Golf Pèrsic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa

El golf Pèrsic (en llatí Persicus Sinus, en grec Persikos kolpos, en persa خلیج فارس, Khalij-e-Fars; en àrab خليج فارس, Khalīje fars, vulgarment Bahr Faris) és un gran golf format per una part del mar de Pèrsia, entre Aràbia i l'Iran. Ocupa una extensió de 233.000 km² i té una llargada de 989 km. L'estret d'Ormuz n'és la part més estreta (fa 56 km d'amplada) i el separa del golf d'Oman. Les aigües hi són poc fondes, amb una profunditat màxima de 102 metres, però mitjana de 40 metres.[1]

La costa nord del golf pertany a l'Iran i la costa sud es divideix entre diversos territoris: la península de Ras Musandam, sota sobirania d'Oman; la part occidental de l'emirat de Ras al-Khaimah, l'emirat d'Umm al-Qaiwain, la part principal de l'emirat de Sharjah, la part principal de l'emirat d'Ajman, l'emirat de Dubai i l'emirat d'Abu Dhabi, coneguts tots aquests com els Emirats Àrabs Units; l'emirat de Qatar, el regne de Bahrain, la costa d'Al-Hasa (Aràbia Saudita), l'emirat de Kuwait i una petita zona de sobirania de l'Iraq, on hi ha les illes de Warba i Bubiyan, que avui pertanyen a Kuwait però que els règims iraquians varen reclamar fins a l'ocupació americana. Al mig del golf hi ha diverses illes, de les quals la més important és la iraniana de Qeshm. Algunes illes tenen la sobirania en disputa com les illes Tonb, que reclamen Ras al-Khaimah i l'Iran (que les té ocupades), o Abu Musa (ocupada per l'Iran però que pertanyia abans a Sharjah). Altres illes són Banu Yas i Sirri.

A l'extrem occidental hi ha el delta del Shatt al-fars, que du les aigües de l'Eufrates i el Tigris.

La plataforma petroliera més important del món, Al-Safaniya, és en aquest golf que té grans dipòsits de petroli i gas.

Història[modifica | modifica el codi]

La ciutat principal a l'inici del període musulmà era Siraf, prop de Tahiri, però va declinar sota els darrers buwàyhides i el poder va passar als àrabs Banu Kaysar de Kays (Kish) després de la seva submissió als atabegs salghúrides de Fars.

El 1300 bandes txagatai van atacar la ciutat d'Ormuz a la costa, i la capital fou traslladada a l'illa de Djirun. El 1329 el sobirà d'Ormuz (Hormuz), vassall de Kirman, va ocupar Kays i va posar fi a la dinastia Banu Kaysar i va exercir l'hegemonia. El rei es va sotmetre al portuguès Albuquerque el 1507 però els portuguesos es van haver de retirar aviat, recuperant el control el 1515 després de l'assassinat del visir local Rais Hamid; llavors van construir una fortalesa.

També van dominar la costa de Bahrain de manera intermitent i van arribar a intervenir en els afers interns de Bàssora. Quan els otomans van ocupar Bagdad (1534) van estendre la seva influencia a al-Ahsa i especialment la ciutat d'al-Katif. Abbas I el Gran va encoratjar als rivals dels portuguesos, holandesos i britànics, que van crear establiments comercials a la costa persa.

El 1622 va aconseguir l'ajut d'una flota de la Companyia Britànica de les Índies Orientals contra els portuguesos als que es va expulsar d'Ormuz. El xa va fundar llavors Bandar Abbas (coneguda pels europeus com Gombroon) i Ormuz va caure en decadència i va acabar abandonada. Els portuguesos es van establir a Bàssora i al fort de Djulfa (al costat de la moderna Ras al Khaymah) però a la meitat del segle quan van perdre les seves bases d'Oman, van desaparèixer. Llavors l'hegemonia comercial va passar als holandesos i al començament del segle XVIII als anglesos.

Aprofitant l'anarquia del regnar d'Husayn Shah, els omanites van conquerir Bahrain i Kishm, però en foren expulsats per Nadir Shah. No obstant la seva intervenció a Oman (1744) va acabar en desastre. El 1766 el darrer establiment holandès, Kharak, fou conquerida pel cap pirata de Bandar Rig i abans del final del segle les dinasties àrabs dels al Khalifa i al Sabbah es van establir a Bahrain i Kuwait, els darrers aprofitant l'ocupació persa de Bàssora (1776-1779). La influència comercial francesa, els únics rivals dels anglesos, fou eliminada el 1810 quan van perdre Maurici.

Els britànics van combatre als pirates i el tràfic d'esclaus. Els principals caps pirates eren Rahma ibn Djabir de Kuwait i Sultan ibn Sakr dels Kawasim. La flota pirata que va arribar a tenir 63 grans vaixells, va poder atacar fins i tot Bushire, el port que havia substituir a Bandar Abbas com a centre de comerç. El 1809 el govern britànic de l'Índia va enviar una flota que va bombardejar Ras al Khaymah i va destruir castells i naus al llarg de la costa; els caps del territori de l'anomenada Costa dels Pirates i l'emir de Bahrain van signar un tractat de treva renunciant a la pirateria i al comerç d'esclaus; després van seguir acords complementaris (1835) i el 1853 un nou tractat de pau general perpetua.

A les dues guerres entre els Estats Units i l'Iraq (la primera el 1991 per la invasió iraquiana de Kuwait, i la segona el 2003 per deposar Saddam Hussein i controlar el petroli iraquià) se les anomena les Guerres del Golf (guerra Iran-Iraq, guerra del Golf i la invasió de l'Iraq de 2003). Precisament el golf Pèrsic i les seves àrees costaneres són una important font de petroli, i les indústries que s'hi relacionen són les que dominen la regió.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Razavi, Ahmad. Continental Shelf Delimitation and Related Maritime Issues in the Persian Gulf (en anglès). Martinus Nijhoff Publishers, 1997, p. 9. ISBN 9041103333. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Golf Pèrsic

Coord.: 26° 54′ 17″ N, 51° 32′ 51″ E / 26.90472,51.54750