Uzbekistan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
O‘zbekiston Respublikasi
O‘zbekiston Jumhuriyati
Bandera Escut
Lema nacionalCap
HimneHimne Nacional de la República de l'Uzbekistan
Capital
(i major ciutat)
Taixkent
41° 16' N, 69° 13' E
Idiomes oficials Uzbek
Gentilici Uzbek, uzbeka
Govern República
  President
Primer Ministre
Islam Karimov
Shavkat Mirziyayev
Independència
 
de la Unió Soviètica

1 de setembre del 1991 
Superfície
 -  Total 447,400 km2 
 -  Aigua (%) 4,9%
Població
 -  Est. jul. 2010 27.865.738  (44è)[nb 1]
 -  Cens 
 -  Densitat 60 /km2 (111è)
Moneda Som uzbek (UZS)
Fus horari (UTC+5)
 -  Estiu (DST)  (UTC+5)
Domini internet .uz 
Codi telefònic 998
  1. Dades del World Factbook

La República de l'Uzbekistan o simplement l'Uzbekistan és un estat de l'Àsia central. Limita al nord amb el Kazakhstan, al nord-oest amb la mar d'Aral, a l'est amb el Kirguizistan i el Tadjikistan i al sud, en un curt tram de frontera, amb l'Afganistan, i amb el Turkmenistan.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de l'Uzbekistan

Durant segles, l'actual territori de l'Uzbekistan va formar part de l'imperi Persa intermitentment. Abans de l'arribada gradual d'invasors turcs, l'àrea va estar poblada per escites i pobles de parla persa i ètnia iraniana, que encara conformen una gran minoria a l'Uzbekistan i són anomenats actualment tadjiks. Des de l'Edat Moderna, els emirats en què es dividia el país (Bukhara, Samarcanda i d'altres) van ser estats tampó entre les aspiracions perses i xineses, i posteriorment russes.

Al segle XIX, l'imperi Rus va començar a expandir-se i a anexar-se diversos territoris de l'Àsia Central. El període del "Gran Joc" es considera generalment que es va iniciar el 1813 i es va prolongar fins a la convenció Anglo-Russa del 1907. Al començament del segle XIX l'Índia britànica i les regions remotes de la Rússia tsarista estaven separades per uns 3.000 km. Gran part d'aquest territori no constava en els mapes de l'època.

Després de la Revolució Bolxevic, el territori de l'Uzbekistan va passar a formar part de la Unió Soviètica i, finalment, es va crear la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan.

L'1 de setembre del 1991, l'Uzbekistan va declarar la independència amb reticències. Mentre que les repúbliques bàltiques duien la lluita per la independència, els estats de l'Àsia Central tenien por d'ella. Les forces centrífugues que van trencar la Unió van ser més febles a l'Àsia Central. Després de l'intent de cop d'estat de l'agost del 1991, tots els líders de l'Àsia Central van creure que la Unió podria ser preservada d'alguna manera. En aquell mateix any, la república va passar a formar part de la Comunitat d'Estats Independents.

Política[modifica | modifica el codi]

Constitucionalment, el Govern de l'Uzbekistan estableix la separació de poders, la llibertat d'expressió i la democràcia representativa. En realitat, l'executiu deté gairebé tot el poder. El poder judicial no destaca per la seva independència i el parlament, que es reuneix solament uns quants dies a l'any, té poc poder per a donar forma a les lleis.

El president escull i reemplaça als governadors provincials.

En el marc del referèndum del desembre del 1995, el primer mandat de Karimov va ser prorrogat. Un altre referèndum nacional va tenir lloc el 27 de gener del 2002 per a, de nou, prorrogar el seu mandat. El referèndum es va aprovar i el mandat de Karimov va ser estès per una llei del Parlament fins al desembre del 2007.

La majoria d'observadors internacionals van declinar participar en el procés i no van reconèixer els resultats rebutjant-los per no reunir els estàndards bàsics.

El referèndum del 2002 també incloïa un pla per a crear un Parlament bicameral. L'edifici que ha d'albergar aquest parlament està actualment en construcció. Les eleccions per al nou Parlament bicameral van tenir lloc el 26 de desembre però cap candidat o partit opositor veritablement independent va tenir l'oportunitat de participar-hi. La missió d'observació limitada de l'OSCE va concloure que les eleccions tot just van arribar els estàndards internacionals per a unes eleccions democràtiques.

Diversos partits polítics han estat formats amb l'aprovació del Govern però no han mostrat encara interès per defensar alternatives a la política del govern. Similarment, encara que s'han establert múltiples mitjans de comunicació (ràdio, TV, premsa), aquests també es troben sota el control del govern i rarament tracten temes polítics.

Es va permetre als partits polítics independents la seva creació, el reclutament, i la possibilitat de celebrar convencions i conferències de premsa, però se'ls ha denegat la seva possibilitat de registre sota uns procediments de registre restrictius.

El 28 de març i l'1 d'abril del 2004 es van perpetrar atemptats terroristes a Taixkent i Bukhara. Encara no s'ha esclarit qui va cometre els atacs. La reacció del govern als atacs, fins al moment, no s'ha dut a terme.

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

L'Uzbekistan es divideix en 12 regions autònomes (vilotayi), una ciutat (shahri) i una república autònoma (respublikasi):

Divisions administratives de l'Uzbekistan
  1. Taixkent (ciutat)
  2. Andijan (regió)
  3. Bukhara (regió)
  4. Fergana (regió)
  5. Dllizaks (regió)
  6. Namangan (regió)
  7. Navoi (regió)
  8. Kaixkadar(regió)
  9. Samarcanda (regió)
  10. Sirdarin (regió)
  11. Surjandarin (regió)
  12. Taixent (regió)
  13. Khorezm (regió)
  14. Karakalpakistan (república autònoma)

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa de l'Uzbekistan (en anglès)

L'Uzbekistan no té litoral oceànic, però si té accés directe a un mar interior: el Mar d'Aral.

Medi ambient[modifica | modifica el codi]

Comparació del mar d'Aral entre 1989 i 2014.

Uzbekistan té entorn natural ric i divers. Tanmateix, dècades de polítiques soviètiques qüestionables en recerca d'una major producció de cotó s'han traduït en un escenari catastròfic amb la indústria agrícola del país, on és el principal contribuent a la contaminació i la devastació d'aire i aigua.[1]

El Mar d'Aral era el quart mar interior més gran de la Terra, actuant com un factor que influïa en la humitat de l'aire i l'ús de terres àrides.[2] Des de la dècada de 1960, dècada en què va començar el mal ús de l'aigua del mar d'Aral, s'ha reduït a menys del 50% de la seva extensió original i una disminució triple en el seu volum. Fonts fiables, o fins i tot mesures aproximades, no s'ha pogut recollir, emmagatzemar o proporcionats per qualsevol organització o entitat oficial. Gran part de l'aigua ha estat i continua sent utilitzada per al reg dels camps de cotó, un cultiu que requereix una gran quantitat d'aigua per créixer.[3]

La pregunta de qui és el responsable de la crisi segueix oberta: els científics soviètics i els polítics que van dirigir la distribució d'aigua durant la dècada de 1960, o els polítics post-soviètics que no van assignar recursos suficients per a la construcció de preses i sistemes de reg.[cal citació]

Degut al problema del mar d'Aral, l'alta salinitat i la contaminació del sòl amb elements pesants són especialment estesos a Karakalpakstan, la regió de l'Uzbekistan al costat del mar d'Aral. El gruix dels recursos hídrics del país s'utilitza per a l'agricultura, que representa gairebé el 84% de l'ús de l'aigua i contribueix a l'alta salinitat del sòl. L'ús intensiu de pesticides i fertilitzants per al cultiu del cotó agreuja encara més la contaminació del sòl.[4]

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia d'Uzbekistan

Les principals exportacions són el cotó, l'or, el gas natural, fertilitzants minerals, metalls ferrosos, productes tèxtils i vehicles de motor.

Ingrés anual per capita: 420 USD (Banc Mundial, 2003)

Demografia[modifica | modifica el codi]

L'Uzbekistan és el país més poblat de l'Àsia Central. Els seus 25 milions d'habitants, concentrats al sud del país, són gairebé la meitat de la població total de la regió. L'Uzbekistan havia estat una de les repúbliques més pobres de la Unió Soviètica; gran part de la seva població va dedicar-se al cultiu del cotó en comunitats rurals petites. La població continua sent fortament rural i depenent del cultiu per al seu sustentament. Els uzbeks són el grup ètnic dominant. Altres grups ètnics inclouen els russos 5.5%, els tadjiks 5%, els coreans 4.7%, els kazakhs 3%, els karakalpaks 2.5%, i els tàrtars 1.5%. La població és en un 88% sunnita i en un 9% cristiana ortodoxa oriental. L'uzbek és l'idioma estatal oficial; no obstant això, el rus és la llengua oficial de facto per a la comunicació interètnica, inclòs gran part d'ús quotidià en el comerç i govern.

Nens a Samarcanda, ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 2001

El sistema educatiu ha arribat a un 99,3% d'alfabetització, i l'edat mitjana d'escolarització per a homes i dones és d'11 anys. No obstant això, a causa de restriccions pressupostàries i a altres problemes de transició seguits del col·lapse de la Unió Soviètica, textos i altres materials escolars, mètodes d'ensenyament, i institucions educatives estan desfasades, són inadequades i estan escassament cuidades. A més, la proporció de persones en edat escolar ha anat caient. Encara que el govern està preocupat per aquestes qüestions, el pressupost segueix sent ajustat. D'igual manera en l'àmbit de la salut, l'esperança de vida és alta, però després del desmembrament de la Unió Soviètica, els recursos de la salut han declinat, reduint la qualitat, accessibilitat i eficiència.

Vegeu-ne també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 41° 40′ N, 64° 4′ E / 41.667°N,64.067°E / 41.667; 64.067 Escola de la Pau, UAB. Alerta 2010! Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau. PG. 69 - 70. L'enllaç és: http://escolapau.uab.cat/img/programas/alerta/alerta/alerta10c.pdf

  1. «Uzbekistan – Environment». Countrystudies.us. [Consulta: 2 de maig de 2010].
  2. «Uzbekistan: Environmental disaster on a colossal scale». Msf.org, 1 de novembre de 2000. [Consulta: 2 de maig de 2010].
  3. Aral Sea Crisis Environmental Justice Foundation Report[Enllaç no actiu]
  4. Climate, Uzbekistan : Country Studies – Federal Research Division, Library of Congress.