Cabília

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bandera de la nació amaziga
Paisatge de la Cabília
Paisatge de la Cabília
Cartell trilingüe

La Cabília és una regió muntanyenca de Maghreb al nord d'Algèria, el seu nom prové de l'àrab "al-qabā'il" (les tribus), però els seus habitants l'anomenen "Tamurt Idurar" (Terra de les muntanyes) o "Tamurt Leqvayel" (Terra dels cabilencs). El seu territori és part de la serralada de l'Atles i limita al nord amb la Mediterrània. Dins el seu territori trobem diverses wilayes (provincies islàmiques) importants com Tizi Ouzou o Bugia i d'altres menys conegudes com a Bouira, Bordj Bou Arreridj, M'Sila, Jijel, Boumerdès i Setif.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom del país prové de l'àrab Bilad al-Kabail (País de les tribus, kabail és el plural de kabila, que es pot traduir per agrupació o tribu) i fou donat pels historiadors principalment per a ús dels estrangers.

Gran Cabília i Petita Cabília[modifica | modifica el codi]

La Cabília està formada per dues parts o regions naturals: Gran Cabília, Petita Cabília i dos subregions: Baixa Cabília i Cabília Oriental.

la Gran Cabília la formen les terres entre la serralada de Mizrana (al darrere de la zona costanera entre Dellys i Tigzirt), seguint cap al sud la vall del Sebaou, després el massís de Tizi Ouzou i la serralada de Djurdjura i la vall del Soummam. Tota la zona és de població berber i la població resta aferrada a la seva llengua i costums.

La Baixa Cabília és una subregió (avui fortament arabitzada) entre la Mitidja i la vall baixa del Sebaou formant principalment avui diua la wilaya de Boumerdès. Abans es va anomenar Baixa Cabília a la Petita Cabilia. En oposició la Gran Cabília era l'Alta Cabília.

La Petita Cabília està formada per Bidjaya[1] i la baixa vall del Soummam, la serra dels Babors, el massís de Collo. L'arabització arriba a la meitat de la població.

La Cabília Oriental, subregió de la Petita Cabília, té la vida urbana més desenvolupada i se centra a les viles de Constantina, Skkida,[2] Guelma, Annaba[3] i Souk-Ahras, i les muntanyes i territoris a l'entorn. Està gairebé arabitzada.

Només la primera és àmpliament berberòfona mentre la segona és bilingüe, i les subregions són de majoria arabofona i el berber és progressivament més feble encara que els costums berbers estan generalitzats.

Població[modifica | modifica el codi]

La Cabília està habitada pels cabilencs, ètnia d'origen berber i berberòfona, la segona aglomeració de berbers en importància darrera els chleuhs del sud del Marroc. L'aspecte físic dels cabilencs s'assembla més als europeus que als àrabs i és difícil distingir-los de tots els pobles del sud d'Europa, pels marcats trets mediterranis que uneixen els habitants d'aquestes terres, estan estretament emparentats amb els primers habitants de les illes Canàries, els guanxes. La densitat de població és molt alta per la productivitat del territori. El 1966 era de 140 habitants per km2 a la Gran Cabília (Tizi Ouzou) i entre 95 i 140 a la Petita Cabília (Bidjaya, [Collo], Skikda i Annaba)

Emigració[modifica | modifica el codi]

A mitjans del passat segle XX, la Cabília va patir una forta pèrdua de població a causa de l'emigració de molts dels seus habitants a Europa, sobretot a França, i també a la resta del país, fins al punt que a la capital, Alger, representen la meitat de la població total de la ciutat. Des de 1985 el govern francès va ajudar a la industrialització de la zona per crear feina i facilitar el retorn dels emigrats.

Religió[modifica | modifica el codi]

Després del pas dels romans per la zona, el cristianisme i el judaisme van deixar pas cap al segle X a l'islam, majoritari a totes les tribus berbers de la zona, fins als nostres dies on encara persisteix aquesta religió amb força a tot el territori. L'islam de la zona és més pietista que dogmàtic; a la zona hi ha nombroses confraries entre les quals la principal és la fundada al segle XVIII per Sidi Muhammad Abd al-Rahman Abu Kabrayn (Bu Kabrin, 1715-1798). Els cabilencs creuen en general en Déu, en el Profeta, en els sants i en les forces benèfiques o malèfiques.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Els seus gairebé 6 milions d'habitants parlen la llengua cabilenca, similar a totes les llengües berbers de tot el nord del Magrib. Des de la primavera del 1980, són el poble més actiu que lluita pel reconeixement dels costums berbers a Algèria.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'activitat econòmica principal és l'agricultura, oliveres i arbres fruiters i també l'artesania, tapissos i terrisses principalment, així com l'orfebreria. També distribueix aigua potable per tot Algèria i rep molts diners dels enviats pels familiars que estan treballant fora de la regió i a altres països. També està començant a sorgir amb força la indústria turística a la regió.

Història[modifica | modifica el codi]

La regió, especialment la Gran Cabília, fou poc romanitzada i ha deixat poques restes fora dels establiments costaners. L'islam hi va penetrar més profundament. Dels dos primers segles de l'islam no hi ha referències clares de la penetració de la religió, que sens dubte es va produir encara que de manera superficial. A les muntanyes Babors els berbers kutama eren musulmans i van acollir al dai fatimita Abu Abd Allah al-Xii al final del segle IX, el que prova la introducció de la civilització àrab, que en canvi no es va produir a la Gran Cabília.

El territori va conservar una àmplia autonomia sota successives dominacions externes més o menys nominals. Després dels almohades va estar sota autoritat dels hàfsides d'Ifriquiya o dels zayyànides de Tlemcen, que es van alternar en el domini; fins i tot els marínides de Fes la van dominar breument en alguns moments. Al segle XVI Arud i després Khayr al-Din Barba-rossa van tenir com a centre d'operacions la regió de Jijel (Djidjelli, en català Giger) i els massís de la Cabília separaven aquesta zona d'Alger que era el seu objectiu final. Els pirates van haver de tenir en compte a aquestes poblacions que dominaven doncs la ruta entre la base i el centre del poder polític. Els cabilencs estaven aleshores dividits en tres estats que els historiadors europeus anomenen:

El segle XVII aquests estats van donar pas a confederacions tribals que al segle XVII estaven sota autoritat de dos cadis al servei dels otomans: el de Boghni i el de Sebaou (prop de Bugia). Aquests cadis recaptaven els impostos, garantien l'orde i disposaven d'uns centenars de geníssers distribuïts en fortins, amb unes tropes auxiliars negres (abid), intervenint molt poc en els afers interns locals i dominant el país per la constant amenaça a un bloqueig que els cabilencs no podien aguantar doncs per la seva densitat de població els recursos procedents de fora i la sortida dels productes propis era indispensable. Els otomans jugaven hàbilment amb les divisions tribals o personals i afavorien als caps religiosos als quals finançaven la construcció d'edificis com mesquites o zawiyes. Així la dominació otomana a la Cabília fou suau, respectuosa amb l'autonomia de les poblacions, i no va deixar mal record; a la poesia popular el turc és valent i digne, i un cabilenc és elogiat si és comparat amb un turc. Així els cabilencs es va regir com a petites repúbliques municipals (cada poble era un thaddarth subdividit en fraccions menors) confederades (però les confederacions eren relativament petites; diversos thaddarths lligats per obligacions recíproques formaven una tribu o ash, i diverses tribus formaven una thakbilth, àrab kabila). El 1830 hi havia 1400 thaddarths que formaven 120 tribus; no s'indica el nombre de confederacions, ja que era variable; a més diverses confederacions es podien aliar per una tasca concreta (generalment militar) de manera temporal. Cada thaddarth estava administrat per l'assemblea (thadjmaith, àrab djamaa) amb un president (amokkran o amghar, àrab amin) i uns controladors (plural: temman, singular tamen, àrab damin). Aquesta organització es reproduïa a la tribu i a la confederació. Les assemblees, com és habitual, estaven controlades de fet pels notables.

El 1830, després de desembarcar els francesos, les guarnicions turques van evacuar el país, però els francesos no hi van entrar. Cabília va quedar independent. El governador militar francès Louis comte de Chaisne de Bourmont (1773 - 1846, governador militar juliol i agost del 1820) va intentar immediatament crear unitats locals amb els zwawa cabilencs (que foren coneguts com els zuaus, zuavos etc.) cosa que va formalitzar el seu successor Bertrand comte Clauzel l'1 d'octubre de 1830.

Abd al-Kader va considerar Kabylia (Cabília) dins la seva zona demarcada pel tractat de Tafna (30 de maig del 1837) i va nomenar un khalifa (delegat) a Sebou, però en general els cabilencs no el van reconèixer com a sultà.

El governador general Thomas Robert Bugeaud marquès de la Piconnerie (i des de 1844 duc d'Isly) (1784-1849), nomenat el 1840 i que havia arribat el febrer del 1841, va haver de combatre amb Abd al-Kader que el 1839 havia reprès la guerra; el 1843 Abd al-Kader havia estat expulsat cap al Marroc; l'acolliment del rebel pel sultà marroquí va provocar un enfrontament amb els francesos que va culminar amb la victòria francesa a la batalla de l'Isly el 14 d'agost de 1844. Llavors Bugeaud es va poder dirigir a la Cabília i va ocupar Dellys. El 1847 hi va fer una nova campanya (contra els desitjos del govern) i va obtenir alguns èxits a la perifèria però no va entrar a les zones de muntanya.

Després de l'elecció del príncep president Lluís Napoleó a França, el 1851 es va fer una nova campanya al país durant el govern de Aimable-Jean-Jacques Pélissier (1794 - 1864) que va exercir durant uns 7 mesos del 1851, dirigida contra el xerif Abu Baghla i una segona contra el massís dels Babors dirigida pel general Saint Arnaud que va culminar amb l'ocupació de Djidjelli. Però el massís de Djurdjura restava hostil als francesos agitat per la confraria dels Rahmaniyya.

La seva conquesta es va encarregar al governador Jacques Louis César Alexandre comte de Randon (1795 - 1871) (governador de l'11 de desembre de 1851 al 31 d'agost de 1858). Fou una campanya complexa per les dificultats orogràfiques i la resistència de les tribus; la resistència estava encapçalada per Mohamed ben Abdallah conegut com a Bou Baghla, un antic oficial d'Abd al-Kader[4] i a la seva mort el 26 de desembre de 1854, la seva enamorada cabilenca Lalla[5] Fatma N'Soumer, fou escollida per una assemblea de combatents (abril de 1855) com a nova líder de la resistència,[6] assistida pels seus germans. Després de dos anys de combats parcials, el 17 de maig de 1857 el ja mariscal comte de Randon va iniciar l'ofensiva final amb 45000 soldats; el 14 de juny els francesos van construir Fort Napoleon, el 24 de juny van vèncer a Icherriden i el 28 de juny les principals tribus van capitular; el darrer poble mantingut pels cabilencs, Takhlijt n At Aadsou, fou ocupat l'11 de juliol. Lalla Fatma fou feta presonera (va morir el 1863). la Gran Cabília va quedar sotmesa; els cabilencs van entregar ostatges i van pagar tributs i van aconseguir mantenir el seu règim municipal.

Lalla Fatma

El 8 d'abril de 1871 les dues Cabílies es van revoltar dirigides principalment pel xeic Mohammed al-Mokrani.;[7] mort en combat el xeic el 5 de maig de 1871 el seu germà Boumezreg, va seguir la lluita fins que fou capturat el 20 de gener de 1872, en què la revolta es pot donar per acabada; la repressió va comportar expropiacions de terres i multes; les assemblees municipals foren suprimides però els amins van conservar els seus llocs; es van introduir jutges de pau francesos en lloc dels tradicionals però amb missió d'aplicar els costums locals.

El 1880 la Gran Cabília fou dividida en quatre comunes mixtes i quatre cantons judicials i es va iniciar una política d'afrancesament; la situació va durar fins que fou revertida per Jules Cambon (1845-1935, governador del 18 d'abril de 1891 a l'1 d'octubre de 1897). Es va iniciar el 1898 el temps de les Delegacions Financeres amb 6 delegats cabilencs (4 de la Gran Cabília) d'un total de 21 delegats indígenes; després d'un temps d'afavorir als cabilencs, va retornar la política d'afrancesament, sobretot utilitzant l'escola, que en aquesta zona estava més desenvolupada que a la resta del país (vers 1905-1910). A partir d'aquesta època es va iniciar l'emigració cap a França ampliada durant la I Guerra Mundial. Al final de la guerra els capitals que van arribar al país procedents d'aquests emigrants, foren considerables.

Molts cabilencs van participar el 1926 a París a la fundació de l'Estel Nord-africà, propiciat pel Partit Comunista Francès. El 1927 l'organització va quedar sota la direcció de Messali Hadjdj, i aviat va reclamar la independència. La revolta algeriana-cabilenca va esclatar a la Petita Cabília (els Babors) el 1945 però fou reprimida.

El 1947 un grup de cabilencs dirigits per Belkasem Krim (Ibn al-Kasim Karim) va passar a la clandestinitat i va servir de nucli a la revolució del 1954. De 1955 a 1957 la revolució fou dirigida pel cabilenc Ramdan Aban quan es va celebrar el congrés del riu Soummam (agost de 1956). Aban va morir en circumstàncies fosques el 1959; Krim fou un dels negociadors dels acords d'Evian que van posar fi a la guerra (març de 1962). El comandament militar de la Gran Cabília del Front Nacional d'Alliberament al final de la guerra estava en mans del coronel cabilenc Mohand u l-Hadj. Aviat es van iniciar lluites pel poder entre Krim i altres, i dirigents algerians que retornaven de l'estranger.

El 1963 la Cabília va entrar en dissidència dirigida per Aït Ahmed i el coronel Mohand (29 de setembre de 1963) quan es va dissoldre el Front de Forces Socialistes fundat per Aït Ahmed. El conflicte fronterer amb Marroc que va esclatar llavors, va evitar la lluita civil a Cabília i es va arribar a un acord el 20 d'octubre en el qual Aït Ahmed no va voler participar i va restar a les muntanyes organitzant la lluita armada. El 1964 encara es van produir dos petits aixecaments a la Cabília i la participació en les eleccions legislatives del 20 de setembre de 1964 fou més fluixa que a la resta del país (57,38% de votants amb un nombre important de vots blancs). El 17 d'octubre de 1964 Aït Ahmed fou arrestat, condemnat a mort i perdonat (12 d'abril de 1965); va fugir el 30 d'abril de 1966 i es va establir a l'estranger. Krim va fundar també un moviment d'oposició a l'estranger el 15 d'octubre de 1967. Encara a les eleccions municipals del febrer de 1967 el percentatge de participació en la Cabília fou més fluix que a la resta del país. El 1968 el govern va iniciar un programa de desenvolupament econòmic.

Durant anys el berber fou ignorat i es van portar a terme diverses mesures d'arabització; la llengua i cultura berbers foren prohibides.

Darrers esdeveniments[modifica | modifica el codi]

El 1980 es van produir manifestacions demanant la oficialització de la llengua berber, en el que fou anomenat la primavera berber (en amazigh, Tafsut Imazighen o simplement Tafsut que vol dir "primavera"). El primer esdeveniment fou el 10 de març de 1980 quan fou prohibida una conferència de l'intel·lectual Mouloud Mammeri a la universitat Hasnaoua de Tizi-Ouzou. Van seguir manifestacions i el 20 d'abril foren detinguts centenars d'activistes berbers, estudiants, metges, mestres, provocant l'esclat d'una vaga general. Les manifestacions van seguir però la repressió va poder amb el moviment però va deixar un sentiment de gran calada entre els amazics, i molts dels seus líders van sorgir aleshores; organitzacions com l'Agrupació per la Cultura i la Democràcia (Rassemblement pour la Culture et la Démocratie, RCD) i el Moviment per l'Autonomia de la Kabylie (Mouvement pour l'Autonomie de la Kabylie MAK) del cantant Ferhat Mehenni, van néixer de les mobilitzacions d'aquests mesos.

Bandera del RCD

Després del 1992, amb la supressió del règim de partit únic, la pseudodemocracia va continuar l'arabització. El 19941995 es va produir un boicot a les escoles conegut com la vaga de les carteres d'escola. El juny i juliol de 1998, l'assassinat del cantant i líder de la consciència amaziga Lounès Matoub i la llei que obligava a l'ús de l'àrab en tots els camps, van produir agitació que va culminar l'abril del 2001 en l'anomenada Primavera Negra, amb forts disturbis i l'emergència del moviment anomenat Arouch, que restablia els consells assemblearis tradicionals; l'assassinat del jove cabilenc Masinissa Guermah pels gendarmes algerians va estar a punt de fer degenerar el moviment en violent,[8] però finalment es va poder reconduir amb notables concessions del govern d'Abdelaziz Bouteflika. El berber és ara llengua nacional a Algèria (nacional però no oficial) i algunes altres peticions menors s'han aconseguit.

Cabilencs il·lustres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cabília
  1. Bugia
  2. abans Philippeville
  3. Bona o Bône
  4. es van lliurar nombroses batalles, la més coneguda la de Tachekkirt guanyada per Bou Baghla el 18–19 de juliol de 1854, en la que el general francès comte de Randon fou capturat inicialment però va aconseguir escapar
  5. Lalla vol dirs senyora, és el femeni de Sidi
  6. fou coneguda com la Joana d'Arc de la Cabília
  7. N. Robin, L'insurrection de la Grande Kabylie en 1871, París 1901
  8. van morir uns 125 manifestants

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Coord.: 36° 49′ 01″ N, 4° 18′ 00″ E / 36.817°N,4.300°E / 36.817; 4.300