Jaume II de Mallorca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sobirans de la Corona de Mallorca
Casa de Mallorca
Royal Coat of Arms of the Monarchs of Majorca since the 14th Century.svg
Jaume el Conqueridor
Jaume de Prudent
Sanç el Pacífic
Jaume el Temerari
Jaume el Pretendent
Elisabet de Mallorca

Jaume II de Mallorca el Bon Rei (Montpeller 1243 - ciutat de Mallorca 1311), rei de Mallorca, comte de Rosselló i Cerdanya i senyor de Montpeller (1276-1313).

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fou el segon fill mascle de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria. Era nét per línia paterna del rei d'Aragó i comte de Barcelona Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, i per línia materna del rei Andreu II d'Hongria i Violant de Courtenay.

Fou germà del rei Pere el Gran, i pel matrimoni de les seves germanes cunyat d'Alfons X de Castella i Felip III de França.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Ramon Berenguer IV de Barcelona
(el Sant)
 
 
 
 
 
 
 
8. Alfons II d'Aragó
(el Cast)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Peronella d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
4. Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Alfons VII de Castella
 
 
 
 
 
 
 
9. Sança de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Riquilda de Polònia
 
 
 
 
 
 
 
2. Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Guillem VII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
10. Guillem VIII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Matilda de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
5. Maria de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Isaac Comnè
 
 
 
 
 
 
 
11. Eudòxia Comnena
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Eirene Diplosynadene
 
 
 
 
 
 
 
1. Jaume II de Mallorca
(el Bon Rei)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Géza II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
12. Béla III d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Eufrosina de Kíev
 
 
 
 
 
 
 
6. Andreu II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. Reinald de Chatillon
 
 
 
 
 
 
 
13. Agnès d'Antioquia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. Constança d'Antiòquia
 
 
 
 
 
 
 
3. Violant d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Pere I de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
14. Pere II de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Adelaida de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
7. Violant de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Balduí V d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
15. Violant de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. Margarida I de Flandes
 
 
 
 
 
 

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Cosa poc freqüent a l'època, el seu pare li deixà escollir esposa, i el 12 d'octubre de 1272 es casava a Barcelona amb Esclarmonda de Foix, filla del comte Roger IV de Foix.

D'aquest matrimoni nasqueren sis fills:

Així mateix, de les relacions fora del matrimoni amb Saura de Montreal va tenir una filla il·legítima:

Testaments de Jaume I[modifica | modifica el codi]

L’Infant Jaume va néixer el 1243, i l’any següent ja apareix al tercer testament de Jaume I, però el rei encara en faria tres més, en que variaria els lots corresponents a cada fill: Alfons (difunt el 1260), Pere, Ferran (1248-1251) i el propi Jaume. No entrà en el joc testamentari Sanç, destinat des de petit a la carrera eclesiàstica.

En el testament de 1244 a Jaume li pertocaven les terres que no procedien de l'herència paterna del rei (Mallorca, Valencia, Rosselló, Cerdanya i Montpeller); Aragó correspondria al primogènit Alfons i; Catalunya al fill segon Pere.

En el de 1248, havia nascut el darrer fill mascle, Ferran, i en el testament d’aquell any a Jaume li assignava València; Aragó continuava per Alfons; Catalunya i Mallorca serien per Pere i; per a Ferran, Rosselló, la Cerdanya i Montpeller.

El 1253, ja havia mort el petit infant Ferran, i Jaume I tornà a reassignar les seves possessions, per a Jaume Mallorca i Montpeller; per Alfons Aragó i València i; per a Pere Catalunya, inclòs el Rosselló i la Cerdanya.

Finalment, el 1260 moria el primogènit Alfons, sense hereus, cosa que donaria lloc al sisé i definitiu testament, repartint l’herència entre els dos fills supervivents, Jaume, a Mallorca, Rosselló, Cerdanya i Montpeller i; al nou primogènit, Pere, Aragó, Catalunya i València.

No hi ha dubte que Jaume I expressava una concepció patrimonial del conjunt de les seves possessions, en que el seu interès principal era dotar a cada un dels seus fills. Aquesta actitud ha estat freqüentment criticada per la historiografia, però aquesta era una tradició del casal, i d’altres famílies reials medievals, que ja s’havia manifestat en termes semblants des de la mort de Guifré el Pilós, i que més modernament es troba en el cas del comtat de Provença (1131 i 1150) o la Cerdanya (1168) i que continuaria passant en el futur: Sicília (1282 i 1291) o Nàpols (1458), sense que els historiadors hagin dedicat tanta atenció al fet, ni desqualificat de manera semblant, com ho han fet amb Jaume I, als que practicaren aquestes divisions.

Hereu i administrador de Mallorca (1256-1276)[modifica | modifica el codi]

Ramon Llull en el moment de la seva revelació religiosa era cortesà de l’infant Jaume, hereu de Mallorca.

A la mort de Pere de Portugal, senyor de Mallorca per segon cop (1254-1256), l’Infant Jaume va jurar els privilegis del regne de Mallorca. Seria a l’any següent, amb catorze anys, que li foren conferides funcions concretes de control dels béns immobiliaris de l’illa, cosa que acabaria derivant en l’assumpció de noves competències, amb el consentiment reial, en matèria d’urbanisme, dotació de serveis, cartes de ciutadania, lloguer de rendes reials...

Inicialment Jaume fou dotat amb el quartó de Pere de Portugal a la ruralia eivissenca, patrimoni molt modest, amb una escassa renda de 500 lliures anuals, que no li permetien fer front a les seves despeses; el 1264 reconeixia deutes per 91.753 sous, cosa que el portà a vendre drets urbanístics en espais públics i a autoritzar una major densificació urbana.

A Partir de 1268, amb el reconeixement reial, s’ampliaren les seves competències, que l’equiparen a un lloctinent: nomenament d’oficials reials, habilitació nous càrrecs judicials, d’administració de justícia, regulacions legals menors... En aquests temps, encomanà la redacció en català del Llibre del Repartiment de Mallorca i inicià una política d'adquisicions patrimonials de grans porcioners feudals com els de Bernat de Santa Eugènia (1270) o Gilabert de Cruïlles que continuarien de manera intenssa durant la primera part del seu regnat. El 1274, Jaume I el nomenà Lloctinent de Montpeller, càrrec que a Mallorca no va rebre mai, i que inicià el seu absentisme de l’illa, que mantendria tota la dinastia.[1]

A la petita cort mallorquina del futur rei, hi va exercir el càrrec de senescal Ramon Llull, abans de la seva revelació religiosa. També s’ha dit que en fou el seu preceptor però això no està acreditat per fonts contemporànies, i sembla una deformació llegendària.

Rei de Mallorca[modifica | modifica el codi]

Dominis territorials[modifica | modifica el codi]

Estats assignats a Jaume II en el sisé i definitiu testament de Jaume I, 1263, (Excepte la vall d'Aran)

La Corona de Mallorca, tal com quedà constituïda en el darrer testament de Jaume I estava formada pel Regne de Mallorca (Mallorca, Eivissa i Formentera i els drets i tributs sobre l'emirat de Menorca, regit pels musulmans); els comtats de Rosselló i Cerdanya; el feu de la vila de Cotlliure, el senyoria de Montpeller, la baronia de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Carladès. També tenia un cert domini feudal sobre el Donasà i els castells de Queragut i So (comtat de Foix) i la Vall Ferrera (Pallars Sobirà).

Pel tractat d'Argelers (1298), la Vall d'Aran fou administrada fiduciariament pels reis de Mallorca fins al 1313.

Aquests territoris, molts dispersos i petits, territorialment, demogràficament i fiscalment, quedaven encaixonats entre dues grans potències, la Corona d’Aragó i el reialme de França, ambdós amb forts interessos a l’àrea: per una banda Catalunya, i singularment Barcelona, perdia el ple control sobre unes illes que resultaven estratègiques pel desenvolupament del seu, encara incipient però decidit, comerç marítim i per l’altre França estava consolidant paulatinament la seva sobirania sobre l’Occitània oriental, a partir de la revitalització dels drets feudals carolingis, que no havia exercit des del segle X. Les dues potències a més, estaven separades pel coixí dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya, punt de trobada necessari en cas de conflicte.

Primer període de govern (1276-1285)[modifica | modifica el codi]

Jurament dels privilegis i franqueses del Regne de Mallorques per Jaume II de Mallorca, en ser proclamat rei.

Jaume II fou coronat rei a l'església de Santa Eulàlia de la Ciutat de Mallorca el 12 de setembre de 1276, jurant els privilegis i franqueses del Regne de Mallorca, posteriorment prengué possessió dels comtats catalans que li corresponien i de Montpeller.

La primera etapa del govern de Jaume II es caracteritza per una escassa acció política interior, podent destacar la continuació de compres de propietats feudals a Mallorca, l'inici de les reformes dels palaus de l'Almudaina a la Ciutat de Mallorca i del castell Reial de Perpinyà o el mecenatge del col•legi de Miramar a instàncies de Ramon Llull, que li havia sol•licitat quan encara era hereu.

En tot cas, allò que caracteritza la primera etapa és el conflicte constant amb els seus poderosos veïns, que el conduirien a perdre, al llarg dels sis primers anys de govern, la plena sobirania amb que havia rebut la majoria dels seus estats i finalment la pèrdua dels seus territoris insulars per un període de tretze anys.

La infeudació a Pere el Gran (1279)[modifica | modifica el codi]

Pere el Gran ja havia manifestat l’oposició a les disposicions testamentàries del seu pare mitjançant un document secret signat el 1260, el mateix any que passà a ser primogènit. El distanciament dels dos reis catalans tendria la seva primera manifestació a partir del suport de Jaume II al seu cunyat Roger Bernat III de Foix que comandava una revolta nobiliària contra Pere el Gran, qüestió que estigué a un pas de provocar una guerra oberta entre els dos germans el 1277. La situació de tensió portà al rei mallorquí a cercar infructuosament l’aliança del papat i de Felip l’Ardit, però finalment s’hagué de conformar en un acord militar formal amb el seu cunyat, signat el 1278. A conseqüència d’aquests esdeveniments, que acabarien essent favorables a Pere, Jaume II es veuria obligat a declarar-se vassall de Pere pel tractat de Perpinyà, el 20 de gener de 1279, perdent així la plena sobirania que havia heretat tres anys abans .

El tractat establia, tant per Jaume com pels seus successors, que tots els seus territoris, inclosos els de Montpeller en la part no corresponent al bisbat de Magalona, serien tenguts en feu del rei d’Aragó, i que li retria homenatge sempre que li fos requerit amb la confirmació dels seus súbdits, es fixava una estada anual dels sobirans mallorquins a la cort catalano-aragonesa, de la qual en quedava exent Jaume al llarg de la seva vida i Jaume es comprometia a ajudar a Pere contra tots els seus enemics. Per una altra part al Rosselló i la Cerdanya s’observarien els usatges de Barcelona i les constitucions de Catalunya, tot respectant els costums de Perpinya, i hi hauria de córrer la moneda de Barcelona, però no als territoris insulars on Jaume quedava en plena disposició en aquest apartat.

La infeudació de Montpeller a Felip l’Ardit (1282)[modifica | modifica el codi]

Molt poc després, a partir de 1280, a Montpeller es succeïren un conjunt de conflictes jurisdiccionals causats per l’arribada de funcionaris del rei de França que començaren a alterar els costums i la normativa montpellerina, tot orientat a implantar l’alta sobirania del rei francès.

Paral·lelament Jaume intentava resoldre per la via diplomàtica la situació de Montpeller, però Felip li donava llargues prometent una solució satisfactòria per ambdues parts, que contradeia de manera flagrant el comportament abusiu dels seus funcionaris i la concentració de tropes a Nimes disposades per assaltar Montpeller que feu desistir a la ciutat de tota resistència.

Finalment el senescal de Bellcaire, Guillem de Pontchevron, amb l’acceptació del lloctinent del rei Arnau Batlle i dels cònsols de la ciutat, proclamà que els representants del rei de Mallorca reconeixien l’autoritat suprema del rei de França; que els contractes fets a la ciutat havien d’anar encapçalats sota la formula “regnante domino Philippo, rege francie”; que les apel·lacions judicials es farien davant el rei de França i; que circularia la moneda tornesa.

Política i guerres[modifica | modifica el codi]

Fou un rei independent només tres anys, ja que degué vasallatge al seu germà Pere, pel tractat de Perpinyà (20 de gener de 1279), una infeudació renovada a la força en el tractat d'Argelers (29 de juny de 1298) perquè era contrària al testament de Jaume I.

La confirmació de la infeudació fou el resultat de la derrota de Jaume II després de prendre partit per Felip III de França en la Croada contra la Corona d'Aragó del 1285 entre aquest i Pere el gran.[2] La decisió de fer costat al rei francès l'havia presa Jaume II per por de la mediatització per França dels territoris occitans de la Corona de Mallorca, de manera que el rei mallorquí a Montpeller era vassall del rei francès, i pel suport del papa Martí IV a Felip III.

En acabar la guerra el seu germà Pere li havia confiscat les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant el tractat d'Anagni, amb les mateixes condicions pactades el 1279.

Després d'aquest episodi i fins que es morí, es dedicà a administrar el seu regne, del qual era un bon coneixedor. Reformà l'urbanisme, la colonització agraria, la defensa, la moneda i el patrimoni. També fou protector de Ramon Llull.

Un cop presa la plaça fou lliurada als benimerins, que canviaren de bàndol i decidiren auxiliar el granadins. El vicealmirall Eimeric, com a capità de l'esquadra de l'estret de Gibraltar,[3] hagué de barrar-los el pas cap a la península i impedir el pas d'aquests, ara enemics, a la Península. Per la seva ardidesa fou comparat aleshores amb Roger de Llúria.[4]

El 1309, després de la captura de Ceuta pels catalans, i cessió de la ciutat als benimerins, va afegir una galera al bloqueig de l'estret per rescatar uns mercaders mallorquins retinguts a l'emirat de Gharnata.[5]

El succeí el seu fill Sanç I de Mallorca.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

  • A 21 d'agost del 1256: Signum + infantem Jacobi, illustris regis Aragonum filii, et heredis regni Maioricarum et Montispessulani[6]
  • A 12 de setembre del 1276: Signum + Jacobi, Dei gratia regis Maioricarum, comitis Rossilionis, et Ceritanie, et domini Montispesulani[7]
  • A 17 de setembre del 1299: Sig+num Iacobi Dei gratia regis Maioricarum, comitis Rossilionis et Ceritanie et domini Montispessulani[8]


Jaume II de Mallorca
Naixement: Montpeller 1243 Mort: Ciutat de Mallorca 1311
Títols
Precedit per:
Jaume I d'Aragó
"el Conqueridor"

(pare)
Rei de Mallorca
(Llista de reis de Mallorca)
(1276–1285)
— Territori perdut: —
Confiscació del Regne de Mallorca
(1285-1295)
— Conqueridor —
Alfons III d'Aragó
"el Franc"

Corona d'Aragó
Comte de Rosselló i Cerdanya
(Llista de comtes de Rosselló)
Comtat de Rosselló, Vallespir
Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent

(1276–1285)
Senyor de Montpeller i Omeladès
(Llista de senyors de Montpeller)
(1276–1285)
— Territori recuperat: —
Tractat d'Anagni
(1295)
— Anterior —
Jaume II d'Aragó
"el Just"

Corona d'Aragó
Rei de Mallorca
(Llista de reis de Mallorca)
(1295–1311)
Succeït per:
Sanç I de Mallorca
"el Pacífic"

(fill)
Comte de Rosselló i Cerdanya
(Llista de comtes de Rosselló)
Comtat de Rosselló, Vallespir
Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent

(1295–1311)
Senyor de Montpeller i Omeladès
(Llista de senyors de Montpeller)
(1295–1311)

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Jaume II de Mallorca a Viquitexts, la biblioteca lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaume II de Mallorca