Dinasties Meridionals i Septentrionals

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Territoris aproximats dels estats de Wei del Nord (blau) i Song del Sud (marró) en el 440 EC.
Dinasties Meridionals i Septentrionals en el 560 EC.

Les Dinasties Meridionals i Septentrionals (xinès simplificat: {{{s}}}; xinès tradicional: {{{t}}}; pinyin: Nánběicháo) va ser un període en la història de la Xina que va durar del 420 fins 589 EC. Tot i ser una edat de guerra civil i caos polític va ser també una època de floriment de les arts i la cultura, avanç en la tecnologia, i difusió del budisme Mahayana i el Daoisme. El període va registrar per primera vegada a gran escala la migració xinesos han cap a les terres del sud del Iang-Tsé.

Durant aquest període el procés de sinització accelerada entre els nouvinguts no xinesos al nord i entre els aborígens al sud. Aquest procés va ser acompanyat també per la creixent popularitat del budisme (introduït en la Xina en segle I EC) tant al nord com al sud de la Xina, juntament amb el taoisme guanyant influència a través de l'esquema de les escriptures budistes (amb dos canons taoistes essencial escrits durant aquest període). Tot i moltes torres d'una planta com ara torres de vigilància i apartaments residencials van existir en períodes anteriors,[1] durant aquest període les diferents torres de pagoda xinesa (per a emmagatzemar escriptures budistes) evolucionaren a partir de la stupa, aquest últim procedent de les tradicions budistes de protecció dels sutres en l'antiga Índia.

Hi va haver notables avanços tecnològics en aquest període. Amb la invenció dels estreps durant els inicis de la Dinastia Jin Occidental, la cavalleria pesada es va convertir en un estàndard en el combat. Avenços en medecina, astronomia, matemàtiques, i cartografia són també observats pels historiadors. El famós matemàtic i astrònom xinès Zu Chongzhi (429500 EC) va pertànyer a aquesta època, un producte social i intel·lectual de la cultura de l'elit formada i desenvolupada al sud de la Xina durant aquest període de temps.

La divisió[modifica | modifica el codi]

Les Dinasties del Sud o Meridionals[modifica | modifica el codi]

Encara que poderosa en la conquesta de l'estat de Wu Oriental en el 280 EC, la Dinastia Jin va ser severament debilitada després de la Guerra dels Vuit Prínceps del 291 al 306 EC. Durant els regnats de l'Emperador Huai de Jin i l'Emperador Min de Jin, el país es va posar en greu perill amb l'aixecament dels Wu Hu. Els setges i el final saqueig de Luoyang en l'any 311 i Chang'an en l'any 316 pels exèrcits invasors bàrbars gairebé va destruir la dinastia. No obstant, un descendent de la Casa Reial, el Príncep de Langya, va fugir cap al sud per salvar el que quedava i per tal de mantenir l'imperi. Consolidant el seu poder al sud, els Jin es van establir en l'actual Nanjing (aleshores dit Jiankang) com la seva capital, canviant el nom de la dinastia a Jin Occidental (317420 EC) ja que la nova capital es trobava al sud-est de Luoyang.

Una escena de dos genets a cavall d'una pintura mural a la tomba de Lou Rui a Taiyuan, Shanxi, Dinastia de Qi del Nord (550–577)

Fou durant el període de les Dinasties Meridionals i Septentrionals que la Xina del sud (per sota del Iang-Tsé) fou desenvolupada en gran mesura respecte del seu estat anterior de primera colonització xinesa i assentament migratori. Prèviament, el sud estava habitada per comunitats petites i aïllades de xinesos en un vast espai de tribus no colonitzades d'altres ètnies, començant com una frontera perifèrica i propera per canviar en una urbanitzada, propera i sinitzada regió de la Xina. En el seu llibre Buddhism in Chinese History, Arthur F. Wright assenyala aquest fet en afirmar:

"Quan parlem de l'àrea de la vall del Yangtze i per sota en el període de desunió, hem de desterrar de les nostres ments la imatge de la densament poblada i intensivament conreada Xina del sud dels últims segles. Quan els aristòcrates de les restes de la casa governant de Chin [Jin] va fugir cap a l'àrea de Nanking [Nanjing] en els inicis del segle quart, el sud en tenia potser una desena part de la població de la Xina. Hi havia centres de cultura xinesa i administració, però al voltant de la major part d'aquestes vastes zones sense colonitzar a les quals els colons xinesos es traslladaven lentament".[2]

Encara que els xinesos de la dinastia Jin Oriental (i les successives dinasties del sud) estaven ben defensats dels bàrbars del nord situant de flotes navals al llarg del riu Iang-Tsé, encara hi havia diversos problemes amb la construcció i el manteniment de la força militar. La designació d'específiques cases pel servei militar finalment va conduir a un trencament de files en el seu estatus social, causant la deserció generalitzada de les tropes en moltes ocasions. Davant l'escassetat en nombre de tropes, els generals de Jin eren sovint enviats en campanyes de captació de tribus no xineses en el sud per tal cridar-los pel servei militar. La Dinastia Jin Oriental no va caure a cause de la invasió externa, sinó perquè el regent Liu Yu es va apoderar del tron ​​de l'Emperador Gong de Jin, convertint-se en l'Emperador Wu de Liu Song (regnat del 420 fins al 422 EC).

Anotacions[modifica | modifica el codi]

  1. «The Collection :: Art Gallery NSW».
  2. Wright, Arthur F. (1959). Buddhism in Chinese History. Stanford: Stanford University Press. Pàgina 44.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Graff, David A., Medieval Chinese Warfare, 300-900. ISBN 0-415-23954-0
  • Ebrey, Walthall, & Palais (2006). East Asia: A Cultural, Social, and Political History. Boston: Houghton Mifflin Company.
  • Miller, Roy Andrew (1959): Accounts of Western Nations in the History of the Northern Chou Dynasty. Premsa de la Universitat de Califòrnia.
  • Wright, Arthur F. (1959). Buddhism in Chinese History. Stanford: Premsa de la Universitat de Stanford.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinasties Meridionals i Septentrionals Modifica l'enllaç a Wikidata