Xinjiang

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regió Autònoma Xinjiang Uigur
uigur: شىنجاڭ ئۇيغۇر ئاپتونوم رايونى
Shinjang Uyghur Aptonom Rayoni;
xinès:
新疆维吾尔自治区
Xīnjiāng Wéiwú'ěr Zìzhìqū;
Abreviació(ns): 新

(pinyin: Xīn)

Xinjiang is highlighted on this map
Origen del nom 新 xīn - nova
疆 jiāng - frontera
"nova frontera"
Tipus d'administració Regió autònoma
Capital i
Principal Ciutat
Ürümqi
CPC Xinjiang Secretari de Comité Wang Lequan
Governador Ismail Tiliwaldi
Àrea 1.660.000 km² (1r)
Població (2004)
 - Densitat
19.630.000 (24th)
11.8/km² 29é)
PIB (2004)
 - per càpita
CNY 2.200.000 milions (25é)
CNY 11,200 (13th)
HDI (2005) 0.757 (14th) — medium
Nacionalitats principals (2000) Uigurs - 45%
Han - 41%
Kazakh - 7%
Hui - 5%
Kirguisos - 0,9%
Mongol - 0,8%
Dongxiang - 0,3%
Tajik - 0,2%
Xibe - 0,2%
Nombre de prefectures 14
Nombre de comtats 99
Nombre de ciutats 1005
ISO 3166-2 CN-65
Lloc web:
http://www.xinjiang.gov.cn xinès simplificat

Xinjiang (al mapa postal xinès romanitzat com Sinkiang; nom sencer Regió Autònoma Xinjiang Uigur en uigur: شىنجاڭ ئۇيغۇر ئاپتونوم رايونى [Shinjang Uyghur Aptonom Rayoni]; en xinès simplificat: 新疆维吾尔自治区; xinès tradicional: 新疆維吾爾自治區; pinyin: Xīnjiāng Wéiwú'ěr Zìzhìqū) és una regió autònoma de la República Popular de la Xina. La capital és Ürümqi. Se li va concedir la categoria de Regió Autònoma l'1 d'octubre de 1955. "Xinjiang" en mandarí i "Hissi Jecen" en manxú, volen dir literalment "Nova Frontera", nom donat durant la dinastia Qing i considerat xinocèntric per molts defensors de la independència que prefereixen usar noms històrics o ètnics com, Turquestan Oriental, Uiguristan. A vegades se l'esmenta com Turquestan Xinès o com Àsia Central Xinesa.

Història[modifica | modifica el codi]

La lluita entre els Xiongnu i la Xinesa Han[modifica | modifica el codi]

Al començament de la dinastia Han (206 aC - 220 dC) la regió depenia dels Xiongnu, un poderós poble nòmada radicat en l'actual Mongòlia. En el segle segon abans de Crist va arribar a la zona Zhang Qian, enviat dels Han, el que seria el començament de diverses dècades d'enfrontaments amb els xiongnu pel domini de la regió que van acabar amb la victòria dels Han. En l'any 60 a. de C. van establir el Protectorat de les Regions Occidentals (西域都護府 Hsi-yü o Terra Occidental) a Wulei (烏壘; prop de l'actual Luntai) per a supervisar tota la regió fins al Pamir, anomenat la Hsi-yü Tu-hu Fu (comandància del territori occidental).

Durant la usurpació de Wang Mang a Xina, els estats dependents del Protectorat es van rebel·lar i van tornar sota dominació xiongnu en l'any 13 dC Durant el següent segle, els Han van enviar diverses expedicions a la regió, restablint el Protectorat durant els períodes 74-76, 91-107 i des del 123 fins ara. Després de la caiguda de la dinastia Han (220 dC), el protectorat es va mantenir sota la dinastia Wei i la dinastia Jin Occidental.

Una successió de pobles[modifica | modifica el codi]

La dinastia Jin Occidental va sucumbir davant les successives onades invasores dels nòmades del nord al començament del segle IV. Els següents regnes que van governar el nord-oest de Xina, Liang Anteriors, Qin Anteriors, Liang Posteriors i Liang Occidentals, van intentar mantenir el Protectorat amb diferent èxit. Després de la reunificació final del nord de Xina sota la dinastia Wei del Nord, el Protectorat abastava el terç sud-oriental de l'actual Xinjiang. Estats locals com Shule, Yutian, Guizi i Qiemo controlaven la meitat occidental, mentre que la zona central entorn de Turpan estava controlada pels Gaochang, descendents dels Liang del Nord que un dia governaren part del que ara és la província de Gansu.

L'imperi Turc[modifica | modifica el codi]

A la fi del segle V els Tuyuhun i els Rouran van començar a envair la regió i a fer valer el seu poder en les zones sud i nord de Xinjiang, respectivament, i el Protectorat xinès va desaparèixer un cop més. Al segle VI, els turcs aparegueren a la regió d'Altai com a vassalls dels Rouran, als quals un segle després derrotarien, establint un vast imperi que s'estenia per la major part d'Àsia Central, més enllà del mar d'Aral per l'oest i del llac Baikal per l'est. El 583 l'imperi Turc es va dividir en dues meitats, l'occidental i l'oriental, quedant Xinjiang a la meitat occidental. El 609, sota la dinastia Sui, Xina va vèncer als Tuyuhun, prenent el control de la zona sud-oriental de Xinjiang.

La dinastia Tang i els khanats[modifica | modifica el codi]

La dinastia Tang, establerta en 618, fou una de les més expansionistes de la història xinesa. A partir de l'any 620 va enviar una sèrie d'expedicions contra els turcs, forçant la rendició dels turcs occidentals en 657. Xinjiang va ser posat sota protectorat amb el nom d'Anxi (安西都護府; "Protectorat Pacificador de l'Oest"). El Protectorat no va sobreviure en caure la dinastia en el segle VIII. Durant la devastadora rebel·lió d'An Lushan, Tibet va envair la Xina Tang per un ample front que abastava des de Xinjiang a Yunnan, saquejant la capital en 763 i prenent control del Xinjiang Meridional al final de la centúria. Al mateix temps, el khanat Uigur (que el 744 va adoptar el maniqueisme com a religió d'estat i fins al 840) va prendre control del Xinjiang Septentrional, com també d'una gran part de l'Àsia Central, incloent Mongòlia. La invasió musulmana de la regió de Tiraz o Talas es va acabar el 750/751 amb la batalla del Talas[1] i els musulmans no tornaran en força a la regió fins a l'arribada dels karakhànides o Ileks Khans al segle X.[2]

Tant el Tibet com el khanat uigur van declinar a mitjans del segle IX, entrant la zona en una era de fragmentació. El khanat karakhànida va controlar el Xinjiang Occidental al final del segle X i al segle XI mentre que branques dels uigurs dominaven el Xinjiang central en aquesta mateixa època. En 1132, el que quedava de l'imperi Khitan de Manxúria va entrar al Xinjiang fugint dels violents atacs dels Jurchen i van establir al khanat Kara-Khitai, unificant l'actual Xinjiang durant un segle. Els karakhànides van adoptar l'islam segurament sota Yusuf Kadir Khan (1026-1032) i es va consolidar a Kaixgar i al Regne de Khotan. Les possessions dels karakhànides al Sinkiang foren arrabassades pels kara-kithai, budistes confucianistes i l'expansió del islam es va aturar.

Arribada dels mongols[modifica | modifica el codi]

L'imperi Mongol de Gengis Khan va conquistar el Kara-khitai en 1218. Després de la desintegració de l'Imperi, el Xinjiang va quedar a l'ulus de Txagatai Khan, un dels fills de Genguis Khan, i dels seus successors. Els khans txagataïdes no van perseguir l'islam però tampoc no el van promocionar clarament i les conversions es van produir de manera molt lenta excepte en el regnat de Tughluk Temur (1359-1363). A la meitat del segle XIV el khanat de Txagatai es va començar a desintegrar en una part occidental i una oriental: a l'oriental, la vall del Tarim i Turfan, el khanat va subsistir fins al final del segle XVII però hi van sorgir diversos estats com Khuldja, Yarkand i Turfan. Els Dughlat turcs de Kashghària van protegir als khans. En aquest període ja s'havien islamitzat. Al final del segle XVI la família dels Khodja sorgits de l'orde religiós dels nakshbandiyya de Samarcanda, va adquirir gran influència religiosa, i es va dividir en dues branques: els aktaghliks (poble de la muntanya blanca) centrats a Kaixgar, i els karataghliks (poble de la muntanya negra) centrats a Yarkand.

A partir de l'inici del segle XVII l'autoritat dels khans fou suprimida de fet per la família Khodja, que va governar les diferents ciutats del Sinkiang com a caps religiosos (un membre de la família diferent en cada lloc) i va accentuar el seu caràcter musulmà. El 1678 Hadrat Apak, dels aktaghliks, va derrotar als seus rivals amb l'ajut dels mongols calmucs i va reunificar la Kashghària fundant un estat teocràtic musulmà que va esdevenir un protectorat de l'estat mongol dels dzungars (oirats en plena ascensió, conegut com a Imperi de Jungària. Això va suposar un desafiament per la Xina que va derrotar als dzungars el 1697. A la meitat del segle XVII, el 1755, l'imperi manxú va atacar Khuldja i va capturar al khan dels dzungars i calmucs; els calmucs que abans eren una part de l'imperi de Dzungària, eren ara el darrer imperi nòmada d'Àsia i controlaven una vasta regió coneguda a Occident com a Gran Tartària (a vegades Imperi Calmuc), que s'estenia des de la Gran Muralla fins al riu Don i des de l'Himàlaia fins a Sibèria. Les lluites entre la Xina i els calmucs van acabar amb la victòria dels primers i l'annexió de Dzungària a Xina (1757). La conca del Tarim fou anomenada com Hui p'u (regió musulmana) pels xinesos. Aquestos van repoblar Dzungària amb poblacions diverses entre les quals musulmans de la conca del Tarim i de Kansu. Annexionada Kashghària el 1759 fou unida a Dzungària i el conjunt rebatejat Hui-chiang (dependències musulmanes).

Imperi Manxú[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Qing dominava ara el Sinkiang. El 1759, una rebel·lió al sud de les muntanyes Tian va ser sufocada i va cimentar el poder manxú sobre Xinjiang. Els manxú van establir la caserna general de la zona a Khuldja.

Les revoltes musulmanes foren constants especialment dirigides per la família Khoja. Aquesta família, exiliada a Kokand encoratjava la resistència dels musulmans i va provocar rebel·lions el 1825, 1830, 1846 i 1857. La darrera revolta khoja fou el 1857, i va durar només unes setmanes sota la direcció de Wali-Khan, famós per l'assassinat de l'explorador Adolf Schlagintweit. La gran revolució musulmana dels dungans (barreja de xinesos i turcs) va esclatar el 1862 i es va estendre aviat. El 1864 la major part del Xinjiang noroccidental, fins al llac Balkhash, va ser cedida a l'Imperi Rus pel tractat de Tacheng; aquesta zona constituïx actualment part del Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan. Aquest mateix any les rebel·lions es van succeir per tot Xinjiang, incloent Khuldja, Hotan, Kasghar, Turfan i altres zones en favor dels khoges. A Kaixgar els xinesos foren massacrats i la ciutat va demanar ajut al khan de Khokand que va enviar al cap kirguís Sadik Beg que tenia el suport de Buzurg Khan Khodja, hereu del notable cap khodja Jahanghir Khodja, i del seu general Yakub Beg (de sobrenom Atalik Ghazi) nascut a Kokand. Aquestos dos darrers van prendre el control de Kashgar (1865) abans de l'arribada de Sadik Beg, que quan va arribar fou rebutjat i va haver de tornar a Khokand. L'estat khodja utilitzava les banderes blanques tradicionals de la família.

Banderes dels khoja, Yakub Beg (vassall otomà i khan independent) i sultanat dels Tres Cavalls establerts per la família Ma a Kansu, Tsinghai y Ninghsia, ja al segle XX

Buzurg Khodja era indolent però Yakub tenia mola energia i quan Buzurg el va voler eliminar (1866) va donar un cop d'estat i va prendre el poder a Kaixgar; Yakub es va apoderar de diverses regions veïnes incloses Yarkand i Khotan i va esdevenir de fet l'únic senyor del país sent reconegut pel sultà otomà; es creu que per això va adoptar bandera vermella amb mitja lluna i estrella semblant a la de l'Imperi, si bé es va declarar vassall del khan de Kokand. Els musulmans de Dzungària (al nord de les muntanyes amb Kuldja, a l'Ili, i Urumqi) li van donar suport tallant les comunicacions entre la Xina i Kashghària (que era el territori al sud de les muntanyes amb Kashgar, Yarkand, Hotan, Turfan, Aksu i Yangi Hissar). Els russos van ocupar la vall de l'Ili el 1871-1872, on s'havia establert un govern independent. Yakub Beg va quedar independent de Kokand el 1873; va governar fins al maig de 1877 quan va morir en estranyes circumstàncies i el país fou recuperat pels xinesos sota el seu general i governador Tsao Tsung Tang que van entrar a Kaixgar el desembre d'aquell any i a altres llocs els primers mesos de 1878; el 1882 o 1884 el territori va ser rebatejat Hsin-chiang (transcrit també com Sinkiang que vol dir "Nous Territoris").

Després de la dinastia Qing[modifica | modifica el codi]

Bandera del govern de Xinjiang de vers 1928 a 1933

Entre 1884 i 1949 es van produir fins a 42 revoltes al Sinkiang contra els governadors xinesos. La proclamació de la república a la Xina no va deixar de tenir conseqüències: el gener de 1912 es va establir un govern provisional revolucionari a l'Ili i el governador xinès Yuan Dahua (1910-1912) va reconèixer la República Xinesa el març d'aquest mateix any. El 25 d'abril de 1912 no obstant fou substituït per Yuan Hongyou mort el 7 de maig següent, ocupant el seu lloc Yang Zengxin o Yang Tsengsin (1912-1928), que al llarg de l'any va dominar tot el país en nom del govern republicà xinès; a Aksu va esclatar una revolta musulmana però fou ofegada en sang per Yang; però al mateix una revolta musulmana més potent es va produir a Kaixgar (1912); el 1915 Hung Hsien es va proclamar khan de Kashghària però el khanat fou eliminat el 1916. El 1922 els uzbeks, sota influència bolxevic, van proclamar a Dzungària la República Popular del Turquestan Oriental, que va emprar banderes roges, però com que la revolta dels basmatxis a l'Àsia central, impedia l'arribada de suport soviètic, la república es va enfonsar. El 6 de juliol de 1928 va morir Yang Zengxin o Yang Tsengsin i després de la interinitat de Fan Yao Nan, el govern provincial del Sinkiang va quedar en mans de Tsing Shuren o Tchin Chu-jen, natiu del Gansu però xinès, que era àvar i incompetent. Encara que la majoria dels seus subjectes eren musulmans, els odiavai aplicà polítiques que els perjudicaven i en canvi acollia als refugiats xinesos del Gansu.[3] La seva bandera fou vermella amb l'anella d'un sol i dotze raigs blancs al centre.

La situació a la província era complexa; Ma Tchung-Ying (Ma Zhongying), un musulmà de Gansu, havia establert un petit territori semi independent a la frontera amb Gansu, nominalment sota dependència del govern nacionalista republicà de la Xina; a uns 200 km hi havia l'oasi de Komul (Hami en xinès) que el 1928 encara era un estat de fet independent governat per un vell rei (khan) de nom Maksud Shah, que representava el darrer khan autònom de l'Àsia Central; Maksud va morir el 1930 molt vell i Tchin Chu-jen, que retenia a l'hereu com hostatge a Urumqi, va anunciar l'abolició del khanat i l'annexió a la Xina. Funcionaris xinesos van agafar el control de l’administració i refugiats xinesos de Gansu foren instal·lats a l'oasi. Això va crear gran agitació i el 1931, quan es va produir un rapte d’una jove musulmana per un xinès, va esclatar la revolta dels uigurs, sent dirigida per diversos caps dels quals el principal era Yulbars Khan, que va buscar l'aliança de Ma Tchung-Ying contra Tchin Chu-jen. L’exèrcit de Ma era nominalment del Kuomintang però n'eren part tants membres de la família Ma o relacionats amb ella, que Yulbars Khan el va esmentar com Ma-tchia-tchün (El Meu Exèrcit Familiar).

bandera del govern del Sinkiang 1933-1934

Ma va acceptar ajudar a Yulbars i va envair Sinkiang des de la frontera de Gansu. A la tardor fou ferit i es va retirar per un moment a Gansu. La revolta tenia diversos focus entre els quals els dirigits per Khodja Niyaz i Sabit Damulla. L'abril de 1933 Tchin Chu-jen fou enderrocat per un cop d'estat dirigit pel seu cap d'estat major Cheng Chih-ts'ai, originari de la provincià de Liaoning, al nord-est de Xina, que tenia el suport de tres mil manxús expulsats cap a Sibèria per la invasió japonesa i repatriats a Sinkiang per les autoritats soviètiques. Aquest cop d'estat fou conegut com a "Incident del 12 d'abril". Llavors la rebel·lió musulmana es va consolidar (maig) i es va formar un govern uigur islàmic a Khotan (Govern Islamic de Khotan) dirigit pels anomenats amirs de Khotan, líders religiosos i polítics locals, que s'oposaven tant a la influència soviètica sobre el Kuomintang com al govern provincial de llengua xinesa tot i que els soldats d'aquest eren dungans (barreja de xinesos i turcs). Els uigurs i el govern provincial van ajustar una treva que va saltar per la matança de centenars de dungans per soldats turcs uigurs. La lluita va esclatar obertament.

L'agost de 1932 Ma va tornar al Sinkiang per ajudar als rebels uigurs; la seva cavalleria va arribar fins als afores d'Urumqi però foren rebutjats per mercenaris russos (blancs). Mentre els uigurs manats per Yulbars Khan i Khodja Niyaz Hadjdji, ocupaven la major part del sud de Sinkiang. El 1933 Ma Tchung-Ying va fer dos atacs contra Urumqi i els uigurs aviat van controlar el terç sud del país i el 12 de novembre de 1933 es va proclamar a Kaixgar la república (islàmica) del Turquestan Oriental amb la xària com a llei suprema; la república tenia sis districtes: Kashgar, Khotan, Aksu, Karashar, Urumchi i Qomel i la seva bandera fou blava amb mitja lluna i estel blanc; l'estendard apareix a les monedes emeses per l'estat si bé sense color.[4] La bandera blava fou adoptada com a nacional per unanimitat pels 16 ministres del govern republicà i aprovada per Alto Consell d'Estat; el blau representava al cel i la mitja lluna i estel foren agafats de les banderes dels imperis musulmans de la zona.[5] Una altra bandera utilitzada pels uigurs i la república fou blanca amb la mitja lluna i estrella blaves i una inscripció uigur en caràcters aràbics[6][7]

Estendard de la República del Turquestan Oriental 1933 d'acord a la imatge en una moneda
Bandera de la República del Turquestan Oriental 1933

El nou cap del país, Cheng Chi-ts'ai, al no tenir prou suport amb els russos blancs (que estaven refugiats a la zona feia deu anys) i els manxús, va demanar ajut a la Unió Soviètica que va enviar set mil homes (gener del 1934) i van enfrontar a la cavalleria de Ma Tchung-Ying amb avions i gas tòxic. El general es va haver de retirar cap a Turfan, però en lloc de retirar-se a Gansu, va intentar controlar la part sud del Sinkiang cosa que el va posar en conflicte amb els uigurs de la república del Turquestan Oriental, amb els que ja havia tingut problemes durant els atacs a Urumqi quan les seves forces van fer incursions al sud seguint el curs del Tarim i van saquejar diverses poblacions uigurs. Ma es va retirar a Kaixgar que va ocupar el 6 de febrer i va deposar al president, el hakinbek (Khan) de Khotan, Sabid Tomara, que va fugir a Yarkand. Ma Tchung-Ying va donar el comandament al seu cunyat Ma Hu Chan.

El juliol de 1934, en un moviment envoltat pel misteri, Ma va creuar la frontera de la Unió Soviètica mentre el seu cunyat ocupava tota la conca del Tarim com a “comandant de la 36 divisió del Kuomintang” i va crear a la frontera amb el Tibet un feu governat per un hui (un musulmà xinès), anomenat l’estat del Tunganistan o Dunganistan que va durar fins a 1937 i del qual Ma Hu Chan era considerat padishah (rei). Durant dos anys i mig va esperar el retorn de Ma Tchung-Ying de la Unión Soviètica; aquest va enviar algunes cartes que podrien ser falses, però mai va retornar; quan ja fou evident que no hi hauria retorn, com que l'hostilitat de la població era ja molt forta i l’amenaça del govern provincial de Cheng era propera, les forces de Ma Hu Chan es van dispersar; el govern provincial prosoviètic (però no comunista) va ocupar el país. Les causes que van portar a Ma Tchung-Ying a anar a l'URSS quan la seva situació militar no era especialment greu i els russos havien ajudat al seu rival Cheng en els atacs a Urumqi, així com la seva sort allí, són desconegudes. Es diu que fou portat a Moscou i que va morir allí al poc d'arribar, però sembla més probable que fos tingut en reserva per Stalin per si calia utilitzar-lo contra Cheng Chih-ts'ai; es diu també que fou executat el 1938 a petició de Cheng quan aquest va visitar Moscou, però la realitat és que ningú ho sap del cert i no se sabrà fins que els arxius sobre el tema s'obrin als historiadors.

Bandera del govern de Sinkiang del 1934 al 1942 no abolida fins a 1949; amb estatus desconegut 1942-1944, bandera nominal però no utilitzada 1944-1949

El 1934, eliminada l'amenaça uigur amb l'ajut soviètic, el règim provincial es va orientar cap a l'esquerra, sota influència de Mao Zemin (germà de Mao Tse Tung) i altres elements de l'Exèrcit de Nord-oest (Xibei Jün) dirigit per Yang Hu Cheng, i dels joves oficials comunistes de l'Exèrcit del Nord-est (Dongbei Jün) del general Zhang Xue Liang. Sheng va abolir la bandera del Kuomintang (que fou prohibida) i va modificar la del seu règim que era groga amb una estrella vermella de sis puntes al cantó (al cantó es troba l'únic exemplar conegut però no cal descartar l'existència de banderes amb l'estrella al mig del drap), i per marcar la seva orientació la va capgirar convertint-la en una de vermella amb una estrella de sis puntes al centre; el seu programa polític fou conegut com "Les Sis Grans Polítiques" (Liu Da Zhenge)[8] i fou reorientat clarament cap a l'esquerra.

Possible bandera del govern de Sinkiang del 1942 al 1944

Però el 1942, amb la invasió alemanya de Rússia, Cheng Chih-ts'ai es va desplaçar cap a la dreta i cap al Japó i va fer matar a molts comunistes (incloent a Mao Zemin), fins que vers 1943 o 1944 fou enderrocat pel cap militar del govern nacionalista xinès amb seu a Chunking, Jiang Jie Shi[9] (1944) que va posar com a governador a Zhang Zhizhong. La bandera va restar vigent almenys de facto fins al 1949.

Possibles banderes de la segona República del Turquestan Oriental del 1944 al 1949. Les dues primeres haurien estat utilitzades també a la primera república del Turquestan Oriental 1933 al 1934

El grup d'esquerra i favorable a la Unió Soviètica anomenat Organització d'Alliberament de Khuldja, de base kazakh però aliada als uigurs i dungans, va proclamar la independencia del Turquestan Oriental (Sharki Turkistan Djumhuriyyati) el 12 de Noviembre de 1944 amb el nom de República del Turquestan Oriental (coneguda també com la Revolució dels Tres Districtes, amb capital a Ili (Khuldja) i amb Ali Khan Tore com a president i Ahmed Didjan com a cap de govern, incloent al seu territori la regió de l'Ili, Tacheng (Tarbagatai) i Chenhua (Altai), al nord del Xinjiang. En poques setmanes els soldats nacionalistes xinesos foren expulsats de la regió. El govern es declarava altament nacionalista i no estava disposat ni a parlar d'una autonomia dins de la Xina (nacionalista). La república va publicar un diari oficial anomenat Turquestan Oriental Alliberat, que va circular per tota la regió i estava escrit en uigur, kazakh, rus i xinès, susbistint uns cinc anys. No hi ha acord sobre la bandera d'aquesta república: segons els nacionalistes fou blava amb mitja lluna i estrella blanques,[5] però altres fonts[10] diuen que la bandera era verda (representant la naturalessa islàmica del país) amb mitja lluna i estrella blancs (segons Lux-Wurm) o grocs (segons l'historiador Ohka); la bandera hauria estat hissada per primer cop el 7 de novembre de 1944 (probablement el 12 o 13 de novembre en realitat) pel que fou president, l'uzbek Ali Khan Tore i adoptada oficialment el 13 de novembre de 1944;[11] el 5 de gener de 1945 una declaració oficial establia que la república seria un estat democràtic i multinacional i que respectaria la llibertat religiosa.

Després d'una crida personal de Chiang Kai-shek es van obrir converses a finals de 1945 entre el govern de la Xina i el de la república. A la meitat del 1946, com a resultat de les converses, es va formar un govern de coalició entre l'Organització d'Alliberament de Khuldja que dominava el nord de la província i el partit Nacionalista de la Xina que controlava el govern provincial i el sud de la regió, però el nou mai va tenir control efectiu sobre els territoris republicans del nord i només era govern de tota la província en el nom; la coalició es va trencar el 1947 després de la sortida del popular governador Zhang Zhizhong (maig); els soviètics van fer de mediadors sense èxit i la corrupció dels nacionalistes era escandalosa i portava el caos al país. La república es va aguantar mercès a l'ajut soviètic. L'agost de 1949 els comunistes xinesos va convidar als caps de la república a iniciar negociacions a Pekín; hi van anar Ahmed Jan, Abbas, Deliljan, i Izhak Han, quatre dels seus principals líders. Anaven a bord d'un aparell soviètic que va sortir suposadament d'Alma Ata. Però mai va arribar; el govern de Moscou va anunciar (amb força retard) que l'aparell s'havia estavellat. La bandera de la república va estar vigent fins a la seva abolició el 19 de setembre de 1949. L'1 d'octubre es va proclamar la república Popular de la Xina (RPC) i el 12 d'octubre de 1949 l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPA) entrava al Xinjiang del nord, considerant a la república del Turquestan Oriental com una avançada de la revolució comunista al territori, i el dominava al cap de poc temps sense trobar resistència, procés que ara es coneix com l'"Alliberament Pacífic de Xinjiang" (no obstant això, els defensors de la independència veuen la república com un esforç per establir un estat independent i l'entrada de l'EPA com una invasió). La república fou dissolta i va haver d'acceptar la unió a Xina. L'exèrcit del Turquestan oriental fou incorporat a l'Exèrcit Popular.

L'11 d'octubre de 1955 se li va concedir un estatut autònom limitat (regió autònoma de Xinjinag Uigur) amb Saiffuddin como a líder, reemplaçant el govern provincial. La primera prova nuclear de la RPC va tenir lloc el 16 d'octubre de 1964 a Lop Nor.

Les tensions continuen[modifica | modifica el codi]

Les tensions continuen en la regió a causa de les aspiracions independentistes dels uigurs, i a allò que Amnistia Internacional i Human Rights Watch descriuen com a repressió de la cultura no Han. Per contra, molts xinesos han perceben la política de automia ètnica de la RPC com a discriminatòria contra ells. Els defensors de la independència consideren que el govern xinès sobre Xinjiang és imperialisme xinès. Aquestes tensions provoquen ocasionalment greus incidents i xocs violents, com l'èxode dels kazakhs de Xinjiang (1962), durant el qual 60.000 refugiats fugiren a la Unió Soviètica; els disturbis de la ciutat de Baren (5 d'abril de 1990) en els quals van morir cinquanta persones (coneguts com la rebel·lió del 5 d'abril), quan els líders religiosos de Kaixgar van fundar el Partit Musulmà del Turquestan Oriental i van demanar la fi del domini xinès i comunista i els joves es van llançar a la lluita a la Baren, a la regió d'Aksu; la lluita va durar uns mesos fins que repressió xinesa hi va posar final. El desembre de 1992 un miler de delegats musulmans de la regió van fer un Congrés a Ankara que va decidir la separació del Xinjiang de la Xina i l'establiment de la (tercera) República del Turquestan Oriental, readoptant-se la bandera blava en la mateixa disposició que la turca, i tanmateix un escut nacional. El 1993 dotze ciutats es van rebel·lar al mateix temps i les seus del Partit Comunista de la Xina foren destruïdes per bombes; els militars xinesos van liquidar la revolta causant un centenar de morts. El 1995 hi van haver manifestacions patriòtiques a 6 ciutats: Zos, Teks, Gundu, Shin Uan, Nileh i Tsavtsar; es reclamava la fundació d'un estat independent pels uigurs i els hasangs; es creu que prop de 200 manifestants van ser morts per la policia i un centenar detingut. El 5 de febrer de 1997 es van iniciar disturbis a Inin o Gulja (Khuldja) que provocà almenys 9 morts;[12] les forces xineses van assetjar la ciutat i van disparar als manifestants; a més del 9 o 10 morts, un centenar van resultar ferits; els disturbis van durar encara uns dies tot i l'afusellament d'uns 40 uigurs i detencions massives entre uigures i hasags (fins al 15 de febrer); els manifestants van provocar el descarrilament d'un tren amb soldats i la destrucció d'una estació de subministrament d'aigua de les forces militars xineses; els darrers enfrontaments van tenir lloc el 25 d'abril. El 25 de febrer de 1997 esclataven uns autobusos bomba a Ürümqi amb nou morts i 68 ferits.

Subdivisions[modifica | modifica el codi]

Xinjiang està dividit en 2 Ciutats de Nivell de Prefectura, 7 Prefectures i 5 Prefectures Autònomes. Dues de les set Prefecturas formen ara part de la Prefectura Autònoma d'Ili. Per sota d'elles hi ha 11 Sectors, 20 Ciutats de Nivell de Districte, 62 Districtes i 6 Districtes Autònoms. Quatre de les Ciutats de Nivell de Districte no pertanyen a cap Prefectura i són administrades de facto pel cos de Producció i Construcció de Xinjiang.

Nom convencional Uigur
(Kona Yeziq)
Uigur llatinitzat
(Yengi Yeziq)
Xinès Pinyin Comentaris
Ciutats de Nivell de Prefectura
Ürümqi ئۈرۈمچى شەھرى Ürümchi Shehri 乌鲁木齐市 Wūlǔmùqí Shì
Karamay قاراماي شەھرى Qaramay Shehri 克拉玛依市 Kèlāmǎyī Shì
Ciutats Directament Administrades de Nivell de Districte
Shihanza شىخەنزە شەھرى Shixenze Shehri 石河子市 Shíhézǐ Shì Administrades de facto pel Cos de Producció i Construcció de Xinjiang
Tumshuke تۇمشۇق شەھرى Tumshuq Shehri 图木舒克市 Túmùshūkè Shì
Alar ئارال شەھرى Aral Shehri 阿拉尔市 Ālā'ěr Shì
Wujiaqu ئۇجاچۇ شەھرى Ujachü Shehri 五家渠市 Wǔjiāqú Shì
Prefectures
Turfan تۇرپان ۋىلايىتى Turpan Wilayiti 吐鲁番地区 Tǔlǔfān Dìqū
Kumul قۇمۇل ۋىلايىتى Qumul Wilayiti 哈密地区 Hāmì Dìqū
Khotan خوتەن ۋىلايىتى Xoten Wilayiti 和田地区 Hétián Dìqū
Aksu ئاقسۇ ۋىلايىتى Aqsu Wilayiti 阿克苏地区 Ākèsū Dìqū
Kasgar قەشقەر ۋىلايىتى Qeshqer Wilayiti 喀什地区 Kāshí Dìqū
Tacheng تارباغاتاي ۋىلايىتى Tarbaghatay Wilayiti 塔城地区 Tǎchéng Dìqū Subordinada a la P.A. d'Ili
Altay ئالتاي ۋىلايىتى Altay Wilayiti 阿勒泰地区 Ālètài Dìqū
Prefectures Autònomes
P.A. Kirguís de Kizilsu قىزىلسۇ قىرغىز ئاپتونوم ئوبلاستى Qizilsu Qirghiz Aptonom Oblasti 克孜勒苏柯尔克孜自治州 Kèzīlèsū Kē'ěrkèzī Zìzhìzhōu
P.A. Mongol de Bayin'gholin بايىنغولىن موڭغۇل ئاپتونوم ئوبلاستى Bayin'gholin Mongghol Aptonom Oblasti 巴音郭楞蒙古自治州 Bāyīnguōlèng Měnggǔ Zìzhìzhōu
P.A. Hui de Changji سانجى خۇيزۇ ئاپتونوم ئوبلاستى Sanji Xuizu Aptonom Oblasti 昌吉回族自治州 Chāngjí Huízú Zìzhìzhōu
P.A. Mongol de Börtala بۆرتالا موڭغۇل ئاپتونوم ئوبلاستى Börtala Mongghol Aptonom Oblasti 博尔塔拉蒙古自治州 Bó'ěrtǎlā Měnggǔ Zìzhìzhōu
P.A. Kazakh d'Ili ئىلى قازاق ئاپتونوم ئوبلاستى Ili Qazaq Aptonom Oblasti 伊犁哈萨克自治州 Yīlí Hāsàkè Zìzhìzhōu

Geografia[modifica | modifica el codi]

La regió té frontera amb Rússia, Mongòlia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Pakistan i Afganistan. Limita també amb les províncies de Gansu, Qinghai i amb la regió autònoma del Tibet. Té una extensió d'1.600.000 km², que la converteix en la província més gran de Xina, amb un sisè del total de la seva superfície i una quarta part de les seves fronteres. Està dividida en dues conques per les muntanyes Tian Shan: la conca dzungariana al nord i la del Tarim al sud. Aquesta cadena muntanyenca delimita també la seva frontera amb Kirguizistan, on es troba el pas de Torugart (3.752 m). El punt més baix de la província, que també ho és de la RPC, es troba situat a 155 m sota el nivell del mar. El més elevat és el K2, amb una altura de 8.611 m i situat a la frontera amb el Caixmir. També es troba aquí el punt del planeta més llunyà al mar (46° 16.8′ N, 86° 40.2′ I), al Desert de Dzoosoton Elisen, a 2.648 km del mar. L'autopista del Karakoram uneix Islamabad, Pakistan, amb Kashgar a través del pas de Khunjerab. El principal riu és el Tarim.

Economia[modifica | modifica el codi]

Xinjiang és coneguda per les seves fruites, especialment raïms i melons. També produïx cotó, blat, seda i nous. Destaca la criança de bestiar boví. Hi ha importants dipòsits de minerals i de petroli. El Producte Interior Brut (PIB) va ser aproximadament de 187.000 milions de RMB en 2003, que es van incrementar fins als 220.000 milions gràcies a la política de desenvolupament de Xina Occidental introduïda pel consell d'Estat. La renda per cápita en 2003 va anar de 9.710 RMB. La indústria d'extracció de petroli i gas d'Aksu i a Karamay experimentarà una gran emrbanzida a causa del projecte de gasoducte i oleoducte fins a Shanghai. El 2004 Xinjiang va exportar per valor de 3,047 bilions de dòlars mentre que les importacions van ascendir a 2,589 bilions. La major part del volum d'importacions i exportacions es dirigeix a i des de Kajakhstan a través del Pas d'Ala. La primera frontera de lliure comerç de Xina va ser establerta en la ciutat d'Horgos (Zona de lliure comerç d'Horgos). Horgos és el major port terrestre de la Xina occidental i té fàcil accés als mercats d'Àsia Central. El 2006 es va obrir un segon pas cap al Kazakhstan, la zona comercial de la frontera de Jeminay.

Composició ètnica[modifica | modifica el codi]

En Xinjiang hi ha diversos grups turcs musulmans, com els uigurs i kazakhs. Altres grups minoritaris són els hui, kirguisos, mongols, russos, xibes (sibos), solons, tafurs, tadjiks, uzbecs, tàtars, tongkans, i manxús. El percentatge de l'ètnia Han xinesa ha augmentat des del 6% en 1949 fins a l'actual 40%, segons les dades oficials. Aquesta dada no inclou al personal militar ni a les seves famílies ni als molts treballadors immigrants no registrats. Una gran part d'aquesta transformació pot ser atribuïda al Cos de Producció i Construcció de Xinjiang, una organització semimilitar de colons que ha construït granges, pobles i ciutats en diverses parts de la província. Aquesta transformació demogràfica és vista per alguns com una amenaça per al manteniment de la cultura dels uigurs i altres ètnies distintes de l'han, de manera similar al que passa al Tibet.

Mapa de Xinjiang indicant la nacionalitat principal a cada prefectura: Uigurs en blau, kazakhs en groc i han (xinesos) en vermell
Grups ètnics de Xinjiang, cens de 2000
Nacionalitat Població Percentatge
Uigurs 8.345.622 45,21%
Han 7.489.919 40,58%
Kazakhs 1.245.023 6,74%
Hui 839.837 4,55%
Kirguisos 158.775 0,86%
Mongols 149.857 0,81%
Dongxiang 55.841 0,30%
Tadjiks 39.493 0,21%
Xibes 34.566 0,19%
Manxús 19.493 0,11%
Tujies 15.787 0,086%
Uzbecs 12.096 0,066%
Russos 8.935 0,048%
Miao (Hmong) 7.006 0,038%
Tibetans 6.153 0,033%
Zhuang 5.642 0,031%
Daurs 5.541 0,030%
Tàtars 4.501 0,024%
Salar 3.762 0,020%

No inclou els membres de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPA) en servei actiu.
Font: Departament d'Estadística de Població, Social, Científica i Tecnològica de l'Oficina Nacional d'Estadística de Xina (国家统计局人口和社会科技统计司) i Departament de Desenvolupament Econòmic de la Comissió Estatal Xinesa d'Afers Ètnics (国家民族事务委员会经济发展司), ed. Tabulació de Nacionalitats del cens de població de 2000 de Xina (《2000年人口普查中国民族人口资料》). 2 vols. Beijing: Editorial de les Nacionalitats (民族出版社), 2003. (ISBN 7-105-05425-5)

En general, els uigurs són l'ètnia majoritària en la part occidental de Xinjiang, incloent les Prefectures de Kashgar i Khotan, la Prefectura Autònoma Kirguís de Kizilsu i Aksu, així com a la Prefectura de Turfan, al Xinjiang oriental. Els Han són l'ètnia majoritària en el Xinjiang oriental i septentrional, incloent les ciutats d'Ürümqi, Karamay, Shihezi i les Prefectures de Changji, Börtala, Bayin'gholin, Ili (especialment la ciutat de Kuitun) i Kumul. Els kazakhs es concentren principalment en la Prefectura d'Ili, en el nord de Xinjiang.

Grups ètnics principals an Xinjiang per regions, cens de 2000
Uigurs Han Kazakhs altres
Xinjiang 45,2% 40,6% 6,7% 7,5%
C.N.P. d'Ürümqi 12,8% 75,3% 2,3% 9,6%
C.N.P. de Karamay 13,8% 78,1% 3,7% 4,5%
P. de Turfán 70% 23,3% <0,1% 6,6%
P. de Kumul 18,4% 68,9% 8,8% 3,9%
P.A. de Changji + C.D.A.N.D. de Wujiaqu 3,9% 75,1% 8,0% 13%
P.A. Mongol de Börtala 12,5% 67,2% 9,1% 11,1%
P.A. Mongol de Bayin'gholin 32,7% 57,5% <0,1% 9,7%
P. d'Aksu + C.D.A.N.D. de Alar 71,9% 26,6% <0,1% 1,4%
P.A. Kirguis de Kizilsu 64% 6,4% <0,1% 29,6%
P. de Kashgar + C.D.A.N.D. de Tumushuke 89,3% 9,2% <0,1% 1,5%
P. de Khotan 96,4% 3,3% <0,1% 0,2%
P.A. Kazakh d'Ili1 16,1% 44,4% 25,6% 13,9%
- C.D.A.N.D. de Kuitun 0,5% 94,6% 1,8% 3,1%
- antiga P. d'Ili 27,2% 32,4% 22,6% 17,8%
- P. de Tacheng 4,1% 58,6% 24,2% 13,1%
- P. d'Aletai 1,8% 40,9% 51,4% 5,9%
C.D.A.N.D. de Shihezi 1,2% 94,5% 0,6% 3,7%

1— La P.A. de Ili està composta per la C.D.A.N.D. de Kuitun, la P. de Tacheng i la P. Aletai, així com de l'antiga P.A. d'Ili. La P. de Ili ha estat dissolta i la seva antiga regió és ara directament administrada per la P.A. d'Ili. Font: 2000年人口普查中国民族人口资料,民族出版社,2003/9 (ISBN 7-105-05425-5) No inclou als membres de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL) en servei actiu. P = Prefectura; P.A. = Prefectura Autònoma; C.N.P. = Ciutat del Nivell de Prefectura; C.D.A.N.D. = Ciutat Directament Administrada del Nivell de Districte.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bai, Shouyi. A History of Chinese Muslim, Vol.2 (en anglès). Zhonghua Book Company, 2003, p.224–225. ISBN 7-101-02890-X. 
  2. Brown, E. K.; Ogilvie, Sarah. Concise Encyclopedia of Languages of the World (en anglès). Elsevier, 2009, p.1143. ISBN 0080877745. 
  3. Forbes, Andrew D. Warlords and Muslims in Chinese Central Asia: A Political History of Republican Sinkiang 1911-1949 (en anglès). CUP Archive, 1986, p. 42. ISBN 0521255147. 
  4. Flaggenmitteilung 47 on apareix el dibuix, i comunicació del numismàtic suís Harald Müller
  5. 5,0 5,1 Eastern Turkestan National Research Center inc. 1994 a [1]
  6. Flagmaster, 32, informació de A. Gaurghias
  7. Segons Hakimbaev la bandera era blanca amb mitja lluna i estel blau i la inscripció (de color desconegut) la formaven les paraules uigurs: "República Lliure del Turkestan Oriental"
  8. les sis puntes de l'estrella de la bandera simbolitzaven les sis grans polítiques del programa
  9. fou president de la Xina del 1928 al 1931 i del 1943 al 1949, i de Taiwan després del 1949
  10. Lux-Wurm al seu llibre "Drapeaux de l'Islam" i "Study of East Turkestan Republic" per l'escriptor xinès Ohka, publicat el 1999 per la Tokyo University Publishing Dept i el lloc web de l' "American Uyghuristan Association"
  11. segons Ohka l'estat va utilitzar també una segona bandera de caràcter religiós, blanca amb inscripcions alcoràniques (de color desconegut)
  12. http://www.hrw.org/backgrounder/asia/xinesa-bck1017.htm

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Coord.: 46° 16.8′ N, 86° 40.2′ E / 46.2800°N,86.6700°E / 46.2800; 86.6700