Algèria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «(1213) Algeria».
الجمهورية الجزائرية الديمقراطية الشعبية
(Al-Jumhuriyya al-Jazaïriyya ad-Dimuqratiyya aix-Xabiyya)
Bandera Escut
Lema nacionalCap
HimneSououd-e-Melli
Capital
(i major ciutat)
Alger
36° 47′ N, 03° 04′ E / 36.783°N,3.067°E / 36.783; 3.067Coord.: 36° 47′ N, 03° 04′ E / 36.783°N,3.067°E / 36.783; 3.067
Idiomes oficials Àrab, amazic (llengua nacional)
Gentilici Algerià, algeriana
Govern República democràtica
  President
Primer Ministre
Abdelaziz Bouteflika
Youcef Yousfi
Independència
 
Declarada
de França
5 de juliol del 1962 
Superfície
 -  Total 2,381,740 km2 
 -  Aigua (%) Negligible
Població
 -  Est. jul. 2010 34.586.184  (35è)[nb 1]
 -  Cens 
 -  Densitat 13,3 /km2 (168è)
Moneda Dinar algerià (DZD)
Fus horari CET (UTC+1)
 -  Estiu (DST) no varia (UTC)
Domini internet .dz 
Codi telefònic 213
  1. Dades del World Factbook

Algèria (en àrab الجزائر, al-Jazàïr, IPA: [ælʤæˈzæːʔir], en amazic, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer, [ˈdzæjər]), oficialment República Democràtica Popular d'Algèria, és un estat de localitzat al nord d'Àfrica. És l'estat més gran del continent i de la riba mediterrània, així com el desè estat més gran del món en termes de superfície.[1] Limita al nord, precisament, amb la mar Mediterrània, a l'est amb Tunísia i Líbia, a l'oest amb el Marroc i el Sàhara Occidental i al sud amb la part sahariana de Mauritània, Mali i el Níger. La capital és Alger i les ciutats principals són Orà, Constantina i Annaba. Hi ha serralades importants que divideixen el país entre la zona costanera i el desert del Sàhara. Al voltant d'un quart de la població del país viu amb menys de 1,42€ (2 US$) al dia.[2]

Algèria és membre de les Nacions Unides, de la Unió Africana, de la Lliga Àrab i de l'OPEP. També va contribuir en la creació de la Unió del Magrib Àrab. Constitucionalment, Algèria es defineix com a un país àrab i amazic (berber).[3]


Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Algèria

Prehistòria i història antiga[modifica | modifica el codi]

Les restes humanes més antigues trobades a l'actual Algèria són les del jaciment d'Aïn El Ahnech, datades de fa 1,8 milions d'anys. Posteriorment hi apareixen diferents cultures paleolítiques fins que el neolític s'hi introdueix amb la cultura capsiana, testimoniada des del 6800 aC i considerada antecessora dels actuals berbers. Sota la influència i, en algunes èpoques, la dominació de Cartago, es va formar al nord el regne de Numídia. Al 200 aC van passar a formar part de l'imperi Romà.

La islamització d'Algèria[modifica | modifica el codi]

La caiguda de Roma després de la invasió dels vàndals, i la inestabilitat durant el període bizantí van comportar la reconstitució d'alguns dels principats berbers, que es van resistir a l'ocupació dels omeies musulmans entre els anys 670 i 708.

Els personatges més coneguts d'aquest conflicte van ser el rei cristià Kusayla, que va vèncer Sidi Ocba ibn Nafaa l'any 689, a prop de Biskra, i la reina guerrera Dihya, anomenada "la Kahena", que al capdavant dels berbers, va infligir, en la batalla de Meskiana de 693, una severa derrota al cos expedicionari de l'emir Hassan Ibn a Noman, que van retirar-se fins a Trípoli.

Després de la conquesta musulmana, els ciutadans del territori van adoptar la religió islàmica (per a rebre protecció contra els atacs dels nòmades) i progressivament van adquirir la llengua àrab. El mestissatge lingüístic i el contacte entre el berber, el fenici, el llatí, l'àrab, el castellà, el turc, i el francès va donar lloc a l'àrab algerià (i a l'àrab magrebí en general) que ha evolucionat fins a l'actualitat, així com la llengua berber.

Quant a la immigració àrab a l'Àfrica del nord, va ser de poca importància excepte en les dues regions exteriors d'Algèria, Kairuan i Tànger. Una gran part de la població de llengua àrab és d'origen berber, ja que la contribució demogràfica àrab va ser limitada.

La primera part de la conquesta musulmana d'Espanya va ser conduïda per un contingent berber compost gairebé en la seva totalitat per conversos, entre ells el cap Tàriq ibn Ziyad, que va donar el seu nom al penyal de Gibraltar («Djebel Tariq»).

A començaments del segle VIII, davant de la dominació omeia de tot el Magreb, diverses tribús berbers van començar a unir-se entorn d'Abu Qurra i es van rebel·lar contra l'ocupació àrab. La seva lluita va continuar sota diverses dinasties kharis berbers en un conflicte que va durar prop d'un segle.

El segle X, Ubayd Allah al-Mahdi va fundar la dinastia fatimí en la baixa Cabília. Els fatimites van establir la seva autoritat a l'Àfrica del nord entre el 909 i el 1171 i van fundar un califat dissident dels abbàssides de Bagdad.

Aquest regne va estar marcat per nombroses revoltes del kharigisme, especialment la d'Abu Yazid encapçalant les tribus berbers en el 944, i que va infligir la més severa victòria contra l'armada fatimita, debilitada i vulnerable, prenent la ciutat de Kairouan. La revolta va ser vençuda per Ziri ibn Manad, al capdavant de les tribus Sanhadjes, que va rebre el lloc de governador del Magreb central per haver salvar l'imperi. El seu fill, Bologhine ibn Ziri, va heretar el control d'Ifriquiya el 972 i els zírides hi van regnar uns dos segles.

A partir del 1048, en temps d'Ibn Khaldun, algunes tribus àrabs hilalianes del sud van emigrar a l'Àfrica del nord i van ser enviats pel poder fatimita per reprimir els zirides i hamadites. En onades successives van incórrer en algunes grans ciutats, que van saquejar i van destruir. A Algèria aquestes tribus del sud es van aliar amb algunes tribus locals. Aquests dos regnes, pròspers en aquell temps, es van empobrir enormement a causa d'aquestes incursions. Els zirites van canviar la seva capital de Kairuan a Mahdia, i els hamadites, d'Al-Quala a Bejaïa.

Algèria estava llavors sota el control dels almoràvits en una petita regió de l'oest, sota els hamadites en el centre, i sota els zirites a l'est. El 1152 una nova dinastia berber musulmana, els almohades, va vèncer definitivament els poders regnants. Estaven dirigits per Muhammad Ibn Tumart, el seu cap espiritual, al que succeeix Abd En-mumin. Els almohades van formar un dels imperis més poderosos de la Mediterrània, unificant el Magreb i Al-Àndalus fins al 1269. A través de les grans ciutats del litoral (Bejaïa, Annaba, Alger...), es van obrir a l'occident cristià amb què van mantenir estrets intercanvis comercials.

La caiguda dels almohades va marcar un gir en les relacions amb els països cristians del nord, que s'organitzaen per a la reconquesta mentre que el mite de la invencibilitat musulmana s'esfondrà. En el Magreb s'imposen unes dinasties zenetes, com els Merinides de Fes a l'actual Marroc, i els Abdelwadides de Tilimsen a l'Algèria actual. Els Hafsides aconsegueixen Tunísia i l'est d'Algèria. Aquestes dinasties van ser pròsperes en el segle XIII i XIV, però van patir la pressió de l'apogeu d'Espanya i Portugal cap a la fi del segle XV. Debilitat llavors per lluites internes per l'accés al tron, l'imperi almohade va veure minvat el seu poder i els seus dominis es van descompondre progressivament.

Arran de la victòria definitiva de les tropes dels Reis Catòlics el 1492, una part de la població d'Al-Àndalus és obligada a fugir de la península Ibèrica. Si bé els mudèjars ja havien començat a emigrar des de finals del segle XV, l'emigració cap al Magreb s'intensifica a partir de la Pragmàtica del 1502 que els obligava a convertir-se al catolicisme, però sobretot a partir de la seva expulsió completa el 1609. Els moriscs es van refugiar majoritàriament tant al Marroc com a Algèria, països que desconeixien per complet.

Domini otomà[modifica | modifica el codi]

Vegeu: Llista de governants d'Algèria

Durant 300 anys, des del començament del segle XVI, Algèria va ser una província de l'Imperi Otomà sota una regència que tenia a Alger com la seva capital (vegeu Dey). Durant aquest període, el modern estat algerià va començar a emergir com un territori diferent entre Tunísia i el Marroc. Algèria i els seus voltants, coneguts col·lectivament com a Barbaria, van ser bases per a la pirateria del mar Mediterrani, així com per a l'esclavitud dels cristians.

Història moderna[modifica | modifica el codi]

El 9 de juny de 1830 França va envair el país, seguint els dictats de l'imperialisme de l'època. De nou, la resistència va ser molt dura. Els francesos van reprimir amb brutalitat els líders locals, que clamaven contra una dominació estrangera i a més no musulmana. Molts francesos van traslladar-se al país africà i es van establir a les millors terres de conreu. El règim imposat discriminava els nadius en el terreny social, econòmic i polític.

El Front d'Alliberament Nacional d'Algèria va començar una guerra de guerrilles per aconseguir la independència, la Guerra d'Independència d'Algèria, va proclamar a Ferhat Abbas president del Govern Provisional de la República Algeriana, el 3 de juliol de 1962 Algèria va aconseguir la independència.

Història d'ençà la independència[modifica | modifica el codi]

El 1962 va començar un període de relativa estabilitat sota un govern simpatitzant del socialisme. Fins al 1988 no es va permetre la legalització d'altres partits polítics diferents al que exercia el poder.

El 1991 el Front Islàmic de Salvació (FIS), un moviment fonamentalista, va guanyar la primera volta d'unes eleccions. Es va declarar l'estat d'emergència per impedir la seva arribada al govern, fet que va acabar en una violenta guerra civil. Les massacres generalitzades no van acabar fins a la pau i la consegüent celebració d'eleccions el 1997, on va ser escollit l'actual dirigent:Abdelaziz Bouteflika. La Cabília continua sent un focus d'agitació a causa de la discriminació de la cultura amazigh, majoritària en aquesta regió.

Altres partits[modifica | modifica el codi]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia d'Algèria
Mapa topogràfic d'Algèria

Algèria té un total de 6.343 kilòmetres de fronteres amb els següents països: Líbia (982 kilòmetres), Mali (1.376 kilòmetres), Mauritània (463 kilòmetres), Marroc (1.559 kilòmetres), Níger (956 kilòmetres), Tunísia (965 kilòmetres), Sàhara Occidental (42 kilòmetres).

La part septentrional d'Algèria és una gran altiplà allargat, en la qual es formen nombroses depressions, limitades pels alts vorells muntanyosos al nord i al sud. Les Muntanyes de l'Atles s'estenen al nord del país i estan formades per dues serralades de plegament: la septentrional, anomenada Atles del Tell, i la meridional, anomenada Atles saharià. Entre ambdues queda l'altiplà o altiplà interior. Al sud de l'Atles saharià comença el desert del Sàhara, que ocupa la major part del país i presenta un relleu molt variat, per la presència d'antigues muntanyes molt treballades per l'erosió eòlica. Des del litoral a l'interior cal distingir: les petites planes costaneres, molt reduïdes per la proximitat de les muntanyes a la Mediterrània, entre les quals destaquen la Mitidja (Alger), la vall del baix Chéliff, i les conques d'Oran, Skikda i Annaba; el Tell; els altiplans, amb les seves depressions, cobertes en part de llacs salats; l'Atles saharià, i la zona desèrtica. Els rius algerians conserven un cabal gairebé regular únicament en el nord muntanyós i a estiu pateixen un fort estiatge. Molts rius de l'interior no arriben a desembocar al mar, sinó que desguassen a les depressions del terreny, on formen marjals i llacunes salobres en evaporar-se. Cap riu d'Algèria és navegable, ni tan sols els de la zona septentrional, la secció inferior dels quals és coberta de fang. Tanmateix, s'usen per a la irrigació. El principal riu d'Algèria és el Chéliff, al nord.

Divisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Algèria es divideix actualment en 48 wilayes (províncies), 553 daries (comtats) i 1541 baladiyahs (municipis). La capital i la ciutat més gran de cada wilaya, daira i baladiyah algerians tenen sempre el mateix nom que el wilaya, daira o baladiyah on està situat. De la mateixa manera s'aplica per al daira més gran del wilayat o el baladiyah més gran del daira.

Segons la constitució algeriana, un wilayat és una "col·lectivitat territorial" que gaudeix de certa llibertat econòmica. La APW o "L'Assemblée Populaire Wilayale" (Parlament Popular de "Wilayale"), és l'entitat política que regula una província. Un "vali" (Prefecte) dirigeix cada província. Aquesta persona l'elegeix el president d'Algèria per manejar les decisions de la APW.

La APW té també un "president", que és elegit pels membres de l'assemblea.

Les divisions administratives han canviat diverses vegades des de la independència de la nació. En afegir nous wilayes, la numeració de velles províncies s'ha mantingut, d'aquí l'ordre no-alfabètic. Amb la seva ordenació numèrica oficial, (des de 1983) es llisten actualment així:

Províncies d'Algèria


1 Província d'Adrar
2 Província d'Ain Defla
3 Província d'Aïn Témouchent
4 Província d'Alger
5 Província d'Annaba
6 Província de Batna (Batna)
7 Província de Bechar
8 Província de Bejaïa
9 Província de Biskra
10 Província de Blida
11 Província de Bordj Bou Arreridj
12 Província de Bouira


13 Província de Boumerdès
14 Província de Chlef (Ténès)
15 Província de Constantina
16 Província de Djelfa
17 Província d'El Bayadh
18 Província d'El Oued
19 Província d'El Tarf
20 Província de Ghardaïa
21 Província de Guelma
22 Província d'Illizi
23 Província de Jijel
24 Província de Khenchela


25 Província de Laghouat
26 Província de Mascara
27 Província de Medea
28 Província de Mila
29 Província de Mostaganem
30 Província de M'Sila
31 Província de Naama
32 Província d'Orà
33 Província d'Ouargla
34 Província d'Oum el Bouaghi
35 Província de Relizane
36 Província de Saïda


37 Província de Setif
38 Província de Sidi Bel Abbes
39 Província de Skikda
40 Província de Souk Ahras
41 Província de Tamanghasset
42 Província de Tebessa
43 Província de Tiaret
44 Província de Tinduf
45 Província de Tipaza
46 Província de Tissemsilt
47 Província de Tizi Ouzou
48 Província de Tlemcen

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Gran part d'Algèria està ocupada pel Sàhara, dividit segons WWF en quatre ecoregions de desert: l'estepa del Sàhara septentrional al sud de l'Atlas, el desert del Sàhara a la meitat sud del país, la zona muntanyosa xeròfil·la del Sàhara Occidental al massís d'Ahaggar i la messeta del Tassili n'Ajjer, al sud-est, i l'estepa i sabana arbrada del Sàhara meridional a l'extrem sud. Al nord del país el bioma dominant és el bosc mediterrani, amb el bosc mediterrani nord-africà al nord i l'estepa arbustiva mediterrània al sud, així com un enclavament de bosc sec mediterrani d'acàcies i argànies a l'extrem oest. La diversitat d'Algèria es completa amb el bosc muntanyós nord-africà de coníferes a les muntanyes de l'Atlas i el salobrar del Sàhara en diverses zones humides disperses.

Llengües[modifica | modifica el codi]

La llengua oficial és l'àrab (estàndard) i, des de 2002, és llengua nacional l'amazic.[4] A Algèria hi ha un total de 18 llengües, totes elles vives en l'actualitat.[5]

A banda d'aquestes llengües pròpies, a Algèria també es parlen les següents llengües:

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia d'Algèria

Els seus principals recursos són: el petroli, el gas, el ferro, el zinc, la plata, el coure i els fosfats. Un 25% de la població activa es dedica a l'agricultura i la pesca. L'economia va créixer un 6% l'any 2005. La taxa d'atur és del 17,1% (2005).

Els combustibles fòssils són la principal font d'ingressos d'Algèria, representant aproximadament un 60% de les rendes de l'estat, un 30% del PIB, i un 98% dels ingressos de l'exportació en 2006. En la classificació dels països amb més reserves de petroli, ocupa la posició número 14, emmagatzemant uns 11.800 milions de barrils de cru, però es considera que la quantitat actual de les reserves és fins i tot superior. L'Administració d'Informació de l'Energia dels Estats Units va informar el gener que el 2007 Algèria tenia unes reserves provades de 161,7 bilions de peus cúbics de gas natural, el vuitè país del món amb més reserves d'aquest combustible.[6]

Mercat algerià, obra d'August Macke.

Els indicadors econòmics i financers van millorar a mitjans dels anys 1990, degut en part a les reformes polítiques recolzades pel Fons Monetari Internacional, i una renegociació del deute extern amb el Club de París. L'economia d'Algèria es va beneficiar el 2000 i el 2001 amb l'increment que va patir el preu del cru, i de l'ajustada política fiscal duta a terme pel govern, donant com a resultat un gran increment dels beneficis en el comerç, rècords elevats en els intercanvis comercials, i una reducció del deute. Tanmateix, els continus esforços del govern per diversificar l'economia, atreure les inversions, i augmentar el nivell de vida dels ciutadans van tenir poc èxit. El 2001, el govern va signar un tractat d'associació amb la Unió Europea que li suposaria menors tarifes i que permetria augmentar el comerç. El març de 2006, Rússia va acceptar perdonar 4.740 milions de dòlars nord-americans de deute de l'època soviètica[7] durant una visita del president Vladímir Putin al país, la primera que realitzava un líder rus a mig segle. En compensació, el president algerià Bouteflika va accedir a comprar avions de combat russos, defenses antiaèries i altres armes per valor de 7.500 milions de dòlars, segons l'agència russa Rosoboronexport.[8]

Algèria el 2006 va decidir pagar el deute que tenia amb el Club de París abans de l'estipulat, i que ascendia a 8 mil milions de dòlars. Això va reduir el deute extern d'Algèria a valors per sota de 5 mil milions de dòlars a finals de 2006.

Agricultura[modifica | modifica el codi]

Des de temps dels romans, Algèria ha destacat per la seva fertilitat en el seu sòl, encara que tan sols el 9,4% de la població treballa en l'agricultura.[9]

A mitjans del segle XIX es van conrear grans quantitats de cotó coincidint amb la Guerra Civil Americana, però la seva indústria va patir un retrocés. A principis del segle XX es van fer esforços per reprendre el cultiu d'aquesta planta, i una petita quantitat de cotó es cultiva encara en els oasis del sud. Es produeixen grans quantitats d'una fibra vegetal feta de les fulles de palmera nana. Altres cultius importants són les oliveres i el tabac.

Per al cultiu de cereals s'empren més de 30.000 km2. La zona del Tel és la de major extensió de cultiu de cereals. Durant l'època d'ocupació francesa, la seva productivitat es va veure incrementada substancialment gràcies als pous artesians. Els principals cereals són el blat, l'ordi i la civada. S'exporten una gran varietat de fruites i verdures, especialment cítrics, i també figues, dàtils, fibra d'espart i suro. Algèria és el major mercat d'Àfrica d'avena sativa.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Creixement de la població des de 1961 (en milers d'habitants).
Vegeu també: Immigració algeriana a Espanya


Religió[modifica | modifica el codi]

El 99% de la població és musulmana, amb majoria sunnita,[10] i uns pocs seguidors de l'Ibadisme, 350.000 protestants, 35.000 catòlics i uns 500 jueus[11] principalment a Alger, la resta de la gran població jueva anterior a la creació d'Israel que va fugir o va ser expulsada després de la independència.

Turisme[modifica | modifica el codi]

Ruïnes romanes de Timgad, nombrades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Pintures rupestres de Tassili n'Ajjer, Patrimoni de la Humanitat des de 1982.

Algèria és un país que pot ser visitat en qualsevol època de l'any, per a gaudir de les seues platges en estiu o de les muntanyes nevades de la Cabília en hivern. Alguns dels llocs més importants per ser visitats són els deserts; aquest país en té el més gran del món.

Malgrat que és un dels països més moderns d'Àfrica, no té una forta visita turística, ja que des de fa 14 anys el grup terrorista Al-Qaida hi és una amenaça. No obstant això, en l'any 1999 el president algerià va intentar negociar amb aquests grups i va aconseguir disminuir les seves accions terroristes. Avui en dia encara es mantenen actius uns petits grups els quals se situen cap al sud del país. L'actual president va proposar eliminar-los a finals de l'any 2007. Tanmateix l'11 d'abril del 2007 van reaparèixer els atemptats. El govern algerià va anunciar que s'uniria al govern marroquí per al combat d'aquests grups. Addicionalment, compten amb l'ajuda dels Estats Units i de la Unió Europea.

El president està comptant amb l'ajuda de l'ONU, dels tuaregs (militars del desert algerià) i les forces armades algerianes. Les ciutats desèrtiques que no pateixen l'amenaça de la violència són les que estan al nord de Djanet. Algunes de les més turístiques són les següents: Adrar, In Amenas, Tindouf, El Oued, Ghardaia, El goleja i Biskra. També destaquen les ciutats desèrtiques més modernes de Hassi Messaoud.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Plat de cuscús algerià.

La gastronomia algeriana és d'una gran riquesa i diversitat. Està lligada als productes de la terra i ofereix diferents plats segons el lloc i l'estació. La cuina algeriana és una cuina mediterrània, amb ingredients molts similars als de la península Ibèrica. Encara que algunes de les preparacions siguin diferents hi ha plats comuns que són fàcils de reconèixer.

Entre els plats algerians més coneguts cal mencionar el cuscús, la chorba (sopa de xai, amb tomàquet i fideus), la chekhechoukha (guisat de trossos de torta, carn, verdures i cigrons),[12] el berkoukes (cuscús de grans gruixuts amb llegums i carn), el mthewem, la chtitha, el mderbel, la dolma i el brik o bourek (com una torta fina), entre d'altres. Entre postres i pastissos hi ha els baghrir, khfaf, tcharek, dziriette, knidelette, kalb ellouz o harissa, zlabia (dolç fregit i banyat en xarop), aarayech, makroude, ghroubiya, mghergchette, etc.

El merguez, salsitxa picant de xai, és originari de l'Algèria.

Paratges i monuments d'Algèria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. CIA World Factbook. «Rank Order - Area» (en anglès).
  2. «Human Development Indices» (en anglès).
  3. «Constitució d'Algèria, Art. 11» (en anglès), 1996.
  4. Cf. قانون رقم 02-03 مؤرخ في 27 محرم عام 1423 الموافق 10 أبريل سنة 2002، يتضمن تعديل الدستور (àrab) i Loi n° 02-03 du 27 Moharram 1423 correspondant au 10 avril 2002 portant révision constitutionnelle (en francès)
  5. Llengües d'Algèria enumerades pel SIL
  6. «Algeria Energy Data, Statistics and Analysis.» (en anglès). Energy Information Administration, Official Energy Statistics from the U.S. Government. [Consulta: 6- agost 2007].
  7. «BRTSIS. Brief on Russian defence, trade, security and energy.». Russia Intel Brief. [Consulta: 6 agost 2007].
  8. «La Russie efface la dette algérienne». RFI actualité. [Consulta: 6-08-2007].
  9. «Algeria». CIA - The World Factbook.
  10. Parliamentary Assembly - Working Papers- 2008 Ordinary Session 21-25 January 2008. Council of Europe, 2008, p.66. ISBN 9287164266. 
  11. The Report: Algeria 2008 (en anglès). Oxford Business Group, 2008, p.10. ISBN 1902339096. 
  12. Fatima Zohra Bouayed, Cuisine algérienne, Enag, 1994

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Algèria