K2

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «K. 2».
K2
K2
Cota màxima: 8.611 m msnm
Coordenades del cim:   35° 52′ 52.86″ N, 76° 30′ 48.43″ E / 35.8813500°N,76.5134528°E / 35.8813500; 76.5134528Coord.: 35° 52′ 52.86″ N, 76° 30′ 48.43″ E / 35.8813500°N,76.5134528°E / 35.8813500; 76.5134528
Serralada: Karakoram
Situació: Entre el Pakistan i la Xina (Caixmir)
Primera ascensió: 31 de juliol de 1954
Itàlia Lino Lacedelli
Itàlia Achille Compagnoni
Ruta normal: Aresta sud-est: Esperó dels Abruzzos (Pakistan)
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

El K2, amb 8.611 metres, és la segona muntanya més alta del món després de l'Everest. És al Karakoram, una secció de la serralada de l'Himàlaia, a la frontera entre la Xina i el Pakistan, dins la disputada regió del Caixmir, pretesa per l'Índia com a part integral del seu estat. Les autoritats xineses es refereixen al K2 com a Qogir. Aquest nom es deriva del terme Chogori, un nom sintètic de dues paraules baltis, chhogo ('gran') i ri ('muntanya'), construït al segle XX pels exploradors occidentals. El terme Chogori no s'usa localment, ja que la muntanya no és visible des dels llocs en els quals s'aventuraven els habitants de la zona i per tant no té nom local. Els baltis no utilitzen cap altre nom que no sigui K2, que pronuncien 'Ketu'. Altres noms que s'han donat, sense èxit, a la muntanya han estat Mount Godwin-Austen, K13, Mount Akbar o Lamba Pahar.[1]

El K2 fa de frontera entre el Pakistan i la Xina. La part sud del K2 es troba als "Territoris del Nord" o Gilgit-Baltistan, al nord de la Glacera de Baltoro, a la zona del Caixmir administrat pel Pakistan. La part nord es troba a la Xina.

== Història

Primers reconeixements[modifica | modifica el codi]

La muntanya fou registrada el 1856 per un equip topogràfic europeu dirigit pel britànic Henry Haversham Godwin-Austen. Thomas G. Montgomery, membre de l'equip l'anomenà "K2" per ser el segon pic del Karakoram. Les altres muntanyes importants foren anomenades, originàriament, K1, K3, K4 i K5, però posteriorment foren rebatejades, respectivament, com a Masherbrum, Broad Peak, Gasherbrum II i Gasherbrum I.

El primer intent seriós d'ascensió fou organitzat el 1902 per Oscar Eckstein i Aleister Crowley però, després de diversos intents, cap membre de l'expedició aconseguí fer cim. Dels 68 dies passats al K2 (en aquell moment un rècord de permanència en alçada) sols 8 foren de bon temps.

El 1909, una expedició dirigida per Lluís Amadeu de Savoia-Aosta, Duc dels Abruzzos, aconseguí pujar fins als 6.666 metres, pel que avui coneixem com a esperó dels Abruzzos, part de la via normal d'ascensió.

Altres intents van acabar sense èxit el 1934, 1938, 1939 i 1953.

Primera ascensió[modifica | modifica el codi]

Una expedició italiana, dirigida per Ardito Desio i finançada pel Consell Nacional Italià per a la Investigació i el Club Alpí Italià aconseguí portar dos expedicionaris al cim. Una aproximació massa lenta i el mal temps els va impedir muntar el camp VIII, a 7.820m, fins a finals de juliol. El 31 de juliol de 1954 Lino Lacedelli i Achille Compagnoni aconseguiren fer el segon cim més al de la Terra a les sis de la tarda. En aquesta expedició hi anava el famós, i aleshores joveníssim, escalador italià Walter Bonatti, el qual va ser acusat de fer perillar el cim dels seus dos companys. Posteriorment s'ha demostrat tot el contrari: que va arriscar la pròpia vida per fer arribar unes bombones d'oxigen que necessitaven els seus companys per poder arribar al cim i retornar al darrer camp amb seguretat. El dramàtic bivac a 8.000m que van haver de fer Bonatti i Mahdi, el hunza que el va ajudar a pujar les bombones, en un graó, d'1m d'amplada per 60cm de profunditat, tallat al pendent de gel a cops de piolet, va marcar una fita en la història de l'escalada a l'Himàlaia.[2]

Altres ascensions[modifica | modifica el codi]

Cal esperar 23 anys, fins al 9 d'agost de 1977 per veure la segona ascensió al K2, a càrrec de l'expedició dirigida per Ichiro Yoshizawa. En ella hi havia Ashraf Amman el primer escalador pakistanès en fer el cim. L'expedició va pujar per l'Esperó dels Abruzzos i emprà 1.500 portejadors per aconseguir l'objectiu.

El 1978 es produí la tercera ascensió, en aquest cas per una nova ruta, la llarga aresta est. Aquesta ascensió fou dirigida pel nord-americà James Whittaker.

També és destacable la primera ascensió per l'aresta nord, per la part xinesa de la muntanya, el 14 d'agost de 1982, per part d'una expedició japonesa dirigida per Iso Shinkai i Masatsugo Konishi.

La primera ascensió fenemina es produirà el 1986, quan la polonesa Wanda Rutkiewicz faci el cim.

El 24 de juny de 1994 Joan Tomàs, junt als bascos Juan Oiarzabal i els germans Alberto i Félix Iñurrategui, farà la primera ascensió catalana del K2.

Carlos Soria Fontán es va convertir l'any 2004 en la persona de més edat de tota la història en assolir el cim del K2, als 65 anys.[3]

El 17 d'agost de 2004 Jordi Corominas aconseguirà fer el cim tot seguint la via Magic Line. Corominas anava acompanyat per Òscar Cadiach i Manel de la Matta, els quals hagueren de renunciar. En el descens en Manel de la Matta va morir i les seves despulles van ser enterrades al Memorial del Camp Base de la muntanya.

Avui en dia la muntanya ha estat escalda per totes les arestes. Tot i ser una muntanya més baixa que l'Everest es considera que és molt més difícil de pujar per culpa de la seva climatologia i una major altura comparativa respecte al terreny circumdant.

Una clara mostra és el que passà el 1986, quan tretze muntanyencs de diferents expedicions van morir en una de les pitjors tragèdies de l'alpinisme modern, en el que va ser anomenada la Tragèdia del K2.

Una nova tragèdia ocorregué l'1 d'agost de 2008, quan el despreniment d'un serac a la zona del Coll de l'Ampolla (a 400 m del cim)[4] va provocar una allau que s'endugué 2 alpinistes i les cordes fixes per les quals havien de descendir els que havien fet el cim. Aquest fet va deixar un grup d'alpinistes tota la nit a la intempèrie a més de 8.000 metres d'altitud, a la qual cosa sembla que no van poder sobreviure. En total, hi van perdre la vida 12 alpinistes (2 dels quals estaven intentant rescatar als altres[5]) als quals s'hi ha de sumar 2 desapareguts. Segons els testimonis, els morts foren tres sud-coreans, dos nepalesos, dos pakistanesos, un serbi, un noruec, un irlandès i un francès.[6][7]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. SALE, R. i CLEARE, J. Los techos del mundo. Historia de las ascensiones a las 14 cumbres más altas de la Tierra. Madrid: Ed.Desnivel, 2001, p.84-85
  2. BONATTI, W. Muntanyes d'una vida. Barcelona: Ed. Proa, 2000, p.65-97
  3. Dozens Reach Top of K2
  4. BBC News, 3/8/2008: Es tem que han mort 11 escaladors al K2 (anglès)
  5. EverestNews.com, 3/8/2008: K2 2008: la llista de morts al K2 (anglès)
  6. El balance de la avalancha en el K2 asciende a doce fallecidos Notícia a www.marca.com, de 4 d'agost de 2008 (castellà)
  7. Ja són dotze els alpinistes morts al K2 Notícia a Wilaweb.cat, el 4 d'agost de 2008