Persecució dels cristians

Una Dirce cristiana, per Henryk Siemiradzki. Una dona cristiana és martiritzada durant el govern de Neró en aquesta recreació del mite de Dirce (pintat per Henryk Siemiradzki, 1897, Museu Nacional de Varsòvia).

La persecució dels cristians és un fet constatable tant històricament com en l'era actual. Els primers cristians van ser perseguits per la seva fe, per part dels jueus, dels quals va sorgir la religió del cristianisme, i de l'Imperi Romà, que controlava gran part de la territori a través del qual es va escampar el cristianisme primitiu. Això va continuar al segle I fins a principis del segle IV, quan la religió va ser legalitzada per Constantí I el Gran. Michael Gaddis va escriure:

L'experiència cristiana de la violència durant les persecucions paganes formà les ideologies i pràctiques que van portar a nous conflictes religiosos en el transcurs dels segles quart i cinquè ... L'experiència formativa del martiri i persecució determina les formes en què els cristians posteriorment usarien i experimentarien la violència sota l'imperi cristià. Els discursos del martiri i la persecució van formar el llenguatge simbòlic a través del qual els cristians representaven, justificaven, o denunciaven l'ús de la violència ".

Els missioners cristians, així com els neòfits que es van convertir al cristianisme han estat objecte de persecució, moltes vegades fins al punt de ser martiritzats per la seva fe. Al llarg de la història també s'ha donat que algunes denominacions del cristianisme han patit persecucions a mans d'altres cristians, sota l'acusació d'heretgia, en particular durant la Reforma Protestant del segle XVI.

Al segle 20, els cristians han estat perseguits per grups musulmans, i per estats ateus com l'URSS i Corea del Nord. En l'actualitat (a partir de 2012), segons les estimacions de l'organització cristiana missionera Open Doors del Regne Unit, s'estima que 100 milions de cristians pateixen persecució, especialment en països de majoria musulmana, com ara l'Iran i Aràbia Saudita,També han de fer front a persecucions en estats estats ateus com ara Corea del Nord, en els quals no hi ha llibertat religiosa.

En un estudi recent, citat pel Vaticà, es va informar que 75 de cada 100 persones que van morir a causa de l'odi religiós eren cristians.

Persecució a cristians pels jueus

El Nou Testament diu que els primers cristians (començant pel propi Jesús) van patir persecució a mans dels caps jueus d'aquesta època. També relata el principi de persecucions pels romans. El terme «els jueus» és usat amb freqüència en una forma indiscriminada que ha estat causa de controvèrsia.

Segons el Nou Testament, la persecució dels primers cristians va continuar després de la mort de Jesús. Pere i Joan van ser empresonats pels caps jueus, inclòs el summe sacerdot Ananies, que tot i això els va alliberar més tard (Fets 4:1-21). En un altre moment, tots els apòstols van ser empresonats pel summe sacerdot i altres saduceus, però van ser alliberats per un àngel (Fets 5:17-18). Els apòstols, després d'haver escapat, van ser portats novament davant del Sanedrí, però aquesta vegada Gamaliel (un rabí fariseu bon coneixedor de la literatura rabínica) va convèncer al Sanedrí d'alliberar-los (Fets 5:27-40).

La raó més probable de la persecució va ser, per part dels jueus, l'evident heretgia que representava la doctrina cristiana des d'un punt de vista tradicionalment jueu, ja que entre altres coses, la idea d'un Déu-Home xocava de front amb el seu fortament arrelat monoteisme (Això es percep clarament en la narració bíblica dels fets dels primers cristians). És deduïble a més que a oïdes romans, la predicació dels cristians sobre l'imminent retorn del Rei dels Jueus i l'establiment del seu regne, era sediciosa. Els romans van donar als jueus en aquest temps un autogovern limitat, les principals obligacions dels líders jueus eren recaptar impostos per a Roma i mantenir l'ordre civil. Així, els líders jueus haurien de suprimir qualsevol conversa sediciosa, i la que tinguin com això el pensament cristià, va ser un potent motor per plantar a Roma la llavor de l'odi a l'incipient cristianisme.

Mort d'Esteve

El Nou Testament relata la lapidació d'Esteve (Fets 6:8-7:60) per membres del Sanedrí. Esteban és recordat en el cristianisme com el primer màrtir (derivat de la paraula grega màrtÿros que significa 'testimoni').

Saule-Pau de Tars

L'execució d'Esteve va ser seguida d'una gran persecució de cristians (Fets 8:1-3), dirigida per un fariseu anomenat Saule de Tars, que envià molts cristians a la presó. Segons el Nou Testament, aquesta persecució va continuar fins que Saule es va convertir al cristianisme (i va canviar el seu nom a Pau), després de dir que havia vist una llum brillant i sentit la veu de Jesús en el camí cap a Damasc, on estava viatjant per empresonar més cristians (Fets 9:1-22).

Fets 9:23-25 ​​diu que «els jueus» a Damasc van tractar llavors de matar Pau. Estaven esperant a les portes del poble, però els va evadir en ser baixat sobre el mur de la ciutat en una cistella per altres cristians i després va escapar cap a Jerusalem. Comprensiblement, va tenir dificultat al principi per convèncer els cristians de Jerusalem que ell, el seu antic perseguidor, s'havia convertit i que ara estava sent perseguit al seu torn (Fets 9:26-27). Es va produir un altre atemptat contra la seva vida, aquesta vegada per «els grecians» (KJV), referint-se a un grup de jueus hel·lenistes (Fets 9:29), a qui ell va debatre mentre estaven dins i al voltant de Jerusalem.

Persecució a cristians en l'Imperi Romà

Al principi, els romans van considerar el cristianisme com una nova secta jueva. A part de les esporàdiques persecucions de Neró i Domicià, durant el segle I els cristians es van haver d'enfrontar amb més freqüència amb l'animadversió dels escribes fariseus, rectors del judaisme, que amb les autoritats romanes.

Prenent com a base diversos testimonis s'afirma que durant la segona meitat del segle I, tot el segle II i fins al segle IV, els cristians van ser també perseguits per autoritats de l'Imperi Romà, que considerava als cristians, ja sigui com a jueus sediciosos (recordant que l'any 70 els jueus van armar una revolta a Judea que va originar la destrucció de Jerusalem i la deportació dels jueus del seu territori a mans romanes), o com a rebels polítics. L'historiador Suetoni esmenta les revoltes causades a Roma en temps de l'emperador Claudi "per un tal Cresto", a qui cal identificar amb Crist, les doctrines havien d'haver estat divulgades per emigrants o esclaus jueus a Roma. Així mateix, Tàcit en els seus Anals parla de la persecució als cristians ("nom que prenen d'un tal Crist"), per part de Neró.

Tertul·lià, en la seva "Apologia contra els gentils", escrita l'any 200, explica quins eren els delictes que la fama imputava als cristians:

«	"Que en la nocturna congregació sacrifiquem i ens mengem un nen. Que en la sang del nen degollat ​​mullem el pa i xopat en sang mengem un tros cadascun. Que uns gossos que estan lligats als candelers els derroquen forcejant per aconseguir el pa que els llancem banyat en sang del nen. Que en les tenebres que ocasiona el forcejament dels gossos, alcavots de la malaptesa, ens barregem impiament amb les germanes o les mares. D'aquests delictes ens pregona reus la veu clamorosa popular, i encara que fa temps que se'ls imputa la fama, fins avui no ha tractat el Senat d'esbrinar"	»
— Tertulià, Apologia, c.7

Els gentils assimilaven les reunions nocturnes dels cristians a ritus orientals dels "misteris", com els d'Eleusis i Samos, arrelats en les pràctiques màgiques, els misteris de Cibeles , els d'Isis, originaris d'Egipte, o els de Mitra, procedents de Pèrsia, que van aconseguir notable difusió fins i tot a Espanya i en especial a la costa catalana.

En aquest context, cal recordar que es va fer costum entre diversos emperadors romans el fet d'erigir estàtues pròpies en les diverses ciutats de l'imperi, i en autoproclamar-se déus o fills de déus (sota el títol de senyor de senyors) als quals els seus súbdits havien de respectar. Un signe exemplar d'això era l'obligació d'adorar o si més no agenollar-se davant les estàtues dels emperadors en les ciutats on es trobessin. Els cristians, prenent com principi el que Jesús és l'únic Senyor de senyors, i l'únic fill del Déu veritable, es negaven a prendre tals actituds. Els romans, abans de jutjar les seves creences, veurien en aquests gestos les actituds d'una rebel·lió política contra l'imperi, la qual cosa va originar diverses persecucions contra els cristians en aquesta època.

Hi va haver deu grans persecucions romanes contra el Cristianisme, denominades generalment amb el nom dels emperadors que les van decretar: les de Neró, Domicià, Trajà, Marc Aureli, Septimi Sever, Maximí el Traci, Deci, [Valerià, Aurelià i Dioclecià.

Atès que el cristianisme era considerat il·legal en l'imperi, els cristians havien d'ocultar-se. Les seves reunions serien llavors secretes i són famoses les catacumbes de la ciutat de Roma, on es diu que els cristians es reunientot i que segons els testimonis cristians conservats, les catacumbes no eren el mitjà més utilitzat per amagar-se, ja que la major part de les reunions de culte, es farien secretament en les mateixes cases dels fidels. Per identificar haurien utilitzat símbols que a ulls romans no fossin evidents, com el símbol del Peix (Ichthys, o IXΘΥΣ en grec), acrònim que significava per a ells Jesucrist, Fill de Déu, Redemptor.

La persecució de Neró, 64-68

Una de les més famoses i potser la més primerenca és l'originada per l'emperador Neró, al voltant del qual es va originar la llegenda de la seva autoria de l'incendi que va acabar amb diversos barris de la ciutat de Roma. L'historiador Tàcit va escriure a principis del segle II que, davant la remor popular que l'incendi s'havia originat per ordre superior, va trobar en els cristians els bocs expiatoris que en principi van satisfer la ira del populatxo. Van ser cruelment reprimits, segons Els Anals de Tàcit. Suetoni, un altre escriptor prominent de principis del segle II corrobora aquesta versió, i assenyala que entre les obres públiques de Neró s'explicava que "va perseguir els cristians". Aquesta seria una de les raons que van portar a cristians com Pere o Pau a la mort a Roma, un fet del que parlen escriptors cristians dels primers segles com ara Climent.

La persecució de Domicià, 81-96

Un altre emperador que es recorda per la seva crueltat amb els cristians va ser Domicià, entre els anys 81 i 96. Entre els nombrosos cristians martiritzats durant aquesta persecució hi havia Simeó, bisbe de Jerusalem, que va ser crucificat. Flàvia, filla d'un senador romà, va ser així mateix desterrada al Pont, i es va dictar una llei que deia: "Que cap cristià, un cop portat davant un tribunal, quedi exempt de càstig sense que renunciï a la seva religió".

La persecució de Trajà, 109-111

Entre el 109 i el 111 dC, Plini el Jove va ser enviat per l'emperador Trajà (98-117) a la província de Bitínia com a governador. Durant el seu mandat, Plini troba als cristians, i escriu a l'emperador sobre ells. El governador va indicar que havia ordenat l'execució de diversos cristians. No obstant això, no estava segur de què fer amb aquells que van dir que ja no eren cristians, i va demanar consell a Trajà. L'emperador va respondre que els cristians no han de ser buscats i que les acusacions anònimes han de ser rebutjades com una mostra "indigna de la nostra època", i si es retracten i "adoren als nostres déus", han de ser alliberats. Els que persisteixin, però, han de ser castigats.

La persecució de Marc Aureli, 161-180

Part del problema que els cristians van tenir durant aquesta època, va ser en gran part provocat pel populatxo, que va saquejar a les comunitats cristianes d'Àsia Menor fundades per l'Apòstol Pau. No obstant això, la condemna de Marc Aureli al cristianisme, va tenir repercussions tan conegudes com la condemna a mort de Justí, que va passar durant aquesta època. La Persecució de Lió, que va ser precedida per la violència col·lectiva, incloent assalts, robatoris i lapidacions (Eusebi, Història eclesiàstica 5.1.7), va provocar l'aniquilació de la florent cristiandat d'aquesta ciutat (segons es va dir, per ateisme i immoralitat). Altres cristians coneguts van ser torturats i martiritzats en aquest moment, com Potí o Blandina.

La persecució de Septimi Sever, 202-210

Un altre emperador sota qui els cristians van sofrir terriblement fou Septimi Sever que va governar des del 193-211. Durant el seu regnat, Climent d'Alexandria va deixar escrit: "Molts màrtirs són cremats cada dia, confinats o decapitats, davant els nostres ulls."

Septimi Sever va usar la persecució com a pretext per atribuir als cristians la pesta i la fam que assolaven l'imperi, en aquesta persecució, especialment violenta, van patir martiri Santa Cecília i el seu marit Valerià i va tenir lloc el famós episodi de la Legió XII Fulminata.

L'emperador Sever potser no estava personalment en contra dels cristians, però l'església estava guanyant poder i l'adhesió massiva de fidels va conduir al sentiment popular anti-cristià i la seva persecució a Cartago, Alexandria, Roma i Corint aproximadament entre el 202 i el 210.

En el 202 Septimi va promulgar una llei que prohibia la difusió del cristianisme i el judaisme. Aquest va ser el primer decret universal que prohibia la conversió al cristianisme. Van esclatar violentes persecucions a Egipte i Àfrica del Nord. Leònides, defensor del cristianisme, va ser decapitat. El seu fill Orígenes va ser perdonat perquè la seva mare va amagar la seva roba. Una jove va ser cruelment torturada i després cremada en una caldera de brea ardent amb la seva mare. Perpètua i Felicitat van ser martiritzades durant aquest temps, igual que molts estudiants d'Orígenes d'Alexandria.

La persecució de Maximí, 235

Maximí el Traci va iniciar una persecució dirigida principalment contra els caps de l'Església en l'any 235. Una de les seves primeres víctimes va ser Poncià, que amb Hipòlit va ser desterrat a l'illa de la Sardenya.

La persecució de Deci, 250-251

La persecució de Deci va llançar nombrosos eremites als boscos; entre els seus màrtirs s'hi compten el papa Sant Fabià i Santa Àgata, el cèlebre Orígenes va patir tals turments que va morir després a conseqüència d'ells. La persecució dels cristians es va estendre a tot l'Imperi durant el regnat de Deci i va marcar de manera duradora a l'església cristiana.

El gener de 250, Deci va publicar un edicte pel qual es requeria que tots els ciutadans fessin un sacrifici per a major glòria de l'emperador en la presència d'un oficial romà i així obtenir un certificat (Libellus) que demostrés que l'havien fet. En general, l'opinió pública condemnava la violència del govern i s'admirava de la resistència passiva dels màrtirs de manera que el moviment cristià es va enfortir. La persecució de Deci va cessar en 251, pocs mesos abans de morir.

La persecució de Deci va tenir repercussions duradores per a l'Església: com han de ser tractats els que havien comprat un certificat o havien fet realment el sacrifici? Sembla que en la majoria de les esglésies, els apòstates van ser acceptats de nou al si de l'església, però alguns grups se'ls va negar l'entrada a l'església. Això planteja importants qüestions sobre la naturalesa de l'Església, el perdó, i l'alt valor del martiri. Un segle i mig més tard, Sant Agustí va discutir amb un influent grup anomenats donatistes, que es va separar de l'Església Catòlica perquè aquesta va abraçar als que s'havien acovardit.

Gregori de Tours glossa les persecucions en la seva Història dels francs:

«	Sota l'emperador Deci moltes persecucions es van aixecar contra el nom de Crist, i va haver tal massacre dels creients que no podien ser explicades. Babillas, bisbe d'Antioquia, amb els seus tres petits fills, Urbà, Prilidà i Epoló, i Sixt, bisbe de Roma, Llorenç, un ardiaca, i Hipòlit, es perfecciona pel martiri, ja que va confessar el nom del Senyor. Valentinià i Novacià eren els caps heretges més actius en contra de la nostra fe, i animaven l'enemic. En aquest moment, set homes van ser ordenats com a bisbes i enviats als gals a predicar, com la història del martiri del sant màrtir Saturní refereix. Perquè diu: "Al consolat de Deci i Grat, com la memòria fidel, recorda, la ciutat de Tolosa, va rebre al sant Saturní com el seu primer i més gran bisbe". Aquests bisbes van ser enviats: Catià bisbe de Tours, Tròfim bisbe d'Arles, Pau bisbe de Narbona, Saturní bisbe de Tolosa, Dionís bisbe de París; Etremoni bisbe de Clermont, Marcial bisbe de Llemotges.	»
— Llibre 1, cap.30

Els escrits de Cebrià, bisbe de Cartago, aporten llum sobre les conseqüències de la persecució de Deci a la comunitat cristiana cartaginesa.

La persecució de Valerià 256-259

Sota el regnat de Valerià, que va pujar al tron ​​en 253, tots els clergues cristians van ser obligats a sacrificar als déus romans. En un edicte de 257, el càstig va ser l'exili, en 258, el càstig era la mort. Senadors cristians, cavallers i dames van ser també obligats a sacrificar, sota pena de fortes multes, reducció de rang i, més tard, la mort. Finalment, es va prohibir a tots els cristians visitar els seus cementiris. Entre els executats per Valerià es troben: Sant Cebrià, bisbe de Cartago, i Sixt II, bisbe de Roma. Segons una carta escrita per Dionisi durant aquest temps, "homes i dones, joves i ancians, donzelles i matrones, soldats i civils, de tota edat i raça, alguns per la flagel·lació i el foc, altres per l'espasa, han conquerit en la lluita i guanyat les seves corones." La persecució va acabar amb la captura de Valerià per Pèrsia. El seu fill i successor Gal·liè, va revocar els edictes del seu pare.

Una ordre d'arrestar un cristià, de data 28 de febrer 256, es va trobar entre els Papirs d'Oxirinc (P. Oxy 3035). En el document no es detallen els motius de la detenció.

La persecució de Dioclecià, La gran persecució 303-313

La persecució de Dioclecià va ser la més greu, ja que aquest va voler reformar l'imperi en tots els aspectes i una part molt essencial de la seva política era reforçar el culte imperial. La instigació d'això li vingué dels cèsars Maximià i Galeri; fins i tot ciutats senceres cristianes van ser arrasades. Va ser tan llarga aquesta persecució que va ser anomenada l'Era dels Màrtirs, i entre els més cèlebres s'hi compten diversos papes, Sant Sebastià, Sant Pancraç i Santa Agnès.

La persecució de Julià

Julià l'Apòstata, va ser l'últim emperador pagà de l'Imperi Romà. Es va criar en un moment en què el paganisme estava en declivi, a Roma. En ser proclamat august l'any 361, Julià immediatament va declarar la seva fe als antics déus romans i va començar a provocar un renaixement pagà. No obstant això, va ser assassinat a Pèrsia l'any 363 i el seu intent de restaurar el paganisme finalment va fracassar.

Julià va utilitzar molts mètodes per trencar subtilment l'Església. Va recordar als bisbes que havien estat desterrats per ensenyaments herètiques, el clergat va ser desposseït del seu dret a viatjar per compte de l'Estat (com ho havien fet anteriorment) i va prohibir als cristians ensenyar obres clàssiques com ara la Ilíada o l'Odissea. Julià va ser substituït per l'emperador cristià Jovià.

La persecució dels cristians durant l'edat mitjana

La persecució dels cristians pels perses i els jueus durant les guerres romano-perses

L'establiment de la dinastia sassànida el 226 va suposar també l'establiment com a religió d'estat del mazdeisme. Els cristians de Pèrsia van començar a ser perseguits sota Ardaixir I.

Al segle següent, Constantí I el Gran, l'emperador romà que va donar llibertat religiosa als cristians (va romandre pagà i no es va fer cristià al final de la seva vida) fou vist com el protector natural dels cristians de Pèrsia. El cap dels cristians de Pèrsia, el catolicós (katholikos) Simó Barsabba, i el teòleg Afraat, no amagaven les seves simpaties per l'emperador i per l'imperi Romà. Armènia havia esdevingut cristiana el 301 (quan es va batejar el rei Tiridates III d'Armènia, antic perseguidor dels cristians) va ser objectiu dels perses des del 338 (la van conquerir el 352), el mateix any en què els perses van començar a atacar Nisibe que en pocs anys va patir tres setges (338, 346 i 350). El 340 els mazdaistes van començar una gran persecució de cristians que va durar fins el 379.

La guerra entre Pèrsia i Roma no havia anat be pels romans però el 363 Julià l'Apòstata va agafar personalment la direcció de la guerra i va capgirar la situació. Després de passar per Rakka (Callinicum) i Circesium, va creuar el Khabur (Chabouras) i va entrar a Mesopotàmia, va baixar en direcció sud-est i va conquerir Pirisabora (Anbar) derrotant a l'exèrcit persa en diversos xocs, arribant fins a les runes de Selèucia del Tigris; va creuar el riu Tigris i va arribar davant de Ctesifont que no va gosar a atacar, pujant llavors seguint el riu cap a Assíria. Un atac dels perses fou rebutjat per Julià el 16 de juny del 363 però en un dels combats menors aïllats, Julià, que era valent i temerari fins a l'extrem i s'arriscava més del normal, va morir (27 de juny). Jovià, el seu successor, va pactar amb Sapor II i va ordenar la retirada a canvi de la pau; va haver d'entregar (retornar) les cinc províncies del Tigris capturades per Dioclecià i Galeri, i el nord-est de Mesopotàmia incloent Sindjar i Nisibe i va haver de reconèixer l'establiment del protectorat persa a Armènia on el rei Arshak II d'Armènia fou executat aviat (vers el 368) i encara que el 370 Valent va restablir al seu fill Pap d'Armènia, cristià, en el tron el domini romà fou precari. El 374 el rei Pap d'Armènia, tot i ser lleial als romans, fou eliminat per ordre de l'emperador que va fer posar al tron a Varasdat d'Armènia que va durar fins el 378 quan el rei va fugir i es va establir una regència.

Sapor II de Pèrsia va morir el 379. Llavors van acabar les persecucions religioses. El seu successor Ardashir II va tenir un regnat marcat pels conflictes amb els grans nobles, que finalment el van destronar. Sapor III (383-388) va signar la pau amb Roma i fou finalment assassinat pels grans nobles el 388 i el va succeir Bahram IV (388-399) que va haver de lluitar contra els huns heftalites al Khurasan i part de Pèrsia; potser per això va signar un tractat de pau (entre el 387 i el 390) amb l'Imperi Romà, pel qual els romans renunciaven al protectorat d'Armènia de la qual van conservar algunes províncies occidentals (Erzerum, Martiròpolis, Sofene (Kharput), Sofanene (Sud de Martiròpolis i est d'Amida), Astianene i Balabitene.

Yezdegerd I va seguir una política d'amistat amb Roma, i fou tolerant envers els cristians. Va rebre a la seva cort al bisbe Marutha de Martiròpolis al que va autoritzar un concili a Selèucia del Tigris el 410, en el qual l'església cristiana persa va adoptar els canons de Nicea. El rei va autoritzar als cristians la construcció d'esglésies i el lliure exercici del culte. Un patriarcat es va establir a Selèucia-Ctesifont, amb metropolitans a Beit Lapat (Gundixapur), Part de Maichan (Messene, prop de Basra), Karka de Beit Slokh (Kirkuk), Bei Garmal (Arbela) i Nisibe. Hi havia 30 bisbats ordinaris, alguns en terres ètnicament perses. El patriarca Yahballaha I (415-420) fou fins i tot enviat pel rei com ambaixador a Constantinoble, "per la concòrdia dels dos imperis" (417/418). Alguns excessos dels cristians que van cremar pires dels mazdaistes, van provocar una certa repressió però només de caire local, vers el 420.

D'acord amb Antíoc, un monjo del segle setè a Palestina, poc després que l'exèrcit persa va entrar a Jerusalem l'any 614, es va dur a terme un saqueig i sacrilegi sense precedents. Església rere església va ser incendiada i innombrables objectes cristians van ser robats o danyats per l'incendi posterior. Atès que Cosroes II generalment practicava la tolerància religiosa i tractava els cristians amb respecte, no se sap per què Xahrbaraz va ordenar tal massacre. Una de les raons podria haver estat simplement la ràbia de Xahrbaraz per la resistència que li havia ofert la població cristiana de Jerusalem.

Els relats dels primers cronistes cristians suggereixen que 26.000 jueus rebels van entrar als carrers de la ciutat. Alguns cristians de Jerusalem van ser portats captius, reunits i assassinats en massa pels jueus. L'historiador grec Antíoc escriu que els cristians captius s'havien reunit prop del dipòsit de Mamil.la i els jueus es van oferir a ajudar-los a escapar de la mort si "es convertien en jueus i negaven a Crist". Els captius cristians es va negar, i els jueus encoleritzats, com que havien comprat els cristians als perses, els van massacrar al moment. Antíoc escriu: Llavors els jueus ... igual que abans havien comprat el Senyor als jueus amb plata, així van adquirir els cristians del dipòsit; van donar la la plata als perses, i van comprar un munt de gent cristiana i els van escorxar com ovelles. D'acord amb Antíoc, el nombre total de cristians morts fou de 66.509, dels quals 24.518 cadàvers van ser trobats a Mamil.la, molts més que els que es troben en cap altre lloc a la ciutat. Altres fonts donen una xifra de 60.000 morts. Els jueus destruiren les esglésies cristianes i els monestirs, van cremar els llibres i van matar als monjos i sacerdots. Segons els arqueòlegs israelians, no hi va haver destrucció d'esglésies. El 1989 va ser descoberta una fossa d'enterrament massiu a la cova de Mamil.la per l'arqueòleg israelià Ronny Reich.

La persecució dels cristians en els primers califats i califats medievals

En general, als cristians subjectes al govern islàmic se'ls va permetre practicar la seva religió amb algunes notables limitacions (vegeu Pacte d'Umar). Com a Gent del Llibre se'ls va atorgar l'estatus de dhimmi (juntament amb jueus i mandeus), que, tot i ser inferior a la situació dels musulmans, va ser més favorable que la difícil situació dels partidaris de les religions no abrahàmiques, com els zoroastrians i els pagans.

De vegades, tenien lloc pogroms anti-cristians. En la xaria, els no musulmans estan obligats a pagar l'impost de la jizya, el que va suposar una proporció significativa d'ingressos per a l'Estat islàmic i va convèncer a molts cristians a convertir-se a l'Islam (Stillman (1979), p. 160.). D'acord amb l'escola de la xaria hanafí, el testimoni d'un no musulmà (com un cristià) no es considerava vàlid contra el testimoni d'un musulmà. Altres escoles diferien d'aquesta opinió. Als cristians no se'ls permetia casar-se amb una dona musulmana sota la xaria. Els homes musulmans d'altra banda se'ls va permetre casar-se amb dones cristianes. Els cristians sota domini islàmic tenien dret a convertir-se a l'Islam o a qualsevol altra religió, mentre que un murtad, o apòstata de l'Islam, encarava sancions greus o fins i tot hadd, el que podria incloure la pena de mort.

Tamerlà instigà les matances a gran escala dels cristians a Mesopotàmia, Pèrsia, Àsia Menor i Síria al segle XIV. La majoria de les víctimes eren assiris, arameus i armenis, membres de l'Església Assíria Oriental i Esglésies ortodoxes, el que va portar a la destrucció de la majoria de la població assíria al nord de Mesopotàmia.

Persecució medieval de l'heretgia cristiana

A l'edat mitjana l'Església Catòlica Romana es va moure per suprimir l'heretgia dels càtars, un cop el Papa hagué sancionat una croada contra els albigesos, durant el curs de la qual es va dur a terme la massacre de Béziers, amb entre set i vint mil morts. El llegat papal Arnau Amalric, quan se li va preguntar com els catòlics podien distingir-se dels càtars una vegada que la ciutat va caure, va pronunciar la seva famosa resposta: "Mateu-los a tots, Déu reconeixerà els seus". Durant el període de vint anys d'aquesta campanya s'estima que entre 200.000 i 1.000.000 de persones van ser assassinades.

Jan Hus, un predicador de la reforma de Bohèmia, va ser cremat en la foguera el 6 de juliol de 1415. El Papa Martí V va publicar una butlla el 17 març del 1420, que proclamava la croada "de la destrucció dels wycliffites, hussites i la resta d'heretges a Bohèmia".

Les croades a l'Orient Mitjà també es van estendre a la conquesta de l'Església Ortodoxa Oriental per part dels cristians pels catòlics romans i van tractar de suprimir l'Església Ortodoxa. El valdesos van ser també perseguits per l'Església Catòlica, però han sobreviscut fins al dia d'avui.

Primer període modern (1500 a 1815)

Reforma

Acte de fe de Valladolid, Espanya, en què catorze cristians van ser cremats en una estaca per la seva fe luterana, el 21 de maig del 1559

La reforma va donar lloc a un llarg període de guerres i violència comunal entre faccions catòliques i protestants, la qual cosa va donar lloc a massacres i va obligar a la supressió dels punts de vista alternatius per la facció dominant en gran part d'Europa.

Anticatolicisme

L'anticatolicisme es va iniciar oficialment el 1534 durant la reforma anglicana; l'Acta de Supremacia va fer del rei d'Anglaterra l'únic cap suprem a la terra de l'Església d'Anglaterra. Qualsevol acte d'adhesió a aquesta última es va considerar traïció. Va ser sota aquest acte que Thomas More va ser executat. El menyspreu de la reina Elisabet envers els missioners jesuïtes va donar lloc a moltes execucions a Tyburn. Com a càstig per la rebel·lió de 1641, gairebé totes les terres propietat de catòlics irlandesos van ser confiscades i donades als colons protestants. En virtut de les lleis penals cap catòlic irlandès podria seure al Parlament d'Irlanda, tot i que al voltant del 90% de la població d'Irlanda era nativa catòlica irlandesa, quan la primera d'aquestes prohibicions es va introduir en 1691.La lluita entre catòlics i protestants ha estat considerada en gran part com la causa del conflicte nord-irlandès.

Aquesta actitud es va dur a les colònies angleses a Amèrica, que finalment es van convertir en els Estats Units. En aquestes colònies, el catolicisme es va introduir amb l'assentament de Maryland el 1634; aquesta colònia ofereix un rar exemple de tolerància religiosa en una època bastant intolerant, particularment entre altres colònies angleses que sovint exhibeixen un fort protestantisme militant. (Vegeu la Llei de Tolerància de Maryland, i té en compte la preeminència de l'Arxidiòcesi de Baltimore en els cercles catòlics.), Però, en el moment de la Revolució Americana, els catòlics formaven menys d'un % de la població de les tretze colònies.

Anti-ortodòxia oriental

En 1656, Macari III Zaim, que era el Patriarca grec d'Antioquia, es lamentava de les atrocitats comeses pels polonesos catòlics contra els seguidors de l'Església Ortodoxa Grega. Macari va ser citat dient que setanta o vuitanta mil seguidors de l'ortodòxia oriental van perdre la vida sota les mans dels catòlics. El Patriarca grec Macari desitjava la sobirania turca per damunt de la subjugació catòlica, i ho deia així:

Déu perpetuarà l'imperi dels turcs pels segles dels segles ! Es dediquen a cobrar impostos i no es fiquen en disputes religioses, ja sigui amb súbdits cristians o nazarens, jueus o samaritan, mentre que els polonesos maleïts no es van acontentar amb els impostos i els delmes dels germans de Crist ...

Antiprotestantisme

Massacre del dia de Sant Bartomeu

La lluita contra el protestantisme es va originar en una reacció de l'Església Catòlica en contra de la Reforma Protestant del segle XVI. Els protestants van ser denunciats com a heretges i foren objecte de persecució en aquests territoris, com Espanya, Itàlia i els Països Baixos, per par de la Inquisició, en la qual els catòlics van ser el poder dominant. Aquest moviment va ser orquestrat pels Papes i prínceps, igualq que la Contrareforma. Això va donar lloc a guerres de religió i a erupcions d'odi sectari com la Massacre del dia de Sant Bartomeu de 1572.

La persecució dels anabaptistes

Quan les disputes entre luterans i catòlics romans van arribar a una dimensió política, ambdós grups van veure altres grups de dissidents religiosos que estaven sorgint com un perill per a la seva pròpia seguretat. La primerenca "Täufer" (lit. "Baptistes") van ser rebuda amb desconfiança i rebutjada per ambdós partits religiosopolítics. La persecució religiosa fou sovint perpetrada com a mitjà de control polític, i això es fa evident amb el Tractat d'Augsburg en 1555. Aquest tractat atorga base legal per a la persecució dels anabaptistes.

Xina

A partir de finals del segle 17, el cristianisme va ser prohibit durant almenys un segle a la Xina per l' emperador Kangxi de Dinastia Qing després de Papa va prohibir als catòlics xinesos de venerar els seus familiars o Confuci. Durant la rebel·lió dels bòxers, boxejadors contra cristians i musulmans Valents de Kansú que serveixen en l'exèrcit xinès cristians atacats.

Durant l'Expedició al Nord, el Kuomintang va incitar contra els estrangers, sentiment anti-occidental. Els retrats de Sun Yat-sen va substituir el crucifix en diverses esglésies, pòsters KMT va proclamar: "Jesucrist ha mort. Per què no adorar una cosa viva, com el nacionalisme?". Els missioners estrangers van ser atacats i anti disturbis estrangers esclatar..

Durant l'Expedició al Nord, el 1926, a Guangxi, musulmà General Bai Chongxi va conduir a les seves tropes a la destrucció dels temples budistes i trencant els ídols, convertint els temples a les escoles i la seu del partit Kuomintang.Es va informar que gairebé tots els monestirs budistes a Guangxi van ser destruïts per Bai d'aquesta manera. Els monjos van ser retirats. . Bai encapçalar una onada d'anti-estrangerisme a Guangxi, atacant als estrangers d'Amèrica, Europa i altres i missioners, i en general fent la província insegur per als estrangers. Els occidentals fugit de la província, i alguns cristians xinesos van ser atacats també com agents imperialistes..

Japó

Tokugawa Ieyasu va assumir el control del Japó en 1600. Com Toyotomi Hideyoshi, que no li agradava les activitats cristianes al Japó. El shogunat Tokugawa finalment va decidir prohibir el catolicisme, en 1614 i en el segle de mid-17th exigia l'expulsió de tots els missioners europeus i l'execució de tots els conversos. Això va marcar la fi del cristianisme obert al Japó. El Rebel·lió Shimabara, dirigida per un jove Japonès cristià noi anomenat Amakusa Shiro Tokisada, es va dur a terme el 1637. Després que el Castell de Hara va caure, les forces del shogunat decapitat uns 37.000 rebels i simpatitzants. Cap tallada Amakusa Shiro va ser portat a Nagasaki Per a la seva exhibició pública, i tot el complex en Hara castell va ser cremat a la terra i enterrats juntament amb els cossos de tots els morts

Molts dels cristians al Japó va continuar durant dos segles per mantenir la seva religió com Kakure Kirishitan, o els cristians ocults, sense cap tipus de sacerdots o pastors. Alguns dels que van ser assassinats per la seva fe són venerats com a màrtirs del Japó.

Encara que el cristianisme se li va permetre més tard durant l'era Meiji, els cristians van ser perseguits de nou durant el període de sintoisme estatal, i fins i tot en els cristians del segle 21 sovint s'espera que treballin els diumenges i Nadal.

Índia

Vegeu també: Violència anticristiana en l'Índia

La ruta del Fort de Jamalabad. Els catòlics mangaloreans havien viatjat a través d'aquesta ruta en el seu camí cap a Seringapatam

Malgrat el fet que hi ha hagut relativament pocs conflictes entre musulmans i cristians a l'Índia, en comparació amb les que hi ha entre els musulmans i els hindús o musulmans i sikhs, la relació entre musulmans i cristians han estat de vegades turbulent. Amb l'arribada del colonialisme europeu a l'Índia al llarg dels segles 16, 17 i 18, els cristians van ser perseguits sistemàticament en uns quants regnes musulmans van governar a l'Índia. Persecució d'avui en dia també hi ha duta a terme pels nacionalistes hindús. Un informe de Human Rights Watch va assenyalar que hi ha un augment de la violència anti-cristiana a causa de Hindu nacionalisme i Narula Smita, investigadora de la Divisió d'Àsia de Human Rights Watch va declarar que "els cristians són el nou boc expiatori en les lluites polítiques de l'Índia. Sense una acció immediata i decisiva pel govern, les tensions comunals seguiran sent explotats amb fins polítics i econòmics ".

Potser els actes més infames de la persecució contra els cristians per part de musulmans va ser comès per Tippu Sultan, el governant de la Regne de Mysore contra els catòlics mangaloreans comunitat de Mangalore i la antic South Canara districte a la costa sud-oest de l'Índia. Tippu tenia fama de ser molt anti-cristià. El captiveri dels catòlics Mangalorean a Seringapatam, va començar el 24 de febrer de 1784 i va acabar el 4 de maig de 1799.

El Manuscrit Bakur l'informa que ha dit: "Tots Musalmans s'han d'unir junts, i tenint en compte l'aniquilació dels infidels com un deure sagrat, el treball al màxim del seu poder, per aconseguir aquest tema." Poc després del Tractat de Mangalore el 1784, va obtenir el control de Tippu Canara He donat ordres per confiscar els cristians de Canara, confiscar les seves propietats, i deportar a Seringapatam, la capital del seu imperi, a través de la ruta del Fort de Jamalabad. No hi havia sacerdots entre els captius. Juntament amb el P. Miranda, els 21 sacerdots detinguts es van emetre ordres d'expulsió a Goa, una multa de Rs 2 lakhs i amenaçat de mort a la forca, si és que alguna vegada tornada.

Tippu va ordenar la destrucció de 27 esglésies catòliques. Entre ells es trobaven l'església de Nossa Senhora de Rosario Milagres a Mangalore, Seminari P. Miranda en Muntanya Mariano, l'Església de Jesu Marie Jose a Omzoor, la Capella de Bolar, l'Església de Merces a ullal, Imaculata Conceiciao a Mulk, Sant Josep a Perar, La nostra Senyora dels Remeis a Kirem, Sant Llorenç a Karkal , Rosario a Barkur, Immaculada Conceciao a Baidnur. Tots van ser arrasades, amb l'excepció de Igreja dóna Santa Creu Hospet, també conegut com Hospet Església a Hospet, a causa dels bons oficis de la Chauta Raja de Moodbidri.

D'acord amb Thomas Munro, un soldat escocès i el primer col·lector de Canara, al voltant de 60.000 d'ells, gairebé el 92 per cent de tota la comunitat Mangalorean Catòlica, van ser capturats, només 7.000 es va escapar. Francis Buchanan dóna els nombres com 70.000 capturats, d'una població de 80.000, amb 10.000 escapar. Es van veure obligats a pujar gairebé 4.000 feet (1,200 m ) a través de les selves de les Ghats Occidentals. Hi havia 210 milles (340 km) des Mangalore a Seringapatam, i el viatge va durar sis setmanes. Segons els registres del govern britànic, 20.000 d'ells van morir en la marxa cap a Seringapatam. Segons James Scurry, un oficial britànic, que va estar captiu junt amb els catòlics mangaloreans, 30.000 d'ells van ser convertits per força a l'Islam. Les dones joves i les nenes es van casar per la força amb els musulmans que hi vivien. Els joves que van oferir resistència van ser desfigurats arrencant-los el nas, el llavi superior, i les orelles. Segons el Sr Silva de Gangolim, un supervivent de la captivitat, si una persona que s'havia escapat de Seringapatam es troba, el càstig a les ordres de Tippu va ser el tall de les orelles, el nas, els peus i una mà.

L'arquebisbe de Goa, va escriure el 1800, "és notòriament coneguda en tota Àsia, i totes les altres parts del món de l'opressió i el patiment experimentat pels cristians en el domini del Rei de Kanara, durant la usurpació d'aquest país per Tipu Sultan d'un odi implacable que tenia en contra seu que professaven el cristianisme. "

The British officer James Scurry, who was detained a prisoner for 10 years by Tipu Sultan along with the Mangalorean Catholics

Invasió Tippu Sultà de la Malabar Coast va tenir un impacte advers en la Sant Tomàs Christian comunitat de la costa Malabar. Moltes esglésies en Malabar i Cochin van ser danyats. L'antic seminari sirià Nasrani en Angamaly que havia estat el centre de l'educació religiosa catòlica durant diversos segles va ser arrasada pels soldats de Tippu. Molts segles d'antiguitat manuscrits religiosos es van perdre per sempre. L'església es va traslladar més tard a Kottayam on encara existeix fins ara. L'església Mor Sabor a Akaparambu i Martha Mariam Església unida al seminari van ser destruïts també. Tippu foc de l'exèrcit conjunt a l'església de Palayoor i va atacar a l'Església Ollur el 1790. Furthernmore, l'església i el seminari Arthat Ambazhakkad també va ser destruït. En el transcurs d'aquesta invasió, molts de Sant Tomàs cristians van ser assassinats o convertits per força a l'Islam. La major part del coco, les plantacions de nous de areca, pebre i marañón en poder del Sant Thomas Christian camperols van ser també destruïts indiscriminadament per l'exèrcit invasor. Com a resultat, quan l'exèrcit de Tippu envair àrees Guruvayur i adjacents, la comunitat cristiana sirià va fugir Calicut ciutats i petits com Arthat de nous centres com Kunnamkulam, Chalakudi, Ennakadu, Cheppadu, Kannankode, Mavelikkara, etc on ja havia cristians. Se'ls va donar refugi per Sakthan Tamburan, el governant de Cochin i Thirunal Karthika, el governant de Travancore, que els va donar terres, plantacions i va encoratjar als seus negocis. Coronel Macqulay, el resident britànic de Travancore també els va ajudar.

Tippu persecució dels cristians també s'estén als soldats britànics capturats. Per exemple, hi havia una gran quantitat de conversions forçades de presoners britànics entre 1780 i 1784. Després de la seva desastrosa derrota a la batalla de Pollilur, 7.000 homes britànics, juntament amb un nombre desconegut de dones que van estar captius per Tippu a la fortalesa de Seringapatnam. D'ells, més de 300 van ser circumcidats i donat noms musulmans i roba i diversos nens britànics redoblant regiment van ser obligats a portar ghagra cholis i entretenir a la cort com nenes nautch o ballarines. Després dels 10 anys de captiveri llarg acabat, James Scurry, un d'aquests presoners, va relatar que s'havia oblidat de com seure en una cadira i amb un ganivet i una forquilla. La seva Anglès va ser trencat i poc natural, després d'haver perdut tota la seva llengua vernacle. La seva pell s'havia enfosquit a la pell morena de negre és i, a més, havia desenvolupat una aversió a l'ús de roba europees.

Durant la rendició de la fortalesa de Mangalore, que va ser lliurat en un armistici pels britànics i la seva posterior retirada, tot el mestissos i romandre no britànics estrangers van ser assassinats, juntament amb 5.600 catòlics Mangalorean. Els condemnats per Tippu Sultan per traïció van ser penjats a l'instant, les forques estan aclaparats pel nombre de cadàvers que portaven. El riu Netravati va ser tan podrit amb la pudor dels cossos moribunds, que els residents locals es van veure obligades a abandonar casa riberenques.

A més de la persecució històrica que hi ha hagut diversos atacs a l'Índia d'avui dia duen a terme principalment pels radicals hindús com les onades d'atacs a Karnataka, on els atacs es van dirigir contra les esglésies cristianes i espais de pregària al Karnataka per la Bajrang Dal, amb governant BJP govern acusat de participar. La violència va començar a partir del 14 de setembre de 2008 quan prop de 20 esglésies van ser atacades a Mangalore, Udupi, Chikkamagaluru, i en altres districtes de Karnataka. Violència Menor Més tard es va informar des de l'estat fronterer de Kerala. Així mateix, a Gujarat, on 22 esglésies van ser incendiades o destruïdes i altres 16 danyades Violència contra els cristians també va esclatar a Orissa, el qual va ser provocat per la mort de Graham Staines que era un Austràlia amb el treball missioner Society Evangèlica Missionera de Mayurbhanj, una societat missionera australiana. La nit del 22 de gener de 1999, es trobava dormint a camioneta quan va ser incendiada. Graham i els seus dos fills, de deu anys d'edat, Philip i Timothy sis anys d'edat, van morir Dara Singh, un hindú fanàtic de Etawah a Uttar Pradesh, va ser arrestat pel crim. El 22 de setembre de 2003, un tribunal nomenat pel Oficina Central d'Investigació Dara Singh va condemnar a mort i altres 12 a cadena perpètua pels assassinats.

Revolució Francesa

Massacres del 2 de setembre, 1792

La descristianització de França durant la Revolució Francesa és una descripció convencional d'una campanya duta a terme per diversos Robespierre de l'era dels governs de França, que comencen amb l'inici de la Revolució Francesa el 1789, per eliminar qualsevol símbol que pogués estar associada amb el passat, especialment la monarquia.

El programa va incloure les següents polítiques:

• La deportació de clergues i la condemna de molts d'ells a la mort,
• El tancament, profanació i pillatge de les esglésies, l'eliminació de la paraula "sant" dels noms de carrers i altres actes de desterrar la cultura cristiana de l'esfera pública
• Eliminació de les estàtues, plaques i la iconografia d'altres llocs de culte
• Destrucció de creus, campanes i altres signes externs de culte
• La institució dels cultes revolucionaris i cívics, incloent el culte de la raó i, posteriorment, el Culte del Ser Suprem,
• La destrucció a gran escala dels monuments religiosos,
• La prohibició del culte públic i privat i de l'educació religiosa,
• Matrimonis forçats del clergat,
• Abjurament forçat del sacerdoci, i
• La promulgació d'una llei de 21 octubre 1793 fent tots els sacerdots nonjuring i totes les persones que albergaven els responsables de la mort a l'acte.

Afusellaments massius a Nantes, 1793

El clímax es va assolir amb la celebració de la Deessa "Reason" en Notre Dame Catedral el 10 de novembre.

Sota amenaça de mort, la presó, el reclutament militar o la pèrdua d'ingressos, prop de 20.000 sacerdots constitucionals es van veure obligats a renunciar o enviar el vostre cartes d'ordenació i 6.000-9.000 van ser obligats a casar-se, molts cessar les seves funcions ministerials Alguns dels que va abdicar administrat en secret a la gent. A finals de la dècada, al voltant de 30.000 sacerdots es van veure obligats a sortir de França, i milers de persones que no van marxar van ser executats. La major part de França es va quedar sense els serveis d'un sacerdot, privat de/alliberat dels sagraments i qualsevol sacerdot que no jurés s'exposava a la guillotina o deportació a la Guaiana Francesa.

El març 1793 reclutament requereix vendeanos per omplir la quota del seu districte de 300.000 habitants enfurir la població, que van prendre les armes com "L'exèrcit catòlic", "Royal" es va afegir més tard, i va lluitar per "sobretot la reobertura del les seves esglésies parroquials amb els seus sacerdots antics " Una massacre de 6.000 presos de la Vendée, molts d'ells dones, es va dur a terme després de la batalla de Savenay, juntament amb l'ofegament de 3.000 dones Vendée a Pont-au-Baux i 5.000 sacerdots Vendée , ancians, dones i nens morts per ofegament al riu Loira a Nantes en el que es va anomenar el " Bany nacional" - lligat a grups en barcasses i després enfonsat al Loira

Amb aquestes massacres van arribar ordres formals per a l'evacuació forçada, també, un "terra arrasada 'política es va iniciar: les granges van ser destruïdes, conreus i boscos cremats i arrasats pobles. Hi va haver moltes atrocitats reportades i una campanya de gran matança universal dirigit als residents de la Vendée, independentment de la condició de combatent, afiliació política l'edat, el gènere o El juliol de 1796, el nombre estimat de morts vendeano entre 117.000 i 500.000, d'una població de prop de 800.000. Alguns historiadors han anomenat aquestes massacres el primer genocidi modern, en concret perquè es va afirmar clarament la intenció d'exterminar els catòlics de la Vendée,, encara que d'altres han rebutjat aquestes al·legacions.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Persecució dels cristians