Discurs

Discurs és una noció amb diversos significats.

• Exposició oral i pública d'alguna extensió: discurs de despeses de la Real Acadèmia Espanyola.
• Sèrie de les paraules i frases emprades per manifestar el que es pensa o sent: mentre parlava, el discurs quedava entretallat per les llàgrimes.
• Escrit o tractat en què es discuteix sobre una matèria: el Discurs del mètode.
• Lapse de temps: el discurs de l'existència.
• Sèrie de paraules i frases que tenen coherència lògica i gramatical: el nom i el verb són parts del discurs.

Usos en diferents matèries

"En l'ús un discurs és un missatge oral de dirigir-se a un públic". La seva principal funció ha estat des dels seus orígens comunicar o exposar quelcom però amb l'objectiu principal de persuadir.

També podem dir que un discurs és un acte de parla, i per tant consta dels elements de tot acte de parla: en primer lloc, un acte locutivo o locucionari, és a dir, l'acte de dir una dita (text) amb sentit i referència, en segon lloc, un acte ilocutivo o ilocucionarios, o el conjunt d'actes convencionalment associats a l'acte locutivo, finalment, un acte perlocutiu o perlocucionari, és a dir, els efectes en pensaments, creences, sentiments o accions de l'interlocutor (oient).

El discurs és el raonament extens dirigit per una persona a una altra o altres, és l'exposició oral d'alguna extensió feta generalment per tal de persuadir, i que ella com vam dir es troba conformada per tres aspectes que són: Tema o contingut del discurs, Orador i Auditori.

En primer lloc, tenim el contingut del discurs, que ha de ser teixit en el teler de les experiències, ha d'estar copat de detalls, il·lustracions, personificacions, dramatisme i exemples en alguns casos, i tots aquests expressats amb termes familiars i concisos els quals donin la comprensió i l'enteniment adequat, en on el que es vol dir sigui entès per tots.

• En lingüística i en les ciències socials i cognitives el discurs és una forma de llenguatge escrit (text) o parlat (conversa en el seu context social, polític o cultural).

• En antropologia i la etnografia es parla també de esdeveniment de comunicació .

• En filosofia, per exemple amb Foucault, un discurs és més aviat un sistema de discursos, un sistema social de pensament o d'idees

• En la psicoanàlisi, la noció de discurs es basa en la lògica, però incorpora les aportacions de la lingüística, l'antropologia, la filosofia i la història, entre altres disciplines. A partir de les aportacions de Jacques Lacan, en psicoanàlisi es treballa amb l '"estructura dels quatre discursos"

L'Anàlisi del discurs és una praxi 'trans-disciplinària' que es va desenvolupar als dècada del 1960s en l'antropologia, la lingüística, la sociologia, la filosofia, i la psicologia, i després també en altres disciplines, com la història, l'estudi de la comunicació i la psicoanàlisi.

Atès la multiplicitat dels enfocaments, el discurs es pot definir com una estructura verbal, com un esdeveniment comunicatiu cultural, una forma d'interacció, un sentit, una representació mental, un signe, etc. Tant el discurs parlat com el discurs escrit (text) es considera avui en dia com una forma d'interacció contextualment situada.

Com a estructura verbal, un discurs és una seqüència coherent d'oracions. La coherència global es defineix pels temes o tòpics que s'expressen per exemple en els titulars o els resums del discurs.

Com interacció (conversa, diàleg) el discurs és una seqüència coherent de torns i accions de diversos participants, en què cada acte es porta a terme en relació amb l'anterior, i prepara el següent.

A part de les seves estructures seqüencials, els discursos tenen moltes altres estructures en diversos nivells, per exemple estructures de la gramàtica (fonologia, sintaxi, semàntica), el estil, les estructures de la retòrica (com metàfora s, eufemisme s), i les estructures 'esquemàtiques' que defineixen el format global del discurs, com la argumentació, la narració, o el format convencional d'una notícia a la premsa.

De la perspectiva de la cognició, el discurs es descriu com processos i representacions mentals, en què els usuaris de la llengua s'apliquen paraula per paraula, oració per oració, estratègies de producció o de comprensió abans d'emmagatzemar fragments del discurs a la memòria. Perquè els usuaris de la mateixa llengua i cultura comparteixen tants coneixements, el discurs és fonamentalment 'incomplet'

L'aproximació etnogràfica del discurs emfatitza la variació cultural dels discursos: Converses, discursos polítics, negociacions, contes, i molts altres gèneres tenen altres estructures i estratègies en altres cultures. ==

Discurs en la literatura

És una unitat del llenguatge, conté aspectes semàntics (intenció) i pragmàtics (idees).

• Discurs dialògic: domina la funció apelativa.
• Discurs expositiu: domina la funció referencial.
• Discurs argumentatiu: domina la funció apelativa.

Els 'quatre discursos' en psicoanàlisi

En el seu seminari titulat El revers de la psicoanàlisi ​​, Lacan introdueix una formalització del denominar els 'quatre discursos' sobre la base dels quatre termes: '$\cancel{S}$' , '$\mathrm{S}_{1} \$', '$\ \mathrm{S}_{2}$' y '$a \$', és a dir, el subjecte, el significant amo, el saber i el objecte a.

La disposició que tenen els mateixos en cada un d'ells és tal que cada un resulta d'un moviment de rotació de qualsevol altre, resultat de tot això, per exemple, és que el discurs analític és el contrapunt del discurs de l'amo, en el sentit en que hi ha entre ambdós una simetria que no és en relació a una línia ni a un pla, sinó, precisament, a un punt.

Discurs de l'amo (M)

${ \mathrm{S}_{1} \over \cancel{S}} { \to \atop \; } { \mathrm{S}_{2} \over a}$

Discurs de la histèria (H)

${ \cancel{S} \over a } { \to \atop \; } { \mathrm{S}_{1} \over \mathrm{S}_{2} }$

Discurs de la universitat (U)

${ \mathrm{S}_{2} \over \mathrm{S}_{1} } { \to \atop \; } { a \over \cancel{S} }$

Discurs de l'analista (A)

${ a \over \mathrm{S}_{2} } { \to \atop \; } { \cancel{S} \over \mathrm{S}_{1} }$

Vegeu també

• Discurs del mètode

Enllaços externs

• Llibre 17 del Seminari de Jacques Lacan El revers de la psicoanàlisi