Algèria
De Viquipèdia
| Per a altres significats, vegeu «(1213) Algeria». |
|
|||||
| Lema nacional: Cap | |||||
| Idiomes oficials | Àrab | ||||
| Capital | Alger 36° 47′ N, 03° 04′ E |
||||
| Ciutat més gran | Alger | ||||
| Govern | República democràtica Abdelaziz Bouteflika Ahmed Ouyahia |
||||
| Superfície - Total - Aigua (%) |
2.381.740 km² (11è) Negligible |
||||
| Població - Estimació 2005 - Cens - Densitat |
32.531.853 (37è) - 13,3 hab/km² (168è) |
||||
| Moneda | Dinar algerià (DZD) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
CET (UTC+1) CET1 (UTC+1) |
||||
| Independència Declarada |
de França 5 de juliol del 1962 |
||||
| Himne nacional | Sououd-e-Melli | ||||
| Domini internet | .dz | ||||
| Codi telefònic | +213 |
||||
| Gentilici | Algerià, algeriana | ||||
| 1 A Algèria no hi ha horari d'estiu. | |||||
Algèria (الجزائر, Al-Jazàïr, IPA: [ælʤæˈzæːʔir], amazic: ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer, [ˈdzæjər]), oficialment República Democràtica Popular d'Algèria, és un estat de localitzat al nord d'Àfrica. És l'estat més gran de la riba mediterrània i el segon més gran del continent africà, així com l'onzè estat més gran del món en termes de superfície.[1] Limita al nord, precisament, amb la mar Mediterrània, a l'est amb Tunísia i Líbia, a l'oest amb el Marroc i el Sàhara Occidental i al sud amb la part sahariana de Mauritània, Mali i el Níger. La capital és Alger i les ciutats principals són Orà, Constantina i Annaba. Hi ha serralades importants que divideixen el país entre la zona costanera i el desert del Sàhara. Al voltant d'un quart de la població del país viu amb menys de 1,42€ (2 US$) al dia.[2]
Algeria és membre de les Nacions Unides, de la Unió Africana, de la Lliga Àrab i de l'OPEP. També va contribuir en la creació de la Unió del Magrib Àrab. Constitucionalment, Algèria es defineix com a un país àrab i amazic (berber).[3]
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
Al-jazā'ir és, per si mateix, una forma truncada de l'antic nom de la ciutat de jazā'ir banī mazghannā, "les illes de (la tribu) Ait Mazghanna", utilitzat pels geògrafs medievals com al-Idrisi i Yaqut al-Hamawi.
[edita] Història
[edita] Prehistòria i història antiga
Les restes humanes més antigues trobades a l'actual Algèria són les del jaciment de Aïn El Ahnech, datades de fa 1,8 milions d'anys. Posteriorment hi apareixen diferents cultures paleolítiques fins que el neolític s'hi introdueix amb la cultura capsiana, testimoniada des del 6800 aC i considerada antecessora dels actuals berbers. Sota la influència i, en algunes èpoques, la dominació de Cartago, es va formar al nord el regne de Numídia. Al 200 aC van passar a formar part de l'imperi Romà.
Al segle VIII va haver-hi una conversió massiva a l'islam, com a la majoria de països de la zona, si bé els algerians van rebutjar el domini polític àrab amb una resistència ferotge.
Al Renaixement diverses ciutats costaneres van ser atacades per Espanya, per la qual cosa Algèria va demanar ajuda a l'imperi Otomà, que la va annexionar. Diversos paixàs i deis van regnar a la zona durant prop de dos segles
[edita] Llista de paixàs i deis
Paixàs (1535-1700):
- Muhammad Hassan 1535-1545
- Hassan I 1545-1552 (fill de Kheir ed Din, el germà de Barba-rossa)
- Sahah Rais 1552-1556
- Hassan II 1556
- Muhammad Kurdogli 1556
- Yusuf I 1556
- Yahyia Paixà 1557
- Hassan I (segona vegada) 1557-1561
- Ahmed Bostandji 1561-1562
- Hassan I (tercera vegada) 1562-1566
- Muhammad I Paixà 1566-1568 (fill de Sahah Rais) 1566-1568
- Alí I l'Apòstata 1568-1571
- Arab Ahmed Paixà 1571-1573
- Ramdan Paixà 1573-1576
- Hassan III 1576-1580
- Djafar Paixà 1580-1581
- Hassan III (segona vegada) 1581-1584
- Mamí Muhammad Paixà 1584-1586
- Dalí Ahmed Paixà 1586
- Hassan III (tercera vegada) 1586-1588
- Kader Paixà 1588-1590
- Hadji Xaban Paixà 1590-1593
- Mustafà Paixà 1593-1594
- Kader Paixà (segona vegada) 1594-1595
- Mustafà II Paixà 1596-1599
- Dalí Hassan Paixà 1599-1601
- Somiman Paixà 1601-1603
- Muhammad II l'Eunuc 1605-1607
- Mustafà III Paixà 1607
- Redwan Paixà 1607-1610
- Kussa Mustafà 1610-1614
- Hasan IV 1614-1616
- Mustafà IV Paixà 1616-1619
- Kassan Kaid Kussa 1619-1621
- Kader Paixà 1621-1626
- Hassan Khodja 1626-1634
- Yusuf II 1634-1645
- Ahmed I Paixà 1645-1651
- Yusuf III Paixà 1651
- Murad Paixà 1651-1656
- Buzenak Muhammad 1656-1657
- Ahmed II Paixà 1657
- Ibrahim Paixà 1657-1659
- Ismaïl Paixà 1659-1686
- Hadji Hussein 1686-1687
- Mustafà V Paixà 1694
- Umar Paixà 1694-1695
- Mussa Paixà 1695-1698
- Umar Paixà (segona vegada) 1698-1700
- paixàs sense poder 1700-1711
- Xarkan Ibr 1711-1718
Deis (1687-1718):
- Ahmed Xarban 1687-1695
- Hadji Ahmed ben al-Hadji 1696-1698
- Baba Hassan 1698-1700
- Hadji Mustafà 1700-1710
- Delí Ibrahim 1710
- Alí Xaux 1710-1718 (paixà 1718)
Paixàs Deis:
- Muhammad III ben Hassan 1718-1724
- Abdi Paixà 1724-1732
- Ibrahim ben Ramdan 1732-1745
- Kutxuk Ibrahim 1745-1748
- Muhammed IV Paixà 1748-1754
- Alí II Paixà 1754-1766
- Muhammad V ben Othman 1766-1791
- Baba Hussein 1791-1799
- Mustafà VI ben Ibrahim 1799-1806
- Ahmed ben Alí 1806-1808
- Alí III ben Muhammad 1808
- Hadji Alí ben Khrelil 1808-1815
- Hadji Muhammad 1815
- Umar ben Muhammad 1815-1817
- Alí IV Paixà 1817
- Muhammad VI ben Alí 1817
- Alí V ben Ahmed 1817-1818
- Hussein ben Hassan 1818-1830
[edita] Història moderna
El 9 de juny de 1830 França va envair el país, seguint els dictats de l'imperialisme de l'època. De nou, la resistència va ser molt dura. Els francesos van reprimir amb brutalitat els líders locals, que clamaven contra una dominació estrangera i a més no musulmana. Molts francesos van traslladar-se al país africà i es van establir a les millors terres de conreu. El règim imposat discriminava els nadius en el terreny social, econòmic i polític.
El Front d'Alliberament Nacional va començar una guerra de guerrilles per aconseguir la independència, va proclamar a Ferhat Abbas president del Govern Provisional de la República Algeriana, el 3 de juliol de 1962 Algèria va aconseguir la independència. Va començar un període de relativa estabilitat sota un govern simpatitzant del socialisme. Fins el 1988 no es va permetre la legalització d'altres partits polítics diferents al que detentava el poder.
El 1991 el Front Islàmic de Salvació (FIS), un moviment fonamentalista, va guanyar la primera volta d'unes eleccions. Es va declarar l'estat d'emergència per impedir la seva arribada al govern, fet que va acabar en una violenta Guerra Civil. Les massacres generalitzades no van acabar fins la pau i la consegüent celebració d'eleccions al 1997, on va ser escollit l'actual dirigent:Abdelaziz Bouteflika. La Cabília, zona desèrtica, continua sent un focus de revoltes degut a la discriminació de la cultura amazigh, majoritària en aquesta regió.
[edita] Altres partits
[edita] Geografia
Límits:
- Total: 6.343 kilòmetres
- Països amb frontera: Líbia (982 kilòmetres), Mali (1.376 kilòmetres), Mauritània (463 kilòmetres), Marroc (1.559 kilòmetres), Níger (956 kilòmetres), Tunísia (965 kilòmetres), Sàhara Occidental (42 kilòmetres).
La part septentrional d'Algèria és una gran altiplà allargat, en la qual es formen nombroses depressions, limitades perls alts vorells muntanyosos al nord i al sud. Les muntanyes de l'atles s'estenen al nord del país i estan formades per dues serralades de plegament: la septentrional, anomenada Atles del Tell, i la meridional, anomenada Atles saharià. Entre ambdues queda l'altiplà o altiplà interior. Al sud de l'Atles saharià comença el desert del Sàhara, que ocupa la major part del país i presenta un relleu molt variat, per la presència d'antigues muntanyes, molt treballades per l'erosió eòlica. Des del litoral a l'interior cal distingir: les petites planes costaneres, molt reduïdes per la proximitat de les muntanyes a la Mediterrània, entre les quals destaquen la Mitidja (Alger), la vall del baix Chéliff, i les conques d'Oran, Skikda i Annaba; el Tell; les Altes Meseta, amb les seves depressions, cobertes en part de llacs salats; l'Atles saharià, i la zona desèrtica. Els rius algerians conserven un cabal gairebé regular únicament en el nord muntanyós i a estiu pateixen una forta dessecació. I molts rius de l'interior no arriben a desembocar al mar, sinó que desguassen les depressions del terreny, on en evaporar formen marjals i llacunes salobre. Cap riu d'Algèria és navegable, ni tan sols els de la zona septentrional, que solen tenir la secció inferior coberta de fang, tot i que s'usen per a la irrigació. El principal riu d'Algèria és el riu Chéliff, al nord.
[edita] Divisió administrativa
Algèria es divideix actualment en 48 wilayes (províncies), 553 daries (comtats) i 1541 baladiyahs (municipis). La capital i la ciutat més gran de cada wilaya, daira i baladiyah algerians tenen sempre el mateix nom que el wilaya, daira o baladiyah on està situat. De la mateixa manera s'aplica per al daira més gran del wilayat o el baladiyah més gran del daira.
Segons la constitució algeriana, un wilayat és una "col·lectivitat territorial" que gaudeix de certa llibertat econòmica. La APW o "L'Assemblée Populaire Wilayale" (Parlament Popular de "Wilayale"), és l'entitat política que regula una província. Un "Vali" (Prefecte) dirigeix cada província. Aquesta persona l'elegeix el president d'Algèria per manejar les decisions de la APW.
La APW té també un "president", que és elegit pels membres de l'assemblea.
Les divisions administratives han canviat diverses vegades des de la independència de la nació. En afegir nous wilayes, la numeració de velles províncies s'ha mantingut, d'aquí l'ordre no-alfabètic. Amb la seva ordenació numèrica oficial, (des de 1983) es llisten actualment així:
- Província d'Adrar
- Província d'Ain Defla
- Província d'Ain Temouchent
- Província d'Alger
- Província d'Annaba
- Província de Batna (Batna)
- Província de Bechar
- Província de Bejaia
- Província de Biskra
- Província de Blida
- Província de Bordj Bou Arreridj
- Província de Bouira
- Província de Boumerdes
- Província de Chlef (Ténès)
- Província de Constantina
- Província de Djelfa
- Província d'El Bayadh
- Província d'El Oued
- Província d'El Tarf
- Província de Ghardaia
- Província de Guelma
- Província d'Illizi
- Província de Jijel
- Província de Khenchela
- Província de Laghouat
- Província de Mascara
- Província de Medea
- Província de Mila
- Província de Mostaganem
- Província de M'Sila
- Província de Naama
- Província d'Orà
- Província d'Ouargla
- Província d'Oum el Bouaghi
- Província de Relizane
- Província de Saida
- Província de Setif
- Província de Sidi Bel Abbes
- Província de Skikda
- Província de Souk Ahras
- Província de Tamanghasset
- Província de Tebessa
- Província de Tiaret
- Província de Tinduf
- Província de Tipaza
- Província de Tissemsilt
- Província de Tizi Ouzou
- Província de Tlemcen
[edita] Llengües
La llengua nacional o oficial és l'àrab estàndard. A Algèria hi ha un total de 18 llengües, totes elles vives a l'actualitat. [4] .
- Llengua de signes algeriana. Influenciada per la llengua de signes que s'utilitza a Oujda, al nord del Marroc.
- Àrab, Algeric-saharià. Parlat a la frontera amb Marroc, a les muntanyes de l'Atles, al nord-est de Medea, al sud-est de Righ Wadi, i a la serralada de Tademait, incloent-hi la ciutat de Tamanrasset. És una llengua de la família de l'Àrab.
- Àrab, Algerià: 20.400.000 a Algèria.
- Àrab estàndard.
- Chenoua: 4.764 parlants a Algèria. Als pobles de Cherchell, Hamadia, Gouraya, Damous, Oued Damous, Larhat, Marceau, Sidi Amar, Nador (Algèria), Tipaza, Sidi Mousa, Ain tagourit. És una llengua berber.
- Francès: 110.600 parlants a Algèria.
- Cabili: 2.537.000 parlants a Algèria. Parlat sobretot a la zona de la Cabilia occidental. També és anomenat Tamazight. És una llengua berber.
- Korandje: Parlat a la regió de l'oasis Tabelbala. És una llengua Songhai.
- Tachawit: 1.400.000 parlants a Algèria. Parlat al sud i sud-est de la Gran Cabilia, a les montanyes Aurès. és una llengua berber.
- Tachelhit: Parlat al sud d'Algèria, a prop de la frontera amb el Marroc, la voltant de Tabelbala. És una llengua berber.
- Tagargrent: 5.000 parlants a Algèria. Es parla al sud de Constantina, a prop de Mzab. Els seus principals centres són Ouargla i Ngouça. Els Haratí (esclaus dels Ouargli) parlen el Tarayit, un possible dialecte del Tagargrent. És una llengua berber.
- Tamahaq o Tahaggart: 25.000 parlants a Algèria. Es parla a Hoggar, Ghat, l'àrea de la montanyosa àrea al sud de Tamanghasset, a prop de la frontera amb el Níger. És una llengua berber.
- Tamazight, Atles Central: Parlat a l'àrea montanyosa de l'Algèria occidental, i als valls de Taza, a prop de la frontera de Marroc. És una llengua berber.
- Tamazight, Temacine: 6.000 parlants a Algèria. Es parla a prop de Temacine, tamelhat, Ghomra i Meggarin. És una llengua berber.
- Tamazight, Tidikelt: 9.000 parlants a Algèria. Es parla a la zona al voltant de Salah i Tit, al sud d'Algèria.
- Tarifit: Parlat a la costa, a la zona entre Alteria i Arzeu. És una llengua berber.
- Taznatit: 40.000 parlants a Algèria. Llengua aïllada, al voltant de Timimoun, proper a la regió Touat i al sud-oest de Mzab. És una llengua berber.
- Tumzabt: 70.000 parlants a Algèria. Es parla a la regió de Mzab, a set oasis. La seva zona principal és Ghardaia. És una llengua berber.
A part d'aquestes llengües pròpies, a Algèria també es parlen les següents llengües:
- Àrab Hassaniyya: 150.000 parlants a Algèria.
- Kidal Tamasheq
- Tadaksahak: 1.800 parlants a Algèria.
[edita] Economia
Els seus principals recursos són: el petroli, el gas, el ferro, el zinc, la plata, el coure i els fosfats. Un 25% de la població activa es dedica a l'agricultura i la pesca. L'economia va créixer un 6% l'any 2005. La taxa d'atur és del 17,1% (2005).
Els combustibles fòssils són la principal font d'ingressos d'Algèria, representant aproximadament un 60% de les rendes de l'estat, un 30% del PIB, i un 98% dels ingressos de l'exportació en 2006. En la classificació dels països amb més reserves de petroli, ocupa la posició número 14, emmagatzemant uns 11.800 milions de barrils de cru, però es considera que la quantitat actual de les reserves és fins i tot superior. L'Administració d'Informació de l'Energia dels Estats Units va informar el gener que el 2007 Algèria tenia unes reserves provades de 161,7 bilions de peus cúbics de gas natural, el vuitè país del món amb més reserves d'aquest combustible.[5]
Els indicadors econòmics i financers van millorar a mitjans dels anys 1990, degut en part a les reformes polítiques recolzades pel Fons Monetari Internacional, i una renegociació del deute extern amb el Club de París. L'economia d'Algèria es va beneficiar el 2000 i el 2001 amb l'increment que va patir el preu del cru, i de la ajustada política fiscal duta a terme pel govern, donant com a resultat un gran increment dels beneficis en el comerç, rècords elevats en els intercanvis comercials, i una reducció del deute. Tanmateix, els continus esforços del govern per diversificar l'economia, atreure les inversions, i augmentar el nivell de vida dels ciutadans van tenir poc èxit. El 2001, el govern va signar un tractat d'associació amb la Unió Europea que li suposaria menors tarifes i que permetria augmentar el comerç. El març de 2006, Rússia va acceptar perdonar 4.740 milions de dòlars nord-americans de deute de l'època soviètica[6] durant una visita del president Vladímir Putin al país, la primera que realitzava un líder rus a mig segle. En compensació, el president algerià Bouteflika va accedir a comprar avions de combat russos, defenses antiaèries i altres armes per valor de 7.500 milions de dòlars, segons l'agència russa Rosoboronexport.[7]
Algèria el 2006 va decidir pagar el deute que tenia amb el Club de París abans de l'estipulat, i que ascendia a 8 mil milions de dòlars. Això va reduir el deute extern d'Algèria a valors per sota de 5 mil milions de dòlars a finals de 2006.
[edita] Agricultura
Des de temps dels romans, Algèria ha destacat per la seva fertilitat en el seu sòl, encara que tan sols el 9,4% de la població treballa en l'agricultura.[8]
A mitjan segle XIX es van conrear grans quantitats de cotó coincidint amb la Guerra Civil Americana, però la seva indústria va patir un retrocés. A principis del segle XX es van fer esforços per reprendre el cultiu d'aquesta planta. Una petita quantitat de cotó es cultiva en els oasis del sud. Es produeixen grans quantitats d'una fibra vegetal, feta de les fulles de palmera nana. Altres cultius importants són les oliveres i el tabac.
Pel cultiu de cereals s'empren més de 30.000 km2. La zona del Tel és la de major extensió de cultiu de cereals. Durant l'època d'ocupació francesa, la seva productivitat es va veure incrementada substancialment gràcies als pous artesians. Els principals cereals són el blat, l'ordi i la civada. S'exporten una gran varietat de fruites i verdures, especialment cítrics, així com també figues, dàtils, fibra d'espart i suro. Algèria és el major mercat d'Àfrica d'avena sativa.
[edita] Demografia
La població d'Algèria va puja a 32.531.853 habitants el 2005, més del 75% del total parla berber (uns 25 milions d'habitants) i més del 85% parla àrab clàssic (uns 28 milions d'habitants), els dos idiomes oficials. Entre el 25% i el 33% de la població parla francès (uns 9 a 11 milions d'habitants). A Algèria, la població arabòfona sol emprar una variant lingüística local que difereix parcialment de la llengua àrab clàssica. Des de la seva independència, els governs algerians han pretès afavorir l'expansió de l'àrab clàssic en en vers les variants locals, i en contraposició al francès i el tamazigth o el bererer.
Del milió de colons francesos que vivien a Algèria abans de la independència, queden avui 576.000. Sumant tots els europeus i els seus descendents es calcula que formen el 18% de la població d'Algèria (6,5 milions de persones).
En nombroses llars algerianes hi ha almenys dos televisors, un per a les dones i els menors d'edat (amb canals que transmeten la seva producció en àrab), i un altre per als homes adults (amb canals que transmeten la seva programació en francès). La llengua privilegiada en l'administració i la política algeriana és l'àrab, en tant que la llengua més utilitzada pel comerç i la cultura és el francès (malgrat la seva no oficialitat). El tamazigth sol ser marginat per l'Estat encara que producte de la pressió dels berbers per fi ha estat reconegut com a llengua co-oficial a Algèria.
La mortalitat infantil és de 19 per mil (menor a la mitjana del nord africà) i l'esperança de vida de 83 anys. Fora de les ciutats més importants, l'atenció mèdica és rudimentària. La mitjana de fills per dona és de 1,89, una de les taxes més baixes del continent africà.
[edita] Religió
El 99% de la població és musulmana sunnita, l'1% és catòlica i una petita minoria jueva (uns 500 en tot el país) que viuen a Algèria, principalment a Alger, la resta de la gran població jueva anterior a la creació d'Israel que va fugir o va ser expulsada després de la independència.
[edita] Turisme
Algèria és un país que pot ser visitat en qualsevol època de l'any. A l'estiu es pot gaudir d'unes platges cristal·lines. A l'hivern es pot gaudir de les muntanyes colmades de neu de la ciutat de la Cabília.
Alguns dels llocs més importants per ser visitats són els deserts, aquest país té el desert més gran del món.
Malgrat que és un dels països més moderns d'Àfrica, no té una forta visita turística ja que des de fa 14 anys el grup terrorista Al-Qaida fa d'Algèria un país ple de caos, terror i por. No obstant això en l'any 1999 el president algerià va intentar negociar amb aquests grups, aconseguint disminuir les seves accions terroristes. Avui en dia encara es mantenen actius uns petits grups els quals es situen cap al sud del país. L'actual president va proposar eliminar-los del país a finals de l'any 2007. Tanmateix el 11 d'abril del 2007 van reaparèixer els atemptats. El govern algerià va anunciar que s'uniria al govern marroquí per al combat d'aquests grups. Addicionalment compten amb l'ajuda dels Estats Units i de la Unió Europea.
El president està comptant amb l'ajuda de l'ONU, dels tuaregs (militars del desert algerià) i les forces armades algerianes.
Aquesta inestabilitat provoca les recomanacions de no viatjar a les zones del sud a causa de les amenaces terroristes existents. Les ciutats desèrtiques que no pateixen aquesta amenaça són les que estan al nord de Djanet. Algunes de les més turístiques són les següents: Adrar, In Amenas, Tindouf, El Oued, Ghardaia, El goleja i Biskra. També destaquen les ciutats desèrtiques més modernes de Hassi Messaoud.
Per l'estiu del 2009 Algèria comptarà amb una línia de metro a el seva capital. El projecte inicial compta amb 14 trens d'última generació de fabricació espanyola, aquests trens seran subministrats per l'empresa multinacional CAF.
També comptarà amb 3 línies de tramvies, que s'inauguraran l'any 2009, que al igual que tots els trens planificats, són d'última generació.
[edita] Gastronomia
La gastronomia algeriana és d'una gran riquesa i diversitat. Està lligada als productes de la terra i ofereix diferents plats segons el lloc i l'estació. La cuina algeriana és una cuina mediterrània, amb ingredients molts similars als de la Península Ibèrica. Tot i que algunes de les preparacions siguin diferents hi han plats comuns que són fàcils de reconeixer.
Entre els plats algerians més coneguts cal mencionar el cuscús, la chorba (sopa de xai, amb tomàquet i fideus), la chekhechoukha (guisat de trossos de torta, carn, verdures i cigrons)[9], el berkoukes (cuscús de grans gruixuts amb llegums i carn), el mthewem, la chtitha, el mderbel, la dolma i el brik o bourek (com una torta fina), entre d'altres. Entre postres i pastissos hi han els baghrir, khfaf, tcharek, dziriette, knidelette, kalb ellouz o harissa, zlabia (dolç fregit i banyat en xarop), aarayech, makroude, ghroubiya, mghergchette, etc.
El merguez, salsitxa picant de xai, és originari de l'Algèria.
[edita] Paratges i monuments d'Algèria
|
El carrer de Zighout Youcef a Alger (nord) |
Les ruïnes romanes de Timgad (nord-est) |
||
|
La platja Tichy de Bejaïa (nord). |
El pont penjant de la ciutat de Constantí |
El-Kantara ia Biskra (sud). |
[edita] Referències
|
|||||
[edita] Enllaços externs
- Guia de viatges de Wikitravel.
- Article Algèria - Gran Enciclopèdia Catalana.
- Fotos d'Algèria(anglès)
| Lliga Àrab | |
|---|---|
| Organització de Països Exportadors de Petroli | |
|---|---|
| Organització de la Conferència Islàmica | |
|---|---|


