Kirguís

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El kirguís (en alfabet ciríl·lic, Кыргызча o Кыргыз тили; en alfabet aràbic, قىرعىز تىلى; en alfabet llatí, Kırgızça o Kırgız tili) és una llengua turca, una de les dues que són oficials al Kirguizistan, junt amb el rus. Pertany al subgrup kazakh-nogai de les llengües kiptxak, i actualment viu un procés de convergència lingüística que està possibilitant la intel·ligibilitat mútua cada cop més gran entre el kirguís i el kazakh.

Actualment, la llengua kirguisa és parlada per uns 4 milions de persones a Kirguizistan, Xina, Afganistan, Kazakhstan, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan, Pakistan i Rússia.

Història de la llengua[modifica | modifica el codi]

El poble kirguís és esmentat per primer cop en fonts xineses medievals, que en parlen com a uns veïns del nord, sotmesos a l'imperi turc de l'estepa, a Mongòlia. No més tard del final del segle VIII, es van implicar en el comerç internacional a través de la Ruta de la Seda. Inicialment, el kirguís no diferia gaire del tronc comú de l'antic turc, i s'escrivia en les primitives runes turqueses.[1] Després de derrotar l'imperi uigur, l'any 840, els kirguisos no van ocupar l'estepa mongola, sinó que es van instal·lar a prop del territori on viuen encara avui. En els segles següents, no se'n sap gaire més.

Sota la Rússia tsarista (1876–1917), la denominació de kirguisos s'aplicava tant als mateixos kirguisos com als kazakhs, i encara avui el conjunt s'anomena Kara-Kyrgyz (kirguisos negres), perquè entre els pobles turquesos es solen associar colors entre ells, segons criteris geogràfics, i els "negres" són els grups meridionals. La llengua kirguisa no va tenir una forma escrita unificada fins al 1923, quan es va introduir l'alfabet àrab (en ús només fins al 1928 a l'URSS, i encara avui a la Xina). En el període de 1928 a 1940 es va emprar un alfabet turc basat en el llatí. El 1940, però, la Unió Soviètica va imposar l'alfabet ciríl·lic, que va acabar generalitzant-se, i que encara s'empra actualment, en general, tot i que alguns kirguisos encara segueixen escribint en l'alfabet aràbic. Quan el Kirguizistan va esdevenir independent, a causa del desmantellament de la Unió Soviètica el 1991, hi va haver un intent de canviar altre cop a l'alfabet llatí, en una forma molt semblant a la que s'empra per al turc, però la idea no va engrescar els kirguisos com sembla que sí ho està fent amb altres pobles veïns, potser perquè la forma kirguisa de l'alfabet ciríl·lic és relativament senzilla, i alhora força ben adaptada a la llengua parlada.

Una diferència important entre Kirguizistan i Kazakhstan és que el coneixement de la llengua pròpia per part del poble kirguís és pràcticament universal, mentre que la identitat nacional kazakha no és tan clara en una part important de la població del Kazakhstan. En canvi, tots dos països tenen en comú l'escàs coneixement de la llengua local per part de la població d'origen europeu. Al principi dels anys 1990, el govern d'Askar Akayev va implantar una política molt agressiva d'introducció de la llengua kirguisa com a idioma oficial únic, obligant a la població d'origen europeu a emprar el kirguís en qualsevol activitat pública. La pressió era tan gran que un ministre rus del govern d'Akayev va amenaçar de dimitir per tal de fer visible el malestar per la "kirguisització" de la població no nativa. El 1992 una llei va imposar que tots els actes públics s'haurien de fer en kirguís a partir de 1997, però el març de 1996 el Parlament de Kirguizistan va establir la cooficialitat lingüística del rus i el kirguís, cosa que va amansir força els ànims. En aquesta decisió hi van influir tant la pressió exercida des de Rússia com el desig del govern d'Akayev de recuperar els llaços d'amistat amb l'antiga metròpoli.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Кызласов И. Л., Рунические письменности евразийских степей, Восточная литература, Moscou, 1994, pàg. 80 ss., ISBN 5-02-017741-5 (amb bibliografia addicional).