Discurs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Discurs és una noció amb diversos significats.

  • Exposició oral i pública d'alguna extensió: discurs de despeses de la Real Acadèmia Espanyola.
  • Sèrie de les paraules i frases emprades per manifestar el que es pensa o sent: mentre parlava, el discurs quedava entretallat per les llàgrimes.
  • Escrit o tractat en què es discuteix sobre una matèria: el Discurs del mètode.
  • Lapse de temps: el discurs de l'existència.
  • Sèrie de paraules i frases que tenen coherència lògica i gramatical: el nom i el verb són parts del discurs.

Entenem com a "Com fer un bon discurs" el que et permet aprendre vocabulari, adquirir nous coneixements i, gràcies a la seva estructura, et permet practicar la tècnica d'interpretació. Un bon discurs ha de plantejar reptes, però no ha de ser impossible d'exposar. Per fer un bon discurs en públic hi ha algunes tècniques concretes, gestos estudiats i mètodes que tothom pot aprendre. Hi ha trucs per a superar el pànic de quedar-se totalment en blanc, recursos per a preparar-te bé, idees per seguir el ritme i guanyar-te el públic. Però, sobretot, estratègies per persuadir.

Per realitzar el discurs primerament escollirem un tema, del qual es pot explica uns mínims detalls, ja que hem pogut investigar buscant articles de premsa, documentals, consultar pàgines web, etc. abans de fer-lo. Seguidament decidirem quin missatge volem transmetre i amb quina estructura, sense oblidar-nos de la cronologia. S'ha d'incloure una petita introducció per exposar el tema explicar per què vols tractar-lo. Al final, conclourem de manera que estimuli la reflexió.

Per començar anotem quatre coses en un full. Primer una o dues frases d'introducció, una sèrie de punts a tractar i alguna frase per concloure el discurs. No es tracta d'escriure una redacció sencera, només d'anotar uns quants punts que ens ajudin a refrescar la memòria. Després d'això haurà arribat el moment de pronunciar el discurs sense oblidar que hem de mantenir el contacte visual amb el públic.

Dues característiques generals d'un bon discurs són la claredat i la precisió:

  • Claredatpersegueix la comprensió absoluta del discurs i ho a de complir en qualsevol missatge, ja sigui oral o escrit, encara que és més important en la llengua oral, perquè el receptor no té l'oportunitat de tornar enrere i rellegir una frase que no ha entès. Una exposició és clara quan ofereix un missatge directe i fàcil interpretable i evita el llenguatge imprecís i abstracte i les frases de sintaxi complexa. En aquest sentit, la claredat s'aconsegueix preferint les frases curtes i simples i seleccionant un lèxic clar i sense ambigüitats.

Cal tenir present que una exposició clara és aquella que el destinatari pot entendre fàcilment i sense esforços.

  • Precisió: element clau que fa que l'exposició sigui comprensible, perquè la dota del significat correcte amb les paraules justes per expressar la idea apropiada. La presència de mots buits de significat o amb un sentit massa ampli dificulta la precisió. El diccionari és una eina imprescindible per seleccionar un llenguatge precís.

Però qui millor reflecteix un bon exemple de retòrica elaborant un bon discurs és Marc Tul·li Ciceró. Ell va ser polític, filòsof i orador de l'antiga Roma. És el personatge de l'antiguitat de qui es coneix més bé la seva vida gràcies a la biografia que en va escriure Plutarc, a les seves abundants epístoles i els seus discursos i les seves obres retòriques i filosòfiques. Aquestes han sobreviscut en la seva gran majoria. Ciceró és un dels autors més importants de la literatura llatina clàssica i un dels que més esplendor ha donat a la llengua llatina.

Usos en diferents matèries[modifica | modifica el codi]

"En l'ús un discurs és un missatge oral de dirigir-se a un públic". La seva principal funció ha estat des dels seus orígens comunicar o exposar quelcom però amb l'objectiu principal de persuadir.

També podem dir que un discurs és un acte de parla, i per tant consta dels elements de tot acte de parla: en primer lloc, un acte locutiu o locucionari, és a dir, l'acte de dir una dita (text) amb sentit i referència, en segon lloc, un acte ilocutiu o ilocucionari, o el conjunt d'actes convencionalment associats a l'acte locutiu, finalment, un acte perlocutiu o perlocucionari, és a dir, els efectes en pensaments, creences, sentiments o accions de l'interlocutor (oient).

El discurs és el raonament extens dirigit per una persona a una altra o altres, és l'exposició oral d'alguna extensió feta generalment per tal de persuadir, i que ella com vam dir es troba conformada per tres aspectes que són: Tema o contingut del discurs, Orador i Auditori.

En primer lloc, tenim el contingut del discurs, que ha de ser teixit en el teler de les experiències, ha d'estar copat de detalls, il·lustracions, personificacions, dramatisme i exemples en alguns casos, i tots aquests expressats amb termes familiars i concisos els quals donin la comprensió i l'enteniment adequat, en on el que es vol dir sigui entès per tots.

  • En lingüística i en les ciències socials i cognitives el discurs és una forma de llenguatge escrit (text) o parlat (conversa en el seu context social, polític o cultural).
  • En filosofia, per exemple amb Foucault, un discurs és més aviat un sistema de discursos, un sistema social de pensament o d'idees
  • En la psicoanàlisi, la noció de discurs es basa en la lògica, però incorpora les aportacions de la lingüística, l'antropologia, la filosofia i la història, entre altres disciplines. A partir de les aportacions de Jacques Lacan, en psicoanàlisi es treballa amb l'"estructura dels quatre discursos"[1]

L'Anàlisi del discurs és una praxi 'trans-disciplinària' que es va desenvolupar a la dècada dels 60 en l'antropologia, la lingüística, la sociologia, la filosofia, i la psicologia, i després també en altres disciplines, com la història, l'estudi de la comunicació i la psicoanàlisi.

Atès la multiplicitat dels enfocaments, el discurs es pot definir com una estructura verbal, com un esdeveniment comunicatiu cultural, una forma d'interacció, un sentit, una representació mental, un signe, etc. Tant el discurs parlat com el discurs escrit (text) es considera avui en dia com una forma d'interacció contextualment situada.

Com a estructura verbal, un discurs és una seqüència coherent d'oracions. La coherència global es defineix pels temes o tòpics que s'expressen per exemple en els titulars o els resums del discurs.

Com a interacció (conversa, diàleg) el discurs és una seqüència coherent de torns i accions de diversos participants, en què cada acte es porta a terme en relació amb l'anterior, i prepara el següent.

A part de les seves estructures seqüencials, els discursos tenen moltes altres estructures en diversos nivells, per exemple estructures de la gramàtica (fonologia, sintaxi, semàntica), el estil, les estructures de la retòrica (com metàfora s, eufemisme s), i les estructures 'esquemàtiques' que defineixen el format global del discurs, com l'argumentació, la narració, o el format convencional d'una notícia a la premsa.

Des de la perspectiva de la cognició, el discurs es descriu com processos i representacions mentals, en què els usuaris de la llengua s'apliquen paraula per paraula, oració per oració, estratègies de producció o de comprensió abans d'emmagatzemar fragments del discurs a la memòria. Perquè els usuaris de la mateixa llengua i cultura comparteixen tants coneixements, el discurs és fonamentalment 'incomplet'

L'aproximació etnogràfica del discurs emfatitza la variació cultural dels discursos: Converses, discursos polítics, negociacions, contes, i molts altres gèneres tenen altres estructures i estratègies en altres cultures. ==

Discurs en la literatura[modifica | modifica el codi]

És una unitat del llenguatge, conté aspectes semàntics (intenció) i pragmàtics (idees).

Els 'quatre discursos' en psicoanàlisi[modifica | modifica el codi]

En el seu seminari titulat El revers de la psicoanàlisi ​​, Lacan introdueix una formalització del denominar els 'quatre discursos' sobre la base dels quatre termes: ' \cancel{S} ', ' \mathrm{S}_{1} \ ', ' \ \mathrm{S}_{2} ' y ' a \ ', és a dir, el subjecte, el significant amo, el saber i el objecte a.

La disposició que tenen els mateixos en cada un d'ells és tal que cada un resulta d'un moviment de rotació de qualsevol altre, resultat de tot això, per exemple, és que el discurs analític és el contrapunt del discurs de l'amo, en el sentit en que hi ha entre ambdós una simetria que no és en relació a una línia ni a un pla, sinó, precisament, a un punt.

Discurs de l'amo (M)

 { \mathrm{S}_{1} \over \cancel{S}} { \to \atop \; } { \mathrm{S}_{2} \over a}

Discurs de la histèria (H)

 { \cancel{S} \over a } { \to \atop \; } { \mathrm{S}_{1} \over \mathrm{S}_{2} }

Discurs de la universitat (U)

 { \mathrm{S}_{2} \over \mathrm{S}_{1} } { \to \atop \; } { a \over \cancel{S} }

Discurs de l'analista (A)

 { a \over \mathrm{S}_{2} } { \to \atop \; } { \cancel{S} \over \mathrm{S}_{1} }

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Seminari 17, Jacques Lacan. Edicions Paidós.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Viccionari Vegeu Discurs en el Viccionari, el diccionari lliure.
  • Llibre "Com parlar bé en públic" de Joana Rubio i Francesc Puigpelat. [1]
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Discurs
  1. COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC (en català). La butxaca.