Alfabet àrab

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alfabet Àrab
Arabic albayancalligraphy.svg
Tipus
Llengües Àrab
Període
Des de l'any 400 dC i fins al dia d'avui.
Sistema Pare
ISO 15924 [[|, Plantilla:ISO 15924 Nombre - Plantilla:ISO 15924 Alias]], Plantilla:ISO 15924 nombre
Direcció Plantilla:ISO 15924 direcció
Unicode
Plantilla:ISO 15924 alias
Mapa Unicode

U+0600 a U+06FF
U+0750 a U+077F
U+FB50 a U+FDFF

U+FE70 a U+FEFF
No veieu bé alguns caràcters?
Verd fosc: estats on l'alfabet àrab és l'únic oficial.
Verd clar: estats on es fa servir l'alfabet àrab a més d'uns altres

L'alfabet àrab, altrament dit alifat (d'àlif, la seva primera lletra[1]), té característiques semblants a l'alfabet hebreu, i també és un abjad. Això vol dir que les vocals curtes no s'escriuen, sinó que s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semítiques posen la major part del significat a les consonants i vocals llargues, que sí que s'escriuen.

L'escriptura àrab és una escriptura lligada i cursiva, més que una successió de caràcters individuals. Això vol dir que la forma de la lletra està influïda pel seu context. Les consonants dobles s'indiquen amb un taxdiid o xadda, (un símbol semblant a la 'w') damunt de la lletra en qüestió.

L'Alcorà està escrit utilitzant l'alfabet àrab. Hi ha moltes llengües que el fan servir, entre les quals hi ha l'urdú, el persa i el turc (fins a la reforma de Kemal Atatürk). Els mossàrabs, que parlaven romanç, també van escriure les seves obres, principalment religioses, amb lletres àrabs; d'aquests texts se'n diu aljamiats.

La cal·ligrafia àrab es considera un art per dret propi. Com que l'islam sunnita prohibeix la representació de figures animades, les mesquites solen estar decorades amb versos de l'Alcorà delicadament escrits. Un exemple és el palau de l'Alhambra de Granada.

El SATTS (Standard Arabic Technical Transliteration System - Sistema de transliteració tècnica de l'àrab estàndard) és un estàndard que utilitza l'exèrcit dels EUA per transcriure l'alfabet àrab amb els signes de l'alfabet llatí.

Història[modifica | modifica el codi]

L'alfabet àrab va sorgir cap al segle IV d'una evolució de l'alfabet nabateu, que prové de la variant siríaca de l'alfabet arameu, i aquesta variant deriva de l'alfabet fenici. El text més antic conegut de l'alfabet àrab és una inscripció de finals del segle IV trobada a la muntanya de Jabal Ramm (a 50 km a l'est d'Àqaba, Jordània), però el primer que l'utilitza plenament és un document trilingüe (grec, siríac i àrab) de l'any 512 trobat a Zebed (Síria). D'abans de l'arribada de l'Islam es conserven pocs textos en alfabet àrab; només es conserven cinc inscripcions de les quals no hi ha cap dubte (tot i que algun altre text podria ser preislàmic). Al segle VII es van afegir punts al damunt i a sota de les lletres per diferenciar-les, la llegua aramea tenia menys fonemes que l'àrab i les 15 lletres aramees havien de servir per als 28 sons de l'àrab, amb les consegüents ambigüitats. El document més antic conservat que utilitza aquests punts és també el papir àrab més antic, denominat PERF 558, i datat a l'abril del 643. Però aquest sistema per diferenciar els sons no va ser obligatori fins molt més tard. A la segona meitat del segle VII es va introduir la hamza, precedint la invenció de l'alfabet siríac i la vocalització tiberienca de l'hebreu. Cap al segle VIII es va alterar l'ordre de les lletres, que van ajuntar-se per afinitat de forma. També es van afegir signes vocàlics i diacrítics per facilitar la lectura i eliminar parcialment les ambigüitats, inicialment utilitzant un sistema de punts vermells. Segons algunes fonts la seva utilització es va expandir a instàncies del governador omeia de l'Iraq, Al-Hajjaj ibn Yússuf. Un punt damunt de la consonant volia dir una a; un punt sota la consonant una i, un punt damunt de la línia una u i punts dobles volien dir la nunació. Tanmateix, aquest sistema també provocava certa confusió amb els punts de les lletres i uns 100 anys més tard s'adoptaria l'actual sistema de diacrítics (fatha (a), kasra (i), damma (u, o), sukun (absència de vocal) i els tanwiin per a la nunació).

Quan l'alfabet àrab es va expandir per països que tenien altres llengües amb sons no presents a l'àrab es van inventar noves lletres per representar aquests sons. Una de les alteracions més habituals va ser la utilització de tres punts a sobre o a sota. Per exemple پ per al so [p] i چ per al so [tʃ] presents a l'urdú, persa i kurd o گ per a representar el so [ɡ] del persa i el kurd.

Lletres[modifica | modifica el codi]

Alfabet àrab
ه

Alfabet bàsic[modifica | modifica el codi]

Aïllada Final 1 Medial 2 Inicial Nom Valor fonètic (AFI) Més informació
ا ـا ـاـ اـ اﻷلف [al'ʔalif] 3 Àlif
ب ـب ـبـ بـ الباء [al'baːʔ] [b]
4 ت ـت ـتـ تـ التّاء [a'tːaːʔ] [t]
ث ـث ـثـ ثـ الثّاء [a'θːaːʔ] [θ] Ṯā
ج ـج ـجـ جـ الجيم [al'ʒiːm] [ʒ] Jīm
ح ـح ـحـ حـ الحاء [al'ħaːʔ] [ħ] Ḥā
خ ـخ ـخـ خـ الخاء [al'xaːʔ] [x] Ḫā
د ـد ـدـ دـ الدّال [a'dːaːl] [d] Dāl
ذ ـذ ـذـ ذـ الذّال [að'ðaːl] [ð] Ḏāl
ر ـر ـرـ رـ الرّاء [a'rːaːʔ] [r]
ز ـز ـزـ زـ الزّي [a'zːaːj] [z] Zāy
س ـس ـسـ سـ السّين [a'sːiːn] [s] Sīn
ش ـش ـشـ شـ الشّين [a'ʃːiːn] [ʃ] Xīn
ص ـص ـصـ صـ الصّاد [a'sˁːaːd] [sˁ] Ṣād
ض ـض ـضـ ضـ الضّاد [a'dˁːaːd] [dˁ] Ḍād
ط ـط ـطـ طـ الطّاء [a'tˁːaːʔ] [tˁ] Ṭā
ظ ـظ ـظـ ظـ الظّاء [a'ðˁːaːʔ] [ðˁ] Ẓā
ع ـع ـعـ عـ العين [al'ʕajn] [ʕ] ʿAyn
غ ـغ ـغـ غـ الغين [al'ɣajn] [ɣ] Ġayn
ف ـف ـفـ فـ الفاء [al'faːʔ] [f]
ق ـق ـقـ قـ القاف [al'qaːf] [q] Qāf
ك ـك ـكـ كـ الكاف [al'kaːf] [k] Kāf
ل ـل ـلـ لـ اﻻّم [a'lːaːm] [l] Lām
م ـم ـمـ مـ الميم [al'miːm] [m] Mīm
ن ـن ـنـ نـ النّون [a'nːuːn] [n] Nūn
ه ـه ـهـ هـ الهاء [al'haːʔ] [h]
و ـو ـوـ وـ الواو [al'waːw] [w] Wāw
ي ـي ـيـ يـ الياء [al'jaːʔ] [j]

1: Les lletres àrabs canvien de forma en contacte amb altres lletres. En les columnes "Inicial", "Medial" i "Final" es mostren aquests canvis depenent si la lletra va precedida i/o seguida d'una altra lletra (en la mateixa paraula). També s'hi mostren els traços ascendents i descendents respecte a la línia base d'escriptura.

2: Les lletres mostrades en vermell a les formes inicial i medial no s'uneixen a la lletra següent, per tant la lletra següent anirà en la seva forma inicial, encara que sigui enmig de la paraula.

3: Vegeu "Lletres especials".

4: Vegeu "Lletres solars i lunars".

Lletres especials[modifica | modifica el codi]

Formes condicionals Nom Valor fonètic (AFI)
Aïllada Final Medial Inicial
ـآ ـآ آ ʾalif madda [ʔaː]
ـة tāʾ marbūṭa [a], [at]
ـى ʾalif maqṣūra [aː]

Les següents són lletres que no solen ser incloses en l'alfabet bàsic, o que tenen funcions addicionals, a part del seu valor consonàntic:

  • L'àlif. Per si mateixa no té valor fonètic. Té altres funcions, com ara:
    • Fer de suport al diacrític que indica vocalització en paraules que comencin per "vocal".
    • Fer de suport a la hamza.
      • La hamza (hamza al qaṭ o hamza de separació) (ء). Representa una parada glotal [ʔ] amb un valor consonàntic. Originalment aquesta funció l'acomplia l'àlif. No s'uneix a les lletres anteriors ni posteriors (és a dir, sempre la trobem en la seva forma "aïllada"). Pot escriure's sobre la línia base d'escriptura, o sobre una lletra que li faci de suport (àlif أ, waaw ؤ o iaa ئ). En el cas de la iaa aquesta perd els dos punts però cal no confondre-la amb l'àlif maqsuura. En el cas de l'àlif també pot anar a sota: إ.
      • La hamza al waṣla (hamza d'unió) només apareix a principi de paraula i sobre alif, ), indica l'elisió de l'alif (és a dir, que esdevé muda i no es pronuncia).
    • Indicar un allargament del diacrític fatha.
  • L'àlif maqsuura o àlif leina (ى). Té la forma d'una iaa' sense els dos punts, però realment és un àlif. Només va al final de la paraula.
  • La taa' marbuuta (ة). Va sempre (unida o aïllada) a final de paraula. S'escriu com una haa amb dos punts a sobre (els de la taa). Normalment s'usa per a indicar la terminació del femení. Quan es vocalitza es pronuncia com la taa i quan no es vocalitza (cosa que sol passar amb les consonants que tanquen una frase) es pronuncia com la haa.

Lligadures[modifica | modifica el codi]

Les lletres laam (dreta) + alif (esquerra) en aquest ordre originem una lligadura lingüística.

La laam'àlif (). No és una lletra, és la forma que adopten la laam i l'àlif quan van unides en aquest ordre. Hi ha altres parelles de lletres que formen "dígrafs" o lligadures en ajuntar-se, però és l'únic obligatori. Les altres lligadures són sempre opcionals i tenen una funció estètica.

  • (aïllada) lām + alif ( [laː]):
  • (final o medial) lām + alif ( [laː]):
ـﻼ

A la taula següent es mostren alguns exemples de lligadures:

Lligadura
(forma aïllada)
Lletres

 
[m] م + [b] ب

 
[aː] + [b] ب

 
[m] م + [t]

 
[x] + [l]

 
[j] + [f]
(Déu) [Allāh] الله

Geminació[modifica | modifica el codi]

La xadda.

La geminació consisteix a l'allargament d'un so amb dos moments successius de tensió separats per una distensió intermèdia. En àrab s'utilitza un signe diacrític especial per a marcar la presència d'una geminació, aquest signe, denominat xadda, és similar a la lletra grega "ω" i es posa sobre la consonant afectada per la geminació. Per exemple هِرّة ([hirrah], gat).

Vocals[modifica | modifica el codi]

En l'escriptura àrab només s'escriuen les vocals llargues, el lector ha d'estar familiaritzat amb la llengua per entendre les vocals omeses. Tanmateix, a les edicions de l'Alcorà i a texts didàctics (per a nens i persones que aprenen a llegir) s'utilitzen una sèrie de diacrítics per marcar les diferents vocals curtes i l'absència de vocal.

Vocals curtes[modifica | modifica el codi]

Per a indicar l'"obertura" de les lletres en ser pronunciades, hom hi posa una sèrie de signes diacrítics:

  • La fatha (بَ, a l'exemple es mostra sobre la baa') indica una vocalització oberta [a]/[æ].
  • La kasra (بِ) és l'única que va sota la lletra en qüestió, i indica una vocalització més aviat tancada i frontal [i]/[e].
  • La damma (بُ) indica una vocalització més aviat tancada i posterior [u]/[o].
  • El sukun (بْ) indica que la consonant s'emet sense cap so vocàlic.
  • Els tanwiin de fatha (بً), kasra (بٍ) o damma (بٌ). Són els mateixos diacrítics duplicats. Indiquen indeterminació en un substantiu i només van a final de paraula. En ser pronunciats, a la vocalització corresponent se l'hi afegeix el so [n].

Vocals llargues[modifica | modifica el codi]

Quan es vol indicar una vocalització llarga, hom usa les següents consonants (en aquest cas que deixen de ser emprades com a tals):

  • Per a allargar la fatha s'hi afegeix un àlif: (با) [baː].
  • Per a allargar la kasra, una iaa': (بي) [biː].
  • Per a allargar la damma, una waaw: (بو) [buː].

Lletres solars i lunars[modifica | modifica el codi]

A la meitat de les 28 lletres de l'alfabet bàsic (marcades amb groc en la taula superior), hom les ha batejat com a "solars" i a l'altra meitat com a "lunars". Aquesta distinció no respon a cap raó astronòmica o astrològica, sinó a les paraules que es fan servir com a model de comportament.

Les lletres solars, reben el seu nom perquè la paraula-exemple d'aquest grup és شمس (sol). Quan es determina amb l'article (ال), la primera consonant de la paraula, ش, en entrar en contacte amb la ل de ال, l'assimila. Llavors, en comptes d'[al'ʃams] hom pronuncia [a'ʃːams]. Per marcar aquesta geminació de la ش, aquesta agafa ّ (vegeu més amunt, a "Vocalització", apartat de la xadda). Així, الشّمس \Rightarrow شمس.

Les lletres lunars són les que no tenen aquest comportament: no hi ha assimilació de la ل (es pronuncia) i per tant tampoc no hi ha geminació. En aquest cas la paraula-exemple és قمر (lluna). Així, قمر ['qamar] \Rightarrow القمر [al'qamar]

Numerals àrabs[modifica | modifica el codi]

Article principal: Numeració aràbiga oriental

Hi ha dos tipus de numerals a l'escriptura àrab; numerals àrabs estàndard i numerals orientals àrabs utilitzats a l'escriptura àrab de l'Iran, el Paquistan i l'Índia. Els numerals, al contrari que les lletres, s'escriuen i llegeixen d'esquerra a dreta.

numerals estàndards
٠ 0
١ 1
٢ 2
٣ 3
٤ 4
٥ 5
٦ 6
٧ 7
٨ 8
٩ 9
numerals araboorientals
۰ 0
۱ 1
۲ 2
۳ 3
۴ 4
۵ 5
۶ 6
۷ 7
۸ 8
۹ 9

Llengües escrites amb l'alfabet àrab[modifica | modifica el codi]

L'alfabet àrab ha estat adoptat per una sèrie d'altres llengües com a sistema d'escriptura, entre d'altres el persa, el kurd, el malai o l'urdú que no són semítiques. Aquesta adaptació ha comportat l'alteració d'alguns caràcters i la introducció d'altres de nous per tal de representar fonemes que no són presents a la fonologia aràbiga. Per exemple, l'àrab no té el so oclusiu bilabial sord (la [p]), per això les llengües que el tenen van haver d'afegir la representació d'aquest so, que difereix en funció de la llengua. Les modificacions tendeixen a agrupar-se: les llengües de l'Índia i les turqueses escrites amb l'alfabet àrab tendeixen a utilitzar l'alfabet persa mentre que les llengües d'Indonèsia tendeixen a seguir l'alfabet jawi.

En el cas del kurd, el caixmiri i el uigur, a més de l'adopció de representacions de sons propis, és obligatòria l'escriptura de totes les vocals, l'abjad esdevé un abugida.

La utilització de l'escriptura aràbiga a les llengües de l'Àfrica Occidental, en especial a les del Sahel africà, es va desenvolupar amb la penetració de l'islam. Però també s'han introduït diferents diacrítics per representar els sons absents a l'àrab. Fins a un cert punt es tendeix a utilitzar l'estil del Magrib, com per exemple la posició dels punts a la lletra que representa el so [p].

Llengües que usen l'alfabet àrab[modifica | modifica el codi]

Avui dia Pakistan, Iran, Afganistan, Índia i Xina són els estats més importants on s'utilitza l'alfabet àrab per escriure una o més llengües oficials: persa, dari, panjabi, paixtu, urdú, caixmiri, sindhi i uigur.

Orient Pròxim i Àsia Central[modifica | modifica el codi]

Àsia del sud i de l'est[modifica | modifica el codi]

Àfrica[modifica | modifica el codi]

  • Llengua beja, al nord-est del sudan
  • Comorès, a les illes Comores on també s'utilitza l'alfabet llatí, cap n'és oficial.
  • Haussa, en algunes zones s'utilitza l'alfabet àrab, però pot variar el valor de les lletres.
  • Wòlof
  • Ful
  • Mandinga, l'alfabet àra encara té un cert ús tradicional, però l'oficial és el llatí.
  • Berber, encara utilitza l'alfabet àrab, però avui dia el tifinagh l'està substituint.

Llengües que havien utilitzat l'alfabet àrab[modifica | modifica el codi]

Els parlants de llengües no escrites van adoptar l'alfabet àrab per proximitat o per la influència de la religió islàmica. A més durant moltes èpoques l'única educació possible era la religiosa, i això va portar els musulmans a utilitzar l'alfabet àrab per escriure qualsevol llengua, amb el resultat que durant l'edat mitjana aquest alfabet era el més àmpliament utilitzat.

Al segle XX l'alfabet llatí va reemplaçar l'àrab als Balcans, a parts de l'Àfrica subsahariana i a l'Àsia Sud-oriental, mentre a la Unió Soviètica, després d'un petit període de llatinització,[2] es va imposar la utilització de l'alfabet ciríl·lic. A Turquia, la revolució d'Atatürk va imposar l'alfabet llatí el 1928. Després del col·lapse de l'URSS del 1991 moltes repúbliques amb llegües turqueses han tendit a seguir l'alfabet llatinitzat turc. Tanmateix, hi ha casos com el del Tadjikistan, amb una llengua propera al persa, on s'ha renovat la utilització de l'alfabet persa.[3]

La majoria de les llengües iràniques continuen utilitzant l'alfabet aràbic, el mateix passa amb les Llengües indoàries del Pakistan i les poblacions musulmanes de l'Índia, però el bengalí de Bangla Desh (un país musulmà) s'escriu amb l'alfabet bengalí.

Africa[modifica | modifica el codi]

  • Tamazigh, en particular al Marroc, on és oficial l'alfabet tifinagh.
  • El harari d'Etiòpia, avui utilitza l'alfabet amhàric i el llatí.
  • El hausa, ful, mandinga i wolof utilitzen l'alfabet llatí per l'educació i la literatura.
  • El malgaix, utilitza l'alfabet llatí des del 1823.
  • Nubi
  • Suahili, ha utilitzat l'alfabet llatí des del segle XIX.
  • Somali, utilitza l'alfabet llatí des del 1972.
  • Songhai
  • Ioruba

Europa[modifica | modifica el codi]

Àsia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gran Enciclopèdia Catalana
  2. Alphabet Transitions — The Latin Script: A New Chronology — Symbol of a New Azerbaijan, Tamam Bayatly
  3. Tajik Language: Farsi or Not Farsi? Sukhail Siddikzoda, reporter, Tajikistan.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfabet àrab Modifica l'enllaç a Wikidata