Dominació musulmana de Catalunya
La conquesta musulmana de Catalunya va començar el segle VIII.
Taula de continguts |
Conquesta del Regne de Toledo i el Ducat d'Aquitània [modifica]
En la primavera del 713 Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, governador de Kairuan, firmava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir, pel qual aquest reconeixeria la sobirania islàmica i passava administrar un ampli territori que abastava les conques dels rius Segura i Vinalopó, la futura kura de Tudmir, amb el seu centre a Oriola. Aquest és el punt de partida de la islamització del Xarq al-Andalus, per la costa mediterrània ibèrica.[1]
Després de la ràpida conquesta musulmana de la Península Ibèrica (711 - 718), aquesta es constitueix com una província depenent del califat de Damasc. Els seus governants van fixar la seva capital a la ciutat de Còrdova i van rebre del califa de Damasc el títol de valí i van envaïr Ifranja
Inicialment els musulmans no eren massa nombrosos i només anaven a l’ocupació de les places importants, la qual cosa els va obligar a deixar de moment àmplies bosses lliures[2].
Establiment de l'emirat i la revolta iemení d'Al-Àndalus [modifica]
La població musulmana peninsular a principis del segle VIII estava formada per àrabs instal·lats a les ciutats, berbers situats en les zones rurals i siris, que havien format les primeres forces invasores. Aquestes ètnies es van enfrontar entre si per a fer-se amb el major nombre de terres i van sumir a la península en una endèmica guerra civil fins a l'aparició d'Abd-ar-Rahman I.
L'any 750, els abbàssides van enderrocar la Dinastia omeia al Califat de Damasc, ordenant l'assassinat de tots els seus membres. Abd-ar-Rahman I, que havia aconseguit escapar-se de la matança omeia fugint de Damasc, va aconseguir arribar el 756 a l'Àndalus, proclamant-se emir després de conquerir la ciutat de Còrdova. L'any 733 s'independitzà de la nova capital abbàssida, Bagdad, una independència que fou política i administrativa, mantenint així la unitat espiritual i moral al continuar el vincle religiós amb el califat abbàssida.
El 777[3] els governants iemenites d'Al-Tagr al-Ala, enfrontats al sirià Abd ar-Rahman I, l'emir Omeia de Qurtuba, es van revoltar i van aliar-se amb Carlemany qui va acceptar l'oferta dels representants musulmans de Girona, Barcelona i Wasqa, que en la Dieta de Paderborn van oferir els seus territoris a canvi de suport militar. La revolta fou desmantellada, i la fallida campanya contra Saraqusta va acabar amb la mort de Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí a mans del seu antic aliat Hussayn ibn Yahya al-Ansarí[4] i la derrota dels francs a la Batalla de Roncesvalls.
La formació de la Marca Hispànica [modifica]
La conquesta franca dels territoris que ara són Catalunya, després de la fallida campanya contra Saraqusta que va acabar amb la derrota a la Batalla de Roncesvalls, va començar el 759 al Rosselló.[5] El 785 les mateixes elits locals que havien capitulat als musulmans, lliuraren la ciutat, que estava governada pel valí Matruh ibn Sulayman, a Carlemany, el 798 caigueren Vic i Cardona, i finalment, el 801 caigué Madinat Barshiluna.
El Califat de Còrdova [modifica]
Abd al-Rahman III considerà adient la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta (branca omeia), haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular i la creació del Califat fatimita en Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad. És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibérica de major esplendor.
A mitjans del segle IX es va preservar i reforçar la frontera davant els cristians a l’àrea de Xibràna,[6] i el 884 es fortifica Larida, el 896, Montsó, el 897 Balaguer[7]
La desintegració del Califat [modifica]
L'esplendor de la cultura musulmana fou que de curta durada atès que acabà el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron, que es desencadenà entre els partidaris de l'últim califa legítim Hixem II, i els successors del seu primer ministre o hadjib, Almansor. En el transfons també existien problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics. Oficialment, però, el califat va continuar existint fins a l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com a Taifes.
La divisió en taifes es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224).
Emirat de Larida [modifica]
L'emirat de Larida fou creat per Sulayman al-Mustaín, qui conquereix l'emirat de Saraqusta en 1039 regnant a tot Al-Tagr al-Ala. El seu fill Yússuf ibn Sulayman al-Mudhàffar heretà el reialme lleidatà, que li seria arrabassat pel seu germà Abu-Jàfar al-Múqtadir de Saraqusta. En morir aquest, deixà l'emirat de Larida, amb els de Turtuixa i Dàniyya, a Al-Múndhir Imad-ad-Dawla que va establir la seva capital a Xàtiva i s'alià amb Berenguer Ramon II, comte de Barcelona contra el seu germà al-Mutamin, i van assetjar Almenar però foren derrotats per Rodrigo Díaz de Vivar, al servei de Saragossa, i el comte de Barcelona fou fet presoner encara que tot seguit alliberat. A la seva mort el regne passà al seu jove hereu Sulayman Sayyid-ad-Dawla (1090-1102), el darrer dels Banu Hud.
Amb el canvi de segle, passà a dependre dels almoràvits i restà en mans de governadors saharians, el més conegut dels quals va ser Abu-Hilal, conegut també com Avin-Hilet o Avifelel, que pactà amb Ramon Berenguer III (1120). Finalment, Al-Mudhàffar lliurà Lleida als comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell el 24 d'octubre de 1149.
Emirat de Turtusha [modifica]
L'emirat de Turtusha es va independitzar en mans del Labib al-Amirí, del clan amírida. El 1061, passà a dependre de l'húdida al-Muktadir, emir de Saraqusta, que en morir el 1081 i va deixar Dénia, Lleida i Tortosa al seu fill Al-Múndhir Imad-ad-Dawla que va establir la seva capital a Xàtiva.
Amb el canvi de segle, passà a dependre dels almoràvits. L'any 1148, Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona[8] va conquerir Tortosa
Emirat de Xibràna [modifica]
L'Emirat de Xibràna és el nom que s’aplica al darrer estat musulmà que va existir a l'actual territori de Catalunya. A partir del castell de Siurana, el seu territori s’estenia per diverses línies de torres.[9] L'ocupació dels territoris de Siurana va començar l'any 1153 però la data exacta de la conquesta del castell no és segura: alguns la fixen el 29 d'abril, dia en què el Comte de Barcelona va atorgar una carta de població a Bertran de Castellet; d'altres l'han situat el 23 de novembre del mateix any; i d'altres el 12 de juliol de 1154.
Referències [modifica]
- ↑ «Els musulmans a Catalunya: s. VIII dC - s. XII dC». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 15 maig 2011].
- ↑ Ezequiel Gort, quan Siurana era Xibràna
- ↑ Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.168-188. ISBN 978-84-321-1882-1.
- ↑ Millàs i Vallicrosa, Josep Maria. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1987, p.28. ISBN 84-7283-117-5.
- ↑ Bolòs i Masclans, Jordi. Els orígens medievals del paisatge català. 1a. Institut d'Estudis Catalans, 2004, p.30. ISBN 84-7283-745-9.
- ↑ Xavier Ballestin, Tortosa i la frontera amb els cristians, dins Catalunya romànica, v. XXVI p. 36
- ↑ Pere Balanyà, Crònica política de la pre-Catalunya islàmica, p. 40.
- ↑ Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 249.
- ↑ Pere Balanyà, L’Islam a Catalunya, p. 73-77
