Ramon Llull

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el filòsof i escriptor. Vegeu-ne altres significats a «Ramon Llull (desambiguació)».
Ramon Llull

Escultura al portal de l'església de Sant Miquel a la Ciutat de Mallorca
missioner, Doctor Illuminatus, Doctor Inspiratus, Servent de Déu
Naixement 1232
Ciutat de Mallorca
Defunció 1315 o 1316
Mar Mediterrani (a bord d'un vaixell rumb a Mallorca)
Enterrament Convent de Sant Francesc de Palma (Ciutat de Mallorca)
Beatificació Formalment, no ha estat beatificat; el procés s'inicià al segle XVI per Se n'ha reiniciat el procés de beatificació: oficialment, és servent de Déu
Lloc de pelegrinatge Sant Francesc de Palma
Festivitat 27 de novembre
Fets destacables Primer gran autor literari en català, filòsof i teòleg
Orde Franciscans
Iconografia Hàbit franciscà, amb barba; amb llibre
Patronatge Enginyeria informàtica (a Catalunya)

Ramon Llull (Palma de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316) va ser un rellevant escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII. La seva obra escrita és la més extensa produïda per un sol autor medieval, la redactà en català, occità, llatí i àrab. És considerat, juntament amb l’autor del Llibre dels fets, el primer autor literari rellevant en català i el primer autor medieval en fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, teològics i místics. També fou el primer a escriure-hi novel·la moral, i un dels primers a fer-hi divulgació científica i tècnica.[1]

Ramon Llull fou un cortesà de vida mundana que patí una transformació religiosa als trenta anys, a partir de la qual dedicà la seva vida al proselitisme cristià, especialment entre els jueus i musulmans, i a incorporar els poders polítics i religiosos cristians en un pla missioner destinat a la conversió dels infidels. La difusió del seu pensament la realitzà mitjançant l'escriptura, l'ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i reis o la fundació de centres de formació missionera. Per assolir els seus propòsits dedicà gran part de la seva vida a viatjar, per difondre el seu missatge i posar-lo a prova.[2]

Llull creà un sistema filosòfic que denominà l'Art, que integrava en un tot coherent la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l'ordre social, a partir d'un sistema de verificacions mecàniques comprensibles i transmissibles que havien de demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar així la conversió dels practicants d'altres religions. La complexitat del programa lul·lià és una de les causes de la seva ingent producció escrita i de l'enciclopedisme del seu abast, atès que el seu sistema havia de ser verificable en qualsevol àmbit del coneixement humà i havia de poder ser comunicat en graus distints de complexitat expressiva, d'acord amb les característiques del destinatari.

Actualment es conserven 240 obres de Ramon Llull, d'entre les quals, literàriament, es poden destacar el Llibre de contemplació en Déu, Llibre de l'orde de cavalleria, Romanç d'Evast e Blaquerna, Llibre de santa Maria, Llibre de meravelles, Desconhort, Arbre de ciència, Arbre de filosofia d'amor, Cant de Ramon o El llibre de les Bèsties.

A partir de Ramon Llull es va crear un corrent filosòfic i religiós de partidaris denominat lul·lisme, que estimularen la seva exaltació fins a la llegenda. Llull també va tenir adversaris, especialment entre els dominics, que crearen un corrent antilul·lià, els quals, a més d'atacar-lo pel contingut de la seva obra, li atribuïren posicions heterodoxes a partir de textos falsament lul·lians sobre l'alquímia o la càbala. Aquesta confrontació ha distorsionat la percepció popular de la seva personalitat real i ha afectat negativament el seu procés de canonització. Actualment és, eclesiàsticament, servent de Déu, encara que popularment sigui considerat i titulat com a beat.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Les fonts sobre la vida de Ramon Llull són abundants a partir dels seus trenta anys. La principal és la “Vida coetània”, text anònim escrit a la Cartoixa de Vauvert l'any 1311, que s'ha atribuït tant al propi Llull com a algun monjo cartoixà desconegut o al canonge d'Arras Thomas Le Myésier, que l'haurien escrit al seu dictat.

Sobre aquest canemàs, de veracitat contrastada, moltes obres del mateix Llull donen un gran nombre de referències biogràfiques. També els seus deixebles i coetanis en parlen sovint, i així mateix es disposa d'un seguit de referències documentals burocràtiques que completen la informació disponible sobre el seu periple vital.[4] Una particularitat de la informació disponible sobre la vida de Llull és la referida al seu estat anímic en els distints episodis de la seva vida, que ell mateix deixà consignats per escrit. En conjunt es pot dir que el grau de coneixement biogràfic de la seva vida és molt alt per a una persona que visqué a cavall dels segles XIII i XIV.[5]

Llull fou un home de personalitat desbordant, amb una vida pública frenètica, que va estar en contacte permanent amb reis i papes, viatjà de manera incessant, donà lliçons a les universitats, disputà amb els majors intel·lectuals de la la seva època, participà en concilis, promogué creuades, evangelitzà infidels, fou empresonat, patí crisis personals devastadores... i, amb tot, va poder donar forma a un dels corpus literaris més extensos, diversos, intensos i personals de l'edat mitjana.[6]

Però una personalitat tan abassegadora no podia deixar d'estar afectada per distorsions historiogràfiques, tant les dels adeptes incondicionals, que l'han exalçat fins a l'exageració, com les dels adversaris aferrissats, que l'han denigrat, i fins i tot les d'autors anònims, que l'han suplantat. Així la seva biografia s'ha vist interferida per consideracions interessades, per les quals, des de molt antic, se l'ha tractat d'alquimista,[7] cabalista, heretge, inventor o protagonista de fets i opinions sense suport històric.[8] S'ha de dir, però, que per a Llull res era indiferent i que va tractar de totes les esferes del coneixement accessibles a un home de la seva època, així que, per a moltes d'aquestes atribucions, a vegades es troben passatges en la seva obra que, trets de context, han donat suport a aquestes teories. Per contra, el Llull històric és un personatge extremadament transparent. Tot en ell és al servei de l'enaltiment del cristianisme i de la conversió dels infidels; res en la seva vida i obra el va desviar d'aquests propòsits, i tots els seus actes i coneixements estigueren al seu servei.

Els primers 30 anys[modifica | modifica el codi]

Els Llull arribaren a Mallorca amb la conquesta de Mallorca (Pintures murals de la conquesta de Mallorca, conservades al MNAC, Barcelona)

Llull va néixer a la ciutat de Mallorca, poc després de la Conquesta de Mallorca, en una data incerta situada entre 1232 i 1233. Era fill de Ramon Amat Llull i Isabel d'Erill, una família barcelonina acomodada que pertanyia bé al patriciat urbà o bé a la petita noblesa catalana.[1]

Ramon Amat Llull havia obtingut diversos béns assignats a títol personal per Jaume I en el Llibre del Repartiment de Mallorca, cosa que assenyala la seva participació destacada en la conquesta, que tant podria haver estat militar com financera. La família Llull establí la seva residència a l'illa i passà a integrar els nivells més alts de la jerarquia social insular, atès que l'alta noblesa havia retornat als seus llocs d'origen, tal com acredita l'accés de Ramon, fill, a llocs de privilegi en la primitiva cort senyorial mallorquina.[5][9]

La carrera palatina de Ramon es troba documentada a l'entorn de la cort que formà del futur Jaume II de Mallorca, a partir de la seva designació com a hereu del Regne de Mallorca el 1256, en la qual ocupà el càrrec de Senescal de la taula, o cap de l'administració cortesana. Amb tot, no es pot descartar que, amb anterioritat, ja hagués pogut ocupar algun càrrec a la cort del Conqueridor.[5][2]

En els mateixos anys, en concret el 1257, es va casar amb la jove Blanca Picany, amb qui va tenir dos fills: Domènec i Magdalena.[1][2]

Amor cortès i pecat, representació anàloga a l’opinió que tenia Llull de la seva època palatina

A diferència de la seva etapa religiosa, els primers anys de Ramon són escassos en notícies. Ell mateix no s'hi referirà gaire en les seves obres, però les breus pinzellades que en dóna retraten un cortesà llicenciós i poeta trobadoresc, d'obra no conservada,[Nota 1] en un territori de frontera, cruïlla de les cultures cristiana, àrab i jueva. Aquests aspectes són cabdals per entendre la trajectòria posterior d'un home que es mou amb desimboltura en les corts reials i papals, que fa de l'obra escrita una eina eficaç de difusió del seu pensament, que comprèn les possibilitats comunicatives de les emergents llengües vulgars i que es fixa com a objectiu la conversió dels infidels a partir de la dominació política combinada amb el coneixement mutu.[Nota 2]

La conversió i l’etapa de formació[modifica | modifica el codi]

« Ramon, senescal de la taula del rei de Mallorca, encara jove i afeccionat a compondre vanes cançons, dictats i altres follies d’aquest món, estava assegut una nit vora el seu llit, disposat a compondre i escriure en llur vulgar una cançó sobre certa dona a qui aleshores amava amb fatu amor. Mentre la començava a escriure, mirant a la dreta veié a nostre Senyor Jesucrist, com penjat de la creu »

—Vida coetània (1311)

Visions de Jesucrist i pelegrinatge a Rocamador i Sant Jaume de Galícia
Sermó sobre Sant Francesc d'Assís i imposició de l'hàbit franciscà
Llull amb el seu esclau musulmà
Il·luminació de Randa i professor a la Sorbona

Amb aquest episodi, succeït el mes de juliol de 1263,[12] el biògraf medieval de Llull dóna inici al relat de la transformació radical en la seva vida, però aquestes visions extàtiques del Crist crucificat es varen haver de repetir quatre vegades per causar en Ramon una profunda impressió que el va portar a comprometre’s a complir tres vots: convertir els musulmans, escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels, i convèncer al Papa i als reis per fundar monestirs a fi d'ensenyar llengües als missioners.[1]

Malgrat tot, no donà començament a aquests propòsits fins que uns mesos més tard va escoltar un sermó del bisbe de Mallorca sobre Sant Francesc d'Assís, el qual li inspirà el model a seguir, i, com aquest, va vendre les propietats i el patrimoni, deixant-ne una part per a la seva dona i els seus fills, els qui va abandonar, per iniciar el seu primer viatge, pelegrinant al santuari de Rocamador, al Llenguadoc, i a Sant Jaume de Galícia.[1][2][2]

Ramon Llull tenia previst traslladar-se a París per estudiar en finalitzar el pelegrinatge, però a Barcelona estant, els seus familiars i amics, sobretot Sant Ramon de Penyafort, el persuadiren de no fer-ho i el convenceren de retornar a Mallorca, on inicià la seva etapa de formació, que es perllongà per espai de nou anys.[1]

En aquest temps es va formar a les biblioteques del monestir de la Real i en el convent de Sant Domingo[2] estudiant llatí, filosofia, teologia i dret, així com ciències, sobretot medicina, cosa que fa suposar que passà un temps a Montpeller. Estudià també àrab; per això va comprar un esclau docte que li ensenyà la llengua, la lògica d'Al-Gazzali i, possiblement, l’inicià en el sufisme. El tingué deu anys, però la relació amb aquest mestre va acabar de la pitjor manera, ja que Llull el va colpejar per haver blasfemat contra Jesucrist. En revenja l’esclau el va ferir amb una espasa, provant de matar-lo, i finalment es va suïcidar a la presó, on havia estat tancat.[1][5]

Al final d’aquest període formatiu, Llull escrigué en àrab les seves dues primeres obres, traduïdes aviat al llatí i al català, “Compendi de la lògica d’Algatzell” i el formidable, en contingut i extensió,[Nota 3]Llibre de contemplació en Déu” (ca. 1272), “vasta enciclopèdia ascètico-mística”, amb elements autobiogràfics.[10] Es tracta d’una obra magna de la literatura cristiana i llibre fundacional, i alhora culminant, de la literatura catalana: “Llull inicia la seva tasca escrita d’una manera fulgurant, monumental i amb una completa maduresa, no amb tempteigs primerencs ni assaigs titubejants, sinó amb un llibre ric en experiències i adquisicions, abrandat d'amor diví, elevat en les elucubracions, enciclopèdic en el seu abast, perfecte en la prosa i d’un alè singular.[13]

La il·luminació de Randa[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de l'esclau, Ramon Llull es va retirar al puig de Randa (Mallorca),[2] on es va lliurar a la meditació i la contemplació; una setmana més tard va rebre la “il·luminació”, que ell sempre va creure que era d'origen diví, que li revelaria el contingut d'un llibre i del mètode que li havia de permetre argumentar contra els errors dels infidels. Tot seguit davallà del puig i s'instal·là a la Real, on escrigué l’Art abreujada d’atrobar la veritat”.

Aquest episodi, i l'obra que se'n derivà, serà el fonament sobre el qual es desenvoluparà tota la resta del pensament lul·lià, l’art, pel qual pensava que s’havia dotat d'uns mecanismes exactes que feien possible la conversió dels infidels. D’aquí també en derivaria el nom de “Doctor Il·luminat” amb què seria conegut.

Finalitzat el llibre, tornà a Randa, on visqué com ermità a una cova per espai de quatre mesos. L’eremitisme constituirà per Llull un ideal de perfecció que serà una constant a la seva obra.[1][5]

Jaume II i el Col·legi de Miramar[modifica | modifica el codi]

Coronació a Mallorca de Jaume II, protector i mecenes de Ramon Llull.

El 1274 o 1275 l’encara infant Jaume (que regnaria com a Jaume II de Mallorca) va cridar el seu antic cortesà a la seva residència de Montpeller, per tal d'interessar-se per la seva obra, possiblement preocupat per l'ortodòxia d'uns textos religiosos escrits per un antic trobador dissolut, i encomanà al teòleg franciscà fra Bertran Berenguer l'examen dels seus llibres. Aleshores Llull ja n'havia escrit disset, i el frare no només els va considerar correctes sinó que es va meravellar, especialment amb el “Llibre de contemplació”.[2]

Aquest examen positiu va permetre a Llull plantejar amb èxit a l'infant el seu projecte, sense precedents, de crear centres d’aprenentatge de llengües per a missioners que poguessin dedicar-se a la conversió dels infidels. L'infant atorgà una renda anual de cinc-cents florins d'or per establir a Mallorca, prop de Valldemossa, el col·legi de Miramar (que havia de permetre formar tretze frares en llengua àrab. El 16 de novembre de 1276, quan feia dos mesos que Jaume era rei de Mallorca, el Papa Joan XXI va aprovar la seva erecció. Es creu que entre 1276 i 1279 Llull va dirigir personalment l’erecció i posada en funcionament dels seu projecte. Aquest seria un dels pocs fruits pràctics del programa lul·lià al llarg de la seva vida.

Durant l'estada de Llull a Montpeller va escriure i llegir en públic l’Art demostrativa. També en aquesta època es data un escrit de la seva esposa Blanca Picany, en què sol·licita al batle de Mallorca el nomenament de curador per a ella i els seus fills a causa de l’abandó del seu marit, que s’havia lliurat a la vida contemplativa.[5][1]

Un hipotètic periple[modifica | modifica el codi]

Diverses referències en les obres de Llull parlen d'estades en diferents i distants indrets de la mediterrània i l’Orient Mitjà, que només sembla possible ubicar entre els anys de 1279 i 1283, període en què la Vida coetània no en dóna notícies.

En aquest viatge, el primer que hauria fet en terra d'infidels, hauria anat des de Roma, el nord de la península Itàlica, l'Imperi Bizantí, la mar Negra, Geòrgia, Tartària, Jerusalem, Egipte, Etiòpia, Barbaria, Regne de Granada i finalment a Perpinyà. Aquest magne viatge degué anar dirigit a conèixer de primera mà la cultura i característiques dels pobles que volia evangelitzar.[5][14]

Viatges de Ramon Llull.
Viatges de Ramon Llull.

Primeres provatures diplomàtiques i mestre en arts[modifica | modifica el codi]

Entre 1283 i 1285 Llull visqué a Perpinyà, primer, i, sobretot, a Montpeller dedicat a escriure, entre d’altres el Blanquerna.[15] El 1287 és a Roma, on volia exposar a Honori IV els seus plans missionals i promoure la creació de més col·legis a l’estil del de Miramar, però el Papa acabava de morir.[5][1]

L’any següent anà a París on, a la Sorbona, llegí públicament la seva Art. També s’adreçà al rei Felip el Bell i a la universitat, per instar a la fundació de monestirs per a l’ensenyament de les llengües dels infidels. Aquesta vegada, però, fixà la seva atenció en els tàtars, proposant que les primeres missions portessin a París alguns d’ells per tal de formar-los en la doctrina cristiana i que, retornats al seu origen, difonguessin l’evangeli.[Nota 4] Així mateix sol·licità la traducció de les seves obres a les llengües dels pagans. Durant aquesta estada francesa obtingué el títol de Mestre en arts a la Sorbona, una titulació que li permetria situar-se en una posició d’igualtat amb altres acadèmics i li obriria les portes a les instàncies eclesiàstiques a l’hora d’exposar les seves posicions teològiques i doctrinals.[5][14]

L’any 1289, tornava a ser a Montpeller, on escriuria l'”Ars inventiva veritatis”, versió reduïda i simplificada de l’art, ja que a París havia tingut dificultats per transmetre adequadament i de manera comprensible tota la complexitat de la seva proposta i de l’”Art amativa”, de caràcter místic. El 1290, després de passar per Gènova tornava a ser a Roma, on seria rebut per primera vegada per un Papa, Nicolau IV, al qui exposaria un pla combinat d’evangelització i croada, sense èxit. El 1291, amb motiu de la caiguda de Sant Joan d'Acre, darrera plaça dels estats croats de Terra Santa, escrigué el “llibre de passatges”, la primera obra en la qual tracta el tema de la croada.[5][1]

La temptació de Gènova i la primera missió[modifica | modifica el codi]

Anada a Tunísia i disputa amb els savis musulmans

Decebut pels seus escassos èxits diplomàtics, però convençut de la infal·libilitat del seu sistema per a la conversió dels pagans, es traslladà de nou a Gènova, on preparà un viatge cap al nord d’Àfrica per tal de disputar amb els savis musulmans. L’èxit esperat d’aquesta missió havia de ser la prova que convencés als tebis governants. Però, quan estava a punt d’embarcar, s’apoderà d’ell una crisi de pànic per por de morir a les terres que anava a evangelitzar i en el darrer moment suspengué el projecte.[5][1]

Aquesta debilitat el desesperà i el portà a la malaltia, durant la qual patí visions que l'instaven a fer-se dominic per salvar la seva ànima. Però també deduí que, si ho feia així, els seus llibres es perdrien; mentre que, si es feia franciscà, es perdria la seva ànima però els seus llibres perdurarien. Optà per preservar una obra de la qual ell estava convençut que havia de salvar moltes ànimes. D'aquest episodi es podria deduir el seu ingrés al tercer orde franciscà, però la Vida coetània, on es relata l'episodi, no ho concreta.[5][1][14]

Encara malalt s’embarcà cap a Tunis i, en llevar l’àncora, se sentí sobtadament curat. A la ciutat musulmana disputà amb èxit amb els teòlegs musulmans més afamats, però precisament aquest èxit el portà a la presó per ordre del rei i a ser condemnat a mort. La pena li fou commutada per l’expulsió, gràcies a la intercessió d’un tunisià notable. Durant la sortida de la ciutat fou objecte d’insults i maltractes fins que s’embarcà en una nau que el portà a Nàpols, on hauria arribat a finals de 1293. Allí va finalitzar la “Taula General”, començada a Tunis, “El sisè seny” o ”Afatus” (vegeu afat) i “Flors d’amor e flors d’intel·ligència”. Al regne de Nàpols va ser autoritzat a predicar a grups musulmans establerts allà i va ensenyar públicament la seva Art.[5][1]

Rex bellator i l’afany de croada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Rex bellator
Llull lliurant la seva obra al papa i als reis
Llull agredit a Bugia

El 1294 va fer un ràpid viatge a Mallorca i Barcelona, i tornà aviat a Nàpols per entrevistar-se amb el nou papa, Celestí V, que s’hi trobava; en aquesta entrevista mantingué la seva primitiva proposta d’erigir centres de formació políglots per a missioners i reiterà la seva novella idea de croada per recuperar els llocs sants, però l’actualitzà incorporant la necessitat d’unificar les distintes ordes militars sota un únic comandament, el qual havia de ser fill d’un rei i havia de rebre el títol de rei de Jerusalem. A aquest líder, Llull el denominà Rex bellator. Novament les circumstàncies s’interposaven en les seves empreses, car el 31 de desembre de 1294 Celestí V renunciava al seu pontificat i es retirava a fer vida eremítica.[Nota 5][5][1]

A principis de 1295 començava el pontificat de Bonifaci VIII. Llull el seguí a Roma i Anagni per exposar-li els seus projectes, però aquesta vegada el nou papa rebutjà de manera directe els plans lul·lians. El seu desànim es troba reflectit al poema “Desconhort”. Pel setembre d’aquell any, acabava a Roma l’impressionant “Arbre de la ciència”.[5][1]

Després d’aquest fracàs, fou acollit per Felip el Bell a París, per recomanació del seu oncle Jaume II de Mallorca, on tornà a presentar l’Art a la Sorbona i aconseguí alguns seguidors, com Thomas Le Myésier. Allà dedicà esforços a atacar vigorosament l’averroisme, que anava guanyant adeptes en l’ambient universitari, sense gaire èxit. Fins al juliol de 1299 va romandre a París, on va compondre l’” Arbre de Filosofia d'Amor” i, probablement, el “Cant de Ramon”, de caràcter autobiogràfic.[5][1][14]

L’octubre de 1299 era a Roma, on va acabar els “Proverbis de Ramon”, i a Barcelona, on Jaume II d’Aragó l’autoritzà a predicar a les sinagogues dels seus dominis. Durant l’any 1300 residí a Mallorca, dedicat a escriure i a predicar als musulmans de l’illa. Aquell mateix any el Gran khan dels tàrtars vencia als musulmans a Síria, la qual cosa aixecà expectatives de recuperació de Terra Santa als cristians. Per aquest motiu Llull inicià un viatge cap a Orient, que el portà a Xipre, Armènia i Jerusalem. A l’illa sol·licità a Enric II de Xipre poder predicar als cismàtics xipriotes i el seu suport per evangelitzar els monarques musulmans propers de Babilònia, Síria i Egipte, però el rei no li prestà gaire atenció. Més tard, potser a la mateixa illa o a Armènia, un criat i un clergue que l’acompanyaven l’emmetzinaren per assassinar-lo; recuperà la salut a Limassol, acollit per Jacques de Molay, darrer Gran Mestre de l’Orde del Temple.[5][1][14]

Una vegada guarit retornà a Mallorca i a Montpeller, amb dues estades intermèdies a Gènova (1303-1305). L’any 1305, a Barcelona, el rei li atorgà una pensió i el féu part del seu seguici per acompanyar-lo a Lió, on seria investit el nou papa, Climent V, a qui tornà a exposar els seus plans evangèlics amb el mateix èxit que en ocasions anteriors.[5][1]

L’any 1307 es troba documentat a Bugia debatent amb el mufti de la ciutat, cosa que provocà nous aldarulls populars en els quals estigué a punt de perdre la vida, ja que fou colpejat i apedregat, el detingeren i passà sis mesos a la presó, on escrigué en àrab l’obra de controvèrsia “Disputatio Raymundi christiani cum Hamar sarraceno”. Finalment fou desterrat, però la nau en què anava embarcat naufragà davant les costes de Pisa. Es va salvar agafat a una fusta, però hi va perdre els seus llibres, que va refer més tard de memòria. Durant l’any 1308 va romandre a la ciutat escrivint, entre d’altres, els llibres perduts al naufragi i generant suports al seu projecte de croada, de la mateixa manera que els obtingué poc després a la ciutat de Gènova, on certes dames li oferiren trenta-cinc mil florins de subvenció, i poc més tard obtingué un nou encoratjament de Jaume II de Mallorca, a Montpeller. Amb aquests avals es tornà a presentar davant Climent V, amb els mateixos mals resultats que l’ocasió anterior.[5][1][14]

Entre 1309 i 1311 Llull tornava a residir a París, on ensenyava a la Sorbona, escrivia frenèticament i lluitava contra l’averroisme universitari, el qual proposava exactament el contrari del lul·lisme: la separació entre la filosofia i la ciència per un costat i la fe per l’altre. A finals d’aquest darrer any escrigué el poema “Lo Concili” —previ a l’inici del concili de Viena, al qual va participar— i preparà la “Petitio Raymundi in concilio generale ad acquirendam Terram Sanctam”, en el qual reiterà les seves velles demandes sobre fundació d’escoles de llengües, la unificació de les ordes de cavalleria per crear un exèrcit capaç de conquerir Terra Santa i diverses propostes morals concordants amb la seva Art. El concili acceptà fundar els col·legis i organitzar una croada que seria dirigida per Felip el Bell.[5][1][14]

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Sepulcre de Ramon Llull

Llull s'adonà aviat que res d’allò acordat pel concili es duria a terme i, una vegada conclòs, retornà a Mallorca, on caigué malalt i dictà el seu testament, el 26 d’abril de 1313. En ell prenia les disposicions necessàries per preservar la seva obra depositant-la en tres llocs: la cartoixa de Vauvert, la casa del seu amic genovès Perceval Spinola i la casa del seu gendre Pere de Sanmenat.[2] Un mes més tard s'embarcaria de nou cap a Sicília, interessat per l'espiritualitat de Frederic II de Sicília. A Messina es dedicà a predicar entre les comunitats jueves i a escriure una quarantena d’obres.[5][1]

L’any següent retornà a Mallorca per adreçar-se novament cap a Tunis, on va seguir escrivint frenèticament. Jaume II d'Aragó li donà suport amb cartes de recomanació i ajudants per transcriure els seus llibres en vulgar al llatí. El mes de desembre de 1315 hi signa la seva darrera obra coneguda, Liber de maiori fine intelectus amoris et honoris. Degué morir molt poc després, bé en aquesta ciutat, bé a Mallorca, o bé a la travessia que les uneix. Ramon Llull està enterrat a l’església de Sant Francesc de la Ciutat de Mallorca.[5][1][14]

El pensament lul·lià i la seva concepció artística[modifica | modifica el codi]

Seguidor, com a bon franciscà, del pensament de Roger Bacon i sant Bonaventura, Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps. Per això Llull es va embarcar en una croada a favor del pensament místic i cavalleresc i en contra del racionalisme a ultrança representat pel pensador musulmà Averrois.

Tot i ser un missioner cristià, Llull estimava i entenia el pensament àrab i respectava moltíssim els seus avançats sistemes. Així, en el seu primer llibre utilitza la lògica dels científics àrabs, la seva simbologia, la seva àlgebra i els seus raonaments.

Llull escrivia i parlava perfectament en català, llatí i àrab, i feia servir indistintament qualsevol d'aquestes llengües per adreçar-se al seu interlocutor. Si el públic del seu últim llibre era de baixa condició, no dubtava a expressar els conceptes filosòfics més elevats en alegres versos, i sempre va preconitzar la conversió dels infidels per la via de l'afecte i de l'amor, sense cap mena de coerció ni de violència.

Doctrina filosòfica[modifica | modifica el codi]

Pàgina del manuscrit lul·lià Ars magna generalis ultima de Karlsruhe, on hi apareix fent doctrina R. Llull
Vegeu també: Ars magna

Ramon Llull considerava que la seva missió era dedicar-se a l'apologia de la fe cristiana, i volia elaborar un sistema per convertir les proposicions cristianes a unes idees que els sarraïns poguessin entendre, sense perill de confusió.

En l'esquema que plantejava Ramon Llull, la raó és present en tots els homes, encara que siguin jueus o musulmans. D'altra banda, aquesta Raó avala uns principis universals, que no existeixen en la doctrina musulmana o jueva. Aquests principis universals es corresponen amb les veritats de la doctrina cristiana. Si jueus i musulmans entenen aquests principis universals per la raó, no podran oposar-s'hi i hauran de reconèixer que la doctrina cristiana és la veritable.

Una confusió recurrent en tractar aquest aspecte és la idea que Ramon Llull, de fet, volia arribar a una mena d'entesa o de diàleg entre les tres religions. Aquesta afirmació és falsa, ja que de l'estudi de les seves obres es desprèn que el seu objectiu és dur l'altre a la fe pròpia, la conversió al cristianisme.

Tanmateix, aquesta conversió s'ha de dur a terme tenint present la condició intel·lectual de l'adversari, per exposar millor el principi universal (o fer creure que la seva religió no en té). Aquesta preocupació pel llenguatge es posa de manifest en els dos llibres de retòrica que escrigué.

Llull donà molta importància al llenguatge i a l'ordre discursiu. Els noms reals i les definicions d'un subjecte allunyen l'enteniment de l'error; els noms relatius permeten la identificació d'uns noms relatius amb els altres. En definitiva, els noms tenen un caràcter psicològic, s'enllacen amb l'enteniment i la voluntat. Llull buscava un llenguatge universal que pogués esdevenir mètode, basat en un càlcul que permetés dirigir les disputes i arribar a assolir la veritat.

És de destacar també l'ús que fa de la figura quaternària (aigua, aire, terra, foc), que pren de la filosofia d'Escot Eriúgena. Els objectius de la figura són: La predicació als infidels fins a arribar al martiri, escriptura d’un llibre contra els errors d'aquests infidels (Llull deia que havia de ser «el millor llibre del món») i creació d'escoles-monestirs on s’ensenyés l’àrab i altres llengües orientals per a instrucció de missioners. En definitiva, l’obsessió dominant en Llull fins al darrer moment de la seva llarga vida serà la conversió dels musulmans, dels jueus i d'altres infidels (especialment dels tàrtars)a la fe cristiana.

Des del punt de vista teològic, considera que l'home pot utilitzar l'enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d'ajudar l'home en la seva tendència natural vers Déu, i el de possibilitar viure una experiència mística. Tanmateix, reconeix els principis i misteris de la revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure.

Filosofia i teologia[modifica | modifica el codi]

La filosofia de Llull rep la influència de sant Agustí i dels corrents místics franciscans. No distingeix de manera clara entre filosofia i teologia, i construeix una saviesa cristiana centrada al voltant del seu interès bàsic, l'apologisme; és per això que es pot parlar d'un racionalisme apologètic. Llull coneix Aristòtil a través del filòsof àrab Al-Gazzali, del qual va traduir un compendi de lògica,[18] i n'assimila la doctrina de les proposicions i del sil·logisme, però la seva lògica va més enllà de l'escolàstica formal o de segona intenció i és diferent de la teologia; més aviat és una manera de raonar sobre la veritat divina.

El problema que Llull vol resoldre deriva d'Aristòtil, que distingeix els principis comuns a tota ciència dels principis propis de cadascuna. Per Llull, es tracta de trobar una ciència general els principis de la qual continguin els principis de totes les ciències particulars.

L'Ars generalis (1308), redacció final d'un llibre anterior, l’Ars compendiosa inveniendi veritatem o Ars magna primitiva, del 1274, vol, doncs, ser la ciència suprema de la qual depenen totes les altres; no és pròpiament una lògica sinó una art de recerca. Mentre que per Aristòtil els principis no es basaven en demostracions sinó que derivaven de l'experiència i de la inducció, Llull creu que resol tots els problemes amb una precisió matemàtica: parteix del pressupòsit que tota proposició es pot reduir a termes i que els termes complexos es poden reduir a termes simples o principis. En el supòsit que s'aconsegueixi obtenir tots els termes simples possibles, combinant-los de totes les maneres possibles s'obtindran totes les proposicions certes possibles: neix així l'art combinatòria, també com a tècnica de mnemotècnia, ja que facilita la memorització de les nocions bàsiques. Aquesta idea és a l'arrel dels successius desenvolupaments del càlcul computacional i de certs aspectes de la intel·ligència artificial.

La clau, doncs, era descobrir tots els termes simples i trobar la regla que permetés combinar-los. Llull aïlla nou predicats absoluts, que són els nou atributs divins —bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, amor, virtut, veritat i glòria—, i nou relacions —diferència-concordança-contrarietat, començament-mitjà-fi, majoritat-igualtat-minoritat—, a les quals ha d'afegir nou qüestions, nou subjectes, nou virtuts i nou vicis.

En el Llibre de l'ascens i descens de l'intel·lecte, Llull prova un nou mètode dialèctic que prescindeixi de les combinacions de termes. Amb un moviment d'ascens, l'intel·lecte arriba als principis primers, i amb el moviment contrari pot conèixer els termes particulars. El conjunt de les ciències es combinen entre si formant un arbre on la trama dels conceptes representa la realitat del món i de Déu.

La metafísica lul·liana és teològica, en el sentit que es basa en la Revelació. Vol donar proves de l'existència de Déu segons la doctrina escolàstica: Déu i les nou dignitats divines són la causa de la perfecció existent, de manera que totes les criatures mostren en un cert grau la seva semblança amb Déu; l'univers, segons la tradició agustiniana, és el mirall de la divinitat, «el llibre en el qual s'aprèn a conèixer Déu», un sistema de signes que demostren la realitat divina. Déu és la Idea eterna i les criatures són Idees noves provinents de Déu; són, doncs, «idees divines però finites»: la creació no va ser feta ab aeterno sinó que s'avança amb el pas del temps.

Ramon va insistir tant com va poder en la doctrina de la Immaculada Concepció de Maria, contra l'opinió, llavors ortodoxa, de Tomàs d'Aquino. Per a Llull, l'essència divina havia d'utilitzar una matèria primera provinent del cos de Maria per donar lloc a Jesús. Això era impensable si aquesta matèria no era absolutament pura, fet que tan sols era possible si la pròpia Maria hagués estat concebuda sense pecat. Aquestes idees van portar a la persecució pòstuma de les seves obres per l'Inquisidor Nicolau Eymeric. Com que el rei Pere el Cerimoniós va protegir la memòria de Llull, l'inquisidor va acabar expulsat de Catalunya i, finalment, l'Església Catòlica ha acabat per acceptar el dogma proposat per Llull.

L'obra alquímica[modifica | modifica el codi]

A Llull se li van atribuir nombroses obres alquímiques, però són totes apòcrifes. Entre les més conegudes hi ha el Liber de secretis naturae seu de quinta essentia (Llibre dels secrets de la natura o de la quinta essència), en el qual el pseudo-Llull sosté que, mentre que Déu només pot fer el , l'home pot caure en el mal perquè només disposa del foc per purificar les coses terrenals, però amb l'ajut dels principis essencials i de la fe pot dur a terme transmutacions naturals i arribar al bé. La tria entre el bé i el mal és responsabilitat del lliure albir, que és una conseqüència de la ignorància humana, la qual, però, és fruit de la voluntat divina, i per això també és un bé.

El veritable autor de les obres alquímiques de Llull seria Ramon de Tàrrega, un jueu convers del segle XIV [2].

Obres[modifica | modifica el codi]

Ramon Llull va escriure uns 265 llibres, sense comptar les obres dels pseudo-Ramon Llull, que inclouen matèries tan diverses com la filosofia (Ars magna), la ciència (Arbre de ciència, Tractat d'astronomia), l'educació (Blanquerna, que inclou el Llibre d'Amic e Amat), la mística (Llibre de contemplació), la gramàtica (Retòrica nova), la cavalleria (Llibre de l'orde de cavalleria), les novel·les (Fèlix o Llibre de meravelles, que inclou el Llibre de les bèsties) o la poesia (el Cant de Ramon, el Desconhort), entre molts altres temes, que ell mateix, en un gest insòlit a l'època, traduïa a l'àrab i al llatí.[19]

Obres principals[modifica | modifica el codi]

  • Llibre de contemplació en Déu.
  • Llibre d'Amic e Amat (part del Blanquerna). Text al·legòric i místic que desenvolupa la relació entre l'Amic, l'home que contempla, i l'Amat, la part espiritual i transcendent. Tots dos s'uneixen mitjançant l'amor. El text està format per un seguit d'aforismes, un per a cada dia de l'any, tot i que no en conté exactament 365.
  • Arbre de filosofia d'amor
  • Llibre de les bèsties (part del Fèlix), que critica els costums humans a través d'una faula.
  • Llibre dels mil proverbis
  • Fèlix, o Llibre de les meravelles. Fèlix, que representa l'ésser humà, viatja per tot el món per admirar la creació divina.
  • Blanquerna
  • Ars magna 'Gran art', que ensenya un llenguatge formal basat en la combinatòria per poder parlar de tot allò rellevant en filosofia tot superant la barrera de les llengües.
  • Ars brevis 'Art breu', una versió abreujada de l'Ars magna.

El Llibre del gentil i dels tres savis[modifica | modifica el codi]

El Llibre del gentil (1274-1276) és una obra apologètica que vol demostrar l'eficàcia del mètode de Ramon Llull en una discussió sobre la veracitat o falsedat de les tres religions del llibre: judaisme, cristianisme i islam. En aquesta obra, un gentil (és a dir, un pagà) es troba tres savis: un jueu, un cristià i un musulmà. Els representants de les tres religions l'il·lustren sobre l'existència d'un únic Déu, sobre la creació i sobre la resurrecció, i cadascú presenta la seva religió perquè el gentil i el lector escullin la que els sembli veritable. El llibre no indica quina religió tria el gentil.

Al llarg de l'obra crida l'atenció l'exposició sistemàtica dels principis de la llei mosaica i de l'islam, que demostra un coneixement notable dels continguts de les dues religions, fet no gaire corrent a l'època de l'autor. A més, la ficció que envolta la narració està bastant desenvolupada i interacciona d'una manera molt subtil amb les argumentacions dels savis.[20][21][22]

El Blanquerna[modifica | modifica el codi]

Article principal: Blanquerna

El llibre d'Evast e Blanquerna (sovint conegut com a Blanquerna, per les edicions valencianes del segle XIV),[23] escrit a Montpeller el 1283, és una novel·la idealista que va tenir una enorme influència en la narrativa de l'edat mitjana i en els escriptors posteriors. L'obra descriu amb molta vivacitat la vida medieval de manera realista, però sense localitzacions geogràfiques concretes, malgrat que el nom de Blanquerna o Blaquerna ens remet a un topònim de Constantinopla. La novel·la està dividida en cinc llibres, cada un d'ells dedicat a un model de vida: matrimonial, monacal, de bisbat, papal i l'últim, El "Llibre d'amic e amat" de vida eremita. Seguint la seva vocació religiosa, el protagonista prova d'arribar a Déu a través d'un viatge vital que, a desgrat d'ell mateix, el durà a ser frare, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l'estat de màxima perfecció espiritual.[24]

El Llibre d'amic e amat[modifica | modifica el codi]

La primera secció de la cinquena part del Blanquerna l'ocupa el Llibre d'amic e amat, peça formada per 350 aforismes de temàtica religiosa, amb un fort component poètic, que expressen l'experiència mística que sent l'Amic, pseudònim de l'ànima del cristià, envers l'Amat, que és Déu. Amb un estil molt personal, combina elements que provenen de tradicions molt diverses, com el Càntic dels Càntics, la lírica occitana o el sufisme islàmic, i ha estat, juntament amb l'Ars, l'obra més difosa de Llull, amb nombroses edicions en diverses llengües al llarg de la història aparegudes independentment del Blanquerna. Pel que fa a la temàtica, Llull sempre emparellarà la mística amb la raó, plantejament coherent dins la seva filosofia, però innovador a l'època. Per altra banda, els estudiosos encara no poden explicar com és que en lloc de tenir 366 versets només en té 350, tenint en compte que Llull era molt metòdic en els números i que a l'obra es diu que «començà son libre, lo qual departí en aytants versses con ha dies en l'ayn».[25][26]

Llibre de l'ascens i descens de l'intel·lecte[modifica | modifica el codi]

Escrit a Montpeller l'any 1304, en llatí, el Llibre de l'ascens i descens de l'intel·lecte (Liber de ascensu et descensu intellectus) desenvolupa el famós mètode «escalar» del pensament lul·lià: hi ha «escales místiques» que determinen les «escales del coneixement», per les quals es pot pujar i baixar com si es tractés d'àmplies escalinates.

Per pujar, s'ha de passar del sensible (el que es percep per mitjà dels sentits, és a dir, el coneixement empíric) a l'intel·ligible, i de l'intel·ligible a l'intel·lectual. Per mitjà d'un altre procés paral·lel i simultani a l'anterior, s'ascendeix del que és particular al general i del general a l'universal.

Els modes escalars de l'intel·lecte s'organitzen de la manera següent:

  • Modalitat lògica: conté les escales de la diferència, la concordança i la contrarietat.
  • Modalitat situacional: conté les escales del començament, el mitjà i el fi.
  • Modalitat quantitativa: conté les escales de la majoritat, la igualtat i la minoritat.

Llull, doncs, estableix nou modalitats escalars que, totes juntes, permeten penetrar d'una manera successiva, gradual i cada vegada més específica en la naturales íntima dels éssers i els fenòmens naturals.

Vida coetània[modifica | modifica el codi]

La Vida coetània és una obra autobiogràfica dictada per Llull als seus deixebles de la cartoixa de Vauvert, a París, el 1311. L'autor hi relata els detalls de la seva conversió, les seves visions de Crist a la creu i el tomb que aquestes experiències van suposar, que el van portar a abandonar els seus béns i la seva família i a renunciar al luxe i la riquesa per dedicar-se a Déu.

La major part de les dades que coneixem de la biografia de Llull provenen d'aquesta obra, que permet conèixer amb força detall la seva vida fins als trenta anys.[27]

Llibre de l'orde de cavalleria[modifica | modifica el codi]

En aquesta peça didàctica dels primers anys de la seva producció (va ser escrita entre el 1274 i el 1276), Llull parla de les característiques dels bons cavallers, que han de tenir com a principals objectius desenvolupar l'honor cristià i la noblesa d'esperit, cosa que s'aconsegueix amb una observança estricta de la pietat. A vegades el text és combatiu i agressiu, ja que recomana convertir els fidels amb l'espasa a la mà alhora que se'ls predica la veritat de Crist.

Aquest manual del cavaller cristià va influir en Joanot Martorell a l'hora de redactar Tirant lo Blanc.

El Fèlix o Llibre de meravelles[modifica | modifica el codi]

El Fèlix o Llibre de meravelles, escrit a París entre el 1287 i el 1289, és una obra doctrinal que combina la narració i el diàleg entre mestre i deixeble. Al llarg dels deu apartats de l'obra, el protagonista, Fèlix, viatja pel món descobrint la distància entre l'ordre diví de la creació i l'actitud que en realitat tenen els homes. Alhora, però, coneix ermitans i filòsofs que el fan entrar en contacte amb totes les branques del saber del segle XIII, des de Déu i l'infern fins a la natura.[28]

El llibre de les bèsties[modifica | modifica el codi]

El setè apartat d'El llibre de meravelles l'ocupa El llibre de les bèsties. Plantejat com un tractat de zoologia, en realitat, però, és una reflexió sobre la política en forma de faula que explica les maquinacions de Na Renard, la guineu, per exercir el poder a qualsevol preu. El llibre s'ha volgut interpretar com un advertiment al rei de França, Felip el Bell, perquè no es refiés massa de les persones del seu entorn.[29]

El Liber de fine[modifica | modifica el codi]

Abans analitzat.[30]

El Llibre de Mil Proverbis[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llibre dels mil proverbis

Poesia[modifica | modifica el codi]

  • Lo desconhort (1295 o 1305): és un plany en què explica el fracàs de l'empresa que volia acomplir. Hi fa un examen interior per mitjà d'un diàleg que té amb un ermità, desdoblament d'ell mateix.
  • Cant de Ramon: és un poema que va escriure quan ja era vell i hi fa un balanç de la seva vida.
  • Lo concili: és una cançó de croada en què aconsella oració i devoció a l'hora de celebrar el concili ecumènic a Viena del Delfinat, en el qual va prendre part.

Llegenda sobre Ramon Llull[modifica | modifica el codi]

Conta la llegenda que, un dels fets que van fer canviar la mentalitat trobadoresca de Llull a la més religiosa va ser el següent:

Ramon Llull estava molt enamorat d'una dama. Tan enamorat com estava, un dia la va seguir fins dins d'una església on la dama anava a escoltar la missa. Ella, cansada de les persecucions per part de Ramon Llull, es va girar cap a ell i li va mostrar el seu pit cancerós. A Ramon Llull aquella visió el va impactar tant, que va decidir no tornar a seguir cap dona més. Tanmateix, la versió que n'explica ell mateix a la Vida coetània és tota una altra.

Llengua i estil[modifica | modifica el codi]

Ramon Llull utilitzà a les seves obres quatre llengües amb una finalitat instrumental: català per arribar al seu poble, el llatí per convèncer als intel·lectuals, l'àrab per arribar als infidels i el provençal a la seva joventut per fer poesia trobadoresca.

Utilitzà el català en obres filosòfiques, científiques i teològiques per fer arribar de manera més comprensible aquestes idees a un públic urbà, burgès o aristòcrata. Creà un model de llengua culta i unificat i elevà el català a la perfecció i a la modernitat. Una prosa segura, flexible i matisada, apta per expressar el pensament, la intel·ligència i el sentiment. Hagué d'augmentar el cabal lèxic per a escriure les obres filosòfiques i doctrinals i es va basar sobretot en el lèxic hereditari, i incorporant un gran nombre de neologismes derivats del llatí.

Segons els treballs de Francesc de Borja Moll el vocabulari utilitzat per Llull és aproximadament de 7.000 mots diccionariables distribuïts en aquests percentatges:

  • 52% de mots populars hereditaris del català
  • 20% de mots derivats dins el català
  • 18% de llatinismes
  • 7% de mots usats només per Ramon Llull
  • 1% de provençalismes
  • 2% d'onomàstica (noms bíblics, geogràfics, etc.)

La sintaxi és molt rigorosa i precisa amb una duplicitat de solucions: calcs i construccions llatines com les subordinades adjectives, i per altra banda, formes que reflecteixen el llenguatge popular com les oracions impersonals en 2a persona o els condicionals. Tot amb un esperit extraordinàriament fidel a la llengua que li permeté fixar per sempre el català literari amb tota la seva plenitud i perfecció, a la vegada estableix el model lingüístic que després seguirà la Cancelleria. Dins l'estil lul·lià, seguint Lola Badia, cal distingir dos aspectes: la retòrica lògica adreçada a la intel·ligència i que se centra en els enunciats i la retòrica literària adreçada a la imaginació, que se centra en la bellesa de les paraules. Constants en l'estil de Ramon Llull són els locus amoenus, els exemples, les metàfores, els proverbis, les antítesis i els personatges simbòlics.

Si apassionant és la vida i obra de Ramon Llull no ho és menys la trajectòria del lul·lisme. L'interès per l'obra i pel seu pensament ha anat augmentant progressivament al llarg dels segles arreu del món. Influí en els pensaments de savis i filòsofs com Leibniz.

Anticipacions científiques[modifica | modifica el codi]

Sens dubte pot considerar-se Ramon Llull un visionari, cosa que ha sigut aprofitada per parapsicòlegs per tal d'atribuir-li prediccions.[31] No és difícil imaginar que, des d'aquest punt de vista, anticipés molts descobriments, idees que no es desenvoluparien, però, fins segles després; o que altres estudiosos haguessin pres les idees de Ramon Llull com referència per a les seves descobertes.

La relació de Llull amb l'Alquímia i les sectes càtares i albigeses és motiu d'especulació. No és l'únic a la seva època on Corona d'Aragó feia de pont entre Itàlia, el nord d'Europa i l'Espanya mulsulmana, cosa que va ser fer que rebés tota classe d'influències. Va ser important la influència del Periphyseon d'Escot Eriúgena, la Clavis Physicae d'Honori de Autun i la doctrina de l'Anima Mundi potser derivada de Timeu de Plató.[32]

Física[modifica | modifica el codi]

Segons Ramon Llull, la gravetat és la pedra mòbil amb moviment natural o violent quan es llança amb impuls a l'aire, aleshores es mou amb la gravetat, el moviment de la qual se sensible a la vista (Llibre de l'ascens i descens de l'enteniment, escrit el 1304). Isaac Newton va publicar les seves Lleis de moviment, que incloïen la Llei de la gravitació universal el 1687.

Teoria de l'evolució i etologia[modifica | modifica el codi]

Ramon Llull escrigué: "Veient l'home que el lleó té indústria de caçar, coneix que el lleó té imaginació, sens la qual no podia tindre indústria i aquesta imaginació està inserta en el sentir." (Íd., Dist. III; Pról.; núm. 5). Ramon Llull es refereix en aquesta peça a la memòria. Es pot pensar que amb els conceptes memòria i imaginació, Llull anticipa els treballs de Charles Darwin i de Konrad Lorenz en el camp de l'etologia. Però aquesta visió de la natura animal era molt comuna, ja que les doctrines cristianes havien de compatibilitzar-se amb les doctrines galèniques i socràtiques del soma, pneuma i psique, que veien en els animals qualitats humanes.

Matemàtiques i informàtica[modifica | modifica el codi]

L'any 2001 amb el descobriment dels manuscrits perduts Ars notandi, Ars eleccionis, i Alia ars eleccionis, Llull és reconegut com el descobridor del mètode de Condorcet, que va ser redescobert durant el segle XVIII pel Marquès de Condorcet.[33] A més a més, Llull és reconegut com un pioner de la informàtica, per la seva influència sobre Gottfried Leibniz.

Processos de beatificació i canonització[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XVI es va manifestar un gran interès per l'obra de Ramon Llull, originat pel reformisme de Felip II. En aquest context, Ramon Llull va ser declarat venerable i s'inicià un procés de beatificació. Més tard es va originar un procés de canonització que va ser interromput el 1750 pel papa Benet XIV perquè es va qüestionar l'ortodòxia de la doctrina de Llull i a la influència que encara tenien les tesis antilulistes de Nicolau Eimeric, frare dominic inquisidor del segle XIV. Nicolau Eimeric havia dictat l'existència de més de 100 heretgies en els textos de Llull i les va incloure en el seu Directorium Inquisitorum (Manual de l'Inquisidor).[34] En 1911 els bisbes i teòlegs catalans varen advertir de la necessitat de rehabilitar a Llull.[34]

Les aportacions recents d'un especialista en l'obra de Llull, el teòleg Josep Perarnau, que ha recollit totes les falsificacions amb què Eimeric va construir les seves tesis, han permès eliminar els obstacles per reiniciar el procés de canonització de Llull.[34] Així l'estudi elaborat per Josep Perarnau i pel teòleg mallorquí Jordi Gayà elimina els dubtes i ha estat acceptat per la Congregació per les Causes dels Sants, de Roma. El postulador de la causa de beatificació és el sacerdot mallorquí Gabriel Ramis.[34]


Estudiosos lul·listes[modifica | modifica el codi]

Projecte rex bellator[modifica | modifica el codi]

  • Traducció portuguesa (de Ricardo Costa) dels tractats de Ramon Llull [3]
  • Accés a les versions originals [4]
  • Sobre les ambaixades de rescat de Dalmau de Rocabertí per part d'Eymeric d'Usall, Eymeric de Usall, el ultimo Templario una biografia de Josep Maria Reyes Vidal.
  • Ramon Llull i el naixement del lul·lisme, per J. N. Hillgarth,Anna Alberni,Joan Santanach [5]
  • De recuperatione Terre Sancte de Pierre Dubois [6]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Altres viatgers medievals coneguts

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. «He amades persones, moltes vegades, tant, que nit ni dia no era altra cosa en mon cor sinó amar aquelles» (8,17); «per null altre pecat no som estat tant lleig menat ni tant ensutzat com som per pecat de luxúria» (143,12); «com jo, senyer, haja injuriats mos veïns e mos parents e mos amics, havent enveja de llurs bens e de llurs mullers» (75,11); «ja jo, Sènyer, no agra [hagués] cantat de luxúria, ni no agra tant lloada la obra de luxúria» (128,13), del Llibre de contemplació en Déu.[10]
  2. D'acord amb Umberto Eco, el lloc de naixement va ser determinant per a Llull, ja que en aquella època «Mallorca era una cruïlla de les tres cultures, la cristiana, la islàmica i la jueva, fins al punt que la major part de les seves 280 obres reconegudes van ser escrites inicialment en àrab i català»[11]
  3. La seva extensió és superior a la de quatre quixots[13]
  4. Hi ha constància documental que aquest procediment seria seguit en l'evangelització mallorquina de les Illes Canàries a la segona meitat del segle XIV, cosa per la qual se li ha suposat una inspiració lul·iana.[16]
  5. La coincidència d’aquest fet amb la narració del Blanquerna, en què aquest abdica de Papa per tornar a ser ermità, ha estat causa de múltiples controvèrsies sobre la data de redacció de la novel·la.[17]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 «Ramon Llull». A: Miquel Dolç i Dolç (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 8. Palma: Promomallorca, p. 115-123. ISBN 84-8661702-2. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Janer, Antoni. «Ramon Llull. El doctor il·luminat». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.38-41. ISSN: 1695-2014.
  3. Hagiography circle. "Ramon Llull".
  4. Hillgarth, J.N.. Diplomatari lul·lia. Documents relatius a Ramon Llull i a la seva família. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 1984. ISBN 84-8338-254-7. 
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 5,15 5,16 5,17 5,18 5,19 5,20 5,21 de Riquer, Martí; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. «Vida de Ramon Llull». A: Història de la literatura catalana, tom 1, pàg. 206-234. Barcelona: Ariel, S.Al =, 1984. ISBN 84-344-7600-2. 
  6. de Riquer, Martí; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. «Visio de conjunt de l’obra de Ramon Llull». A: Història de la literatura catalana, tom 1, pàg. 235-255. Barcelona: Ariel, S.Al =, 1984. ISBN 84-344-7600-2. 
  7. L'alquímia al llibre de les Meravelles
  8. Els pseudo Ramon Llull
  9. [enllaç sense format] http://quisestlullus.narpan.net
  10. 10,0 10,1 Bohigas, Pere. «Hi ha un model literari per al Libre de contemplació en Déu de Ramon Llull». A: Pere Bohigas. Volum 1. Badalona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981. ISBN 84-7202-456-3. 
  11. . Umberto Eco, «La búsqueda de la lengua perfecta», cap. 4, p. 55, Editorial Crítica, Barcelona, 1994.
  12. Pring-Mill, Robert. «Vida de Ramon Llull». A: Estudis sobre Ramon Llull (1956-1978). Barcelona: Curial, edicions catalanesl =, 1991. ISBN 84-7826-271-7. 
  13. 13,0 13,1 de Riquer, Martí; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. «Llibre de contemplació en Déu». A: Història de la literatura catalana, tom 1, pàg. 256-268. Barcelona: Ariel, S.Al =, 1984. ISBN 84-344-7600-2. 
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 «Ramon Llull». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  15. Lola Badia, Antoni Bonner, Albert Soler i Joana Àlvarez. «Llibre d’Evast e Blaquerna» (en ca). Qui és Ramon Llull?. Centre de Documentació Ramon Llull, Universitat de Barcelona. [Consulta: 16 abril 2011].
  16. Josep Amengual i Batle. «Trets lul·lians de la missió mallorquina a les Canaries» (en català). La missió mallorquina a les Illes Canàries: la missió sense espasa, 16-febrer-2007. [Consulta: 16 abril 2011].
  17. de Riquer, Martí; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. «El “Blanquerna”». A: Història de la literatura catalana, tom 1, pàg. 269-293. Barcelona: Ariel, S.A, 1984. ISBN 84-344-7600-2. 
  18. Es tracta del Compendium logicae Algazelis, compost originalment en àrab i posteriorment traduït al llatí. N'hi ha una versió catalana en vers, La lògica d'Algatzell, que es pot consultar aquí www.rialc.unina.it
  19. «Plurilingüisme», a la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona
  20. El Llibre del gentil i dels tres savis es pot consultar a Viquitexts.
  21. Sobre aquest llibre i la relació entre els plans de la narració i l'argumentació, vegeu l'estudi de Roger Friedlein Der Dialog bei Ramon Llull, Tubinga 2004, p. 59-98, especialment pel que fa a les estratègies de valoració, p. 88-97.
  22. «Llibre del gentil», a la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona
  23. Vegeu aquesta nota de la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona.
  24. «Llibre d'Evast e Blanquerna», a la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona.
  25. El Llibre d'amic e amat es pot consultar a Viquitexts.
  26. «Llibre d'amic e amat», a la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona.
  27. «Ramon Llull». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  28. Llibre de meravelles, a la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona.
  29. El llibre de les bèsties, a la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona.
  30. El Liber de fine, a la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona.
  31. Fernando Sánchez Dragó Gárgoris y Habidis Barcelona: Planeta, 1978-2001. ISBN 978-84-08-03817-7
  32. Lola Badia, Pròleg, en: F. Alan Yates Assaigs sobre Ramon Llull Barcelona: Empúries, 1985 [1]
  33. G. Hägele and F. Pukelsheim. «Llull's writings on electoral systems». Studia Lulliana, 41, 2001, pàg. 3–38.
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 La Vanguardia, 30/01/2010, Ramon Llull, de hereje nada

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Gayà, J. El descobriment de l'art. Introducció a Ramon Llull, Darrer llibre sobre la conquesta de la terra santa. Barcelona: Proa, 2002, p.  [Consulta: 24 novembre 2012]. 
  • Bonner, Anthony; Badia, Lola. Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Barcelona: Editorial Empúries, 1988, p.  [Consulta: 24 novembre 2012]. 
  • Tractatus novus astronomiae

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]