Pink Floyd
De Viquipèdia
Pink Floyd és un grup de música britànic, considerat com un dels més influents de la història del rock.
El grup es donà a conèixer a finals del 1966, en clubs underground de Londres. Els seus membres fundadors foren Syd Barrett (guitarra i veu), Roger Waters (baix i veu), Richard Wright (orgue, teclats i veu) i Nick Mason (bateria). Enregistraren el seu primer single pel gener de 1967, i el mateix any es publicà el primer disc de llarga durada, The piper at the gates of dawn.
El 1968 Barrett fou substituït per David Gilmour. A partir d'aquell moment el grup, liderat per Waters i Gilmour, va anar deixant de banda el psicodelisme underground dels primers temps i va començar a crear un estil sonor molt propi, basat en el virtuosisme instrumental, l'experimentació amb l'electrònica, l'inclusió d'efectes sonors d'estudi i la utilització de cors i recursos simfònics. Així, les seves obres, resultat d'un perfeccionisme obsessiu inèdit fins llavors en els grups de rock, esdevenen llargues, denses i de gran riquesa musical i emotiva. Els discs més representatius d'aquesta època, que tingueren un gran èxit comercial i que fonamentaren el seu prestigi artístic, són The dark side of the moon (1973), Wish you were here (1975) i Animals (1977). Malgrat el seu èxit comercial, el grup va gaudir de llibertat artística i fins i tot es va permetre excentricitats com ara rodar una pel·lícula a les ruïnes de Pompeia (Live at Pompeii), fer música per a espectacles teatrals i de ballet o estar-se dos anys per gravar un disc.
Més endavant, Waters intentà assolir el lideratge tot sol i els treballs del grup, sense perdre la seva particular personalitat sonora, derivaren cap a temes més obscurs i propers a la cantautoria, éssent The Wall (1979) el disc representatiu d'aquella època i alhora el major èxit comercial del grup. El següent disc, The final cut (1983) és un treball en solitari de Waters, on la resta del grup, sense Wright -que va ser acomiadat-, fan de músics d'acompanyament.
Després de greus dissensions, el 1983 Waters va abandonar la formació per iniciar una carrera en solitari, a més va iniciar un litigi, que finalment va perdre el 1987, amb els seus ex-companys per que aquests no podèssin utilitzar el nom del grup. Així, el 1987 el grup, format per Gilmour, Wright i Mason, va tornar a l'activitat. Entre llavors i els anys 90 enregistraren només dos discs d'estudi amb material nou, A Momentary Lapse of Reason (1987) i The Division Bell (1994), i realitzaren nombroses gires.
Després de més de 20 anys de dissensions, el juliol del 2005 Waters, Gilmour, Mason i Wright van tornar a tocar junts com Pink Floyd en el concert benèfic Live8, organitzat per Bob Geldof. Malgrat això, els rumors sobre una possible reunificació del grup van ser desmentits de seguida.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] 1. L'era de Syd Barrett (1965-1968)
[edita] Formació, primers anys
Roger Waters, originari de Cambridge, se'n va anar a Londres el 1965, inicialment per matricular-se a la carrera d'arquitectura de la Regent Street Polytechnic; però aviat deixà les classes de banda i formà el seu primer grup, Sigma 6, amb dos companys de classe, Richard Wright i Nick Mason, tots dos londinencs.
Degut al poc èxit de Sigma 6, els tres membres van ampliar la formació i formaren una banda força més compacta, que anomenaren The Abdabs, amb la incorporació del baixista Clive Metcalf i els cantants Keith Noble i Juliette Gale; cal dir que, en aquesta època, tant Waters com Wright tocaven la guitarra. Tot i que les coses els anaren una mica millor, la impossibilitat d'aconseguir un contracte discogràfic acabà provocant la separació dels Abdabs; després d'això, Waters contactà amb dos amics seus guitarristes, Bob Close i Syd Barrett i els va convèncer per entrar al grup. La carismàtica personalitat de Barrett i el seu talent com a compositor van convertir-lo ben aviat en el líder del conjunt; després de quedar com a únic guitarrista per la sortida de Close, va proposar rebatejar el grup amb el nom de Pink Floyd en honor a dos artistes de blues, Pink Anderson i Floyd Council.
D'aquesta manera, la primera formació de Pink Floyd consistí en Barrett a la guitarra, Mason a la bateria, Waters al baix i Wright a l'orgue i els teclats. S'estrenaren en directe a finals de 1965 al Countdown Club londinenc.
[edita] The Piper at the Gates of Dawn
De mica en mica, la reputació de Pink Floyd com a grup de rock psicodèlic anà creixent: durant el 1966 tocaren en diverses ocasions a clubs d'aquesta escena com el Marquee o l'UFO Club, i a més actuaren en un festival benèfic al Royal Albert Hall, abans d'iniciar una gira anglesa a principis del 1967, durant la qual van aconseguir el seu primer contracte discogràfic, amb EMI Records. Els primers fruits d'aquest contracte van ser els senzills "Arnold Layne/Candy and a Currant Bun" i "See Emily play/Scarecrow"; tots dos tingueren un gran èxit, si bé aquest èxit fou parcialment erosionat pels seriosos problemes que estava començant a provocar a Barrett la seva addicció a l'LSD, que es traduïen en un comportament cada vegada més erràtic i imprevisible.
L'estiu de 1967 va veure l'aparició del primer disc de Pink Floyd, The Piper at the Gates of Dawn, ben rebut tant per la crítica com pel públic; però malgrat aquest èxit, la gira posterior (per Dinamarca, Irlanda, San Francisco i Anglaterra) va ser desastrosa, degut al visible deteriorament de la salut física i mental de Barrett, que no apareixia als concerts o, quan s'hi presentava, era incapaç de cantar o tocar res en condicions.
En aquells moments els membres restants de Pink Floyd van començar a buscar al seu voltant un substitut de garanties per a Syd Barrett, a qui consideraven incapaç de seguir amb la dinàmica del grup.
[edita] A Saucerful of Secrets
Amb els Floyd desorientats després de la gira de presentació del seu primer disc, i després del fracàs del seu següent senzill ("Apples and Oranges/Paint Box", compostes per Barrett en el primer cas i per Wright en el segon), Waters va contactar amb un conegut seu, el guitarrista David Gilmour, que havia estat membre d'un grup de versions anomenat "Joker's Wild" i, posteriorment, de la banda "Bullitt". Així, durant un breu període de temps, Pink Floyd va ser un quintet, amb dos guitarristes (Barrett i Gilmour), si bé la feina de Barrett seria (inicialment) quedar-se com una figura a l'ombra, component cançons com sempre però sense participar directament en compromisos promocionals com gires i concerts.
Però aquesta formació no va durar gaire, degut als problemes que arrossegava Barrett, que dificultaren cada vegada més la cooperació amb els altres membres de Pink Floyd. Segons explica una coneguda anècdota, Barrett es presentà en una ocasió als estudis Abbey Road de Londres amb una nova cançó anomenada "Have you got it yet"; però quan va tocar-la als seus companys perquè l'aprenguessin i l'acompanyessin, Barrett començà a canviar els acords contínuament, de manera que els altres membres amb prou feines podien seguir-lo.
Finalment, després de diversos conflictes durant les sessions, els membres restants del grup van decidir d'expulsar-lo. Poc després aparegué un nou senzill, "It would be so nice"/"Julia dream" (de Wright i Waters) i el segon disc dels Floyd, A Saucerful of Secrets, l'últim en què Barrett hi va contribuir personalment (com a compositor d'un tema i tocant la guitarra a dues peces) i el primer amb la formació "clàssica" de Pink Floyd: Gilmour, Waters, Wright i Mason.
[edita] 2. L'era de Roger Waters (1969-1985)
[edita] Època de transició: More i Ummagumma
Durant 1969, el grup començà a posar les bases per a la seva primera gran metamorfosi sonora, que els permeté de passar de ser estrelles del rock psicodèlic més sorollós a esdevenir els reis del rock simfònic i conceptual. La següent obra de Pink Floyd després de l'expulsió de Barrett va ser el disc More, la banda sonora de la pel·lícula More, dirigida pel director francès Barbet Schroeder i rodada en bona part a Eivissa. En paral·lel, Roger Waters compongué la banda sonora de la pel·lícula The Body (del director Roy Battersby), amb la col·laboració dels membres restants de Pink Floyd en el tema "Give Birth to a Smile".
Poc després va aparèixer el seu primer gran àlbum, el doble LP Ummagumma (que inclou diversos temes interpretats en concert) i cançons compostes individualment per cada membre, on Pink Floyd comencen a donar mostres evidents de la seva futura evolució musical. Si bé "More" encara conserva part del regust psicodèlic dels dos primers discos, "Ummagumma" ja presenta en el seu segon disc temes molt més llargs i experimentals, com a preludi de la seva incursió en el rock simfònic.
[edita] Atom Heart Mother i Meddle
Després d'intervenir a la banda sonora de la pel·lícula Zabriskie Point (dirigida per Michelangelo Antonioni), Pink Floyd van editar l'àlbum Atom Heart Mother (1970), el seu primer disc amb un tema qualificable com a simfònic (el tema titular, que ocupava tota la cara A i durava gairebé 24 minuts); "Atom Heart Mother" augmentà l'ús d'efectes electrònics i manipulacions sonores, ja insinuat al disc anterior, i també significà la primera vegada que el grup enregistrava amb acompanyament orquestral. Per promocionar aquest disc (que arribà al número 1 britànic), el grup va iniciar la seva gira mundial més ambiciosa fins aleshores, durant la qual els van robar quasi tot l'equip, mentre eren a Nova Orleans.
Meddle, editat l'any següent, inclou el tema "Echoes", que esdevindria una de les peces més significatives i lloades del rock simfònic en general, que en aquella època es trobava en ple apogeu. Amb una durada novament superior als 23 minuts, "Echoes" és la peça central del disc i inclou una llarga llista d'efectes sonors, produïts amb les guitarres o amb mitjans electrònics. També s'hi inclou "One of these days", un altre dels seus grans èxits. La gira mundial que va seguir al llançament del disc els portà a llocs com el Japó o Austràlia entre els anys 1971 i 1972.
Encara el 1972, Pink Floyd van enregistrar una pel·lícula al volcà Vesubi, completada amb filmacions d'estudi a Londres i estrenada aquell mes de setembre, juntament amb una nova banda sonora, del film La Vallée (novament de Barbet Schroeder), que va aparèixer classificada com a nou disc oficial del grup, amb el nom Obscured by Clouds.
[edita] Els grans èxits: Dark Side of the Moon, Wish You Were Here, Animals
L'any 1973 va aparèixer el primer gran disc del grup, The Dark Side of the Moon, que constitueix el primer d'una sèrie de discos conceptuals que Pink Floyd publicaria al llarg de la dècada dels 70, aquesta vegada dedicat a diverses experiències i sentiments humans, com la cobdícia ("Money"), la bogeria ("Brain damage"), o el pas del temps ("Time"). Enregistrat entre 1972 i 1973 als estudis Abbey Road de Londres (amb Alan Parsons com a enginyer de so), l'àlbum inclou més efectes sonors i més sintetitzadors que mai, en particular el VCS-3. El disc arribà al número 1 als Estats Units i va estar-se durant 740 setmanes (entre 1973 i 1988) a la llista nord-americana (Billboard) dels discos més venuts, un rècord encara no superat. A Gran Bretanya l'àlbum arribà fins al número 2 i aguantà 301 setmanes a les llistes d'èxits. Encara avui és el seu disc més venut i un dels més venuts de la història, amb xifres que superen els 40 milions d'unitats a tot el món. "The Dark Side of the Moon" també donà un senzill d'èxit, "Money", que entrà al Top 20 americà.
La seva gira posterior fou molt reeixida i, de fet, la fama de l'àlbum aconseguí fins i tot augmentar les vendes dels discos anteriors. Mentrestant, Pink Floyd canviaren de discogràfica als Estats Units (de Capitol, pertanyent a EMI, a CBS); Capitol Records edità poc després un àlbum doble, A Nice Pair, que reuneix els dos primers discos dels Floyd.
Però després de la gira, el grup travessà un període de crisi i inseguretat, degut principalment a les grans xifres de vendes de "The Dark Side of the Moon"; en un intent de tornar als experiments d'anys anteriors, Pink Floyd van intentar enregistrar un disc sense instruments musicals convencionals, utilitzant únicament sons d'objectes "quotidians" (com gomes elàstiques i ampolles) i efectes electrònics (l'àlbum s'havia de titular "Household Objects"). Però el projecte va quedar a mitges, amb només tres temes completats, i finalment fou descartat.
Després d'un petit descans durant el qual Nick Mason i David Gilmour van dedicar-se a produir d'altres artistes (com Gong, Robert Wyatt, Principal Edward's Magic Attic en el cas de Mason, i Unicorn en el cas de Gilmour), Pink Floyd tornaren als estudis el febrer de 1975, on reberen l'inesperada visita de Syd Barrett, visiblement desmillorat i demacrat (havia engreixat considerablement i, a més, s'havia afaitat el cap i les celles), mentre estaven mesclant el tema "Shine on you crazy diamond", que casualment parlava sobre ell. L'àlbum resultant, Wish You Were Here, conté moltes referències a Barrett i a la seva època com a líder de Pink Floyd, a més de crítiques contra el funcionament de la indústria discogràfica (a "Welcome to the Machine" o "Have a Cigar", aquesta última amb la veu del cantant Roy Harper). Tot i que les seves vendes no superaren el números del disc anterior, "Wish You Were Here" rebé molt bones crítiques i ocupà el número 1 a ambdós costats de l'Atlàntic.
Durant aquest període es produiren les primeres friccions entre Waters i Gilmour sobre el control del grup. Si bé Waters havia estat el lletrista en exclusiva dels dos últims discos i l'autor d'algunes de les peces més significatives de "The Dark Side of the Moon", la contribució vocal i guitarrística de Gilmour a "Wish You Were Here" va rebre elogis de consideració.
El següent disc de Pink Floyd, Animals (1977), ple de metàfores sobre la condició humana i inspirat en part en el llibre de George Orwell La revolta dels animals, mostrà que, finalment, Waters havia aconseguit fer-se amb el control creatiu del grup —només va col·laborar amb Gilmour per escriure "Dogs"— i fins i tot vocal; des d'aleshores i fins a la seva sortida, ell en seria el cantant principal. La seva portada (ideada per l'estudi Hipgnosis, com venia passant des de l'edició d'A Saucerful of Secrets el 1968) mostra un muntatge d'un porc inflable sobre un paisatge industrial; aquest porc ha esdevingut un referent de Pink Floyd, i sempre apareix als seus concerts.
Un any després de l'edició d'"Animals", tant Wright com Gilmour van publicar els seus primers discos en solitari, mentre Mason continuava amb feines de productor. Waters, d'altra banda, treballà en dos projectes: el que acabaria sent el seu primer disc en solitari (The Pros and Cons of Hitch-Hiking, aparegut el 1984) i el següent disc de Pink Floyd.
[edita] The Wall i The Final Cut
El 1978, els Pink Floyd s'adonaren que el seu comptable, Andrew Oscar Warburg, havia invertit (i perdut) bona part dels diners del grup en operacions financeres molt arriscades; aquesta situació els obligà a enregistrar el proper material a l'estranger, per tal d'eludir les pressions de la Hisenda britànica. També amb aquesta finalitat, els quatre membres del grup establiren les seves residències oficials fora de la Gran Bretanya.
La següent obra de Pink Floyd seria el doble LP The Wall, aparegut el novembre de 1979 i precedit pel senzill "Another Brick in the Wall, Part 2", que arribà en poc temps al número 1 britànic; el disc complet també arribà als llocs més alts de vendes tant a la Gran Bretanya com als Estats Units. Concebut com una òpera rock, "The Wall" és, líricament, un altre disc conceptual, aquesta vegada sobre l'aïllament d'una persona a la societat, representat pel mur del títol; també, com havia vingut passant des de "The Dark Side of the Moon", "The Wall" és quasi al 100% una obra exclusiva de Waters, i les lletres del disc inclouen moltes referències auto-biogràfiques. Però abans de l'aparició de "The Wall" es produí la primera baixa del grup: Richard Wright, que no completà les sessions d'enregistrament per enfrontaments amb Waters i fou expulsat pels membres restants, que consideraven que les seves capacitats musicals estaven anul·lades pel seu consum de cocaïna.
Per promocionar el disc, Pink Floyd no van realitzar una gira mundial com les dels discos anteriors, sinó que anunciaren que, degut al seu elevat cost, només se'n farien 30 representacions, 17 de les quals a Los Angeles (6), Nova York (5) i Londres (6) durant 1980, i les 13 restants a Dortmund (8) i, novament, a Londres (5) durant 1981. Wright va participar-hi, si bé no com a membre de Pink Floyd, sinó com a músic contractat; irònicament, ell fou l'únic membre del grup que tragué beneficis de la gira. Tanmateix, la pel·lícula de 1982 "The Wall", d'Alan Parker (i protagonitzada per Bob Geldof), basada en les representacions i el contingut de l'àlbum, produí beneficis suficients com per compensar les pèrdues que els havia ocasionat la gira. Com "The Dark Side of the Moon", "The Wall" va marcar una nova fita en la història de Pink Floyd (les seves vendes, només als Estats Units, s'acosten als 12 milions d'exemplars).
Per crear la seqüela de "The Wall", Waters s'inspirà novament en les seves vivències personals i, en aquesta ocasió, en la Guerra de les Malvines entre Argentina i la Gran Bretanya, que havia tingut lloc el 1982. Juntament amb noves peces, l'àlbum resultant (The Final Cut, aparegut el 1983) recuperava cançons que havien estat compostes per a "The Wall" i rebutjades en el seu moment. "The Final Cut" (novament cantat i escrit quasi en la seva totalitat per Waters) compta amb la participació d'alguns músics de sessió compartint la tasca de Gilmour i Mason. A més, contràriament als desitjos del guitarrista i el bateria de la banda, Waters cancel·là la gira de presentació del disc.
Després de l'edició de "The Final Cut", la distanciació entre les dues principals forces creatives de Pink Floyd (Roger Waters i Dave Gilmour) era ja abismal; Gilmour i Wright (en el seu cas, amb la col·laboració del guitarrista Dave Harris, formant el grup Zee) editaren material en solitari (About Face i Identity, respectivament), mentre Waters, per la seva part, seguí el seu exemple i publicà al seu primer àlbum sense Pink Floyd, The Pros and Cons of Hitch-Hiking, que també aparegué el 1984 seguit per una gira mundial. Fins i tot Mason enregistrà un disc (Profiles, de 1985) amb el guitarrista Rick Fenn; Gilmour cantà en el senzill "Lie for a Lie", fet indicador de l'aliança que es produiria posteriorment entre els dos músics.
A finals de 1985, Roger Waters es comunicà amb les companyies discogràfiques EMI i CBS per anunciar la seva sortida oficial de Pink Floyd.
[edita] 3. L'era de David Gilmour (1986-Actualitat)
[edita] A Momentary Lapse Of Reason
Després dels projectes personals en què Gilmour, Mason i Wright havien estat treballant entre 1984 i 1985, Gilmour i Mason es reuniren el 1986 per preparar un nou disc de Pink Floyd. Tan bon punt Waters s'assabentà de la notícia, inicià una sèrie de batalles legals contra el duet Mason-Gilmour: primer, pels drets d'ús del nom Pink Floyd; després, pels d'interpretació en directe de les seves composicions; finalment, per l'ús del porc del disc "Animals". Tots els plets acabaren amb victòries de la parella Mason-Gilmour. Molt significativament, EMI emeté un comunicat a finals de 1986 on s'indicava que "Pink Floyd continua viu, amb bona salut i enregistrant a Anglaterra".
Finalment, el 1987 Mason i Gilmour pogueren publicar el nou disc de Pink Floyd, A Momentary Lapse of Reason, que va rebre opinions dividides. L'àlbum estigué caracteritzat per l'ús de músics externs (cosa inusual en el grup, que només n'havia fet servir en comptades ocasions), i que fou bastant criticat. Richard Wright va tornar a col·laborar amb la banda, inicialment només com a músic d'estudi tocant l'orgue Hammond i el piano Fender Rhodes; tanmateix, després de la gira mundial que va venir posteriorment, fou novament acceptat com a membre de ple dret de Pink Floyd.
La gira que va seguir al llançament del disc (en total, 155 concerts arreu del món durant 1988) va quedar immortalitzada amb l'enregistrament del doble àlbum en directe Delicate Sound of Thunder, que recull l'actuació del grup a Long Island. Poc després, Waters "replicà" amb l'enregistrament d'un doble disc i vídeo anomenat "The Wall: Live in Berlin 1990", on reconstruí tot el muntatge escènic de "The Wall" en un concert celebrat a Berlín, amb motiu de la caiguda del mur.
[edita] The Division Bell
Després de l'edició de "Delicate Sound of Thunder", Pink Floyd (concretament Gilmour, Mason i el seu manager Steve O'Rourke) participaren a La Carrera Panamericana, una cursa automobilística situada a Mèxic; també compongueren i editaren la banda sonora de la pel·lícula que se'n va fer, i on Wright i Mason tornaren a intervenir com a compositors, per primera vegada en molts anys. El 1992 va aparèixer "Shine On", una capsa amb reedicions dels discos del grup, des d'"A Saucerful of Secrets" fins a "A Momentary Lapse of Reason", juntament amb un disc que contenia tots els senzills, anomenat "The early singles".
El 1994, a més, aparegué un nou disc de Pink Floyd, The Division Bell, que coronà les llistes tant a la Gran Bretanya com als Estats Units; en aquest disc (com l'anterior, presidit per la veu i la instrumentació de Gilmour) hi hagué col·laboracions de músics importants en la història del grup, com Bob Ezrin (arrangista) o Dick Parry (saxofonista), i la participació compositiva de Wright fou bastant elevada (fins i tot cantà al tema "Wearing the inside out"). "The Division Bell", que va rebre crítiques més favorables que l'anterior disc, fou seguit per una nova gira mundial, que inclogué un concert a Barcelona el 27 de juliol de 1994.
A l'any següent es publicà un nou disc en directe, P*U*L*S*E, amb temes extrets de la gira de "The Division Bell". Poc després el grup va rebre un Grammy a la millor instrumental de rock, per "Marooned".
[edita] Esdeveniments posteriors
El 17 de gener de 1996 Pink Floyd entraren al "Rock and Roll Hall of Fame", amb Billy Corgan, dels Smashing Pumpkins.
El 2000 aparegué un enregistrament en directe de la mini-gira de presentació de "The Wall" durant 1980 i 1981, publicat amb el nom d'Is There Anybody Out There?. Un any després aparegué el doble disc recopilatori Echoes.
Tot i que els membres del grup han col·laborat en diversos projectes (reedicions, discos en solitari...) des d'aleshores, el projecte Pink Floyd està oficialment aparcat. Això no obstant, els quatre membres de la formació clàssica (Waters, Gilmour, Wright, Mason) tocaren junts a l'últim festival Live8, celebrat el 2005.
Preguntat sobre un possible retorn dels Pink Floyd, Gilmour ha donat respostes ambígües i, en alguns casos, fins i tot contradictòries. El cert és que s'han rebutjat substancioses ofertes per reformar el grup i dur a terme una gira mundial.
[edita] Membres desapareguts de Pink Floyd
El dia 7 de juliol de 2006 Syd Barrett va morir a Cambridge, als 60 anys, d'un càncer de pàncrees.
El dia 15 de setembre de 2008 Richard Wright va morir, també de càncer, a l'edat de 65 anys. David Gilmour va lloar [1] la seva contribució al so de Pink Floyd (com a teclista i com a cantant), que segons ell sovint s'havia subestimat.
[edita] Àlbums d'estudi
- The Piper at the Gates of Dawn (1967)
- A Saucerful of Secrets (1968)
- More (1969) (banda sonora de la pel·lícula More de Barbet Schroeder)
- Ummagumma (1969)
- Atom Heart Mother (1970)
- Meddle (1971)
- Obscured by Clouds (1972) (banda sonora de la pel·lícula La Vallée de Barbet Schroeder)
- The Dark Side of the Moon (1973)
- Wish You Were Here (1975)
- Animals (1977)
- The Wall (1979)
- The Final Cut (1983)
- A Momentary Lapse of Reason (1987)
- The Division Bell (1994)
[edita] Àlbums en directe
- Delicate Sound of Thunder (1988)
- P*U*L*S*E (1995)
- Is There Anybody Out There? (2000)
[edita] Recopilacions
- Relics (1971)
- A Nice Pair (1973)
- Masters of Rock (1974)
- A collection of great dance songs (1981)
- Works (1983)
- Shine On (1992)
- Echoes: The Best Of Pink Floyd (2001)
[edita] Referències
[edita] Bibliografia
- Popular 1 - Rock'n'Roll Magazine, nº143 (Especial Pink Floyd), B+J Ediciones, 1994.
- Nicholas Schaffner: La Odisea de Pink Floyd, Ediciones Robinbook, S.L., Barcelona, 2005.
- Fernando Forcada: Pink Floyd Más allá del muro, Editorial Milenio, Lleida, 2006.
[edita] Enllaços externs i fonts
- http://www.pinkfloyd.co.uk
- http://www.pinkfloyd.com
- http://www.pinkfloydonline.com
- http://www.pink-floyd.com
