Pink Floyd

Pink Floyd
Els quatre membres de la composició clàssica de Pink Floyd, en quatre fotografies mostrant (en el sentit del rellotge des de dalt a l'esquerra) a Roger Waters, David Gilmour, Richard Wright, i Nick Mason
Dades biogràfiques i tècniques
Lloc d'origen	Cambridge, Regne Unit
Gènere(s)	Art rock Avant rock Rock psicodèlic Rock espacial Rock progressiu Rock simfònic Hard rock
Anys en actiu	1965 – 1996 (un únic concert el 2005)
Discogràfiques	Capitol Records Columbia Records EMI
Artistes relacionats	Sigma 6
Lloc web oficial	www.pinkfloyd.co.uk
Membres
David Gilmour Nick Mason Roger Waters Richard Wright
Membres anteriors
Syd Barrett Bob Klose

Pink Floyd és un grup de música britànic, considerat com un dels més influents de la història del rock. El grup es donà a conèixer a finals del 1966, en clubs underground de Londres. Els seus membres fundadors foren Syd Barrett (guitarra i veu), Roger Waters (baix i veu), Richard Wright (orgue, teclats i veu) i Nick Mason (bateria). Enregistraren el seu primer single pel gener de 1967, i el mateix any es publicà el primer disc de llarga durada, The piper at the gates of dawn.

El 1968 Barrett fou substituït per David Gilmour. A partir d'aquell moment el grup, liderat per Waters i Gilmour, va anar deixant de banda el psicodelisme underground dels primers temps i va començar a crear un estil sonor molt propi, basat en el virtuosisme instrumental, l'experimentació amb l'electrònica, la inclusió d'efectes sonors d'estudi i la utilització de cors i recursos simfònics. Així, les seves obres, resultat d'un perfeccionisme obsessiu inèdit fins llavors en els grups de rock, esdevenen llargues, denses i de gran riquesa musical i emotiva. Els discs més representatius d'aquesta època, que tingueren un gran èxit comercial i que fonamentaren el seu prestigi artístic, són The dark side of the moon (1973), Wish you were here (1975) i Animals (1977). Malgrat el seu èxit comercial, el grup va gaudir de llibertat artística i fins i tot es va permetre excentricitats com ara rodar una pel·lícula a les ruïnes de Pompeia (Live at Pompeii), fer música per a espectacles teatrals i de ballet o estar-se dos anys per gravar un disc.

Més endavant, Waters intentà assolir el lideratge tot sol i els treballs del grup, sense perdre la seva particular personalitat sonora, derivaren cap a temes més obscurs i propers a la cantautoria, essent The Wall (1979) el disc representatiu d'aquella època i alhora el major èxit comercial del grup. El següent disc, The Final Cut (1983) és un treball pràcticament en solitari de Waters, on la resta del grup, sense Wright -que va ser acomiadat-, fan de músics d'acompanyament.

Després de greus dissensions, el 1983 Waters va abandonar la formació per iniciar una carrera en solitari, a més va iniciar un litigi, que finalment va perdre el 1987, amb els seus ex-companys per que aquests no poguessin utilitzar el nom del grup. Així, el 1987 el grup, format per Gilmour, Wright i Mason, va tornar a l'activitat. Entre llavors i els anys 90 enregistraren només dos discs d'estudi amb material nou, A Momentary Lapse of Reason (1987) i The Division Bell (1994), i realitzaren nombroses gires.

Després de més de 20 anys de dissensions, el juliol del 2005 Waters, Gilmour, Mason i Wright van tornar a tocar junts com Pink Floyd en el concert benèfic Live 8, organitzat per Bob Geldof. Malgrat això, els rumors sobre una possible reunificació del grup van ser desmentits de seguida.

Història

1963–67: primers anys / L'era de Syd Barrett (1965-1968)

Guitarra Harmony de Syd Barrett

Formació, primers anys

Roger Waters, originari de Cambridge, va anar cap a Londres l'any 1965, per a matricular-se a la carrera d'arquitectura de la Regent Street Polytechnic. Allà va conèixer a Nick Mason, qui també estudiava arquitectura a la mateixa universitat. Van començar a tocar conjuntament en un grup del que també formaven part Keith Noble (cantant) i Clive Metcalfe (baixista), juntament amb la germanda de Noble, Sheilagh. Un altre estudiant d'arquitectura, Richard Wright, s'hi va unir més tard aquell any, amb el que el grup va esdevenir un sextet que anomenaren Sigma 6, la primera banda en incloure a Waters, Wright i Mason. En aquesta època, tant Waters com Wright tocaven la guitarra. La banda va començar a actuar en funcions privades, mentres que els assajos els duïen a terme en una Casa de tè situada als soterranis de la Regent Street Polytechnic. Tocaven cançons de The Searchers i material escrit pel seu mànager i compositor, i company d'estudis, Ken Chapman.

El mes de setembre de 1963, Waters i Mason es van mudar a un pis situat al número 39 de Stanhope Gardens, prop del Crouch End London, propietat de Mike Leonard, un tutor a temps parcial al pròxim Hornsey College of Art i la Regent Street Polytechnic. Mason es va mudar després de l'any acadèmic de 1964, i el guitarrista Bob Klose va fer-ho durant el mes de setembre del mateix any.

Sigma 6 va passar per uns quants noms temporals, incloent-hi Meggadeaths, Abdabs and the Screaming Abdabs, Leonard's Lodgers, i Spectrum Five, abans de quedar-se amb el nom de Tea Set. El 1964, com que Metcalfe i Noble van deixar Tea Set per a formar la seva pròpia banda, Syd Barrett va unir-se a Klose i Waters a Stanhope Gardens. Barrett es va traslladar a Londres el 1962 per a estudiar al Camberwell College of Arts. Waters i Barrett eren amics de la infància; Waters havia visitat sovint a Barret i l'havia vist tocar la seva guitarra a casa de la seva mare. Mason va dir el següent sobre Barrett:

«	In a period when everyone was being cool in a very adolescent, self-conscious way, Syd was unfashionably outgoing; my enduring memory of our first encounter is the fact that he bothered to come up and introduce himself to me.	»
— Nick Mason

Noble i Metcalfe van abandonar Tea Set a finals de 1963, i Klose va introduir a la banda al cantant Chris Dennis, un tècnic de la Royal Air Force. El desembre de 1964, se les van arreglar per aconseguir el seu primer període de gravació, en un estudi a West Hampstead, a través d'un dels amics de Wright, que els va permetre utilitzar alguns dels moments d'inactivitat de forma gratuïta. Wright, que s'estava prenent un descans dels seus estudis, no va participar en la sessió.

Quan la RAF va assignar a Dennis en un lloc de Bahrain a principis de 1965, Barrett va esdevenir el líder de la banda. Més tard aquell mateix any, van esdevenir la banda resident al Countdown Club, prop de Kensington High Street a Londres, on des ben entrada la nit fins a la matinada tocaven tres sets de noranta minuts cadascun. Durant aquest període, impulsats per la necessitat del grup d'ampliar el seu repertori per tal de minimitzar la repetició de cançons, van adonar-se que "les cançons es podien ampliar amb solos més llargs", va esciure Mason. Degut a la pressió dels seus pares i a l'advertimetn dels seus tutors de l'escola, Klose va abandonar la banda a mig 1965, i Barret passà a ser el guitarrista principal. El grup es va començar a referir a si mateix com a Pink Floyd Sound a finals de 1965. Barret va prendre la decisió en un cop calent quan va descobrir que una altra banda, anomenada també Tea Set, anaven a realitzar un dels seus concerts. El nom deriva de dos dels músics de blues dels que Barrett tenia el seu disc Piedmont blues, Pink Anderson i Floyd Council. D'aquesta manera, la primera formació de Pink Floyd consistí en Barrett a la guitarra, Mason a la bateria, Waters al baix i Wright a l'orgue i els teclats.

El 1966, el repertori del grup consistia principalment en cançons de rhythm and blues i havien començat a rebre reserves anticipades, incloent una actuació al Marquee Club el març de 1966, on Peter Jenner els va coneixer. Professor universitari a la London School of Economics, Jenner va quedar impressionat pels efects sonors que Barrett i Wright havien creat, i amb el seu company de negocis i amic Andrew King, va convertir-se en el seu mànager. La parella tenia una mica d'experiència en el món de la indústria musical, i van utilitzar els diners que havia heredat King per a fundar Blackhill Enterprises, comprant equipament i instruments nous per a la banda per valors d'unes 1.000 £. Va ser pels volts d'aquesta època que Jenner va suggerir de treure el "Sound" del nom de la banda, esdevenint ja el nom més conegut de "Pink Floyd". Sota la guia de Jenner i King, el grup va convertir-se en part de l'escena underground de Londres, tocant en diversos locals incloent l'All Saints Hall i el Marquee. Metre tocaven al Countdown Club, la banda havia estat experimentant amb llargues excursions musicals, i van començar a expandir-se en aquests espectacles de llum amb rudimentaris però visualment efectius, projectades per diapositives de color i llums domèstiques. Les connexions a nivell social que tenien Jenner i King van aconseguir una important covertura mediàtica al Financial Times i en un article al the Sunday Times que deia:

«	At the launching of the new magazine IT the other night a pop group called the Pink Floyd played throbbing music while a series of bizarre coloured shapes flashed on a huge screen behind them ... apparently very psychedelic.	»
— The Sunday Times

El 1966, van reforçar la seva relació comercial amb Blackhill Enterprises, convertint-se en socis en igualtat amb Jenner i King i els membres de la banda cadascuna amb una participació d'un sisè. A finals de 1966, el seu set incloïa menys cançons estàndars de R&R i més cançons originals de Barrett, moltes de les quals s'inclourien en el seu primer àlbum. Encara que havia augmentat significativament la freqüència de les seves actuacions, la banda no era àmpliament acceptada en aquell moment. Després d'una actuació en un club de joves catòlics, el propietari es va negar a pagar, al·legant que la seva actuació no va ser de música. Quan el seu equip van presentar una demanda en un tribunal de reclamació contra el propietari de l'organització juvenil, un magistrat local va confirmar la decisió del propietari. No obstant això, van ser molt ben rebuts al UFO Club a Londres, on una petita base de fans van començar a crèixer al voltant de la banda. Les actuacions de Barrett actuacions eren entusiastes , "saltant arreu... bogeria... la improvisació... [inspirat] per aconseguir més enllà dels seus límits i en les àrees que estaven ... molt interessats. Que cap dels altres podien fer", va escriure el biògraf Nicholas Schaffner.

Firma amb EMI

El 1967, Pink Floyd va començar a atreure l'atenció de la indústria musical comercial Mentre estaven en negociacions amb les discogràfiques, el cofundador d''IT i gerent del club UFO Joe Boyd i l'agent de Pink Floyd Bryan Morrison van organitzar i finançar l'enregistrament d'algunes cançons a Sound Techniques a West Hampstead. Incloïen el tema destacat «Arnold Layne» i «Candy and a Currant Bun» com a cara B, temes que es van enregistrar el 29 gener 1967. Tres dies més tard Pink Floyd va signar amb EMI, rebreny unes 5.000£ d'antelació. EMI va llançar el primer single, «Arnold Layne», el 10 de març de 1967, sota el seu segell Columbia. Les referències de la cançó al travestiment va donar lloc a una prohibició en diversos emisores de ràdio, però, una certa manipulació creativa dels comerciants que subministren xifres de vendes per al negoci de la música, va significar que el single es va enfilar fins a la vintena posició del Regne Unit.

EMI-Columbia va llançar el segon single de Pink Floyd, «See Emily Play», el 16 de juny de 1967. Li va anar una mica millor que a «Arnold Layne», aconseguint el número 6 al Regne Unit. Van actuar al programa Look of the Week de la BBC, on Watter i Barrett, erudits i atractius, van enfrontar-se a les preguntes de Hans Keller. Ells van aparèixer al programa de la BBC Top of the Pops, una programa immensament popular que polèmicament requeria artistes per a imitar la seva forma de cantar i tocar. Encara que Pink Floyd va tornar per a dues actuacions més, a la tercera, Barrett s'havia començat a enfonsar, i va ser en aquell moment que la primera banda va notar canvis significatius en el seu comportament. A principis de 1967, va prendre de forma regular LSD, i Mason el va descriure com a "totalment distanciat de tot el que passa".

The Piper at the Gates of Dawn

Syd Barrett

Morrisson i el productor d'EMI Norman Smith van nogociar el primer contracte discogràfic de Pink Floyd, i com a part del tracte, la banda acceptava enregistrar el seu primer àlbum als Abbey Road Studios, els estudis d'EMI a Londres. Mason recalcava que les sessions es duien a terme sense problemes. Smith no estava d'acord, manifestant que Barrett era insensible als seus suggeriments i a la crítica constructiva. EMI-Columbia van treure al mercat The Piper at the Gates of Dawn el mes d'agost de 1967. L'àlbum es va enfilar fins a la sisena posició de les llistes britàniques, romanent-hi 14 setmanes.

Pink Floyd continuava atraïent grans multituds al UFO Club; tanmateix, la degradació mental de Barrett estava provocant ja aleshores una preocupació seriosa. El grup inicialment esperava que el seu comportament erràtic seria una fase temporal, però alguns eren menys optimistes, incloent-hi Jenner i el seu assistent, June Child, que comentaven:

«	"I found [Barrett] in the dressing room and he was so ... gone. Roger Waters and I got him on his feet, [and] we got him out to the stage ... The band started to play and Syd just stood there. He had his guitar around his neck and his arms just hanging down."	»
— Peter Jenner

Forçat un a anul·lar l'aparició de Pink Floyd al prestigiós Festival Nacional de Jazz i Blues, així com uns quants xous més, King va informar a la premsa musical que Barrett estava patint esgotament nerviós. Waters va planificar una reunió amb el psiquiatre R. D. Laing, i encara que Water va portar personalment a Barrett a la cita, Barrett es va negar a sortir fora del cotxe. Una estada a Formentera amb Sam Hutt, un doctor ben establert dins l'escena de música underground, no va suposar cap millora visible. La banda va unir uns quants concerts més a Europa durant el mes setembre (a Dinamarca i Irlanda) amb la seva primera gira als Estats Units a l'octubre. Es va negar a moure els llavis quan va arribar el moment de fer playback al "See Emily Play", dins l'espectacle de Boone. Després d'aquests episodis vergonyosos, King va finalitzar la seva gira pels USA i els va enviar immediatament cap a casa, a Londres. El mes de novembre de 1967 van editar el single «Apples and Oranges / Paint Box» (compostes per Barrett en el primer cas i per Wright en el segon) al Regne Unit, però no va tenir l'èxit esperat per ells. Aviat, després del seu retorn, van fer de teloners de Jimi Hendrix durant una gira que va fer a Anglaterra; tanmateix, la depressió de Barrett empitjorava mentre la gira anava avançant, arribant a un punt de crisi el desembre, quan la banda va respondre afegint un nou membre a la seva alineació.

1968–77: transició i èxit internacional

Roger Waters

Gilmour substitueix Barrett

El desembre de 1967, el grup afegia David Gilmour, que havia estat membre d'un grup de versions anomenat "Joker's Wild" i, posteriorment, de la banda "Bullitt", com el cinquè membre de Floyd. L'assistent de Morrison, Steve O'Rourke, va encabir a Gilmour en una habitació a casa seva amb un salari de £30 per setmana, i el mes de gener de 1968, Blackhill Enterprises va anunciar Gilmour com el membre més nou de la banda; amb el segon guitarrista i el seu cinquè membre, la banda pretenia continuar amb Barrett com a compositor que no actués. Jenner comentava: "La idea era que Dave pogués ... cobrir les seves [d'en Barrett] excentricitats i quan allò no va poder ser factible, Syd només anava a escriure. Només per intentar seguís involucrat". En una demostració de la seva frustració, Barrett, del qui s'esperava que escrigués èxits addicionals a «Arnold Layne» i «See Emily Play», es presentà en una ocasió als estudis Abbey Road de Londres amb una nova cançó anomenada «Have You Got It Yet?»; però quan va tocar-la als seus companys perquè l'aprenguessin i l'acompanyessin, Barrett començà a canviar els acords contínuament, de manera que els altres membres amb prou feines podien seguir-lo. El gener de 1968, en una sessió fotogràfica dels 5 membres de Pink Floyd, els fotògrafs van mostrar a Barrett, fitant a la resta des de la distància.

Finalment es va veure que treballar amb Barrett era massa difícil, i les coses van arribar a un punt crític al gener mentre anaven cap una actuació a Southampton quan un membre de banda va demanar si havien de recollir Barrett. Segons Gilmour, la resposta va ser "Nah, no el molestem", indicant el final de recorregut de Barrett amb Floyd. Water més tard va admetre:

«	Ell era el nostre amic, però gran part del temps el volíem estrangular	»
— Roger Waters

A principis demarç de 1968, Pink Floyd es va trobar amb els socis de negocis Jenner i King per parlar del futur de la banda; Barrett va acceptar marxar.

Jenner i King consideraven que Barrett era el geni creatiu de la banda, i decidien representar-lo i acabar la seva relació amb els Pink Floyd. Aleshores Morrison va vendre el seu negoci a NEMS Enterprises, i O'Rourke va convertir-se en el mànager personal de la banda. Blackhill va anunciar la sortida de Barrett el 6 d'abril de 1968. Després de la sortida de Barrett, la responsabilitat de la composició lírica i la direcció creativa va recaure principalment en Waters. Inicialment, Gilmour imitava la veu de Barrett en les aparicions del grup a European TV; tanmateix, mentre tocaven al circuit universitari, evitaven cançons de Barrett a favor de les de Waters i el material de Wright com «It Would Be So Nice» i «Careful with That Axe, Eugene».

A Saucerful of Secrets

El 1968, Pink Floyd retornava als Abbey Road Studios per enregistrar el seu segon àlbum, A Saucerful de Secrets. El LP incloïa la contribució final de Barrett a la seva discografia, «Jugband Blues». Waters començava a desenvolupar la seva pròpia composició, contribuint amb els temes «Set the Controls for the Heart of the Sun», «Let There Be More Light» i «Corporal Clegg». Wright va compondre els temes «See-Saw» i «Remember a Day». Smith els va animar a autoprodir la seva pròpia música, i van enregistrar demos del nou material a les seves respectives cases. Amb les instruccions de Smith a Abbey Road, van aparendre com utilitzar l'estudi de gravació per a realitzar la seva visió artística. Tanmateix, Smith no estava convençut de la seva música; i quan Mason lluitava per aconseguir gravar la seva part de bateria a «Remember a Day», Smith va intervenir per a substituïr-lo. Wright recordava l'actitud de Smith durant les sessions:

«	Norman gave up on the second album ... he was forever saying things like, 'You can't do twenty minutes of this ridiculous noise.'	»
— Mason

Com que ni Water ni Mason podien llegir les partitures de les cançons, per a il·lustrar el llistat de cançons de l'àlbum, es van inventar el seu propi sistema de notació. Gilmour més tard descriuria el seu mètode com a mirar "un diagrama arquitectural".

Llançat el juny de 1968, l'àlbum incorporava una coberta psicodèlica dissenyada per Storm Thorgerson i Aubrey Powell d'Hipgnosis. La primera de diverses cobertes d'àlbum de Pink Floyd dissenyades per Hipgnosis, representava la segona vegada que EMI permetia a un dels seus grups contractar dissenyadors per a l'envoltori de l'àlbum.. El llançament va aconseguir situar-se a la 9ena posició de les llistes, romanent 11 setmanes dins les llistes del Regne Unit. Record Mirror va donar una valoració global favorable al disc, però instava als oïents a "oblidar-ho com música de fons a una festa".

John Peel va descriure una actuació en viu d'una pista com a "com una experiència religiosa", mentre NME descrivia la cançó com a "llarga i avorrida ... [amb] poc per a garantir la seva direcció". El dia després de la sortida a la venda de l'àlbum a UK, Pink Floyd va tocar al primer concert gratuït a Hyde Park. El juliol de 1968, van retornar als Estats Units per a una segona visita. Acompanyats per Soft Machine i The Who, va suposar el primer tour de Pink Floyd realment remarcable. El mes de desembre d'aquell any, van editar «Point Me at the Sky»; sense més èxit que els dos singles anteriors que la banda havia editat des de «See Emily Play», seria l'últim de la banda fins al llançament el 1973 de «Money»

Època de transició: More i Ummagumma

Waters actuant amb Pink Floyd a la Universitat de Leeds el 1970

Durant 1969, el grup començà a posar les bases per a la seva primera gran metamorfosi sonora, que els permeté de passar de ser estrelles del rock psicodèlic a esdevenir els reis del rock simfònic i conceptual. La següent obra de Pink Floyd després de l'expulsió de Barrett va ser el disc More, la banda sonora de la pel·lícula More, dirigida pel director francès Barbet Schroeder i rodada en bona part a Eivissa. El dia 1 de febrer de 1969 el grup va començar a treballar-hi als estudis Pye a Londres. El 31 de maig del mateix any, la pel·lícula More va sortir a la llum, essent premiada al Festival de Cinema de Cannes, i tot i que el film mai no va poder-se veure al Regne Unit, el 13 de juny la banda sonora de la pel·lícula va ser editada al Regne Unit, aconseguint la 9ena posició a les llistes britàniques.

Poc després va aparèixer el seu primer gran àlbum, Ummagumma, que va representar un gran salt respecte a les seves obres prèvies. Va ser editat com a doble LP sota el segell de Harvest Records d'EMI; les dues primeres cares del disc contenien actuacions en viu enregistrades al Manchester College of Commerce and i al Mothers, un club a Birmingham; el segon LP contenia una única contribució experimental de cada membre de banda. Ummagumma va rebre crítiques positives quan va sortir al mercat, el novembre de 1969. L'àlbum va enfilar-se fins al número 5, quedant-se 21 setmanes a les llistes del Regne Unit. Si bé "More" encara conserva part del regust psicodèlic dels dos primers discos, "Ummagumma" ja presenta en el seu segon disc temes molt més llargs i experimentals, com a preludi de la seva incursió en el rock simfònic.

Atom Heart Mother i Meddle

Després d'intervenir a la banda sonora de la pel·lícula Zabriskie Point (dirigida per Michelangelo Antonioni) Pink Floyd van editar l'àlbum Atom Heart Mother el mes d'octubre de 1970 , el seu primer disc amb un tema qualificable com a simfònic (el tema titular, que ocupava tota la cara A i durava gairebé 24 minuts); "Atom Heart Mother" augmentà l'ús d'efectes electrònics i manipulacions sonores, ja insinuat al disc anterior, i també significà la primera vegada que el grup enregistrava amb acompanyament orquestral. Una versió inicial es va estrenar a França el mes de gener, però desacords sobre les mescles realitzades van impulsar el contractar a Ron Geesin per a resoldre els problemes sonors. Geesin treballava per millorar el resultat, però amb poca entrada creativa des de la banda, la producció era problemàtica. Geesin finalment va completar el projecte amb l'ajudade John Alldis, que era el director del cor contractat per a intervenir en la gravació. Smith va aconseguir un crèdit del productor executiu, i l'àlbum va marcar la seva contribució final oficial a la discografia de la banda. Gilmour deia que era "Una manera polida de dir que ell no ... feia res". Waters era crític amb Atom Heart Mother, afirmant que preferiria que "es llencés al cubell d'escombraries i que mai no l'escoltés ningú més." Gilmour era igualment desdenyós cap a l'àlbum i una vegada el va descriure com "una muntanya d'escombraries", manifestant: "Penso que estàvem rascant una mica el barril en aquell període."

Atom Heart Mother va tenir un èxit força important a la Gran Bretanya, aconseguint el primer número 1 de la banda, i mantenint-se 18 setmanes a les llistes d'èxits. El va estrenar oficialment el 27 de juny de 1970 al festival de Bath. Per promocionar aquest disc, el grup va iniciar la seva gira mundial més ambiciosa fins aleshores, viatjant extensivament a través d'Amèrica i Europoa durant l'any 1970. El 1971, els Floyd van aconseguir un posició en una votació de lectors a la revista Melody Maker, i per primera vegada, estaven aconseguint beneficis. Mason i Wright van ser pares i es van comprar cases a Londres, metre que Gilmor, encara solter, es va traslladar a una granja del segle XIX a Essex. Water es va instal·lar un estudi de gravació a la seva casa d'Islington en un cobert al darrer del seu jardí.

El gener de 1971, retornant del tour d'Atom Heart Mother, Pink Floyd va començavar a treballar en nou material nou. Degut a la falta d'un tema central, van intentar uns quants experiments improductius; l'enginyer John Leckie va descriure les sessions com a tot sovint començar a la tarda i acabar de matinada el següent matí, "durant aquell temps res no s'acabaria [consumat]. No hi havia cap contacte amb el segell discogràfic en absolut, excepte quan apareixeria el seu director de la discogràfica de tant en tant amb un parell d'ampolles de vi i un parell de porros." La banda passava llargs períodes treballant en sons bàsics, o en un riff de guitarra. També van passar uns quants dies als Air Studios, intentant crear música utilitzant una gran varietat d'objectes domèstics, un projecte que revifaria a The Dark Side of the Moon i Wish You Were Here

Editat l'octubre de 1971, Meddle no solament confirma l'emergència del guitarrista solista David Gilmour com a força real dins la formació, sinó que manifesta enèrgicament i acuradament que el grup està altra vegada en la pista de creixement" escrivia Jean-Charles Costa a Rolling Stone. NME va mencionar Meddle com a "un excepcionalment bon àlbum", triant "Echoes" com el "zenit que el Floyd s'ha estat esforçant per aconseguir." Tanmateix, Michael Watts de Melody Maker's el va trobar underwhelming, comentant que l'àlbum sembla "una banda sonora a una pel·lícula inexistent", i minimitza Pink Floyd comentant "tant so i tanta fúria, que no significa res." Meddle és un àlbum transicional entre la influència de Barrett en el grup de finals dels 60 i la pujada de Pink Floyd. El disc va aconseguir la posició número 3, romanent 82 setmanes a les llistes britàniques.

Encara el 1972, Pink Floyd van enregistrar una pel·lícula al volcà Vesuvi, completada amb filmacions d'estudi a Londres i estrenada aquell mes de setembre, juntament amb una nova banda sonora, del film La Vallée (novament de Barbet Schroeder), que va aparèixer classificada com a nou disc oficial del grup, amb el nom Obscured by Clouds.

The Dark Side of the Moon

Pink Floyd durant la gira de 1973

L'any 1973 va aparèixer el primer gran disc del grup, The Dark Side of the Moon, que constitueix el primer d'una sèrie de discos conceptuals que Pink Floyd publicaria al llarg de la dècada dels 70, aquesta vegada dedicat a diverses experiències i sentiments humans, com la cobdícia («Money»), la bogeria («Brain Damage»), o el pas del temps («Time»). El disc es va gravar entre els mesos de maig de 1972 i gener de 1973, amb l'enginyer Alan Parsons de l'equip d'EMI als estudis d'Abbey Road. El títol és una al·lusió a la bogeria més que a l'astronomia. Hipgnosis va dissenyar tota la maquetació de l'àlbum, que va incloure l'icònic disseny del prisma que refracta la llum a la coberta, dissenyat per l'artista George Hardie. Al Dark Side de la coberta de Thorgerson hi apareix el pas d'un raig de llum blanca, que representa la unió, a través d'un prisma, que representa la societat. El resultat raig de llum refractat, que es descomposa en llum de colors simbolitza la unitat difractada, l'absència d'unitat.

El disc va sortir al mercat el mes de maig de 1973, i el LP va esdevenir instantàniament un èxit a les llistes al Regne Unit i per tota l'Europa Occidental, aconseguint ressenyes entusiàstiques dels crítics musicals. Roy Hollingworth, de Melody Maker, va descriure la cara A com a "completament confusa... [i] difícil de seguir", però lloava la cara B, escrivint: "Les cançons, els sons, ... [i] els rítmes són sòlids... [el] saxòfon copleix l'aire, la banda "rocked and rolled". Loyd Grossman, de Rolling Stone, el va descriure com a "un àlbum correcte amb una riquesa textural i conceptual que no només convida, sinó que demana implicació."

The Dark Side of the Moon és un dels àlbums de rock més exitosos de tots els temps, un número 1 als Estats Units, que va romandre a les llistes Billboard 200 durant més de quaranta anys, arribant-se a vendre més de 40 milions de còpies arreu del món. A la Gran Bretanya, l'àlbum va aconseguir la segona posició, mantenint-se 364 setmanes dins les llistes britàniques. Encara avui és el seu disc més venut i un dels més venuts de la història; i The Dark Side of the Moon també donà un senzill d'èxit, «Money», que entrà al Top 20 americà. La seva gira posterior, Dark Side of the Moon Tour, fou molt reeixida i, de fet, la fama de l'àlbum aconseguí fins i tot augmentar les vendes dels discos anteriors.

L'èxit de l'àlbum va donar uns grans beneficis als membres de Pink Floyd. Waters i Wright van comprar grans cases de camp grans mentre que Mason es convertiria en un col·leccionista de cotxes cars. Desencantats amb seu segell discogràfic als Estats Units, Capitol Records, Pink Floyd i O'Rourke van negociar un nou contracte amb Columbia Records, que els va reprotar a l'avançada uns $1,000,000 (aproximadament $5.000.000 a data d'avui). A la Gran Bretanya i Europa, continuaven sent representats per Harvest Records. Capitol Records edità poc després un àlbum doble, A Nice Pair, que reuneix els dos primers discos dels Floyd.

Wish You Were Here

Després d'una gira per UK tocant The Dark Side of the Moon', Pink Floyd va retornar a l'estudi el mes de gener de 1975 i van començar a treballar en el que seria el seu setè àlbum, Wish You Were Here. Alan Parson va declinar l'oferta de seguir treballant amb ells, reeixint amb el seu propi treballa amb the Alan Parsons Project, i per tant la banda va tornar a trucar a la porta de Brian Humphries. Inicialment, trobaven difícil compondre material nou; l'èxit de The Dark Side of the Moon havia deixat als Pink Floyd física i emocionalment exhausts. Wright més tard descriuria aquestes primeres sessions com a "caure dins d'un període difícil" i Waters les va trobar "com una tortura". Gilmour estava més interessat en millorar el material de la banda existent, i el matrimoni fallit de Masons el va deixar amb un malestar general i amb una sensació d'apatia, que interferien amb la seva bateria.

Malgrat la manca de direcció creativa, Waters va començar a visualitzar un nou concepte després de diverses setmanes. Durant el 1974, Pink Floyd havia esbossat tres composicions originals i les havia tocat a una sèrie de concerts a Europa. Aquestes composicions van convertir-se en el punt de partida per a un àlbum nou, amb una obertura que incloïa un frasejat de quatre notes de guitarra, composta purament de casualitat per Gilmour, que a Waters li recordava a Barrett. Les cançons proporcionar un resum adequat de la pujada i la caiguda posterior del seu antic company de banda. Waters va comentar: "Perquè volia arribar el més a prop possible del que sentia. .. [aquella] malenconia indefinible i inevitable de la desaparició de Syd."

Mentre que Pink Floyd estava treballant amb l'àlbum, Barratt es va presentar de forma imprevista a l'estudi; Thorgerson recordava que ell "seguia al voltant i parlava un mica, però no era realment allà". Ell havia canviat significativament en apariència, i la banda inicialment ni el reconeixia. Waters va explicar que estava profundament afectat per l'experiència. Gran part del Wish You Were Here es va estrenar el 5 de juliol de 1975, en un festival a l'aire lliure a Knebworth. Llençat al mercat el mes de setembre, va aconseguir el número 1 de les llistes tant al Regne Unit com als Estats Units, i, actualment està en la posició 209 de la llista dels 500 millors àlbums de la història, elaborada per la revista Rolling Stone.

Animals

La Battersea Power Station apareixia a la imatge de coberta d'Animals

El 1975, Pink Floyd va comprar un grup de tres pisos al 35 de Britannia Row a Islington, i van començar a convertir-lo en un estudi de gravació i un espai per a emmagatzemar. El 1976, van gravar el seu vuitè àlbum, Animals, en el seu recent estrenat estudi de 24 pistes. El concepte d'Animals va sorgir de Waters, principalment basat en la faula política La rebel·lió dels animals de George Orwell. Les lletres de les cançons de l'àlbum, plenes de metàfores sobre la condició humana, descriuen les diferents classes de la societat com a gossos, porcs i ovelles. Hipgnosis va rebre carta blanca per a dissenyar la part gràfica del nou àlbum Animals; no obstant, Waters va acabar dissenyant la versió final, escollint una image envellida de la Battersea Power Station, sobra la que hi van sobreposar la imatge d'un porc volador.

El repartiments dels drets d'autor va ser una font de conflicte entre els membre de la banda, que guanyaven drets d'autor segons les cançons de les que n'eren autors, i tot i que Gilmour era en gran part responsable de «Dogs», que ocupava gairebé una cara sencera del disc, aquest rebia menys que Waters, que va contribuir amb amb les dues parts molt més curtes de «Pigs on the Wing 1/Pigs on the Wing 2». Wright va comentar:

«	It was partly my fault because I didn't push my material ... but Dave did have something to offer, and only managed to get a couple of things on there.	»
— Wright

I Mason recordava:

«	Roger was in full flow with the ideas, but he was really keeping Dave down, and frustrating him deliberately.	»
— Roger Waters

Gilmour, distret pel naixement del seu primer fill, va col·laborava poc més en l'àlbum. Similarment, ni Mason ni Wright no van contribuir gaire a Animals; Wright tenia problemes maritals, i la seva relació amb Waters també estava patint. Animals és el primer àlbum de Pink Floyd que no inclou un crèdit d'escriptura per a Wright, que comentava:

«	Animals... wasn't a fun record to make ... this was when Roger really started to believe that he was the sole writer for the band ... that it was only because of him that [we] were still going ... when he started to develop his ego trips, the person he would have his conflicts with would be me.	»
— Wright

El disc va sortir al mercat el mes de gener de 1977, aconseguint enfilar-se fins a la segona posició de les llistes britàniques, i a la tercera de les americanes. NME va descriure l'àlbum com "més extrems, implacables, esquinçadors i clarament iconoclastes de música"", i Karl Dallas de Melody Maker va descriure'l com "[un] gust incòmode de realitat en un medi que ha convingut en aquests darrers anys, cada vegada més soporific".

El grup va tocar molt del material que tenien durant la gira de "In the Flesh", la primera experiència de Pink Floyd tocant en grans estadis, la mida dels quals provocava inquietud en els membres del grup. Waters va comerçar a arribar sol als llocs, marxant immediatament després de l'actuació. En una ocasió, Wright va volar altra vegada a Anglaterra amenaçant de deixar la banda. A l'Estadi Olímpic de Mont-real, un grup d'admiradors sorollosos i entusiastes a la fila del davant de l'audiència va irritar Waters tant que va arribar a escopir a un d'ells. El final de la gira va marcar un punt d'inflexió per a Gilmour, qui sentia que la banda aconseguia l'èxit que havien buscat, sense deixar res per a fer.

Un any després de l'edició dAnimals, tant Wright com Gilmour van publicar els seus primers discos en solitari, mentre Mason continuava amb feines de productor. Waters, d'altra banda, treballà en dos projectes: el que acabaria sent el seu primer disc en solitari (The Pros and Cons of Hitch Hiking, aparegut el 1984) i el següent disc de Pink Floyd.

1978–85: L'era de Waters

The Wall

El 1978, els Pink Floyd s'adonaren que el seu comptable, Andrew Oscar Warburg, havia invertit (i perdut) bona part dels diners del grup en operacions financeres molt arriscades; aquesta situació els obligà a enregistrar el proper material a l'estranger, per tal d'eludir les pressions de la Hisenda britànica. També amb aquesta finalitat, els quatre membres del grup establiren les seves residències oficials fora de la Gran Bretanya. Tot i trobar-se enmig d'aquesta crisi financera, el juliol de 1978, Waters va presentar a la resta del grup dues idees noves per al seu proper àlbum. La primera era una demo de 90 minuts amb el títol, Bricks in the Wall, i l'altre es convertiria més tard en el primer àlbum en solitari de Waters, The Pros and Cons of Hitch Hiking. Encara que tant Mason com Gilmour eren inicialment cautelosos, van escollir la primera de les idees per esdevenir el nou àlbum.

Bob Ezrin va co-produïr-lo, i va escriure'n un guió de quaranta pàgines. Ezrin va basar la història en la figura central de Pink-a gestalt, un personatge inspirat per les experiències infantils de Waters, la més notable de les quals era la mort del feu pare en la Segona Guerra Mundial. Aquest primer maó metafòric conduïa a més problemes; Pink es tornaria addicte a la droga i deprimit per la indústria musical, finalment transformant-se en un megalomaniac, un desenvolupament inspirat en part en la decadència de Syd Barrett. Al final de l'àlbum, l'audiència cada vegada més feixista miraria com Pink tirava a terra la paret, una vegada més convenint-se en una persona regular i preocupada.

Durant l'enregistrament de The Wall, Waters, Gilmour i Mason es van anar trobant-se més a desagradat amb la manca de contribucions de Wright a l'àlbum. Gilmour va dir, sobre Wright: "no havia aportat res de cap valor en absolut a l'àlbum - feia molt, molt poc" i és per això que "el van fer fora". Segons Mason, "la contribució de Rick era aparèixer i assistir a les sessions sense fer res, només 'sent un productor'." Waters comentava: "[Wright] no estava preparat per cooperar fent el disc... [i] va ser acordat per tots... bé pot tenir una llarga batalla o [ell] es posen d'acord per ... acabar de fer l'àlbum, mantenint la seva participació plena ... però al final d'ella [hauria de] deixar-ho tranquil·lament. Rick va acceptar." Concebut com una òpera rock, The Wall és, líricament, un altre disc conceptual, aquesta vegada sobre l'aïllament d'una persona a la societat, representat pel mur del títol; també, com havia vingut passant des de The Dark Side of the Moon, The Wall és quasi al 100% una obra exclusiva de Waters.

Tot i que Pink Floyd no havia editat cap single des del de 1973 «Money», «Another Brick in the Wall#Part 2» va precedir a l'àlbum, aconseguit els números 1 tant dels Estats Units com del Regne Unit. Editat el 30 de novembre de 1979, The Wall també va aconseguir enfilar-se al cap damunt de la llista Billboard dels Estats Units, i mantenir-s'hi 15 setmanes, aconseguint el número 3 a la llista britànica. The Wall maté la tercera posició a la llista dels 100 millors àlbums de la RIAA, amb 23 milions de vendes als USA. La coberta és una de les més minimalistes que tenen, amb amb una paret rígida de maons blanca, i cap nom de marca registrada o banda. Era també la seva primera coberta d'àlbum des de The Piper at the Gates of Dawn no dissenyada per Hipgnosis.

Per promocionar el disc, Pink Floyd no van realitzar una gira mundial com les dels discos anteriors, sinó que anunciaren que, degut al seu elevat cost, només se'n farien 30 representacions, 17 de les quals a Los Angeles (6), Nova York (5) i Londres (6) durant 1980, i les 13 restants a Dortmund (8) i, novament, a Londres (5) durant 1981. Wright va participar-hi, si bé no com a membre de Pink Floyd, sinó com a músic contractat; irònicament, ell fou l'únic membre del grup que tragué beneficis de la gira, que va acabar perdent uns $600,000. Gerald Scarfe va produir una sèrie d'animacions per als subsegüents espectacles en viu, The Wall Tour. També es va encarregar de la construcció de grans ninots inflables que representen personatges de la història, incloent la "Mare", l'"ex-dona" i el "mestre d'escola". Pink Floyd va utilitzar aquests titelles gegants durant les representacions de l'àlbum. Les relacions entre els membres de la banda es trobaven en el punt més baix de la seva història; els seus 4 Winnebago els aparcaven en cercle amb les portes mirant fora del centre. Waters utilitzava el seu pròpi vehicle per a arribar al lloc, i es quedava en hotels diferents que la resta de la banda.

Del concepte de The Wall també se'n va produir una pel·lícula, la idea original per la qual havia de ser una combinació de seqüències de concert en viu i escenes animades. Tanmateix, les seqüències de concert no resultaven pràctiques per a filmar. Alan Parker va acceptar de dirigir-la i va prendre una aproximació diferent. Les seqüències animades romandrien, però les escenes serien actuades per actors professionals sense diàleg. Waters va fer les proves, però se'l va descartar ràpidament i li van demanar a Bob Geldof que acceptés el paper de Pink. Geldof inicialment va desdenyar-hi, comentant The Wall com a "bollocks". Finalment veient les prespectives de participació en una pel·lícula significativa i rebent un gran pagament per al seu treball, Geldof va acceptar. Mostrat al Festival Internacional de Cinema de Canes el maig de 1982, la première de Pink Floyd—The Wall va tenir lloc el mes de juliol de 1982 al Regne Unit. La pel·lícula acabà produïnt beneficis suficients com per compensar les pèrdues que els havia ocasionat la gira.

The Final Cut

El 1982, Waters va suggerir un nou projecte musical per la banda, nombrant-lo temporalment com a Spare Brick; originalment va ser concebut per a ser la banda sonora de Pink Floyd The Wall; tanmateix, amb el començament de la Guerra de les Malvines entre Argentina i la Gran Bretanya, Waters va modificar la direcció artística i va començar a escriure nou material. Waters veia la resposta de Margaret Thatcher a la invasió de les Falklands com a patriòtica i innecessària, i va dedicar el nou àlbum al seu pare. Immediatament van aparèixer discussions entre Waters i Gilmour, qui creia que l'àlbum havia d'incloure tot el material nou, en comptes de reciclar un gran nombre de cançons que s'havien deixat de banda per a The Wall. Walters sentia com si Gilmour hagués contribuït molt poc en el repertori líric de la banda. Michael Kamen, qui va contribuir als arranjaments orquestrals per a The Wall, va fer de mediador entre els dos, un rol que requeia tradicionalment en, l'actualment fora de la banda, Wright. La tensió de la banda anava creixent. Waters i Gilmour treballaven independentment; tanmateix, Gilmour començava a sentir la pressió, a vegades provocant-li que gairebé no podia mantenir la serenitat. Després d'una confrontació final, el nom de Gilmour va desaparèixer de la llista de crèdits del disc, reflectint el que sentia Waters sobre la manca de contribucions en la composició.

Encara que les contribucions musicals de Mason eren mínimes, va estar molt ocupat enregistrant efectes de so per a un sistema holofònic experimental per a ser utilitzat en l'àlbum. Amb problemes maritals propis, va romandre una mica distant. Pink Floyd no va utilitzar a Thorgerson per al disseny de coberta, i va ser Waters qui va decidir dissenyar la coberta ell mateix. Amb la sortida al mercat el mes de març de 1983, The Final Cut va anar directament al número 1 de les llistes britàniques i a la sisena posició a les americanes. Waters va escriure'n totes les lletres, així com tota la música de l'àlbum. Gilmour no teina cap material nou preparat per a l'àlbum, i va demanar a Waters d'endarrerir la gravació fins que ell hagués escrit algunes cançons, però Waters va rebutjar-ho. Gilmour més tard comentaria:

«	I'm certainly guilty at times of being lazy ... but he wasn't right about wanting to put some duff tracks on The Final Cut.	»
— David Gilmour

La revista Rolling Stone va concedir 5 estrelles a l'àlbum, amb Kurt Loder anomenant-lo com a "un assoliment majúscul... una peça mestra per a coronar l'art del rock". Loder va veure The Final Cut com "escencialment, un disc en solitari de Roger Waters".

"A spent force" / "Una força esgotada"

Després de l'edició de "The Final Cut", la distanciació entre les dues principals forces creatives de Pink Floyd (Roger Waters i Dave Gilmour) era ja abismal. Gilmour va gravar el seu segon àlbum en solitari, About Face, el 1984, i el va utilitzar per a expressar els seus sentiments sobre diversos temes: des de l'assesinat de John Lennon a la seva relació amb Waters. Més tard va manifestar que utilitzava l'àlbum per a distanciar-se de Pink Floyd. Ben aviat després, Waters va començar una gira de promoció del seu primer àlbum en solitari, The Pros and Cons of Hitch Hiking. Wright, amb la col·laboració del guitarrista Dave Harris, va fprmar el grup Zee i editaren el disc Identity, que va passar pràcticament inadvertit en el seu llançament. Fins i tot Mason enregistrà un disc Profiles, l'agost 1985) amb el guitarrista Rick Fenn.

Després de que Waters declarés Pink Floyd com "una força esgotada", va contactar amb O'Rourke per mirar de resoldre el tema dels pagaments de regalies futures. O'Rourke es va sentir obligat a informar Mason i Gilmour, i això va enfurismar a Waters, que va voler acomiadar-lo com a mànager de la banda. Waters va anar després al Tribunal Suprem en un esforç per evitar l'ús del nom de Pink Floyd. Quan els seus advocats van descobrir que l'associació mai no s'havia confirmat formalment, Waters va retornar al Tribunal Suprem en un intent per obtenir un vet sobre l'ús futur del nom de la banda. Gilmour va respondre emetent un comunicat de premsa prudentment expressat en el que afirmava que Pink Floyd continuaria existin. Més tard es publicava al The Sunday Times: "Roger és un gos a la menjadora i lluitaré amb ell"".

A finals de 1985, Waters va esciure a EMI i Columbia declarant la seva intenció de deixar el grup, i demanant-los que l'alliberessin de les seves obligacions contractuals. Gilmour creia que Waters havia deixat el grup per accelerar la defunció de Pink Floyd. Waters manifestaria més tard, no fent àlbums nous, Pink Floyd incorreria en un incompliment del contracte -que suggeriria que els pagaments de regalies es supendrien i que els altres membres de la banda s'havien forçat dins el grup amenaçant de demandar-lo. Amb el cas encara obert, Waters va acomiadar a O'Rourke i va contractar a Peter Rudge per a administrar els seus assumptes.

1986–95: L'era de Gilmour

David Gilmour

A Momentary Lapse of Reason

L'estudi de gravació Astoria.

Després dels projectes personals en què Gilmour, Mason i Wright havien estat treballant entre 1984 i 1985, Gilmour i Mason es reuniren el 1986 per preparar un nou disc de Pink Floyd. Molt significativament, EMI emeté un comunicat a finals de 1986 on s'indicava que "Pink Floyd continua viu, amb bona salut i enregistrant a Anglaterra". El 1987, Gilmour va començar a reclutar músics pel que es convertiria en el primer àlbum de Pink Floyd sense WatersA Momentary Lapse of Reason. Hi havia obstacles legals a la readmissió de Wright a la banda; tanmateix, després d'una reunió a Hampstead Pink Floyd va convidar Wright a participar en les properes sessions. Gilmour més tard manifestava que la presència de Wright, "ens faria més forts legalment i musicalment";Pink Floyd el contractava com a un músic de sessió amb ingressos setmanals de $11,000. Les sessions d'enregistrament per a l'àlbum va començar a la casa-vaixell de Gilmour, l'Astoria, amarrada al llarg del Tàmesi. Gilmour va treballar amb diversos compositors, incloent-hi Eric Stewart i Roger McGough, tot i que finalment van escollir a Anthony Moore per escriure les lletres de l'àlbum. Gilmour admetria més tard que el projecte era difícil sense la direcció creativa de Waters. Mason, conscient que li faltava pràctica per a enregistrar l'àlbum, va utilitzar músics de sessió per a completar moltes de les parts de bateria. En canvi es va dedicar als efectes de so de l'àlbum. Storm Thorgerson, absent en el disseny dels The Wall i The Final Cut, va dissenyar la coberta de l'àlbum. Per tal de marca el punt en el què Waters havia abandonat la banda, van incloure una fotografia grupal al llibret interior, la primera des de Meddle

Llançat al mercat el mes de setembre de 1987, va aconseguir directament la tercera posició a les llistes britànica i americana. Waters va comentar:

«	I think it's facile, but a quite clever forgery ... The songs are poor in general ... [and] Gilmour's lyrics are third-rate.	»
— Roger Waters

Encara que Gilmour inicialment veia l'àlbum com un retorn a la primera forma de la banda, Wright estava en desacord, manifestant: "Les crítiques de Roger són justes. No és gens ni mica un àlbum de la banda." La Revista Q va descriure'l com essencialment, un àlbum provinent de l'esforç en solitari de Gilmour.

La gira de promoció que van fer per a l'àlbum, The Division Bell Tour va tenir un començament dur, ja que Waters va provar de boicotejar-la contactant amb els promotors als Estats Units i amenaçant de demandar-los si utilitzaven el nom de Pink Floyd. Gilmour i Mason van finançar el cost inicial amb Mason utilitzant el seu Ferrari 250 GTO com a aval. Els primers assajos per la gira van ser caòtics, amb Mason i Wright totalment en baixa forma. Adonant-se que havia acceptat massa feina, Gilmour va demanar ajuda a Bob Ezrin. Com que Pink Floyd va anar tocant per tot Amèrica del Nord, la gira Radio K.A.O.S. de Waters, de tant en tant es trobava molt a prop, tot i que en llocs molt més petits que els escenaris on actuava la seva anterior banda. Waters va cursar una demanda per les indemintzacions per l'ús que la banda feia dels porcs voladors. El grup va respondre adjuntant sota els porcs voladors uns grans genitals masculins, per a distingir-los dels inflables de Waters. Les parts van arribar a un acord legal el 23 de desembre; Mason i Gilmour van aconseguir el dret d'utilitzar el nom de Pink Floyd a perpetuïtat, i Waters rebia drets exclusius d'altres coses, entre ells a The Wall.

La gira que va seguir al llançament del disc (en total, 155 concerts arreu del món durant 1988) va quedar immortalitzada amb l'enregistrament del doble àlbum en directe Delicate Sound of Thunder, que recull l'actuació del grup a Long Island. Poc després, Waters "replicà" amb l'enregistrament d'un doble disc i vídeo anomenat The Wall: Live in Berlin 1990, on reconstruí tot el muntatge escènic de The Wall en un concert celebrat a Berlín, amb motiu de la caiguda del mur.

The Division Bell

Richard Wright

Durant uns quants anys, Pink Floyd va estar treballant en els seus propis projects personals, com filmar i competir a la Carrera Panamericana, una cursa automobilística a Mèxic; i enregistrar una banda sonora per a una pel·lícula basada en l'esdeveniment, on Wright i Mason tornaren a intervenir com a compositors, per primera vegada en molts anys. El 1992 va aparèixer Shine On, una capsa amb reedicions dels discos del grup, des d'A Saucerful of Secrets fins a A Momentary Lapse of Reason, juntament amb un disc que contenia tots els senzills, anomenat The early singles. El gener de 1993, van començar a treballar en un nou àlbum, tornant als estudis de Britannia Row, on per a uns quants dies, Gilmour, Mason i Wright van treballar de forma col·laborativa, improvitzant material. Després d'aproximadament dues setmanes, la banda tenia prou idees per a començar a composar noves cançons. Ezrin va retornar per a coproduir l'àlbum i la producció es va moure cap a l'Astoria, on des de febrer fins a maig de 1993, van treballar en aproximadament vint-i-cinc idees.

Contractualment, Wright no era un membre de la banda; comentava: "Estava a prop d'un punt on no anava a participar en l'àlbum". Tanmateix, va guanyar-se cinc crèdits de coescriptura a l'àlbum, el seu primer en un àlbum de Floyd des del Wish You Were Here de 1975. Un altre compositor amb crèdits en l'àlbum va ser, l'aleshores parella de Gilmour, Polly Samson. Va ajudar-lo a escriure diverses cançons, incloent «High Hopes».Blake 2008, pp. 356–357 Ells van contactar a Michael Kamen per arranjar les parts orquestrals de l'àlbum; Dick Parry i Chris Thomas també van retornar. L'escriptor Douglas Adams va proporcionar el títol de l'àlbum i Thorgerson el disseny de la coberta. Thorgerson va inspirar-se per la coberta d'àlbum amb el monòlits de Moais de l'Illa de Pasqua; dues cares que s'oposen que formen una tercera cara sobre la qual comentava: "la cara fantasma dels absents del passat de Pink Floyd, Syd i Roger". Frisós d'evitar competir en contra d'altres edicions d'àlbums, com havia passat amb A Momentary Lapse, Pink Floyd va posar-se un termini, l'abril de 1994, moment en el qual tornarien a realitzar una gira. L'àlbum va aconseguir la primera posició a ambdós costats de l'Atlàntic, i va romandre 51 setmanes dins les llistes britàniques.

La banda va passar més de dues setmanes assajant en un hangar a la Norton Air Force Base a San Bernardino, Califòrnia, abans d'iniciar la gira el 29 de març de 1994, a Miami, amb un gairebé idèntic grup de treball per a la gira que en la gira Momentary Lapse of Reason Van tocar una gran varietat de grans temes de Pink Floyd, i més tard van canviar el seu setlist per incloure The Dark Side of the Moon en la seva totalitat. La gira va incloure un concert a Barcelona el 27 de juliol de 1994, finalment va acabar el 29 d'octubre de 1994, amb l'actuació final a l'Earls Court, en el que seria l'últim concert de l'última gira Pink Floyd. S'estima que van vendre al voltant de 5,3 milions d'entrades i que van recaptar uns 100 milions de dòlars.

Fins a l'actualitat

Waters (dreta) es va tornar a unir amb els seus companys de banda al Live 8.

El 17 de gener de 1996 Pink Floyd va entrar al Rock and Roll Hall of Fame, amb Billy Corgan, dels Smashing Pumpkins. El 2000 aparegué un enregistrament en directe de la mini-gira de presentació de The Wall durant 1980 i 1981, publicat amb el nom d'Is There Anybody Out There?. Un any després aparegué el doble disc recopilatori Echoes.

El dissabte 2 de juliol de 2005, Waters, Gilmour, Mason i Wright van actuar junts com a Pink Floyd per primera vegada en més de 24 anys, al concert de Live 8 al Hyde Park de Londres. L'organitzador, Bob Geldof, va convocar la reunió, havent trucar a Mason temps abans aquell any per explorar la possibilitat de la seva reunificació per a l'event. Geldorf va preguntar a Gilmor, qui va declinar l'ferta, i després va demanar a Mason que en intercedís en nom seu. Mason va declinar-ho, però va contactar amb Waters i que immediatament es va entusiasmar. Waters va trucar aleshores a Geldorf per a parlar de l'esdeveniment, marcat per a tenir lloc 1 mes després. Prop de dues setmanes després, Waters va trucar a Gilmour, en el que va ser la seva primera conversa en 2 anys, i el dia següent, aquest últim acceptava. Gilmour va contactar aleshores amb Wright que va acceptar immediatament. En la seva primera roda de premsa, van remarcar la insignificància dels problemes de la banda en el context de l'esdeveniment de Live 8.

Van planejar el seu setlist a l'hotel The Connaught de Londres, seguit per tres dies d'assajos als Black Island Studios. Les sessions eren problemàtiques, amb desacords menors sobre l'estil i el ritme de les cançons que estaven practicant; l'ordre definitiu de cançons es va decidir en vigílies de l'esdeveniment. Al començament de la seva actuació, Waters es va dirigir a l'audiència i va dir:

«	[It is] quite emotional, standing up here with these three guys after all these years, standing to be counted with the rest of you ... we're doing this for everyone who's not here, and particularly of course for Syd.	»
— Roger Waters

Al final del concert, Gilmour va agraïr a l'audiència i va començar a marxar fora de l'escenari. Waters el va cridar perque tornés, i la banda es va unir en una gran abraçada. Imatges d'aquella abraçada van ser les preferides entre els diaris del diumenge després del Live 8. Waters va comentar sobre els gairebé 20 anys d'animositat: "Jo no crec que cap de nosaltres sortís dels anys a partir de 1985 amb gaire crèdit ... Va ser un mal moment, negatiu, i em penedeixo de la meva part en aquesta negativitat."

Tot i Pink Floyd va rebutjar un contracte per valor de £136 milions per una última gira, Waters no descartava més actuacions, el que suggereix que hauria de ser per a un esdeveniment de caritat només. No obstant, Gilmour va dir a l'Associated Press que la reunió no es donaria, comentant:

«	The [Live 8] rehearsals convinced me [that] it wasn't something I wanted to be doing a lot of ... There have been all sorts of farewell moments in people's lives and careers which they have then rescinded, but I think I can fairly categorically say that there won't be a tour or an album again that I take part in. It isn't to do with animosity or anything like that. It's just ... I've been there, I've done it.	»
— David Gilmour

Barrett va morir el 7 de juliol de 2006, a casa seva a Cambridgeshire, a l'edat de 60. La seva família el va enterrar al Cambridge Crematorium el 18 de juliol de 2006; cap dels membres de Pink Floyd hi va assistir. Després de la mort de Barrett, Wright va comentar: "La banda està, naturalment, molt preocupada i trista en saber la mort de Syd Barrett. Syd era el llum que va guiar a la primera formació de la banda, i deixa un llegat que continua inspirant." Encara que Barrett s'havia esvanit a obscuritat durant els 35 anys previs, la premsa nacional el va lloar per les seves contribucions a la música. Wright va morir de càncer el 15 de setembre de 2008, a l'edat de 65. Després de la seva mort, els companys de la banda el van lloar per la seva influència en el so de Pink Floyd.

El 10 de juliol de 2010, Waters i Gilmour van actuar junts en un esdeveniment de caritat de la Hoping Foundation. L'event, que recollia diners perls nens palestins, va tenir lloc al Kiddington Hall a Oxfordshire, Anglaterra, on van tocar davant una audiència d'aproximadament 200 persones. A canvi de l'aparició de Waters en l'esdeveniment, Gilmour va accedir a tocar «Comfortably Numb» en un dels concerts de Waters de la gira The Wall Live. El 12 de maig de 2011, a l'O2 Arena de Londres, Gilmour va complir el seu acord amb Waters. Gilmour va canvar el primer i el segon corus i va tocar els dos solos de guitarra. Cap al final del concert, després de la caiguda del mur, Waters va dir a l'audiència: "Ara sabem que aquesta nit és la nit en que David m'ha concedit l'enorme honor de venir a tocar 'Comfortably Numb' amb mi. Així que, si us plau, doneu la benvinguda a David Gilmour!... Per una estranya i extraordinària feliç coincidència, hi ha un altre romanent de la nostra vella banda aquí aquesta nit. Si us plau, doneu la benvinguda a l'escenari al Sr. Nick Mason!" Gilmour i Mason, amb una mandolina i una pandereta, van unir-se a Waters i al resta de la seva banda per a tocar «Outside the Wall».

Formacions de Pink Floyd

Membres oficials de Pink Floyd

Com a "Tea Set" o "The Pink Floyd Sound" 1965	Syd Barrett – guitarra rítmica, veu principal Bob Klose – guitarra solista, veu Roger Waters – baix, veu Rick Wright – teclats, veu Nick Mason – bateria, percussió
1965 – desembre 1967	Syd Barrett – guitarra, veu principal Roger Waters – baix, veu Rick Wright – teclat, veu Nick Mason – bateria, percussió
desembre 1967 - abril 1968	David Gilmour – guitarra, veu principal Syd Barrett – guitarra, veu Roger Waters – baix, veu principal Rick Wright – teclats, veu principal Nick Mason – bateria, percussió, veu
1968 – 1981	David Gilmour – guitarra, baix, veu principal Roger Waters - baix, veu principal, guitarra adicional Rick Wright – teclats, veu Nick Mason – bateria, percussió
1981 – 1985	David Gilmour – guitarra, veu Roger Waters – baix, veu principal, guitarra addicional, teclats Nick Mason – bateria, percussió
1985 – 1990	David Gilmour – guitarra, veu, baix, teclats Nick Mason – bateria, percussió
1990 – 1996	David Gilmour – guitarra, veu principal, baix Rick Wright – teclats, veu Nick Mason – bateria, percussió
reunió el 2005 (Live 8)	David Gilmour - guitarra, veu principal Roger Waters - baix, veu principal Rick Wright - teclats, veu Nick Mason - bateria, percussió

Membres desapareguts de Pink Floyd

El dia 7 de juliol de 2006 Syd Barrett va morir a Cambridge, als 60 anys, d'un càncer de pàncrees.

El dia 15 de setembre de 2008 Richard Wright va morir, també de càncer, a l'edat de 65 anys. David Gilmour va lloar la seva contribució al so de Pink Floyd (com a teclista i com a cantant), que segons ell sovint s'havia subestimat.

Col·laboradors

Alguns dels principals col·laboradors de la banda Pink Floyd al llarg dels anys han estat:

• Músics de sessió:
  • Roy Harper (vocalista a «Have a Cigar»)
  • Rom Geesin (orquestrador i compositor d'Atom Heart Mother)
  • Michael Kamen (orquestador i teclista a The Wall i The Final Cut)
  • Tony Levin (baixista i chapman stick a A Momentary Lapse of Reason)
  • Guy Pratt (bajista y vocalista en el disco The Division Bell)
  • Bob Ezrin (productor, compositor i teclista a The Wall)
  • Jon Carin (compositor i multinstrumentista. Des de 1987 a 1994)
  • Dick Parry (saxòfon a The Dark Side of the Moon i Wish You Were Here)
  • Tim Renwick (guitarrista. Des de 1987 a 1994)
  • Gary Wallis (ajudant de percussió per a The Division Bell)
  • Clare Torry (vocalista a «The Great Gig in the Sky»)
• En viu:
  • Scott Page(saxòfon i guitarra per a la gira de A Momentary Lapse of Reason)
  • Snowy White (guitarrista per a les gires d'Animals i The Wall)
• Disseny dels discs:
  • Storm Thorgerson (il·lustrador de diverses portades dels seus àlbums)
  • Gerald Scarfe (il·lustrador de la portada de l'àlbum The Wall )

Estil musical

Gènere musical

Considerat com un dels primers grups britànics de música psicodèlica, Pink Floyd va començar la seva carrera a l'avantguarda de l'escena musical londinenca underground. Alguns categoritzen la seva obra d'aquella època com a rock espacial. Segons la revista Rolling Stone: "Al 1967, havien desenvolupat un so inconfusiblement psicodèlic, realitzant llargues composicions fetes a mida que tocaven el hard rock, el blues, la música country, el folk i la música electrònica". Editada el 1968, la cançó «Careful with That Axe, Eugene» va ajudar a galvanitzar la seva reputació com a grup d'art rock. Alguns crítics també descriuen el seu estil com a àcid rock. A finals dels 69, la premsa havia començat a etiquetar la seva música com a rock progressiu. O'Neill Surber comentada sobre la música de Pink Floyd:

«	Rarament trobarà Floyd servint ganxos enganxosos, tonades prou curtes per sonar en antena, o progressions de tres acords de blues previsibles; i mai et trobarà gastant molt de temps en les farinetes habituals del pop romàntic, en festes, o auto-bombo publicitari. El seu univers sònic és expansiu, intens, i desafiant... On la majoria de les altres bandes encaixen polidament les cançons a la música, la dues formant una espècie de totalitat autònoma i sense costures completada amb ganxos memorables, Pink Floyd tendeix a establir dins de la lletra un so més ampli, que sovint sembla tenir una vida pròpia... Pink Floyd empra llargs i independents instrumentals que mai són mers vehicles per mostrar virtuositat, sinó components planificats i integrals de l'actuació.	»
— O'Neill Surber

El 1968, Wright feia comentaris sobre la reputació sònica de Pink Floyd: "És dur de veure per què se'ns mostrava com el primer grup psicodèlic britànic. Mai no ens vèiem en aquell camí... ens adonàvem que només estàvem jugant, després de tot, per a passar-nos-ho bé... sense estar lligats a cap forma particular de música, nosaltres podríem fer qualsevol cosa que volguéssim... l'èmfasis... fermament [és] sobre espontaneïtat i improvisació." Waters donava una avaluació menys entusiasta del primer so de la banda: "No hi havia res 'gran' sobre això. Érem irrisoris. Érem inútils. No podíem jugar a tot així havíem de fer alguna cosa estúpida i 'experimental'... Syd era un geni, però no voldria tornar a jugar a k'"Interstellar Overdrive" durant hores i hores." Inconstret per formats pop convencionals, Pink Floyd eren innovadors del rock progressiu durant els anys 1970 i la música ambiental durant els anys 1980.

L'obra de guitarra de Gilmour

"While Waters was Floyd's lyricist and conceptualist, Gilmour was the band's voice and its main instrumental focus." —~ Alan di Perna, in Guitar World, May 2005

Un element integral del so de Pink Floyd, que els crítics han elogiat és el treball guitarrístic de David Gilmour. Rolling Stone el va situar en la 14ena posició a la seva llista «100 Greatest Guitarists of All Time» i l'escriptor Alan di Perna el va descriure com el guitarrista més important dels 70s, anomenant-lo com «l'enllaç perdut entre Hendrix i Van Halen». El 2006, Gilmour comentava sobre la seva tècnica de tocar: «[Els meus] dits fan un so distintiu... [ells] no són molt ràpids, però penso que recognoscible instantàniament ... La manera que toco melodies està connectada a coses com Hank Marvin i the Shadows». L'enforcament en els solos de guitarra del més és menys de Gilmour, i la seva capacitat d'utilitzar menys notes que la majoria per expressar-se sense sacrificar la força o la bellesa, li van valer una comparació favorable amb el trompetista de jazz Milers Davis.

El 2006, l'escriptor de Guitar World Jimmy Brown va descriure l'estil de la guitarra de Gilmour com a «caracteritzat per senzills però profunds riffs; solos valents i bé de ritme, i riqus textures d'acords ambientals.»

Segons Brown, els solos de Gilmour a «Money», «Time» i «Comfortably Numb» «tallavem a través de les mescles com un raig làser a través de la boira.» Brown va descriure el solo de «Time» com «una peça mestra del parafrejat i el desenvolupament motívic...Gilmour paces himself throughout and builds upon his initial idea by leaping into the upper register with gut-wrenching one-and-one-half-step 'over bends', soulful triplet arpeggios and a typically impeccable bar vibrato.» Brown va descriure el sentit del parafrejat de Gilmour com a intuitiu, triant-lo com potser el seu millor avantatge com a guitarrista solista. Gilmour va explicar com aconseguia el seu to de signatura: «I usually use a fuzz box, a delay and a bright EQ setting ... [to get] singing sustain ... you need to play loud—at or near the feedback threshold. It's just so much more fun to play ... when bent notes slice right through you like a razor blade.»

Experimentació sònica

Durant la seva carrera, Pink Floyd va anar experimentant contínuament amb el seu so. El seu segon single, «See Emily Play» es va estrenar al Queen Elizabeth Hall a Londres, 12 de maig de 1967; durant la presentació, el grup va utilitzar per primera vegada un dels primers dispositius quadrafònics anomenat Azimuth co-ordinator. El mecanisme permetia al controlador, normalment Wright, manipular el so amplificat de la banda, combinat amb cintes enregistradores, projectant els sons 270 graus al voltant un lloc, aconseguint un efecte de remolí sònic. El 1972, adquirien un PA construït personalitzadament que tenia uns quatre canals millors i un sistema 360 graus.Mason 2005, p. 169

Waters experimentava amb els sintetitzadors EMS Synthi A i VCS 3 en peces Pink Floyd com «On the Run», «Welcome to the Machine», i «In the Flesh?». Utilitzava un efecte d'eco de Binson Echorec 2 en la seva pista de baix elèctric.«One of These Days»

Floyd rosa utilitzava efectes de so innovadors i tecnologia d'enregistrament d'àudio moderna durant l'enregistrament de The Final Cut. Les contribucions de Mason a l'àlbum estaven gairebé totalment limitades a treballar amb el sistema Holophonic experimental, una tècnica de processament d'àudio utilitzada per simular un efecte tridimensional. El sistema utilitzava una cinta estèreo convencional per a produir un efecte que semblava que mogués el so al voltant del cap de l'oient quan estaven portant auriculars. El procés permetia un enginyer simular movent el so a darrere, a dalt o al costat de les orelles de l'oient.

Bandes sonores

Pink Floyd també va composar diverses bandes sonores, començant l'any 1968, amb The Committee. El 1969, van enregistrar els temes per a la pel·lícula de Barbet Schroeder More. La banda sonora va resultar molt beneficiosa; no només perquè estava ben pagada, sinó que juntament amb A Saucerful of Secrets, el material que van crear a passar a formar part dels seus espectacles en directe una mica de temps després. Mentre componien la banda sonora per a la pel·lícula de Michelangelo Antonioni, Zabriskie Point, la banda es va allotjar en un luxós hotel a Roma durant gairebé un mes. Waters afirmava que, sense els canvis constants d'Antonioni a la música, haurien completat el treball en menys que una setmana. Finalment van utilitzar només tres dels enregistraments. Una de les peces que va descartar Antonioni, anomenada «The Violent Sequence», més tard ens va convertir en «Us and Them», peça que es va incloure el 1973 a The Dark Side of the Moon. El 1971, la banda va treballar altra vegada amb Schroeder per a la pel·lícula La Vallée, per a la qual van editar un àlbum de la banda sonora anomenat Obscured by Clouds. Van compondre el material en aproximadament una setmana al Castell d'Hérouville, prop de París, i a la seva emissió, es va convertir en el primer àlbum de Pink Floyd d'aconseguir entrar altop 50 del US Billboard chart.

Actuacions en directe

Concert en directe del The Dark Side of the Moon al Earls Court, poc després de l'edició el 1973: (e-d) Gilmour, Mason, Wright, Waters

Considerats com a pioners de les actuacions de música en viu i coneguts pels seus espectacles de luxe, Pink Floyd també va establir un alt nivell de qualitat de so, fent ús d'efectes de so i sistemes innovadors d'altaveus quadrafònics. Des dels seus primers dies, van emprar efectes visuals per acompanyar la seva música de rock psicodèlic mentre actuaven en escenaris com el UFO Club a Londres. Les seves presentacions i efectes de llum van ser un dels primers en el rock britànic, i els va ajudar a ser populars en el Londres underground.

Per a celebrar la sortida de la revista de la London Free School, l'International Times, van actuar davant 2.000 persones a l'entrada del Roundhouse, al que van assistir celebritats com Paul McCartney i Marianne Faithfull. A meitats de 1966, el mànager de gires Peter Wynne-Willson es va unir al seu equip de gires, i va actualitzar el sistema d'il·luminació de la banda amb algunes idees innovadores que incloïen l'ús de polaritzadors i miralls. Després del seu contracte amb EMI, Pink Floyd va comprar una furgoneta Ford Transit, llavors considerada un transport de banda extravagant. El 29 d'abril de 1967, van encapçalar un esdeveniment de tota la nit anomenat The 14 Hour Technicolour Dream al Alexandra Palace de Londres. Pink Floyd va arribar a la festa al voltant de les tres del matí després d'un llarg viatge en furgoneta i ferri des dels Països Baixos, pujant a l'escenari just quan el sol començava a sortir.Plantilla:Refn El juliol de 1969, precipitats per la seva música i lletres relacionades amb l'espai, van participar en la cobertura televisiva en directe de la BBC de l'allunatge de l'Apollo 11, interpretant una peça instrumental que van anomenar "Moonhead.

El novembre de 1974, van emprar per primera vegada la gran pantalla circular que es convertiria en un element bàsic dels seus espectacles en viu. El 1977, van fer ús d'un gran porc flotant inflable anomenat "Algie". Ple d'heli i propà, Algi, mentre surava per sobre de l'audiència, esclatava amb un fort soroll durant el In the Flesh Tour. El comportament de l'audiència durant la gira, així com la gran grandària dels llocs, van tenir una forta influència en el seu àlbum conceptual The Wall. El posterior The Wall Tour incorporava un alt mur de 12 metres, elaborat a partir de maons de cartró, que es construïa entre la banda i el públic. Es projectaven animacions sobre la paret, mentre que les llacunes permetien a l'audiència veure diverses escenes de la història. Es va encarregar la creació de diversos inflables gegants per representar els personatges de la història. Una característica notable de la gira va ser l'actuació de «Comfortably Numb». Mentre Waters cantava el seu primer vers, en la foscor, Gilmour esperava el seu senyal a la part superior de la paret. Quan arribava, les brillants llums blaves i blanques de sobre el revelaven. Gilmour estava en sobre una caixa de transport amb rodes, una instal·lació insegura aguantada per darrera per un tècnic. Una gran plataforma hidràulica suportava tant Gilmour com el tècnic.

Durant The Division Bell Tour, un anònim utilitzant el nom de Publius va publicar un missatge en un grup de notícies d'Internet convidant als fans a resoldre un enigma suposadament ocult en el nou àlbum. Les llums blanques al davant de l'escenari en el concert de Pink Floyd a East Rutherford mostraven les paraules Publi Enigma. Durant un concert televisat a l'Earls Court el 20 d'octubre de 1994, algú va projectar la paraula "enigma" en grans lletres en el teló de fons de l'escenari. Més tard, Mason va reconèixer que la seva companyia discogràfica havia instigat el misteri Enigma Publi, en lloc de la banda. Actualment, el trencaclosques segueix sense resoldre.

Reconeixement i influència

Sentit horar (des de dalt a la dreta): Waters, Gilmour, Wright i Mason

Pink Floyd és una de les bandes amb més èxit comercial i amb més influència de tots els temps. Han venut més de 250 milions de discos a tot el món, incloent 74,5 milions de vendes certificades als Estats Units, i 37,2 milions d'àlbums venuts als EEUU des de 1991. La Sunday Times Rich List, Music Millionaires 2012 (UK), va elevar a Roger Waters al lloc 22 amb una fortuna estimada de 120 milions de lliures, Gilmour al lloc 32 amb 85 milions i Mason al lloc 46 amb 50 milions.

Discografia

Àlbums d'estudi

• The Piper at the Gates of Dawn (1967)
• A Saucerful of Secrets (1968)
• More (1969) (banda sonora de la pel·lícula More de Barbet Schroeder)
• Ummagumma (1969)
• Atom Heart Mother (1970)
• Meddle (1971)
• Obscured by Clouds (1972) (banda sonora de la pel·lícula La Vallée de Barbet Schroeder)
• The Dark Side of the Moon (1973)
• Wish You Were Here (1975)
• Animals (1977)
• The Wall (1979)
• The Final Cut (1983)
• A Momentary Lapse of Reason (1987)
• The Division Bell (1994)

Àlbums en directe

• Delicate Sound of Thunder (1988)
• P*U*L*S*E (1995)
• Is There Anybody Out There? (2000)

Recopilacions

• Relics (1971)
• A Nice Pair (1973)
• Masters of Rock (1974)
• A collection of great dance songs (1981)
• Works (1983)
• Shine On (1992)
• Echoes: The Best Of Pink Floyd (2001)

Bibliografia

• Blake, Mark. Comfortably Numb—The Inside Story of Pink Floyd. Da Capo Press, 2008. ISBN 978-0-306-81752-6. 
• Bronson, Fred. Weiler, Fred. The Billboard Book of Number One Hits. 3rd revised. Billboard Books, 1992. ISBN 978-0-8230-8298-8. 
• Brown, Jimmy. «Sorcerer Full of Secrets». Guitar World, 27, 5, May 2006.
• di Perna, Alan. «Shine On». Guitar World, 27, 5, May 2006.
• di Perna, Alan. «Mysterious Ways». A: Kitts, Jeff. Guitar World Presents: Pink Floyd. Hal Leonard, 2002. ISBN 978-0-7546-6708-7. 
• Croskery, Patrick. «Pigs Training Dogs to Exploit Sheep: Animals as a Beast Fable Dystopia». A: Reisch, George A. Pink Floyd and Philosophy: Careful with that Axiom, Eugene!. Open Court, 2007. ISBN 978-0-8126-9636-3. 
• Detmer, David. «Dragged Down by the Stone: Pink Floyd, Alienation, and the Pressures of Life». A: Reisch, George A. Pink Floyd and Philosophy: Careful with that Axiom, Eugene!. Open Court, 2007. ISBN 978-0-8126-9636-3. 
• Fitch, Vernon. The Pink Floyd Encyclopedia. Third. Collector's Guide Publishing, 2005. ISBN 978-1-894959-24-7. 
• Fitch, Vernon. Pink Floyd: The Press Reports 1966–1983. Collector's Guide Publishing Inc, 2001. ISBN 978-1-896522-72-2. 
• Fitch, Vernon; Mahon, Richard. Comfortably Numb-A History of "The Wall" – Pink Floyd 1978–1981. 1st. PFA Publishing, Inc., 2006. ISBN 978-0-9777366-0-7. 
• George-Warren, Holly. The Rolling Stone Encyclopedia of Rock & Roll. 2005 revised and updated. Fireside, 2001. ISBN 978-0-7432-9201-6. 
• Harris, John. The Dark Side of the Moon. First Hardcover. Da Capo, 2005. ISBN 978-0-306-81342-9. 
• Hibbert, Tom. «Who the hell does Roger Waters think he is?». A: MacDonald, Bruno. Pink Floyd: Through the eyes of the band, its fans and foes. Da Capo, 1996. ISBN 978-0-306-80780-0. 
• Kitts, Jeff. Guitar World Presents: Pink Floyd. Hal Leonard, 2002. ISBN 978-0-7546-6708-7. 
• Mabbett, Andy. The complete guide to the music of Pink Floyd. 1st UK paperback. Omnibus Press, 1995. ISBN 978-0-7119-4301-8. 
• Manning, Toby. The Rough Guide to Pink Floyd. First. Rough Guides, 2006. ISBN 978-1-84353-575-1. 
• Mason, Nick. Dodd, hilip. Inside Out – A Personal History of Pink Floyd. Paperback. Phoenix, 2005. ISBN 978-0-7538-1906-7. 
• Povey, Glenn. Echoes: The Complete History of Pink Floyd. Mind Head Publishing, 2008. ISBN 978-0-9554624-1-2. 
• Reisch, George A. «The Worms and the Wall: Michael Foucault on Syd Barrett». A: Reisch, George A. Pink Floyd and Philosophy: Careful with that Axiom, Eugene!. Open Court, 2007. ISBN 978-0-8126-9636-3. 
• Roberts, David. British Hit Singles & Albums. 18. Guinness World Records Limited, 2005. ISBN 978-1-904994-00-8. 
• Rosen, Craig. Lukas, Paul. The Billboard Book of Number One Albums. Billboard, 1996. ISBN 978-0-8230-7586-7. 
• Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets. First. Sidgwick & Jackson, 1991. ISBN 978-0-283-06127-1. 
• Scarfe, Gerald. The Making of Pink Floyd: The Wall. 1st US paperback. Da Capo Press, 2010. ISBN 978-0-306-81997-1. 
• Simmons, Sylvie. «Pink Floyd: The Making of The Wall». Mojo Magazine. Emap Metro, 73, December 1999.
• O'Neill Surber, Jere. «Wish You Were Here (But You Aren't): Pink Floyd and Non-Being». A: Reisch, George A. Pink Floyd and Philosophy: Careful with that Axiom, Eugene!. Open Court, 2007. ISBN 978-0-8126-9636-3. 
• Watkinson, Mike; Anderson, Pete. Crazy Diamond: Syd Barrett & the Dawn of Pink Floyd. First. Omnibus Press, 2001. ISBN 978-0-7119-2397-3. 
• Watts, Michael [1971]. «Pink's muddled Meddle». A: MacDonald, Bruno. Pink Floyd: through the eyes of ... the band, its fans, friends, and foes. Da Capo Press, 1996. ISBN 978-0-306-80780-0. 
• Weinstein, Deena. «Roger Waters: Artist of the Absurd». A: Reisch, George A. Pink Floyd and Philosophy: Careful with that Axiom, Eugene!. Open Court, 2007. ISBN 978-0-8126-9636-3. 

Bibliografia complementària

• Popular 1 - Rock'n'Roll Magazine, nº143 (Especial Pink Floyd), B+J Ediciones, 1994.
• Nicholas Schaffner: La Odisea de Pink Floyd, Ediciones Robinbook, S.L., Barcelona, 2005.
• Fernando Forcada: Pink Floyd Más allá del muro, Editorial Milenio, Lleida, 2006.

Vegeu també

• Live 8

Enllaços externs i fonts

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pink Floyd

• «pinkfloyd.co.uk».
• «pinkfloyd.com».
• «pinkfloydonline.com».
• «pink-floyd.com».