Anarquisme

Corrents filosòfics: Anarquisme

Corrents Anarquisme clàssic · Agorista · Budista · Capitalista Cristiana · Col·lectivista · Comunista Criptoanarquista · Feminista · Lliure mercat Verda · Individualista · Infoanarquista Insurreccionari · Esquerrista · Mutualista Pacifista · Panarquista · Filosòfic Plataformista · Postanarquista · Postesquerrisme Primitivista · Social · Sindicalista Sense adjectius · Independentista · Anarcoindividualista Conceptes Acció directa · Agència privada de defensa Anarca · Anarquia Bloc negre · Comuna Consens · Democràcia consensual Democràcia directa · Descentralització Desdomesticació · Dret anarquista Ecologia profunda · Ecologia social Especifisme · Horitzontalitat Il·legalisme · Ordre espontani Poder dual · Política participatòria Política prefigurativa · Propaganda pel fet Rebuig del treball · Reclamació individual Zona autònoma permanent Història Catalunya anarquista · Acte d'exclusió anarquista Anarquia a Somàlia · Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya Biblioteca Kate Sharpley Celebració del centenari anarquista d'Austràlia Col·lecció de Labadie · Comuna de París Congrés anarquista internacional d'Amsterdam Congrés de l'Haia · Dia Internacional dels Treballadors · Escola Moderna · Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna Fets de maig del 1937 · Incident d'Amakasu Incident de Kokotu · LIP · Maig del 1968 Manifestacions contra la cimera de la OMC a Seattle Provo · Rebel·lió de Kronstadt Revolta d'Haymarket · Setmana tràgica Triangle vermell · Revolució social espanyola de 1936 · Tercera revolució russa · The Global Carnival Against Capitalism Cultura Anarcopunk · Art · Anarquisme negre Anarquisme cèltic · Cinema anarquista Culture jamming · Cultura Do it Yourself Freegan · Indymedia Infoshop · La Internacional Anarquisme jueu · Estil de vida anarquista Educació popular Cheerleading radical Ecologisme radical Moviment okupa Simbologia · A les barricades Economia Abolició de mercat · Ajuda mútua · Autogestió Contraeconomia · Cooperativa · Economia del do Economia participativa · Esclavitud del salari Georgisme · Mutualisme · Really Really Free Market Sobirania individual · Tenda gratuïta Teòrics Bakunin · Murray Bookchin · Emma Goldman James Guillaume · Piotr Kropotkin · Nestor Makhno Errico Malatesta · Ricardo Mella Cea Proudhon · Rudolf Rocker · Max Stirner Fernando Tarrida del Mármol · Tolstoi Portal de l'Anarquisme

L'anarquisme (del grec αν- ,an-, "no", i αρχω, arkho, "poder") és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig de l'estat i qualsevol forma d'autoritat o jerarquia que coarti (físicament, mental o espiritual) la llibertat total de l'individu. Consideren que la societat estaria més ben organitzada sense aquestes institucions que actuen des d'una posició superior. La segona característica fonamental és el rebuig del concepte de propietat privada. Les seves teories i models de conducta van influir àmpliament la societat europea sobretot els segles XIX i principis del XX, però l'objectiu específicament revolucionari acostumava a quedar circumscrit a les organitzacions obreres.

Cos ideològic

L'anarquisme pot ser dividit en dues grans branques: l'anarquisme clàssic (també anomenat anarquisme social o socialista) i l'anarquisme individualista o anarcoindividualisme. No obstant això, el tipus d'anarquisme més estès és l'anarquisme clàssic.

Al llarg del temps han sorgit nombroses variants, a vegades lligades al comunisme, a l'ecologisme, a l'individualisme i, fins i tot, al capitalisme; encara que l'anarquisme en la seva definició clàssica s'entén com una ideologia socialista i fortament anti-capitalista. Sovint s'identifiquen amb símbols que inclouen la "A" d'anarquisme en un cercle i amb colors com el negre o el roig i el negre.

Els pensadors clàssics més rellevants van ser Proudhon, fundador del mutualisme, i Mikhaïl Bakunin, que propugnava la col·lectivització dels mitjans de producció. Durant l'últim terç del segle XIX Kropotkin i Malatesta prengueren el relleu ideològic. A la fi del segle XIX, va sorgir una variant més individualista i intel·lectual basada en els textos del filòsof Max Stirner. Aquest nou corrent marcava la diferència entre l'anarquisme clàssic i l'anarcoindividualisme. El primer teòric considerat anarquista, però, fou el pensador anglès William Godwin que ja va escriure sobre l'establiment pacífic d'un nou ordre social que prescindís de l'estat i la propietat privada entre finals del XVIII i principis del XIX.

L'acràcia nega que es necessiti un poder i una autoritat política, i creu que cal combatre'ls per a suprimir-los. De manera semblant, l'anarquisme clàssic és una ideologia política de caire social o també socialista que considera l'Estat com una estructura mitjançant la qual una minoria privilegiada oprimeix a l'àmplia majoria de la població, i que per tant per a alliberar a les majories cal destruir. Amb la destrucció de l'Estat la classe social privilegiada ja no podria defensar la propietat privada dels mitjans de producció, i per tant aquests quedarien automàticament al servei del poble. Alhora, altres formes de coerció com la religió institucionalitzada desapareixerien. Una nova societat sense autoritat, classes ni coerció de cap tipus sorgiria, on l'individu seria lliure i igual als seus semblants, vivint en una societat unida en solidaritat i fraternitat.

L'anarquisme clàssic propugna que la societat és la que defineix i forma als individus, contràriament a l'anarquisme individualista, que es centra en la idea que l'individu, en unir-se amb altres individus, forma la societat. Ja que l'objectiu és la llibertat de l'individu, el canvi social és necessari, ja que només en una societat lliure els individus poden ser lliures. Si bé l'anarquisme clàssic confia en la bondat de les persones, essent la injustícia social la causa major de la seva maldat, en cas de què qualsevol individu violés l'interès del col·lectiu, aquest seria l'encarregat de reprimir-lo o reeducar-lo, sempre sense crear una estructura de repressió estable, que s'identificaria amb l'Estat.

La similitud de l'anarquisme clàssic amb el comunisme duu a nombroses confusions. Primer de tot, no tots els anarquistes socials són comunistes (Bakunin, per exemple, era col·lectivista i no comunista). Segon, no tots els comunistes són anarquistes, o en altres paraules, hi ha comunistes que no són anarquistes sinó marxistes (avui en dia el terme "comunista" s'aplica com a sinònim de marxista, fet que confon encara més les coses). Tanmateix, la relació entre marxistes i anarquistes (comunistes o no) també duu a nombroses confusions. La principal diferència entre aquests dos és que mentre que pels anarquistes la destrucció de l'Estat faria desaparèixer automàticament la societat de classes, per als marxistes la majoria (identificada amb el proletariat) hauria de conquerir l'estructura de l'Estat i utilitzar-la per a la destrucció de la classe dominant. Amb el temps, aquest Estat proletari s'aniria dissolent, ja que la seva utilitat (la dominació de classe) desapareixeria. Per als anarquistes, això és impossible, i l'existència de l'Estat perpetuaria la dominació d'una minoria sobre la majoria.

L'anarquisme clàssic inclou tres variants clàssiques:

• El mutualisme

Pierre-Joseph Proudhon, considerat el pare de l'anarquisme en general, és l'autor de la teoria econòmica mutualista. El mutualisme propugna que l'economia estigui organitzada entorn al mercat lliure entre productors, la producció sent controlada pels propis productors. Tanmateix, el sou d'un treballador ha de ser equivalent al producte del seu treball, i el preu d'un producte ha de ser equivalent al seu cost de producció.

• El col·lectivisme anarquista

El col·lectivisme anarquista és normalment associat a Mikhaïl Bakunin i la secció anarquista de la Primera Internacional (1864-1876). Els anarquistes col·lectivistes s'oposen a la propietat privada dels mitjans de producció i propugnen la seva col·lectivització. Els mitjans de producció serien administrats per assemblees de treballadors a través d'un sistema anomenat democràcia directa, i totes les assemblees estarien federades en una gran federació que inclouria totes les branques de la producció. Els treballadors rebrien una compensació equivalent al temps dedicat al procés de producció.

• El comunisme anarquista

Pyotr Kropotkin és el pensador més associat a aquesta posició, seguit d'Alexander Berkman, Emma Goldman i Errico Malatesta. Com els anarquistes col·lectivistes, els anarquistes comunistes creuen en la propietat comuna dels mitjans de producció. El que diferència aquestes dues postures és que, si els anarquistes col·lectivistes creuen que el treballador hauria de rebre un sou equivalent al temps dedicat al procés de producció, els anarquistes comunistes creuen que la compensació no depèn del temps dedicat a la producció, sinó de la necessitat del treballador en qüestió. És a dir, no és que un treballador tingui dret al producte del seu treball sinó que té dret a satisfer les seves necessitats. D'aquesta manera, cadascú donaria el millor de si mateix en el procés de producció i el producte total de la producció seria disponible per a tots sense cap tipus de restricció. Aquest sistema econòmic implicaria l'abolició del diner i la implantació d'un sistema d'intercanvi lliure, on el valor de les coses dependria de la necessitat.

El símbol més conegut de l'anarquisme des dels anys 60. Més antiga és la bandera negra.

L'acció directa

En l'anarquisme clàssic, el rebuig comú cap a l'Estat i tota forma d'autoritat o jerarquia (com pot ser la divisió entre dirigents i dirigits en un sindicat) implica el seguiment d'estratègies similars (excepte quan això implica un judici de valor sobre la propietat privada). Aquí és on es troba la diferència fonamental entre l'anarquisme clàssic i el marxisme; si els dos corrents volen arribar a una societat lliure i igualitària, el marxisme proposa l'ús de l'Estat per la classe obrera com a transició, mentre que l'anarquisme rebutja aquesta estratègia amb l'argument que aquesta transició no és necessària i sobretot expressant el perill d'una dictadura a mans d'una nova elit.

Acció directa és el nom que rep l'estratègia anarquista, basada en el rebuig de tot sistema provinent de l'Estat com la democràcia representativa, tota negociació amb la patronal, tot sistema burocràtic, i en alternatives com l'autogestió, l'educació llibertària, la desobediència civil i, en alguns casos, la violència.

• Antiautoritarisme

L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix com concentració de poder en un líder o en una elit, o la doctrina que defensa l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme, les dictadures i en el totalitarisme. Alguns anarquistes anomenen als marxistes "socialistes autoritaris", ja que el marxisme propugna la creació d'un Estat proletari que duria a terme la revolució.

• Autogestió

L'autogestió és la gestió directa d'una organització pels seus propis membres. En el cas d'una empresa, els seus treballadors són propietaris per parts iguals i alhora empresaris, compartint riscos i alhora beneficis. Les decisions són preses normalment a través d'un sistema de democràcia directa o en un marc de consens a través d'assemblees.

• Federalisme

Per tal d'impedir la concentració de poder i assegurar l'autonomia dels diferents sectors de la societat (assemblees de treballadors, per exemple) sense comprometre la cooperació i la solidaritat entre aquests sectors, els anarquistes utilitzen pràctiques federalistes. Els diferents sectors de la societat cooperen com a iguals per voluntat pròpia, podent abstenir-se en qualsevol moment de cooperar.

• Pedagogia llibertària

L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador, conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista. Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques, edició i difusió de texts, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.

• Desobediència civil

Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se només per l'estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la seva dissolució.

La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de què l'Estat es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses.

Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de caràcter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o col·lectius.

Anarquisme i nihilisme

El nihilisme és una postura filosòfica consistent en la negació de tot principi, autoritat o dogmatisme. Sorgeix amb força en la Rússia dels anys 60 com un moviment juvenil rebel i contestatari, enfront d'una societat adulta que consideraven hipòcrita. El nihilisme, com l'anarquisme clàssic, s'oposa a tota creença acientífica, com la superstició, la tradició o el prejuí. També ataquen la típica posició esteticista de l'art de l'època, una crítica que seria represa en el futur per grups polítics llibertaris pròxims a l'anarquisme.

Per tot això, nihilisme i anarquisme entronquen en la seua actitud antidogmàtica i antiautoritària. A més de ser una evidència històrica la relació entre els primers nihilistes russos i el que posteriorment seria el moviment anarquista a Rússia.

No obstant, hem de tenir en compte les diferències entre estes actituds per quant l'acostament d'anarquistes cap a propostes nihilistes suposa una diferenciació amb l'anarquisme clàssic, més pròxim al pensament il·lustrat. El nihilisme s'oposa al materialisme històric i a qualsevol visió lineal de la Història, la qual cosa suposa una ruptura amb l'anarquisme més pròxim a l'anàlisi historicista de Marx. També nega que la Història tinga un objecte, propòsit o fi superior a què hem d'encaminar-nos.

Una de les conseqüències més profundes és el distanciament de l'anarquisme de les idees que propugnaven que el progrés científic encamina a la societat cap a una millora de les condicions de vida (o inclús cap a un socialisme llibertari). Estes ruptures trobarien els seus expressions més clares en el primitivisme, que critica durament el progrés científico-tècnic i aposta per un futur primitiu; l'insurreccionalisme, que arreplega l'herència vitalista i lúdica del nihilisme, emfasitzant la importància de la insurrecció enfront de la revolució i apostant per formes d'organització informal i per la recerca i consecució dels desitjos com a fi de la rebel·lió, la desobediència i la lluita; i els defensors de la igualtat animal, que rebutgen les idees humanistes i col·loquen els humans a la mateixa altura que la resta d'animals "no humans".

També s'ha associat l'anarquisme a actituds nihilistes (habitualment passives o destructives, ben diferenciades del nihilisme positiu) per mitjà del fenomen punk. Esta associació sol ser més estètica, superficial (la simbologia anarquista és habitual entre els partidaris d'esta subcultura), que teòrica o pràctica.

• Violència

Segons els anarquistes l'Estat o qualsevol institució que ostenta poder engendra violència, a causa del fet que aquells que ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus. Si bé alguns anarquistes són partidaris de l'ús de la violència com un mitjà per aconseguir els seus fins, a l'actualitat la majoria estan vinculats a moviments pacifistes.

L'anarquisme va aconseguir publicitat massiva per primera vegada durant la segona revolució industrial, quan alguns anarquistes assassinaren als líders russos el 1881; en la república francesa (1894); a Itàlia (1900), i en els Estats Units (1901). Són exemples d'alguns grups anarquistes violents: el nihilisme, l'insurrecionisme italià, i les cèl·lules anarquistes que atacaren els reis a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX.

Algunes tendències anarquistes notablement no-violentes són el cristianisme llibertari, i l'anarcopacifisme. La convicció de què l'ús de la violència suposa repetir patrons de poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència, i proposen altres tipus de lluita.

Història de l'anarquisme i les seves tendències

Introducció global

L'anarquisme va néixer de les utopies socialistes que filosofaren diversos pensadors a inicis del segle XIX, com ara William Godwin. Aquestes imaginaren una societat que visqués sense governs (cal tenir en compte que en aquells moments l'estat tenia un rol pràcticament només coercitiu) ni jerarquies que posessin unes persones damunt d'unes altres. Amb el creixement de la industrialització a tot el continent europeu va augmentar també la massa d'obrers desarrelats i en condicions precàries que començaren a organitzar-se i a militar en un diversificat moviment obrer. En aquest període foren cabdals les obres de Proudhon que afavoriren la creació arreu d'associacions o mútues d'obrers que servien per ajudar-se mútuament entre ells en moments de penalitats individuals.

L'obrerisme intentà estructurar-se o buscar uns patrons ideològics comuns amb l'experiència de la Primera Internacional (AIT) el 1864. Però aquesta va acabar fracassant per l'oposició entre dues teories: la marxista de l'alemany Karl Marx (que, en essència, no renunciava al concepte d'estat i per tant no era anarquista) i la pròpiament anarquista del rus Mikhaïl Bakunin (que en essència negava la necessitat de cap estat i entenia la solidaritat humana com un mode suficient d'organització) que escindiren la AIT i configuraren dues grans tendències dins dels moviments obrers europeus i, per extensió, occidentals. Els que seguiren més o menys fidelment les idees de Bakunin, James Guillaume i Ricardo Mella, passaren a ser els anarcocol·lectivistes perquè cercaven la col·lectivització dels mitjans de producció a través de les associacions d'obrers (mútues, entitats, sindicats...) Amb el temps, però, el "fracàs" continuat de les vagues generals com a eina perquè es produís la revolució (entesa com a canvi immediat de les condicions de vida) va decebre molts obrers i intel·lectuals que donaren crèdit a les idees anarcocomunistes de Kropotkin i Malatesta, els quals advocaven per la violència ("propaganda pel fet") com a nova eina obrera: Efectivament durant l'últim terç del segle XIX es produïren a Europa i els EUA milers d'atemptats més o menys organitzats i més o menys mortífers, però amb una gran transcendència social. Foren sonats, per exemple, els assassinats del president francès Sadi Carnot (1894), l'emperadriu Sissí (1898) i el president dels EUA William McKinley (1901), o a casa nostra atemptats com el del carrer de Canvis Nous de Barcelona durant una processó (1896) o la bomba del Liceu (1893).

Cal dir també que a finals de segle va sorgir en paral·lel una variant secundària més individualista i intel·lectual basada en els textos del filòsof Max Stirner: l'anarcoindividualisme. Altres tendències i iniciatives personals buscaren altres mètodes de transformació social (pacífics i a llarg termini) mitjançant la culturització dels obrers a través de les escoles, la difusió dels avenços científics, el control de la natalitat, l'antimilitarisme, o el naturisme; tot i que sovint aquestes experiències s'acabaren tancant tant en els seus objectius particulars que abandonaren l'objectiu de fer una revolució (entesa com a insurrecció). De fet s'acabaren estructurant en filosofies pròpies no específicament anarquistes i tingueren un gran creixement social durant les primeres dècades del segle XX generant els seus propis moviments arreu d'Europa.

La tradició anarcocol·lectivista va acabar generant un corrent renovat al tombant de segle: l'anarcosindicalisme. Fou decisiva la fundació el 1895 a Llemotges de la Confederació General del Treball francesa, i l'elaboració de la seva carta d'Amiens el 1906. Aquests fets tingueren repercussions mimètiques a tot Europa i Amèrica.

Per superar tanta dispersió teòrica, a principis del segle XX els anarquistes europeus van intentar homogeneïtzar idees i organitzar-se (mirant de no caure en la contradicció de jerarquitzar-se) constituint la Internacional Anarquista a Amsterdam el 1907. Aquesta, però, fou totalment ineficaç i va acabar desapareixent amb l'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914.

En general, pot afirmar-se que el moviment anarquista es dissolgué internacionalment després de la Segona Guerra Mundial (1945), malgrat que intermitentment sorgiren a Europa brots violents d'arrel anarquista, com a Alemanya el grup Baader-Meinhoff.

Arrel del maig francès de 1968, es configuraren moviments d'inspiració anarquista, com la Internacional Situacionista, però en conjunt el moviment s'ha mantingut en una fase de dispersió. Malgrat tot s'ha d'assenyalar que en els mitjans sindicalistes europeus i americans no marxistes, àdhuc en els d'inspiració cristiana, han romàs elements propis de la teoria anarcosindicalista, com l'autonomia, l'autogestió, l'apoliticisme i el cooperativisme.

L'anarquisme a Espanya

Inicis

L'anarquisme es va escampar a l'estat espanyol a partir de les obres de Proudhon que va traduir el polític Pi i Margall. També influiren les de Louis Auguste Blanqui. Però el gran creixement de l'anarquisme es va iniciar, sobretot, durant el Sexenni Revolucionari quan una part de l'obrerisme català va participar en l'experiència de la Primera Internacional al costat dels bakuninistes. Va arrelar principalment a Cadis, Sevilla, Barcelona i les terres de Jerez, el 1873 comptava amb 270 federacions, compostes de 300.000 obrers i 10 diaris. Tot i que l'arrelament a la península va venir sobretot a través dels bakuninistes i que l'obrerisme espanyol participà activament en el dur debat de l'AIT entre aquests i els marxistes, mica en mica el bakuninisme de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola es va anar diversificant donant lloc a dos corrents diferenciats: l'anarcocol·lectivisme i l'anarcocomunisme. El primer, especialment arrelat a Catalunya i encara proper a Bakunin, apostava com a mètode per l'acció sindical obrera per tal d'aconseguir millores laborals immediates. Propugnava una futura nova societat sense classes, on la propietat seria dels col·lectius obrers i cada individu en rebria proporcionalment segons la seva voluntària productivitat. El segon, present a la resta de l'estat, estava influït per les idees de Kropotkin i Malatesta els quals consideraven que els sindicats eren ineficaços (burocràtics i simplement reformistes), i per això apostaven com a mètode per l'acció de petits grups de lluita que lluitessin contra la societat burgesa amb les armes que fossin necessàries. Propugnava una futura nova societat sense classes, on la propietat dels mitjans de producció seria comuna i cada individu en rebria segons les seves necessitats, i no la seva producció.

Així doncs l'anarcocomunisme va optar pel que anomenava "propaganda pel fet", esdevenint l'actor principal de l'onada d'atacs terroristes que tingué lloc a Espanya durant els anys 80 i 90 del segle XIX. Des de simples actes vandàlics fins a magnicidis o atacs indiscriminats.

La "propaganda pel fet"

A Cadis dirigí el moviment l'antic radical Fermín Salvoechea, amic del general Prim i de Sagasta, dels quals es va separar atret pels ideals comunistes, fins que després d'alguns atemptats i avalots fou processat i pres. A Jerez es fundà la duríssima Mano Negra, vasta associació dividida en 800 seccions i amb 49.000 afiliats.

Pel que fa a l'anarquisme català, es va concentrar principalment a Barcelona. Els primers dirigents foren Rafael Farga Pellicer (adepte de Bakunin), Francesc Tomàs i Anselmo Lorenzo. De fet a Catalunya es va desenvolupar un corrent propi: l'anarcosindicalisme. Si bé en un principi predominà el criteri pacífic, no tardà en dominar l'element exaltat que en els mítings i fullets preconitzava emprar mitjans violents. L'anarquisme català s'organitzà en grups separats que en ocasions mantenien intel·ligències entre si, assenyalant-se moltes vegades la presència d'agitadors estrangers; el setmanari La Tramontana representava els ideals majoritaris de la ideologia a Barcelona. De fet l'anarcocomunisme va augmentar també a Catalunya arrel de les vagues de l'1 de maig de 1891 - 1893 que desmitificaren l'eficàcia de la vaga general entre el proletariat.

Els atemptats començaren ben aviat: els crims de la Mano Negra acabaren amb el procés i execució de molts dels adeptes d'aquesta: però aquests processos no bastaren: Oliva atemptà contra la vida d'Alfons XII; els treballadors de Jerez entraren a sac a la ciutat dirigits per Busiqui, Lasuela i d'altres anarquistes, i altre tant succeí a Alcoi; esclataren a Catalunya vagues agressives i tumultuoses destacant-se els desordres que acompanyaren l'1 de maig de 1890.

Seguint l'exemple de l'agitació anarquista a París, Londres i a Itàlia, també començaren a Barcelona els atemptats per mitjà d'explosius: El 1893 tingué lloc a la plaça Reial l'atac amb bomba contra el general Arsenio Martínez Campos perpetrat per Paulí Pallàs, el qual després de cometre'l llença la seva gorra a l'aire cridant visques a l'anarquia. Aquell mateix any Santiago Salvador llançava dues bombes orsini al Gran Teatre del Liceu. La llei titulada de repressió de l'anarquisme del 10 de juliol de 1894 sobre els delictes comesos pel mitjà d'explosius i les execucions d'en Pallàs i en Salvador, foren seguides d'un període de calma; però aquesta no fou gaire duradora, car el 1896 es llançava una altra bomba al pas de la processó del Corpus pel carrer de Canvis Nous, a la parròquia de Santa Maria del Mar, causant nombroses víctimes: com autor d'aquest atemptat fou afusellat Ascheri amb alguns de llurs còmplices, ocasionant aquestes execucions una gran agitació, iniciada i sostinguda el 1898 per la premsa republicana i l'anarquista, sobre la justícia i legitimitat de les mateixes (qüestió de Montjuïc, s'anomenà així pel nom de la fortalesa on estigueren presos els executats), demanant-ne la revisió del procés.

El 1897, Antonio Cánovas del Castillo fou assassinat a trets a Santa Agueda per l'anarquista Michele Angiolillo Lombardi, jutjat i executat poc temps després. El 1902 esclatà a Barcelona la vaga general revolucionària que produí greus desordres, i esclataren el 1904 una bomba en el carrer de Ferran i el 1905 un altra a la Rambla de les Flors, produint ambdues nombroses víctimes. Madrid que el 1889 havia estat testimoni de nombroses explosions dirigides contra elevades personalitats polítiques, presencià el 31 de maig de 1906 l'atemptat realitzat per Mateu Morral contra els reis d'Espanya quan aquests retornaven de l'església on s'havia celebrat llurs noces.

L'onze de juny de 1904 Joaquim Miquel Artal atemptà a Barcelona contra Antonio Maura, president del Consell de Ministres; el 4 de setembre es trobà una bomba explosiva en la via pública, i portada al palau de Justícia explotà causant grans estralls. Els atemptats per explosius comesos el 1906, 1907 i 1908 a Barcelona són nombrosíssims: el 13 de febrer de 1906 es col·locà una bomba en el Pla de la Boqueria; el 13 de maig de 1906 se'n trobaren vuit més en el Camp de l'Arpa; el 23 de juny un altra en el torrent de La Guineu; el 31 de juliol un altra enfront del núm. 95 del carrer de l'Hospital: el 24 de desembre un altra en el portal núm. 7 de la Rambla de les Flors, i dos dies després esclatà un petard en l'urinari instal·lat en la mateixa via; el 20 de gener de 1907 feu explosió en l'escala de la casa núm. 1 de la Rambla de Canaletes; el 23 del mateix mes esclatà un petard en el passatge Mercader; el 27 del mateix es col·locaren dues bombes en el portal de la casa núm. 30 de la Rambla de Sant Josep; el 10 de març altres dues, una en el carrer de la Porta Ferrissa i l'altra en la plaça del Bon Succés; el 13 del mateix aparegué una granada explosiva en el carrer de les Tres Voltes, i el 8 d'abril esclataren tres bombes, una en el carrer de la Boqueria, que causà nombroses víctimes, i dues en el Saló de Sant Joan.

El procés Rull que havia acabat amb l'execució d'aquest i la condemna a cadena perpètua d'altres, no aclarí l'afer ni evità els atemptats, car aquests es repetiren el 1908, sent l'últim el realitzat en un dels vapors golondrines del port el dia 8 d'agost, dia en què s'executà a Joan Rull, sense que amb el pas del temps s'hagin descobert els autors.

La naturalesa i l'abundància d'aquests crims donaren origen a la qüestió del terrorisme, que avui dia continua sense resoldre's. El projecte de repressió presentat el 1908 pel Gabinet Maura no arribà a ser llei per l'oposició tenaç que trobà en el partit lliberal i en el republicà, i la creació, que es portà a cap, d'un Cos de policia especial a càrrec de les autoritats locals i provincials per la investigació d'aquests delictes, no va donar grans resultats. Als atemptats comesos a Barcelona s'han d'afegir els realitzats també a aquest mateix any a La Corunya, que tampoc no varen ser aclarits.

Primer terç del segle XX

Després de l'etapa terrorista de finals del segle XIX a l'anarquisme català va encaminar-se definitivament cap a l'anarcosindicalisme (tot i que encara es mantingueren actives diverses cèl·lules violentes i es crearen nous grups que no creien en l'eficàcia dels sindicats). De fet ja durant els anys noranta de segle XIX l'anarquisme va viure una diversificació de tendències i iniciatives personals que cercaven altres mètodes de transformació social (més lents que la simple revolució espontània) mitjançant la culturització dels obrers a través de les escoles, la difusió dels avenços científics, el control de la natalitat, l'antimilitarisme, o el naturisme; elements que acabaren creixent i esdevenint moviments socials per si mateixos a principis del segle XX. Un exemple fou la iniciativa del pedagog Ferrer i Guàrdia.

Amb el nou segle tota una nova generació d'intel·lectuals va revisar els plantejaments del segle passat: no van arribar a confegir cap novetat especial però els seus debats crearen tota una cultura anarquista pròpia que va influir no només els propis cercles obreristes sinó també altres moviments i iniciatives com ara la revista L'Avenç o el modernisme. Alguns d'aquests intel·lectuals foren: Tarrida del Mármol, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Leopoldo Bonafulla, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo, López Montenegro, Teobaldo Nieva, i d'altres. Però fou la influència del moviment obrer francès (amb la redacció de la Carta d'Amiens el 1906 el catalitzador fonamental perquè l'anarcosindicalisme català comencés a unificar-se fundant a Barcelona la Solidaritat Obrera el 1907 (en part contraposant-se a l'experiència de la Solidaritat Catalana).

La repressió estatal contra el moviment revolucionari s'aguditzà després dels successos de la Setmana Tràgica, ocorreguts a Barcelona el 1909 i que culminaren amb diversos afusellaments (entre els quals el del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia) que tingueren un ampli ressò internacional.

Finalment l'anarcosindicalisme va acabar quallant en una organització fundant a Barcelona el 1910 la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat que aglutinava seccions anarquistes d'arreu de l'estat espanyol, amb especial implantació en els medis agraris andalusos i en els món industrial català. Va esdevenir l'organització obrera majoritària a Catalunya. Posteriorment la FAI assumiria també un paper important al dominar aquest sindicat de masses. Ambdues organitzacions van dirigir l'anarquisme espanyol (que englobava el català i el valencià) fins a l'ensulsiada de la democràcia el 1939, moment en què tots els moviments socials quedaren tallats en sec.

Vegeu també Crisi de 1917

La CNT protagonitzà les insurreccions i vages generals del 1917 que, juntament amb altres esdeveniments polítics, posaren en entredit tot el sistema de la restauració. Acabada ja la Primera Guerra Mundial, el 1919 s'accentuà exponencialment el fenomen del pistolerisme (sobretot a Catalunya) reactivant la passada tradició d'atemptats: grups de pistolers en nom dels obrers i grups de pistolers a sou dels patrons es dedicaren a assassinar líders obreristes o empresaris. Entre els "homes d'acció" d'aquesta època cal destacar Bonaventura Durruti, Joan García Oliver, i els germans Ascaso, entre altres. Alguns sindicalistes assassinats foren el noi del Sucre o Francesc Layret; a l'altra banda hi hagueren les morts del president Eduardo Dato o el comte de Salvatierra. Fins el 1923 es produïren centenars d'atemptats que la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va acabar aplicant una dura repressió policial que van desmantellar l'organització i dur a l'exili als seus dirigents.

Vegeu també Anarcosindicalisme a Catalunya durant la guerra civil

Durant la Segona República Espanyola (1931 - 1936), la CNT combinada amb la Federació Anarquista Ibèrica pressionaren contra el reformisme republicà que pretenien impulsar Manuel Azaña i Indalecio Prieto, protagonitzant nombroses insurreccions. Al llarg de la guerra civil espanyola (1936-1939), sobretot en els seus inicis, els seus militants constituïren un element decisiu per a impedir el triomf del cop d'estat del 18 de juliol de 1936 en nombroses ciutats, com València, Barcelona i Saragossa. Malgrat això, llur indisciplina fou també un factor determinant que va distorsionar contínuament l'organització militar republicana al llarg de la Guerra Civil.

El moviment anarquista restà quartejat i delmat després de la guerra civil, però fins a mitjans dels anys cinquanta va sostenir el pes de les activitats antifranquistes a l'interior, amb l'actuació de guerrilles rurals i urbanes, finalment destruïdes.

Anarquisme a França

A França l'anarquisme es desenvolupà més aviat que en altres països. Orsini inventà les bombes explosives i Napoleó III se salva miraculosament de l'atemptat dirigit contra ell. Es funden L'Avani Garde i La Revolte, els primers diaris anarquistes, que foren seguits de molts altres. Les dones apareixen a escena, complint-se els desitjos de Bakunin; Lluisa Michel i Paulina Minck són les oradores de tots els clubs anarquistes de París.

A aquestes els fan cor homes com Fèlix Piat, membre més tard del Parlament; Henry Rochefort, Amoroux, Manin, sobre la qual tomba morí la Internacional; Humbert, Avrial, Vaillant, Malon, Varlin, etc., i per últim el cèlebre enginyer Eliseu Reclus, mort el 4 de juliol de 1905. En el terreny de la política parlamentaria, els clubs de premsa donaren aparell científic a l'anarquisme, a més de Kropotkin i algun altre dels anomenats, Juli Guesde i Paul Lafargue, aquest últim gendre de Karl Marx.

L'anarquisme pràctic produí a França atemptats tan terribles com el de Ravachol al restaurant Very de París, el de Maurice Mathieu i el de Vaillant, que llançà una bomba explosiva en el Parlament; el d'Henry a l'Hotel-Terminus; el realitzat en el restaurant Foyot, enfront del palau del Senat, i finalment l'assassinat del president de la República Sadi Carnot, comès pel punyal de Casserio, a Lió el 1894; sense oblidar l'atemptat comès el 1905 contra el rei d'Espanya, Alfons XIII en el carrer Rohan de París i pel qual no es va condemnar a ningú.

L'anarquisme a Alemanya

A Alemanya, l' Associació obrera de Lasalle i l' Associació democràtica de Marx acceptaren els principis revolucionaris, excitats pels discursos de Herman August Bebel i Karl Liebknecht, i malgrat les lleis inhumanes del canceller Otto von Bismarck, posant-se Most i Hasselman al front del moviment obrer i dirigint el primer diari anarquista Freiheit.

Els atemptats començaren el 1878, any el qual atemptà Emil Max Hödel contra Guillem I de Prússia; el 1833 es forjà una vasta conspiració contra tots els prínceps alemanys, que avortà, si bé el doctor Karl Eduard Nobiling atemptà contra l'emperador i el mateix feu Reinsdorff, que va ser executat, cometent-se altres crims, altres crims aïllats, tals com l'assassinat a Frankfurt del policia Rumpff (1885). Malgrat tot, l'anarquisme va assolir a Alemanya poc èxit, gracies, en part a les severes lleis de Bismarck, i, principalment, a l'oposició que li feu el socialisme entre les classes treballadores, i encara què, quan el partit socialista s'apropà a l'anarquisme des que el 1891 se separà a Erfurt del gruix del socialisme, fins el punt de què el 1893 declarà El Socialista, orgue dels independents, que entre aquests i els anarquistes no hi havia res més que una diferència de noms, no va prendre a Alemanya l'anarquisme un caràcter tant greu i agut com en altres països.

L'anarquisme a Àustria

En aquesta nació l'anarquisme agafà volada ràpidament en un principi mercès a la popularitat del diari Freiheit, en tant que el socialisme progressava molt menys. Els anys 1880 el partit, sota la direcció de Peukert, emprengué una sèrie d'actes de propaganda pel fet, on representaren un gran paper els anarquistes Kammers i Stillmacher; però la severitat de la justícia i la vigilància de l'administració aconseguiren reprimir el moviment.

El 1893 l'anarquisme es manifestà de bell nou, trobant-se a Viena una impremta de les seves publicacions i una fàbrica d'explosius. El càstig dels culpables, que el 1894 foren condemnats a presidi, acabaren amb aquestes temptatives sedicioses i terroristes.

L'anarquisme a Bèlgica

En aquest país es formà un centre de propaganda anarquista a Lieja, ocorrent varies explosions el 1891 i 1892. Aquest mateix any s'instruí un procés en el que es condemnà a presó a la majoria dels acusats, però la propaganda no disminuí. Nous atemptats tingueren lloc el 1894 a Lieja, originant un segon procés en el qual i hagué varies condemnes. El 1900 estan el príncep de Gal·les (més tard Eduard VII) a Brussel·les fou objecte d'una temptativa d'assassinat per l'anarquista Lipido.

L'anarquisme a Suïssa

Suïssa fou durant molt de temps el focus de reunió dels anarquistes, promovent en aquest país una gran agitació el príncep Kropotkin; però aquest país es va veure lliure d'atemptats anarquistes, fins que el setembre de 1898 fou assassinada per Luccheni a Ginebra l'emperadriu Isabel d'Àustria (la famosa Sissí).

L'anarquisme a Itàlia

A Itàlia l'anarquisme fou plantejat per Mazzini, Bakunin i De Felipe. El primer fundà el 1848 la Unió fraternal de les societats obreres, la qual en el Congrés que se celebrà a Bolonya el 1872, aclamà la Internacional. Perseguides aquestes societats pel govern es convertiren en societats secretes de resistència. Bakunin creà una secció internacionalista a Nàpols envers l'any 1868 i una altra a Catània, datant també des de llavors els Fasci, de Sicília, agrupacions de treballadors dels tallers i del camp sota la bandera anarquista, la primera de les quals fou organitzada a Catània per De Felipe, el qual auxiliat per Bosco fundà altres Fasci a Messina, Trapani, Palerm i altres poblacions, publicant diaris del partit com La Scarafaggio, Il povero, L'Isola, i el 1893 el diari La Giustizia Sociale, establert per a defensar el partit dels Treballadors de Sicília, podent dir-se que la gran agitació social que va commoure aquesta illa i els tumults en algunes ciutats italianes fou obra de l'anarquisme.

El Programa anarquista publicat a Roma, es posà en acció varies vegades: les cendres del papa Pius IX foren profanades, i si el rei Humbert I d'Itàlia escapà a l'atemptat de Pasante, fou assassinat a Monza per Gaetano Bresci el dia 29 de Juliol de 1900.

L'anarquisme a Rússia

A Rússia començà a posar en pràctica la propaganda anarquista per Serguei Netxàiev, el qual, era adepte i enviat de Bakunin, i es dedicà des de 1869 a fomentar l'agitació per mitjà d'excessos, assassinats i revoltes, no per suprimir l'ordre existent, sinó únicament amb el fi de somoure els ànims amb fets extraordinaris. Des de llavors l'anarquisme rus ha estat dels més perillosos, i el mateix tsar Alexandre II caigué mort per una explosió anarquista el 1880.

L'anarquisme prengué a Rússia el nom de nihilisme i, a pesar de Lleó Tolstoi, que no passa de ser un anarquista teòric-platònic, intentant conduir-lo per altres camins de temperància, els seus atemptats foren nombrosíssims i quasi tots seguits de la mort d'aquell contra qui eren dirigits: així moriren Bogollepof, ministre d'Instrucció, el 22 de febrer de 1902; Spiaguin, ministre de l'Interior, el 15 d'abril del mateix any; Bogdanovich, governador militar d'Ufa, el 19 de maig de 1903; Bobrikof, governador de Finlàndia; Plehve, ministre de l'Interior; Andreief, sotsgovernador d'Ielisabetpol, i el coronel Boguslawsky, administrador de Formali, el Juliol i Agost de 1904; Johnsson, governador de Finlàndia, i el gran duc Sergei, comandant militar de Moscou, el 3 i 17 de Febrer de 1905 respectivament, i d'altres molts que farien molt llarga la llista. En el plànol literari, la influència de la revolució de 1905 va arribar a transmutar el moviment simbolista amb l'aparició de l'anomenat "anarquisme místic".

La revolució que s'estengué per l'Imperi fou pretext per una sèrie inacabable d'atemptats, alguns més tard, també foren en realitat obra dels anarquistes, i la revolta d'Aland i els actes del cuirassat Knias Potemkin pertanyien al mateix ordre de fets.

L'anarquisme a Anglaterra

Anglaterra donà hospitalitat als anarquistes expulsats de tots els demés països; a pesar d'això i de què existien nombrosos anarquistes anglesos, així com de què moltes Trade Union eren centres francament anarquistes, aquest país es va veure lliure d'atemptats, sens dubte per virtut d'aquesta hospitalitat, i també per la exquisida vigilància que exercí la policia.

En aquella època pot dir-se que Londres era el centre dels anarquistes estrangers que consituïen com una aristocràcia del partit; allí i visqué Louise Michel, que morí a Marsella el 9 de Gener de 1905; també hi vivien Kropotkin, que gaudia d'una renda de 20.000 francs i guanyava un altra tant; Rocchefort, Nikitin, Merlino, Malatesta, Malato i l'espanyol Tarrida del Marmol.

L'anarquisme als Estats Units

Als Estats Units l'anarquisme revolucionari fou importat per l'alemany Most, el qual, perseguit a Europa per haver defensat l'assassinat del tsar Alexandre II, emigrà allà i organitzà els grups anarquistes; però ben aviat el partit es dividí en dos: el partit blau (Socialistic labor party) que era moderat, i el roig (International Workingmen Association) que era el més nombrós i exaltat, tant que un dels seus òrgans Die Fackel (La Teia) tenia el títol format per atxes enceses, com a símbol de llurs doctrines, i el diari de Most, Die Freiheit, que s'orlà amb una franja negra quan l'execució de l'anarquista Reinsdorff, celebrà i aplaudí els assassinats d'alguns agents de policia comesos a Viena i recomanà descaradament l'emprà dinamita.

Quin era el programa distint de cadascun dels dos partits, ja ha restat explicat. Manca dir que els anarquistes nord-americans varen realitzar atemptats de gran ressonància, sent el president James Abram Garfield una de les seves primeres víctimes, i havent els anarquistes elegit Chicago com centre d'acció s'entaularen en aquesta ciutat verdaderes lluites entre ells i la policia, arribant aquesta a ser agredida amb bombes explosives al tractar de dissoldre un míting, si bé el procés que seguí a aquest crim acabà amb l'execució de quatre dels anarquistes més significats (1887) s'arribà a la revisió del procés; finalment l'anarquista León Czogolz va assassinar a Buffalo el mateix president dels EUA William McKinley el setembre de 1901.

Corrents anarquistes

El nombre de corrents anarquistes és molt elevat, degut principalment a la llibertat formal associada a la teoria i la pràctica llibertària. Tots compartixen la idea comuna que una societat pot existir pacíficament sense estructures jeràrquiques, basant-se en la llibertat de l'individu per damunt de les institucions -estatals o privades- i dels seus organismes.

Podem destacar els corrents "clàssics", en ser els que han motivat històricament més anarquistes:

• comunisme llibertari
• anarquisme col·lectivista
• mutualisme
• anarquisme individualista.

També l'anarcosindicalisme ha sigut de gran importància, malgrat no tractar-se d'un corrent com a tal. Més que un corpus ideològic diferenciat d'altres tendències, l'anarcosindicalisme constitueix un corrent d'aplicació en la pràctica. Compte entre els seus partidaris amb defensors de distintes escoles teòriques anarquistes, des de comunistes llibertaris a individualistes.

Malgrat que aquests corrents compten amb major rellevància històrica, n'han sorgit recentment d'altres com el postanarquisme o l'insurreccionalisme, entre altres. A més, les tendències clàssiques dins de l'anarquisme s'han vist actualitzades amb propostes provinents d'altres moviments com el situacionisme o l'autonomia obrera.

Anarquisme de finals del segle XX: post-esquerra i post-anarquisme

L'anarquia post-esquerra o anarquisme post-esquerra, és una forma d'anarquisme socialista postmodern que promou una crítica de la relació de l'anarquisme clàssic amb el esquerranisme tradicional. Constitueix una tendència una mica recent amb cert auge després de la caiguda de la Unió Soviètica, que molts veuen com la mort de l'esquerranisme autoritari. Filosòficament intenta superar les diferències entre l'anarquisme individualista i anarquisme societari. Cerca diferenciar-se de la "esquerra tradicional" (comunistes, progressistes, socialdemòcrates). Se centra sovint en l'individu en lloc de parlar en termes de classe o altres grans generalitzacions.

El postanarquisme es tracta d'una multiplicitat heterogènia de teories polítiques radicals que s'articula, segons els casos, amb el pensament del postestructuralisme, el postmodernisme, el postcolonialisme, el postfeminisme i el postmarxisme, sempre amb la intenció de superar les nocions modernes de l'anarquisme i conservant, però, el caràcter antiautoritari, el rebuig simultani al capitalisme i a la forma / Estat característic de l'anarquisme clàssic. El postanarquisme argumenta també contra l'anarquisme d'hora que el capitalisme i l'Estat no són els únics focus de dominació, i que per tant s'han de desenvolupar nous enfocaments que combatin les estructures de dominació en xarxa que caracteritzen la modernitat tardana. Algunes de les temàtiques més representatives del post-anarquisme i l'anarquisme post-esquerra que podem esmentar són: l'enfocament centrat en el subjecte, la importància de les relacions i els efectes discursius, una reconceptualització del poder, desnaturalització del cos i la sexualitat, d'una perspectiva genealògica, etc.

S'hauria de considerar també esforços intel.lectuals anarquistes recents de característiques diverses. Així podem considerar ara la detallada proposta de posada en pràctica de l'anarquisme coneguda com Parecon elaborada pel nord-americà Michael Albert a la qual s'examina com funcionaria l'economia i la política d'acord amb principis llibertaris. Un similar esforç teòric és el de la democràcia inclusiva elaborada per Takis Fotopoulos. Des d'un enfocament més filosòfic podríem destacar intel·lectuals com Agustín García Calvo en obres com "Contra el temps" i "Contra la Realitat". Els principals exponents exponents d'aquesta tendència són Todd Mai, Saul Newman i Lewis Call. Des d'una perspectiva post-situacionista destaquen els escrits de Hakim Bey, Bob Black i la xarxa activista i editorial nord-americana Crimethinc.

Anarquistes més coneguts

Categoria principal: anarquistes

• Pierre-Joseph Proudhon
• Mikhaïl Bakunin
• Piotr Kropotkin
• Max Stirner
• Buenaventura Durruti
• Errico Malatesta
• Rudolf Rocker
• Alexander Berkman
• Nestor Makhno
• Emiliano Zapata
• Pietro Gori

Vegeu també

Portal: Filosofia

• Anarcoindependentisme
• Anarco-sindicalisme a Catalunya durant la guerra civil
• Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya
• Il·legalisme
• Mujeres Libres

Bibliografia

• Enciclopèdia Espasa. ISBN 84-239-4502-2. 
• La cultura anarquista a Catalunya (en ca). ISBN 13: 9788496061613.  Aisa Ferran Pàmpols. Edicions 1984
• La Barcelona De La Dinamita, El Plomo y El Petróleo. 1884-1909 (Apuntes Para Un Recuento Final De cadáveres)

Viaplana, Marc y Kuter, Raj (en es), 2009. Grupo de afinidad Quico Rivas. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anarquisme

• Vídeo de l'homenatge pòstum a Carles Fontserè.
• Dossier Pensament Anarquista al web del Dr. Ramon Alcoberro
• Anarquisme en filosofia, explicat per Joan Vergés
• Marxisme i Anarquisme
• Anarcoemèrides (català)