Dinastia almohade

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
الموَحدون al-Muwahhidun
Dinastia almohade
Flag of Almohad Dynasty.svg
Blank.png
Blank.png
1121 – 1269 Reinos de Taifas en 1037.svg
Tunis hafsid flag.png
Dz tlem2.gif
Marinid emblem.png
Standard of Grenade after Cresques Atlas s XIV.svg

de}}}

Bandera

Ubicació de
Extensió de la dinastia almohade vers el 1200.
Capital Marraqueix

Sevilla

Idioma oficial Àrab
Altres idiomes Berber, Mossàrab, Hebreu
Religió Islam sunita
Forma de govern Califat
Califa
 • 1120-1129 Ibn Tumart
 • 1266-1268 Abū l-ʿAlāʾ Abū-Dabbūs
Història
 • Establiment 1121
 • Dissolució 1269
Moneda Dinar

Els almohades (1121-1269) (de l'àrab الموحدون al-muwaḥḥidūn, i.e. "els monoteistes" o "els unitaristes") foren un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al segle XII. Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àl-Andalus (1145-1146). Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon originant la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i quan van defensar la línia religiosa, són conegudes pels noms propis de cadascuna.

Probablement, el cabdill (i califa) més famós dels almohades siga Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (1184-1199). Al-Mansur es va guanyar aquest apel·latiu per la batalla d'Alarcos contra Alfons VIII de Castella, el 1195. El seu successor, però, Muhàmmad an-Nàssir (1199-1214), també es va fer famós per la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212.

Els orígens[modifica | modifica el codi]

La dinastia s'origina amb Ibn Tumart, membre dels masmuda, una tribu berber de la serralada de l'Atles. Ibn Tumart era fill d'un lamparer en una mesquita, era petit i deforme i vivia com un devot captaire, i ja era conegut de ben jove per la seva pietat. De joves va fer el hajj a la Meca, d'on va ser expulsat per criticar la laxitud dels altres, i des d'allà va arribar a Bagdad, on va assistir a l'escola del teòleg ortodox Abu-l-Hàssan al-Aixarí. Va combinar els ensenyaments del seu mestre amb parts de les doctrines d'altres mestres i la mística d'Al-Ghazalí. El seu principi fonamental fou un estricte unitarisme que negava l'existència independent dels atributs de Déu, per ser incompatible amb la seva unitat, i per tant amb una idea politeista. Ibn Tumart, de fet, va representar una rebel·lió contra el que ell percebia com antropomorfisme en l'ortodòxia musulmana.

Inicis del poder almohade[modifica | modifica el codi]

Després del seu retorn al Magrib als de vint-i-vuit anys, Ibn Tumart començar la predicació i l'agitació, encapçalant atacs a botigues de vi i altres manifestacions de laxitud. Es va arribar fins i tot a assaltar a la germana d'Alí ibn Yússuf, l'emir almoràvit als carrers de Fes, perquè anava sense vel com les dones berbers. Ali el va permetre escapar sense càstig.

Ibn Tumart, que ja havia estat expulsat d'altres ciutats, va refugiar-se entre els seus, la Masmuda, a l'Atles. Abd al-Mumin ibn Ali, un altre berber d'Algèria que es va convertir en guerrer i estadista de primer ordre fou el lloctinent d'Ibn Tumart, que va morir el 1128 al ribat que havia fundat a Tin Mal després de patir una severa derrota a mans dels almoràvits.

Dinastia Mumínida[modifica | modifica el codi]

Abd al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el 1130 i la seva mort el 1163 va eliminar als almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, convertint-se en emir de Marràqueix el 1149; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Kala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).Al-Àndalus va seguir el destí de l'Àfrica: el 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer al sobirà almphade i el 1147 es va ocupar Sevilla; una delegació d'emirs andalusins va anar a Sale per reconèixer el poder almohade el 1150; el 1170 els almohades transferit el seu capital a Isbiliya fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de Yaqub al-Mansur; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.

Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors de Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del Regne de Portugal, Castella i Aragó, però al final es van convertir en menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, el victoriós, va ser guanyat per la derrota que va infligir a Alfons VIII de Castella a la Batalla d'Alarcos el 1195. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghaniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghaniya (1205)

El declivi[modifica | modifica el codi]

La península Ibèrica a l'època dels almohades
Els almohades després de 1212

Després de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, i després de la mort d'Al-Mustanṣir Yūsuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de cabdills almohades va proclamar califa Abū Muḥammad ʿAbd al-Wāhid, germà de Yaʿqub al-Manṣūr, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus perquè no podien fer front a les forces cristianes i alguns governants locals van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va arribar a repudiar la doctrina almohade.

El seu imperi es va desintegrar entre els hàfsides de Tunísia (1229), els Banu Zayyān o Banu Abd al-Wad (zayyànides o abdalwadites) d'Alger (1235), els marínides de Marroc (1268) i les terceres taifes a la península, fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només perllongada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: Muhammad ibn Yusuf al-Ydami Ibn Hud, de 1228 a 1238 a Múrcia; Zayyan ibn Mardanix a Onda, des de 1228, i Balansiya des de 1229 a 1238; Muhammad ibn al-Ahmar, des de 1232 a Arjona, fundador del regne nassarí de Granada i Suayb ibn Muhammad ibn Mahfuz, des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.

Califes almohades[modifica | modifica el codi]

Dinastia mumínida[modifica | modifica el codi]

Art almohade[modifica | modifica el codi]

Els almohades van fer unes construccions simples, degut la seva vida al Magrib. Alguns exemples són la Torre del Oro la Giralda (el minaret de la principal mesquita de la ciuta de Sevilla, que fou la capital Almohade),la mesquita Kutubiyya de Marràqueix i la Torre Hasan a Rabat.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia almohade