Fam

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre sociologia. Vegeu-ne altres significats a «fam (fisiologia)».
L'índex de preus dels aliments de la FAO reflecteix els canvis en el preu mitjà internacional dels aliments. El fort augment de 2007/08 va causar una crisi alimentària mundial, amb revoltes de la fam en desenes de països, i va empènyer a més de cent milions a la fam extrema. El fort augment en 2010/11 va contribuir a la Primavera Àrab.
La producció mundial de cereals per càpita mostra un augment constant. Amb un quilogram per habitant per dia, n'hi hauria prou per a tothom, si no fos pels preus són massa alts o els ingressos massa baixos d'alguns
Nen famèlic sotmès a un mesurament del diàmetre del braç.

La fam és l'absència crònica de menjar i està lligada a la pobresa, així es dóna en l'anomenat Tercer Món. La personificació en la mitologia romana és Fames.

També pot haver-hi fam en regions concretes per desastres naturals que arruïnen les collites. De fet, el fenomen acostuma a anar lligat a la pobresa perquè són els països menys desenvolupats els que més pateixen les conseqüències de tempestes, sequeres, etc.

Un llaç taronja serveix com a símbol de conscienciació contra aquest problema. Eradicar-la constitueix el primer dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, requisit per al compliment dels altres. La FAO és la principal institució encarregada d'informar sobre l'alimentació i la fam al món. Cal esmentar, també, entitats com Food First que han contribuït a fer nous replantejaments de les polítiques alimentàries.

Fins a 2006, el preu mitjà internacional dels aliments havia estat en gran part estable durant diverses dècades. En els últims mesos de 2006, però, els preus van començar a pujar ràpidament. Pel 2008, l'arròs havia més que triplicat els preus en algunes regions, i això va afectar severament els països en desenvolupament. Els preus dels aliments van caure a principis de 2009, però van pujar amb un nou rècord el 2011, i des de llavors han disminuït lleugerament. La crisi financera de 2008 a tot el món va augmentar encara més el nombre de persones que pateixen de fam, incloent augments espectaculars fins i tot en les economies avançades, com la Gran Bretanya, la zona euro i els Estats Units.

Escales[modifica | modifica el codi]

Per mesurar la severitat dels períodes de fam s'han creat diverses escales, entre elles les de les Nacions Unides,[1] que divideixen la fam en aquests graus:

  • Grau 0 = seguretat alimentària
  • Grau 1 = Un 20% de les llars d'una regió tenen problemes per obtenir el menjar que necessiten
  • Grau 2 = un 20% de les llars han de prendre decisions com vendre bestiar, reduir dràsticament nivell de vida o altres per poder menjar
  • Grau 3 = emergència humanitària: les llars amb problemes de nutrició s'enfronten a la mort dels seus membres
  • Grau 4 = fam generalitzada i desnutrició que excedeix el 30% de la població.

A partir del grau 2 hi ha canvis duradors en l'estructura social i el tancament dels mercats després d'un període de pujada general dels preus.

Períodes de fam històrics[modifica | modifica el codi]

  • Segle V: amb l'atac dels bàrbars i el malbaratament de la collita, va esdevenir-se la fam a Roma, amb un descens demogràfic de gairebé el 90%
  • Segle IX: fam que va destruir la civilització maia
  • 1315: Gram fam europea
  • 1630: Fam a Decca, amb 2 milions de morts
  • 1696: la fam a Finlàndia mata gairebé una tercera part de la seva població
  • 1770: Fam a Bengala, amb 10 milions de morts
  • 1845: Gran Fam Irlandesa
  • 1921: Fam a l'Imperi Rus (pels volts del Volga, parts d'Ucraïna i del sur de Rússia, amb uns 5 milions de morts.
  • 1932-1933: Holodomor: La fam d'Ucraïna o genocidi d'ucraïnesos a mans del règim estalinista. Els càlculs més recents d'historiadors, sobre la base de fonts dels arxius soviètics, indiquen un nombre d'entre 3 a 3,5 milions de morts, sense comptar els ucraïnesos morts a altres regions de la Unió Soviètica com ara Kazakhstan.
  • 1959: Fam a la Xina, amb més de 20 milions de morts

Estadístiques mundials[modifica | modifica el codi]

Any 1990/1992 1991/2001 2004/2006 2007/2009 2010/2012
Nombre (milions) de persones malnodrides[2] 1,000 919 898 867 868
Percentatge de persones malnodrides[2] 19 % 15 % 14 % 13 % 12 %

A causa de la fam moren cada any uns 2,5 milions d'infants.[3]

La lluita contra la fam[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la història, la necessitat d'ajudar els que pateixen de fam ha estat comunament, encara que no universalment,[4] reconeguda.

La filòsofa Simone Weil va escriure que alimentar els famolencs quan es tenen els recursos per fer-ho és la més òbvia de totes les obligacions humanes. Ella diu que ja en l'Antic Egipte, molts van creure que la gent havia de demostrar que havien ajudat els famolencs, per tal de justificar-se a si mateixos en la vida futura. Weil escriu que el progrés social se sosté sobretot en "...una transició a un estat de la societat humana en la qual la gent no es veurà afectada per la fam." [5] L'historiador social Karl Polanyi va escriure que abans que els mercats es convertissin en la forma dominant d'organització econòmica al segle XIX en el món, la majoria de les societats humanes morien de gana totes juntes o no en absolut, perquè les comunitats invariablement compartien el seu menjar.[6]

Segons el Dr David Grigg, abans del final de la Segona Guerra Mundial, la fam mundial va rebre poca atenció acadèmica o política, mentre que a partir de 1945 hi ha hagut una explosió d'interès en el tema.[7] Mentre que alguns dels principis per evitar la fam ja eren exposats en l'Antic Testament,[8] no sempre s'han seguit. Fins i tot en els temps moderns, els líders sovint han reaccionat a la fam amb desconcert i confusió.

A partir de la primera era de la globalització, que va començar al segle XIX, es va convertir en més comú que les persones consideressin la fam com un problema de tota la humanitat. No obstant això, com que la globalització primerenca va coincidir en gran mesura amb el pic alt d'influència del liberalisme clàssic, hi havia relativament poc interès dels polítics per abordar la fam del món.[9]

A finals del XIX i principis del segle XX, l'opinió dels polítics que deien que no s'hauria d'intervenir contra la fam va ser cada vegada més qüestionada per la lluita de periodistes, amb alguns acadèmics i polítics, demanant l'organització d'una intervenció contra la fam mundial.[7] [10] [11][12]

La fam i el sexe[modifica | modifica el codi]

Als països desenvolupats i avançats, els pares de vegades es queden sense menjar perquè puguin menjar els seus fills. Les dones, però, semblen més propensos a fer aquest sacrifici que els homes. Els estudis del Banc Mundial mostren constantment que al voltant del 60% dels que tenen fam són dones. Pel que sembla la causa d'aquest desequilibri és que, en comparació amb els homes, les dones amb més freqüència renuncien a menjar per tal d'alimentar als seus fills.

Fonts antigues de vegades afirmen que aquest fenomen és exclusiu dels països en desenvolupament, a causa d'una major desigualtat sexual. Troballes més recents suggereixen que les mares sovint perden àpats també en les economies avançades. Per exemple, un estudi de 2012 dut a terme al Regne Unit va trobar que una de cada cinc mares de vegades se saltava un àpat per poder donar de menjar als seus fills.[13][14][15]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Integrated Food Security Phase Classification. Technical Manual Version 1.1". Integrated Food Security Phase Classification (IPC). 2008.
  2. 2,0 2,1 FAO Hunger Portal FAO, Consultat el 20 de gener 2014
  3. «Globally almost 870 million chronically undernourished - new hunger report». FAO. [Consulta: 21 gener 2014].
  4. Com a exemple d'oposició històrica a l'ajuda alimentària, durant la crisi de la patata a Europea, els defensors anglesos del Laissez-faire van tenir un gran èxit contra les polítiques de prevenció que estava implementant Gran Bretanya per a l'alleujament de la fam irlandesa -consulteu per exemple la secció a "Ideology and relief" 'a cap. 2 de The Great Irish Famine de Cormac Ó Gráda.Per a una descripció detallada de com opinions contràries a l'alleugeriment de la fam es van convertir en dominants en els cercles de formulació de polítiques de la Gran Bretanya durant el segle XIX, i també el seu posterior desplaçament, consulteu Hunger: A Modern History (2007) de James Vernon, esp. Caps. 1-3. El 2012, hi ha qui es va pronunciar en contra del programa de cupons d'aliments als Estats Units, dient que desanima a la gent de valer-se per si mateixos, de la mateixa manera ja que no és sempre una bona idea alimentar els animals salvatges famolencs. (Consulteu Food stamp debate brings out the haters publicat pel Star Telegram.)
  5. Simone Weil. The Need for Roots. Routledge, 2002 - orig. written 1942, p. 6. ISBN 0-415-27102-9. 
  6. Simone Weil. The Need for Roots. Routledge, 2002 - orig. written 1942, p. 6. ISBN 0-415-27102-9. 
  7. 7,0 7,1 David Grigg. «The historiography of hunger: changing views on the world food problem 1945–1980». Transaction of the Institute of British Geographers, vol. 6 , No 3, 1981, pàg. 279–292. «Abans de 1945 hi havia molt poca atenció acadèmica o política en el problema de la fam al món, des de 1945 s'ha produït una vasta literatura sobre el tema.»
  8. Consulteu la història de Jacob i els set anys d'abundància i set anys de fam: Gènesi 41
  9. Hi va haver moltes excepcions. Per exemple, en Hunger: A Modern History (2007), James Vernon descriu dotzenes d'activistes durant els segles XVIII i XIX que van parlar a favor de la lluita contra la fam.
  10. Charles Creighton. «Chapt. 1». A: History of Epidemics in Britain. Cambridge University Press, 1891 (republicat el 2010). ISBN 114494760X. 
  11. James Vernon. «Chpts. 1-3». A: Hunger: A Modern History. Harvard University Press, 2007. ISBN 0674026780. 
  12. «passim, consulteu especialment la Introduction; Historiography of Food, Hunger and famine; Hunger and Starvation». A: William A Dando. Food and Famine in the 21st Century: Vol 1, Topics and Issues. ABC-CLIO, 2012. ISBN 1598847309. 
  13. «Food Price Volatility a Growing Concern, World Bank Stands Ready to Respond». World Bank, 2012-03-30. [Consulta: 2012-07-31].
  14. Miriam Ross,. «555 million women go hungry worldwide». World Development Movement, 2012-03-08. [Consulta: 2012-07-31].
  15. «Mums missing meals to feed kids». The Daily Telegraph, 2012-02-16. [Consulta: 2012-07-31].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Geopolítica del hambre: hambre: ¿Quién es el responsable?: informe 2003-2004. Icaria, 2004. 279 p. ISBN 978-84-7426-735-8.
  • 12 Mitos sobre el hambre. Traducció del resum preparat por Food First - Institute for Food and Development Policy (Oakland, California, USA) del llibre World hunger: 12 Myths, Segona Edició, de Frances Moore Lappé, Joseph Collins i Peter Rosset amb Luis Esparza. Grove Press y Food First Books, Octubre 1998.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fam Modifica l'enllaç a Wikidata