Història de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Història de Catalunya
Història de Catalunya
Formació geològica
Prehistòria
Període iber
Període romà
Període visigòtic
Edat mitjana
Conquesta omeia
Dominació musulmana
Conquesta carolíngia
Comtats catalans
Feudalisme a Catalunya
Corona d'Aragó
Compromís de Casp
Dinastia Trastàmara
Guerra civil catalana
Edat moderna
Dinastia dels Habsburg (Àustries)
Tractat dels Pirineus
Guerra de Successió Espanyola
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporània
Guerra del Francès
Primera restauració borbònica
Casal de Savoia
Primera República Espanyola
Segona restauració borbònica
Segle XX
Mancomunitat de Catalunya
Govern provisional de Catalunya
Generalitat republicana
Legislatures: 1a - 2a
Guerra civil a Catalunya
Franquisme
Tercera restauració
Govern provisional
Comunitat autònoma
Legislatures: 1a - 2a - 3a - 4a - 5a - 6a -

7a - 8a - 9a - 10a

Cronologia de la Història de Catalunya
Història militar de Catalunya
Jaciments arqueològics de Catalunya
Llista de presidents de la Generalitat

Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats que formaven la Marca Hispànica, al nord-est de la península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot Catalunya s'empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França.

Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l'àrab, amb diferent grau d'incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d'estada i la composició social.

El nom de Catalunya podria venir d'aquesta època i faria referència al gran nombre de castells i fortaleses que hi havia pel seu caràcter de frontera. En el sistema feudal era habitual que el noble en possessió d'un feu delegués l'administració d'un castell en un vassall seu, anomenat castlà. Sembla que seria a partir d'aquest càrrec que sorgiria el nom de Catalunya, en un procés lingüístic semblant al que originà el nom de Castella a partir de castell.

Gran part de la història de Catalunya, fins al 1714, està vinculada a l'establiment d'una unió dinàstica d'Aragó i Catalunya que es materialitzà políticament en la Corona d'Aragó. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren Catalunya tracten d'esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d'Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seva estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d'Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s'aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.

Quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent.

La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L'expansió s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l'estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'Edat Mitjana, els dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.

Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s'inicià una època de crisi demogràfica (desencadenada fonamentalment per la pesta negra, però també per les recurrents crisis agràries), econòmica i política, que culminarà en el desenvolupament d'una Guerra civil catalana entre 1462 i 1472.

Taula de continguts

La Prehistòria a Catalunya

Article principal: Prehistòria a Catalunya

Malgrat els esforços fets en els darrers vint anys, el coneixement de la Prehistòria a Catalunya resulten encara superficials i incomplets. Fins fa pocs anys es considerava que els primers signes clars de presència humana a l'espai geogràfic que avui es coneix com Catalunya corresponien a la fase del Paleolític mitjà i presentaven una antiguitat aproximada de 25.000 anys, si bé a la Catalunya Nord, es conserven restes del Paleolític inferior[1] d'una antiguitat de 450.000. Ara bé, els treballs realitzats en els darrers anys a alguns jaciments importants, com la Cova de la Font Major (L'Espluga de Francolí), algunes troballes fetes a Salt i altres indicis detectats arreu del país, apunten la possibilitat d'una ocupació en el Paleolític inferior de fins a 300.000 anys d'antiguitat. Pel que fa al Paleolític Mitjà, es conserven diferents jaciments prehistòrics al nord i sud de Catalunya, com ara el cau del Duc o la cova de Mollet (Pla de l'Estany). I el Paleolític Superior, que es desenvolupa fa aproximadament uns 20.000 anys, i que ha deixat restes a indrets com la Bora Gran d'en Carreres, a Serinyà, o el Cau de les Goges, en Sant Julià de Ramis

Entre el 8000 i el 5000 aC es desenvoluparia la fase prehistòrica coneguda com a Mesolític o Epipaleolític.

Vers el 4500 aC s'iniciaria la fase del neolític, del qual s'ha destacat que la sedentarització presenta uns trets molt menys profunds que en altres territoris, a causa de la forta presència de bosc mediterrani, que permetria el manteniment d'una elevada activitat caçadora i recol·lectora. Es troba representat fonamentalment pels jaciments de les Mines de Gavà o de la Draga Banyoles.

Entre els anys 2500 i 1800 aC es desenvoluparà la fase del Calcolític, en la qual apareixeran els primers objectes de coure. Li segueix l'Edat del Bronze, entre els anys 1800 i 700 aC, moment que coincidirà amb l'arribada dels pobles indoeuropeus. I en el segle VII aC el territori assolirà l'Edat del Ferro.

Edat antiga

Els pobles ibers

Article principal: Període iber a Catalunya
Vegeu també: Ibers

Catalunya Comarcas.png

Els ibers són un conjunt de pobles que, segons les fonts clàssiques dels historiadors, escriptors i gèografs grecs i romans com Hecateu de Milet, Ruf Fest Aviè, Herodot, Estrabó, etc., identifiquen a la costa oriental de la península Ibèrica amb aquest nom almenys des del segle VI aC: elisics, sordons, cerretans, airenosis, andosins, bergistans, ausetans, indigets, castellans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen a grans trets en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costanera que va des del sud del Llenguadoc fins a Alacant, que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.

El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de forma uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d'altres i que a vegades comparteixen amb pobles no identificats com a ibers.

L'arribada dels pobles orientals

Des del final del segon mil·lenni, els pobles de la Mediterrània oriental es van sentir atrets per la península Ibèrica, com ho demostra la instal·lació de les primeres colònies fenícies a Andalusia vers el 1100 aC.

Seguint les rutes obertes pels fenicis, en el segle VIII aC, es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Rhode (en l'actualitat Roses i el 580, Emporion (en l'actualitat Empúries), tot deixant per als fenicis el sud de la costa (Bàrcino seria originàriament una posta fenícia).

Colonització romana

Article principal: Període romà a Catalunya
Tarraconensis (27 aC)

El període romà a Catalunya és el període següent al període iber. Comença el segle III aC amb la romanització i va acabar amb la invasió dels visigots. El territori a l'arribada dels romans estava compost per un conjunt de tribus iberes i colònies hel·lèniques, i no seria fins segles després que es formaria el que avui entenem com Principat de Catalunya.

L'Ebre va ser la primera frontera militar entre cartaginesos i romans (269 aC). Després de la conquesta de Sagunt, ciutat aliada dels romans per les tropes púniques liderades per Hanníbal el 218 aC va esclatar la Segona Guerra Púnica, que duria al ple domini romà de la península Ibèrica.

Els romans van ser els estructuradors bàsics del territori de Catalunya tal com avui l'entenem, tant en infraestructures com en creadors de ciutats. La Hispània Citerior fou una de les dues províncies en què es va dividir la península Ibèrica després de la conquesta romana. Va ser creada el 197 aC, i s'hi inclou l'actual territori de Catalunya.

L'increment de territori controlat per Roma i l'enriquiment que això produïa en els seus governants va conduir a una etapa molt convulsa entre els segles II i I aC, que van transformar la República Romana en Imperi romà quan Octavi (August) va vèncer tots els seus enemics el 31 aC.

August va proclamar l'imperi el 13 de gener de l'any 27 aC. En virtut d'aquesta reforma s'encarregava del proconsolat de totes aquelles províncies que tenien acantonades legions (prenent així el comandament de tot l'exèrcit) i del mateix August dependrien els oficials i soldats. Entre les províncies afectades per aquestes mesures hi havia la Citerior. Hispània, constituïda per dues províncies, la Citerior i l'Ulterior, va ser dividida en tres: Tarraconense, Bètica i Lusitània (27 aC).

La pressió dels huns, que liderats per Àtila va arribar a les portes de Roma, va empènyer les tribus germàniques cap a Europa Occidental. Per intentar fer front a aquesta crisi, a la mort de Teodosi I el gran va deixar la part occidental (en la que es trobava Hispània) de l'imperi al seu fill Honori, i la part oriental al seu fill Arcadi. La invasió va precipitar la Caiguda de l'Imperi Romà el 476.

Edat mitjana a Catalunya

Article principal: Edat mitjana de Catalunya

En la historiografia europea l'edat mitjana ha estat representada com un període de decadència passant d'una societat altament tecnificada i amb xarxes de comerç de llarga distància, de l'Imperi Romà cap a una societat més fragmentada, basada en l'economia de subsistència basada en el feudalisme. Catalunya no és una excepció en aquest sentit. Per altra banda l'edat mitjana culmina a Catalunya amb l'assoliment progressiu d'una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat. I també és el període en què neix el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques, i també gaudeix d'un auge com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la Corona d'Aragó.

Alta edat mitjana

D'ençà de la Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident els visigots passen a controlar la Hispània, la Septimània i l'Aquitània. Tanmateix durant els segles VI, VII i VIII els visigots, van perdent progressivament els control d'aquests territoris. L'arribada dels àrabs (711) a la península representa la desaparició formal del Regne de Toledo, i de facto un canvi en l'equilibri de poders a Europa. Els francs perden el seu veïnatge amb un poble germànic i són amenaçats directament per un imperi amb el qual no comparteixen ni llengua, ni ètnia, ni religió.

Els visigots

Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV vers occident empesos pels huns. Al Danubi els gots es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península Ibèrica durant el segle V.

El 410 els visigots van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415. Poc després arriben a un pacte (foedus) amb Roma (418-507) segons el qual es federaven i combatrien a favor de l'Imperi, enfrontant-se als huns, a qui venceren a la batalla dels Camps Catalàunics (451). Es va establir el regne de Tolosa des d'on iniciaren durant el regnat d'Euric una expansió que els portà a la península, arribant a dominar la Hispània i gran part de la Gàl·lia. Al llarg del segle V els francs, un poble germànic establert a la frontera de la gal·logermànica, els van anar empenyent fins a vèncer-los a la batalla de Vouillé (507). Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop, i finalment Toledo, lloc des d'on podien controlar per una banda els sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els vascons i càntabres al nord i els bizantins establerts a la bètica.

En morir Vítiza el 710, els seus enemics elegiren rei Roderic. Els fills de Vítiza, partidaris d'Aquila II es refugiaren a Ceuta, on governava el comte Olbà, dit també Julià, sota el domini de Mūsà ibn Nusayr. Amb ells negociaren un ajut per tal de recuperar el tron i el patrimoni familiar. Mentre Roderic assetjava Pamplona i lluitava contra els bascs revoltats, els àrabs, comandats per Tàriq ibn Ziyad i ajudats per Olbà, passaren l'estret i s'establiren al lloc després anomenat Gibraltar contra l'opinió del califa. Roderic tornà a Còrdova i reuní l'exèrcit, i s'entaulà la Batalla de Guadalete, en la que els vitizans, encarregats de les ales, abandonaren el combat, i el centre d'aquest fou destruït. Les batalles es van anar succeint, i Ardó, que va succeir Aquila II va concedir l'ocupació de Catalunya, que es va completar el 720, i Musa es va convertir en el primer valí de l'Àndalus.

L'organització de Catalunya durant el període de domini visigòtic va continuar sent la mateixa que durant el domini romà, i l'impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte als hispanoromans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus.

La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d'origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els vascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat.

El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l'època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny.

Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta (altiplà) central com punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.

Els àrabs

En la primavera del 713 Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, governador de Kairuan, firmava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir, pel qual aquest reconeixeria la sobirania islàmica i passava administrar un ampli territori que abastava les conques dels rius Segura i Vinalopó, la futura kura de Tudmir, amb el seu centre a Oriola. Aquest és el punt de partida de la islamització del Xarq al-Andalus, per la costa mediterrània ibèrica.

El 773, Abderramán I proclama l'Emirat de Còrdova, independitzant políticament als musulmans d'Al-Andalus. També es consoliden com a territoris independents la Taifa de Tortosa i la Taifa de Larida.

Abd al-Rahman III considerà adient la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta (branca omeia), haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular i la creació del Califat fatimita en Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad. És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada atès que acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron, que es desencadenà entre els partidaris de l'últim califa legítim Hixem II, i els successors del seu primer ministre o hadjib, Almansor. En el rerefons també existien problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics. Oficialment, això no obstant, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com a Taifes.

La divisió en taifes es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224).

Francs

Article principal: Feudalisme a Catalunya
Origen de l'escut del comtat de Barcelona (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta (1843-1844) el moment en què Carles II estén els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes del Comtat de Barcelona, llegenda, això no obstant, sense cap fonament històric

El terme Gòtia es va fer servir per designar els territoris que serien els comtats catalans per part dels francs, o també com a sinònim d'Hispània, fins a la independència dels comtats respecte a l'imperi franc. Segurament també formava part del territori la Septimània. El terme també es va estendre per definició als habitants autòctons dels Pirineus en contraposició als hispani (la resta de la península).

Els comtats de la Marca Hispànica que feien frontera amb el poderós emirat de Còrdova, van ser el nucli expansiu del que seria Catalunya.

Carlemany va establir una Marca Hispànica als territoris entorn dels Pirineus per actuar com a frontera militar entre l'Imperi Carolingi i el Califat de Còrdova. Era una terra fronterera, amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs. Aquesta marca, neix després d'un avanç pràcticament imparable dels moros fins a la batalla de Poitiers (732)

Destaquen els comtats com a nuclis territorials i el paper de l'església, a través dels seus monestirs (com el de Ripoll, per exemple). Els primers comtes depenien totalment dels carolingis però a mesura que passaven els anys es van anar independitzant. De la mateixa manera, previsiblement aquests primers comtes no eren originaris de les terres que governaven sinó d'arreu de l'Imperi. A la llarga es passaria de comtes forans a comtes naturals del país essent Guifré el Pelós, potser el primer d'aquests.

Guifré el Pelós reuní els comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Amb Borrell II, comte de Barcelona, es considera que aquests comtats arriben a la seva independència envers el regne franc en tant que Borrell considera trencat el vincle de vassallatge que el lligava al rei franc quan aquest no l'ajudà davant l'atac d'Al-Mansur a la ciutat de Barcelona el 985.

La societat d'aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc excedent i poc comerç, tret de a les ciutats. Barcelona va anar guanyant importància.

Les vegueries eren el sistema més arrelat de divisió administrativa tant en la baixa edat mitjana com en tota la moderna, estaven sota les ordres d'un veguer, nomenat pel rei. Amb el pas de l'edat moderna i l'allunyament de la cort reial els conflictes jurisdiccionals es van agreujar i complicar donat que molts llocs estaven sota diversa administració senyorial, religiosa o de la Generalitat, i com que les Corts cada vegada eren convocades amb menys assiduïtat, els representants de les viles i els veguers perdien poder. Això va fer que moltes disputes es resolgueren, paral·lelament a l'Audiència i mitjançant bandolers.

Formació i consolidació del català a l'edat mitjana

Durant aquest període s'evidencien els canvis del llatí vulgar que desembocaren a la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l'esforç de Carlemany es produí dins l'imperi carolingi, del qual formava part la "Marca", una renaixença intel·lectual (la "Renovatio carolingea") que promovia el renaixement de la cultura llatina cristiana. Per a fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte. El resultat d'aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquell llatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català. Diversos indicis, fan pensar que el català ja era parlat en aquest racó de la península cap al segle VIII. És a dir, el llatí parlat a Catalunya des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou per a diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent.

Baixa edat mitjana

Màxima extensió de la Corona d'Aragó.

La derrota aragonesa a la Batalla de Muret el 13 de setembre de 1213 i la mort del rei Pere el Catòlic significà la fi de l'expansió de la Corona d'Aragó al Llenguadoc. En endavant l'expansió es dirigirà a València i a les Illes Balears i la resta del Mediterrani.

Les Corts Catalanes segons una miniatura d'un incunable del segle XV.

La baixa Edat Mitjana és l'època de màxima esplendor catalana, sota la corona d'Aragó. Els monarques aragonesos (especialment Jaume el Conqueridor o Jaume I) van conquerir als àrabs gran part dels seus territoris, expandint el català com a idioma de cultura. A més, una potent flota naval va expandir-se per la Mediterrània, fins al punt que la llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres". S'escriuen les Quatre grans cròniques catalanes, Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, i apareixen personatges com Ramon Llull i el període del Segle d'or valencià.

En el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts, on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana. Aquest sistema constitucional donà lloc a unes institucions de govern sorgides a partir del segle XIII, la Diputació del General (que, a partir de 1359 fou coneguda també com a Generalitat de Catalunya) que va adquirir progressivament un paper polític. El govern es feia a través de les Corts Generals (1214) i les administracions locals, entre les quals destaca el Consell de Cent de Barcelona.

A la mort del rei Martí l'Humà (1410) es va fer l'elecció entre els diversos pretendents a la Corona d'Aragó al Compromís de Casp el 1412. Finalment van sortir victoriosos els Trastàmares enfront de Jaume d'Urgell, que no acceptà el resultat, es revoltà i va ser empresonat fins a la seva mort.

La màxima extensió que ocupà la Corona d'Aragó és durant el segle XIV, quan, a part dels dominis peninsulars, es posseeixen les Balears, Sardenya, el Regne de Sicília, el Regne de Nàpols, i els ducats d'Atenes i Neopàtria.

Edat moderna de Catalunya

Article principal: Edat moderna de Catalunya

Amb el matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran II el catòlic, tots dos de la casa castellana dels Trastàmares, el 1479 els destins dels dos regnes s'uneixen. Alguns espanyolistes volen veure aquí el naixement d'Espanya. Tot i això, no es pot ignorar que la Corona d'Aragó va mantenir totes les seves institucions, fins als Decrets de Nova Planta. De fet, el primer rei anomenat només de Les Espanyes (en plural) serà José Bonaparte el 1808, per l'estatut de Baiona. El seu antecessor, Carles IV d'Espanya, encara feia servir tot el reguitzell de títols, inclosos Els Algarves, Jerusalem i Gibraltar. No serà fins a la Constitució Espanyola de 1978 que es parlarà només de Regne d'Espanya. L'auge de l'imperi hispànic (amb el domini de mitja Europa i el descobriment d'Amèrica) i la crisi interna catalana van portar a la castellanització de la societat catalana (i especialment els nobles).

L'edat moderna de Catalunya és una època molt convulsa, caracteritzada per les contínues lluites i aixecaments contra el poder reial: Guerra civil catalana (1462-1472), Segona revolta remença (1485-1486), Revolta de les Germanies (1519-1523), Guerra dels Segadors (1640-1652) i finalment la Guerra de Successió (1700-1714). Durant el final d'aquest període es produí la fragmentació del país i l'anul·lació dels drets col·lectius dels catalans.

Va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652, i enmig de la Guerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar el valido comte-duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de França, però els exèrcits de l'Habsburg acabaren imposant-se. Com a conseqüència, Els Comtats (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedit a la monarquia francesa. El 1659, arran del tractat dels Pirineus entre les corones espanyola i francesa, Catalunya perdé una 5a part del territori i població en passar sota administració francesa el Rosselló, el Capcir, la Fenolleda, el Conflent i la meitat de la Cerdanya (menys Llívia).

El rei Felip V va decretar els Decrets de Nova Planta, una vegada derrotats els territoris de la Corona d'Aragó a la Guerra de Successió Espanyola, que marginava el català i gravava l'economia local. Les vegueries es van substituir per corregiments, sota comandament militar, després de la desfeta de 1714, tal com tota Catalunya quedava sota el comandament d'un capità general. El nou règim va afavorir els qui l'havien donat suport, els anomenats botiflers (en contraposició, els fidels a la causa austriacista que eren anomenat vigatans). Un d'aquests il·lustres botiflers va ser en Pere Anton Veciana al qual s'atribueix la formació dels Mossos d'Esquadra (Esquadres de Catalunya) el 1719, que es convertiria així en la primera policia catalana. Aquest cos, reorganitzat a partir de 1721 serviria per perseguir la munió de guerrilles antiborbòniques que restaven pel país.

Al segle XVIII tindrà lloc, mercès a l'empenta de la societat catalana, la renaixença econòmica del país que prepararà la Revolució Industrial de Catalunya al segle següent i el naixement del catalanisme polític (1898).

Guerra dels Segadors

Article principal: Guerra dels Segadors
Imatge al·legòrica de la secessió de Catalunya i la integració a França.

La crisi econòmica, els nous impostos i les noves necessitats militars fan que es produeixi el primer intent secessionista de Catalunya. Les raons de fons són de dos tipus, en primer lloc per les anomenades "causes antigues" (reducció dels privilegis medievals de la noblesa des de la unió de la Corona d'Aragó i Castella, la no convocatòria i presidència de les Corts catalanes, la introducció d'alguns dels impostos que es pagaven a Castella, i la introducció a Barcelona de la Inquisició espanyola nova en substitució de la vella Inquisició que ja operava des de l'edat mitjana, i que va ser el model pel qual es va implantar la Inquisició a Castella en l'època dels Reis Catòlics), i "causes noves" (la presència en territori català de tropes estrangeres a sou del rei, considerant com a tals a castellanes i aragoneses necessàries per defensar les fronteres contra França en la guerra, però mai desitjables al teu territori, i l'exercici de càrrecs públics per persones no catalanes. I en segon lloc per la política centralitzadora del Comte-Duc d'Olivares, que pretenia unificar els regnes d'Aragó i Castella, reorganitzar i pujar el pagament d'impostos per mantenir la guerra dels trenta anys. Es pot resumir els principals problemes en la crisi econòmica, el malestar de la guerra, la presència de tropes per protegir la frontera contra França, donades als abusos dels exèrcits de l'època, i la petició de nous impostos i lleves per mantenir l'esforç militar durant la guerra.

Durant la guerra existent entre França i Espanya des de 1635, els francesos van envair el Rosselló al comandament de Condé i es van apoderar de la vila i la plaça de Salses. Els catalans van aixecar els seus sometents i van formar, amb ajuda de soldats reials, un exèrcit de 25.000 a 30.000 soldats al comandament del virrei de Santa Coloma, que va recuperar la plaça el 6 de gener de 1640, després del que Olivares va pretendre portar la guerra a l'interior de França i forçar la pau. Amb aquesta intenció es va ordenar una lleva forçosa d'uns 5.000 soldats catalans, enervant encara més els ànims, de manera que a mitjans de març els consellers (Pau Claris) i la Diputació van iniciar negociacions secretes amb el Cardenal Richelieu, primer ministre de França, que van ser ratificades a finals de maig. El 1640 comença la revolta d'Independència a Portugal amb suport de França i Anglaterra. Un gran èxit per a la diplomàcia internacional francesa que obre un nou front per les tropes del rei d'Espanya, que ja havia vist com començava una revolta a Nàpols i Sicília. El 22 de maig (1640) van arribar a Barcelona 3.000 camperols del Vallès armats i encapçalats pels bisbes de Vic i Barcelona. De retorn a l'Empordà, van assassinar als oficials del rei refugiats en els convents obligant-los a retrocedir cap al Rosselló cometent aquests, actes de venjança a Calonge, Palafrugell, Roses i altres pobles.

El 6 de juny, que era la festivitat de Corpus (dia que posteriorment ha estat recordat amb el nom de Corpus de Sang), els segadors van entrar a la ciutat de Barcelona a la recerca de treball a la sega, sent acompanyats per rebels armats, cometent diferents saquejos i assassinats, amb una resposta dels soldats del rei que capturen a un segador pròfug de la justícia per assassinat. La resistència dels segadors contra la detenció del seu company, els disturbis i combats posteriors i els incidents sagnants donen origen a la guerra civil entre els catalans reialistes i els catalans independentistes i que simpatitzaven amb l'esperit de l'aixecament, encara que l'aixecament va començar en un primer moment com una revolta contra les tropes del rei, contra la noblesa i la burgesia, que van patir nombrosos assalts, saquejos i assassinats a mans dels revoltats en els primers moments.

L'ambaixador francès, Du Plessis Besancon, es va reunir a Barcelona amb el president de la Generalitat de Catalunya, Pau Claris, amb la intenció de convertir Catalunya en república independent sota la protecció de França. Es va arribar a un acord mitjançant la signatura del tractat el 16 desembre de 1641 i Catalunya es va sotmetre a la sobirania del rei Lluís XIII de França. A finals de 1642 va morir Richelieu i, pocs mesos després, el rei Lluís XIII. Per la seva banda, Felip IV va prescindir del Comte Duc d'Olivares. Tot això va marcar un canvi de tendència en la Guerra i, encara que les tropes franceses van entrar a Catalunya com aliats dels catalans, aviat va ser evident per aquests que els soldats francesos es comportaven de la mateixa manera a com ho havien fet els de Felip IV. Un any després van ser recuperades Lleida i les comarques lleidatanes, que no van tornar a caure en mans franceses. El 1648 acaba la guerra dels 30 anys amb la Pau de Westfàlia, el que deixa lliures a les tropes del rei per intervenir en la revolta a Catalunya. El 1649 els reialistes van avançar fins a gairebé Barcelona, ​​on el comportament dels francesos va fer inclinar la balança novament a favor de Felip IV produint fins i tot diverses conspiracions en aquest sentit, i cal destacar la protagonitzada per la senyora Hipòlita d'Aragó, baronessa d'Albi.

El 1651 Joan d'Àustria inicià el setge de Barcelona recuperant en menys d'un any Mataró, Canet de Mar, Calella, Blanes, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. La Diputació del General va reconèixer a Felip IV, provocant la fugida de Margarit (president de la Diputació després de la mort de Clarís) i els seus partidaris a França. La ciutat, en estat de pesta després d'un any de setge, es va rendir el senyor Joan d'Àustria l'11 d'octubre de 1652, poc després, el 3 de gener de 1653, Felip IV va confirmar els furs catalans, amb algunes reserves. La fi de la guerra es va saldar amb l'annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya a la corona francesa, annexió confirmada en el Tractat dels Pirineus (1659), encara que en la Catalunya sota administració francesa els furs catalans van ser derogats el 1660 i l'ús del català poc després, incomplint el rei Lluís XIV de França aquest tractat.[2]

Tractat dels Pirineus i partició de Catalunya

Article principal: Tractat dels Pirineus
Partició de Catalunya el 1659.

El Tractat dels Pirineus o Pau dels Pirineus va ser signat el 7 de novembre del 1659 per part dels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, als límits del País Basc Nord), tot posant fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.[3]

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori des de 1660, tal com consta al Dietari de la Generalitat, on la Diputació va haver de fer una ambaixada al virrei per a "donar-li l'enhorabona de la feliç nova de l'ajustament de les paus entre Espanya y França".[4] Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht,[5] cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus. Sovint es considera al Tractat dels Pirineus com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es considera una conseqüència.

L'11 de setembre de 1714 i l'abolició de les institucions i llibertats civils catalanes

Representació d'una de les últimes càrregues l'11 de setembre de 1714.

Durant la Guerra de Successió Catalunya, com la resta d'estats de la Corona d'Aragó, es va decantar a favor de l'Arxiduc Carles, qui va ser reconegut a Barcelona el 1705 com a rei de la Monarquia Hispànica amb el títol de Carles III, i allí va situar la seva cort. La fidelitat de Catalunya a la causa austriacista la convertirà en l'últim reducte —juntament amb el regne de Mallorca— de la resistència a l'avanç de Felip V, fins i tot després que s'haguessin signat els tractats d'Utrecht-Rastatt (1713-1714) que van posar fi a la guerra a Europa. Després de la capitulació de Barcelona el 12 de setembre de 1714 el rei va promulgar el Decret de Nova Planta que va obrir una nova etapa en la història de Catalunya.

L'11 de setembre de 1714 tingué lloc la darrera defensa de Barcelona després de 14 mesos de setge davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la qual els Borbons (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil, ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrant-se els filipistes a la part de la Corona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a la Corona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca). Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades per la Casa d'Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se'n va escapar temporalment). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.

Assalt final de les tropes borbòniques sobre Barcelona l'11 de setembre de 1714.

La Nova Planta absolutista de Catalunya

El 16 de gener de 1716 es va publicar el Reial Decret de 16-I-1716 que establia el nou sistema de govern absolutista, establint la Nova Planta de la Reial Audiència de Catalunya (borbònica) seguint el model castellà. El dret civil català, el dret penal i el processal –més severs els catalans que els castellans– quedaren restablerts per defecte en no pronunciar-se sobre aquests en el Reial Decret de 16-I-1716 i establir en l'article 42 que quedaven com a subsidiaris: «En tot allò que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell». Havent estat abolit el dret públic, la reial audiència quedava presidida pel Capità General de Catalunya, recolzat en aquells moments per l'exèrcit més gran que mai hi havia hagut a Catalunya; el capità general recollia les atribucions dels antics virreis. En el govern local també s'aplicaren les lleis castellanes, quedant abolides les tradicionals vegueries, que foren substituïdes per dotze corregiments al capdavant dels quals hi havia un corregidor escollit pel rei, i es prohibia el sometent. Per defecte, es mantingué el Consolat de Mar i la jurisdicció que aquest exercia. El català fou substituït pel castellà, que des de llavors passava a ser oficial i obligatori a l'administració i a la judicatura.

Catalunya en un mapa de l'any 1608. (Jan Baptist Vrients).

Edat contemporània de Catalunya

La Història Contemporània de Catalunya s'inicia el segle XIX amb la Guerra del Francès (1808-1814).

En l'àmbit institucional és una fita destacada la construcció de l'estat liberal a Espanya i la consegüent crisi del sistema d'Antic Règim.

En l'àmbit econòmic, Catalunya, a diferència de la resta de l'Estat, exceptuant el País Basc, realitza de forma sorprenent la Revolució Industrial de Catalunya durant el segle XIX.

En l'àmbit cultural neix la Renaixença catalana, és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència).

En l'àmbit polític, el segle XIX, veu aparéixer una nova força ideològica: el naixement del catalanisme polític.

Guerra del Francès

Article principal: Guerra del Francès

La Guerra del Francès, pels catalans, o la Campanya d'Espanya, pels francesos, o la Guerra de la Independència Espanyola, pels espanyols, o la Guerra Peninsular, pels portuguesos i els anglosaxons, fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d'Espanya al poder.

En l'anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d'un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sinó que existeix una important presència de la guerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins al moment.

Construcció de l'estat liberal a Espanya

Junta Suprema de les Corts de Cadis.

La construcció de l'estat liberal a Espanya va començar a partir de la mort, el 1833, de Ferran VII, monarca absolutista. Aquest arribarà fins a la Revolució de 1868. Es narra, doncs, el complex i imperfecte procés de modernització de les estructures socials i de la transformació de l'Estat espanyol en un sentit liberal i constitucionalista. Les condicions institucionals pròpies d'una economia de mercat moderna van quedar finalment establertes, superant-se, doncs, la societat d'Antic Règim.

La crisi de la monarquia absoluta

L'economia catalana havia estat seriosament afectada per les guerres del final del segle XVIII i el principi del XIX car aquestes produeixen despeses extraordinàries immenses sense increments proporcionals a la tributació ordinària, i deprimeixen l'activitat econòmica i, per tant, motiven la caiguda de la recaptació. Els desequilibris es fan molt grans i l'Estat ha de recórrer a l'endeutament massiu. El període de guerres que es va iniciar a Espanya el 1793 va presentar una situació d'aquesta naturalesa, agreujada per la mateixa continuïtat dels conflictes.

Així, de l'any 1793 al 1807, la despesa anual de l'Estat es va duplicar, mentre que els ingressos interiors es van mantenir estables i l'augment de les transferències dels territoris americans de l'Imperi no va aconseguir assolir els equilibris perduts. La traducció més patent va ser l'emissió massiva de vales reales -a mig camí entre diner fiduciari i títols del deute-, que es van depreciar ràpidament, i l'endeutament.

Carlisme

Article principal: Carlisme
La senyera tradicional carlina

El carlisme va ser un moviment polític ultraconservador a Espanya, que pretenia d'establir una branca alternativa dels Borbons al tron d'Espanya. Ideològicament, el carlisme és tradicional, anti-"liberal" i reaccionari. Va néixer el 1833 i el seu lema de Déu-Pàtria-Furs-Rei, avui ho reflecteixen i actualitzen com Federalisme/Confederació-Socialisme-Autogestió. El seu suport social provenia tradicionalment de les àrees rurals, donat que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de viure amb l'entrada dels principis econòmics liberals al camp, a causa de les successives desamoritzacions i també dels constants atacs per a privar-los dels Comunals. El suport del baix clergat al primer moviment carlí també fou considerable, per la seva defensa d'un catolicisme militant, atès que l'Església llavors no admetia la llibertat de culte, així com tampoc la laicitat de l'Estat.

Guerres Carlines

Article principal: Guerres Carlines

Les Guerres Carlines (dites també popularment en català carlinades) foren tres guerres que tingueren lloc a Espanya al segle XIX. Foren l'origen del moviment polític carlí.[3]

Durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).

Sexenni democràtic

Article principal: Sexenni democràtic
Caricatura respecte a les etapes del Sexenni Democràtic públicat a la revista barcelonina La Flaca amb la capçalera de “La Madeja”, el 1874.

El Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari és un període històric del Regne constitucional d'Espanya comprès entre la Revolució de 1868 que suposà la fi del regnat d'Isabel II d'Espanya i la Restauració de la dinastia borbònica el Gener del 1875. Aquesta etapa de la història espanyola es pot considerar un fet homòleg a la primavera dels pobles que visqueren les nacions europees; arribada, com molts altres fets o corrents, amb un cert retard a la península.

Revolució de 1868

Article principal: Revolució de 1868
Gravat del general Prim

L'any 1866, tot un conjunt d'opositors al règim monàrquic d'Isabel II acordaren l'anomenat Tractat d'Ostende, tractat amb el qual pretenien acabar amb la dinastia borbònica així com amb el seu contemporani govern corrupte de Narváez. Com a resultat d'aquest pacte, al setembre de 1868, a Cadis, s'inicià la coneguda Revolució de 1868, també dita "La Gloriosa". A part de ser un aixecament militar liderat per Joan Prim i Francisco Serrano, cal tenir present el suport de la població, car en molts pobles la ciutadania ocupà els carrers amb el crit de "Morin els Borbons". Havent triomfat l'aixecament i després de la redacció de la Constitució de 1869, la Constitució més liberal del sXIX, de seguida sorgí el problema de en quina figura havia de recaure la monarquia espanyola. Finalment, Amadeu de Savoia, membre de la família reial italiana que havia dut a terme la reunificació del seu Estat, fou elegit com a nou Monarca constitucional -és a dir, Rei que regna, però que no governa- l'any 1871. No obstant això, el regnat d'Amadeu I durà fins al 1873, moment en què abdicà en vistes de la manca de suport dels diferents partits polítics, de les sublevacions populars decebudes, a més de la tercera guerra carlina la qual havia estat detonada per la seva elecció com a Rei en comtes del pretendent carlí. A la seva marxa es va proclamar la Primera República Espanyola.

Primera República Espanyola

Article principal: Primera República Espanyola
Estanislau Figueras, President Català de la Primera República Espanyola.

La Primera República Espanyola (febrer 1873 – gener 1874) va ser el primer període en la història d'Espanya en el qual l'elecció, tant del Cap d'Estat com del Cap de Govern era democràtica. El rei Amadeu de Saboia abdicà el 10 de febrer de 1873. Al mateix temps el poble de Madrid va prendre els principals punts de la ciutat en suport dels diputats republicans que aconseguiren l'endemà la proclamació de la República. El republicanisme està dividit entre els que volen una República unitària (un únic govern per a tot el país) i els que volen la República federal (estats autònoms que es posen d'acord per a crear un Estat de rang superior). Des de febrer fins a juny, la presidència recau sobre Estanislau Figueras, home relativament feble, a qui donen suport els unitaris. Al juny, les Corts Constituents, que preparen una nova Constitució Republicana Federal, nomenen de President Francesc Pi i Margall (republicà federal). Aquest resultà un valuós intel·lectual i capaç home d'estat però que es va veure sobrepassat pels esdeveniments.

Fins a 1931 els republicans espanyols celebraven l'11 de febrer l'aniversari de la Primera República; posteriorment la commemoració es va traslladar al 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la Segona República, dia que entre 1932 i 1938 va ser festa nacional.

Restauració monàrquica

Article principal: Restauració borbònica

La Restauració borbònica fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931.

El pronunciament de Martínez Campos el 1874 restablí la Monarquia Espanyola i la dinastia borbònica en el fill d'Isabel II, el rei Alfons XII d'Espanya. El període es caracteritza per una certa estabilitat institucional, la conformació d'un model liberal de l'Estat i la incorporació dels moviments socials i polítics, fruit de la revolució industrial, que comença la seva decadència amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera en 1923.

La República espanyola es trobà amb un gran nombre de dificultats; en primer lloc, la gran majoria de polítics i de la població en desconfiaven mentre que la jerarquia eclesiàstica, els carlins i altres conservadors hi estaven clarament en contra; per altra banda, els camperols veieren en la República la possibilitat d'una reforma agrària, fet que els governs republicans ni es van plantejar, i els obrers sortiren a ocupar els carrers; a tot això cal afegir-hi a més a més, les confrontacions entre els republicans unitaris i els federalistes i cantonalistes així com l'intent de Catalunya de crear un Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

Com a resultat, el gener de 1874, Manuel Pavía va fer un pronunciament lliurant el poder al general Francisco Serrano, qui governà de forma dictatorial durant 12 mesos; finit aquest temps, Arsenio Martínez-Campos Antón, realitzà un cop d'Estat a Sagunt, i el 29 de desembre de 1874 es proclamà rei Alfons XII, fill d'Isabel II, amb què es tornava a la monarquia borbònica que va iniciar l'època de la Restauració.

Revolució Industrial de Catalunya

Cotó en una obridora a l'antiga fàbrica tèxtil del Vapor Aymerich, Amat i Jover, ara seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa.

La Revolució Industrial de Catalunya, o l'era del vapor, es va produir entre 1840 i 1891, fet que va convertir Catalunya en un dels territoris de major dinamisme industrial i va incorporar-se al grup reduït de les regions europees que van assolir abans del 1860 uns nivells d'industrialització elevats. La Revolució Industrial va ser possible per la renaixença econòmica que va experimentar la societat i l'economia catalana durant el segle XVIII.

L'augment de la demanda i la transformació del sistema productiu, amb una mobilització important d'iniciativa, treball i capital van ser elements centrals.

Durant la primera etapa del procés d'industrialització, des de l'acabament de la Revolució Liberal fins a la virada nacionalista del capitalisme espanyol (1891), les relacions econòmiques amb la resta d'Estat espanyol es van intensificar molt decididament. La integració econòmica va progressar al mateix temps que es va avançar en la unificació de l'àmbit administratiu, fiscal i financer. El desenvolupament de les infraestructures modernes, especialment gràcies a la construcció de la xarxa ferroviària, va incentivar aquesta dinàmica.

El creixement econòmic català va ser resultat, en gran part, de la ràpida integració a l'economia espanyola. Les vendes dels productes de la nova indústria van conformar el corrent més actiu d'aquestes relacions. També van augmentar les connexions amb el mercat colonial de Cuba i Puerto Rico i, bé que de forma limitada, el tràfic amb la resta del món.

Naixement del catalanisme cultural: La Renaixença

Article principal: Renaixença catalana
Segell de la Renaixença catalana dedicat a Guifré el Pilós.

La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.

Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme Renaixença perquè comporta el seu antecessor, la Decadència; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada Decadència; d'altra banda s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el mot Renaixença.[6]

Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder en el romanticisme alemany. La Renaixença es consolida entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat. Es reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixença, s'utilitza poc aquest terme davant Renaixement, referint-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. El primer cop que hi ha constància de l'ús del terme és quan Pere de Rosselló realitza un discurs com a secretari dels Jocs Florals de 1869. El 1871, es fundà la revista quinzenal La Renaixensa, però en els seus articles es continua emprant el mot Renaixement per a referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.

Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli (abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. La Renaixença s'identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.

« Intent de recuperar-i definir- una consciència nacional catalana i, alhora, d'adaptar algun dels corrents més vius de la cultura europea. L'intent es realitza en tots els camps de creació i posa en joc ideologies sovint oposades »
Joaquim Molas

Naixement del catalanisme polític

Article principal: Catalanisme

El segle XIX veu també la primera vertebració del catalanisme com un moviment polític. En aquest procés, hi destacaren tres sectors principals:

El 1880 té lloc el Primer Congrés Catalanista. Reclamen una escola en llengua catalana per transmetre la cultura i la llengua. Aquesta demanda té una primera resposta el 1882 amb la creació del Centre Català, constituït per Valentí Almirall. El 1883 es reuneixen al Segon Congrés Catalanista, donant pas al primer acte oficial en català: el Memorial de greuges. Es tracta d'un escrit demanant al rei, Alfons XII, certs privilegis polítics. Els components del Centre Català volien aconseguir el suport de la burgesia, però això fou inviable. La burgesia no feia seu el català medievalitzant que parlaven i fins i tot sorgí un moviment anomenat La Renaixença popular, burlant-se d'aquells sectors més cultes.

Veient que no aconseguien el suport de la burgesia, els integrants del grup de La Renaixensa se separaren del Centre Català i crearen la Lliga de Catalunya, aconseguint així el suport que cercaven. El 1888, aprofitant la visita de la Reina regent a Barcelona per l'Exposició Universal, redacten el Missatge a la Reina Regent, demanant autonomia política per Catalunya.

El 1891 es fundà la Unió Catalanista, però no es presentaren a les eleccions, ja que ho veuen absurd per les manipulacions caciquistes i les tupinades. Aquest partit redactà les Bases de Manresa, un programa d'autonomia política per Catalunya. Àngel Guimerà pronuncià un discurs demanant el català com a llengua oficial i tot seguit la burgesia retirà el seu suport a aquest partit per identificar la demanda de la llengua oficial amb el republicanisme.

El federalisme

Paral·lelament al rebrot del catalanisme, arreu de l'Estat sorgeix una nova manera d'entendre l'Estat Espanyol: el federalisme. Francesc Pi i Margall, un català instal·lat a Madrid i un dels presidents de la Primera República Espanyola fou el gran ideòleg del federalisme a l'Estat Espanyol, que definia que només el pacte federal lliurement establert entre les diverses regions espanyoles podia garantir el respecte total a la realitat plural de l'Estat.

A Catalunya, en canvi, el federalisme va ser una de les cares que va adoptar el catalanisme polític. Una ideologia populista i interclassista, que estava estretament relacionada amb els inicis del moviment obrer. El federalisme català va viure una època gloriosa: el Sexenni Revolucionari. Durant aquest període es va produir una divisió entre federalistes, els moderats i els radicals. Ambdós eren partidaris de la federació, però els radicals exigien com a pas previ a la igualtat la independència, per tal de poder decidir lliurement la federació posterior. Els moderats preferien un federalisme impulsat des del govern central.

El 1873, arran de la proclamació de la Primera República Espanyola, un grup de federals intransigents van intentar, des de la Diputació de Barcelona, proclamar l'Estat Català.

Valentí Almirall i el Congrés Catalanista del 1880

En aquesta etapa inicial del catalanisme polític, la personalitat més notòria és Valentí Almirall, qui participà activament en la vida política al costat dels federals intransigents o radicals oposant-se al centralisme, l'oligarquia i l'especulació. Almirall pretenia regenerar Catalunya de manera que repercutís a la resta de l'Estat, que imaginava com una associació de pobles a manera de la Corona d'Aragó.

Almirall va intentar unir les dretes i les esquerres catalanistes, però no ho va aconseguir perquè existien massa divergències entre els dos corrents. Va impulsar el Primer Congrés Catalanista, que es va celebrar el 1880, en el que es conjuntaren els diferents grups catalanistes: el federalisme republicà i el corrent apolític, el literari, el propulsor dels Jocs Florals i de la revista La Renaixensa [sic], però les tendències esquerranes d'Almirall va fer que el grup de La Renaixensa abandonés el Congrés i trenqués l'entesa. Tot i això, el Congrés va prendre tres acords cabdals: crear una entitat aglutinadora del catalanisme – el Centre Català -, el començament de gestions per constituir l'Acadèmia de la Llengua Catalana – que tindrà una curta vida -, i la redacció d'un document en defensa del català.

Cartell d'Unió Catalanista, l'any 1901.

Posteriorment, Valentí Almirall impulsà el Segon Congrés Catalanista, que es va declarar partidari de la cooficialitat del català a Catalunya, va proclamar l'existència de Catalunya com a realitat per sobre de divisions administratives i va condemnar la militància de catalanistes a partits d'àmbit estatal. Aquest últim fet impulsà la creació de partits d'àmbit únicament català, inexistents fins al moment. L'època gloriosa del Centre Català i d'Almirall va culminar amb el Memorial de Greuges i la publicació de Lo Catalanisme.

El 1887, després de ser derrotat a les eleccions a la Junta Directiva el Centre Català, el sector més conservador es va escindir i, junt amb un grup d'universitaris anomenat Centre Escolar Catalanista van crear la Lliga de Catalunya, els dirigents la qual, més tard es van integrar en un altre partit polític català, la Lliga Regionalista. Partint de la seva iniciativa es va crear la Unió Catalanista, que englobava diverses entitats unides pel catalanisme, dividits en dues tendències: la gent de ‘La Renaixensa', més culturalista i apolítica; i la Lliga de Catalunya, més partidària de participar en la vida política. Els catalanistes d'esquerres, Almirall i els federalistes, no en formaven part. La Unió Catalanista va convocar una assemblea a Manresa el 1892, on es va congregar bona part de la burgesia catalana conservadora. En aquesta assemblea es van aprovar les ‘Bases per la Constitució Regional Catalana', més conegudes com a ‘Bases de Manresa'. Aquestes bases marcaven les pautes a seguir per una futura ‘Constitució regional catalana', és a dir, un Estatut. Aquestes bases expressen els plantejaments del regionalisme conservador i tradicionalista oposat al sistema parlamentari basat en el sufragi universal. La posterior actuació de la Lliga Regionalista es fonamenta en aquestes bases.

Segle XX a Catalunya

Article principal: Segle XX a Catalunya

Entre el naixement del catalanisme polític (1898) i fins a la Transició espanyola (1982). El Segle XX a Catalunya es va caracteritzar pels conflictes obrers i per la recuperació de l'autonomia política de Catalunya després de la seva abolició el 1714. La Setmana Tràgica, la Mancomunitat de Catalunya, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930, la segona república (1931-1939), la guerra civil (1936-1939), el franquisme (1939-1975), la transició (1975-1982) i el govern de Jordi Pujol (1980-2003).

La divisió en comarques de Catalunya va ser establerta per la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola el 1936 després d'una enquesta als ajuntaments.[7]

Després de la dictadura franquista, fou aprovat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. La Generalitat restituïda va tornar a establir la divisió en comarques elaborada durant el període republicà sota el lideratge de Pau Vila, formant-se el 1988 les noves comarques del Pla de l'Estany, separat del Gironès, i amb la curiositat del Vallès Occidental, única comarca que té dues capitals a causa de la seva rivalitat.

Setmana Tràgica

Article principal: Setmana Tràgica
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Manifestació a l'Arc de Triomf per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts.

Es coneix com Setmana Tràgica als esdeveniments succeïts a Barcelona i altres localitats catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per al seu enviament a la zona de Melilla, on el dia 9 del mateix mes havia començat la Guerra de Melilla, per a molts motivada exclusivament pel descobriment l'any anterior d'unes mines propietat d'una societat controlada pel Comte de Romanones, el Marquès de Comillas i el Comte de Güell.[3]

Aquesta mobilització és molt mal acollida per les classes populars, ja que, a causa de la legislació de reclutament, es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, quantitat que no estava a l'abast dels més pobres (el sou d'un obrer de l'època no era de més de 5 pessetes o 10 rals al dia). D'altra banda, els reservistes majoritàriament ja eren casats i amb família a càrrec seu.

El govern de Maura i el nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, porta a terme una repressió duríssima i, pitjor, arbitrària. En total, entre juliol de 1909 i abril de 1910 foren detingudes 1.967 persones i 200 més foren expulsades a 300 kilòmetres de Barcelona. S'organitzà un procés militar contra 1.925 individus, d'ells 214 en contumàcia, dels quals 469 foren sobreseïts i 584 absolts. Es dictaren 17 penes de mort, però només 5 foren aplicades.

Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigeixen els prelats de Barcelona, és detingut Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, qui acusen de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el 13 d'octubre del mateix any Ferrer és afusellat juntament amb Eugenio del Hoyo Manjón, Antoni Malet i Pujol, Ramon Clemente i Garcia i Josep Miquel i Baró al castell de Montjuïc. Cap d'ells no havia estat dirigent destacat durant la revolta.

Aquests afusellaments ocasionen una àmplia repulsa cap a Maura a Espanya i a tot Europa, amb una gran campanya a la premsa estrangera, com també manifestacions i assalts a diverses ambaixades. El rei Alfons XIII, alarmat per aquestes reaccions tant en l'exterior com en l'interior destitueix Maura i el substitueix pel liberal Segismundo Moret. Després dels fets de la Setmana Tràgica, la Barcelona anarquista va rebre el sobrenom de la Rosa de Foc.[8]

Mancomunitat de Catalunya

Article principal: Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Es va formar el 6 d'abril del 1914, si bé el procés per a la seva creació va començar el 1911. El Congrés dels Diputats d'Espanya la va aprovar, però amb competències molt retallades respecte al projecte enviat pel Govern. En canvi, el Senat d'Espanya no ho va fer tancant la via legislativa. Finalment el govern, necessitat del suport parlamentari dels catalanistes, es va decidir per la via del decret que el 18 de desembre del 1913 el rei signà: el dret de mancomunitats provincials.[9] La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en cert sentit un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives, i les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.

La institució estava integrada per una assemblea que aplegava els 96 diputats provincials –36 per Barcelona i 20 per les tres restants– i que es renovava, doncs, al mateix temps que aquestes –per meitats, cada dos anys, per sufragi universal masculí, a raó de 4 diputats per partit judicial– i pel Consell, format per vuit consellers i el president. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes.

Foren elegides sis Assemblees Generals: l'abril de 1914, març de 1915, març de 1917, juliol de 1919, juny de 1921 i juny de 1923. La IIIª Assemblea General, el 1917, estava composta per 36 monàrquics dinàstics ( 23 liberals, 9 conservadors i 4 maurins), 28 de la Lliga, 23 republicans, 6 carlins, 2 reformistes i 1 independent i la VIª i darrera, el 1923, 38 catalanistes (27 de la lliga i 11 d'acció catalana), 29 monàrquics, 21 republicans ( 15 del partit republicà català i 6 radicals lerrouxistes) i 8 de diverses, menors, adscripions polítiques, mostrant doncs, la institució, una gran estabilitat política.

Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914 - 1917) i després per Josep Puig i Cadafalch (1917 - 1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista. A continuació ho féu Alfons Sala (1923-1925), imposat per Primo de Rivera el 1923). En general, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

Dictadura de Primo de Rivera

Article principal: Dictadura de Primo de Rivera
Les Quatre Columnes, a Montjuïc (Barcelona). L'any 1928 Primo va fer enderrocar les Quatre Columnes de Montjuïc (Barcelona), de Puig i Cadafalch, aixecades l'any 1919, destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme, per tal que aquest no tingués el ressò que li podia donar l'Exposició Internacional de 1929.

La dictadura de Primo de Rivera fou el règim polític autoritari que s'instaurà a Espanya entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930 sota la direcció del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja i l'acceptació per part del rei Alfons XIII. En mig d'una situació social amb tensions revolucionàries (creixement del proletariat industrial i la concentració urbana, creació del Partido Comunista de España el 1921, nombrosos episodis d'enfrontaments entre patrons i obrers, etc.), una crisi econòmica des del 1919 a causa de la contracció dels mercats europeus durant la Primera Guerra Mundial i la commoció de la societat que provoquen els fracassos de la política colonial espanyola al Marroc (desastre d'Annual el 1921), es produeix el Cop d'Estat del general Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, que provocà la dimissió del Govern de García Prieto. L'alternativa autoritària per resoldre els problemes de l'estat comptà amb el suport de la Monarquia d'Alfons XIII, el suport evident de l'Exèrcit, de la burgesia, dels terratinents i dels medis eclesiàstics. El règim nasqué amb la pretensió de constituir-se en un sistema de govern estable, amb fonaments constitucionals propis, influït per les maneres del feixisme italià, tot i no identificar-s'hi.

Repressió del catalanisme

L'estelada blava, bandera utilitzada per Estat Català i que és la primera bandera de l'independentisme català modern.

A Catalunya va ser inicialment aplaudit pels sectors de l'alta burgesia conservadora que van donar la benvinguda a Primo com a salvaguarda davant les forces radicals de l'anarquisme. En un primer moment es va permetre que la Mancomunitat continués existint, però la dictadura va treballar a fons contra el nacionalisme català republicà, cada cop més radicalitzat i en alça, prohibint partits, associacions i institucions autòctones. Finalment, la Mancomunitat de Catalunya va ser definitivament suprimida l'any 1924 i prohibit l'ús de la llengua i la bandera catalanes en l'administració i en la vida pública.

Catalunya es va convertir aviat en un dels focus més actius i unànimes d'oposició a la dictadura, ambient que va afavorir el creixement de la força i popularitat del nacionalisme republicà que va tenir en Estat Català (1922) i en el seu líder Francesc Macià, el lluitador més compromès. Per contra, el catalanisme moderat i socialment conservador de la Lliga Regionalista va quedar molt desprestigiat.

Catalunya republicana i restauració de la Generalitat

Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya restaurada.

Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d'abril,[10] poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»),[11] no és la proclamació original, sinó que ho és la citada anteriorment.

La Generalitat provisional i l'Estatut de Núria

Aquesta Generalitat provisional, presidida pel mateix Francesc Macià i composta per un consell o govern, una assemblea de representants dels municipis ( Diputació Provisional de la Generalitat) i uns comissaris que, en qualitat de delegats del govern, s'encarregaven dels serveis pertanyents a les suprimides Diputacions provincials de Girona, Tarragona i Lleida, mentre que s'establia la seu de la Generalitat al Palau de la plaça Sant Jaume.

Els diputats catalans elaboraren un projecte d'Estatut a Núria aprovat en referèndum el 2 d'agost de 1931 i modificat i aprovat a les Corts Espanyoles el 12 de setembre de 1932. Amb l'estatut aprovat, el 20 de novembre de 1932 es varen fer les úniques eleccions al Parlament de Catalunya del període republicà per constituir les institucions i passar d'un govern provisional a un govern estatutari amb Francesc Macià ratificat com a president i Lluís Companys com a president del Parlament.

1934 - Proclamació de Companys

Article principal: Fets del sis d'octubre
Lluís Companys, segon president de la Generalitat de Catalunya restaurada.

El 25 de desembre de 1933 morí Macià i el Parlament, nomenà Companys com a successor, qui va exercir el càrrec fins al final de la guerra civil, excepte el parèntesi de suspensió de l'Estatut (bienni negre)que va d'octubre de 1934 a febrer de 1936, ocasionat pels fets del sis d'octubre.

Al capdavant del Parlament, succeïren Companys Joan Casanovas i Maristany, fins a octubre de 1938 (amb el mateix parèntesi), i Josep Irla i Bosch, a partir d'aquesta data.

L'Estatut Interior de Catalunya de 25 de maig de 1933 va deixar fixades les institucions autonòmiques i les relacions entre elles, i es configurà el Consell Executiu, encapçalat pel president de la Generalitat -o per un Conseller Primer, com a delegat de l'anterior- i format per consellers titulars dels departaments de l'administració.

El traspàs dels serveis d'ordre públic permeté eliminar els governadors civils (11 de gener 1934), donà lloc a la Junta de Seguretat de Catalunya, que coordinava les accions autonòmica i estatal en aquesta àrea. El Tribunal de Cassació, amb jurisdicció sobre les matèries civils i administratives de competència autonòmica.

El 6 d'octubre, en resposta a l'entrada de les dretes de la CEDA al govern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola» però la insurrecció va ser vençuda el mateix dia pel capità general de Catalunya, i Companys destituït i empresonat.

Entre octubre de 1934 i febrer de 1936, l'Estatut va ser suspès pel govern central i la presidència de la Generalitat fou ocupada per persones designades pel govern central amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas (7.10.1934-10.1.1935), Manuel Portela Valladares (10.1-23.4.1935), el polític radical Joan Pich i Pon (23.4.1935-28.10.1935), Eduardo Alonso Alonso (28.10.1935-27.11.1935), el cedista valencià Ignasi Villalonga (27.11.1935-16.12.1935) i el lliguista Fèlix Escales (18.12.1935-17.2.1936).

Amb el triomf del Front Popular a les eleccions de 16 de febrer de 1936 es va aixecar la suspensió de l'Estatut i Companys va tornar a ser president de la Generalitat.

La Generalitat en temps de guerra (1936-1939)

El cop i l'aixecament militar del 18 de juliol fracassà a Catalunya gràcies principalment a l'actuació de les milícies populars. Les forces sindicals de la CNT van imposar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes que actuà de facto com un poder governamental al llarg dels mesos següents. El setembre de 1936 Josep Tarradellas com a conseller primer va formar un govern d'unitat amb forces d'esquerra i va fer el decret de col·lectivitzacions de 24 d'octubre.

Els fets de maig de 1937 conflicte entre anarquistes i faccions comunistes aturaren la revolució, i les forces republicanes concentraren l'activitat en la guerra. Barcelona al final de la guerra acollí al govern republicà espanyol cosa que va originar molts conflictes entre els dos governs.

Si bé formalment el general Franco va abolir la Generalitat quan entrà el 1938 a Catalunya per Lleida la Generalitat republicana va seguir actuant fins a l'entrada de les tropes nacionalistes el gener de 1939.

Actuacions de la Generalitat

En gran part va continuar i va ampliar la política educativa de la Mancomunitat de Catalunya. Tingué moltes dificultats financeres i la cessió de competències no es va acabar mai de fer en la seva totalitat. En general aquest període va constituir un assaig i una lliçó històrica per a la realització posterior de la Generalitat de 1977.

La guerra civil a Catalunya

Article principal: Guerra civil a Catalunya
Milicianes al principi de la guerra. Al bàndol del Front Popular el poder va passar del govern a les milícies antifeixistes.
Bombardeig de Barcelona el 17 de març de 1938, fotografiat des d'un bombarder italià.
Mapa d'Espanya el juliol de 1938 després de l'ofensiva d'Aragó i quan va començar la batalla de l'Ebre.
Llegenda
  •  Zona sota control franquista
  •  Zona sota control republicà
  • Blau Principals centres franquistes
    Vermell Principals centres republicans
Mapa de la zona on es va desenvolupar la Batalla de l'Ebre.

La Guerra civil a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial del Marroc (junt amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legal i institucionalment establerta.[12]

Catalunya fou l'única zona de tota Espanya que aconseguí una llei de col·lectivització, fruit de la unió de totes les forces republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya.[13] Es produí el 24 d'octubre de 1936 a través d'un decret anomenat, Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços.[14] A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya.[12]

Després de la victòria electoral de les esquerres el febrer de 1936 (a Catalunya sota la bandera del Front d'Esquerres de Catalunya) i la substitució del president conservador Niceto Alcalá-Zamora per l'esquerrà Manuel Azaña la tensió política es va continuar incrementant. Els actes violents dels dos bàndols van culminar amb l'assassinat del líder de la dreta radical, José Calvo Sotelo. Pocs dies després va tenir lloc el fallit cop d'estat contra la II República, que va desembocar en la Guerra Civil. A Barcelona, ​​el cop va ser liderat pel general Manuel Goded, però l'oposició armada dels militants de sindicats i partits d'esquerra i la decisiva intervenció de la Guàrdia Civil va propiciar el fracàs de la rebel·lió. A partir d'aquest moment, Catalunya quedaria dins el sector no controlat pels revoltats i sota la teòrica autoritat del govern republicà.

El desenvolupament de la guerra a Catalunya es va caracteritzar en una primera fase per una situació de doble poder: el de les institucions oficials (la Generalitat i el Govern republicà) d'una banda, i el de les milícies populars armades coordinades per un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya per un altre. Es va desencadenar una onada de repressió contra els sectors als quals es considerava afins als revoltats, principalment religiosos catòlics i simpatitzants de la Lliga Catalana. La poc coordinada acció militar es va encaminar en dues direccions: una ofensiva contra l'Aragó controlat pels revoltats, que només va permetre estabilitzar el front durant un temps, i un fracassat intent de conquerir Mallorca.

Amb l'avanç de la guerra es van produir també greus enfrontaments entre les organitzacions que volien donar prioritat a la revolució social, principalment la CNT i el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i els qui consideraven prioritari dirigir els esforços al front bèl·lic i mantenir el suport dels sectors moderats. Aquest segon sector integrava al govern republicà, el PSUC, l'Esquerra Republicana de Catalunya i altres partits. L'enfrontament va culminar en les jornades de maig de 1937, durant les quals ambdós bàndols es van enfrontar amb les armes. La victòria del bàndol governamental va suposar una major integració dels anarcosindicalistes en la disciplina de l'Exèrcit Popular de la República i l'eliminació (fins i tot física) del POUM, incòmode rival comunista per al PCE i el PSUC (i dominat pels prosoviètics). Tampoc va ser bona la col·laboració entre la Generalitat dirigida per Companys i el govern republicà a causa del desig d'aquest de centralitzar el comandament bèl·lic i a la tendència d'aquella a excedir les seves competències estatutàries.

Finalment l'exèrcit rebel va trencar en dos el front republicà en ocupar Vinaròs, el que va aïllar a Catalunya de la resta del territori republicà (constituït ja només per València i la zona central). La derrota dels exèrcits republicans a la batalla de l'Ebre va permetre l'ocupació de Catalunya per les tropes encapçalades pel general Franco entre 1938 i 1939. La victòria total del Generalísimo va suposar la fi de l'autonomia catalana i l'inici d'una llarga dictadura.

El franquisme a Catalunya

Lluís Companys, segon president de la Generalitat de Catalunya restaurada, va ser lliurat per la Gestapo i afusellat per les autoritats franquistes.

El franquisme a Catalunya va implantar-se entre 1939 i 1977, (les primeres eleccions democràtiques, tingueren lloc el 15 de juny de 1977),[12][15] en un context determinat per les conseqüències derivades de la Guerra Civil Espanyola i la repressió franquista. La dictadura, a Catalunya, complementà a més la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i una sola llengua, la castellana. A més, el tarannà anticatalà del règim va constituir un tret específic, però no va ser un obstacle decisiu perquè creixés un franquisme català que s'havia anat forjant durant la guerra i s'havia alimentat amb la victòria.[16]

El franquisme (1939-1975) va suposar a Catalunya, com a la resta d'Espanya, l'anul·lació de les llibertats democràtiques, la prohibició i persecució dels partits polítics (excepte Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), la clausura de la premsa no adscrita a la dictadura militar i l'eliminació de les entitats d'esquerres. A més, es van suprimir l'Estatut d'Autonomia i les institucions d'ell derivades, i es va perseguir amb sistematicitat la llengua i la cultura catalanes, almenys al principi, en moltes de les seves manifestacions públiques i fins i tot (en els primers temps) privades.

Els vençuts van ser desvertebrats. Als nombrosos morts durant la guerra cal sumar els que van ser afusellats després de la victòria franquista, com el mateix president Lluís Companys, molts altres, obligats a l'exili, no tornarien al seu país, gran nombre dels quals no van fugir van ser empresonats, i molts més van ser "depurats" i inhabilitats per ocupar càrrecs públics o exercir determinades professions, el que els va deixar en pèssima situació econòmica en una època ja dura de per si. Un petit sector d'anarquistes i comunistes va intentar lliurar una guerra de guerrilles en unitats conegudes com a maquis. La seva acció més destacada va ser la invasió de la Vall d'Aran.

Després de la primera etapa d'economia autàrquica, en la dècada dels anys 1960 l'economia va entrar en una etapa de modernització agrícola, d'increment de la indústria i va rebre l'impacte del turisme de masses. Catalunya va ser també una de les metes del moviment migratori, que va donar a Barcelona i a les localitats del seu entorn un creixement accelerat. També es va desenvolupar fortament l'oposició antifranquista, les manifestacions més visibles en el moviment obrer van ser Comissions Obreres, des del sindicalisme i el PSUC.

A la dècada dels anys 1970, el conjunt de forces democràtiques es van unificar al voltant de l'Assemblea de Catalunya. El 20 novembre de 1975 va morir el dictador Franco, fet que obriria un nou període de la història de Catalunya.

La transició democràtica i l'Estatut d'Autonomia

La transició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement, transició, és el període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya. La Constitució Espanyola de 1978 i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de delegació politicoadministrativa en les comunitats autònomes. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estatueix en el seu preàmbul que «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació», tot i que la vigent Constitució espanyola limita el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya al d'una nacionalitat històrica.

Amb la mort del general Franco, es va iniciar el període conegut com a transició democràtica, al llarg del qual s'anirien aconseguint les llibertats bàsiques, consagrades per la Constitució espanyola de 1978. S'hi reconeix l'existència de comunitats autònomes dins d'Espanya, el que dóna lloc a la formulació de l'Estat de les Autonomies.

Restauració de la Generalitat contemporània

Emblema de la Generalitat de Catalunya.

Després de les primeres eleccions generals, el 1977, es va restaurar provisionalment la Generalitat, gràcies a l'impuls de la societat civil catalana (representada per la massiva manifestació que va tenir lloc a Barcelona l'11 de setembre d'aquest any) i la iniciativa del Govern d'Adolfo Suárez, recolzada pel rei i les altes instàncies de l'Estat. Al capdavant de la Generalitat restaurada es va situar Josep Tarradellas, que havia preservat la legalitat de l'autogovern català com a President a l'exili, després de declarar la seva adhesió al rei i al procés de reforma política. Tarradellas va constituir un govern autònom provisional compost per representants de les forces més rellevants en aquell moment. Tarradellas formà un govern de concentració (1977-1980) amb dotze consellers per tal de redactar l'estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 que seria aprovat en referèndum el novembre de 1979. Finalment va convocar eleccions al Parlament de Catalunya (1980) i als comicis convocats el 20 de març de 1980 foren elegits els primers 135 diputats del Parlament de Catalunya, que quedà constituït el 10 d'abril. Finalment amb l'elecció del president del Parlament i del president de la Generalitat quedà format el primer Govern estatutari i la Generalitat de Catalunya quedà total i novament constituïda.

El 1979, es va aprovar finalment un nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, netament superior al de 1932 en alguns aspectes com ensenyament i cultura, però inferior a altres com justícia, finances i ordre públic. En ell, Catalunya es defineix com "nacionalitat", es reconeix el català com a "llengua pròpia de Catalunya" i aconsegueix l'oficialitat al costat del castellà. Després de la seva promulgació, van tenir lloc les primeres eleccions catalanes, que van donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol, de Convergència i Unió, càrrec que ostentaria, després de sis triomfs electorals consecutius, fins a l'any 2003.

Catalunya en l'actualitat

Mapa actual de Catalunya.

Entre la Transició espanyola (1982) i avui dia. El 16 de setembre del 2005, la ICANN aprovà oficialment el domini .cat, el primer domini per a una comunitat lingüística.

L'any 2006 s'aprovà un nou Estatut per via parlamentària i per referèndum que establia una nova relació bilateral i pràcticament federal de Catalunya amb Espanya, però posteriorment el Tribunal Constitucional el va retallar profundament.

Desenvolupament autonòmic

Al llarg dels anys 1980 i anys 1990 es van desenvolupar diferents aspectes de la construcció autonòmica, entre ells el desplegament de la policia de la Generalitat de Catalunnya, els Mossos d'Esquadra, la creació de l'administració comarcal i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. També es va desenvolupar la Llei de Normalització Lingüística i la immersió lingüística a les escoles, per tal de fomentar el coneixement i l'ús del català, i es va crear la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, els mitjans de comunicació de ràdio i televisió de titularitat pública catalana (TV3 i Catalunya Ràdio).

El 5 de novembre de 1992 Espanya va ratificar a Estrasburg la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, per la qual adquireix entre altres el compromís de reconèixer-les, respectar-les i promoure-les.

El 1992 Barcelona va celebrar els Jocs Olímpics, que van servir per donar a Catalunya i a Espanya un reconeixement internacional. Al llarg de la dècada dels anys 1990, l'absència de majories absolutes al govern espanyol tot just va contribuir a ampliar les competències autonòmiques, malgrat el suport de CiU a l'últim govern de Felipe González (1993-1996) i al primer de José María Aznar (1996-2000).

El president Jordi Pujol (1980-2003)

Article principal: Jordi Pujol i Soley
Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003.

Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 9 de juny del 1930) és un polític català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) des de 1974 fins al 2003, i President de la Generalitat de Catalunya del 1980 al 2003. Nascut a Barcelona el 9 de juny del 1930. És llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona. Casat amb Marta Ferrusola l'any 1956. Té 7 fills. Estudià al Col·legi Alemany de Barcelona, i posteriorment, la carrera de Medicina. Des dels 16 anys actuà a la resistència contra el règim del general Franco, a través d'identitats catòliques, polítiques o culturals, en defensa de la democràcia, de la identitat de Catalunya i sobretot de la seva llengua i de la seva cultura, perseguides per la dictadura. En una d'aquestes associacions, el Grup Torras i Bages, hi coincidí amb l'activista Pere Figuera i Serra. Pujol va ser arrestat el 1960 per les seves activitats antifranquistes, i va ser sentenciat a set anys de presó pels Fets del Palau, al Palau de la Música Catalana, dels quals en va complir dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinament a la ciutat de Girona.

Liderà les campanyes contra el director de la Vanguardia Luis de Galinsoga (coneguda com l'Afer Galinsoga), la dels Fets del Palau o la de "Volem bisbes catalans". Un cop en llibertat, va tornar a l'activitat política, amb l'objectiu d'organitzar un moviment nacionalista català. Presidí l'entitat financera Banca Catalana la qual fou un centre de finançament d'activitats culturals catalanes, com el grup Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural o la Llibreria Ona.

El 1974 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, i en va ser escollit Secretari General. Va ésser Conseller de la Generalitat de Catalunya en temps del President Josep Tarradellas.

Va ser elegit president de la Generalitat a les eleccions del Parlament de Catalunya del 1980, i reelegit a les del 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. El 2003, en acabar el seu darrer mandat, es va retirar de la primera línia política, deixant la direcció del partit en mans d'Artur Mas i fou nomenat President Fundador de CiU, tot i que continuà com a president de CDC. El 2008 fou proclamat de nou president de CDC, càrrec que mantingué fins a l'any 2012, quan passà a ser president honorari de CDC. L'any 2003 féu donació a la Biblioteca de Catalunya del fons bibliogràfic recollit durant l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat, format per més de 16.000 documents.

El primer Tripartit català

Article principal: Tripartit

A Catalunya el mot s'empra per designar dos governs successius de la Generalitat en el període 2003 - 2010. El primer Tripartit és el que es va formar arran de les eleccions del 16 de novembre de 2003 pel Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya 2003 (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) a pesar que Convergència i Unió havia guanyat en nombre d'escons.

Així, el 14 de desembre de 2003 els màxims dirigents de les tres formacions signaren l'Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya, també conegut com a «Pacte del Tinell»[17] (en referència al lloc on es va signar, el Saló del Tinell del Palau Reial Major de Barcelona), del qual sorgí un govern presidit pel socialista Pasqual Maragall i format per 16 consellers i conselleres (8 del PSC, 6 d'ERC i 2 d'ICV-EUiA).

Aquest primer govern tripartit va tenir una vida molt agitada, marcada pel procés d'elaboració del nou Estatut i sotmès a diverses crisis de govern i polèmiques múltiples que, en certa manera, en van amagar la gestió diària.

L'11 de maig de 2006, arran de l'anunci d'ERC que la formació demanaria el vot negatiu en el referèndum sobre el nou Estatut, el President Pasqual Maragall va decidir, sense consultar-ho amb els seus socis de govern, expulsar els consellers i conselleres d'ERC del Govern. Aquest fet va suposar el pas d'ERC a l'oposició, així com fortes crítiques d'ICV-EUiA, formació que es va negar a gestionar cap de les conselleries vacants i que va condicionar el seu suport a Maragall al fet que aquest convoqués eleccions anticipades després de la realització del referèndum estatutari.

El 21 de juny de 2006 el president Pasqual Maragall anuncià que no es tornaria a presentar com a candidat,[18] deixant via lliure d'aquesta manera perquè el 26 de juny la Comissió Executiva del PSC proposés el seu primer secretari, José Montilla, que aleshores era ministre d'Indústria del Govern espanyol, com a candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya.[19]

El segon Tripartit català

El resultat de les eleccions de 2006 féu possible la reedició del tripartit malgrat que Convergència i Unió va guanyar les eleccions en vots i escons, ja que les tres forces polítiques que el formaven sumaren 70 escons, dos més dels 68 que suposen la majoria al Parlament. Aquesta possibilitat es materialitzà pocs dies després, quan les esmentades forces van arribar a un acord per reeditar aquesta fórmula de govern, ara batejada com a Entesa Nacional pel Progrés i amb el nou candidat socialista José Montilla com a President. Sovint s'interpreta aquesta decisió com a contrària a la voluntat del PSOE, que hauria vist amb millors ulls un acord del PSC amb Convergència i Unió, atesa la posició cada cop més independentista d'ERC, tendència que ha estat qualificada de "deriva sobiranista"; tot i així la postura que oficialment adoptà el PSOE fou la de respectar la lliure decisió del PSC respecte de les seves aliances a Catalunya.

Entre les lleis aprovades sota aquest segon tripartit destaquen la llei d'eradicació de la violència masclista i la llei de serveis socials, entre altres.

Amb la contundent derrota a les eleccions del 28 de novembre del 2010, que pateixen especialment el PSC i ERC, es fa inviable una nova reedició del Tripartit que, d'altra banda, Montilla ja hi havia renunciat abans de l'inici de la campanya electoral.[20][21]

Presidència de la Generalitat d'Artur Mas (des de 2010)

Article principal: Artur Mas i Gavarró

Havent-se constituït el Parlament de la IX legislatura, el 16 de desembre de 2010, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el proposà com a candidat a la presidència de la Generalitat. En el discurs d'investidura, Mas reivindicà un nou model de finançament per a Catalunya, inspirat en el concert econòmic, com el gran repte per als pròxims anys i proclamà la transició nacional de Catalunya basada en el dret a decidir.[22]

Fou investit el 129è President de la Generalitat de Catalunya, el 23 de desembre de 2010, gràcies al suport del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i l'abstenció del Grup Parlamentari del Partit dels Socialistes de Catalunya en una segona volta. Va prendre possessió del càrrec el 27 de desembre, recollint el testimoni del seu predecessor José Montilla.[23] Mas va prometre exercir el càrrec amb lleieltat al rei, la Constitució i l'Estatut i amb plena “fidelitat al poble de Catalunya” .[24]

Primer mandat (2010 – 2012)

Va nomenar el seu primer Govern l'endemà d'accedir al Palau de la Generalitat, que va entrar en funcionament a partir del 29 de desembre. Entre els seus integrants, cal destacar la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, d'UDC i propers de l'entorn de Mas, com ara Felip Puig (Interior), Irene Rigau (Ensenyament), Lluís Miquel Recoder (Territori i Sostenibilitat). També hi va haver lloc per l'entrada d'independents com Boi Ruiz, al capdavant del Departament de Salut, Francesc Xavier Mena, a Empresa i Ocupació, o també la del socialista i exconseller Ferran Mascarell, a la Conselleria de Cultura.

En el seu primer discurs de cap d'any, Mas va fer una crida a “reaccionar” amb “serenitat i fermesa” davant les “amenaces” contra la realitat nacional catalana. Per això, va fer una crida a la unitat, animant a buscar els mínims comuns més que les diferències.[25]

En la seva primera trobada com a president de la Generalitat amb José Luis Rodríguez Zapatero, el febrer de 2011, Zapatero li va exigir que la retallada anés més enllà del 10%.[26] Mas va sortir de la Moncloa reconeixent només dos acords concrets: el reconeixement a pagar un deute pendent amb Catalunya del 2008 de 759 milions d'euros, i que el Govern autoritzarà una nova emissió de deute de la Generalitat per valor de 2.500 milions en poques setmanes.[27]

L'obra de govern realitzada en el seu primer executiu es va veure marcada per l'adopció de mesures per reduir el nivell de dèficit de la Generalitat amb l'aprovació de retallades pressupostàries o bé amb l'augment de taxes, en àmbits com la Universitat o la Justícia, i la implantació d'algunes com la d'un euro per cada producte receptat pel Servei Català de la Salut o la taxa turística, malgrat haver pres com a mesura inicial del mandat la supressió de l'Impost de Succeccions.

El 24 de març de 2012 deixà la secretaria general de Convergència Democràtica de Catalunya, atès que els estatuts del partit li impedien un nou mandat, i passà a presidir el partit, com a substitut de l'històric Jordi Pujol.

Arran de la històrica diada de l'11 de setembre de 2012, marcada per la manifestació convodada per l'Assemblea Nacional Catalana, a favor de la independència de Catalunya amb prop de dos milions d'assistents segons els organitzadors, i també de la negativa del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy a negociar la proposta de pacte fiscal aprobada pel Parlament aquell mateix any, Mas i CiU es van posicionar a favor d'un Estat propi per a Catalunya i va convocar eleccions a la cambra catalana, pel 25 de novembre, amb el debat de l'autodeterminació i del dret a decidir com a aspecte protagonista.

Segon mandat (des de 2012)

El President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i el Cap de l'oposició Oriol Junqueras, signant el pacte de governabilitat 2012-2016 el dia 19 de desembre del 2012.

Els comicis, que van elegir el Parlament de la X legislatura, van suposar la pèrdua de 90.489 vots per a les candidatures de Convergència i Unió, liderades pel President Mas, que tot i guanyar les eleccions van obtenir 50 diputats dels 135 totals, 12 menys que fins llavors, en una contesa amb una participació inèdita del 70 % del cens electoral. Però Artur Mas va firmar un acord de governabilitat amb ERC, la gran guanyadora de les eleccions en quedar segona en escons per primera vegada en la història postfranquista, que inclou la celebració d'un referèndum d'autodeterminació l'any 2014.

Una vegada constituïda la cambra catalana, la reelegida presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el va proposar de nou com a candidat a presidir la Generalitat, el 18 de desembre. Fou investit per segona vegada President de la Generalitat de Catalunya el 21 de desembre de 2012 per 71 vots a favor (CiU i ERC) i 63 en contra (PSC, PP, ICV-EUiA, Ciutadans i CUP).[28] El 24 de desembre va prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat de Catalunya.[29]

En els últims anys s'ha produït un fort creixement de l'independentisme, les consultes populars, la manifestació del 10 de juliol de 2010, la manifestació multitudinaria de l'11 de setembre del 2012, provocat per la retallada del Tribunal Constitucional a l'Estatut del 2006, i pel rebuig del govern de Rajoy al pacte fiscal, la promesa electoral d'Artur Mas, que pretenia acabar amb el dèficit fiscal que pateix Catalunya amb un sistema semblant al concert basc.

Vegeu també

Referències

  1. Carbonell i Roura, Eudald. El complex del pleistocè mitjà del Puig d'en Roca. CSIC, 1998, p.38. ISBN 8400067568. 
  2. Insurrecció Catalunya 1.640
  3. 3,0 3,1 3,2 Marimon, Sílvia. «Catalunya, esquerdada». Sàpiens [Barcelona], núm. 72, octubre 2008, p. 42-45. ISSN: 1695-2014.
  4. Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003. Vol. 2. ISBN 84-412-0885-9. Pàg. 246
  5. Alcoberro, Agustí. «El primer conflicte global». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.20-23. ISSN: 1695-2014.
  6. Joan Manuel Prado i d'altres, Història de la Literatura Catalana, Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, ISBN 84-8332-596-9
  7. Balcells, Albert; Pujol, Enric. Història de l'Institut d'Estudis Catalans. Institut d'Estudis Catalans, 2002, p.292. ISBN 8472836568. 
  8. "La Rosa de Foc"
  9. Mata, Jordi et al.. «300 anys d'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 122, novembre 2012, p.26-37. ISSN: 1695-2014.
  10. Roglan, Joaquim. 14 d'abril: la Catalunya republicana (1931-1939). Cossetània Edicions, 2006, p. 13. ISBN 8497912039. 
  11. Discurs de Macià Youtube.com
  12. 12,0 12,1 12,2 Gran Enciclopèdia Catalana, volum XII". Barcelona: Enciclopèdia Catalana S.A., Juliol de 1990, p. 81. ISBN 84-85194-95-0. 
  13. El Consell d'Economia de Catalunya, (1936-1939). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ISBN 978-84-8415-775-5
  14. «Col·lectivització». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  15. «"Dies de transició", les primeres eleccions democràtiques». TV·. [Consulta: 9 de gener de 2011].
  16. Gran Enciclopèdia Catalana, volum XI". Barcelona: Enciclopèdia Catalana S.A., Juliol de 1990, p. 339. ISBN 84-85194-81-0. 
  17. Reniu, Josep Maria. Els governs de coalició. Editorial UOC, 2010, p. 55. ISBN 8497888936. 
  18. Maragall tira la toalla, La Vanguardia, 22 de juny de 2006.
  19. Todos con Montilla, sin excepciones, La Vanguardia, 27 de juny de 2006.
  20. Carles Ribera, Última oportunitat. Avui, 20/11/2010
  21. Discurs íntegre del president José Montilla, el 24 d'octubre de 2010 al Gran Teatre del Liceu.
  22. Europa Press. «Mas defensa una “transició nacional” de Catalunya basada en el dret a decidir». Avui, 20 de desembre 2010. [Consulta: 27 de desembre del 2010].
  23. Tomàs, Neus; Sust, Toni. «Mas pren possessió del càrrec de president amb una promesa de "plena fidelitat a Catalunya"». El Periódico, 27 de desembre del 2010. [Consulta: 28 de desembre de 2010].
  24. «Artur Mas: “La plenitud nacional no és feina per a impacients”». Ara, 27 de desembre 2010.
  25. «Mas apel·la al sacrifici col·lectiu i a la moral de victòria per superar les adversitats». Ara, 30 de desembre 2010.
  26. «Zapatero va exigir a Artur Mas que la retallada vagi més enllà del 10%». Ara, 9 de febrer 2011.
  27. «Mas estreny i Zapatero afluixa una mica». La Vanguardia, 8 de febrer 2011.
  28. «Mas, investit a la primera amb els vots de CiU i ERC». ara.cat. [Consulta: 21 desembre 2012].
  29. «Presa de possessió del president de la Generalitat». gencat.cat. [Consulta: 26 desembre 2012].

Bibliografia

  • Historia de Cataluña, V. Balaguer (II vols., Madrid, 1886, &c.)
  • Historia de Cataluña, A. Bori y Fontesta (Barcelona, 1898)
  • Origines historicos de Cataluna, J. Balari y Jovany, Establecimiento Tipográfico de Hijos de Jaime Jesús, (Barcelona, 1899)
  • Col·lecció de monografies de Catalunya, J. Reig y Vilardell (Barcelona, 1890)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Catalunya Modifica l'enllaç a Wikidata

References