Francesc Ferrer i Guàrdia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francesc Ferrer i Guàrdia
Naixement 10 de gener de 1859
Alella
Defunció 13 d'octubre de 1909 (als 50 anys)
Barcelona
Causa de la mort Afusellat
Sepultura Cementiri del Sud-oest, Barcelona
41° 21′ 08″ N, 2° 09′ 13″ E / 41.352128°N,2.153629°E / 41.352128; 2.153629
Ocupació Pedagog i lliurepensador
Conegut per Inspirador de l'Escola Moderna
Fills/es 3
Signatura

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 10 de gener de 1859 - Barcelona, 13 d'octubre de 1909)[1] fou un important pedagog català. El 1901 va crear l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària. També va escriure l'obra que duu per títol L'Escola Moderna, on exposa els seus principis pedagògics.[2]

Acusat d'haver fomentat la revolta que es coneix com a Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, va morir afusellat el 13 d'octubre al castell de Montjuïc.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Francesc Ferrer detingut i conduït per la Guàrdia Civil a Montjuïc.
Judici de Francesc Ferrer
Protesta a París per l'execució de Ferrer i Guàrdia (17 d'octubre de 1909).
Làpida al cementiri de Montjuïc.

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer el 14 de gener de 1859 a Alella, Maresme (Catalunya). Els seus pares, Jaume Ferrer i Maria Àngels Guàrdia, eren pagesos benestants,[3] propietaris del mas Boter (Coma Clara). De família molt catòlica i monàrquica, Ferrer i el seu germà Josep reaccionaren com a anticlericals i més endavant Francesc va ingressar en la lògia maçònica Veritat de Barcelona. Quan tenia 14 anys, la seva família el va enviar a treballar a Barcelona, ​​on entrà com a aprenent en un comerç de farines al districte de Sant Martí de Provençals. L'amo del negoci el va inscriure a classes nocturnes i el va iniciar als ideals republicans. De formació autodidacta, va estudiar a fons la doctrina de Francesc Pi i Margall i les tesis internacionalistes.

El 1883 entrà a treballar com a revisor en la línia de ferrocarril Barcelona-Cervere, i ho aprofità per exercir d'enllaç amb Ruiz Zorrilla, del Partit Republicà Progressista del qual es féu militant. Va recolzar en 1886 el pronunciament militar del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, la finalitat era proclamar la República. Amb tot després de fracassar aquest hagué d'exiliar-se a París, acompanyat de Teresa Sanmartí, amb qui va tenir tres fills. Va subsistir a la capital francesa fent classes d'espanyol i alhora feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla. Fins a la dècada de 1890 va continuar sent republicà, però a partir de llavors comença un viratge cap a l'anarquisme. Va participar el 1892 al Congrés Universal de Lliurepensament organitzat a Madrid (també conegut com a Congrés Lliurepensador Madrid de 1892) per la Federació Internacional de Lliurepensament (amb seu a Brussel·les)

El 1893 se separa de Teresina, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l'intenta matar el 12 de juny de 1894. Malgrat el fracàs d'aquest crim passional Ferrer no va posar denuncia. Des del 1895 al 1898 segueix impartint classes al Liceu << L'Espagnol Practiqui >> El 1899 es casa amb Leopoldine Bonnard, mestra lliurepensadora, amb la qual recorre Europa. En aquest temps va aprofitar per elaborar els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en els seus projectes i coneix a un grup d'anarquistes i anarcosindicalistes (Jean Grave, Jean Jaurés, Federico Urales o Anselmo Lorenzo) que li influeixen decisivament en el seu pensament. Una quantiosa herència (un milió de francs) d'una antiga alumna, Ernestina Meunier, va fer possible que pogués dur a terme el seu projecte a la ciutat de Barcelona, ​​on inaugura a l'agost de 1901 l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària, que li va implicar l'enemistat amb els sectors conservadors i amb l'Església Catòlica, que veien en aquestes escoles laiques una amenaça als seus interessos. L'Escola Moderna promoguda per Ferrer funciona intermitentment a Barcelona des de 1901 fins a 1909, període en el qual es clausura repetides vegades i sofreix la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de la ciutat. Va tenir escolaritzats a més d'un centenar de nens d'ambdós sexes, practicant així la coeducació, una cosa inèdita en aquells temps, complementant-se amb la publicació d'un butlletí, xerrades recitals, teatre i la direcció de la Universitat Popular per als adults,. En les seves aules no s'impartien ensenyaments religiosos però sí científics i humanistes, es fomentava la no competitivitat, el pensament lliure i individual (és a dir no condicionat), l'excursionisme al camp i el desenvolupament integral de l'infant. Durant tot el primer terç del segle XX, desenes d'escoles, ateneus llibertaris i universitats populars seguirien els plantejaments ferrerians de l'Escola Moderna.

Gran partidari de la vaga com a arma revolucionària va editar a costa el periòdic La Vaga General, fins que el 1906 Mateo Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, va perpetrar l'atemptat frustrat contra Alfons XIII. Això va tenir com a conseqüència per a Ferrer el tancament i diversos mesos d'empresonament acusat de complicitat, al terme dels quals va ser absolt. Va intentar tornar a obrir l'Escola Moderna, però no li va ser possible ia l'any següent es va traslladar a França i a Bèlgica, en aquest últim país va fundar la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, el president honorari era Anatole France. El 1908 edita la revista de la Lliga: L'Ecole Renovée a Brussel·les, però posteriorment la trasllada a París, on reprèn l'activitat de la seva editorial i continua editant el butlletí de l'Escola Moderna.

Al juny de 1909 torna d'Anglaterra a Catalunya per veure la seva cunyada i neboda malaltes a Montgat. Estant a Barcelona és detingut, acusat d'haver estat l'instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Una revolta anticlerical, després de la qual Ferrer, a causa de les seves poques amistats estratègiques i la seva antiga vinculació amb Mateo Morral, va ser declarat culpable davant un tribunal militar i a les 9 del matí del 13 d'octubre de 1909 va ser afusellat al fossat de Santa Amàlia de la presó del Montjuïc. És ben sabut, i ja ho va ser en el seu moment, que Ferrer i Guàrdia no va tenir relació amb els fets i que els tribunals militars el van acusar i condemnar sense més proves.

El procés de Ferrer i Guàrdia va estar ple d'arbitrarietats i irregularitats que van causar la indefensió de l'acusat, el que amb gran valor va ser denunciat davant del tribunal pel seu advocat defensor, el capità Francesc Galceran Ferrer: cap de les declaracions calia i sempre parlaven a través de terceres persones que deien haver vist Ferrer dirigint l'incendi d'edificis religiosos, etc., en la instrucció no es va recollir cap testimoni favorable a l'acusat i durant el judici no va poder ser citat cap testimoni de descàrrec (alguns dels familiars i amics de Ferrer havien estat bandejats a Alcanyís), en l'acusació es van incloure fets i accions de vint anys abans, durant l'elaboració del sumari mancar d'advocat, i quan el va tenir només va disposar de 24 hores per llegir els 600 folis de què constava, etc 6 D'altra banda, les parts del sumari més desfavorables a Ferrer van ser filtrades als diaris integristes i conservadors (La Vanguardia, El Correu Català, El Noticiero Universal, L'Univers o el setmanari Cu-Cut!, proper a la Lliga Regionalista) alimentant així la campanya de premsa que havien iniciat l'endemà de la seva detenció, el 31 d'agost, i que continuaria fins i tot després d'haver estat executat. La seva finalitat era intentar demostrar que Ferrer i Guàrdia havia estat el "director" i "inductor" de la rebel·lió de la Setmana Tràgica, per contrarestar també així el moviment internacional de repulsa contra el processament de Ferrer.

Arran del procés i execució de Ferrer i Guàrdia, The Times va dir: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant a una agitació criminal», Anatole France en carta oberta afirmava:«El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; seu crim és haver creat l'ensenyament laic a Barcelona, ​​instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles», i William Archer:«Tota la vida activa de Ferrer hauria fet menys mal al catolicisme espanyol que el que li fa en l'actualitat la mera menció del seu nom».

En dues ocasions almenys, el juliol de 1910 i el març-abril de 1911, es va debatre al Congrés dels Diputats de Madrid la petició de revisió del procés a Ferrer i Guàrdia (i la consegüent rehabilitació), recolzada pels diputats republicans i pel diputat socialista Pablo Iglesias, però en ambdues va ser rebutjada gràcies als vots dels dos partits dinàstics, el conservador i el Liberal, i els de la Lliga Regionalista. El que sí que es va aconseguir va ser que al desembre de 1911 el Consell Suprem de Guerra revoqués la part de la sentència que va determinar la confiscació de tots els béns de Ferrer i Guàrdia, en considerar el "responsable civil" dels incendis i els saquejos de la Setmana Tràgica, pel que van ser retornats als seus hereus.

La seva concepció de l'infant, de l'educació i de l'escola[modifica | modifica el codi]

Inscripció honorifica al monòlit per a Francesc Ferrer i Guardia, a la muntanya de Montjuïc, per l'ajuntament de Barcelona el 13 d'octubre de 1990 el 81è aniversari de la seva mort.

L'Escola Moderna va ser un moviment de pedagogia llibertària que va tenir lloc durant la primera meitat del segle XX, i que va adoptar la filosofia d'ensenyament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Per a donar impuls a aquest moviment reformador, va ser creada el 1906 la Lliga Internacional per a la Instrucció Racional de la Infància, els principis estatutaris de la qual establien que:

  • L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.
  • La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.
  • L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.
  • És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Així doncs els principis de Ferrer i Guàrdia defensaven la formació d'homes i dones aptes per a evolucionar sense parar, capaços de renovar els mitjans socials i renovar-se personalment. Apuntava a l'alliberació de l'individu per sobre de si mateix i de la societat. Una educació integral que inclou només el pensament, la sexualitat i els sentiments, així com el desenvolupament de la personalitat infantil.

Convindria recordar doncs el missatge gravat en el peu del monument de Brussel·les on diu: "L'educació racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament als nens per sobre de la via amplia i directa de la investigació personal".

Per ser anticlerical, per fomentar la solidaritat i l'educació lliure d'autoritat coercitiva, els anarquistes van ser grans adeptes a aquest moviment. Els sindicats i associacions obreres en els quals tenien influència van contribuir activament a fundar moltes Escoles Modernes i cursos per a adults basats en aquesta filosofia.

Cultura popular[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil, el Teatre Borràs de Barcelona va portar el seu nom, al costat del Aribau Club que, construït pels sindicalistes llibertaris, es va inaugurar amb el nom de Durruti i el desaparegut cinema Vergara, que es va inaugurar amb el nom d'Ascaso, formant l'anomenada trilogia dels «màrtirs» de la causa anarquista, com indica la làpida construïda en el Cementiri de Montjuïc de Barcelona.

A la muntanya de Montjuïc de Barcelona hi ha un monòlit i una estàtua col·locats el 1990 com a reconeixement públic de la ciutat de Barcelona a Ferrer i Guàrdia. Aquest monument és una rèplica del instal·lat en memòria del pedagog anarquista el 1911 a Brussel·les, exactament a l'Avinguda Franklin Roosevelt, enfront de la Universitat Lliure de Brussel·les. A més, diversos emplaçaments públics i institucions culturals i educatives porten el seu nom, com l'Institut d'Educació Secundària Francesc Ferrer i Guàrdia de València.

El 31 de març de 2011, el Ple de l'Ajuntament d'Alella (Barcelona), municipi on va néixer el pedagog, va aprovar la concessió del títol de fill predilecte d'Alella.

"Els motius per a la concessió del títol de fill predilecte han tingut en compte, entre d’altres, la rellevància històrica de Francesc Ferrer i Guàrdia, la transcendència i vigència de la seva contribució a la pedagogia, la seva aportació a la divulgació del coneixement i la seva condició d’alellenc més universal".[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Francesc Ferrer i Guàrdia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Harrington, Thomas S.. «L'escola de Ferrer i Guàrdia». Sàpiens [Barcelona], núm. 97, novembre 2010, p. 28-29. ISSN: 1695-2014.
  3. «"Francesc Ferrer i Guàrdia, primers anys"».
  4. http://diarimaresme.com/2011/ferrer-i-guardia-fill-predilecte-dalella/

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Ferrer i Guàrdia Modifica l'enllaç a Wikidata
Vegeu texts en castellà sobre Francesc Ferrer i Guàrdia a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Vegeu texts en anglès sobre El Martiri de Ferrer a Viquitexts, la biblioteca lliure.