Sivas

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vista de Sivas

Sivas (en grec:Σεβάστεια, en armeni:Սեբաստիա, en persa Sebhasd, en temps clàssics i medievals Sebastia, de vegades Sebastea o Sebasteia, àrab Siwas) és la capital de la província de Sivas a Turquia. Segons el cens de 2007 comptava amb 300.795 habitants. La ciutat es troba a uns 1200 m d'altitud en la vall del riu Kizilirmak.

Història[modifica | modifica el codi]

No s'ha de confondre amb la Sebastea de Palestina, antiga Samària, moderna Sebastia. Per a aquella ciutat vegeu Sebastia

Sebastea o Sebasteia i també Sebaste (Σεβάστεια), fou una ciutat al sud-est del Pont, a la riba nord del riu Halys, entre el Pont i Capadòcia. Plini diu que pertanyia a la Colopene a Capadòcia

Les excavacions a Topraktepe indiquen que s'hi van establir el hitites però poc se sap de la història d'aquest lloc fins l'arribada dels antics romans.

Ja existia quan Capadòcia va passar a ser regne client de Roma però el seu nom antic no s'ha conservat. Cap a 64 a.C. Pompeu el Gran hi va fundar la ciutat de "Megalopolis"[1] que després va pasar a dir-se "Sebasteia" en honor de l'emperador August ja que Σεβάστεια és la forma femenina de la traducció grega d'August. El nom de "Sivas" és la forma turca derivada de Sebasteia. Sota Dioclecià fou capital de l'Armènia Menor a la província d'Armènia. El 387 fou inclosa en la província de Capadòcia.

Sota els bizantins és esmentada com una ciutat important de Capadòcia però altres autors l'esmenten com ciutat armènia. Justinià en va restaurar les muralles.

El 575 va acabar la treva entre Pèrsia i Bizanci i es va reprendre la guerra. El mateix rei persa va assumir la direcció de les operacions a Armènia i va creuar el país i va arribar fins a Capadòcia, on va incendiar Sebaste o Sebastea. A aquesta ciutat va marxar un exèrcit bizantí i el rei es va retirar cap a Melitene.

El 625 Heracli va atacar Armènia i després va passar a Adana a la Cilícia i va tornar a Sebastea per passar altra vegada el hivern al Pont, a la regió de Trebisonda.

El 978 Skleros va derrotar a Amorium a Bardas Focas, enviat contra ell. Bardas es va retirar al thema de Kharsian, i després a Sebastea on va demanar ajuda al curopalata de Klardjètia David, gràcies al qual Bardas Focas va aplanar a Skleros a la batalla de Pankalia el 24 de març del 979.

Regne de Sebaste[modifica | modifica el codi]

El Regne de Sebaste fou un estat del Àsia Menor, sorgit el 1022 i que va durar fins al 1081. Fou creat per l'emperador bizantí per donar a Senaquerim-Hovhannes, rei de Vaspurakan, a canvi de la cessió del seu regne.

El rei Senaquerim-Hovhannes de Vaspurakan va cedir el seu regne a l'emperador Basili II de Bizanci pel tractat de Trebisonda, i va rebre a canvi la dignitat de magistros i la regió de Sebaste (Sebasteia, Sivas) fins a l'Eufrates, amb les ciutats de Sebaste, Larissa i Abara (a la Sargarosene). David, fill del rei, va rebre l'oferta de passar al servei del rebel Nicèfor Focas, alçat contra l'emperador, però l'impetuós armeni va rebutjar i va matar el rebel (1022) i per aquest servei l'emperador va ampliar el territori del regne amb Cesarea de Capadòcia, Tzamandos i Gabadonia. El rei, els seus familiars, els nobles i la seva família, en total unes 50.000 persones, van emigrar al nou regne i el Vaspurakan va esdevenir el catepanat imperial de Basprakabia o Asprakania. Senaquerim-Hovhannes va tenir quatre fills: David, Atom, Abuixal i Constantí. David va tenir una filla que es va casar amb Gagik II, rei d'Ani.

A la mort de Senaquerim (1026) li va succeir el seu fill gran David, que va governar amb l'ajut dels seus germans Atom i Abuixal. Va morir encara jove el 1037 i li va succeir el seu germà Atom, que va fer construir moltes esglésies. El 1041 un servidor d'Atom i d'Abuixal va denunciar un suposat pla de revolta contra l'imperi. Miquel IV, emperador bizantí, va enviar al regne 15.000 soldats sota el comandament del cap de la guàrdia varega, amb l'encàrrec de detenir Atom i el seu germà. El general Xahpuh va proposar resistir però els sobirans van preferir anar voluntàriament a Constantinoble. Finalment l'emperador va fer executar el servidor i els va mantenir el regne.

Vers el 1048 el patriarca Petros fou cridat a la cort bizantina. Va romandre allí més de tres anys, i fou ben tractat, però no se'l va deixar tornar per por que no aixeques Ani. Finalment vers el 1052 el patriarca va poder anar a Sebaste on va morir dos anys després (1054). Va tenir com successor el seu nebot Khatxik II que ja exercia interinament el càrrec.

El nou patriarca també va ser cridat a Constantinoble, i també va ser retingut allí. Finalment el 1057 se'l va permetre d'establir-se a les possessions d'Atom al thema de Lykandos (regió d'Elbistan). Va morir allí el 1060 i el patriarcat va romandre cinc anys vacant per maniobres politiques imperials.

El 1059 bandes turques van aparèixer al regne, dirigides per Samukh, i van avançar sense resistència cap a Sebaste. Atom i el seu germà Abuixal van fugir a Gabadonia (en armeni Khavataneq, i avui Develi). El 4 de juliol de 1059 Sebaste va quedar assetjada i, quan els turcmans es van adonar que no hi havia cap guarnició, fou conquerida i saquejada, però després abandonada. Les ràtzies de turcmans van continuar en ansy següents.

A la regió va arribar un cos bizantí dirigit pel mercenari normand Hervé, conegut com a Francopoulos. Es va establir al districte de Thelkhum, amb el duc bizantí d'Edessa, Davatanos (o Tavatanos). Assabentats que l'emir del Diyarbakir (Amida), el marwànida Said al-Dawla, havia estat enverinat, Davatanos va decidir atacar Amida, però els habitants van subornar Hervé que es va abstenir de participar en l'atac. Davatanos va morir a la lluita. Hervé es va trobar més tard amb els destacaments turcs que havien saquejat Thelkhum dirigits per un tal Iússuf, els va derrotar completament, i va alliberar els captius.

Vers 1066 l'emperador va cridar els prínceps a la cort. Els dos prínceps, temorosos del que pogués passar, van fugir al Bòsfor i van cridar a la mediació de l'ex rei Gagik II d'Ani, al que reconeixien com al seu sobirà superior i amb el que estaven emparentats ja que la neboda d'Atom (filla de son germà David) s'havia casat amb un nebot del rei. Després de la medicació els tres van poder tornar al regne de Sebaste.

Gagik des de la tornada a l'Àsia Menor va voler entrevistar-se amb Alp Arslan, tot cercant el restabliment de la independència armènia però no va reeixir.

El governador selèucida del sud-oest d'Armènia, anomenat el Khorasan-salar, va iniciar (1066-1067) la conquesta de les regions de la vora de Sebaste. Va ocupar Thelkhum, va atacar Severak (on fou rebutjat) i altres algunes a la regió d'Edessa. El 1067 fou saquejada Cesarea de Capadòcia.

El 1068 va arribar al tron de Constantinoble Romà Diògenes que va iniciar una ofensiva. Va arribar a Cilícia, va ocupar Menbidj a Síria i va establir una guarnició a Artah, a l'est d'Antioquia de l'Orontes, però per la part nord d'Anatòlia els turcs saquejaven Neocesarea i Amorium. Romà IV va entrar a Capadòcia i en va expulsar a les bandes turques el 1069 però el seu lloctinent Philaretos fou derrotat a Melitene i altres bandes van entrar a la regió i van saquejar Iconium (Konya).

El 1070 un cunyat d'Alp Arslan, de nom Arisiaghi, es va barallar amb el soldà i va passar al territori bizantí i va arribar a Sebaste. Alp Arslan va demanar l'extradició a l'imperi, però l'emperador va posar a Arisaghi sota la seva protecció. Això va provocar la guerra. Poc després Alp Arslan va ocupar Malazgird i Ardjesh; després va ocupar Thelkhum i Ariudzathil, i finalment, amb l'ajut de Abul Uswar de Dwin, va atacar Edessa el 10 de març de 1071. Basili, el seu defensor (un búlgar o un armeni, no se segur) va resistir heroicament.

L'emperador va contraatacar. Va passar per Sebaste, on va rebre salutacions d'Atom i Abuixal, però per foscos motius va desposseir els dos prínceps i va castigar la ciutat; després l'emperador se’n va penedir i va restaurar els prínceps; va anar a Teodosiòpolis i aviat es van iniciar les operacions prèvies de la batalla de Manazkert, a Khelat i altres llocs (estiu del 1071). Entre el 19 i el 25 d'agost del 1071 es va lliurar la batalla de Manazkert en la que els bizantins van patir una derrota total. Encara que es va fer un tractat que establia una frontera similar a la que ja existia de facto, a la pràctica en els següents anys el seljúcides es van estendre per Anatòlia. Cesarea de Capadòcia fou ocupada el 1073.

El 1081 els prínceps Atom i Abuixal foren assassinats pels bizantins i els seus dominis reincorporats a l'mperi, per poc temps ja que al cap de poc més d'un any foren ocupats pels seljúcides (1083).

Danixmendites[modifica | modifica el codi]

Sebaste va esdevenir el centre dels turc dirigits per Danixmend Ghazi que es van establir probablement a Anatòlia després de la batalla de Manzikert; es produïa llavors la lluita entre Alp Arslan i Sulayman I ibn Kutalmish (revoltat a les muntanyes del Taure) per la successió del sultanat; quan el rebel va morir a Antioquia de l'Orontes en una batalla contra Tutush el 1086, el seu fill Kilidj Arslan, que era jove fou enviat presoner a Síria per a ser entregat com hostatge al sultà Màlik-Xah I que havia ocupat la regió poc abans. La lluita pel poder a la zona va afavorir a Danixmend que es va imposar com a senyor de la regió. La seva primera capital fou Amasya. El 1096/1097 durant l'expedició de Kilidj Arslan I a Malatya (Melitene) és esmentat per primer cop quan va fer de mediador entre el sultà i el senyor de Melitene, l'armeni Gabriel, i va arranjar la pau; la campanya es va aturar després de la conquesta de Nicea pels croats el 1097 i llavors és esmentat també durant la primera croada quan va participar a la lluita contra els cristians vinguts a l'Àsia Menor junt amb altres amirs o beys (begs) d'Anatòlia; en aquest moment ja governava Sebaste (Sivas), la vall de l'Iris amb Tokat (Eudòxies), Komana, Amasya, Neocesarea (on residia) i Gangra; dominava la via entre Cesarea i Ankara i les ciutats de la costa de la mar Negra li pagaven tribut, arribant a fer incursions a Geòrgia i Armènia. Els danixmèndites van dominar la ciutat els anys següents. L'emir Muhammad va morir el 1142 a Cesarea (Kayseri) i el seu germà Yaghibasan, governador de Sivas (Sebaste) es va proclamar malik, en perjudici del seu nebot Dhu l-Nun; Yaghibasan es va casar amb la vídua de Muhammad i va usurpar el poder però Dhu l-Nun prengué el control a Kayseri, i Ayn al-Din Gumushtegin, germà de Yaghibasan, va dominar Elbistan i després Malatya. Yaghibasan va morir el 1164, i es van iniciar noves lluites successòries de les que Izz al-Din Kilidj Arslan II es va aprofitar; la vídua de Yaghibasan es va casar amb un nebot de Dhu l-Nun, Ismail ibn Ibrahim, de 16 anys, que fou proclamat emir i es va aliar a Kilidj Arslan II, però aquest aviat s'hi va enemistar i va envair l'emirat. El 1172 una revolució de palau va causar la mort d'Ismail i la seva muller i va portar al tron a Dhu l-Nun, que fou cridat a Sivas (la seva capital era Kayseri). L'entesa amb Kilidj no fou duradora i la guerra es va reprendre. Dhu l-Nun va demanar ajut al seu sogre Nur al-Din Mahmud, atabeg de Damasc i emir zengita de Mossul, que va forçar la retirada de Kilidj Arslan II. Nur al-Din Mahmud es va retirar deixant una guarnició de suport a Sivas; però mort Nur al-Din el 1174, Rum va ocupar Sivas, la vall de l'Iris (amb Tokat i Komana) i finalment Amasya, anant a assetjar el darrer reducte, Neocesarea. Dhu l-Nun va demanar ajut a Manel I Comnè de Bizanci però la columna grega de socors fou derrotada i Neocesarea fou ocupada pels seljúcides i Dhu l-Nun empresonat (va morir presoner algun temps després). Així Sivas va esdevenir possessió dels seljúcides de Rum i fou una de les residències reials junt amb Konya. S'hi van construir dues ciutadelles; la mesquita Ulu Djami (encara existent) probablement ja existia sota els danixmendites però el minaret fou segurament obra dels seljúcides. També d'època seljúcida són algunes madrasses, la més antiga construïda com hospital el 1217 i les altres vers 1271 quan els sultans eren vassalls dels ilkhànides (una d'elles és avui dia el Museu de Sivas).

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

La ciutat fou un centre de caravanes cap a la mar Negre i a l'est cap a l'Azerbaidjan i oest cap a Constantinoble. El 1300 els genovesos, que ja hi tenien notari, van establir-hi un cònsol. Alguns ponts creuaven el Kizil Irmak dels que tres encara es conserven; els khans de la rutes són fundacions del període seljúcida. Amb l'enfonsament dels ilkhànides va agafar el control com a sobirà local a la zona l'emir Ala al-Din Eretna, mort el 1353 i que tenia capital a Sivas i va fundar una dinastia; més tard el cadi Burhan al-Din Ahmad (ex visir i naib del nét d'Eretna) hi va governar; entremig va visitar la ciutat Ibn Battuta que descriu com la més gran de les ciutats possessió dels ilkhànides d'Anatòlia. Els akhis locals eren poderosos i haurien jugat un paper clau en la successió d'Eretna. La ciutat va ser afectada més d'una vegada per les lluites però sempre es va recuperar.

El 1398 el cadi Burhan al-Din va morir en combat contra Baiazet I que va ocupar Sivas. Llavors fou l'objectiu de Tamerlà al que es va haver de rendir el 1400 i la guarnició i la població foren massacrades i les fortificacions desmantellades. El 1408 ja tornava a estar en mans dels otomans però la ciutat restava en part en ruïnes encara el 1455 en un cens (tahrir) fet pel govern turc; llavors tenia 560 contribuents mascles musulmans i 346 no musulmans el que donaria una població total d'unes tres mil persones; algunes zawiyes actives van ser el nucli de la reconstrucció. Al començament del segle XVI, al esclatar la guerra entre l'Imperi Otomà i el xa safàvida de Pèrsia Ismail I, centenars de simpatitzants (reals o suposats) dels xiïtes a la ciutat foren massacrats. El 1526/1527, sota Solimà I el Magnífic, es va revoltar la zona rural a l'entorn de la ciutat i hi va haver alguns altres moments d'agitació al llarg del segle. El 1600 el cap dels djalalis, Kayrayazidji, va assolar la rodalia.

Durant el domini otomà, Sivas fou el centre o capital de l'eyalat de Rüm del que formaven el nucli principals els sandjaks de Sivas-Tokat, Niksar, Çorum, Amasya, Samsun i Karahisar-i Sharki (sandjaks anomenats com a Rum-i kadim) amb un segon grup (Rum-i hadith) amb Divrigi, Kemakh, Bayburd i Malatya. El 1574/1575 un cens (tahrir) esmentava 3.386 contribuents (1.987 cristians) el que suposaria uns 15.000 habitants, en tot cas sempre per sota els vint mil. En aquest temps tenia un mercat cobert i nombroses mesquites.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Al segle XVII fou visitada per Katib Çelebi i Evliya Çelebi; el primer la descriu com capital del wilayat de Rüm que compren Amasya, Bozok, Djanik, Çorum, Diwrigi i Arabgir; Evliya pel seu costat descriu la ciutat en dues parts i assenyala que alguns sectors estaven en ruïnes suposadament des de temps de Tamerlà; també diu que es parlava turc i kurd i que es cultivaven cereals però les fruites no maduraven a causa del fred excessiu. Com a viatgers occidentals l'armeni Simeó de Polònia (1608-1619) i l'arxidiaca Pau d'Alep que acompanyava al patriarca Macari a la meitat del segle XVII; el primer es refereix als armenis que havien baixat de 600 llars a 200 en els darrers anys i que algunes poblacions de la rodalia havien estat abandonades (segurament per la revolta dels djalalis); Pau d'Alep diu que els cristians eren pocs però esmenta una nova església dedicada a Sant Jordi construïda durant el regnat de Murat IV.

Al segle XVIII, Domenico Sestini va anar a Sivas i es va trobar al mig d'una revolta per les excessives taxes que demanava el mutesellim local; diu que tenia uns 15.000 habitants. Al segle XIX els viatgers europeus foren nombrosos. Fontanier diu que segons un registre tindria uns 40.000 habitants (8.000 llars) dels quals tres mil armenis. Andreas Mordtmann el Vell hi va estar a la meitat del segle i suposa que tenia uns 50.000 habitants. Al final del segle V. Cuinet i Shams al-Din Sami van aportar moltes dades; el vilayat de Sivas era llavors molt més petit que al segle XVI i el formaven els sandjaks de Sivas (merkez = centre), Tokat, Amasya i Karahisar-i Sharki (moderna Sebinkarahisar) sent la població de la ciutat de 43.000 persones dels que 32.500 eren musulmans.

Època actual[modifica | modifica el codi]

El 1913 es va portar a terme una campanya de boicot al comerç dels cristians iniciada pel valí Ahmed Muammer Bey. L'abril/maig de 1914 el basar de Sivas for incendiat. El 5 de juliol de 1915 la població armènia de Sivas fou deportad o massacrada. Al final de la guerra es va fer a Sivas el congrés dels kemalistes (Heyet-i Temiliye) del 4 a l'11 de setembre de 1919. El congrés de Sivas és considerat decisiu per la formació de la república turca i fou allí que la posició de Mustafà Kemal com a president del comitè executiu de la resistència nacional fou confirmada.

Sivas apareix a la cara del darrere dels bitllets de 500 lires de 1927-1939. El 2 de juliol de 1993, 37 participants en un festival cultural i literari dels alevites van morir quan els manifestants radicals en contra de la presència del famós escriptor tàtar i activista democrata (traductor del llibre "Versicles Satànics" de Salman Rushdie) Aziz Nesin (uns 15.000) van calar foc a l'hotel Madimak on es feia la reunió; el govern turc va haver de prendre mesures contra el fanatisme religiós i l'islam militant. El 2006 el Institut Cultural Pir Sultan Abdal va proposar convertir l'antic hotel en museu per commemorar la tragèdia coneguda com la "Massacre de Sivas".

Gent famosa[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. A.H.M. Jones, The Cities of the Eastern Roman Provinces, 2nd ed. (Oxford University Press, 1971), 159

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sivas

Coord.: 39° 45′ N, 37° 01′ E / 39.750°N,37.017°E / 39.750; 37.017