Esperanto

De Viquipèdia

Esperanto Esperanto
Pronunciació:	AFI:
Altres denominacions:	{{{altresdenominacions}}}
Parlat a:
Regió:
Parlants:	100.000-2.000.000
Rànquing:	Desconegut
Classificació genètica:	Llengua planificada
estatus oficial
Llengua oficial de:	Cap país, però és usada oficialment per algunes organitzacions internacionals
Regulat per:	Akademio de Esperanto
codis de la llengua
ISO 639-1	eo
ISO 639-2	epo
ISO 639-3	epo
SIL	ESP
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

L'esperanto ( pronúncia (?)) és la llengua auxiliar internacional construïda més parlada del món^[1]. El nom deriva de Doktoro Esperanto, el pseudònim amb el qual L. L. Zamenhof va publicar el seu primer llibre on detallava l'esperanto, l'Unua Libro, el 1887. El mot esperanto significa aproximadament "esperançat", "el qui té esperança", en la mateixa llengua. L'objectiu de Zamenhof era crear una llengua fàcil i flexible que pogués servir com una segona llengua universal per tal de fomentar la pau i l'entesa internacional.

L'esperanto ha estat emprat de manera continuada durant més d'un segle per una comunitat estimada d'entre 100.000 i 2.000.000 de parlants, repartits per gairebé tots els països, entre els quals hi ha aproximadament un centenar de natius. Tanmateix, cap país no l'ha adoptat mai de manera oficial.

Avui l'esperanto és utilitzat en una àmplia gamma d'activitats, com ara viatges, correspondència, intercanvis culturals, congressos, literatura, informàtica, aprenentatge d'altres llengües o en programes de ràdio.^[2] Internet permet els usuaris de l'esperanto posar-se en contacte molt més fàcilment que abans i facilita l'aprenentatge a les persones que s'hi interessen. Els sistemes educatius d'alguns estats ofereixen cursos optatius d'esperanto i a l'Acadèmia Internacional de les Ciències de San Marino ^[3] l'esperanto és l'idioma d'instrucció.

La gramàtica de l'esperanto es basa en setze regles fonamentals sense excepcions. Per l'estructura és una llengua aglutinant que procedeix per encadenament d'elements de base invariables. Pel vocabulari és una llengua construïda a posteriori, és a dir, que les bases són extretes de llengües preexistents, essencialment europees. Les paraules es formen únicament mitjançant composició de paraules.

Taula de continguts 1 Història 1.1 Els totalitarismes del segle XX 2 Ús oficial 3 Propietats lingüístiques 3.1 Classificació 3.2 Fonologia i escriptura 3.3 Gramàtica 3.3.1 Substantius, adjectius i adverbis 3.3.2 Verbs 3.4 Correlatius 4 Vocabulari 4.1 Exemples etimològics 5 Exemples de text 5.1 Frases 6 Evolució de la llengua 7 Ensenyament 7.1 Aprenentatge d'idiomes 8 La comunitat esperantista 8.1 Geografia i demografia 8.1.1 Nombre de parlants 8.1.2 Parlants natius 8.2 Objectius del moviment esperantista 8.3 Bandera i símbols 8.4 Cultura 8.4.1 Literatura 8.4.2 Autors destacats en esperanto 8.4.3 Música 8.4.4 Cinema 8.5 Ciència 8.6 Política 8.6.1 Problema lingüístic 8.7 Mitjans de comunicació 8.8 Religió 8.8.1 Islam 8.8.2 Fe Bahà'í 8.8.3 Espiritisme 8.8.4 Homaranisme 8.8.5 Oomoto 8.8.6 Cristianisme 8.8.7 Traduccions de la Bíblia 9 Crítiques 10 Vegeu també 11 Notes i referències 12 Bibliografia 13 Enllaços externs

[edita] Història

Article principal: Ludwik Lejzer Zamenhof

L'esperanto va ser desenvolupat a finals de la dècada de 1870 i principis de la de 1880 per Ludwik Lejzer Zamenhof, un oftalmòleg jueu de Bialystok, una ciutat actualment de Polònia i prèviament de la Mancomunitat de Polònia-Lituània, però en aquell temps part de l'imperi Rus. La llengua nativa de Zamenhof era el rus, però també parlava polonès i alemany amb fluïdesa. Va aprendre francès, llatí, grec, hebreu i anglès. Va escriure una gramàtica del jiddisch (la primera escrita per un jueu). De llengües com l'italià i el lituà en va tenir coneixements bàsics.

A Bialystok vivien molts pobles i es parlaven diverses llengües, com ara l'alemany, el rus, el polonès o el jiddisch -que era àmpliament majoritari-, la qual cosa dificultava la comprensió, fins i tot en les situacions més quotidianes. Com que Zamenhof considerava la inexistència d'una llengua comuna la raó principal dels conflictes, va començar a treballar, quan era estudiant, en el projecte d'una llengua de convenció capaç de resoldre el problema lingüístic. Hauria de ser distinta de les llengües nacionals, neutral i fàcil d'aprendre i per això acceptable per tots com a segona llengua. Una llengua apresa al mateix temps que les nacionals i usada en situacions en què s'han de comunicar diferents parlants de diferents cultures o nacions. La va anomenar lingwe universala. El seu pare el va fer prometre deixar de treballar en el seu idioma per dedicar-se als estudis. Zamenhof se'n va anar a Moscou per estudiar-hi medicina. Segons alguns biògrafs, en una de les visites a la seva terra natal va descobrir que el seu pare havia cremat tots els manuscrits del seu idioma. Zamenhof es va posar aleshores a reescriure'l, afegint-hi millores i fent-lo evolucionar.

Després de deu anys de treball, que Zamenhof va passar traduint literatura a l'idioma i escrivint prosa i versos originals, la primera gramàtica de l'esperanto va ser publicada a Varsòvia el 1887.

El primer llibre sobre l'esperanto es titulava La lingvo internacia i va ser llençat en rus el 26 de juliol del 1887. Tenia 40 pàgines, coberta i un full solt. Contenia:

• Pròleg (28 pàgines), al qual hi havia els primers textos en esperanto:
• Parenostre (oració)
• Fragments de la Bíblia
• Model de carta
• Mia penso, poesia original
• Traduccions de l'alemany de textos de Heinrich Heine
• Ho, mia kor', poesia original
• Vuit targetes que contenien la promesa d'aprendre la llengua si deu milions de persones feien públicament la mateixa promesa
• Lliçons de lingvo internacia, que consistien en l'alfabet de l'esperanto i 16 regles bàsiques de gramàtica i de sintaxi (6 pàgines)
• Al full solt hi havia imprès un vocabulari esperanto-rus (947 mots)

Durant els anys següents se'n van fer edicions en hebreu, alemany, polonès, francès i anglès. El nombre de parlants va créixer ràpidament en les primeres dècades, principalment a l'Imperi Rus i a Europa Oriental, després a Europa Occidental, a les Amèriques, a la Xina i al Japó. Molts d'aquells primers parlants venien d'un altre idioma planificat, el volapük. Les primeres revistes i obres originals en esperanto van començar a ser publicades.

En els primers anys del moviment els esperantistes mantenien contacte per correspondència, però el 1905 es va portar a terme a la ciutat francesa Boulogne-sur-Mer el I Congrès Mundial d'Esperanto. D'aleshores ençà, els congressos mundials s'han organitzat als cinc continents any rere any, excepte durant les dues Guerres Mundials.

El 1908 es va fundar l'Associació Universal d'Esperanto i el 1910 la Federació Esperantista Catalana.

El moviment esperantista avençava a passes llargues i segures, però amb l'esdeveniment de les dues Guerres Mundials es va veure frenat de manera brusca. En tant que era un vehicle potencial per la comprensió internacional, l'esperanto va atreure les suspicàcies d'alguns governs totalitaris.

[edita] Els totalitarismes del segle XX

Alguns règims van perseguir i prohibir l'esperanto durant el segle XX. Durant el primer terç del segle va ser molt utilitzat i difós pel moviment obrer d'Europa. A Alemanya era conegut com el llatí dels obrers^[4]. Als Països Catalans va aconseguir una gran popularitat entre les classes treballadores i era habitual que la majoria d'escoles racionalistes i ateneus llibertaris incloguessin lliçons d'aquest idioma^[5].

Durant la Guerra d'Espanya es va confirmar la utilitat informativa i comunicativa de l'esperanto, al temps que es va incrementar la politització del moviment esperantista, clarament vinculada a la resistència davanat del cop d'estat franquista. El moviment obrer anarcodindicalista va donar suport a l'esperanto. Va ser utilitzat també pels socialistes, pels comunistes oposats a l'estalinisme (entre els quals George Orwell, a qui l'esperanto hauria inspirat la novaparla de la seva novel·la 1984), pels nacionalistes catalans i per una part de la dreta catòlica. Partits i sindicats com el POUM, el PSUC o la CNT publicaven butlletins i comunicats en esperanto. L'esperanto va ser una de les llengües en què la Generalitat de Catalunya publicava els seus comunicats de premsa per informar el món de les atrocitats dels feixistes. El 1939, quan les tropes franquistes van ocupar Barcelona, la Federació Catalana d'Esperanto va aturar les seves activitats i el moviment esperantista va passar a la clandestinitat.

La Segona Guerra Mundial va estroncar l'expansió del moviment esperantista. La situació va ser especialment dura a la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi. A la Unió Soviètica, el líder Iósif Stalin va denunciar que l'esperanto era la "llengua dels espies" i va perseguir i executar esperantistes.^[6] L'ús de l'esperanto va ser il·legal a la URSS del 1937 al 1956. A Alemanya hi va haver la motivació addicional que Zamenhof era jueu. A l'obra La meva lluita, Hitler esmenta l'esperanto i s'hi refereix com una llengua que pretén ésser usada per una conspiració sionista internacional un cop haurà aconseguit la dominació mundial ^[7]. Les tropes comandades per Hitler van perseguir i matar esperantistes a Alemanya i als països dominats. La família de Zamenhof va ser executada.^[8] A la Xina i al Japó la persecució a l'esperanto també va ser molt intensa.

Després de la Segona Guerra Mundial, l'esperanto es va reactivar. El 1954, la UNESCO va reconèixer de manera formal el valor de l'esperanto per l'educació, la ciència i la cultura i el 1985, de nou la UNESCO, va recomanar els països membres la difusió de l'esperanto. El 1982 es va fundar l'Associació Catalana d'Esperanto, que està considerada continuadora de la tasca de la Federació Esperantista Catalana.

En l'actualitat, amb la popularització i l'expansió d'Internet, el moviment esperantista ha guanyat una nova força propulsora. Gràcies a això hom pot parlar d'una renaixença de l'idioma. Un exemple de com està la situació actual de l'esperanto és el nombre d'articles en aquesta llengua a Vikipedio (la Viquipèdia en esperanto), més de 114.000 al juny del 2009, amb índex de profunditat 1, i unes xifres superiors a les de moltes llengües ètniques.

[edita] Ús oficial

L'esperanto no ha estat mai llengua oficial a cap país reconegut, tot i que al començament del segle XX va haver-hi plans per establir el primer estat esperantista a Moresnet Neutral, i la República de l'Illa de les Roses, micronació construïda sobre una illa artificial a la Mar Adriàtica, va usar l'esperanto com a llengua oficial el 1968.

A la Xina , durant la Revolució Xinhai del 1911, hi va haver grups que van considerar de reemplaçar el xinès per l'esperanto com a idioma oficial en un intent dramàtic per portar el país al segle XX, però més tard aquesta mesura es va rebutjar per insostenible.

A l'estiu del 1924, la Lliga Nord-americana de Radioaficionats va adoptar l'esperanto com a llengua auxiliar internacional oficial, amb l'esperança que fos usat pels radioaficionats en les comunicacions internacionals, però el seu ús actual en la radiocomunicació és anecdòtic.

L'esperanto és la llengua de treball de diverses organitzacions internacionals no lucratives, com ara l'Associació Mundial Anacional. De la resta, però, la majoria són organitzacions específicament esperantistes. La més gran d'elles, l'Associació Universal d'Esperanto, té una relació oficial consultiva amb les Nacions Unides i la UNESCO. L'exèrcit nord-americà ha publicat llibres de frases en esperanto^[9] per ser usats en jocs de guerra per unes forces enemigues fictícies.

Als Jocs Olímpics de Pequín del 2008 l'esperanto va ser al restringit grup de nou llengües oficials a través de les quals van ser difoses les notícies sobre els jocs.

L'esperanto és la primera llengua d'ensenyament i d'administració de l'Acadèmia Internacional de les Ciències de San Marino.

[edita] Propietats lingüístiques

[edita] Classificació

Com que és una llengua construïda, l'esperanto no està genealògicament relacionat amb l'idioma de cap grup ètnic. Ha estat descrit com un "idioma el lèxic del qual és eminentment romànic, predominantment aglutinant des d'un punt de vista morfològic, fins al punt que té un caràcter una mica aïllant".^[10] La fonologia, gramàtica, vocabulari i semàntica estan essencialment basats en llengües indoeuropees occidentals. El repertori fonèmic és eslau, i també molt de la semàntica, mentre que el vocabulari prové principalment de llengües romances, amb una contribució menor per part de les llengües germàniques i algunes paraules d'unes altres diverses llengües (el diccionari etimològic d'esperanto Konciza Etimologia Vortaro, d'André Cherpillod, fa referència a 110 llengües). L'escriptura és d'acord amb la fonètica (una lletra per cada so i un so per cada lletra) i la morfologia és extremadament regular i fàcil d'aprendre. Els aspectes pragmàtics i d'altres que no van ser definits en els documents originals de Zamenhof, van estar influenciats per les llengües natives dels primers parlants, principalment rus, polonès, alemany i francès.

Tipològicament, l'esperanto és un idioma preposicional i el seu ordre per defecte és subjecte-verb-objecte i adjectiu-substantiu, encara que tècnicament qualsevol ordre és possible gràcies als morfemes que assenyalen la funció gramatical de cada mot. Es poden crear noves paraules mitjançant l'ús d'afixos.

[edita] Fonologia i escriptura

Article principal: Fonologia de l'esperanto i Fundamento de Esperanto

L'esperanto té 28 fonemes (5 vocals i 23 consonants). S'escriuen mitjançant les vint-i-dues lletres de l'alfabet llatí, i dos diacrítics formen sis lletres fixades per Ludwik Lejzer Zamenhof: ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ.

L'ortografia és perfectament fonològica: cada lletra o grup de lletres representa invariablement un únic fonema. Les lletres q, w, x i y no s'utilitzen, tret de les expressions matemàtiques i noms estrangers no assimilats.

Les 28 lletres de l'alfabet són:

a b c ĉ d e f g ĝ h ĥ i j ĵ k l m n o p r s ŝ t u ŭ v z

Totes les lletres es pronuncien de manera similar al seu equivalent en minúscula a l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI), amb l'excepció de c i les lletres accentuades:

Lletra	c	ĉ	ĝ	ĥ	ĵ	ŝ	ŭ
Pronúncia	[ts]	[tʃ]	[dʒ]	[x]	[ʒ]	[ʃ]	[u] (com ara aŭ, eŭ)

El sistema vocàlic té cinc timbres (a e i o u, que corresponen als mateixos valors del català a e i o u). No fa distinció en la longitud de les vocals i tampoc no hi ha vocales nasalitzades.

	Frontal	Posterior
Tancada	i	u
Mitja	e	o
Oberta	a

Hi ha sis diftongs decreixents; uj, oj, ej, aj, aŭ, eŭ (/ui, oi, ei, ai, au, /eu).

Amb només cinc vocals, es tolera un alt grau de variació. Per exemple, /e/ va des de la [e] (é francesa) fins a [ɛ] (è francesa). Aquestes diferències gairebé sempre depenen de l'idioma matern del parlant. Hom pot usar una oclusiva glotal sorda entre vocals adjacents en algunes oracions, especialment si les vocals són les mateixes, com a heroo (heroi) i praavo (besavi).

La classificació de les consonants és la següent:

Bilabial

Labio- dental

Alveolar

Post- alveolar

Palatal

Velar

Glotal

Oclusiva

p

b

t

d

k

g

Nasal

m

n

Vibrant

ɾ

Fricativa

f

v

s

z

ʃ

ʒ

x

h

Africada

ʦ

ʧ

ʤ

Aproximant lateral

l

Aproximant

j

No hi ha to. La síl·laba tònica és sempre la penúltima (plana), si no és que la paraula té només una vocal o la vocal final ha estat omesa (situació en la qual és tònica l'última síl·laba; en aquest cas és gràficament substituïda per un apòstrof; «kastelo» = «kastel '») - recurs estilístic per a poesia.

La impossibilitat d'escriure les lletres amb signes diacrítics en certs mitjans va fer que s'adoptaren convencions substitutives. Zamenhof, encara en els primers anys de la llengua, va recomanar l'ús de "h" després de les lletres "c", "g", "h", "j" e "s" per formar "ĉ", "ĝ", "ĥ", "ĵ" i "ŝ". Aquest ús de la "h", que apareix present al llibre Fundamento de Esperanto, fou adoptat en el Primer Congrès Mundial d'Esperanto el 1905 a Boulogne-sur-Mer.

Una convenció semblant, però amb "x", usant-se també per "ŭ" ("cx" = "ĉ", "ux" = "ŭ", etc.), va ser creada originalment per la utilització en tipografia. Més adaptada que la "h", evita situacions d'ambigüitat entre la "h" ortogràfica i la h" substitutiva de diacrític; és molt usada últimament, principalment als mitjans electrònics, amb la popularització d'internet.

Al setembre del 2006, la Secció de Pronúncia de l'Akademio de Esperanto va proposar una resolució sobre l'ús de diferents sistemes d'escriptura sota circumstàncies i necessitats especials: la "substitució de les lletres accentuades per altres signes o combinació de signes), només quan sigui un mitjà tècnic que no reconegui reformes de l'ortografia de l'esperanto i quan no causi cap confusió, no s'ha de mirar com contrària al Fundamento". Així doncs, l'ús de l'esperanto en codi morse, braille, taquigrafia i amb la lletra "x" en substitució dels signes diacrítics és considerat correcte per l'Acadèmia, sota circumstàncies especials.

[edita] Gramàtica

La gramàtica de l'esperanto es basa sobre setze principis enunciats al Fonamento de Esperanto, adoptat com a referència intocable al primer Congrés Mundial d'Esperanto. Per cap motiu no s'ha de considerar com si fos la gramàtica completa, tot i que molts esperantistes entusaistes asseveren això. Tanmateix, il·lustra d'una manera simple i ràpida les principals característiques de l'idioma per coneixedors d'una terminologia gramatical europea.

[edita] Substantius, adjectius i adverbis

Els mots en esperanto es deriven mitjançant l'aglutinació de prefixos, arrels i sufixos. Aquest procés és bastant regular, de manera que es poden crear paraules mentre es parla aconseguint la perfecta comprensió de l'interlocutor. Les paraules compostes es formen seguint l'ordre modificador al principi - arrel al final.

Els substantius plurals de l'oració es marquen amb els seus propis sufixos: tots els substantius comuns acaben en -o, tots els adjectius acaben en -a, tots els adverbis derivats acaben en -e i tots els verbs acaben en un dels sis sufixos de temps i mode verbals, com la terminació -as del present de l'indicatiu.

Els substantius plurals acaben en -oj (pronunciat "oi"), mentre que l'objecte directe (acusatiu) acaba en -on. L'objecte directe plural acaba en -ojn (pronunciat com "boina"). Els adjectius són corcordants al seu substantiu; les terminacions respectives són -aj (pronunciat "ai") per al plural, -an per l'objecte i -ajn per l'objecte directe plural (pronunciat com dolçaina).

Substantiu Subjecte Objecte Singular -o -on Plural -oj -ojn

Adjectiu Sublecte Objecte Singular -a -an Plural -aj -ajn

L'acusatiu té la funció essencial de marcar el complement d'objecte directe (Ili konstruas grandan domon), però indica també canvi de lloc, de posició o d'estat (Mi iras Parizon; ŝanĝi akvon en glacion). Una particularitat de l'esperanto és que en aquest ús l'adjectiu es pot afegir igualment a l'adverbi derivat. Finalment, l'acusatiu té igualment una funció "comodí": igual com la preposició je, s'usa en cas de dubte o per reemplaçar una preposició, i llavors marca simplement la dependència sintàctica (tiu tablo estas longa je du metroj ~ tiu tablo estas du metrojn longa; oni pendigis lin kun la kapo malsupren).

Les altres funcions sintàctiques estan indicades per preposicions.

[edita] Verbs

Els verbs es caracteritzen per una sèrie de marques que formen una conjunció barrejada de valors temporals i modals:

Temps verbal Sufix Present -as (kantas) Passat -is (kantis) Futur -os (kantos)

Mode verbal Sufix Infinitiu -i (kanti) Volitiu -u (kantu) Condicional -us (kantus)

Aquestes terminacions permeten expressar no importa el concepte que sigui sota la forma d'un verb: muziko (música)-> li muzikas (ell fa música), ĝoja (alegre) ĝoji (alegrar-se). Aquesta possibilitat és normalment explotada per formar verbs d'estat a partir d'adjectius: "ella és bonica" es pot dir tant amb ŝi belas com amb ŝi estas bela.

El condicional és el mode del fictici, de l'irreal; tant s'usa com a preposició principal que com a proposició subordinada (Mi povus, se mi volus, "Podria si volgués"), L'eventualitat la dóna més aviat el futur (Morgaŭ eble pluvos, "Pot ser que plogui demà / Demà potser plourà".

El volitiu és el mode de l'expressió de la voluntat; correspon en català a l'imperatiu (Atendu!, Escolta! / Escolteu!) i a certs usos del subjunctiu quan expressa un desig, un anhel, una voluntat o una exigència (Li venu, "Que vingui"; Kien ni iru?, "On hem d'anar?"; Mi proponas, ke ni laboru kune, "Proposo que treballem junts").

El sistema verbal comporta igualment una sèrie de participis presents, passats i futurs, marcats respectivament per -ant-, -int- i -ont- per la veu activa i -at-, -it- i -ot per la veu passiva. Es poden combinar l'auxiliar esti per formar temps compostos que expressin l'aspecte progressiu amb els participis presents, el passat immediat amb els particpis passats, el futur immediat amb els participis futurs. En la pràctica, l'ús d'aquests temps compostos és bastant restrictiu, sobretot l'actiu, sent preferència l'ús d'adverbis temporals.

L'esperanto no practica la concordància dels temps: Mi ne sciis, ke li venos "No sabia que vindria".

La transitivitat dels verbs esperantos està generalment fixada, i no és possible deduir regularment si un verb format per un simple afegit de marques de conjugació a un radical és o no és un transitiu. En canvi, dos sufixos permeten modificar la valència: -ig- indica que hom provoca una acció i transforma un verb intransitiu en transitiu (causatiu), mentre que -iĝ- indica un canvi intern i transforma un verb transitiu en intransitiu (decausatiu). Exemples:

• turni (girar) (una cosa) ~ turnigi (fer girar) ~ turniĝi (girar, fer una o algunes voltes);
• sidi (estar assegut) ~ sidigi (fer seure) ~ sidiĝi (asseure's ) ;
• blanki (estar blanc) ~ blankigi (emblanquir, fer blanc) ~ blankiĝi (emblanquir-se, fer-se blanc).

L'ordre de les paraules és completament lliure: els adjectius poden anar abans o després dels substantius, i els subjectes, verbs i objectes (marcats amb el sufix -n) poden col·locar-se en qualsevol ordre. Tanmateix, l'article, els demostratius i les preposicions sempre van abans del substantiu. De manera similar, el negatiu ne (no) i les conjuncions com kaj (i) i ke (que) han de precedir la frase o clàusula que introdueixen. En clàusules copulatives (A=B), l'ordre de les paraules és tan important com en català: un lleó és un animal i un animal és un lleó.

[edita] Correlatius

Un correlatiu és un mot usat per respondre o preguntar oracions amb qui, què, quin, com, on o quant. Els correlatius en esperanto són una manera sistemàtica de correlacionar una idea (quantitat, mode, temps, etc) amb una funció (preguntant, indicant, negant, etc).

'

fi → inici  ↓	A qualitat	AL causa	AM temps	E lloc	EL mode	ES pertinença	O objecte	OM quantitat	U persona
ĈI tot	Ĉia cada, tot	Ĉial per tota causa	Ĉiam sempre	Ĉie en tots els llocs	Ĉiel de tota manera	Ĉies de tots	Ĉio tot	Ĉiom tot	Ĉiu cada u(n), tots
I algun	Ia algun (d'alguna mena)	Ial per alguna causa	Iam una vegada, un dia	Ie en algun lloc	Iel d'alguna manera	Ies d'algú	Io quelcom, alguna cosa	Iom una mica, un poc	Iu algú
KI quin	Kia quin (de quina mena)	Kial per què	Kiam quan	Kie on	Kiel com	Kies de qui	Kio què	Kiom quant	Kiu qui, el qual
NENI cap	Nenia cap	Nenial per cap causa	Neniam mai	Nenie enlloc	Neniel de cap manera	Nenies de ningú	Nenio (no) res	Neniom (no) gens	Neniu cap, ningú
TI aquell	Tia tal (de tal mena)	Tial per això	Tiam llavors	Tie allà, ahí	Tiel així, tan	Ties d'aquell	Tio això, allò	Tiom tant, tan	Tiu aquell

[edita] Vocabulari

El vocabulari original de l'esperanto fou definit en el llibre La lingvo internacia, publicat per Zamenhof el 1887. Es tracta d'una compilació de 900 arrels, que es poden expandir en desenes de milers de paraules amb prefixos, sufixos i composició. El 1894, Zamenhof va publicar el primer diccionari d'esperanto, Universala Vortaro, amb una quantitat superior d'arrels. Les mateixes regles de la llengua permeten la introducció de noves arrels d'acord amb la necessitat, i només recomanen que això sigui fet a partir de les formes més internacionals.

D'aleshores ençà, moltes paraules han estat "manllevades", bàsicament, però no només, de llengües de l'Europa Occidental. No totes les noves paraules proposades entren en l'ús generalitzat, però moltes sí, especialment termes tècnics i científics. Termes per l'ús quotidià, al seu torn, són fets generalment a partir d'unes altres arrels -per exemple komputilo (ordinador, computadora) a partir de komputi (computar) amb l'ús de l'afix il (que indica eines). Hi ha debats freqüents entre esparontòfons sobre la justificabilitat de la introducció d'una paraula en particular i sobre les possibilitats d'aconseguir el sentit pretès a través de la construcció de paraules amb elements ja existents.

[edita] Exemples etimològics

• del llatí i les llengües romàniques :
  • del llatí : abio, sed, tamen, okulo, akvo (avet, però, tanmateix, ull, aigua)
  • del francès : dimanĉo, fermi, ĉe, frapi, ĉevalo, butiko (diumenge, tancar, en, colpejar, cavall, botiga)
  • de l'italià: ĉielo, fari, voĉo (cel, fer, veu)
  • del català : barako, paeljo, porĉo (barraca, paella, porxo)
  • de diverses: facila, fero, tra, verda (fàcil, ferro, a través, verd)

• de les llengües germàniques :
  • de l'alemany : baldaŭ, bedaŭri, haŭto, jaro, nur (aviat, lamentar, pell, any, només)
  • de l'anglès : birdo, mitingo, spite, suno, teamo (au, reunió, a pesar, sol, equip)
  • de diverses : bildo, fiŝo, fremda, grundo, halti, hasti, hundo, ofta, somero, ŝipo, vintro (imatge, peix, estranger, terra (sòl), aturar, apressar, gos, freqüent, estiu, vaixell, hivern)

• de les llengües eslaves :
  • del polonès : celo, ĉu, krado, luti, moŝto (objectiu, potser, reixa, soldar, altesa)
  • del rus : barakti, serpo, vosto (forcejar, falçó, cua)
  • de diverses : klopodi, krom, prava (intentar, a més a més, encertat)

• d'altres llengües indoeuropees :
  • del grec : hepato, kaj, biologio, politiko (fetge, i, biologia, política)
  • del lituà : du, ju, tuj (dos, com més, immediatament)
  • del sànscrit : budho, nirvano (buda, nirvana)

• de les llengües uralianes :
  • de llengües sami: samea, boaco, jojko
  • del finlandès: lirli, saŭno (murmurar, sauna)
  • de l'hongarès: cinci, ĉako, ĉardo, ĉardaŝo, ĉuro

• de les llengües semítiques :
  • de l'hebreu : kabalo (càbala)
  • de l'àrab : kadio, kaido (cadí, caid)

• d'altres idiomes :
  • del japonès: cunamo, haŝio, hajko, utao, zeno

[edita] Exemples de text

El següent fragment pot donar una idea del caràcter de l'esperanto.

• Text en esperanto:

Alicon komencis multe tedi la sidado apud sia fratino sur la bordo de la rivereto, kaj la manko de io farinda; unu-du-foje ŝi rigardetis transŝultre la libron kiun legas ŝia fratino, sed ĝi havis nek bildojn nek konversaciojn, "kaj kiel utilas libro," pensis Alico, "sen bildoj aŭ konversacioj?".

(La Aventuroj de Alico en Mirlando, Lewis Carroll; trad. Donal Broadribb, Sezonoj, 2000)

• Traducció:

"A Alícia havia començat a avorrir-li molt estar-se asseguda al costat de la seva germana a la vora del rierol i la manca de res a fer; una vegada o dues havia fet un cop d'ull per damunt del muscle al llibre que llegia la seva germana, però no tenia ni imatges ni diàlegs. "Per a què serveix un llibre -va pensar Alícia- sense imatges ni diàlegs?"."

[edita] Frases

Heus ací algunes frases útils en esperanto, amb transcripció AFI :

• Hola: Saluton /sa.ˈlu.ton/
• Com et dius?: Kiel vi nomiĝas ? /ˈki.el vi no.ˈmi.ʤas/
• Em dic...: Mi nomiĝas... /mi no.ˈmi.ʤas.../
• Quant?: Kiom ? /ˈki.om/
• Aquí tens: Jen /jen/
• Que parleu esperanto?: Ĉu vi parolas Esperanton ? /ˈʧu vi pa.ˈɾo.las es.pe.ˈɾan.ton/
• No t'entenc: Mi ne komprenas vin [mi ˈne kom.ˈpɾe.nas vin/
• M'agrada aquest: Mi ŝatas tiun ĉi /mi ˈʃat.as ˈti.un ˈʧi/ o Ĉi tiu plaĉas al mi /ʧi ˈti.u ˈpla.ʧas al ˈmi/
• Gràcies: Dankon /ˈdan.kon/
• De res: Ne dankinde /ˈne dan.ˈkin.de/
• Si us plau: Bonvolu /bon.ˈvo.lu/
• A la teva salut! (brindis): Je via sano /je ˈvi.a ˈsa.no/
• Salut! (si algú esternuda): Sanon ! /ˈsa.non/
• Està bé : Bone /ˈbo.ne/
• És un dia bonic: Estas bela tago /ˈes.tas ˈbe.la ˈta.go/
• T'estimo: Mi amas vin /mi ˈam.as vin/
• A reveure: Ĝis revido /ˈʤis ɾe.ˈvid.o//Ĝis ! /ˈʤis/
• Una cervesa, si us plau: Unu bieron, mi petas /ˈu.nu bi.ˈe.ron mi ˈpe.tas/
• Què és això?: Kio estas tio? /ˈki.o ˈes.tas ˈti.o/
• Això és...: Tio estas... /ˈti.o ˈes.tas/
• Com estàs?: Kiel vi (fartas)? /ˈki.el vi ˈfar.tas/
• Bon dia!: Bonan matenon! /ˈbo.nan ma.ˈte.non/
• Bona tarda!: Bonan vesperon! /ˈbo.nan ves.ˈpe.ron/
• Bona nit!: Bonan nokton! /ˈbo.nan ˈnok.ton/
• Adéu: Adiaŭ aˈdi.aw/
• Pau: Pacon ˈpa.tson/

[edita] Evolució de la llengua

Tot i que l'esperanto es va mostrar totalment apte per als objectius de la comunicació internacional, no han mancat durant tota la seva història propostes per reformar detalls, començant per les mateixes propostes de Zamenhof del 1894 i l'ido, sorgit l'any 1908 d'un intent de reforma, que va resultar un nou projecte de llengua i finalment una llengua a part, i també molts idiomes planejats, com ara fasile, que es basen en l'esperanto. En contrast amb això l'esperanto, del 1887 fins avui, ha evolucionat sense canvis radicals, però lentament i contínua. Aquests (de vegades amb prou feines notats, de vegades agrament disputats) canvis lingüístics abracen (a banda del creixement general de vocabulari), entre altres, les següents tendències:

• Preferència per la formació curta d'algunes paraules - com ara spontana en comptes de spontanea.
• Arcaïtzació de mots (ex.: pafilego) i ús paral·lel de nous (ex.: kanono).
• Enriquiment en matisos del vocabulari, per exemple a bleki (=produir sons els animals) es va afegir una llista de verbs per espècies concretes.
• Evolució de diferències semàntiques de formes paral·leles (ex.: plaĝo = franja de costa per prendre el bany i el sol, més a sovint transformada pels homes per aquest objectiu; strando = franja de costa més original, natural i "salvatge").
• Ús de k (en alguns casos h) en lloc de la més antiga ĥ, principalment després de la r.
• Ús de -io en lloc de -ujo en els noms de països.
• Adverbialització més freqüent - exemples: lastatempe en lloc de en la lasta tempo, aviadile en lloc de per aviadilo, haste i laste en lloc de hastante i kiel la lasta.
• Evitació de formacions complexes de paraules.
• Ús d'afixos com a mots amb el mateix significat -ex.: ega, eta, emo, malo, iĝi, estro, estraro, ilo, ilaro, ejo, ismo.

Ara per ara, la tendència és d'eliminar el perceptible sexisme de l'idioma. Un exemple d'això és el riisme. Tanmateix, com que l'esperanto ha esdevingut una llengua viva, els canvis són com intervenir en el desenvolupament de les llengües ètniques.

[edita] Ensenyament

La majoria d'esperantoparlants van aprendre la llengua de manera autodidacta, per cursos en Internet, manuals d'autoaprenentatge o cursos per correspondència impartits per grups de voluntaris. Més recentment, llocs web d'ensenyament com Lernu! s'han fet molt populars.

L'ensenyament de l'esperanto és ocasionalment disponible a les escoles, com a part d'un projecte pilot que inclou quatre escoles de primària, sota la supervisió de la Universitat de Manchester i una llista de 69 universitats ^[11]. No obstant això, fora de la Xina i Hongria, la majoria d'aquests acords són informals, sense patrocini oficial. La Universitat Eötvös Loránd de Budapest va tenir un Departament d'Interlingüística i Esperanto del 1966 al 2004. Després es va traslladar a l'ensenyament de formació professional. Hi ha exàmens oficials per professors d'esperanto. ^[12][13]

Alguns pedagogs estimen que es pot aprendre esperanto en un període de temps equivalent a una quarta part, fins a una vintena part, del temps que cal per aprendre altres llengües.^[14] Claude Piron, un psicòleg de la Universitat de Ginebra i traductor de xinès-anglès-rus-espanyol-francès de Nacions Unides, assegura que és més fàcil pensar clarament en esperanto que en molts idiomes nacionals (vegeu la Hipòtesi de Sapir-Whorf per més detalls sobre aquesta teoria) perquè "l'esperanto recolza exclusivament en els reflexos innats [i] es diferencia dels altres idiomes pel fet que sempre es pot confiar en la tendència natural de generalitzar patrons. [...] La mateixa llei neuropsicològica [— denominada per] Jean Piaget assimilació generalitzadora -s'aplica tant en la formació de mots com en la gramàtica"^[1].

[edita] Aprenentatge d'idiomes

Quatre escoles de primària de la Gran Bretanya, amb uns 230 alumnes, es troben actualment fent un curs d'"esperanto propedèutic", sota la supervisió de la Universitat de Manchester. És a dir, ensenyament en l'idioma esperanto per elevar la consciència i accelerar l'aprenentatge posterior de llengües estrangeres^[15]. Diversos estudis han demostrat que estudiar esperanto abans d'estudiar un idioma estranger accelera i millora l'aprenentatge del segon idioma en major mesura que altres llengües investigades. Com que l'esperanto redueix els entrebancs associats amb la "primera llengua estrangera", aquest fenomen és conegut com efecte propedèutic, i està molt accentuat en l'esperanto. Això probablement es deu a que l'aprenentatge d'idiomes estrangers es fa menys difícil essent ja bilingües. A més a més, l'ús d'un idioma auxiliar, gramaticalment simple i culturalment flexible, disminueix la dificultat que implica aprendre un primer idioma estranger. En un estudi^[16], un grup d'estudiants europeus d'ensenyament secundari van estudiar esperanto durant un any, i després francès durant un tres anys, i van obtenir un millor coneixement del francès que el grup de control que va estudiar francès durant quatre anys. Es van obtenir resultats similars quan el curs es va reduir a dos anys, dels quals sis mesos es van usar en aprendre esperanto.

[edita] La comunitat esperantista

[edita] Geografia i demografia

Els parlants d'esperanto són més nombrosos a Europa i l'Àsia Oriental que al continent americà, l'Àfrica, i Oceania. Són més nombrosos en àrees urbanes que rurals.^[17] A Europa, l'esperanto està particularment estès als països del nord i de l'est; a la Xina, Corea, el Japó i l'Iran a l'Àsia; al Brasil, l'Argentina i Mèxic a Amèrica; i a Madagascar i Togo a l'Àfrica ^[18].

[edita] Nombre de parlants

Sidney S. Culbert, un professor de psicologia jubilat de la Universitat de Washington i esperantista veterà, va fer un càlcul aproximatiu del nombre d'esperantòfons. Culbert va rastrejar i valorar esperantòfons en àrees de mostra a desenes de països durant més de vint anys i el 1988 va concloure que entre un i dos milions de persones en el món parlen esperanto a nivell 3 de l'escala ILR, competència lingüística per al treball professional (capaç de comunicar moderadament idees completes sense vacil·lació i de seguir discursos, transmissions de ràdio, etc.)^[19]. El càlcul de Culbert no es va fer només per l'esperanto; s'incloïa en una llista de càlculs aproximatius de totes les llengües amb més d'un milió de parlants. L'explicació més detallada dels mètodes de Culbert s'expliquen en una carta del 1989 a David Wolf ^[20]. Pel fet que Culbert mai no va publicar els resultats detallats per països i regions particulars, és difícil de comparar la precisió dels resultats.

La xifra de 2.000.000 apareix a Ethnologue. Si aquesta xifra és correcta, aproximadament un 0.03 % de la població mundial sap parlar l'idioma. Això està molt per sota de les expectatives de Zamenhof que es convertís en un idioma universal, però representa un nivell de popularitat no assolit mai per cap altre idioma construït.

Marcus Sikosek (ara Ziko van Dijk) ha posat en dubte la xifra d'1,6 milions, que considera exagerada. Sikosek estima que àdhuc si els parlants estiguessin distribuïts de manera uniforme, hom podria afirmar que amb un milió de parlants a escala mundial, a la ciutat alemanya de Colònia hi devien haver, si més no, 180 persones amb un alt nivell de fluïdesa. Tanmateix, Sikosek troba només 30 parlants d'aquestes característiques a la ciutat i de manera similar va trobar xifres més baixes que les esperades en llocs que suposadament devien tenir una concentració d'esperantistes més elevada que la mitjana. També remarca que hi ha un total de 20.000 membres en diverses associacions d'esperanto (altres estimacions són més altes). Tot i que, sens dubte, hi ha esperantistes que no són membres de cap associació, Sikosek considera improbable el fet que hi hagi 15 vegades més parlants que els que hi ha inscrits en alguna organització. Hi ha uns altres que pensen que aquesta proporció entre membres del moviment esperantista i parlants de l'idioma no és improbable.^[17]

El lingüista finlandès Jouko Lindstedt, un expert en parlants natius d'esperanto, va presentar el següent esquema^[21] que mostra la proporció de les habilitats lingüístiques de la comunitat esperantista:

• 1.000 són parlants natius de l'esperanto
• 10.000 el parlen fluïdament
• 100.000 poden parlar-lo activament
• 1.000.000 entenen un gran percentatge passivament
• 10.000.000 l'han estudiat en algun moment

Sense un mostreig detallat o qualsevol altre cens de dades és impossible d'establir el nombre de parlants amb certesa.

[edita] Parlants natius

Article principal: Parlants natius d'esperanto

Ethnologue també assenyala que hi ha entre 200 i 2000 parlants natius d'esperanto, que han après l'idioma per haver nascut en una família amb pares que el parlen.^[22] Això sol passar en famílies compostes per pare i mare sense cap llengua comuna a part de l'esperanto, que es van conèixer gràcies a l'esperanto, o de vegades també en famílies de devots esperantistes.

Entre els parlants natius d'esperanto més famosos hi ha el financer hongarès George Soros, el Premi Nobel Daniel Bovet o les germanes jugadores d'escacs Zsuzsa, Zsofia i Judit Polgár.També va ser famós Petr Ginz, un jove víctima de l'Holocaust nazi, el dibuix de la Terra vista des de la Lluna del qual va esdevenir un símbol internacional de l'Holocaust. La seva figura s'ha fet molt famosa i s'ha usat en segells i cartells. El 2005 es va batejar l'asteroide 50413 Petrginz amb el seu nom.

[edita] Objectius del moviment esperantista

Article principal: Manifest de Praga

La intenció de Zamenhof va ser de crear un idioma fàcil d'aprendre per fomentar la intercomprensió entre els pobles i que servís com un idioma auxiliar internacional, és a dir, un segon idioma internacional sense reemplaçar els idiomes ètnics. Aquesta meta fou àmpliament compartida entre els parlants de l'esperanto durant les primeres dècades del moviment. Posteriorment, alguns esperantistes començaren a veure l'idioma i la cultura que s'havia desenvolupat al voltant seu com quelcom valorable, digne de formar-hi part, àdhuc si l'esperanto no era mai acceptat per les Nacions Unides o cap altra organització.

A aquells parlants d'esperanto que volen que l'idioma sigui acceptat oficialment i a escala mundial hom els anomena finvenkistoj, per fina venko (victòria final). Els qui s'enfoquen en el valor intrínsec de la llengua són anomenats habitualment raŭmistoj, per Rauma, Finlàndia, el lloc on es va declarar la imposssibilitat a curt termini de la fina venko i el valor de la cultura esperantista al Congrès Juvenil del 1980 ^[23]. Aquestes categories, tanmateix, no són mútuament excloents.

El Manifest de Praga (1996) presenta la visió de la major part del moviment esperantista i de la seva principal organització, l'Associació Universal d'Esperanto (UEA)^[24].

[edita] Bandera i símbols

Article principal: Declaració de Boulogne

El 1893, C. Rjabinis and P. Deullin va dissenyar i manufacturar una insígnia perquè els esperantistes es poguessin identificar els uns als altres. El dibuix era un fermall circular sobre fons blanc i una estrella verda de cinc puntes. El significat del dibuix era l'esperança d'unir els cinc continents per una llengua comuna.

La bandera més antiga, i la que és més usada normalment avui, es caracteritza per una estrella verda de cinc puntes en una cantonada, sobre superfície verda. Va ser proposada a Zamenhof per l'irlandès Richard Geoghegan, autor del primer llibre de text d'esperanto per angloparlants, el 1887. El 1905, delegats de la primera conferència d'esperantistes a Boulogne-sur-Mer, van aprovar de manera unànime aquesta versió, que només es diferencia de la moderna en la superposició d'una E sobre l'estrella verda.

Avui alguns esperantistes, en els seus viatges, porten enganxada a la solapa o en algun altre lloc una insígnia amb una estrella verda per fer saber que parlen esperanto, un costum que era més estès abans.

Símbol del jubileu^[25]: El 1987 va ser escollit un altre símbol en un concurs oganitzat per l'UEA aprofitant l'avinentesa del centenari de la llengua (1987). Les dues meitats laterlas representen la lletra llatina E (d'esperanto) i la lletra cirílica Э, que simbolitza la unió de l'Orient i l'Occident. L'anomenat jubilea simbolo (símbol del jubileu) ha atret les crítiques de molts esperantistes, que l'anomenen el "meló" a causa de la seva forma elíptica. És usat encara, tot i que en un grau més baix que el símbol tradicional, anomenat verda stelo^[26]. .

[edita] Cultura

L'esperanto no ve d'una cultura específica, però n'ha format una. Els detractors de l'esperanto de vegades el critiquen dient que és un idioma "sense cultura". Els defensors, com el professor Humphrey Tonkin, de la Universitat de Hartford, fan observar que l'esperanto és "culturalment neutral pel seu disseny, ja que estava destinat a ser un facilitador entre les cultures, a no ser el portador de tota una cultura nacional". L'autor escocès William Auld ha escrit extensament sobre el tema, argumentant que l'esperanto és "l'expressió d'una cultura comuna de la humanitat, no compromesa per les fronteres nacionals. Per tant, es considera una cultura en si mateixa"^[27].

Cada any, entre 1500 i 3000 parlants d'esperanto s'apleguen al Congrès Mundial d'Esperanto (Universala Kongreso de Esperanto).^[28] L'Eǔropa Esperanto-Unio agrupa les associacions esperantistes dels estats membres de la Unió Europea i organitza congressos cada dos anys. El més recent va ser a Rotterdam (Països Baixos), del 19 al 26 de juliol del 2008, el qual va comptar amb 1845 participants.

Molts esparontòfons utilitzen la llengua per viatjar de franc al voltant del món fent servir el Pasporta Servo. D'altres se senten atrets per la idea de tenir amics per correspondència en molts països d'arreu del món usant serveis com ara l'Esperanta Koresponda Servo ^[29].

Els esperantistes parlen en esperanto i sobre esperanto, usant termes, girs, sarcasmes i un seguit d'expressions pròpies del medi esperantista. Relativament esteses entre els esperantistes, hi ha també algunes tradicions, com ara el Dia de Zamenhof -celebrat el 15 de desembre-, que alguns prefereixen anomenar Dia del Llibre en Esperanto, considerat també el Dia de la Cultura Esperantista. Alguns aspectes comuns de tots els esperantistes poden definir la seva cultura.

[edita] Literatura

Article principal: Literatura en esperanto

L'esperanto és l'única llengua construïda que té una cultura pròpia prou desenvolupada i que ha creat una literatura d'interès, formada tant per obres originals com traduïdes.

Els primers intents d'una literatura original els va fer el mateix Zamenhof. El primer llibre on s'oferien els fonaments de l'idioma, publicat el 26 de juliol del 1887, ja incloïa dos poemes originals, Mia penso i Ho, mia kor', i algunes traduccions. Zamenhof va continuar editant obres, tant traduïdes com originals, com una manera conscient de demostrar i desenvolupar les potencialitats de la llengua. Entre les traduccions que va fer hi ha Hamlet (William Shakespeare), L'inspector (Nikolai Gógol) i Els bandits (Friedrich von Schiller). La resta d'obres tenen un caràcter principalment didàctic, lingüístic o assagístic. Va crear, per exemple, diversos diccionaris (entre altres rus-esperanto i alemany-esperanto), un llibre de proverbis i reculls de discursos.

Altres autors de la primera etapa van ser Antoni Grabowski i Kazimierz Bein (Kabe). Henri Vallienne és considerat l'autor de les primeres novel·les.

En el període d'entreguerres es va donar un moment de gran brillantesa, amb especial protagonisme del que es va anomenar Escola Hongaresa, els principals exponents de la qual van ser Julio Baghy i Kálmán Kalocsay. Altres membres van ser Ferenc Szilágyi, Sándor Szathmári, Jean Forge o Teodoro Schwartz.

També va mostrar una gran brillantesa l'Escola Soviètica, lligada en part a l'associació obrera Associació Mundial Anacional, fins a la seva desaparició al final dels anys 30 per les persecucions de Stalin.

Després de la Segona Guerra Mundial es va reprendre l'activitat literària. El centre el va constituir la localitat canària de La Laguna, on el professor Juan Régulo Pérez havia fundat l'editorial Stafeto. D'entre els autors originals publicats, mereixen menció especial els agrupats a l'Escola Escocesa, amb William Auld, nominat al Premi Nobel de Literatura per la seva obra en esperanto els anys 1999 i 2000, al capdavant.

Als anys 80 i 90 va aparèixer una nova generació, entre la qual destaca l'anomenada Escola Ibèrica, grup entre el qual hi ha els escriptors Miguel Fernández, Miguel Gutiérrez Adúriz, Jorge Camacho Cordón, Gonçalo Neves o Abel Montagut.

Hom calcula que el nombre de llibres editats en esperanto és superior a 30.000. El principal servei de venda de llibres, el de l'Associació Universal d'Esperanto, té més de 4.000 títols al seu catàleg. A més a més, cada associació nacional i molts clubs locals tenen les seves pròpies llibreries i biblioteques. Hi ha revistes dedicades exclusivament a la literatura, com ara Fonto i Literatura Foiro i les revistes generals, com ara Monato i La Ondo de Esperanto, també editen textos de ficció, originals i traduïts.

[edita] Autors destacats en esperanto

Alguns dels autors més coneguts d'obres en esperanto són:

William Auld Julio Baghy Kazimierz Bein (Kabe) Marjorie Boulton Jorge Camacho Trevor Steele Fernando de Diego

Kálmán Kalocsay Li Shijun (pseudònim: "Laŭlum") Miyamoto Masao Manuel de Seabra Abel Montagut Nemere István Claude Piron

Edmond Privat Reto Rossetti Raymond Schwartz Spomenka Štimec Mauro Nervi Gaston Waringhien Ludwig Lazarus Zamenhof

[edita] Música

Juntament amb la literatura, la música és un dels components més desenvolupats de la cultura de l'esperanto. Hom pot trobar al mercat música de tota mena, des d'òpera, passant pel folk, fins a rock o hip-hop en esperanto.

Als anys seixanta van aparèixer els primers discos de vinil de grups com Jen nia mondo, dels Països Baixos, Duo Espera i Ni kantu en Esperanto, dels Estats Units, amb la coneguda cançó La lingvo por ni.

A la dècada dels setanta sorgeixen molts artistes nous, com ara Ramona Van Dalsem dels Països Baixos, Alberta Casey dels Estats Units, Veselin Damjanov, Miŝo Zdravev de Bulgària, els francesos Ĵak Le Puil, Max Roy Carrouges i Morice Benin, els italians Gianfranco Molle, Marĉela, Suzana, Giulio Cappa, Guido, els suïssos Olivier Tzaut, Johán Valano o la canadenca Joëlle Rabu i amb ells les primeres distribuïdores esperantistes, com Edistudio a Itàlia o LF-koop a Suïssa.

Als anys vuitanta apareixen els primers grups de música rock, com ara l'internacional Amplifiki, amb membres de Suècia, Dinamarca i França, Persone ^[30], d'Estocolm, o Team', d'Eslovàquia. El 1986 neix a Suècia el festival de música en esperanto més important: Kultura Esperanto-Festivalo (KEF).

A finals dels anys 80 i començaments dels anys 90 apareixen els primers discos compactes amb artistes i grups com Kajto (Països Baixos), Tutmonda Muziko (Alemanya), Akordo (Països Baixos), JoMo, Jacques Yvart (França), Solotronik (Espanya) i molts altres.

A les portes del segle XXI apareix una nova generació de músics i DJ, com DJ Nobbi (Alemanya), DJ Kunar (Alemanya), DJ Njokki (Itàlia) o DJ Roĝer' (Brasil).

Un grup català actual de música folk que canta en esperanto és Kaj Tiel Plu^[31].

[edita] Cinema

Article principal: Cinema en esperanto

A diferència del que passa amb la literatura o la música, el cinema és una activitat poc desenvolupada de la cultura en esperanto.

Hi ha tres pel·lícules llargues de ficció parlades completament en esperanto. La primera va ser la producció francesa Angoroj (Angoixes), una pel·lícula policíaca ambientada a la perifèria de París, dirigida el 1964 per Atelier Mahé. El repartiment d'actors estava format per un bon nombre d'esperantistes competents, entre els quals hi havia Raymond Schwartz. La segona va ser la nord-americana Incubus (1965), un film de terror protagonitzat per William Shatner, que s'ha convertit en pel·lícula de culte en mitjans cinèfils. Els esperantistes retreuen generalment la mala pronúncia dels actors. La tercera, Gerda malaperis, va ser distribuïda directament en DVD des de la pàgina de la companyia (Imagu-Filmo). Està basada en el llibre del mateix nom escrit per Claude Piron.

Diverses pel·lícules han usat l'esperanto com a mitjà per mostrar efectes variats: internacionalisme, exotisme o misteri. Entre elles es poden citar:

• El Gran Dictador, de Charles Chaplin.
• Vec vidjeno, del serbi Goran Markovic.
• Gattaca, d'Andrew Niccol.
• La nit al ferrocarril galàctic, pel·lícula d'anime japonesa.
• La ciutat cremada, d'Antoni Ribas
• El coche de pedales, de Ramón Barea.
• Blade: Trinity, de David Goyer.

[edita] Ciència

El 1906 es va fundar l'Associació Científica Esperantista Internacional, la primera associació esperantista en la qual especialistes de tots els camps científics, professionals o aficionats i interessats pels assumptes científics, es van unir a una associació científica d'abast mundial, fent servir la llengua internacional en ciència i tecnologia.

El 1921 l'Acadèmia Francesa de les Ciències va recomanar l'ús de l'esperanto per la comunicació científica internacional. Alguns científics i matemàtics, com ara Maurice Fréchet (matemàtic), John C. Wells (lingüista), Helmar Frank (pedagog i informàtic) i el Premi Nobel d'Economia Reinhard Selten (economista), han publicat una part de la seva obra en esperanto.

El 13 de setembre del 1985 es va fundar oficialment a San Marino, sobre la base d'una iniciativa de científics de diferents països com Helmar Frank, Reinhard Selten i Humphrey Tonkin, l'Acadèmia Internacional de les Ciències San Marino, una associació científica de caràcter universitari en la qual l'esperanto és la llengua principal.

[edita] Política

L'esperanto ha format part de molts projectes polítics. El més popular actualment és el partit Europa Democràcia Esperanto, que té per objectiu establir l'esperanto com a llengua oficial de la Unió Europea.

[edita] Problema lingüístic

Moltes persones prenen la iniciativa d'aprendre esperanto per l'anomenat problema lingüístic. Una de les cares més grans d'aquest problema són l'imperialisme cultural, que comporta o l'afavoriment a pocs grups lingüístics, i la poca praticitat de l'estructura vigent de comunicació entre subjectes socials de llengües distintes. Diversos estudiosos han investigat sobre aquest aspecte. Izabel Cristina Oliveira Santiago recorda diverses ocasions històriques en les quals el cost de traduccions arriba a nivells qüestionables: Nova Delhi, 1968. La Conferència de l'ONU sobre Comerç i Desenvolupament va costar més de dos milions de dòlars, i més de la meitat d'això es va gastar en l'ús de només quatre llengües — considerades predominants. [...] Només el 1976, per exemple, en lloc d'haver estat invertits en l'alimentació de les multituds de famolencs, 700.000 dòlars es van gastar per traduir a sis llengües els informes sobre la fam mundial."^[32] El psicòleg i extraductor de les Nacions Unides Claude Piron s'ha dedicat al tema, abordant-lo des d'un punt de vista psicològic a partir d'un vastíssim material bibliogràfic i documental, tractant la insistència en l'actual model de comunicació internacional com una neurosi.^[33]

[edita] Mitjans de comunicació

El 1945 La Veu de Vietnam va ser la primera emissora de ràdio que va usar l'esperanto. En l'actualitat, diversos estats subvencionen transmissions regulars en ràdios oficials, com ara Ràdio Xina Internacional a la Xina, amb un informatiu diari en llengua internacional, Ràdio Polònia a Polònia, que emet diàriament un programa en esperanto, Ràdio Havana Cuba, a Cuba, amb un programa setmanal en esperanto, o Ràdio Vaticana ^[34], a El Vaticà, amb una emissió diària en esperanto. En una escala més baixa, diverses emissores de ràdio tenen programes en o sobre esperanto, com ara Rádio Rio de Janeiro, que té un departament dedicat exclusivament a aquesta llengua.

Hi ha més d'un centenar de publicacions en esperanto, entre les quals destaquen Monato^[35], La KancerKliniko i La Ondo de Esperanto. També hi ha una versió en esperanto del prestigiós periòdic francès Le Monde Diplomatique^[36]. Amb el desenvolupament d'Internet i la seva popularització les iniciatives de premsa en esperanto s'han fet més senzilles i augmenten de mica en mica. Algunes de les iniciatives en esperanto més destacables de la xarxa són el butlletí Libera Folio, que s'ocupa principalment de temes relatius a l'esperanto i la comunitat esperantista, o el portal de notícies Raporto.Info.

No hi ha hagut mai televisió tradicional en esperanto. Nogensmenys, entre el juliol del 2005 i l'agost del 2006, hi va haver un canal a través d'internet, Internacia Televido, que va emetre des de São Paulo (Brasil). Altres experiències similars són Bildo-Televido, Kataluna InformServo Televida o Farbskatol'.

L'aparició de Youtube ha permès qualsevol de carregar produccions audiovisuals en esperanto, sense cap organització i en diferent nivell.

[edita] Religió

L'esperanto ha tingut un paper important en algunes religions, com ara l'oomoto al Japó i la Fe Bahà'í a l'Iran, i n'ha rebut el suport d'altres.

[edita] Islam

A l'Iran, l'Aiatol·là Khomeini va fer una crida oficial als islàmics perquè aprenenguessin l'esperanto i va elogiar l'ús d'aquesta llengua com un mitjà per una millor comprensió entre pobles de diferents religions. Després de suggerir que l'esperanto substituís l'anglès com a llengua franca internacional, l'idioma va ser introduït als seminaris de Qom. Poc temps després, el 1977, l'estat va publicar una traducció de l'Alcorà en esperanto, per l'italià Italo Chiussi.^[37][38] Khomeini i el govern iranià passaren a estar en oposició a l'esperanto el 1981, quan van observar que els seguidors de la fe Bahà'í hi estaven interessats.^[37] El 2000 es va publicar una nova traducció de l'Alcorà pel pakistanès Muztar Abbasi, fundador del moviment esperantista al Pakistan i membre d'honor de la UEA.

[edita] Fe Bahà'í

La fe Bahà'í encoratja a l'ús d'una llengua auxiliar i, sense donar suport a cap llengua específicament, veu en l'esperanto un gran potencial per aquest paper.^[39] Es considera, mentrestant, que qualsevol llengua adoptada podrà ser modificada i adaptada a través d'un consens amb representació de tots els països.

Lidja Zamenhof, filla del fundador de l'esperanto, es va fer Bahà'í.

Diversos volums d'escriptures de la fe Bahà'í han estat ja traduïts a l'esperanto.

[edita] Espiritisme

L'esperanto és divulgat activament al Brasil pels seguidors de l'espiritisme. Aquest fenomen es va originar a través de Francisco Valdomiro Lorenz, emigrant d'origen txec que va ser pioner d'ambdós moviments en aquest país.

Així doncs, la Federació Espiritista Brasilera publica llibres didàctics d'esperanto i traduccions de les obres bàsiques de l'espiritisme, i encoratja els espiritistes a fer-se esperantistes.^[40]

A causa d'això, al Brasil, molts no esperantistes desinformats tenen la impressió que l'esperanto és una "llengua d'espiritistes"; contràriament a això, cal destacar la discrepància entre el nombre relativament elevat d'espiritistes entre els esperontòfons brasilers (entre un quart i un terç) i la insignificant xifra recíproca d'espiritistes brasilers que parlen esperanto, sobre un 1%). Aquest fenomen no es verifica en altres països.

[edita] Homaranisme

Zamenhof va promoure una doctrina filosòfica i religiosa, el homaranisme, una mena de moral suprareligiosa basada en l'absència de prejudicis i en el conegut "tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu", que es podria interpretar com un humanisme. Però va témer que hom confongués les idees de la doctrina amb l'ideal proesperanto i, per aquest motiu, no s'hi va esforçar tant en la divulgació. La majoria dels adeptes del homaranisme avui són esperantistes que han conegut la doctrina a través de l'esperanto.

[edita] Oomoto

La religió oomoto encoratja a l'ús de l'esperanto entre els seus seguidors i inclou Zamenhof entre seus esperits divins.^[41]

[edita] Cristianisme

Dos papes catòlics (Joan Pau II i Benet XVI) han usat regularment l'esperanto en les benediccions multilingües urbi et orbi, per Pasqua i nadal, cada any des de la Pasqua del 1994. D'altres, com Pius X, Pius XI i Pius XII l'han elogiat i beneït. El 1910 va ser fundada la Unió Internacional Esperantista Catòlica, l'òrgan de la qual, la revista Espero Katolika, publicada des del 1903, és el periòdic en esperanto més antic que hi ha en activitat. Per la seva banda, la Lliga Internacional Esperantista Cristiana, que també va ser fundada molt aviat en la història de l'esperanto, és d'orientació predominantment protestant, tot i que també hi ha afiliats catòlics romans o ortodoxos.

Alguns apòlegs i professors cristians usen l'esperanto com a mitjà de comunicació. El pastor nigerià Bayo Afolaranmi té una llista a Yahoo, Spirita nutraĵo (aliment espiritual) que hostatja missatges setmanals des del 2003.^[42]

[edita] Traduccions de la Bíblia

La primera traducció de la Bíblia a l'esperanto va ser el Tanakh (Antic Testament), feta per Zamenhof. La traducció va ser revisada i comparada amb traduccions a altres llengües per un grup de clergues britànics, abans que es publiqués a la British and Foreign Bible Society el 1910. El 1926 va ser publicada, juntament amb una traducció del Nou Testament, en una edició generalment anomenada Londona Biblio ^[43]. En els anys 60, la Internacia Asocio de Bibliistoj kaj Orientalistoj va intentar organitzar una nova versió, ecumènica, de la Bíblia en esperanto. D'aleshores ençà, el pastor luterà Gerrit Berveling ha elaborat, a més dels llibres deuterocanònics, noves traduccions dels Evangelis, algunes epístoles del Nou Testament i alguns llibres del Tanakh; aquests tres es van publicar enquadernats per separat i en sèrie a la revista Dia Regno i els deuterocanònics van aparèixer en una edició recent de la Londona Biblio.

[edita] Crítiques

Esperanto
Aquest article pertany a la sèrie de l'esperanto
Idioma
Esperanto | Gramàtica | Lletres | Fonologia | Ortografia | Vocabulari
Història
Història | Zamenhof | Protoesperanto | "Unua Libro" | Declaració de Boulogne | "Fonament" | Manifest de Praga
Cultura
Cultura | Esperantistes | Esperantujo | Cine | Internacia Televido | La Espero | Literatura | Música | Parlants natius | Cultura popular | Símbols | Dia del llibre en esperanto
Organitzacions i serveis
Amikeca Reto | Acadèmia d'Esperanto | Kurso de Esperanto | Enciclopèdia | Pasporta Servo | TEJO | UEA | SAT | Congrés mundial | Congrés juvenil
Associacions d'esperanto
Catalunya | Espanya
Crítiques
Reformes | Riisme | Vs. ido | Vs. interlingua | Vs. novial
Temes relacionats
Llengua auxiliar | Llengua artificial | Ido | Interlingua | Novial | Volapük | Anacionalisme
Wikimedia
Portal | Vikipedio | Vikivortaro | Vikicitaro | Vikifonto | Vikilibroj | Vikikomunejo | Vikispecoj

L'esperanto fou concebut com una llengua de comunicació internacional, més exactament com un segon idioma universal. Des que es va publicar hom ha estat debatent sobre si és possible per l'esperanto assolir aquesta posició, i si això suposaria un progrés per la comunicació internacional.

En tant que és una llengua planejada, hi ha hagut moltes crítiques, sovint apassionades, a alguns punts menors, com ara la tria de Zamenhof del mot edzo sobre altres com spozo per "marit, espòs" ^[44], o la seva elecció del grec clàssic i de l'antic llatí dels singulars i dels plurals -o, -oj, -a, -aj sobre llurs contraccions medievals -o, -i, -a, -e (ambdós canvis van ser adoptats per la reforma de l'ido). Els punts més habituals solen ser:

• El vocabulari, els signes diacrítics i la gramàtica es basen sobretot en llengües europees, i això, segons alguns crítics, anul·la o disminueix la seva neutralitat. L'estructura aglutinant de l'esperanto, però, s'assembla més al turc, al japonès o a les llengües bantus que a la majoria de llengües europees. Un intent d'abordar aquesta qüestió és el lojban, que es basa en els sis idiomes més parlats: àrab, xinès, anglès, hindi, rus i espanyol, la gramàtica del qual s'ha dissenyat per l'anàlisi d'ordinadors^[45].
• Alguns consideren que l'asimetria sexual de l'esperanto és sexista. Es critica que diverses arrels de parentius (com ara patr-, frat- i edz-) tenen bàsicament un significat masculí, en tant que cal afegir-hi -in- per parlar de dones. A més d'això, es critica que molts altres mots (com ara instruisto (professor), anglo (anglès) i el pronom li (ell)) serveixen tant per assenyalar un subjecte masculí com per assenyalar un subjecte de qualsevol sexe, mentre que hi ha mots particulars per subjectes femenins (instruistino (professora), anglino (anglesa), ŝi (ella)). L'iĉisme i el riisme ^[46] intenten eliminar aquesta asimetria de l'esperanto.
• Alguns critiquen la terminació -n obligatòria de l'acusatiu perquè consideren que pot ser innecessària i repetitiva. Els esperantistes responen que és necessaria per tenir al mateix temps claredat i gran llibertat en l'ordre de les paraules.
• L'esperanto és, sembla o sona artificial. Aquesta crítica es deu principalment a les lletres amb accent circumflex, que alguns troben estrany o complicat i a la manca de fuïdesa dels parlants: en són pocs els esperantistes que hagen passat molt de temps parlant amb fluïdesa, per no parlar de natius. Molts aprenen esperanto relativament tard en la vida i vacil·len quan parlen, la qual cosa pot crear una impressió negativa entre els no parlants. Entre els parlants amb fluïdesa, l'esperanto no sona més artificial que qualsevol altre idioma. Altres afirmen que una llengua artificial ha de ser necessàriament deficient, a causa de la seva pròpia naturalesa ^[47] , però l'Acadèmia Hongaresa de Ciències ha comprovat que l'esperanto compleix tots els requisits d'una llengua viva.^[48]

[edita] Vegeu també

• Associació Universal d'Esperanto
• Associació Catalana d'Esperanto
• Esperantujo
• Frederic Pujulà i Vallès
• La Espero
• Lojban
• Monato
• Pasporta Servo
• Plena Ilustrita Vortaro
• Protoesperanto
• Unua Libro
• Viquipèdia en esperanto

[edita] Notes i referències

[edita] Bibliografia

[edita] Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	Viccionari
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	[{{localurl:Wikispecies:{{{species}}}|uselang=ca}} Viquiespècies].
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	Viquipèdies
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]

• Lernu.net Paginari amb cursos
• Kurso de Esperanto - Curs gratuït amb tutor assignat
• Esperanto.net Centre Multilingüe d'Informació sobre Esperanto
• ACE Associació Catalana d'Esperanto
• UEA.org Associació Universal d'Esperanto
• Diccionari esperanto-català català-esperanto Diccionari descarregable
• Diccionari internacional d'esperanto (amb traduccions a diversos idiomes)
• Multlingva tradukvortaro Traductor multilingüe
• Pasporta Servo Pàgina oficial del servei d'hospedatge per esperantistes
• Le Monde diplomatique Versió en esperanto del periòdic francès
• Raporto.Info Portal de notícies en esperanto
• Arxiu d'emissions diàries en esperanto de Ràdio Polònia
• Amikumu Xarxa social