Segle VII

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El segle VII és el període que va des de l'any 601 fins al 700 i està marcat per l'expansió de l'islam, que va provocar la redefinició política i territorial del món medieval. La nova religió va ser fundada i codificada per Mahoma a partir de l'any 622.

segle vi - segle vii - segle viii
Dècades: Anys:
600 601·602·603·604
605·606·607·608·609
610 610·611·612·613·614
615·616·617·618·619
620 620·621·622·623·624
625·626·627·628·629
630 630·631·632·633·634
635·636·637·638·639
640 640·641·642·643·644
645·646·647·648·649
650 650·651·652·653·654
655·656·657·658·659
660 660·661·662·663·664
665·666·667·668·669
670 670·671·672·673·674
675·676·677·678·679
680 680·681·682·683·684
685·686·687·688·689
690 690·691·692·693·694
695·696·697·698·699
700
Mil·lenni I

Política[modifica | modifica el codi]

El segle està marcat per l'adveniment i puixança de l'Islam, que des del primer moment es forma com una unió cultural, política i religiosa. Des de l'Hègira el 622 i el nomenament del primer califa, Abu-Bakr as-Siddiq, els musulmans inicien una expansió territorial que els porta a entrar en guerra amb altres potències. Primerament dominen Orient Mitjà, on topen amb els bizantins i s'inicien les guerres arabobizantines. Una batalla destacada és la Batalla de Yarmuk, el 636, que prova el poder dels nous amos de la regió. Posteriorment s'expandeixen cap al Magrib, on destrueixen de manera definitiva Cartago. En paral·lel, absorbeixen i posen fi a l'Imperi Sassànida. Els musulmans, però, van estar desunits des de l'inici per motius teològics i polítics, com prova la primera fitna o guerra civil islàmica el 656 i la segona el 683, que van donar peu a diferents califats i branques religioses.

A Europa, l'Imperi Bizantí continua mantenint l'hegemonia, especialment gràcies al geni militar d'Heracli, que derrota els perses. Però dins de les seves fronteres, als Balcans i rodalia, comencen a instal·lar-se un seguit de pobles que esdevindran estats independents en el futur: els serbis, els croats, els eslovacs i sobretot els búlgars, encapçalats pel seu rei Asparukh Khan. Aquests nous habitants posen sovint en problemes els bizantins. A l'oest del continent es manté el domini franc (amb Pipí de Landen i visigòtic (a la península Ibèrica).

A l'Àsia es dóna l'inici de la poderosa Dinastia Tang a la Xina i la unificació del Tibet, mentre que a Amèrica es desenvolupen diverses cultures precolombines: es viu l'apogeu de la civilització maia al centre del continent, el desenvolupament de les tribus hopewell al nord i els huaris al sud. El saqueig i incendi de Teotihuacan marca un canvi d'era.

Economia i societat[modifica | modifica el codi]

La societat del segle VII és rural i agrícola. La població depèn del clima, que afecta a les collites, de les guerres per redefinir fronteres i de les epidèmies periòdiques (durant aquest període arriba la verola a Europa, causant estralls). Les rutes comercials continuen sent les de segles anteriors i l'economia combina l'intercanvi amb les monedes encunyades pels líders de cada zona. A la Xina s'emet el primer bitllet de banc.[1]

Els mercaders àrabs arriben fins a la Xina i l'àrea del llac Txad.

Invents i descobriments[modifica | modifica el codi]

Brahmagupta fa les aportacions que donen inici a l'era de la matemàtica clàssica índia.[2] Destaquen les seves obres sobre com operar amb el zero, tractat com qualsevol altre nombre. En geometria, va encunyar l'anomenada fórmula de Brahmagupta i va fer aportacions rellevants en astronomia.

Destaquen dos invents que canviaran la manera de fer la guerra: l'estrep, introduït a Pèrsia, que permet assolir més velocitat a la cavalleria i el foc grec inventat a Bizanci que dóna més pes a les batalles navals.

Al Japó s'introdueix el kemari, un joc de pilota que es considera un dels avantpassats del futbol.

Art, cultura i pensament[modifica | modifica el codi]

El segle VII és cabdal per a la religió. D'una banda, es delimiten més clarament els límits del budisme, amb els viatges de Xuan Zang i deriva en altres cultes com el shugendo, una religió sincrètica inspirada en el budisme, el daoisme i el xintoisme. D'altra banda, sorgeix l'Islam i es redacta l'Alcorà, amb totes les interpretacions posteriors i el diàleg o controvèrsia amb les altres religions monoteistes. A vegades aquests escrits topen amb la doctrina anterior, i en part així s'explica la segona destrucció de la Biblioteca d'Alexandria. Els cultes germànics perviuen, com proven els vaixells funeraris de Sutton Hoo, però només a nivell popular o sota el domini del cristianisme.

La cultura europea continua basant-se en la grecollatina, que es recopila als monestirs. Destaca la publicació de les Etimologies d'Isidor de Sevilla, una autèntica enciclopèdia medieval que assolí gran difusió. Aquesta cultura s'escriu en llatí, amb excepcions com la poesia primerenca en anglès de la mà del primer autor anglosaxó conegut, Cædmon. El gènere que més domina són les cròniques, com la bizantina Chronicon Paschale o el Origo gentis Langobardorum, per explicar el passat dels regnes que s'estaven assentant i legitimar-los a través de gestes mítiques.

En l'art, destaca la irrupció de l'arquitectura islàmica. Algunes de les seves fites destacades són la Gran Mesquita de Kairuan i la Cúpula de la Roca a Jerusalem, que fa que aquesta ciutat sigui considerada santa per a tres grans religions monoteistes i contínua font de conflictes posteriors. De la mateixa època són algunes de les pagodes xineses més antigues.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segle VII Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Roberts, J: "History of the World", Penguin, 1994.
  2. Josep Balcells i Reig, Calligraphia et Tipographia, Arithmetica et Numerica, Chronologia