Dinastia Tang

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes

907–960
Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina

Des del 1949
República de
la Xina
(Taiwan)
Des del 1945

La dinastia Tang (唐朝, pinyin: tángcháo) (618-907) va ser la successora de la dinastia Sui i predecessora del període de les Cinc dinasties i Deu regnes a la Xina. Els seus membres estengueren novament la sobirania xinesa sobre gran part de l'Àsia central i Corea i estimularen la producció i el comerç interior i exterior. Hi hagué una florida del confucianisme, i les lletres conegueren l'època d'or.La decadència dels últims anys de la dinastia va portar a un fraccionament del poder polític; a la fi del segle VIII s'inicià ja llur davallada, pressionada la Xina pels àrabs del Turquestan, els tibetans i els uigurs.[1]

Tenia la seva capital a Chang'an (actual Xi'an), llavors la ciutat més poblada en el món. En dos censos dels segles VII i VIII, basant-se en el nombre de llars, els registres van declarar una població que arribava al voltant de 50 milions de persones.[2][3][4][5] Tanmateix, al segle IX, tot i que el govern central estava en crisi i va ser incapaç d'elaborar un cens de la població, s'estima que la població en aquest segle havia crescut fins a assolir la xifra d'uns 80 milions de persones.[6][7] Amb aquesta gran base de població, la dinastia va poder reclutar un exèrcit professional de centenars de milers de soldats per poder-se enfrontar i tenir a ratlla els poders dominants provinent de l'interior d'Àsia, i controlar el lucratiu comerç de les caravanes al llarg de la Ruta de la Seda. Diversos regnes i estats reteren homenatge a la cort Tang, mentre que els Tang també va conquerir diverses regions que estaven sota el seu domini indirectament a través d'un sistema de protectorat. A més de l'hegemonia política, els Tang també va exercir una poderosa influència cultural sobre els estats veïns, com és el cas de Corea i Japó.

Els historiadors consideren el període de govern de la dinastia Tang com un moment d'esplendor de la civilització xinesa. El seu territori, adquirit mitjançant les conquestes militars dels seus primers governants, va ser major que el de la dinastia Han. Estimulada pel contacte amb l'Índia i l'Orient Mig a través de la Ruta de la Seda, l'imperi va viure un auge de la creativitat en nombrosos camps. El budisme, que havia sorgit a l'Índia en l'època de Confuci, va continuar creixent durant el període Tang i va ser adoptat per la família imperial, convertint-se en una part essencial de la cultura tradicional xinesa. El desenvolupament de la impremta de blocs va estendre la difusió de les obres escrites a un públic més ampli.

Dinastia Tang en la història

El període Tang fou l'edat daurada de l'art i la literatura xinesa. Dos dels poetes més famosos de la Xina, Du Fu i Li Bai, eren d'aquesta època, com ho eren molts pintors famosos, com ara Han Gan, Zhang Xuan, i Zhou Fang. Hi havia una rica varietat de literatura històrica compilada per erudits, així com enciclopèdies i treballs geogràfics. El sistema de govern per funcionaris es va anar perfeccionant, format per una gran classe de lletrats confucians seleccionats a través dels exàmens de l'administració. Aquest procediment competitiu va ser inicialment dissenyat per a captar els millors talents per al govern, però alhora servia per a crear un cos d'oficials professionals sense bases de poder autònomes territorials ni funcionals. Això servia a la família imperial per a desempallegar-se de la dependència de poderoses famílies aristocràtiques i caps militars.

I així va ser, aquests oficials erudits van guanyar un cert estatus en les seves comunitats locals, així com llaços familiars i valors compartits que els connectaven a la cort imperial. Des dels temps de la dinastia Tang fins als últims dies de l'imperi Qing al 1911, els oficials erudits van funcionar sovint com intermediaris entre la població rural i el govern.

Cap a mitjans del segle VIII, el poder Tang havia decaigut. La derrota militar del 751 davant dels àrabs a la batalla del Tales va marcar el final de l'autoritat Tang a l'Àsia Central. La inestabilitat econòmica interna i la subsegüent rebel·lió d'An Lushan va marcar el començament del declivi militar de l'imperi Tang. El mal govern, les intrigues de la cort, l'explotació econòmica i les rebel·lions populars van afeblir l'imperi, permetent al cap militar Zhu Wen d'arrabassar el tron per a fundar la seva pròpia dinastia. D'aquesta manera, va començar un nou període de fragmentació en la història de Xina: el període de les Cinc Dinasties i els Deu regnes.

Relacions exteriors[modifica | modifica el codi]

Un occidental a camell, una obra del període Tang. Museu de Xangai.

L'auge de la Xina va anar acompanyat d'una obertura respecte a la resta del món com poques vegades abans o després s'ha donat, tenint un contacte constant i abundant amb els territoris de més enllà de les fronteres. El gegant asiàtic va participar activament en un intercanvi econòmic, polític, social i cultural amb les regions i els estats del voltant, creant d'aquesta manera una esfera d'influència xinesa a la vegada que el propi país es veia també influenciat per la resta de territoris. Tant fructíferes relacions van estimular el desenvolupament econòmic i l'intercanvi social i van preparar el terreny per les transformacions econòmiques que tindrien lloc durant el període Song.

El primer període destacat en la Xina Tang té lloc entre el 625 i el 683, quan el regne va experimentar una gran expansió política gràcies a les campanyes dels emperadors Taizong (626-649) i Gaozong (649-683) a l'Àsia Central, concretament en determinats oasis del desert del Taklamakan. Aquesta va ser probablement una de les diverses causes de què la Xina es convertís en un imperi tant cosmopolita, ja que gràcies a aquesta expansió política el País del Centre va estendre la seva popularitat a tots els racons del continent, rebent ambaixades de l'Imperi sassànida, de l'Índia, de Bizanci i dels àrabs, que mostraven d'aquesta manera el seu reconeixement a la poderosa Xina Tang. Fins i tot quan l'imperi persa va ser conquerit pels àrabs l'emperador xinès va acollir a la capital al fill de l'últim rei sassànida i va autoritzar la construcció d'un temple zoroastrià. La fama que va adquirir el gegant asiàtic va estimular la immigració de comunitats estrangeres (com ara els missioners nestorians provinents de l'Imperi Bizantí), fent que el País del Centre es convertís en un regne obert a cultures i influències foranes. Aquesta receptivitat cultural va cristal·litzar, per exemple, en la construcció de temples nesto-rians, maniqueus i zoroastrians a la capital, Chang'an. És possible que també en aquest moment arribés per primera vegada l'Islam a Canton, sempre segons la tradició musulmana.

El segon període remarcable i també alhora el més esplendorós de tota la dinastia Tang va tenir lloc entre el 710 i el 755, durant el regnat de Xuanzong. En aquest temps el comerç internacional va arribar a tenir una importància immensa: el Turquestan xinès (l'actual província de Xinjiang), per on passaven les grans caravanes de mercaders, va viure una època de prosperitat sense precedents, i en tots els oasis del Taklamakan hi van sorgir nombrosos temples i ciutats. Indubtablement la rellevància que va adquirir el comerç internacional és una altra de les causes de què el País del Centre es convertís en el regne més obert i cosmopolita del món: durant aquesta època daurada Chang'an va atreure a gent de tot el continent, esdevenint un punt de convergència on es creuaven influències provinents de l'Àsia Central, l'Índia i l'Iran, de manera que tot allò estranger es va posar de moda i la capital es va omplir de productes exòtics. També en aquest moment es van multiplicar els intercanvis per mar, i les rutes marítimes entre Shandong (a la costa xinesa), Japó i Corea i entre Nagasaki i Hangzhou van cobrar tanta importància que Canton es va convertir en un centre de comerç internacional en el segle VIII.

Quant a les religions estrangeres, foren diverses les que, aprofitant aquest moment d'obriment, van entrar a la Xina. S'ha mencionat que el nestorianisme va arribar per mitjà de missioners siris, els quals van ser expulsats de Bizanci per heretges, però una altra religió important que va fer acte de presència al País del Centre va ser el maniqueisme. D'origen persa i influïda pel cristianisme i el zoroastrisme, el maniqueis-me va entrar a Xina per mitjà dels mercaders sogdis, els quals van adoptar l'esmentada religió i la van promoure i estendre cap al País del Centre. Els maniqueus van arribar a tenir una important influència a Xina, arribant a establir relacions amb l'aristocràcia quan l'any 719 un "mestre" maniqueu va aconseguir accedir a la cort dels Tang (Klimkeit, 1982) A més, sembla que van ser els responsables de la introducció de la setmana planetària, de set dies, a la Xina (Klimkeit, 1982). En tot cas, la qüestió és que el maniqueisme es va estendre tant ràpid entre la població d'ètnia han (és a dir, xinesa) que el govern va emetre un edicte imperial l'any 732 en el que es prohibia als xinesos que adoptessin aquesta religió, quedant relegada únicament als mercaders sogdis.

Com s'ha esmentat anteriorment, no només era la Xina qui rebia influències foranes, sinó que aquesta també les va exercir sobre els regnes o regions del seu entorn. En el cas dels uigurs (tant d'hora aliats com enemics del País del Centre al llarg de la dinastia Tang), a causa de la importància del comerç i les aliances militars de Xina al llarg de la Ruta de la Seda, aquests van anar adoptant gradualment la cultura, la vestimenta i les pràctiques agrícoles pròpies dels xinesos (Gladney, 2003). Un altre exemple de la influència xinesa és el fet que el codi dels Tang, basat en el codi dels Sui però amb lleugeres modificacions, es va fer comú a tot l'Extrem Orient, adquirint un immens prestigi entre països com el Japó, Corea i Vietnam, els quals el van adoptar com a propi, creant així un marc legal comú en tota la regió.

Aquest gloriós període no va durar tota la dinastia. Durant la primera meitat del segle VIII les invasions dels tibetans es van fer habituals, i el 752 els xinesos van ser derrotats pels àrabs en la batalla de Talas, perdent gran part del control de l'Àsia Central, el qual va suposar un cop molt fort a la preeminència econòmica de la Xina. El cop de gràcia a l'època daurada va tenir lloc l'any 755, amb la rebel·lió d'An Lushan, un general de mare turca i pare sogdià, fet que va provocar que el gegant asiàtic perdés per complet el control de l'Àsia Central. Això va tenir greus efectes en el pla cultural: la que havia estat la Xina cosmopolita i oberta de la primera meitat de la dinastia començarà a recelar de tot el que era estranger, culminant amb la persecució a les religions estrangeres i les rebel·lions xenòfobes de Huang Chao durant el segle XIX.

Dinastia Tang pas a pas[modifica | modifica el codi]

Extensió del territori controlat per la dinastía Tang cap a l'any 700 d.C.

Kao Tsu Tang fou l'emperador que fundà la seva dinastia, va néixer l'any 564 i morí el 635. Era duc del regne Tang quan esclatà una rebel·lió contra l'emperador Yang, sent el principal cap d'aquesta Li-che-min, segon fill de Kao-Tsu. Destronat Yang (616), Li-che-min mantingué encara dos anys els seus descendents en el tron, però el 618 proclamà emperador al seu pare, que el 626 abdicà en favor del que li havia donat el tron. Li-che-min llavors adoptà el nom de Tai-tsong.

Des del començament del seu regnat donà grans proves de valor i intel·ligència. Va saber contenir als turcs, que fins llavors feien incursions freqüents en el país, i aconseguí que moltes hosts el reconegueren com sobirà. A l'Oest, engrandí el territori de l'Imperi fins al Turfan i Khami i va vèncer al rei del Tibet, que era llavors molt poderós. Aconseguí ser molt considerat pels altres monarques, que li enviaren ambaixadors, entre ells Yesdegerd III, rei de Pèrsia. Príncep just i tolerant, dulcificà les lleis penals, va permetre que es prediques a la Xina la fe cristiana i protegí les arts i les lletres. La seva nora Du expulsà del tron al seu fill Juit-song (684), net de Tai-tsong, i s'apoderà de les regnes del govern.

El 690 canvià el nom de Tang pel de Tcheu, i, aliada amb els prínceps turcs, recuperà el 692 les quatre places xineses que els tibetans guardaven en el seu poder des de feia temps. L'emperadriu, en canvi, cedí als turcs alguns territoris. Finalment, el 705, després de vint anys de regnat, cedí el poder al seu fill Tchong-tsong. Aquest retornà el nom de Tang a llur dinastia, però va permetre que governes la seva esposa Dui-Chi, el que donà peu a tota mena d'intrigues cortesanes. Finalment, Tchong-tsong fou empresonat per la seva esposa, que féu proclamar emperador al seu fill el príncep Li-tchong-mao. Poc temps després, Li-Long-ki, fill de Jui-tsong, penetrà amb els seus partidaris a palau i donà mort a l'emperadriu (710), retornant el tron al seu pare, que governà fins al 712, en què, esgotat per les intrigues, abdicà en favor del seu tercer fill Hiuen-tsong (712-756). Inaugurà el seu reialme declarant la guerra als tibetans, als que expulsà de la plaça de Che-pou-tching, que aquells havien pres a la Xina.

L'òpera començà a Xina amb la dinastia Tang

El 732 feu la pau amb els turcs que habitaven en la vall d'Orkhon, on aixecà grans monòlits amb inscripcions amb caràcters turcs i xinesos, monuments que encara es conserven. Sostingué algunes afortunades guerres, però fou destronat pel general An-lo-chan, que havia rebut molts beneficis de l'emperador (756). Llavors Sou-tsong, fill de Hiuen-tsong, fou proclamat emperador pels seus partidaris, prenent també el mateix títol An-lo-chan, però aquest fou assassinat per ordre del seu fill An-king-siou, que també volia regnar- Sou-tsong, amb l'auxili d'alguns prínceps veïns, reuní un exèrcit de 150.000 homes, i va poder recuperar algunes places de les que se’n havia apoderat An-king, que va ser assassinat per un dels seus generals, Sse-sse-ming, que també es féu proclamar emperador i va desfer l'exèrcit de Son-tsong; però poc temps després Sse-tchao-y, fill de Sse-sse-ming, assassinà a aquest i s'apoderà del Govern.

“Tai-tsong (763-779), fill de Son-tsong, reuní un exèrcit de 100.000 homes i expulsà del poder en Sse-tchao. Poc després, els tibetans retornaren a llurs atacs conta la Xina, penetrant molt endins del país, fins a obligar a l'emperador a refugiar-se en l'Honan. Malgrat tot, no gaire més tard els tibetans foren refusats. El succeí Te-tsong (780-805), que al principi del seu regnat adoptà mesures encertades contra els mandarins i suprimí molts impostos. Poc temps després, per solidaritat amb el govern de Tching-ting-fu, es revoltaren molts d'altres governadors contra l'emperador, al que obligaren a fugir, proclamant-se un d'ells en el seu lloc.

Al cap d'algun temps, i després de nombrosos combats, els rebels tingueren de sotmetre's, i Tsong tornà de bell nou a la capital (784). Després va vèncer als tibetans, i al final dels seu regnat es va fer odiós als seus subdits a causa dels onerosos tributs que els imposà. Chun-tsong, el seu fill, no regnà només que uns mesos, abdicant en favor del seu fill Hien-tsong (806-820).

Com en temps dels emperadors anteriors, els governadors suscitaren moltes dificultats per voler que els seus càrrecs fossin hereditaris. Al morir un d'ells, la seva vídua féu nomenar el seu fill (812), nen d'onze anys, però l'emperador es negà a confirmar aquest nomenament. També el fill del governador de Ta-ming-fu es féu designar per aquest lloc a la mort del seu pare, però Hien-tsong perseguí al rebel i el feu matar, aconseguint per fi, que tots reconeguessin la seva autoritat. El seu fill Mou-tsong (821-824) deixà, per contra, que s'imposessin els governadors, i així es va poder entregar a una vida de plaers i dissipació.

El seu fill gran, King-tsong (825-826), heretà del seu pare l'afició als plaers, i va ser assassinat pels seus eunucs un dia que tornava de caçar. El seu germà Uen-tsong (827-840) començà per a destruir gran nombre d'abusos que existien en el Govern i volgué acabar amb l'autoritat dels eunucs, però fracassà en llur projecte i els eunucs es tronaren més poderosos que mai, morint l'emperador de tristesa al cap d'algun temps. U-tsong (841-846), un altre fill de Mou-tsong, va sostenir algunes guerres afortunades, sobretot contra els budistes, i el 845 expulsà els religiosos, en nombre de 260.500, conservant només 44 monestirs amb 500 religiosos. Siuen-tsong (847-859), germà d'Hou-tsong, governà amb tanta justícia com saviesa i engrandí els seus Estats.

El seu fill I-tsong (860-873) va tenir de combatre amb el príncep Yu-nan, al que va vèncer i obligà a retirar-se al seu país, però pel contrari fou desafortunat en altres guerres i perdé alguns territoris. I-tsong fou un príncep indolent i aficionat als plaers. Hi-tsong, el seu fill (874-888), pujà molt jove al tron, i en els principis del seu regnat tingué de fer front a una rebel·lió a causa dels tributs que havia imposat. Hoang-tsong, cap dels rebels, s'apoderà de moltes ciutats i avança fins Singan-fu, apoderant-se de la plaça. L'emperador tingué de fugir, mentre que aquell es proclamava en el seu lloc (880).

Poc temps després, les tropes imperials recuperaren Singan-fu i emprengueren la persecució de d'Hoang-tsao, què, veient-se perdut, se suïcidà. Hi-tsong retornà a la cort; però, mentrestant, Tsing-tsong-Kiuen s'havia fet proclamar emperador de l'Honan, i la cort era un niu d'intrigues. Les disputes entre els generals i els ministres obligaren de nou a retirar-se a Hi-tsong, i el seu palau va ser incendiat. El general Tchu-mei feu coronar emperador al príncep Li-yun, besnét de Sou-tsong, però el general i el príncep no tardaren a ser condemnats a mort, i Hi-tsong pogué tornar altra vegada a la cort, regnant pacíficament en el successiu.

El succeí el seu germà Tchao-tsong (809-904), que intentà restablir l'ordre i destruir el poder, cada vegada més gran, dels eunucs; aquests tancaren l'emperador en llurs habitacions i volgueren posar en el seu lloc a un dels seus fills. L'emperador rebé la llibertat, però fou obligat a abandonar la capital, i, finalment, el general Tchu-uen li feu donar mort. El seu fill Tchao-siuen-ti (904-907) només contava tretze anys quan l'assassí del seu pare li donà el tron; dos anys més tard, pressentint què Tchu-uen li reservava la mateixa sort que a l'autor dels seus dies, li abandonà el poder, el que no va ser obstacle perquè morís per ordre d'aquell el 907, acabant així miserablement la dinastia dels Tang, després de dos-cents anys de regnat. Thu-uen prengué llavors el títol d'emperador i donà a llur dinastia de Heu-liang, que només subsistí alguns anys.[8]

Reforma Agrària[modifica | modifica el codi]

Un nou reformador, aquesta vegada l'emperador Kau-tsu, de la dinastia Tang, fou el que torna implantar el sistema ching que tant d'èxit havia tingut en anys i panys anteriors.

Wang Mang, el reformador de l'agre[modifica | modifica el codi]

En l'any 8 regnaven temps agitats a Xina i una secta secreta, l'<<Associació de les Celles Vermelles>>, aconseguí fer-se amb el poder. Al front dels rebels que s'havien revoltat contra una mala administració sota el regnat d'un príncep hereu que encara era un nen i estava un tal Wang Mang, que ha passat a la història com un dels majors reformadors agrícoles. Per comprendre el que pretenia, en primer lloc s'ha d'explicar quelcom vers la propietat de la terra, un factor molt important en un país agrari com la Xina. En la Xina antiga era propietat de l'estat. Els camperols podien arrendar un terreny a canvi d'una part de la collita. A l'efecte, s'anomenaven funcionaris que se suposava que obrarien honestament.

Durant la dinastia Chan (1525-1028 a. de J. C.) es realitzà la primera reforma, perquè el sistema antic resultava inútil i insostenible. Des de llavors, la terra fou dividida en chings i cada ching tenia una superfície de quasi 70.000 àrees. Aquesta mesura varià durant els segles en què va estar en ús.

En aquella època feudal, la noblesa fou propietària de la terra. Cada ching corresponia a vuit famílies camperoles, que treballaven la terra per a un senyor. Cada família rebia una novena part d'un ching per a llurs pròpies necessitats. Laboraven la part restant col·lectivament i la producció era per al senyor. De fet, venia a ser una contribució d'un 11 per cent.

El primer emperador de la dinastia Chin (221-206 a. de J. C.), el famós Chi Wang-ti, que feu construir la Gran Muralla, posà fi, junt amb altres institucions antiquades, al sistema del ching. A partir de llavors, la terra fou propietat privada i podia vendres, cosa impossible amb el ching. La funesta conseqüència d'això fou que els ja pobres camperols vengueren el seu tros de terra als rics terratinents, els quals els feien treballar per a ells en condicions oneroses.

Wang Mang acabà amb això. Expropià les terres i introduí novament el sistema ching. Restà totalment prohibit per l'esdevenir comprar o vendre terra i també es limità la propietat de la mateixa, de manera què fou impossible el latifundi.

Però la seva reforma xocà amb una resistència massa gran i es posaren en moviment forces molt més grans del que Wang Mang hagués pogut imaginar-se mai. I malgrat proclamar-se primer emperador d'una flamant dinastia Chin, no aconseguí vèncer aquella resistència. El seu govern durà només catorze anys. En l'any 23, els prínceps de la dinastia Han l'eliminaren. Altra volta s'establí la dinastia Han com a casa imperial de Xina.

Tot seguit s'abolí el sistema ching. Es produí un gran comerç de terres i les famílies poderoses s'enriquiren més que mai i es formaren propietats gegantines. Però el sistema ching es mostrà més tenaç del que s'hagués pogut suposar. Com es deia en un principi, l'emperador Kau-tsu, de la dinastia Tang (618-907), l'implantà novament.

El 645, el Japó també adoptà el sistema ching. En aquest país es va mantenir en vigor fins al 1868.[9]

Religió i filosofia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Pensament xinès
Una escultura de la dinastia Tang de Bodhisattva

Des de l'antiguitat, els xinesos han cregut en una religió popular que va incorporar molts déus. Els xinesos creien que el més enllà és una realitat paral·lela al món dels éssers vius, amb la seva pròpia burocràcia i altres necessitats dels avantpassats morts.[10] Això es reflecteix en moltes històries curtes escrites en el període Tang sobre les persones que accidentalment accediren al món dels morts, només per tornar i informar sobre les seves experiències.[10]

El budisme, originari de l'Índia en l'època de Confuci, va continuar florint durant el període Tang i va ser adoptat per la família imperial, convertint-se en una part permanent de la cultura tradicional xinesa. En una època anterior al neoconfucianisme i a personatges destacats com Zhu Xi (1130-1200), el budisme va començar a florir a la Xina durant les dinasties del Sud i del Nord, i es va convertir en el pensament dominant durant el pròsper període Tang. Els monestirs budistes exerciren un paper integral en la societat xinesa, que oferia allotjament per als viatgers a les zones remotes, fundava escoles per als infants a tot el país, i un lloc de trobada de literats.[11] Els monestirs budistes foren també institucions que contribuïren al desenvolupament de l'economia, la propietat de la terra amb els seus servents i els va donar ingressos suficients per establir molins, premses d'oli, i altres activitats laborals.[12][13][14] Malgrat que els monestirs tenien servents, aquests podien a la vegada tenir personal sota la seva propietat que els ajudaven en les seves tasques i, fins i tot, podien tenir esclaus propis.[15]

La destacada situació de budisme a la cultura xinesa va començar a declinar a finals del segle VIII i començaments del segle IX, al mateix temps que la dinastia iniciava la davallada i es reduïa el poder del govern central. Convents i temples budistes que estaven exemptes d'impostos estatals van ser elegits per l'estat i reberen la corresponent càrrega fiscal. L'any 845, l'emperador Tang Wuzong en una acció radical va obligar a tancar uns 4.600 monestirs budistes i 40.000 temples i santuaris, cosa que va obligar a 260.000 monjos i monges budistes a retornar a la vida secular.[16][17] Encara que la prohibició es va aixecar pocs anys després, el budisme mai va recuperar el seu estatus dominant dins la cultura xinesa.[16][17][18][19]

Aquesta situació també es va produir com a conseqüència del renaixement de l'interès per les filosofies tradicionals de la Xina, com eren el confucianisme i el daoisme. Han Yu (786-824) va ser un dels primers homes dels Tang a denunciar el budisme.[20][21] Malgrat que els seus contemporanis el consideraven un personatge odiós, la seva influència seria el preludi de la posterior persecució del budisme per part dels Tang, així com el renaixement del pensament confucianista amb l'aparició del neoconfucianisme de la dinastia Song.[20] Tot i així, el budisme Chan guanyat popularitat entre l'elit cultivada.[16] Són d'aquesta època molts dels famosos monjos del període Tang, com Mazu Daoyi, Baizhang i Huangbo Xiyun. La secta de la terra pura de budisme iniciada pel monjo xinès Huiyuan (334-416) també va ser tant popular com el budisme Chan durant el govern de la dinastia Tang.[22]

Una sala de fusta construïda el 857,[23] situada al temple budista Foguang, al Monte Wutai, a Shanxi.

En competència amb el budisme existia el daoisme, una filosofia i sistema de creences natural de la Xina que té les seves arrels en el Daodejing, obra atribuïda a Laozi al segle VI aC, i el Zhuangzi. La família Li que vivia durant aquest període s'atribuïen ser els descendents de vell Laozi.[24] En nombroses ocasions, quan els prínceps Tang es convertien en prínceps hereus o les princeses Tang feien els vots com a sacerdotesses daoistes, les seves esplèndides mansions es convertiran en abadies daoistes i llocs de culte.[25] Molts daoistes es van associar amb alquimistes en la seva recerca de l'elixir de la immortalitat i un mitjà per transformar en or les barreges d'altres elements.[26] Malgrat que no va arribar mai a assolir els seus objectius en qualsevol d'aquestes obscures activitats, si que van contribuir al descobriment de nous aliatges de metalls, productes de porcellana, i de nous tints.[26] L'historiador Joseph Needham considera l'activitat dels alquimistes daoistes com a "proto-ciència en lloc de pseudo-ciència."[26] Tanmateix, aquesta estreta relació existent entre l'alquímia i el daoisme, que alguns sinòlegs han recolzat, ha estat refutada per Nathan Sivin que afirma que l'alquímia era tant, o més, popular en l'àmbit secular i practicada amb més freqüència per laics.[27]

Decadència de l'imperi Tang[modifica | modifica el codi]

Cap a mitjan segle VIII, el poder Tang havia decaigut. La inestabilitat econòmica interna i la següent rebel·lia de An Lushan simbolitzà el declivi militar per a l'imperi Tang. L'apreciable sistema de distribució de la terra, que va caracteritzar els primers anys de la dinastia, va anar desapareixent i els pagesos, que abans donaven suport als militars pagant impostos, foren obligats a desplaçar-se i a lluitar per defensar les fronteres. Cada vegada més, els recursos anaren decaient i caient en mans de dictadors militars, els quals s'independitzaven del govern central, debilitant l'economia interna.

La derrota militar del 751, a mans dels àrabs a la batalla de Talas va marcar el final de l'autoritat Tang a l'Àsia Central. Finalment, els mals governs, les intrigues a la cort, l'explotació econòmica i les rebel·lions populars van permetre al cap militar Zhu Wen usurpar el tron i fundar la seva pròpia dinatia. D'aquesta manera començava un nou període de fragmentació a la història de Xina, la coneguda com les cinc dinasties i els deu regnes.[28]

Porcellanes Tang[modifica | modifica el codi]

Figura humana de la dinastia Tang

Les porcellanes xineses Tang són de dues classes: les Tang-yao són del segle XVIII i molt apreciades pels xinesos a causa de la puresa de la seva pasta, la brillantor del seu llustre i de l'acabat de llur decoració. Estan generalment adornades amb flors, paisatges, pintures d'ocells i figures o pintures europees. Els i ve el seu nom de Tang-ying, director de la fàbrica imperial durant el regnat de Chi'en Lung (1736-1795). Les anomenades simplement Tang pertanyen a l'època de la dinastia Tang (618-907), i, segons els documents xinesos, són les més antigues.

Fins al primer quart de segle XX no s'admetien peces anteriors a la dinastia Sung (960-1259), però descobriments moderns i noves investigacions permeten probablement identificar com de l'època d'aquella dinastia algunes peces de gran valor. Les porcellanes Tang d'aquesta classe revelen la gran antiguitat de la civilització xinesa, que havia produït un art esplendent quan Europa encara estava en l'obscuritat de l'art medieval.

En la sala de relíquies xineses de la Universitat de Pennsilvània, a Filadèlfia, si conserva una rica col·lecció d'estatuetes de figures humanes i d'animals, en el qual modelatge no i apareix res de primitiu. Descrivint aquestes figures, diu R-H.W. al diari The Sphere, 27 de juny de 1925:

« <L'observació en l'estudi dels camells és adulterada i aguda, i els arnesos dels cavalls estan tractats amb gran luxe de detalls. La figura del guerrer està igualment acabada , però en ella el natural aspecte resta subordinat al desig de l'artista d'expressar la ferotgia, i s'ha de convenir que assolí el llur desig. Les figures dels paisans, que els aficionats a l'escultura xinesa miraran probablement com les més belles de la sèrie, tenen extraordinària i emocional com postura i la línia seguida que donen tanta monumentalitat i expressió a l'escultura budista posterir> »

Varies d'aquestes estatuetes mostren el colorit característic de les porcellanes Tang, verd i groc, el qual és d'especial interès, car l'estàtua Lohan de mida natural que es guarda en el Museu Britànic tenen aquest mateix colorit, i malgrat això, els pèrits discuteixen encara sobre ella, classificant-la alguns com Tang i opinant d'altres que deu ser classificada com Ming.[29]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «arada». Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 30 de juliol de 2009].
  2. Ebrey (2006), 91.
  3. Ebrey (1999), 111.
  4. Ebrey (1999), 141.
  5. Durant el regnat dels Tang la població mundial va augmentar i va passar d'uns 190 milions a uns 240 milions d'habitants, una diferència de 50 milions d'individus.
  6. Du (1998), 37.
  7. Fairbank & Goldman (1992), 106.
  8. Enciclopèdia Espasa. Volum 69, p. 282-284.
  9. Historia del Mundo, Salvat editores, volum 6, p. 355.
  10. 10,0 10,1 Whitfield (2004), 333.
  11. Ebrey (1999), 121.
  12. Ebrey (1999), 122.
  13. Eberhard (2005), 181.
  14. Adshead (2004), 86.
  15. Ebrey (1999), 126.
  16. 16,0 16,1 16,2 Ebrey (2006), 96.
  17. 17,0 17,1 Fairbank & Goldman (1992), 86.
  18. Ebrey (1999), 124.
  19. Harper (2005), 34.
  20. 20,0 20,1 Wright (1959), 88.
  21. Arthur F. Wright, el seu llibre, es refereix a Han Yu com un "polemista brillant i un ardent xenòfob".
  22. Ebrey (1999), 123.
  23. Steinhardt (2004), 228-229.
  24. Benn (2002), 59.
  25. Benn (2002), 59.
  26. 26,0 26,1 26,2 Fairbank & Goldman (1992), 81.
  27. Sivin, Nathan. Medicine, Philosophy and Religion in Ancient China (en anglès). Variorum, 2005 [Consulta: 13 d'agost de 2008]. 
  28. Ceinos, Pedro. Historia breve de China (en castellà). Madrid: Silex Ediciones, 2006. ISBN 84-7737-173-3. 
  29. Enciclopèdia Espasa. Volum 69, p. 282.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Abramson Marc S. (2008). Ethnic identity in Tang China. University of Pennsylvania Press, Filadelfia.
  • Adshead, S.A.M. (2004). T'ang China: The Rise of the East in World History. Nova York: Palgrave Macmillan. ISBN 1-4039-3456-8 (hardback).
  • Benn, Charles. (2002). China's Golden Age: Everyday Life in the Tang Dynasty. Oxford University Press. ISBN 0-19-517665-0.
  • Ebrey, Patricia Buckley; Anne Walthall; James B. Palais (2006). East Asia: A Cultural, Social, and Political History. Boston: Houghton Mifflin Company. ISBN 0-618-13384-4.
  • Du, Wenyu. "Tang Song Jingji Shili Bijiao Yanjiu" ("Comparative Study of Tang and Song Dyansty's Economic Strength"). Researches in Chinese Economic History. 1998.4. ISSN 1002-8005.
  • Ebrey, Patricia Buckley (1999). The Cambridge Illustrated History of China. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-66991-X (paperback).
  • Fairbank, John King; Merle Goldman (1992). China: A New History; Second Enlarged Edition (2006). Cambridge: MA; London: The Belknap Press of Harvard University Press. ISBN 0-674-01828-1
  • Folch M. Dolors (2003). Història de l'Àsia Oriental I: els imperis de l'Àsia Oriental, UOC, Barcelona.
  • Gladney, Dru C (2003). "Islam in china: accomodation or separatism?", a The China Quarterly, vol. 174, p. 451-467.
  • Harper, Damian. (2005). China. Footscray, Victoria: Lonely Planet. ISBN 1-74059-687-0.
  • Klimkeit, Hans-J (1982). "Manichaean Kingship: gnosis at home in the world", a Numen, vol. XXIX, p. 17-32.
  • Pan, Y. (1997). Son of Heaven and Heavnely Qaghan: Sui-Tang China and its neighbors, Center for East Asian Studies, Western Washington University, Washington.
  • Steinhardt, Nancy Shatzman. "The Tang Architectural Icon and the Politics of Chinese Architectural History," The Art Bulletin (Volume 86, Number 2, 2004): 228–254.
  • Wright, Arthur F. (1959). Buddhism in Chinese History. Stanford: Stanford University Press.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia Tang