Primaveres i Tardors

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes

907–960
Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina

Des del 1949
República de
la Xina
(Taiwan)
Des del 1945

El Període de les Primaveres i de les Tardors o Període Chunqiu (en xinès: 春秋時代 en pinyin: chūn qīu shí daì) designa, en la història de la Xina, la primera meitat de la dinastia dels Zhou de l'Est, és a dir un període que va de la segona meitat del vuitè segle a la primera meitat del cinquè segle. Treu el seu nom dels Annals de les Primaveres i de les Tardors, una crònica dels esdeveniments sobrevinguts en l'Estat de Lu, un petit regne de la península de Shandong, entre el 722 aC i el 481 aC, que s'atribuïa tradicionalment a Confuci.

La Xina durant la dinastia Zhou

En aquesta època, el poder la Xina es va descentralitzar. Els reis de la dinastia dels Zhou no controlaven directament més que un petit domini reial, centrat sobre la seva capital (l'actual Luoyang). A qualsevol altre lloc, el poder era exercit per la noblesa, a través de feus. Es compten, al vuitè segle, diversos centenars de petits estats vassalls dels Zhou, dirigits per prínceps hereditaris, o bé membres del mateix clan que els Zhou (en tota la Xina central), o bé famílies aliades, o bé potentats locals.

Els estats del període de les Primaveres i de les Tardors eren petits, això permetia un millor control del territori i la població i, també, facilitava la competència entre ells: aquest període veurà tant la desaparició dels bàrbars interiors amb els qui s'havien estat escaramussant durant segles els Zhou de l'Oest com la generalització de les guerres entre xinesos. Eren sempre guerres en què els nobles, fent ús dels carros, combatien segons un estricte codi de cavalleria i en què les forces d’infanteria que els acompanyaven eren de dimensions modestes: rara vegada es mobilitzaven més de 10.000 soldats i les campanyes duraven unes poques setmanes. Tot i així, les lluites van distorsionar tot l'orde religiós i ritual i en van quedar afectades tant les relacions del regnes entre ells com el vincles entre els llinatges que ocupaven una mateixa ciutat. El lent progrés de la noblesa va resultar en un augment en l'alfabetització; i l'augment de l'alfabetització va animar la llibertat de pensament i l'avenç tecnològic. Aquesta era va ser seguida pel període dels Regnes Combatents.

Naixement dels Zhou Orientals[modifica | modifica el codi]

La caiguda de la capital de la dinastia Zhou de l'Oest (1050 aC770 aC), Hao, marcà el començament del període de les Primaveres i de les Tardors. Després que la capital fos saquejada per les tribus nòmades d'Occident, el coronat príncep Ji Yijiu (姬宜臼) va fugir cap a l'Est. Durant la fugida de la capital occidental vers l'est, el rei Zhou es va basar en els senyors més propers de Qi (齊), Zheng (鄭) i Jin (晉) per protegir-se tant dels invasors com dels senyors rebels. Va traslladar la capital Zhou des de Zhongzhou (Hao) a Chengzhou (actual Luoyang) a la vall del Riu Groc, en una posició més arrecerada: així es va iniciar el nou període dels Zhou de l'Est que duraria fins a la instauració de l'imperi, l'any 221 aC.

La noblesa Zhou en fugida no tenia suports forts als territoris orientals; fins i tot la coronació del príncep hereu va haver de ser suportada per aquells estats per tenir èxit. Amb la influència de Zhou molt reduïda, limitant-se a Luoyang i les àrees properes, la cort dels Zhou no podia donar suport per més temps a sis grups de tropes de peu (xinès: 六軍, pinyin: liù jūn). Els posteriors reis Zhou van haver de sol·licitar ajudar d'estats veïns o poderosos per protegir-se de les revoltes i per resoldre les lluites internes pel poder. La cort de Zhou mai no va tornar a recuperar la seva autoritat original; va ser relegada a governar però sota el control dels altres estats feudals. Encara que els Zhou nominalment va retenir el Mandat Celestial, el títol no els donava cap poder real.

Ascens dels hegemònics[modifica | modifica el codi]

El primer noble a ajudar als reis de Zhou va ser el duc Zhuang de Zheng (鄭庄公). Va ser el primer a establir el sistema hegemònic (xinès: 霸, pinyin: bà), el propòsit del qual era mantenir l'antic sistema proto-feudal. Els historiadors tradicionals justificaven el nou sistema com un mitjà de protegir els estats civilitzats més febles i a la reialesa Zhou de les tribus "bàrbares" intruses. Localitzades en els quatre punts cardinals, les tribus "bàrbares" (pobles nòmades assentats a les fronteres de la Xina) eren, respectivament, els man, els yi, els rong i els di.

Tots els anomenats estats "civilitzats", tanmateix, es trobaven, de fet, compostos d'una barreja d'ètnies; i per això no hi havia una línia clara que separés els estats "civilitzats" dels pobles nòmades. Tanmateix, aquestes tribus, ètnica i culturalment diferents, tenien les seves civilitzacions pròpies i úniques en certes àrees. Alguns grups ètnics estaven tan substancialment civilitzats i eren tan poderosos mesurant-los pels estàndards xinesos, que les seves entitats polítiques, incloent Wu i Yue, són fins i tot incloses en algunes versions dels Cinc Grans Senyors.

Els estats nous i poderosos es trobaven més ansiosos de mantenir els privilegis aristocràtics que no pas de donar suport a la dèbil l'entitat governant en temps de problemes (kuang fú shè jì); una idea que havia estat propagada àmpliament durant la Xina imperial per consolidar el poder de la família que es trobés en el poder.

Els ducs Huan de Qi (685 aC - 643 aC) i Wen de Jin (636 aC - 628 aC) van continuar donant els passos per establir un sistema feudal, el que va portar una estabilitat relativa, encara que durant períodes més curts que anteriorment. Les annexions es van anar incrementant, afavorint alguns dels estats més poderosos, incloent Qin, Jin, Qi i Chu. El paper dels senyors es va desplaçar gradualment des de la intenció manifestada de protegir els estats més febles; el poder dels senyors eventualment es va convertir en un sistema d'hegemonia dels estats més grans sobre els estats satèl·lits més febles d'origen xinès i "bàrbar".

Els grans estats van usar el pretext de la protecció i de l'ajuda per intervenir i obtenir avantatges sobre els estats més petits durant les seves lluites internes. Els senyors posteriors procedien majoritàriament d'aquests grans estats. Es van proclamar a si mateixos com a amos dels seus territoris, sense si més no reconèixer a la figura titella de Zhou. L'establiment del sistema d'administració local (Jun i Xi'an), amb els oficials assenyalats pel govern, va donar als estats millor control sobre els seus dominis. Els impostos van facilitar el comerç i l'agricultura més que el proto-feudalisme. Els camperols, malgrat l'autoritat nominal del rei, ni tributaven, ni eren mobilitzables, estaven lligats a la terra i es distingien del nobles perquè no tenien cognoms: els nobles eren els Cent Cognoms o les Cent Famílies.

Els tres estats de Qin, Ji i Qi no sol van optimitzar la seva pròpia força, sinó que, al mateix temps, van repel·lir l'agressió de l'estat meridional de Chu, els governants del qual s'havia proclamat a si mateixos reis. Els exèrcits Chu gradualment van ser envaint la conca del Riu Groc. Etiquetar Chu com els "bàrbars meridionals" (Chu Man) no era més que un pretext per advertir Chu sobre que no intervingués en les seves respectives esferes d'influència. La invasió de Chu va ser posada a prova diverses vegades en tres grans batalles amb cada vegada més violència - la Batalla de Chengpu, la Batalla de Bi i la Batalla de Yanling; el resultat va ser la restauració dels estats de Chen i Cai.

El canviant ritme de la guerra[modifica | modifica el codi]

Després d'un període de guerres cada vegada més exhaustives, Qi, Qin, Jin i Chu finalment es van ajuntar per a una conferència de desarmament en el 579 aC, on essencialment els altres estats es van convertir en satèl·lits. En el 546 aC, Jin i Chu van acordar una nova treva.

Aquesta era de pau va ser sol un preludi al caos del període dels Regnes Combatents. Cada un dels quatre poderosos estats es trobava sumit en contínues lluites pel poder. Sis famílies propietàries de terres es feien la guerra l'una a l'altra a Jin. La família Chen eliminava els seus enemics polítics a Qi. La legitimitat dels governants era sovint desafiada en les guerres civils per diversos membres de la família real a Qin i Chu. Una vegada que tots aquests combatents pel poder es van establir fermament en els seus dominis, el vessament de sang entre els estats continuaria en el període dels Regnes Combatents. Aquest període va començar oficialment en el 403 aC quan les tres famílies que encara quedaven de l'elit a Jin -Zhao, Wei i Han- van dividir l'estat; la impotent cort de Zhou va ser forçada a reconèixer la seva autoritat. Durant el relativament pacífic segle 6 aC, els dos estats costaners en l'actual Zhejiang, Wu i Yue, van començar a guanyar gradualment més poder. Després de derrotar i expulsar el rei Fu Chai de Wu, el rei Gou Jian de Yue es va convertir en l'últim gran senyor reconegut.

Figures importants[modifica | modifica el codi]

Un gran vas trípode de bronze del Període de Primaveres i Tardors, ara localitzat en el Museu Provincial de Hainan.

La història tradicional enumera cinc durant el Període de Primaveres i Tardors:[1]

Una llista alternativa substitueix els dos últims per:

Buròcrates o funcionaris
  • Guan Zhong (管仲) important assessor del Duc Huán de Qí
  • Baili Xi (百里奚), famós primer ministre de Qín.
  • Bo Pi, (伯噽) buròcrata sota el Rei Hélǘ que va tenir un paper diplomàtic important en les relacions - Yuè.
  • Wen Zhong (文種) i Fàn Lǐ (范蠡), els dos assessors del Rei Gōujiàn en la seva ràtzia contra Wú.
  • Zi Chan, (子產) líder dels moviments d'auto-enfortiment a Zhèng
Erudits/estudiosos influents
Altres persones
  • Lǔ Bān(鲁班)
  • Yào Lí (要离) enviat pel Rei Hélǘ per matar a Qìng Jì(庆忌).
  • Zhuān Zhū(专渚) enviat per Hélǘ per matar al seu cosí el Rei Liao

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primaveres i Tardors Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Ye, 2007, p. 34–35.