Kangxi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Kangxi
Kangxi
L'emperador Kangxi

Mandat
1661 – 1722
Precedit per Emperador Shunzhi
Succeït per Yongzheng

Naixement 4 de maig de 1654
Pequín
Mort 20 de desembre de 1722 (als 68 anys)
Pequín
L'emperadriu Xiaogongren

L'Emperador Kangxi (en xinès: 康熙帝; pinyin: Kāngxī Dì; nom del Temple: Shengzu; en manxú: Elhe taifin hūwangdi; en mongol: Enkh Amgalan Khaan i, després de la seva mort, conegut amb el nom pòstum d'emperador Shengzu Ren (圣祖仁皇帝)). Va néixer el 4 de maig de 1654 a Pequín i va morir el 20 de desembre de 1722. Fou un dels emperadors més poderosos de la Xina (el tercer de la dinastia Qing i el qui va regnar més temps (més de 60 anys, del 1661 al 1722). D'origen manxú, fou un mecenes de l'art i la cultura xinesa. Això no obstant, l'obligació de dur el pentinat manxú i la seva manera de vestir, aliens a la cultura xinesa, va causar conflictes. El seu successor fou Yongzheng, fill de Kangxi i Xiaogongren,[1] una de les quatre esposes emperadrius que va tenir).

Pujada al tron[modifica | modifica el codi]

El seu pare era l'emperador Shunzhii la seva mare l'emperadriu Xiaokangzhang. Quan Shunzhi va morir de verola, Kangxi va iniciar el seu regnat, però només tenia 7 anys i les tasques de govern van quedar a càrrec de quatre regents, tenint la seva àvia, la Gran Emperadriu Xiaozhuang, un paper destacat. Durant el seu primer any el Príncep de Gui, el darrer pretendent al tron Ming, fou executat.

Consolidació del seu poder[modifica | modifica el codi]

Ja adolescent, s'enfrontà a les ambicions del regent Oboi, cosa que li facilità el camí vers el poder absolut. Mentre al nord els militars manxús controlaven el país, al sud, muntanyenc i d'un clima diferent, va saber guanyar-se la col·laboració de part de la noblesa militar d'ètnia xinesa, i els encarregà l'administració local i la recaptació d'impostos.

Expansió territorial[modifica | modifica el codi]

A canvi d'assegurar el control d'aquests territoris, Kangxi va permetre certa autonomia en el govern, cosa que va permetre l'increment del poder d'aquesta elit, que va originar una sublevació (La Guerra dels Tres Feus) que comptà amb un suport popular. Un cop vençuda, Kangxi va dirigir els seus esforços cap a l'illa de Taiwan (Formosa), on es refugiaven els darrers partidaris dels Ming. Quan incorporà aquesta illa a l'imperi, les seves preocupacions foren els territoris del nord, on volia evitar una aliança entre els russos i els mongols.

El Tractat de Nerchinsk entre la Rússia tsarista i els Qing va establir les fronteres definitives a canvi d'algunes concessions comercials pels russos, que es quedarien al nord del riu Amur. Aquest acord va permetre-li de combatre els mongoles orientals. El 1696, al nord del Desert del Gobi, les forces manxús derrotaren l'exèrcit mongol comandat per Galdan i d'aquesta manera controlaren les rutes comercials de Mongòlia Exterior.

Al Tibet un conflicte va sorgir arran la successió del Dalai Lama. Quan les tropes imperials van ocupar Lhasa el 1720, un nou Dalai Lama, ben vist per Pequín, fou escollit. Al final del seu regnat, una altra rebel·lió esclatà a Taiwan, però novament va ser vençuda.

La cultura durant el regnat de Kangxi[modifica | modifica el codi]

Subvencionades per l'estat, es van produir 57 grans publicacions oficials. Una de les iniciatives culturals del regnat de Kangxi va ser la publicació de la Història oficial de la dinastia Ming (Ming shi). Una altra va consistir en la compilació enciclopèdica il·lustrada Gujin tushu jicheng. També és del seu regnat la recopilació de poetes de la dinastia Tang, anomenada Quantangshi que reuneix més de 48.900 poesies i 2.200 poetes. Finalment, també es van publicar dos diccionaris: un, el Peiwen yunfu, d'expressions de dos o tres caràcters classificats, i el famós diccionari de caràcters Kanxi zidian, que fou una eina molt útil per als sinòlegs europeus. El mecenatge cultural no va ser obra només de l'estat, ja que rics mercaders també hi van participar.[2]

El cristianisme a Xina[modifica | modifica el codi]

L'emperador Kangxi, contemporani del rei francès Lluís XIV, va permetre obrir Xina a la influència budista i cristiana. Els jesuïtes van tenir un gran protagonisme en els afers exteriors d'aquest país. Aquests religiosos van fer conèixer als xinesos els darrers progressos en matemàtiques i astronomia occidentals (continuant la tasca de Matteo Ricci en matèria d'intercanvis culturals durant l'anterior dinastia Ming),i consideraven que Kangxi era un emperador tolerant.

Els catòlics no van ser els únics que van poder establir una missió a Pequín; el 1715 els ortodoxos russos van convertir la seva en una ambaixada de facto, gran privilegi que altres països no el van poder gaudir durant molt de temps.[3]

Malgrat tot, en els darrers any de Kangxi el catolicisme va haver de suportar un duríssim control per part de les autoritats imperials que va significar un punt d'inflexió: el catolicsme seria prohibit a Xina.[4]

L'economia en el temps de Kangxi[modifica | modifica el codi]

En els seus inicis, el canvi de dinastia va significar un perjudici per l'economia de la Xina després de tants conflictes bèlics. Kangxi va adoptar una sèrie de mesures per aconseguir el màxim benestar per a la població del país. Va estimular la reconversió de terrenys en terres aptes per a l'agricultura. També va rehabilitar obres d'ingenyeria hidràulica en els rius Groc, Huai i de diversos canals, i va realitzar millores en les carreteres. Va millorar la burocràcia establint visites al sud del Gran Canal i amb les visites d'inspecció al sud (nanxum). El sistema fiscal va ser reformat i fins i tot va haver-hi una reducció d'impostos sobre la terra. Totes aquestes mesures van significar un desenvolupament de l'agricultura i una recuperació de l'economia anteriorment tan malmesa. Els anys de Kangxi i Qianlong estan considerats com anys de prosperitat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Biographical Dictionary of Chinese Women. The Qin Period (1644-1911), editat per Lily Hsiao Hung Lee, A. D. Stefanowska, Sue Wiles, Clara Wing-Chung Ho East Gate Book. Nova York, 1998, pàgs. 349-350.
  2. Gernet, pàgs. 445-447.
  3. Henry Kissinger, pàg. 55
  4. ’’Perspectives on the Prohibition of Catholicism in the Early-Qing Period’’, David P. Willard.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Journal of Renmin University of China 2003, Vol. Issue (6):125-131.
  • El mundo chino de Jacques Gernet. Editorial Crítica.
  • China de Henry Kissinger. Editorial Debate. Barcelona.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kangxi Modifica l'enllaç a Wikidata