Michel Foucault

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Michel Foucault

Retrat de Michel Foucault
Naixement 15 d'octubre de 1926
Poitiers
Defunció 26 de juny de 1984 (als 57 anys)
París
Ocupació Filòsof i catedràtic

Michel Foucault (Poitiers, 15 d'octubre de 1926 - París, 26 de juny de 1984) va ser un filòsof francès i titular d'una càtedra al Collège de France a la qual va donar el títol d'Història dels Sistemes de Pensament.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va fer estudis de filosofia i psicologia a l'École Normale Supérieur. Després d'acabar-los ensenya filosofia a llocs tan diversos com Lilla, Upsala, Varsòvia, Hamburg, Sao Paulo i Tunis entre d'altres. Doctorat en Filosofia per la universitat de la Sorbona, finalment es convertí en professor del prestigiós Collège de France el 1970. Precisament des d'eixa època, tot just després de maig del 68, començà a participar en diferents grups marginals i alternatius de lluita política i social, sense adscriure's, però, mai als grans partits ni als grans sindicats. Així, fundà en el 71, amb Naquet i amb Domenach el GIP(Grup d'Information sur les Prisons), lluita que s'englobava dins dels moviments de reforma penitenciaria de l'època. El 1975 va ser expulsat de l' Estat Espanyol quan acudí, junt amb altres intel·lectuals a protestar per la condemna a mort de 5 militants d'ETA i del FRAP (darrers ajusticiats amb la pena de mort del franquisme). El 1978 va ser un dels signataris de les peticions franceses contra l'edat de consentiment, en defensa de la legalització de les relacions sexuals consentides entre adults i menors. El 1979 va col·laborar a la creació de la primera revista francesa de difusió pública de temàtica homosexual Le Gai Pied, del qual va proposar el títol.[1] El 1984 va morir de sida.

Obra[modifica | modifica el codi]

Michel Foucault ha estat catalogat dins l'estructuralisme i, més darrerament, dins de la postmodernitat. La primera etiqueta va ser rebutjada pel propi Foucault. En qualsevol cas, la seua filosofia té prou relleu per no requerir etiquetatges. Molt influenciat pel Friedrich Nietzsche (havia nascut el 15 d'octubre igual que el filòsof alemany) i per Martin Heidegger, segons ell mateix reconeixia, i també per Kant i pel seu contemporani i amic Gilles Deleuze, el seu pensament es troba centrat sobretot al voltant de dos temes: a) repensar la història per tal de comprendre el present (fer una "ontologia del present" segons paraules seues) i b) Deixar al descobert les classificacions que sobre el saber, i, sobretot, allò que s'ha anomenat "ésser humà" s'han fet, especialment, des del segle XVII fins ara. Amb questa finalitat Foucault va reflexionar problematitzant sobre conceptes com el discurs, el poder, el coneixement i la subjectivitat. Foucault entén el discurs com una forma institucionalitzada de construir coneixement i subjectivitat en els individus. Mitjançant els significats produïts per aquest discurs, el poder estableix a la població com pensar i com entendre l’entorn que els rodeja, alhora de fixar límits sobre quines posicions i missatges són o no acceptables dins la societat. El filòsof parla de múltiples poders socials, definint el seu paper com accions sobre altres accions amb la finalitat d'interferir en elles, no únicament mitjançant la força, sinó també mitjançant el discurs i el coneixement que aquest aporta. Detecta una relació recíproca entre poder i coneixement en tant que l’exerció del poder genera un coneixement, que permetrà a la vegada consolidar aquest poder. Es crea una intersubjectivitat amb una particular manera de veure el món, i es troba normalitzat per un estil de vida associat a aquesta realitat. Foucault ho exemplificava amb les aules escolars i universitàries, on es proposa un camí a seguir acceptat socialment, fent que les noves generacions s’adaptin al discurs distribuït pel poder, de manera que l’acceptaran i conseqüentment es veurà enfortit. Al respecte es podrien distingir tres etapes.

Primera etapa[modifica | modifica el codi]

La primera seria l´arqueològica (1960-1970); període del qual són Història de la follia en l'època clàssica, L'arqueologia del saber i Les paraules i les coses. Allò que és característic d'aquesta època és un qüestionament i repensament del saber relatiu a allò humà. Foucault arriba a afirmar que l'ésser humà és un invent recent. Aquesta etapa podria haver estat influïda pel seu amic "historiador de la filosofia" François Châtelet.

Segona etapa[modifica | modifica el codi]

La segona etapa seria la genealògica (1970-1980). D'aquesta època són Vigilar i castigar (1975) i el primer volum de la Història de la sexualitat (1976). Foucault, inspirant-se en Nietzsche, utilitza un nou mètode de fer història. Aquest es caracteritza per intentar eliminar tota metafísica de la història. Una premissa fonamental és no intentar reconèixer en el passat el nostre present imaginant una mena de continuïtat històrica (un exemple, no foucaultià, però comprensible per a tots seria: no identificar als regnes ibèrics del segle XV amb Espanya, o no considerar a Ramon Llull un filòsof espanyol). La genealogia aspira, més aviat, a evidenciar la dispersió dels elements històrics, la seua diversitat i heterogeneïtat sovint irreconciliable. A diferència de la història tradicional, la genealogia no construix identitats, sinó que evidencia la ficció d'aquestes. La genealogia, a la manera de Nietzsche i Heràclit, concep al passat com canviat i en permanent lluita. La tasca de la genealogia és evidenciar els bàndols en lluita, però no com a parts amb certa continuïtat a la manera hegeliana (amo i esclau) o marxista (burgès i proletari) que caminen cap a una reconciliació o síntesi, sinó com a faccions que poden mutar, desaparèixer o canviar-se els papers. L´esdevenir pot ser entès aleshores com una mena de carnestoltes. A aquesta prolífica època de Focault pertanyen les seues investigacions sobre l´hermafrodita Herculine Barbin (Herculine Barbin anomenat Alexina B., 1978), sobre el criminal Pierre Rivière (Jo Pierre Rivière, havent estrangulat a ma mare, la meua germana i el meu germà...(1977) així com sobre Jeremy Bentham i el seu panòptic, concepció tecnològica per a la vigilància i el control de grans masses sobre la qual es basen les societats desenvolupades, i sobre la qual estigué Foucault el primer a cridar l´atenció.

Tercera etapa[modifica | modifica el codi]

La darrera etapa (1980-1984) seria la de la cura de si o les tecnologies del jo a la qual pertanyen els dos darrers volums de la Història de la sexualitat (1984). En aquesta, Foucault després de dues etapes caracteritzades per pensar les categories, les tecnologies i les narracions amb les quals s'ha subjectat el "jo" recupera el concepte de cura de si, de Sòcrates, revers del frontispici dèlfic "coneix-te a tu mateix" i, seguint la pregunta kantiana es planteja les tècniques de subjectivització que al llarg de la història han conformat el "jo" amb l'objectiu de prendre'n consciència amb finalitats emancipadores.

Bibliografia bàsica[modifica | modifica el codi]

  • Michel Foucault, L'ordre del discurs i altres escrits, Laia, Barcelona, 1982.
  • Michel Foucault, Foucault vist per Foucault, Bromera, Alzira, 2003.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. James E. Miller, La Pasión de Michel Foucault (castellà), Buenos Aires, Editorial Andres Bello, 1996, pàgina 348, ISBN 9788489691032 (en català: La passió de Michel Foucault)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Michel Foucault