NASA
La National Aeronautics and Space Administration (NASA) és l'agència governamental dels Estats Units fundada el 1958 responsable per als Estats Units d'Amèrica del programa espacial, de la investigació i exploració espacial.
Taula de continguts |
[modifica] Història
[modifica] Carrera espacial
El programa espacial soviètic va llançar el primer satèl·lit artificial del món (Sputnik 1) el 4 d'octubre de 1957, i això va portar als Estats Units a fer els seus propis esforços en eixe camp. El Congrés dels Estats Units ho va percebre com una amenaça a la seguretat americana i el President Eisenhower i els seus consellers després de diversos mesos de debat van prendre l'acord de fundar una nova agència federal que dirigira tota l'activitat espacial no militar.
El 29 de juliol de 1958, el President Eisenhower va firmar l'Acta que funda la NASA (la National Aeronautics and Space Act.[1] Es va posar en funcionament el 1 d'octubre de 1958 amb quatre laboratoris i uns 8.000 empleats.
Els primers programes de la NASA van anar cap a posar una nau tripulada en òrbita i això es va fer davall la pressió de la competició entre els EUA i l'URSS en la denominada carrera espacial que es va produir durant la Guerra Freda. El programa de Mercuri, va començar en 1958, i la NASA iniciava el camí d'exploració de l'espai amb l'objectiu de descobrir si l'home podia sobreviure en el espai exterior. El 5 de maig de 1961, astronauta Alan B. Shepard Jr. va ser el primer americà en l'espai al pilotar la nau Llibertat 7 en un vol de suborbital de 15 minuts. John Glenn el 20 de febrer de 1962 es va convertir en el primer americà a orbitar la Terra durant un vol de 5 hores amb la nau Amistat 7 que va donar 3 voltes a la Terra
[modifica] El Programa Gemini
Una vegada el Programa Mercuri havia demostrat que el vol tripulat era possible, el Programa Apollo havia d'intentar fer el fantàstic treball de posar a animals al voltant de la Lluna. El 25 de maig de 1961 el President John F. Kennedy va anunciar que els Estats Units havia de comprometre's a "posar un home a la Lluna i tornar-lo a la Terra abans de 1970". Així el Programa Apollo tenia com a objectiu fer que l'home aterrara a la Lluna. El programa Gemini va ser concebut per a provar les tècniques necessàries per al projecte Apollo les missions de les quals eren molt més complicades. Així el programa tripulat Gemini va començar amb el Gemini III el 21 de març de 1965 i va acabar amb el Gemini 12 el 11 de novembre de 1966. Edward White, que posteriorment va morir en l'accident de l'Apollo 1, amb Gemini 4 va fer el 3 de juny de 1965 el primer passeig espacial d'un americà. El 15 de desembre de 1965 els Gemini 6 i 7 animals per dos astronautes cada un, van fer la seva primera cita espacial aproximant les naus fins a 1,8 metres. El vol del Gemini 7 va tenir una duració de dues setmanes, temps que s'estima necessari per a les missions Apollo, per a anar i tornar i la permanència en el satèl·lit de la Terra. El 16 de març de 1966 la nau Gemini 8 tripulada per David Scott i Neil Armstrong, que després seria el primer home a trepitjar la Lluna, van atracar la seva nau al coet Atlas-Agena 8 preparant la maniobra d'atracada entre el mòdul lunar i la nau Apollo.
[modifica] El programa Apollo
Després de vuit anys de missions preliminars, inclòs la primera pèrdua de d'astronautes per part de la NASA, amb el Apollo 1, un foc a la rampa de llançament, el programa va aconseguir les seves metes amb Apollo 11 què va aterrar amb Neil Armstrong i Edwin Aldrin en la superfície de la Lluna el 20 de juliol de 1969 i els va tornar sans a la Terra el 24 de juliol. Les primeres paraules d'Armstrong al posar el peu sobre la Lluna van ser: "És un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Deu homes més formarien la llista d'astronautes a xafar la Lluna quan va finalitzar anticipadament el programa amb l'Apollo 17, al desembre de 1972.
La NASA havia guanyat la carrera espacial i en algun sentit açò la va deixar sense objectius, amb una menor atenció pública e sense l'interès necessari per a garantir els grans pressupostos del Congrés. Ni el desastre de Apollo 13, on l'explosió d'un tanc d'oxigen va condemnar els tres astronautes, a renunciar a xafar la Lluna va poder tornar a atraure l'atenció. Les missions posteriors al Apollo 17 (estaven planificades missions fins al Apollo 20) van ser suspeses. Els retalls del pressupost (en part a causa de la Guerra de Vietnam) va provocar la fi del programa. Els tres Saturn V no utilitzats, van anar per al desenvolupament del primer laboratori americà en òrbita el Skylab i les idees van anar en la línia de desenvolupar un vehicle espacial reutilitzable com el transbordador espacial.
[modifica] Altres primeres missions no tripulades
Encara que la immensa majoria del pressupost de NASA s'ha gastat en els vols humans tripulats, hi ha hagut moltes missions del no tripulades promogudes per l'agència espacial. En 1962 el Mariner 2 va ser la primera nau espacial a fer un sobrevol pròxim a un altre planeta, en aquest cas Venus. Els programes Ranger, Surveyor, i Lunar Orbiter eren essencials per avaluar les condicions lunars abans d'intentar el vol tripulat del programa Apollo. Després, les dos sondes Viking que van aterrar en la superfície de Mart i que van enviar a la Terra, les primeres imatges des de la superfície d'un planeta. Potser més impressionant eren els programes Pioneer 10 i 11 i Voyager 1 i 2 missions que van visitar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú i van enviar impressionants imatges en color de tots ells i la majoria dels seus satèl·lits.
[modifica] Cooperació entre els EUA i la Unió Soviètica
Havent perdut la Unió Soviètica la carrera espacial, havia de produir-se un acostament als EUA. El 17 de juliol de 1975 un Apollo (trobant un nou ús després de la cancel·lació de Apollo 18) es va adaptar a un Soiuz soviètic en la coneguda missió Apollo-Soiuz per al que va caldre dissenyar un mòdul intermedi i acostar la tecnologia de les dos nacions. Encara que la Guerra Freda duraria molts més anys, aquest era un punt crític en la història de NASA i el principi de la col·laboració internacional en l'exploració espacial. Després van venir els vols del transbordador a l'estació soviètica Mir, vols d'americans en la Soiuz i de russos en el transbordador i la col·laboració d'ambdues nacions i altres més en la construcció de l'Estació Espacial Internacional(ISS).
[modifica] L'era dels transbordadors
El Transbordador espacial es va convertir en el programa espacial favorit de la NASA a finals dels anys setanta i els anys vuitanta. Planejat tant el els dos coets llançadors i el transbordador com reutilitzables, es van construir quatre transbordadors. El primer en ser llançat va ser el Columbia el 12 d'abril de 1981.
Però els vols del transbordador eren molt més cars del que inicialment estava projectat, i després de 1986 el desastre del Challenger va ressaltar els riscos dels vols espacials, i el públic va recuperar l'interès perdut en les missions espacials.
No obstant això, el transbordador s'ha usat per a posar en òrbita projectes de molta importància com el Telescopi Espacial Hubble (HST). El HST es va crear amb un pressupost relativament xicotet de 2 mil milions $ però ha continuat funcionament des que 1990 i ha meravellat a científics i al públic. Algunes de les imatges s'han convertit en llegendàries, com les imatges de Camp Profund. El HST és un projecte conjunt entre l'ESA i la NASA, i el seu èxit ha ajudat en la major col·laboració entre les agències.
En 1995 la cooperació russo-americana s'aconseguiria novament quan van començar les missions entre el Transbordador es va acoplar a la Mir, (en eixe moment l'única estació espacial completa). Està cooperació continua al dia d'avui, entre Rússia i Amèrica els dos socis més importants en la construcció de la ISS. La força de la seva cooperació en aquest projecte era més evident quan NASA va començar confiant en els vehicles del llançament russos per a mantindre la ISS després del desastre el 2003 del Columbia que mantindrà en terra la flota dels transbordador durant més d'un any.
Costant més de cent mil milions dòlars, ha sigut a vegades difícil per a NASA justificar l'ISS. La població ha sigut històricament difícil d'impressionar amb els detalls d'experiments científics en l'espai. A més no pot acomodar a tants científics com havia planejat, sobretot des que el transbordador espacial està fora d'ús, fins a març del 2005 com més prompte, parant la construcció de la ISS i limitant-lo a una tripulació de manteniment de dues persones.
Durant la majoria dels anys noranta, la NASA es va enfrontar amb una reducció dels pressupostos anuals per part del congrés a Washington. Per a respondre a aquest repte, el novè administrador de la NASA, Daniel S. Goldin, va inventar missions barates davall el lema més ràpid, més bo, més barat que li va permetre a la NASA retallar els costos mentre es mamprenien una ampla varietat de programes espacials. Eixe mètode va ser criticat i va portar en 1999 a les pèrdues de les naus bessones de l'exploració de Mars Climate Orbiter i Mars Polar Lander.
El fer enlairar coets i transbordadors espacials sempre ha estat considerat com un èxit de l'avanç tecnològic i l'enginyeria de la nostra societat, però potser se li presta menys atenció al procés d'aterratge que en certs aspectes pot arribar a ser més complicat i requereix d'un nivell d'exactitud que sorprèn.
Els passos per aterrar un Transbordador Espacial comencen, literalment, a l'altre costat del planeta de la pista d'aterratge. Atesa l'ordre, els astronautes han de:
- Tancar les portes de càrrega.
- La majoria de les ocasions el Transbordador Espacial es troba "cap per avall" i amb el nas primer pel que fa al planeta Terra per la qual cosa s'activa el sistema de control de reacció (RCS) per donar la volta i posar primer la cua.
- S'activa el Sistema de Maniobra Orbital per baixar la velocitat del transbordador i iniciar el decens a la capa superior de l'atmosfera, és un procés que dura uns 25 minuts.
- Arribat aquest punt es torna a activar el RCS perquè la part inferior del transbordador de la cara a la Terra (boca amunt) i nas primer.
- Després cremen tot el combustible que quedi per seguretat, ja que les temperatures que assoleix l'aparell quan entra a l'atmosfera supera els 1.650 graus Celsius.
En aquest punt el Transbordador Espacial es trova a uns 400.000 peus d'alçada (120 quilòmetres) i es desplaça a Mach 25, és a dir, 8,2 quilòmetres per segon o 30.000 quilòmetres per hora. Per mitjà de maniobres usant el RCS es manté una inclinació de 40 graus (nas amunt) per a seguir reduint la velocitat i intentar reduir la calor que es produeix a causa de la fricció causada per la gran velocitat de llança
au i l'augment en la densitat de l'aire.
El Transbordador Espacial, a mesura que baixa i es troba amb més aire deixa de comportar-se com una nau espacial i comença a funcionar com un avió.
Si es mantingués una trajectòria de línia recta, amb una inclinació de 40 graus (nas dalt) és possible que la nau deixés de baixar (almenys per uns minuts) o fins i tot augmentar la seva alçada per la qual cosa es fan quatre maniobres en forma de S molt pronunciades, mantenint aquests 40 graus d'inclinació, de tal manera que dissipa la velocitat cap als costats. Aquest és el moment de més tensió a la nau i els seus ocupants, amb forces-G i temperatures altíssimes,
Endeavour (STS-130) en el seu re-entrada a l'atmosfera, fent una maniobra a S, vist des de l'Estació Espacial Internacional (per: Soichi Noguchi)
Finalitzades les quatre maniobres a S la nau hauria de trobar-se a uns 225 quilòmetres de la pista d'aterratge, a una alçada de 18.000 peus (5,4 quilòmetres). La distància i l'alçada en aquest punt són importantíssimes ja que el Transbordador Espacial més que un avió és un planador, no hi ha motor o combustible que ho impulsi, tan sols la velocitat adquirida per l'decenso. Volar molt baix (encara que la distància sigui suficient) implicaria que la nau no arribi a la pista. Volar a l'altura correcta però a una distància major de la calculada, causaria el mateix problema.
Estant a uns 40 quilòmetres de la pista, es procedeix a fer maniobres de cercle (d'uns 5.500 metres en diàmetre) per alinear el transbordador i disminuir l'alçada. En l'aproximació final, la nau té un angle de decens de -20 graus (set vegades major al d'un avió comercial).
A 600 metres de les pistes, s'augmenta l'angle d'inclinació de la nau (nas amunt) per disminuir la velocitat de decenso-a falta de turbines, aquesta és l'única manera de controlar-es baixa el tren d'aterratge, aterra i es deté uns tres quarts de la pista (amb ajuda d'un paracaigudes). Durant els següents 20 minuts la tripulació inicia procediments per apagar els sistemes del transbordador i esperen que la nau es refredi i gasos nocius creats per la calor extrem es dissipin.
Per ser un procés extremadament complex, pràcticament tot l'aterratge del Transbordador Espacial es fa en pilot automàtic assistit per ordinadors. Humans intervenen estant a 40 quilòmetres de la pista per les maniobres en cercle i aproximació final. Tot i això, durant les primeres quatre missions del transbordador (STS-1, STS-2, STS-3 i STS-4) el procés es va fer totalment manual (el pilot prenia els controls després de la primera maniobra en S).
Segons explica Mary Shafer de la NASA, en un missatge publicat en el grup de discussió sci.space.shuttle el 3 de febrer de 2000, l'astronauta John Young va ser el primer en fer-ho. Després del STS-4, els sistemes de control del transbordador van ser re-programats perquè el procés fos automàtic. Per cert que el Buran (l'equivalent rus al Transbordador Espacial) va ser capaç d'enlairar, orbitar la Terra i aterrar de forma 100% automàtica (sense un sol humà a bord), impressionant.
[modifica] Mart i més enllà
Probablement la missió amb més èxit de públic en els últims anys (1997) ha sigut el Mars Pathfinder. Els diaris de tot el món van portar les imatges del robot Sojourner, desplaçant-se i explorant la superfície de Mart. Des de 1997 el Mars Global Surveyor ha orbitat Mart amb un èxit científic innegable. Des de 2001, l'orbitador Mars Odyssey ha estat buscant evidència d'aigua en un passat o present i proves d'activitat volcànica en el planeta roig. En 2004 una missió científicament més ambiciosa va portar a dos robots Spirit i Opportunity que van aterrar en dos zones de Mart diametralment oposades a analitzar les roques a la recerca d'aigua i sembla que van trobar vestigis d'un antic mar o llac salat.
El 14 de gener de 2004, deu dies després de l'aterratge de Spirit, el President George W. Bush va anunciar el futur de l'Exploració espacial. La humanitat tornarà a la lluna en 2020 com a pas previ a un viatge tripulat a Mart. El Transbordador espacial es retirarà en 2010 i serà reemplaçat en 2014, pel Crew Exploration Vehicle capaç d'atracar en la ISS i deixar l'òrbita de la Terra. El futur de l'ISS és un poc incert, després de l'explosió del Columbia el 1 de març de 2003, i la parada dels vols del Transbordador. La construcció es completarà, però el més enllà no està clar.
[modifica] Missions espacials
[modifica] Missions espacials tripulades
- El Programa Mercuri
- El Programa Gèminis
- El Programa Apollo
- Skylab
- El Transbordador espacial
- L'Estació Espacial Internacional
- STS-119.
[modifica] Missions espacials no tripulades
- Les missions a la Lluna
- El Programa Ranger
- El Programa Surveyor
- El Programa Lunar Orbiter
- La missió Clementine
- Lunar Prospector
- Les missions a Mercuri
- Les missions a Venus
- Les missions a Mart
- Les missions a Júpiter
- Les missions a Saturn
- Les missions a Asteroides i Cometes
- Missions solars
- Els Observatoris per a Astrofísica Espacial
[modifica] Llista d'administradors de la NASA
- T. Keith Glennan (1958-1961)
- James E. Webb (1961-1968)
- Thomas O. Paine (1969-1970)
- James C. Fletcher (1971-1977)
- Robert A. Frosch (1977-1981)
- James M. Beggs (1981-1985)
- James C. Fletcher (1986-1989)
- Richard H. Truly (1989-1992)
- Daniel S. Goldin (1992-2001)
- Sean O'Keefe (2001-2005)
- Michael Griffin (2005–present)
[modifica] Instal·lacions
A més de l'oficina principal a Washington, D.C., NASA té les instal·lacions següents:
- Ames Research Center, Moffett Field, Califòrnia
- Dryden Flight Research Center, Edwards (Califòrnia)
- Glenn Research Center, Cleveland, Ohio
- Goddard Space Flight Center, Greenbelt (Maryland)
- Goddard Institute for Space Studies, Nova York
- Independent Verification and Validation Facility, Fairmont (Virgínia de l'Oest)
- Wallops Flight Facility, Wallops Island, Virgínia
- Jet Propulsion Laboratory, prop de Pasadena, Califòrnia
- Estacions de la Xarxa d'espai profund:
- Lyndon B. Johnson Space Center, Houston, Texas
- White Sands Test Facility, Las Cruces, Nou Mèxic
- John F. Kennedy Space Center al Cap Canaveral, Florida
- Langley Research Center, Hampton (Virgínia)
- George C. Marshall Space Flight Center, Huntsville, Alabama
- Michoud Assembly Facility, New Orleans, Louisiana
- John C. Stennis Space Center, Bay St. Louis, Mississippi
[modifica] Altres agències espacials
- Canadian Space Agency
- Administració Nacional de l'Espai Xina
- Agència Espacial Europea
- Agència Espacial Italiana
- Agencia Índia d'investigació Espacial
- Agència Espacial Japonesa
- Agència de l'Espai Russa
- Programa espacial soviètic (històric)
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
- ↑ NASA. «The National Aeronautics and Space Act» (en English). NASA, 2005. [Consulta: 29 d'agost de 2007].
[modifica] Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: NASA |
|
||||||||||||||||||||||
NASA
/
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
