Tamerlà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el conqueridor turcomongol. Si cerqueu l'òpera, vegeu Tamerlano.
Tamerlà
En llengua txagatai: تیمور
Tēmōr, "acer"
Naixement 8 d'abril de 1336
Kish
Defunció 14 de febrer de 1405 (als 68 anys)
Otrar
Altres noms conegut també com a Timur Lenk (Timur el coix), Timur Xah i Emir Timur (Emir d'acer),
Conegut per Fundador de la dinastia timúrida

Tamerlà (Kish, prop de Samarcanda, suposadament el 8 d'abril de 1336 - Otrar, 14 de febrer de 1405) fou un conqueridor turcomongol que establí l'imperi dels timúrides. Era fill d'un cap militar mongol anomenat Taragai descendent per línia materna de Genguis Khan.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Va accedir al poder vers el 1359 o 1360, poc després de la mort de Kazaghan, gran visir que era el virtual governant de Transoxiana en nom d'un khan txagataïda. El khan Tughluk Timur de Transoxiana i Moghulistan volia aprofitar l'ocasió de la mort de Khazagan per instaurar el seu poder al khanat i va envair el país. El cap de la tribu Barlas (capital Kish), el seu oncle Hajji Beg, va fugir, i Tamerlà fou acceptat com a cap per Tugluk Timur. Quan aquest va marxar del país (1360), Tamerlà va perdre el poder davant el seu oncle, però Tughluk va retornar el 1361 i Tamerlà es va fer de nou amb el poder a Kish, al capdavant de la tribu Barlas. Toghluk va nomenar gran visir o virrei de Transoxiana al seu propi fill Ilyas Khodja. Tamerlà es va quedar amb el govern de Kish i Sogdiana.

Cap a finals del 1362 o començaments del 1363 va morir el khan i la família Dughlat que dominava Kashgària va cridar al tron al fill de Tughluk, Ilyas. Aquest enfrontava ara la revolta de Tamerlà i d'Amir Husayn dels karaunes, i també a la de Husayn Sufi de la dinastia sufita de Khwarizm, que li va prendre Khiva i Kath, i se'n va anar a Mogolistan on fou reconegut khan.

Tamerlà a Samarcanda i Transoxiana[modifica | modifica el codi]

Tamerlà durant l'atac de Balkh

El 1363, amb el suport d'Amir Husayn, el cap dels karaunes amb seu a Balkh, va ocupar Samarcanda, que serà la seva capital. Ilyas Khoja va tornar a Transaxonia per recuperar el poder el 1365 però Samarcanda, d'on Tamerlà havia fugit deixant el control als ulemes, li va tancar les portes i el setge fou un desastre quan va esclatar una epidèmia entre els cavalls, i va haver de retornar a Mogolistan i Tamerlà va retornar a la ciutat. Tamerlà de Sogdiana va combatre un sis anys contra els Dughlat Khodja i contra Ilyas. En aquestes lluites va rebre una ferida que el va deixar coix, de on li va venir el nom de Timur Lenk (Timur el Coix) transcrit pels europeus com Tamerlà. Llavors Tamerlà es va enfrontar amb Amir Husayn, i fou aquest darrer qui es va fer amb el domini de Samarcanda i de bona part de Transoxiana. El 1368 es van reconciliar per fer front al perill que suposava encara Ilyas, però la lluita va tornar a esclatar entre ambdós. El 1369 Tamerlà va ocupar Balkh i va prendre el títol d'emir de Transoxiana (Mawara Nahr) el 8 d'abril d'aquest any si bé el txagataïda Bayan Kuli restava khan de Txagatai, i nominalment hi estava sotmès. No va trigar a deposar-lo i executar-lo[1] i va nomenar al seu lloc a Suyurghatmish, fill del difunt khan Tughluk Timur. Avançat l'any va iniciar la conquesta dels territoris dels Sufides de Khwarizm. El 1370 va derrotar totalment a Amir Husayn que va morir, i va sotmetre als nòmades del Turquestan oriental. El 1374 va derrotar l'emir Kai Khusraw de Khuttal, vassall dels sufides, i el va executar. La conquesta de Khwarizm es va completar el 1379.

Expansió[modifica | modifica el codi]

Iran oriental[modifica | modifica el codi]

El 1380 Tamerlà va rebre la submissió dels Sayyid Maraixis de Rustamdar i el Mazanderan, i dels senyors xiïtes de Sabzawar, però els kurt d'Herat no es van voler sotmetre. Sabzawar va ser anexionada l'any següent i va conquerir Herat però va deixar a l'emir Pir Ali com a vassall; també va renovar la submissió l'emir Marashi i va rebre la del emir de Sistan, Kutb al-Din Kayani, però més tard, sospitós perquè era vassall dels kurt d'Herat, va ser deposat el 1383 i el seu territori annexionat, menys la regió de Kandahar que Tamerlà va donar en feu al seu nét Pir Muhàmmad ibn Jahangir.

Iran occidental[modifica | modifica el codi]

El 1384 Tamerlà va marxar contra Astarabad, l'emir de la qual, Amir Wali, fou enderrocat i va fugir a les muntanyes del Mazanderan. Després va passar per Rayy i va entrar a l'Azerbaidjan governat pel djalayarida Ahmad, i fins a Geòrgia. Després va baixar fins a l'emirat de Kurdistan on va entrar a Sultaniyeh i des d'allà va passar l'Iraq Adjemí (tot això possessió dels djalayarides), retornant després a Samarcanda passant per Fars i [Isfahan]. El 1385 el soldanat del Kurdistan (Sultaniyeh), amb l'Iraq Adjemí, fou annexionat i l'emir Baiazed deposat. L'emir muzafarida de Kirman, Sultan Ahmed, va córrer a declarar-se vassall de Tamerlà. A l'any següent (1386) el djalayarida Ahmed, que s'havia retirat de l'Azerbaidjan cap a Bagdad, va reconquerir l'Azerbaidjan, on havien entrat els mongols de l'Horda d'Or. Timur va haver de tornar cap a la zona. Sabzawar, que sota Muayyad, tornava a ser independent, va tornar a ser sotmesa (i Muayyad va ser executat). Seguidament va entrar a l'Azerbaidjan i va ocupar Tabriz i va arribar fins a Kars, domini de Firuz Bakht, un emir turcman vassall dels Qara Qoyunlu, i fins altres regions de Armènia, dominades pels Qara Qoyunlu, regions que va assolar. A la guerra que sostenien l'Horda d'Or i Tamerlà, car ambdós volien dominar l'Azerbaidjan, el rei Bagrat V de Geòrgia era aliat del khan Toktamish així que Tamerlà després de la campanya a l'Azerbaidjan i Armènia va entrar a Geòrgia, i va assetjar Tiblisi, i tot i l'ajuda als georgians de l'emir de Shakki [text imprecís]Sidi Ali, la va conquerir el 21 de novembre de 1386. Bagrat va ser fet presoner amb la seva família.

Tamerlà donant ordres sobre Geòrgia

Tamerlà va saquejar Geòrgia i se'n va entornar emportant-se a Bagrat i la seva dona. Arribats al Karabagh el rei georgià va haver de convertir-se a l'islam i prometre que islamitzaria a tot el país. Aconseguit això va donar un exèrcit de dotze mil homes a Bagrat i el va reenviar cap a Geòrgia. Però Bagrat no volia renunciar a la fe, i posat en contacte secret amb els seus fills va planejar que eliminaria l'exèrcit tan bon punt entressin a terres georgianes. Així va ser. Caiguts en una emboscada els dotze mil soldats van ser eliminats. Tamerlà es va posar furiós i va decidir de suspendre la campanya que tenia preparada i marxar contra Geòrgia. A la primavera del 1387 els georgians estaven preparats. L'exèrcit de Tamerlà va entrar al país, però va trobar una resistència ferotge, i va tenir moltes baixes, tot i així els georgians van ser derrotats però com que Tamerlà va tenir notícies de l'entrada de Toktamish a l'Azerbaidjan, va deixar Geòrgia i va marxar a l'Azerbaidjan. L'emir kesrànida de Derbent i Xirvan es va declarar vassall de Tamerlà. Llavors va baixar cap al sud i va sotmetre al atabek Izz al-Din de Lur-i-Buzurg i als emirs muzaffàrides de Fars, de Isfahan i de Yedz. Els avanços sufites al Khwarizm el van fer retornar.

A l'any següent (1388) va marxar contra els sufites que estaven ajudats per Toktamish, i va arribar fins a Bukhara però es va retirar. Llavors va passar a Pèrsia i va rebre la submissió formal de Muzafar Kashi de Isfahan i de Shah Iaia de Yedz, establint-se una guarnició a Isfahan. En canvi Zain al-Abidin de Fars es va negar a l'acte formal de submissió, i Tamerlà va acordar negociar amb ell a Isfahan. Zain al-Abidin hi va anar i finalment es va poder acordar la pau a canvi d'un tribut important a pagar pels tres emirs muzafarides. Tamerlà va sortir de la ciutat. Però en anar a cobrar el tribut, els recaptadors i la guarnició d'Isfahan van ser assassinats a traïció. Això va enfurir a Tamerlà que va marxar altre cop contra la ciutat i va matar a més de seixanta mil ciutadans, suprimint l'emirat, i tot seguit va avançar cap a Fars. Zain al-Abidin va fugir a Bagdad i Tamerlà va cedir els seus dominis al fidel emir muzafarida de Kirman, Sultan Ahmad. Es creu que Mansur de Lur-i-Buzurg també va fer submissió expressa per bé que no n'ha quedat constància, però a l'any següent (1388) l'atabek kurshísida de Lur-i-Kucik va haver de ser derrotat i empresonat i els seus dominis annexionats.

Kipchak i Moghulistan[modifica | modifica el codi]

El khan Txagatai Suyurghatmish va morir el 1388 i Tamerlà va nomenar al seu lloc al fill del difunt, Mahmud Sultan Khan. Llavors va marxar contra els Kipchak que a través de les planes de l'Oxus i el Iaxartes amenaçaven Samarcanda, instigats per Toktamish. Després de derrotar-los va atacar a Sulayman Sufi, que dominava part de Khwarizm i el va derrotar a Urgandj (o Urgendj) la seva capital que fou saquejada i arrasada. Ocupat amb tot això els Qara Qoyunlu van ocupar Tabriz però la resistència de Pir Hasan Beg (fill de Husain Beg) els va impedir anar més lluny. Mentre Zain al-Abidin, refugiat amb els djalayàrides a Bagdad, va deixar aquesta ciutat i es va establir a Shushtar, governada pel seu cosí Shah Mansur ben Sharaf al-Din Muzafar, emir de Lur-i-Buzurg, però aquest el va empresonar i llavors va marxar contra Fars que va prendre a Sultan Ahmed de Kirman.

El 1389 Tamerlà va annexionar Herat, Nishapur i els demes dominis dels Kurt i va suprimir la dinastia. Llavors va envair el khanat de Moghulistan, el cap del qual es titulava khan de Txagatai (oriental), que fou assolat i es va establir un khan fidel en la persona de Khizr Khoja, suposat fill sobrevivent de Tughluk Timur, amb el títol només de khan de Mogolistan. Els Dughlat es van fer independents a Kashgària i Yarkand.

El 1391 va tornar a combatre als qiptxaq de l'Horda d'Or a les planes d'Àsia central, i els va derrotar a prop del Ural, a Urtapa, a la vora del riu Kandurcha (19 de juny de 1391) destruint Sarai[text imprecís] i altres ciutats. Toktamish va fugir cap a Moscou, però Tamerlà es va retirar. L'emir de Lur-i-Kucik, Izz al-Din, va ser perdonat i restablert en els seus dominis. El 1392 Tamerlà va derrotar a Kamar al-Din, que resistia al Mogolistan, però el va substituir el seu nebot Khudaydad.

Pèrsia[modifica | modifica el codi]

El soldà Baiazed fet presoner per Tamerlà (que és la figura central dempeus). Obra de Stanisław Chlebowski (1878.

Kamal al-Din de la dinastia Marashi de Mazanderan va entregar Rustamdar, que governava el seu germà Fakhr al-Dawla, a Malik Tus. El deposat emir bawàndida Iskandar-i-Shakki (fill de Kiya Afrasiyab de la branca dels Kiya-i-Djabal o Kiya Culaw) es va aliar amb Tamerlà que marxava contra el país, i que va ocupar Astarabad de la que va nomenar governador a Pirak. Kamal al-Din va oferir la pau i va enviar al seu fill Ghiyat al-Din per negociar-la, però Pirak i Malik Tus (ara aliat a Tamerlà) s'hi van oposar. Ghiyat va quedar presoner com hostatge. Kamal es va fer fort a la llacuna de Mahana Sar, prop d'Amol, on va ser atacat, lliurant-se batalla a Karatughan, prop de la llacuna, el 24 de setembre del 1392, essent derrotat Kamal que es va haver de replegar. Tamerlà va crear un gran feu anomenat Takhi-i-Hulagu, amb l'Azerbaidjan, Rayy, Xirvan, Gilan, Derbent, i Anatòlia, pel seu fill Miranshah, amb capital a Tabriz (nominal, car estava ocupada pels Qara Qoyunlu). L'any següent l'emir Marashi Kamal al-Din es va rendir a Mahana Sar on estava assetjat (2 d'agost de 1393) i va demanar el perdó (aman). Les forces de Tamerlà van entrar als feus marashis com Amol, Sari i altres. El bawàndida (branca Kiya Culaw o afrasiyàbida) Iskandar-i-Shakki va ser restaurat; alguns membres dels Marashi van fugir a Gilan: Abd al-Muttalib (fill de Rida al-Din d'Amol), Abd al-Azim (fill de Zain al-Abidin) i Izz al-Din Hassani Rikabi. Kamal i els seus altres dos fills van ser portat presoners a Samarcanda (després els dos fills de Kamal, Ghiyat al-Din i Ali Sari, van passar al servei de Tamerlà). Amol va ser entregat als bawàndides i Sari va passar a Djamshid Karin Ghawri. També va sotmetre el Ruyan on els baduspànides només van conservar la fortalesa de Nur. Llavors va haver de marxar contra Lur-i-Kucik on Izz al-Din es negava a obeir. Izz va ser expulsat i llavors Tamerlà va entrar a Lur-i-Buzurg, on també va deposar al atabek i va col·locar al poder al hazaràspida Pir Ahmad, que havia estat expulsat pel muzaffàrida Shah Mansur, els dominis del qual també va atacar. Després va continuar cap a Tabriz que va ocupar, i va entrar a Armènia, tot possessió dels Qara Qoyunlu, que van oferir la submissió. Seguidament Tamerlà va recórrer Lur-i-Buzurg, la regió de Shushtar i el Fars on va atacar la fortalesa de Kala i Sefid, prop de Patila, on estava Shah Mansur, i que va ser presa als tres dies i Shah Mansur fou capturat i executat, i llavor va ser ocupada Shiraz annexionant els territoris de la dinastia muzaffàrida, així com els de les dinasties germanes de Kirman (el govern del qual fou confiat a Idgu Bahadar Barlas) i de Yedz executant a un total de 18 prínceps de les diferents branques muzaffàrides; l'últim en ocupar-se fou la Batiha (Kurdistan Mesopotàmic) i Bagdad que pertanyien als djalayàrides.

Geòrgia[modifica | modifica el codi]

El 1394 Tamerlà, que estava a Mesopotàmia devastant els territoris djalayarides va marxar cap al nord, va arribar a Kars, i va tornar a Geòrgia. Aquesta vegada va entrar pel Samtskhé, va pujar per l'Aragvi cap a Dariali. La població es va refugiar a fortaleses inaccessibles, i Tamerlà tot i les seves victòries parcials no va poder ocupar el pas del Dariali. Llavors el khan Toktamish de l'Horda d'Or va entrar a Transcaucàsia per Daruband i Tamerlà va deixar la regió de l'Aragvi i va marxar contra ell. Va derrotar a les forces de Toktamish el qual es va retirar però va ser perseguit, i fou de nou derrotat greument per Tamerlà al riu Thergui. Només abandonar Geòrgia el rei Giorgi VII va expulsar a les guarnicions tamerlànides que havien quedat al país i a l'Azerbaidjan on els Qara Qoyunlu van recuperar Tabriz.

Daguestan i el final de l'Horda d'Or[modifica | modifica el codi]

Tamerlà estava el 1395 a Shakki,[text imprecís] emirat aliat de Geòrgia i amb el seu fill Miran Shah assetjava Alindjak, prop de Naxçıvan, però l'emir Sidi Ali va rebutjar l'atac. El djalayarida d'Arran, Tahir, que estava a la ciutat va aconseguir així salvar-se. Però els timúrides van seguir avançant per la regió, van devastar el país dels Kaz-i-Kumukh, i van entrar a Xirvan i Derbent on van ser ben rebuts per l'emir vassall. Altres emirats per els que van passar foren Zirihgaran, Tabarsaran i Askhudja, i després el país dels andis i els dido (regions tribals independents), i el país dels kaytak (que eren vassalls de Toktamish i encara eren en majoria pagans) que es va sotmetre i després es va islamitzar.

Llavors les forces timúrides i les de l'Horda d'Or es van trobar prop del riu Terek i els primers van obtenir una victòria decisiva i Toktamish va fugir (juny de 1395). Crimea, Àstrakhan, Nogai i Kazan es van fer independents i el mateix khanat de Kiptxak o de l'Horda d'Or es va dividir en Kiptxak Occidental (en mans del general nogai Yedigei o Idiku (Edigü), amb Timur Kotloe o Kutlugh com a Khan) i el Kiptxak Oriental o Horda Blava (també Horda Blanca). Tamerlà va saquejar Àstrakhan, Sarai,[text imprecís] Riazan, Azaq i Crimea i va ocupar fins i tot colònies genoveses com Azov (Tana).

En aquest mateix any fou deposat l'atabek hazaràspida de Lur-i-Buzurg, Malik Pir Ahmed, i el govern fou confiat al notable Malik Uways, però després d'un temps presoner a Samarcanda, va ser perdonat i alliberat, però deixant als seus germans Afrasiyab i Mansur com hostatges. Amb Lur-i-Buzurg, Lur-i-Kucik, Khuzestan i Shushtar es va formar un govern que va ser incorporat al govern del Fars que havia estat confiat al príncep Muhammad Sultan. Poc després el fill de Tamerlà, Xah Rukh, va rebre el govern del Gran Khorasan amb Herat i el nét Pir Muhàmmad el govern de Sistan (amb Gazni, Kabul i Kandahar).

Índia[modifica | modifica el codi]

Tamerlà derrotant el soldà de Delhi

El 1397 Tamerlà va atacar Multan i Uchch, i les va ocupar el setembre. Sarang de Multan va fugir cap a Dipalpur però fou derrotat a la vora del riu Kotla (8 d'octubre de 1397) per Tatar Khan, wazir del soldà Nusrat Khan de Firuzabad, i poc després Sarang va morir en combat contra els soldats timúrides. Llavors Tamerlà es va presentar davant Delhi i la va assaltar; el soldà Mahmud II de Delhi i el seu wazir Mallu Ikbal es van fer forts a les rodalies del palau de Djahanpanah (el palau ja estava en aquells moments en mas de Tamerlà). Mallu va cridar llavors al seu enemic Nusrat Khan de Firuzabad al que va jurar fidelitat, fen veure que trencava amb Mahmud II; però sobtadament van atacar a les tropes que Nusrat va enviar, i el mateix Nusrat va haver de fugir cap a Firuzabad i després cap a Panipat, on estava el seu wazir Tatar Khan. Mallu va marxar de Djahanpanah i va ocupar Firuzabad el novembre i allí va renovar la seva fidelitat a Mahmud II, però aquest va desconfiar de les maniobres del seu wazir i va enviar contra ell al seu fill i hereu Mukarrab, però aquest va morir en els combats. Mallu llavors va tornar a Djahanpanah i es va reconciliar amb Mahmud II i ambdós van arreplegar les forces per combatre a Tamerlà, però aquest els va derrotar el 18 de desembre. Mallu va fugir a Baran i Mahmud II a Gujarat i tot seguit a Malwa. El virrei de Djawnpur va aprofitar aquestes lluites per expandir-se i va apoderar-se de Kanauj, Dalmaw, Awadh, Bahraich i Monghyr o Mungir (al Bihar), i els zamindars (caps locals) de religió hindú van prendre el control dels territoris a l'est i oest de Delhi. El 1398 Shaykha Kokar es va apoderar de Lahore, que ja havia dominat abans, i va desconèixer al soldà de Delhi i es va declarar vassall de Tamerlà. El gener del 1398, després de 15 dies de saqueig, Tamerlà va abandonar Delhi, que va ser ocupada per Nusrat Khan, ex soldà de Firuzabad, però Mallu Ikbal, que estava a Baran, va arribar amb un exèrcit i el va foragitar, i Nusrat va morir poc després i Mallu va cridar al seu germà Mahmud III Shah Nasir al-Din i el va reconèixer. Mallu va ocupar seguidament Panipat.

El 1399 el governador timúrida de Dipalpur va morir al rebel·lar-se els ciutadans. Tamerlà que estava al Panjab, va anar cap allí i va ocupar la ciutat i la veïna Bhatner que també s'havia revoltat. Llavors va tornar a Delhi, que va saquejar per segon cop, i a Panipat, que també fou víctima del saqueig. Mallu va fugir. El govern de Dipalpur fou confiat a Khidr Khan de Multan, i quan Tamerlà va sortir de Delhi li va confiar també aquest govern. Però Mallu no va tardar a retornar i va tornar a ocupar Delhi i la seva regió així com la regió del Doab (Khidr khan no va poder tornar a Delhi fins 15 anys després). Tamerlà mentre va entrar a Jammu i va obligar al radjah Bhimder a convertir-se a l'islam. Després va retornar cap a Pèrsia on va procedir a una reorganització: el feu de Takhi-i-Hulagu va ser suprimit. També va fer una expedició cap a Geòrgia (Kakhètia) i Shakki passant per Kars. Allí el va anar a trobar l'ex-emir de Germiyan (a l'Anatòlia), Yakub II, que s'havia escapat del seu captiveri amb els otomans, i li va demanar ajuda. Tamerlà es va declarar sobirà d'Anatòlia, però no va enviar encara tropes. Si que les va enviar a Damasc, on governava Sadun, nebot de Barkuk, qui va rebre ajuda del propi soldà mameluc al-Nasir Faradj, però ambdós foren derrotats.

Síria i Anatòlia[modifica | modifica el codi]

Extensió de l'imperi

A començaments del 1400 Tamerlà va entrar a Alep, Hamah i Homs i finalment la ciutat de Damasc fou ocupada el març. Després va baixar fins a Jerusalem però es va retirar (març) de la zona i els egipcis van córrer a recuperar-la (Aitimish al-Badjasi, líder dels caps militars o amirs d'origen turc, fou nomenat governador de Damasc però amb prou feines es ferà obeir del soldà mameluc d'Egipte que tenia el suport dels emirs circassians o txerkessos encapçalats per Iashbak al-Shabani). Llavors va atacar el soldanat de Dhu l-Kadr, vassall otomà i seguidament va passar a Armènia, ocupant Akhlat i Tabriz entre altres ciutats dels Qara Qoyunlu, el emir dels quals, Kara Yusuf va haver de refugiar-se a territori otomà. Tamerlà va entrar a Anatòlia i va ocupar Erzerum o Erzurum i Elbistan, i va atacar Sivas, defensada pel fill del soldà otomà Baiazet I (agost del 1400) que va quedar assetjada. Durant el setge l'emir Nasir al-Din Muhammad de Dhul-i-Kadr va atacar per la rereguarda a Tamerlà però va servir de poc perquè aquest va entrar a Sivas i la va saquejar, encara al mes d'agost, i després va marxar contra Dhul-i-Kadr i va assolar l'emirat. Va enviar tropes cap a Síria on, a Tadmur, es concentraven grups de nòmades turcmans vassalls del emirat assolat, que van ser dispersats. L'emir Nasir al-Din, que no podia rebre ajuda del seu sobirà el soldà otomà, es va reconèixer vassall del soldà d'Egipte, encara que sembla que va guardar una certa lleialtat als seus antics sobirans otomans. Tamerlà va fer llavors una nova expedició a Geòrgia, on va arribar davant la capital Tiblisi, i va exigir al rei Giorgi VII l'entrega del djalayàrida Tahir, que estava refugiat al país; el rei georgià es va fer l'orni i el país fou de nou assolat i una guarnició es va establir a Tiblisi, mentre Giorgi es refugiava com altres vegades a les muntanyes. La fortalesa de Zarit, governada pel príncep georgià Djanibeg, va ser ocupada i els tamerlanides van perseguir a Giorgi. La Svanètia fou devastada i Giorgi va passar a Abkhàzia mentre enviava a Tahir a territori otomà. Llavors va poder oferir una submissió nominal (un tribut), proposta a la que Tamerlà no va donar resposta, i va seguir pel país devastant les regions del Samtskhé, habitada pels muntanyesos Pshaws, i de Kara Kalkanlik, habitada pels muntanyesos Khewsur, regions que seguidament es van islamitzar, sobretot la primera. Des d'allí Tamerlà va passar a la regió de Min Gol (Mil Llacs), prop de Kars, on va descansar dos mesos. L'exèrcit georgià es concentrava a Farargird, a l'oest de Panaskert, tocant a la Klardjètia, i Tamerlà el va destruir, i només llavors va acceptar la submissió de Giorgi VII.

Batalla entre Tamerlà i el rei d'Egipte (Golestan Palace, Teheran)

A començaments del 1401 el governador de Damasc fou atacat pels amirs txerkessos i finalment fou derrotat i el seu govern confiat al [[txerkès]] Djakam Shaykh al-Makhudi, mentre que al-Badjasi fou executat el 31 de març del 1401; Tamerlà es va tornar a acostar a la ciutat, sense ocupar-la, i seguidament va passar a Bagdad, domini dels djalayàrides, que fou atacada per segona vegada i saquejada, essent massacrada una part de la població. Llavors Tamerlà va tornar a Geòrgia a recaptar el tribut al que el rei georgià s'havia obligat, deixant altra vegada un rastre de desolació al país. El 1402 Tamerlà va arribar a la Siunia o Karabagh i d'allí va passar altra cap a la regió dels Mil Llacs. Va ocupar una fortalesa anomenada Tortum, que governava un tal Kurdjik, lloctinent d'un tal Taghi. Seguidament va tornar a Geòrgia i va demanar el tribut que li fou pagat. Entre els djalayàrides la guerra civil havia esclatat: un fill del emir Ahmad s'havia revoltat. Ahmad va demanar ajuda a Kara Yusuf, que havia estat l'emir dels Qara Qoyunlu, i havia fugit a territori otomà, però que tenia molts clients entre el caps de les tribus turcmanes; i efectivament amb la seva ajuda la rebel·lió es va extingir aviat. Això deixava a Tamerlà el camp lliure per actuar a Síria: va entrar a Alep, i va seguir tot Síria i des allí va passar al Diyar Bakr, on a la regió d'Amida governava com a capitost local Kara Uthman, emir dels Ak Koyunlu, que havia succeït recentment al seu pare Kutku Beg, i el qual es va sotmetre ràpidament i va rebre de Tamerlà el govern de tot el Diyar Bakr amb capital al seu nucli originari d'Amida. Llavors va atacar Sivas que fou ocupada i va seguir l'avanç en territori otomà. El soldà Baiazet I li va sortir a l'encontre lliurant-se la batalla decisiva a la batalla de Cubukovasi, prop d'Ankara el 20 de juliol del 1402, on Tamerlà va obtenir una victòria completa. Baiazed, presoner, morirà sense haver estat alliberat (va morir a Akshehir el 8 de març del 1403). Els soldats de Tamerlà van saquejar Bursa, Nicomèdia, Nicea i altres viles. Esmirna, on governaven els genovesos i els Cavallers de Rodes fou assetjada i presa. Tot Anatòlia fou recorreguda per Tamerlà. Els otomans, que estaven assetjant Constantinoble, van haver de llevar el setge. Alhora a Edirne (Adrianòpolis) s'havia proclamat soldà dels otomans el fill de Baiazet, de nom Solimà, que només va poder fer que assegurar els territoris a Europa, car a Anatòlia Tamerlà va afavorir a alguns germans de Solimà que es van declarar sobirans en petits territoris: Mehmed Celebi a Amasia; Isa Beg a Balikesir (Anatòlia del sud-est) i Musa Beg a Bursa. Solimà es va acostar a Bizanci. Els antics emirs d'Anatòlia foren restablerts per Tamerlà: Mubariz al-Din Isfendiyar (fill del djandàrida Djalal al-Din Baiazet) a Kastamonu; Yakub II a Germiyan (amb el territori que tenia abans del 1381); Khidr Shah a Sarujan; Othman a Antalya (menys la pròpia ciutat d'Antalia), Mehmed (fill de l'antic emir Ala al-Din) a Karaman (incloent-hi Kayseri, Kir Shehir i Sivri Hisar): Ilyas Muzafar al-Din a Mentese; Osman Çelebi (fill del darrer emir Mehmed Beg) a Tekeoğulları; i Musa i Umur II (fills del ex emir Isa) a Aidin. En aquest darrer emirat es va plantejar un problema quan Djunayd i Hasan Agha, fills d'Ibrahim Bahadur que fou governador de Bodemya i nét del fundador del emirat Mehmed Beg, van reclamar territoris, i com que la petició no fou atesa es van revoltar; Tamerlà llavors els va reconèixer la possessió d'Esmirna (a Djunayd) i de Ayasoluk (a Hasan Agha). La regió de Kemakh Tamerlà la va entregar a Mirza Shams al-Din però només com a governador. Després Tamerlà va abandonar l'Àsia Menor i només sortir l'exemir dels Qara Qoyunlu, Kara Yusuf, que havia reunit un exèrcit lluitant a l'Iraq, es va apoderar d'Erzindjan i va aconseguir recuperar una part del seu antic poder.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

El 1403 va morir el khan de Txagatai, Sultan Mahmud, en nom del qual teòricament governava Tamerlà, que finalment va decidir abolir aquest títol. També va decidir restablir el feu de Takhi-i-Hulagu que va confiar a Mirza Omar, que era fill de Miran Shah; a aquest darrer li va confiar el feu d'Arran, però supeditat a Mirza Omar; i el feu de Mesopotàmia va ser concedit al nét Abu Bakr. En aquest any va fer la cinquena expedició anual continuada a Geòrgia (del 1399 al 1403) al·legant com a motiu que el rei Giorgi VII no l'havia felicitat per la seva victòria sobre els otomans. La verdadera raó sembla que el germà del rei, Constantí, que s'havia enemistat amb Giorgi VII, va anar a trobar a Tamerlà a la regió dels Mil Llacs i li va portar regals, parlant malament del seu germà potser amb el propòsit d'esser anomenat rei al seu lloc. L'expedició la va dirigir Shayk Ibrahim de Xirvan; es va exigir a Giorgi VII que acudis personalment a retre homenatge a Tamerlà i com a mesura de pressió van atacar la fortalesa de Kurtin (en georgià Birthwis) defensada per Nazwal o Nazal, que va ser ocupada en 9 dies (agost). Llavors Geòrgia fou devastada fins a Abkhàzia. Altra vegada Tamerlà va entrar a Tiblisi i després va passar a Baylakan, i tota la regió, des Arran a Trebizonda fou confiada en feu al príncep Khalil Sultan o Khalil Mirza, nét de Tamerlà (fill del difunt Djahangir). Després Tamerlà va passar a Amol, on va expulsar al rebel Iskandar que va morir a Shirud-Du-Hazar durant la seva fugida; el seu fill Ali Kiya també havia estat fet presoner i l'altra fill Husayn Kiya, governador de Firuzkuh, es va sotmetre i fou ratificat com a governador (també Ali Kiya fou perdonat). Mentre Kara Yusuf reclamava l'ajuda que els djalayàrides li havien de donar per tornar a recuperar els seus antics dominis (en reciprocitat per l'ajuda que ell els havia donat a la guerra civil) però no va ser atès. Kara Yusuf va decidir envair els dominis djalayàrides i va atacar Bagdad. Al conèixer aquests fets Tamerlà va marxar cap a la regió, va derrotar a Kara Yusuf, i va entrar a Bagdad per tercer cop. Tant Ahmed com Kara Yusuf van haver de fugir pel desert cap a Damasc, on varen aconseguir arribar i van ser rebuts pel governador mameluc Shaykh, que va comunicar la seva arribada al Sultà, que es va sentir molt incòmode amb els nous hostes i va ordenar empresonar-los, i més tard va ordenar executar-los, ordre que Shaykh va desobeir.

El 1404, i després d'uns anys d'absència Tamerlà va tornar a Samarcanda. El gran conqueridor encara va planejar d'una expedició de conquesta a la Xina, que mai es va fer doncs va morir a Otrar el 14 de febrer del 1405 just quan la iniciava.

Successió[modifica | modifica el codi]

La successió va ser disputada: el seu nét Pir Muhàmmad ibn Jahangir, governador de Kandahar i Kabul, es va declarar emir, però no fou reconegut; un altre nét, Khalil Sultan, governador del nord-oest (d'Arran a Trebizonda) va tenir millor acollida. Abu Bakr va conservar el feu de Anatòlia i Iraq (Iraq-Arabí), Xah Rukh el Khurasan; Mirza Umar el Takhi-i-Hulagu; Baykara (fill d'Umar Shaykh i nét de Tamerlà) amb només 12 anys, era feudatari a Balkh. Xah Rukh, fill de Tamerlà, no va reconèixer al seu nebot Khalil i es va rebel·lar i acabarà prenent el poder uns mesos després (en les lluites va morir al mateix any Pir Muhàmmad de Kandahar, hereu designat per Tamerlà). Aprofitant les lluites entre Mirza Umar i Abu Bakr el djalayàrida Ahmad va tornar a Bagdad i va recuperar els seus dominis. Kara Yusuf, emir dels Qara Qoyunlu, amb l'ajut del emir de Bidlis Shams al-Din, va aconseguir derrotar el governador timúrida de Van i Hakkari, Izz al-Din Shir, i al governador Doladai d'Auniq o Awnik i també va recuperar les seves antigues possessions entrant a Kars, Ani i gran part d'armènia. Els Ak Koyunlu de Diyar Bakr es van fer independents i van ocupar Kemakh (disputada amb els Qara Qoyunlu). Els sayyids Marashi de Mazanderan també van recuperar el poder; i al costat els Baduspànides que només retenien Nur, van reconquerir Ruyan i Rustamdar. Khwarizm i Kirman es van quasi independitzar. La dinastia local de Lur-i-Kucik va recuperar el poder i fins i tot l'emir Shaykh Ibrahim de Xirvan i Derbent es va fer independent.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Marozzi, Justin. Tamerlane: Sword of Islam, Conqueror of the World (en anglès). HarperCollins UK, 2012, p. 68. ISBN 0007369735. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tamerlà