Kàhina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Kàhina (en amazic ⴷⵉⵃⵢⴰ; en amazic cabilenc Kahina; en àrab الكاهنة, al-Kāhina, literalment "la Sacerdotessa" o "l'Endevinadora"), malnom de Dihya, fou una reina amaziga dels zanates de l'Aurès que va dirigir la resistència a la conquesta àrab al final del segle VII.

Tant el nom com la genealogia de la Kàhina són dubtosos. Al costat de Dihya, les fonts l'anomenen també Dahya, Dàhiya, Damya o Dàmiya, de la mateixa manera que tant la fan filla de Tàtit, és a dir Dihya bint Tàtit, com filla de Màtiya (=Mateu, Maties), fill de Tífan (=Teòfanes), Diyha bint Màtiya ibn Tífan.

La Kàhina és un personatge misteriós, que per uns era pagana (segons Sad Zaghul Abd al-Hamid), per altres jueva (tesí de H. Z. Hirschberg, P. Sebag i altres), i per altres cristiana (M. Talbi, que la fa berber romanitzada). Segons Ibn Khaldun, en aquest temps moltes tribus berbers eren jueves[1] i especialment esmenta com a jueus als jarawa, nafusa, fendelawa, mediuna, behlula, ghiata i fazaz.[2] La Kàhina es valia de supersticions i ritus de màgia[3] i endevinatoris (com la lectura de les pedretes) i profètiques; es diu que fou ella la que va ordenar matar a Uqba ibn Nafi a Tahuda, a l'Aurès el 684, quan retornava de la seva expedició a l'oest on havia estat derrotat pels berbers.

Història[modifica | modifica el codi]

Les terres dels berbers havien estat unificades contra el invasor per Kosayla.[4] El 686 Kosayla fou derrotat i mort per un exèrcit dirigit per Zubayr ibn Kays al-Balawi. La successió de Kosayla fou assolida per aquesta dona excepcional, de la tribu djerawa o jarawa dels zenates, escollida com a líder per l’assembla de les tribus confederades coneguda com a Confederació Butr (o Botr), a la regió de l'Aurès oriental de la que formaven part els butr, els maghrawa i els Banu Ifran entre d'altres. Quasi tota Ifriquiya es va posar al seu costat

El governador Zuhayr ibn Kays al-Balawí (682-688) va morir vers el 688 en lluita contra els bizantins després d'haver evacuat Ifriquiya. La crisis del califat en aquesta època va retardar la reacció àrab i no es va nomenar successor. Així l'estat berber va tenir un temps de tranquil·litat.

Finalment Hassan ibn al-Numan al-Ghassani fou nomenat governador àrab vers 692 o 693; es va dirigir a Ifriquiya amb un exèrcit. Va conquerir Cartago que va devastar, i els habitants de la qual van fugir en vaixells cap a Sicília. Els bizantins i els seus aliats berbers foren perseguits per la regió de Bizerta i els va derrotar, rebutjant als grecs cap a Béja (Vaga) i als berbers cap a Bona. Després d'una parada a Kayrawan (Kairuan) va marxar contra la reina Kahina, va rodejar la fortalesa de Madjdjana i es va acostar al riu Miskyana o Meskiana. La Kàhina va destruir fins al fonaments Baghaya que era probablement la seva capital i volia impedir que caigués en mans dels àrabs, i el va esperar a la vora del riu, entre Tebessa i Aïn Beïda a la regió de Constantina; amb una excel·lent tàctica va sorprendre a les forces àrabs del governador Hasan en un lloc probablement a la vora del uadi Nini (16 km al sud d'Aïn Beïda); les forces àrabs es van desbandar i foren perseguides fins a Gabès (vers 693) on la resta de l'exèrcit àrab fou aniquilat i el governador i els seus soldats van haver de sortir d'Ifriquiya i no van parar fins a 4 dies de marxa a l'est de Trípoli de Líbia (vers 694); la batalla de la Meskiana fou coneguda com a batalla dels camells i el rierol fou anomenat pels àrabs com a Nahr al-Bala (Rou de la Prova) o Wadi l-Adhara (Vall de les verges, possible referència a la direcció femenina de les forces berbers). La Kàhina tractava be als presoners àrabs i fins i tot en va adoptar un.

Degué ser llavors quan l'emperador Lleonci va enviar una flota dirigida pel patrici Joan a reprendre Cartago (695). Mentre Hassan va romandre a Tripolitana tres anys, i el 697 aliats a alguns grups berbers enemistats amb la Kahina, va passar a l'ofensiva. La primera batalla es va lliurar a Gabès vers 697, i la Kahina va ser derrotada; Cartago, evacuada pels seus defensors, fou recuperada per Hassan i altra vegada devastada (vers 697); llavors els àrabs es van dirigir al darrer reducte rebel, l'Aurès. La Kàhina va fer servir la tàctica de la terra cremada, en una extensió desconeguda (els àrabs ho qualifiquen de cataclisme però probablement fou una tàctica limitada) i això que era dissuasiu pels invasors, li va fer perdre el suport popular; la seva darrera batalla hauria estat al lloc que al-Maliki anomena Tarfa i que seria Tabarka (702 o 703?) on segons la tradició va morir a un lloc anomenat Bir al-Kahina (Pou de la Kahina), però M. Talbi (L'epopée de la Kahina, 1971) ho posa en dubte. La llegenda diu que la derrota en aquesta batalla final fou deguda a la traïció del seu fill adoptiu Khalid ibn Yazid (també apareix com Yazid ibn Khalid), un jove cap àrab acollit per la reina segons la tradició berber de l'anaïa (protecció) que es concedia a qui la demanava, que des del començament havia actuat com espia pels àrabs. Una altra tradició diu que amb tot perdut la Kàhina va enviar als seus fills Ifran i Yezdia (un d’ascendència paterna berber i un altre d’ascendència grega) al governador Hasan,[5] però ella va seguir la lluita fins que fou capturada i decapitada a la rodalia d'El Djem i el seu cap enviat al califa. La data de la seva mort per tant no es pot fixar.

Per posar fi a la guerra el nou governador d'Ifriquiya Musa ibn Nusayr va exigir que es formés un exèrcit berber de dotze mil homes per conquerir l'Àndalus, exèrcit del que Musa va nomenar cap a Tariq ibn Ziyad de la tribu zenata dels nefzaues; dos fills de la Kàhina haurien rebut governs locals a l'Aurès com a premi al seu canvi de bàndol al darrer moment, aprovat per la pròpia reina.

Se li va erigir una estàtua a Khenchela, la seva suposada vila natal

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. no obstant les investigacions no estan d'acord en aquest punt i pensen que al segle VII els jueus ja s'havien convertit al cristianisme, com se sap que van fer els nafusa, un dels grups jueus esmentats per Ibn Khaldun
  2. Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale, traducció de William McGuckin de Slane, éd. Paul Geuthner, Paris, 1978, tome 1, pp. 208-209
  3. en el paroxisme entrava en gran excitació
  4. Histoire des Berbères, Ibn Khaldoun
  5. cal tenir en compte que aquest va perdre el govern el 698

Mapes[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • http://www.mondeberbere.com/ Kàhina
  • Ibn Khaldun, Histoire des Berbères (traduït de l'àrab pel Baró de Slane), Tome I, Alger, 1852-1856, p.208.
  • Émile Félix Gauthier, Les Siècles obscurs du Maghreb, Payot, Paris, 1927, p.245.
  • André Chouraqui, "Histoire des Juifs d'Afrique du Nord" PUF, Paris, 1952.
  • Nabile Farès, Mémoire de l'absent, Éditions du Seuil, Paris, 1974.
  • Tahar Djaout, L'Invention du désert, Éditions du Seuil, Paris, 1987, pp. 31-33.
  • Gisèle Halimi, La Kahina (roman), Plon, 5 octobre 2006

Vegeu també[modifica | modifica el codi]