahmud Shah Durrani 1801-1803
  • Shah Shudja (Shudja al-Mulk Shah) 1803-1804
  • Kamran Shah 1804-1805
  • Shah Shudja (Shudja al-Mulk Shah) 1805-1808
  • Mahmud Shah 1808
  • Shudja Shah (Shudja al-Mulk Shah) 1808-1809
  • Mahmud Shah 1809-1818
  • Sultan Ali Shah 1818-1819
  • Shirdil Khan Mohammadzay, regent 1819 - 1826
  • Purdil Khan Mohammadzay, regent 1826 - 1839
  • Shah Shudja (Shudja al-Mulk Shah) 1839 - 1842
  • Safdar Jang Khan Saddozay, regent 1842
  • Kuhandil Khan Mohammadzay, regent 1842 - 1855
  • Mohammad Sadeq Khan Mohammadzay, regent 1855 (agost a novembre)
  • Gholam Haydar Khan Mohammadzay, regent 1855 - 1858
  • Dost Muhammad Khan 1858-1863
  • Muhammad Amin Khan 1863 - 1865
  • Shir Ali Khan 1865 - 1867
  • Mohammad Afzal Khan 1867 (gener a octubre)
  • Mohammad Azam Khan 1867 - 1868
  • Shir Ali Khan (segona vegada) 1868 (abril a setembre) i 1868-1879
  • Mohammad Yakub Khan 1879 (febrer a octubre)
  • Mohammad Jan (ministre regent), 1879 - 1880
  • Shir Ali Khan Barakzay (ministre regent) 1880 - 1881
  • Abd al-Rahman Khan 1881 (abril a juliol)
  • Muhammad Ayyub Khan 1881 - 1881 (juliol a setembre)
  • Abd al-Rahman Khan, emir de l'Afganistan 1881-1901

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kandahar
  1. «The Empire and Expeditions of Alexander the Great», 1833. [Consulta: 2013-07-26].
  2. Columbia Encyclopedia (Sisena Edició) - Kandahar...
  3. Columbia Encyclopedia (Cinquena edició) - The City of Kandahar...
  4. "Qandahār" a l'Enciclopèdia Catalana