Confucianisme
De Viquipèdia
El confucianisme (pinyin: Rújiā (儒家) "escola dels lletrats" i més tard Rúxué (儒學) "ensenyament dels lletrats") és un conjunt de doctrines filosòfiques, morals i polítiques que es van desenvolupar a la Xina durant més de dos mil·lenis a partir de l'obra atribuïda al filòsof Kongzi (551-479 av. J.-C.), conegut a Occident sota el nom llatinitzat de Confuci. Aquest ensenyament va exercir una gran influència al seu país d'origen, on va impregnar tots els àmbits de la vida, així com a Corea, el Vietnam i el Japó. El confucianisme es va establir com a doctrina d’estat al segle II aC, posteriorment es va estructurar com a religió oficial reelaborada metafísicament al segle XI dC com a neoconfucianisme.
Taula de continguts |
[edita] Desenvolupament
Aquest pensament es va formar durant un llarg període que abasta les èpoques de Primaveres i Tardors i el període dels Regnes Combatents (segles VII al III aC). Quan la Xina va ser reunificada pel Primer Emperador Qin (221 aC), ja era una doctrina perfectament formada i definida, amb molts seguidors i un gran corpus textual. El confucianisme sobrevisqué la seva supressió durant la dinastia Qin gràcies en part al descobriment d'obres clàssiques ocultes a les parets de la casa d'un erudit. Amb la dinastia Han, el confucianisme pren el cos d'escola filosòfica i impregna tots els àmbits de la vida xinesa; l'estudi de les obres clàssiques del confucianisme es va convertir en la base del sistema d'exàmens imperials i del pla educatiu.
Després de la seva reformulació com neoconfucianisme per Zhu Xi al segle XI, amb Wang Yangming i altres neoconfucianistes, també es va acceptar com a filosofia d'estat a Corea i al Japó. Corea, amb la dinastia Chosun, es va declarar "estat confucianitzat."
[edita] El pensament confucià
Els confucianistes, coincidint amb la major part dels seus contemporanis, veuen al cosmos com una cosa harmònica que regula les estacions, la vida animal, la vegetal i la humana. Si aquesta harmonia és trastornés, comportaria greus conseqüències. Un exemple comú que utilitza el confucianisme és el del mal governant que condueix al seu poble a la ruïna mitjançant la seva conducta. El mal govern contrària l'ordre natural i viola el Mandat del Cel. El governant que es condueix així perd la seva legitimitat i pot ser deposat per un altre que rebrà aquest mandat.
La seva filosofia sempre insisteix en la moralitat personal i del governant, la cortesia en les relacions socials, en la justícia i la sinceritat.
[edita] Culte als avantpassats
Els confucians eren practicants d'un culte que girava al voltant de l'adoració als avantpassats i de poders entre els quals el Cel era el més clar. El "Senyor del més alt" (shangdi), que a vegades és esmentat, era la figura més arcaica. Quan apareix en els textos dels Quatre Llibres, al Cel és un poder superior, que no està ni personalitzat ni tan separat del món. No és una figura passiva, doncs d'ell provenen els mandats i les accions, però no és un déu del tipus judeocristià. El Senyor del més alt apareix com una divinitat suprema en els ossos adivinatoris de la dinastia Zhou. Els textos confucians, l'esmenten de vegades quan es remunten a èpoques dels antics.
El culte als avantpassats té una gran importància. Implica la creença que les ànimes dels difunts poden beneficiar o castigar els seus descendents. La seva evolució posterior el va convertir en un ritus cívic simbòlic. Tanmateix, ni Confuci ni Menci parlen d'aquesta forma del culte als avantpassats. Un altre element important és el rei o emperador, també anomenat el Fill del Cel. Ell seria qui fa de mitjancer entre el Cel i els homes. El governant xinès té el mandat i amb ell l'autoritat de celebrar ritus.
[edita] Harmonia amb el cosmos
Segons el confucianisme, l'home ha d'harmonitzar amb el cosmos, és a dir, estar d'acord a allò ordenat el Cel. Per això, ha autoperfeccionament mitjançant la introspecció i l'estudi. Si l'home ho aconsegueix, tindrà coneixement de si mateix i dels desitjos del Cel, el que li servirà per desenvolupar la seva Li, que significa els ritus, les cerimònies, la rectitud i les bones formes interioritzades. El Li és útil per desenvolupar el Ren que es podria traduir per "bons sentiments cap als altres homes". La pràctica del Ren suposa les virtuts Zhong i Shu, que es tradueixen aproximadament com "lleialtat" i "perdó", o com "fidelitat" i "compassió". Si l'home té Ren, podrà fàcilment practicar la justícia, els bons principis, anomenats Yi.
[edita] El Yi i el Li
Al confucianisme, Yi s'oposa a Li sent aquest últim de diferent to i grafia al Li anteriorment esmentat que significa ritus o cerimònia. El Li oposat a Yi significa benefici, guany, la qual cosa suposa allunyament de la generositat que exigeix Ren. L'home que practica les anteriors virtuts és un Junzi, un home superior. El terme ve de les classificacions jeràrquiques que denotaven als nobles i cavallers. S'oposa a Shunin, els plebeus. Tanmateix, en el confucianisme el terme ressalta superioritat moral, sense relació a l'origen social. El Junzi seria educat i just, l'(virtut) li seria inherent i sempre estaria al Just Mitjà, que indicava la necessitat de moderació en tot. A més, el Junzi coneix i respecta els mandats del Cel, i coneix el propi.
El confucianisme sosté que hi ha pocs homes superiors i que la majoria la conformen els xiaoren, literalment homenets. Ells són homes vulgars que no s'eleven al millor de la humanitat. Degut a això, l'home superior té la missió d'ocupar càrrecs públics per poder orientar la societat. Aquest punt és important ja que la burocràcia de la Xina posterior va arribar a identificar-se molt amb aquesta idea, donant lloc a gran esperit de servei a les bones èpoques. Tanmateix, en els temps de decadència, com van poder veure els europeus al segle XIX, era principalment una doctrina seca i hipòcrita, molt lluny dels pensaments del confucianisme.
[edita] La societat en el confucianisme
El confucianisme veu solament l'home realitzat en tant com a ésser social que ocupa un lloc i juga un paper, no com un ésser aïllat. En la idea confuciana de la societat utòpica, la jerarquia no és només social, sinó també moral. A la Xina antiga, la família no era un nucli reduït, sinó un gran clan, on molts dels seus membres vivien sota un mateix sostre, reconeixien un avantpassat comú i mantenien vincles amb altres grups del mateix origen.
Una família així era una prefiguració de l'Estat. Així, la família era vista com un petit regne amb jerarquies, protocols i mètodes de govern, i l'Estat com una gran família en la que hi ha d'haver afectes, relacions i obligacions morals. En la família, els membres estan jerarquitzats mitjançant un complex sistema. Per al confucianisme, l'estima, l'amor i les relacions que hi havia entre els membres havien d'estar graduades segons cada persona, el seu lloc, etc. En conseqüència, havia termes per significar l'amor pels pares o pietat filial (xiao), l'amor dels pares per la seva fills (ci), etc.
L'aprenentatge de l'home superior s'iniciava en la família i dificulten podrà l'home governar l'Estat si no pot governar primer seva família.
Malgrat el que s'ha dit anteriorment, per als confuciana tots els homes són de naturalesa bàsicament la mateixa, independent de la seva posició o lloc de naixement. Però no poden mantenir iguals ja que seria perjudicial per al bon funcionament social.
[edita] Mètodes del confucianisme
Els mitjans per aconseguir la màxima excel·lència o Zhi shan eren dos: l'estudi i la introspecció, entesa com un mirar cap a dins, és a dir, el coneixement ple d'un mateix.
L'estudi de textos antics i de les lliçons dels savis i la natura és la base de la millora individual. A més, serveix com a suport per la introspecció perquè l'home ha de veure que hi ha de bo dins d'elles i desenvolupar-lo. La bondat natural humana, capital en els ensenyaments de Menció, part del mateix principi que el bo es troba dins de l'home i que ha de ser descobert usant la introspecció. Així, un home superior podrà obtenir Ren i Li.
També el confucianisme dóna gran importància als ritus. En ser una forma de conservar el passat mític que va ser llegat, el confucianisme recolza que se'ls segueixi practicant i els dóna nous valors. Eren vistos pels confuciana com un símbol de jerarquia i poder. A més, són un mètode d'autodisciplina i domini d'un mateix, en fer que l'individu hagi de realitzar alguna cosa d'una manera precisa.
Els ritus garanteixen que la societat i l'Estat funcionin correctament, ja que les accions del govern han de tenir ordre i jerarquia.
[edita] La rectificació dels noms
Pel confucianisme, la rectificació dels noms és el principi i la conseqüència de moltes de les seves idees. El seu fonament és el següent: les paraules tenen significats precisos i, per això, si es denomina a una cosa amb un significant que no li correspon, es comet un error.
Aquesta idea es desenvolupa fins arribar als temes que més interessen als confuciana. Per exemple, si a un usurpador se l'anomena rei, es comet un error, ja que no és un veritable rei. El mateix succeeix si un rei legítim no es comporta com a tal. També aquesta idea val per un pare que no es comporta com a pare, un fill que no es comporta com fill, etc. Així, la rectificació dels noms es transforma en una eina per corregir a la societat i evitar que sigui enganyada.
[edita] Cànon confucià
El corpus literari del confucianisme, que no es va acabar de fixar fins al segle XI, es compon dels textos coneguts com els Cinc Clàssics, els Quatre Llibres, així com dues obres sobre els ritus, Llibre del ritual i Ritus de Zhu, el Clàssic de la pietat filial i un grup de Comentaris als Annals de primaveres i tardors
[edita] Bibliografia
- Xinzhong Yao (2003). El confucianismo. Madrid: Akal Cambridge. ISBN 978-84-8323-133-3.
[edita] Enllaços externs
