Regne de Granada
De Viquipèdia
|
||
 |
||
| Capital | Granada | |
| Creació | 1013 Independència (dinastia zírida) 1238 Independència (dinastia nassarita) |
|
| Dissolució | 1492 Incorporació al regne de Castella | |
| Llengua oficial | Àrab (castellà en les relacions amb Castella i altres regnes cristians) | |
El Regne de Granada va ser un regne andalusí amb capital a Granada. El seu últim rei va ser Boabdil, qui va perdre el tron davant els Reis Catòlics el 2 de gener de 1492.
Quan els àrabs van arribar a la península, existia ja en aquest lloc un assentament amb dues petites poblacions: Iliberis (Elvira) que avui es coneix com Albaicín i Alcazaba, i Garnata al pujol del davant, que era més aviat un barri d'Iliberis. Els àrabs van anomenar aquest lloc Garnat Al-Yahud (Granada dels Jueus).
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
L'any 711, el cabdill berber Tàriq ibn Ziyad va desembarcar el 711 a Gibraltar i poc després van vèncer als visigots a la batalla de Guadalete. Dos anys mes tard, Abd-al-Aziz ibn Mussa va dominar definitivament tot el territori després d'una rebel·lió.
A l'època de l'Emirat Independent, el 756, la població àrab es concentra ja assentada en dos nuclis: l'Albaicin i l'Alhambra. Anys després de la mort d'Almansor, el 1010 existeix aquí una ciutat coneguda com a Garnata, que és destruïda en una confrontació civil. Hi ha guerra contínuament per obtenir el tron. Dos anys més tard, el 1013, arriba des del nord d'Àfrica la dinastia zírida, fundada per Zawi ibn Ziri, conquista Garnata i es constitueix en regne independent que dura fins la seva extinció, l'any 1090; a partir d'aquest moment dominen els almoràvits i encara que les lluites internes continuen, a la ciutat s'aconsegueix un gran desenvolupament, embelliment i construccions d'utilitat pública. Com els conflictes interns i externs continuen sense solucionar-se, els governadors, després de la derrota musulmana a la batalla d'al-Ludjdj demanen ajuda (el 1146) a un nou poble del nord d'Àfrica: els almohades.
Abd al-Rahman III, proclamat califa de Còrdova en 929 va exigir submissió total als senyors de les tagres, però Saraqusta, es va sentirprou forta per trencar el vassallatge i es va revoltar en 934, i el 935 Abd al-Rahman va atacar dos cop s la ciutat, que va resistir els setges, però va tornar el 937 disposat a prendre la ciutat a l'assalt i la ciutat va caure el novembre del 937, reintegrant la marca a l'obediència del Califat.
[edita] Descomposició de l'estat omeia
A principis del segle XI la situació a Al-Andalus era tremendament convulsa: S'estava lluitant la fitna, una guerra civil i les províncies van aprofitar la situació per establir la seva independència.
[edita] L'emirat de Granada
[edita] El regne nassarita de Granada
El 1212 es produeix la batalla de Las Navas de Tolosa, amb una derrota decisiva pels almohades, que veuen com els regnes cristians reconquereixen molt de territori en els anys següents i que provocara una gran anarquia en els seus territoris, la qual es farà notar també a Granada.
[edita] Història del regne
El regne nassarita de Granada es consolida el 1232 després de la derrota de Las Navas de Tolosa. L'any 1238 Muhàmmad ibn Nasr, anomenat Ibn al-Àhmar (El fill del Vermell), entra a Granada per la Porta d'Elvira per ocupar el palau del Gall del Vent (antiga Alhambra). És el fundador de la dinastia nassarita i re-fundador del regne de Granada. És l'últim estat islàmic de la península, i es mantindrà fins el 1492. Hi ha poca informació sobre la seva organització estatal i les seves institucions, però eren, bàsicament les que es van desenvolupar amb el califat de Còrdova: visirs, cadis, agents fiscals, etc., amb el malik com a font de lleis i amb un poder més absolut que el dels reis cristians, ja que no tenien una noblesa que se'ls oposés.
