Alienació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L' alienació és un fenomen no ‘innat’ en les persones, de disposició psicològic-mental. És una forma d'adaptació, acceptació, separació i alineació del individu amb la seua realitat.

Es distingeixen:

  • A nivell individual: l'alienació mental; pertorbació mental, en la qual es pot presentar una anul·lació de la personalitat individual, confusió del raciocini, excitació psicomotora, incoherència del pensament, perplexitat, símptomes alucinatoris oniroids, o bogeria.
  • A nivell social: que va de la mà amb la manipulació social, l'aniquilació cultural, la dominació política i l'opressió de la persona o col·lectiu alienat. Pot considerar-se un entrenament, ensinistrament, adaptació, o derivació a un pensament o propòsit que torna a les propietats i aptituds de l'home, en alguna cosa independent d'ells mateixos i que domina sobre ells.

Alienació mental[modifica | modifica el codi]

L'alienació és un procés mitjançant el qual un individu és al·leccionat o autoal·lecciona al seu subconscient per un procés morbós inintencionat, per a arribar a creure alguna cosa, o fixar determinades associacions mentals, generalment amb un propòsit específic.

Alguns alienats parlen com "professors" sobre la seua àrea d'interès, i poden tenir èxit en les ciències i l'art. L'alienació varia granment en severitat. Els casos més severs es caracteritzen per una completa absència de relacions socials per a tota la vida, comportament extremadament repetitiu, no usual, acte nociu i agressiu.

Alienació endògena[modifica | modifica el codi]

L'alienació endògena és un trastorn del desenvolupament del cervell que deteriora la seua comunicació i interacció social causant un comportament freqüentment, restringit i repetitiu. Pot classificar-se de diverses formes, com un trastorn en el desenvolupament neurològic o un trastorn en l'aparell psíquic. Algunes de les seues característiques són: el comportament acte-estimulatori, "estranys" moviments, interessos intensos i inusuals, repetitivitat de rutines, inclinació a certs objectes, anul·lació de la personalitat individual, confusió del raciocini, excitació psicomotora, incoherència del pensament, perplexitat, símptomes al·lucinatoris oniròids, bogeria...

L'alienació quan és amb un propòsit especifique, pot portar-se a terme a través de mètodes d'autohipnosis o autoafirmacions constants i repetitives, i pot ser vist com una forma de rentat de cervell autoinduït. L'èxit està típicament correlacionat amb la persistència del seu ús i la seua durada temporal. L'autosuggestió també es pot considerar com una espècie de rés, autoexhortació, meditació, paraules d'ànim que l'individu es dóna a si mateix, o altres activitats anàlogues.

L'autosuggestió es porta a terme generalment bombardejant la ment d'un mateix amb pensaments repetitius, positius o negatius, fins que romanen en el subconscient. Com procediments típics per a influenciar la pròpia ment a través de l'autosuggestió repetitiva, tenim: visualitzar les manifestacions d'una creença, afirmar-la en veu alta o amb la "veu interna".

Tipus d'alienació social[modifica | modifica el codi]

Es diferencien en sociologia, quatre tipus d'alienació mitjançant els quals l'individu o una col·lectivitat transformen la seua consciència fins a fer-la contradictòria amb el que havia d'esperar-se de la seua condició:

  • Religiosa: resignació i justificació a la consagració a un dogma que frustra el desenvolupament de la individualizació de la consciència humana.
  • Política: la pertinença al Estat, o el consentiment de l'expoliació i l'opressió per part d'un govern.
  • Econòmica: allò que és produït per l'home domina a l'home.
  • Consumista: comprem el que la publicitat dicta, sense avaluació racional de la utilitat del producte, identificant la felicitat amb el mer consum.

En filosofia[modifica | modifica el codi]

L'alienació si bé pot entendre's com una categoria relativa a disfuncions socials de l'individu, troba el seu major ús en la filosofia. També l'alienació caracteritza la transformació de fenòmens i relacions, qualssevol que siguen, en alguna cosa distint del que en realitat són, l'alteració i deformació, en la consciència dels individus, de les seues autèntiques relacions de vida. Les fonts de la idea d'alienació poden trobar-se també de manera simbòlica en els representants romàntics de la Il·lustració francesa (Rousseau) i alemanya (Goethe, Schiller).

Aquestes idees van fer eco en la filosofia clàssica alemanya, malgrat que en ella es posava l'accent en altres qüestions. Fou Hegel qui la va utilitzar per primera vegada com negació, en relació amb el real.

Teoria marxista de l'alienació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alienació (marxisme)

Marx, qui és deutor de la filosofia hegeliana, pren el terme i ho aplica a la materialitat; en concret a l'explotació del proletariat i a les relacions de propietat privada. En el seu enfocament des del marxisme al procés d'alienació, va denominar alienació a les distorsions que causava l'estructura de la societat capitalista en la naturalesa humana. Encara que era l'actor el qual patia l'alienació en la societat capitalista, Marx va centrar la seua anàlisi en les estructures del capitalisme que causaven tal alienació.

Actualment, com la majoria dels conceptes filosòfics i institucions socials, l'alienació -com categoria analítica- es troba en una crisi teòrica a causa de les profundes transformacions socials que han donat pas a la societat posmoderna.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]