Ètnia han

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Han
Mapa etnolingüístic de Xina i l'illa de Taiwan (Els han en marró)
Mapa etnolingüístic de Xina i l'illa de Taiwan (Els han en marró)
Població total 1.300 milions (aprox.)[1]
Regions amb poblacions significatives
RPX, Taiwan, Singapur, i la diàspora xinesa arreu del món
Llengua llengües xineses (el mandarí és oficialment la llengua comuna)
Religió majoritàriament ateus (religions tradicionals: confucianisme, taoisme i budisme)
Grups humans relacionats
Hui i manxús

Els han (en xinès simplificat 汉族 o 汉人, xinès tradicional 漢族 o 漢人, pinyin hànzú o hànrén) són l'ètnia majoritària de la Xina i el grup ètnic més nombrós del món. Originaris de la Xina continental, on constitueixen un 92% de la població de la República Popular de la Xina, després de la invasió dels mongols en 1276, es van dispersar, constituint el 98% de la República de la Xina (Taiwan), el 75% de Singapur i un 20% de la població del món.

Hi ha una diversitat genètica, lingüística, cultural i social entre els han, principalment pels segles d'immigració i assimilació de diversos grups ètnics de dins de la Xina. Els han són un subgrup del grup humà Zhonghua minzu. Alternativament, els acostumen a referir-se a ells mateixos com els "Descendents del Drac xinès" o els "Descendents de l'emperador Yan Di i Huang Di".


El nom de han prové de la Dinastia Han, també és el nom d'un riu de la Xina central i en xinès clàssic el nom de la Via Làctia. Prop de 40 milions de xinesos de l'ètnia han es troben per tot el món però principalment per Malàisia, Vietnam, Tailàndia, Indonèsia i les Filipines. Als Estats Units n'hi ha 3 milions i constitueixen prop de l'1% de la població total.[2]

Distribució[modifica | modifica el codi]

Xina continental, Hong Kong i Macau[modifica | modifica el codi]

La majoria dels han – uns 1.200 milions – viuen sota la jurisdicció de la Republica Popular de Xina. Són el grup ètnic majoritari a totes les províncies i regions de la República Popular, llevat de les regions autònomes de Xinjiang (41% l'any 2000) i del Tibet (6% l'any 2000). Als territoris de Hong Kong i de Macau són respectivament el 95%[3] el 96%.[4]

Taiwan[modifica | modifica el codi]

Uns 22 milions de xinesos han viuen a Taiwan. Hi van començar a migrar al s.XVII des de les províncies litorals del sud-est de la Xina continental i es van assentar inicialment en diferents regions de l'illa segons la zona de procedència.[5] Amb el pas del temps, però, aquesta distribució s'ha alterat. Actualment els han són el 98% de la població de l'illa, per bé que amb un important grau de mestissatge amb la població aborigen, tal com demostren els estudis de l'ADN.[6]

Resta del Món[modifica | modifica el codi]

Dels aproximadament 40 milions de xinesos han repartits pel món, uns 30 milions viuen al Sud-est asiàtic. Són l'ètnia majoritària a Singapur (74% de la població) i al l'Illa Christmas (70%). A Malaysia representen el 25%, a Tailàndia el 14%, i són nombrosos també a Indonèsia i a les Filipines.

Fora d'aquesta àrea es troben 3 milions de persones d'ascendència xinesa als Estats Units, on són un 1% de la població, vora 1 milió a Canadà (3,7%), 1.3 milions al Perú (4,3%), uns 600.000 a Austràlia (3,5%), aproximadament 150.000 a Nova Zelanda (3,7%), i com a mínim 750.000 a Àfrica.[7] A la Unió Europea el 2011 n'hi havia 2,3 milions (0,4%), la meitat dels quals al Regne Unit i França.[8] [9]

Història i expansió dels han[modifica | modifica el codi]

Prehistòria i dinasties llegendàries[modifica | modifica el codi]

Els xinesos han fan remuntar els seus orígens al poble Hua-Xia, unificat segons la llegenda pel mític Emperador Groc.[10] Aquest poble s'insereix en la successió de cultures neolítiques que es desenvoluparen al voltant del Riu Groc, entre el 7è i el 3r mil·lennis aC. Hua-Xia és el nom amb què es designaven ells mateixos abans de la dinastia han i designava els que ells consideraven civilitzats, per oposició als considerats bàrbars.

Cap al 1600 aC uns pobles invasors procedents de l'est van fundar la dinastia Shang. D'aquesta daten els exemples més antics de caràcters xinesos, que evidencien, pel seu grau de desenvolupament, que l'origen de l'escriptura a Xina és força anterior.

A finals del segon mil·lenni els Zhou, de llengua i cultura Huan-Xia i també originaris de la conca del Riu Groc, van iniciar la seva expansió. Conqueriren el regne Shang i la major part de la Xina al nord del Iang-Tsé, estenent així la cultura proto-han. Tot i que el seu imperi es va acabar fragmentant en nombrosos regnes immersos en guerres cròniques entre ells, aquest període va veure un gran esplendor cultural i filosòfic, conegut com les Cent Escoles de Pensament, que ha deixat els dos corrents filosòfics més importants originats a la Xina: el Confucianisme i el Taoïsme.

L'Imperi[modifica | modifica el codi]

L'any 221 aC el regne de Qin va conquerir els altres regnes combatents i el seu rei, Qin Shi Huangdi, en va fer un imperi centralitzat i burocràtic i va unificar el país econòmicament i culturalment. Si bé la seva dinastia no va durar, l'imperi que va bastir seria el model de govern per a la Xina durant dos mil·lennis.

El 206 aC els succesors de Qin Shi Huangdi van ser derrocats per Liu Bang, fundador de la Dinastia Han que va mantenir-se en el poder fins al 220 dC. Va conservar la majoria d'institucions de l'imperi, i va governar amb un tarannà menys autocràtic. El període han és l'edat clàssica de les arts i la cultura xineses, i també una època d'expansió militar en totes direccions.

Al segle III dC, l'imperi es desintegrà en regnes rivals. El nord va ser envaït per pobles nòmades procedents de les estepes d'Àsia Central, que van crear regnes propis entre els quals destaca el dels Wei del Nord d'ètnia Sienpei. Els xinesos van designar aquests pobles Wu Hu i per distingir-se'n van començar a anomenar-se hanren, o "Poble dels han", com a hereus de la dinastia que els havia governat durant quatre segles. La pressió del nòmades des del Nord va provocar una de les primeres grans migracions del poble han, que es van estendre més enllà del Iang-Tsé i fins al sud de la Xina actual, desplaçant el seu centre demogràfic cap al sud. Al mateix temps, els invasors del nord adoptaven bona part de la cultura i el sistema adminsitratiu dels pobles han que governaven. Per exemple, els governants Sienpei es van adoptar cognoms han. Així, les invasions van provocar paradoxalment l'extensió de la cultura i l'ètnia han a la major part de la Xina actual.

Sota les dinasties Sui (581–618) i Tang (618–907) es va completar la sinització de la costa sud de la Xina acual (províncies de Fujian i Guangdong). Durant el període de les Cinc Dinasties, que va seguir, la relativa estabilitat del sud enfront de les guerres i invasions del nord i el centre de la Xina van seguir afavorint-hi la migració dels han.

L'any 1279 els mongols (Dinastia Yuan) van conquerir tota la Xina, esdevenint els primers no-xinesos que ho feien. Van practicar una política de discriminació social dels han i els va prohibir l'emigració, que es considerava deslleialtat cap als avantpassats i a la terra ancestral.[11] Gairebé unse gle més tard, la crisi econòmica i la discriminació van encendre la guerra civil i els mongols van ser foragitats i substituïts per la dinastia Ming (1368–1644). Sota aquesta, la Xina va viure un dels períodes de més estabilitat política i social. L'assentament dels han a les regions perifèriques va continuar i es va estendre al Yunnan, al sud-oest.

El 1644, arran de la revolta popular liderada per Li Zicheng, els manxús van aprofitar per prendre el poder (Dinastia Qing). Les forces lleials als Ming van fugir a Taiwan, on van acabar capitulant. Es va iniciar així una forta immigració de han que van acabar assimilant les poblacions aborígens, malgrat els esforços dels manxús, que volien evitar-ho per assegurar-se el control de l'illa. Pel mateix motiu, els Qing van prohibir la migració dels han a Manxúria, on només eren presents a la província més meridional. El1681, l'emperador va fer construir la Muralla de Salzes, al nord de la qual els han no podien instal·lar-se.[12] Tanmateix, els darrers emperadors de la dinastia van invertir aquesta política, i al final del període Qing els han ja eren majoritaris a tota Manxúria.

Al segle XIX es va produir un important moviment migratori de xinesos a altres parts del món, i els han es van estendre pel Sud-est asiàtic, Austràlia i Nord Amèrica.

Història recent[modifica | modifica el codi]

El 1912, la dinastia Qing va ser reemplaçada per la República de Xina, governada pel Guomindang. El 1949 les forces comunistes guanyaren la guerra civil i establiren la República Popular de la Xina al continent. La República de Xina es replegà a Taiwan, i amb ella hi emigraren vora un milió de refugiats, augmentant la població de l'Illa i el domini demogràfic dels han. La República Popular establí als anys 1980 la política de limitació de la natalitat coneguda com a política del fill únic, que afecta només al han.[13] Arran de la invasió del Tibet per l'exèrcit xinès el 1950, la població han, que hi era absolutament testimonial, començà a créixer. A partir de la dècada dels 1980, la República Popular estimula la migració dels han al Tibet. A més un nombre important de han hi resideixen temporalment (militars i altres)[14][15]

La migració de xinesos cap a la resta del món ha continuat durant els segles XX i XXI. El retorn de Hong Kong sota sobirania xinesa el 1997 va causar una onada migratòria d'aquest territori cap a Amèrica del Nord, Austràlia, etc.[16] Els darrers anys ha augmentat el flux de xinesos cap a Europa i també cap a Rússia, especialment cap a l'extrem oriental del país.[text imprecís]

Anàlisi de l'ADN[modifica | modifica el codi]

Estudis genètics basats en els haplogrups del cromosoma Y (masculí) mostren que els han, a més de ser un grup etnolingüístic tenen una marcada homogeneïtat genètica. Tanmateix, els de la seva àrea d'origen (al nord) són més homogenis genèticament que els de les regions sud on es van expandir.[17] Altres estudis mostren també que, si bé la distància genètica entre les diverses subpoblacions han és petita, també ho és a nivell regional entre les poblacions han i les ètnies autòctones.[18] Això indica que els han s'han barrejat amb la població de les regions on s'instal·laven.

Però s'observa també que la contribució d'altres ètnies a la càrrega genètica des han del sud per via masculina és limitada.[19] A més, l'estudi de la diversitat de l'ADN mitocondrial, que s'hereda exclusivament per via materna, mostra més homogeneïtat en les poblacions han del nord que en les del sud, les quals a més resulten ser més semblants a les ètnies autòctones.[20][21] Això indica que històricament la barreja de sang han i les altres ètnies s'ha produït sobretot per casament d'homes han amb dones autòctones i no a l'inrevés. Tot plegat suggereix que les migracions dels han cap al sud, fugint de la guerra i de la fam, van ser protagonitzades majoritàriament per homes, així com una resistència de les famílies han a casar les filles amb membres de famíies no han.

Altres estudis mostren també que els han tenen una estructura genètica coherent, amb l'excepció però d'algunes branques etnolingüístiques com els pinghua,[22]

Cultura[modifica | modifica el codi]

La cultura xinesa és una de les més antigues i complexes del món, amb milers d'anys d'antiguitat. El seu sistema d'escriptura portava segles de desenvolupament abans de les primeres evidències trobades que daten del segle XVI aC. A partir del primer mil·lenni i al llarg de tota la història, la cultura han ha estat molt influïda pel Confucianisme, que es pot dir que és un dels principals agents que l'han configurada.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Els xinesos han parlen llengües sinítiques, un grup de llengües i dialectes amb nombroses variants. Els xinesos, però, les perceben com una única llengua xinesa amb nombroses variants, una de les denominacions de la qual és hanyu ((xinès)), que significa literalment "llengua dels han". Entre totes, la més difosa territorialment és el mandarí, que es parla al nord i el sud-oest de la Xina i que molts xinesos anomenen "parla del nord". Presenta moltes variants i dialectes, i durant mil·lennis ha estat la llengua de l'administració en una o altra forma estàndard i com a tal ha servit i serveix encara de lingua franca. Actualment el mandarí estàndard és la llengua oficial de la República Popular de la Xina i de la República de Xina (Taiwan), és cooficial a Singapur i una de les llengües oficials a l'ONU.

Aquesta unicitat aparent de la llengua es deu en part al sistema d'escriptura xinesa, el hanzi ((xinès)), literalment "caràcters han", que és un dels trets més distintius i originals de la cultura han. És un sistema d'escriptura logogràfic, on el caràcters no representen fonemes sinó morfemes, de forma que no tenen una relació directa amb la pronunciació i en canvi tendeixen a relacionar-se amb les idees que expressen. Això permet que els xinesos poden entendre per escrit variants de la llengua que, parlades, els resulten inintel·ligibles. Tanmateix, no és un sistema neutre, ja que es basa en la gramàtica del mandarí.

La unificació de la llengua escrita es deu a la dinastia Qin, que va crear l'estàndard escrit a partir de les diverses formes d'escriptura existents en el seu temps. És el que es coneix com a xinès clàssic. Tanmateix, ha anat evolucionant. A partir de finals de la dinastia Han i fins al segle XX per als escrits formals s'utilitzà el xinès literari. Paral·lelament, per altres usos s'utilitzaren cada vegada més les llengües vernacles, desembocant en el que actualment es coneix com xinès tradicional. La República Popular va impulsar la simplificació dels caràcters, de forma que actualment hi ha dos sistemes: el xinès simplificat, emprat a la Xina continental i Singapur, i el xinès tradicional, utilitzat a Taiwan, Hong-Kong, Macau, i majoritàriament entre els xinesos de la diàspora. També es mantenen altres formes d'escriptura xinesa vernacla, com les de les llengües cantonesa i min. A banda de motius socio-polítics per mantenir els dos sistemes, hi ha polèmica sobre els pros i contres de la simplificació (vegeu al respecte Simplificació dels caràcters xinesos).

L'escriptura xinesa va ser adoptada en el passat per Corea i el Vietnam i és la base de l'escriptura Kanji japonesa.


Noms[modifica | modifica el codi]

Històricament, la identitat dels han s'ha fonamentat, a més de en la cultura i l'escriptura, en uns orígens genealògics comuns, reflectits en una llista d'uns 500 cognoms[23] corresponents teòricament a les 100 famílies antigues (, Lǎobǎixìng). Tot i que hi ha entre 4.000 i 6.000 cognoms han actualment en ús, els 100 més freqüents són compartits pel 85% de la població i els 19 més populars per la meitat de la població[24] Una gran part dels cognoms menys freqüents s'han incorporat al patrimoni han durant el procés de sinització d'altres ètnies. Cal dir també que els cognoms compartits presenten varietats fonètiques d'una regió a una altra. Els noms han tenen típicament tres o dues síl·labes. El cognom es col·loca en primer lloc i el nom personal després. Els cognoms tenen generalment un sol caràcter, tot i que n'hi ha de dues o fins a tres síl·labes. Les dones segueixen emprant el seu cognom en comptes d'adoptar el del marit Generalment tenen. El nom personal es dota de molt significat i reflecteix característiques i desitjos relacionats amb el nadó. Sol tenir dues síl·labes o una, però darrerament se'n comença a afegir una tercera per evitar confusions.[24]


Religió[modifica | modifica el codi]

La cultura xinesa s'ha caracteritzat llarg temps pel pluralisme religiós. Al mateix temps, la religió popular xinesa sempre ha exercit una profunda influència. Les dues grans religions indígenes, el Confucianisme i el Taoisme, tenen en comú que són a l'hora una filosofia i una religió, i no exigeixen als creients una adhesió exclusiva. El resultat és una cultura de tolerància i sincretisme, on múltiples religions o sistemes de pensament coexisteixen entre elles i amb costums i tradicions locals, no només dins la societat sinó també en la pràctica individual. La cultura dels xinesos han ha estat també força influïda pel budisme i, en els darrers segles, el cristianisme ha tingut una certa penetració.

La religió popular xinesa és un conjunt de worship (creences, cultes) i tradicions lligades a antigues divinitats dels pobles han o proto-han. Inclou el culte a diverses figures mitològiques, herois com Guan Yu i Qu Yuan, criatures mítiques com el drac xinès, o als avantpassats de la família, del clan o de la nació. Aquestes pràctiques varien d'una regió a una altra i coexisteixen sense formar una religió organitzada, tot i que són a l'origen de molts dels dies festius tradicionals xinesos, com el Festival Duanwu (o de la barca del dragó), Qingming, i el Festival de la Lluna o de Mitja Tardor.

El Confucianisme és una filosofia de govern i un codi moral amb elements religiosos com el culte als avantpassats, elaborat per Confuci (Kongzi) el segle VI aC. Està profundament implantat en la cultura xinesa i va ser la filosofia oficial de l'estat des de la Dinastia Han fins a la caiguda de l'imperi en el segle XX.

El [Taoisme]], també originat a la Xina, és àmpliament practicat sota les seves formes populars i també com a religió organitzada, i ha influït l'art xinès, la poesia, la filosofia, la medicina, l'astronomia i astrologia, l'alquímia i la química, la cuina, les arts marcials i l'arquitectura. El Taoisme va ser la religió estatal a l'inici de la dinastia Han i sovint va gaudir de la protecció de l'estat sota els emperadors i dinasties posteriors.

A finals del període de la Dinastia Han, el budisme, originat a l'Índia, va arribar a Xina i progressivament va anar guanyant popularitat. Al llarg de la història, la política de l'estat envers la nova religió ha alternat èpoques de tolerància i fins protecció, amb d'altres en què l'ha perseguit. En la seva forma original, el budisme va trobar oposicó especialment entre les elits, ja que alguns dels seus valors entraven en conflicte amb les concepcions xineses. Tanmateix, segles d'assimilació, adaptació i sincretisme, van conduir a una forma de Budisme xinès que ha quedat acceptat i integrat a la cultura xinesa. Durant aquest procés ha rebut la influència del Confucianisme i del Taoisme,[25] però també n'ha exercit en sentit invers, donant lloc, per exemple, al Neoconfucianisme.

Ja al segle VII van arribar algunes influències del Cristianisme a Xina. Tanmateix, no és fins a les dinasties Ming i Qing que es dóna una presència cristiana significativa, arran del contacte amb els europeus. Al segle XVII, sota l'Emperador Kangxi, la interdicció papal als cristians xinesos de qualsevol forma de culte als avantpassats o a Confuci va dur a un segle de prohibició del cristianisme a la Xina.[26] Després de la Primera Guerra de l'Opi, però, les potències occidentals van donar suport i protecció als missioners i el Cristianisme va augmentar considerablement a Xina.

L'Islam també és present d'antic a la Xina, sobretot des de l'arribada dels mongols, i hi té més fidels que el cristianisme.[26] Però a diferència d'aquest, i en part per ser associat amb el poder mongol i amb les tropes d'altres ètnies que el servien, no ha estat assimilat pels han. Així, els han convertits sota la (Dinastia Yuan han estat considerats una ètnia a part, els hui.

Els límits del concepte "han"[modifica | modifica el codi]

La definició de la identitat han ha variat al llarg de la història. Abans del segle XX, alguns grups sinoparlants, com els hakka i els tanka no eren universalment considerats han, mentre que se n'han considerat de vegades pobles com els zhuang, que no parlaven xinès.[27] Actualment, els Hui són considerats un grup ètnic distint tot i que pocs trets els diferencien dels han més enllà de la pràctica de l'Islam; en realitat dos han de regions distants són més diferents quant a llengua, costums i cultura que un han i un hui de zones veïnes. Sota la dinastia Qing, els han que entraven al sistema militar de les Vuit Banderes eren considerats manxús, mentre que els nacionalistes xinesos que cercaven derrocar la monarquia van reforçar la identitat han en contra dels governants Manxús. A la seva fundació, la República de la Xina reconeixia cinc grups ètnics importants: Han, hui, mongols, manxús, i tibetans, mentre que la República Popular reconeix cinquanta-sis ètnies.

No és clar fins a quin punt a l'antiga Xina es tenia el concepte de grups ètnics, ja que s'hi superposava la percepció dels altres grups com súbdits d'un regne concret. D'altra banda, milers d'anys d'imperi governat per dinasties Han han bastit una identitat comuna.[23] Molts estudiosos xinesos com per exemple Ho Ping-Ti pensen que el concepte d'una ètnia han és antic i que data de la mateixa dinastia Han.[28]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Briscoe, Pete. The Surge: Churches Catching the Wave of Christ's Love for the Nations (en anglès). Zondervan, 2010. ISBN 0310323169. 
  2. China and Africa: Stronger Economic Ties Mean More Migration, By Malia Politzer, Migration Information Source, August 2008
  3. Census and Statistics Department. «Population and Vital Events: Table 139 Population by ethnicity 2001 and 2006». Hong Kong Government. [Consulta: 2 November 2009].
  4. Global Results of By-Census 2006. Statistics and Census Service (DSEC) of the Macau Government, 2007. 
  5. Chapter 2 People and Language. The Republic of China Yearbook 2009.
  6. «Taiwanese have indigenous roots». The China Post, 2005. [Consulta: 2009-11-23].
  7. China and Africa: Stronger Economic Ties Mean More Migration, By Malia Politzer, Migration Information Source, August 2008.
  8. Latham, Kevin; Wu, Bin. «[http://www.euecran.eu/pdf/Bin%20Wu%20and%20Kevin%20Latham%20ECRAN%2018%20Oct.pdf Chinese Immigration Chinese Immigration into the EU: New Trends, Dynamics and Implications in the Era of a Rising China]» (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF) (en anglès). Conferència inaugural anual ECRAN 2011 p. 7 (taula 3), 18/10/2011. [Consulta: 12/02/2013].
  9. Eurostat Press Office. «EU27 population 502.5 million at 1 January 2011» (pdf) (en anglès). Eurostat news releases. Eurostat, 28/07/2011. [Consulta: 12/02/2013].]]
  10. Cioffi-Revilla, Claudio. «War and Politics in Ancient China, 2700 B.C. to 722 B.C.». The Journal of Conflict Resolution, vol. 39, 3, 1995, pàg. 471–472.
  11. Nyíri, Pál; Rostislavovich Savelʹev, Igorʹ. Globalizing Chinese migration: trends in Europe and Asia. Ashgate Publishing, Ltd., 2002, p. 208. ISBN 0-7546-1793-9. 
  12. Elliott, Mark C. "The Limits of Tartary: Manchuria in Imperial and National Geographies." Journal of Asian Studies 59, no. 3 (2000): 603–46.
  13. Ball, Stephen; Horner, Susan; Nield, Kevin. Contemporary Hospitality and Tourism Management Issues in China and India. Butterworth–Heinemann, 2007, p. 17. 
  14. «Population Transfer Programmes» (en anglès). Central Tibetan Adinistration, 2003. [Consulta: 20/02/2013].
  15. «Inside Tibet; cultural shift» (en anglès). [Consulta: 23/02/2013].
  16. "Some regret leaving Hong Kong, some return. June 28, 2007
  17. Matthew E. Hurles, Bryan C. Sykes, Mark A. Jobling, and Peter Forster, "The Dual Origin of the Malagasy in Island Southeast Asia and East Africa: Evidence from Maternal and Paternal Lineages," American Journal of Human Genetics 76:894–901, 2005.
  18. Genetic distances between Chinese populations calculated on gene frequencies of 38 loci.
  19. «Genetic evidence support demic diffusion of Han culture» (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF). Nature Publishing Group.
  20. Table from "Genetic evidence supports demic diffusion of Han culture". Nature (journal, 16 September 2004 issue)
  21. Table from " A spatial analysis of genetic structure of human populations in China reveals distinct difference between maternal and paternal lineages". European Journal of Human Genetics (journal, 23 January 2008 issue)
  22. «Pinghua population as an exception of Han Chinese's coherent genetic structure». Nature, 2008.
  23. 23,0 23,1 Ebrey, Patricia Surnames and Han Chinese Identity, University of Washington
  24. 24,0 24,1 «China Facts: Chinese Names» (en anglès). People's Daily Online, 19/06/2012 [Consulta: 21/03/2013].
  25. Jacques Gernet
  26. 26,0 26,1 Ye, Xiaowen. «China's Religions Retrospect and Prospect» (en anglès). China Internet Information Center, 19 febrer 2001. [Consulta: 06/03/2013].
  27. Kaup, Katherine Palmer. Creating the Zhuang: Ethnic Politics in China (en anglès). Lynne Rienner Publishers, 1 gener 2000. ISBN 1-55587-886-5. 
  28. Clayton D. Brown Research on Chinese History: Ethnology, Archaeology, and Han Identity

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ètnia han