Vol espacial

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sèrie d'articles sobre
el vol espacial
Soyuz TMA-7 spacecraft2edit1.jpg
Història
Cursa espacial  · Cronologia dels vols espacials
Aplicacions
Satèl·lits d'observació terrestre  · Satèl·lits espia  · Satèl·lits de comunicacions  · Navegació per satèl·lit  · Observació espacial  · Exploració espacial  · Colonització espacial  · Turisme espacial
Nau espacial
Nau espacial robòtica (Satèl·lit artificial  · Sonda espacial  · Nau espacial de subministrament no tripulada)  · Vol espacial tripulat (Càpsula espacial  · Estació espacial  · Avió espacial)
Llançament
Cosmòdrom  · Plataforma de llançament  · Sistemes d'un sol ús i reutilitzables  · Velocitat d'escapament  · Llançament espacial sense coet
Destinacions
Suborbital  · Orbital  · Interplanetari  · Interestel·lar  · Intergalàctic
Agències espacials
ESA  · NASA  · RKA  · CNES  · DLR  · CNSA  · ISRO  · JAXA
El transbordador espacial Atlantis emprenent el vol.

Un vol espacial és l'acció de viatjar a o a través de l'espai exterior i es duu a terme amb una nau espacial que pot dur humans a bord o no dur-ne. Alguns exemples de vols espacials tripulats són el programa Soiuz rus, el programa del transbordador espacial estatunidenc o l'Estació Espacial Internacional; exemples de vols no tripulats són les sondes espacials i els satèl·lits artificials en òrbita al voltant de la Terra, tals com satèl·lits de comunicacions.

Els vols espacials són utilitzats per l'exploració espacial i també per activitats comercials com el turisme espacial i les telecomunicacions per satèl·lit. Alguns altres usos no comercials dels vols espacials són els observatoris espacials i els satèl·lits d'observació terrestre.

Un vol espacial normalment comença amb un llançament espacial d'un coet que proveeix aquest de l'impuls inicial necessari per escapar de la força de gravetat terrestre i propulsar-lo cap a l'espai; un cop allí, el moviment de la nau espacial és estudiat per una àrea de la física anomenada astrodinàmica. Algunes naus espacials romanen a l'espai per sempre, d'altres es desintegren durant la reentrada atmosfèrica i d'altres arriben a una superfície planetària o lunar sobre la qual aterren o impacten.

La tripulació d'un vol espacial acostuma a estar constituïda pel comandant de la nau, el pilot i els especialistes de la missió, encara que se'ls podran afegir especialistes de la càrrega útil. Tots ells, llevat d'aquests últims, hauran de ser astronautes.

Durant el vol, els astronautes pilots porten a terme funcions de comandant de bord i de pilot de la nau. Mentre que els especialistes de la missió són responsables de la coordinació de l'operacions a la nau, pel que fa referència a experiments i les càrregues útils per a un determinat vol. Prop d'onze setmanes abans de la data prevista per a l'inici del vol, la tripulació comença una sèrie de simulacions específiques per aquest vol. El simulador de vol es troba connectat amb el centre de control de la missió, així com a una xarxa d'estacions de seguiment. Els astronautes han d'aprendre a treballar en condicions de microgravetat, i per fer-ho s'utilitzen una sèrie d'avions modificats especialment per a l'entrenament dels vols.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història del vol espacial
Vegeu també: Cronologia dels vols espacials
Tsiolkovski, "el pare del vol espacial humà"

La primera proposta realista de vol espacial fou creada per Konstantín Eduàrdovitx Tsiolkovski. La seva obra més coneguda, "Исследование мировых пространств реактивными приборами" (L'exploració de l'espai còsmic per mitjà de dispositius de reacció), va ser publicada el 1903, però aquesta obra teòrica no va influir fora de Rússia.

El vol espacial va esdevenir una possibilitat d'enginyeria amb el treball de Robert H. Goddard, i el seu article Un mètode per arribar a altituds extremes. Goddard també va provar al laboratori que els coets funcionarien al buit de l'espai; no tots els científics de l'època ho creien. Aquest article va influir Hermann Oberth i Wernher Von Braun, que posteriorment tingueren papers clau en el vol espacial.

El primer coet a arribar a l'espai, a una altitud de 100 km, va ser l'alemany V-2, en un vol de prova el juny de 1944. El 4 d'octubre de 1957, la Unió Soviètica llançava l'Sputnik 1, que va esdevenir el primer satèl·lit artificial en òrbita a la Terra.[1] El primer vol espacial humà va ser el Vostok 1 el 12 d'abril de 1961,[2] damunt del qual Iuri Gagarin va fer una òrbita la voltant de la Terra. Els principals arquitectes del programa espacial soviètic van ser els científics Serguei Koroliov i Kerim Kerimov.[3]

Els coets són, actualment, l'única manera pràctica d'arribar a l'espai. Altres mètodes de llançament espacial tals com scramjets encara es queden curts pel que fa a la velocitat orbital.

Fases del vol espacial[modifica | modifica el codi]

El Saturn V en la plataforma de llançament abans del llançament de l'Apollo 4.

Cosmòdroms[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cosmòdrom

Un vol espacial normalment comença en un cosmòdrom que sol estar equipat amb equips i plataformes de llançament si es tracta de coets de llançament vertical, o pistes d'enlairament i aterratge si es tracta d'avions o naus espacials amb ales. Els cosmòdroms estan situats prou lluny de nuclis urbans per raons de soroll i seguretat.

El llançament està sovint restringit a certes finestres de llançament. Aquestes finestres depenen de la posició dels cosses celestes i de les òrbites relatives al lloc de llançament. La influència més important és la rotació de la Terra. Un cop llançada la nau, les òrbites normalment estan localitzades dins de plans relativament constants en un angle fix en relació amb l'eix de la Terra, i la Terra rota dins aquesta òrbita.

Arribada a l'espai[modifica | modifica el codi]

El coet Proton enlairant-se cap a l'espai.

La definició més utilitzada per espai exterior és tot allò que es troba un cop sobrepassada la línia de Karman, la qual es troba 100 km per sobre la superfície terrestre; els Estats Units, però, de vegades defineixen l'espai exterior com tot l'espai per sobre les 50 milles (80 km) d'altitud.

Per tal que un projectil assoleixi l'espai exterior partint de la superfície necessita una delta-v mínima; aquesta velocitat és molt menor que la velocitat d'escapament.

Els sistemes de llançament per a vols tripulats tenen sovint un sistema d'escapament al llançament que permet escapar als astronautes en el cas d'una fallada.

Plataforma de llançament[modifica | modifica el codi]

Article principal: Plataforma de llançament

Una plataforma de llançament és una estructura fixa dissenyada per enviar els vehicles espacials a l'espai. Consisteix en una torre de llançament i una rasa, i està envoltat per equipament utilitzat per aixecar, alimentar de combustible i mantenir els vehicles de llançament.

Altres maneres d'assolir l'espai[modifica | modifica el codi]

S'han proposat moltes altres maneres d'arribar a l'espai sense fer ús de coets. Algunes idees, com l'ascensor espacial, són encara impossibles de dur a terme, mentre que llançadors electromagnètics com els llaços de llançament no tenen impediments coneguts. Altres idees són els avions assistits per coets com l'Skylon o els scramjets.

Abandonament de l'òrbita[modifica | modifica el codi]

Article principal: Velocitat d'escapament

Aconseguir una òrbita tancada no és pas essencial per viatges lunars i interplanetaris, pels quals la nau especial necessita excedir la velocitat d'escapament terrestre (o apropar-s'hi en el cas de vols lunars). Els primers vehicles espacials russos van assolir altituds molt elevades sense entrar en òrbita. La NASA va considerar llançar les missions Apollo directament en trajectòries lunars però finalment va adoptar l'estratègia d'entrar primer en una òrbita d'aparcament temporal i després passar a una òrbita lunar, la qual cosa suposava un cost de combustible, ja que l'àpside de l'òrbita en aparcament ha de ser prou gran com per prevenir la reentrada, mentre que la injecció directa pot tenir un àpside relativament baix perquè mai s'assolirà.

De totes maneres, l'aproximació a l'òrbita d'aparcament va simplificar la planificació de la missió Apollo de moltes maneres importants. Va ampliar de manera substancial les finestres de llançament permeses, incrementant així les probabilitats de l'èxit del llançament tot i poder tenir petits problemes tècnics durant el compte enrere. L'òrbita d'aparcament fou un "altiplà de la missió" que donà als astronautes i als controladors unes quantes hores per comprovar a consciència la nau espacial després de l'estrès sofert durant el llançament just abans de destinar-lo a un llarg viatge lunar; la tripulació, si fos necessari, podia tornar ràpidament a la Terra o bé es podia dur a terme una missió alternativa a l'òrbita terrestre. L'òrbita d'aparcament també va permetre trajectòries translunars que evitaven les parts més denses dels cinturons de radiació de Van Allen.

Les missions Apollo van minimitzar la penalització en el rendiment a causa de l'òrbita d'aparcament mantenint la seva altitud tan baixa com fos possible. L'Apollo 15 usava una poc usual òrbita baixa (fins i tot per ser un Apollo) de 92,5 per 91,5 milles marines (171x169 km) on hi havia una resistència aerodinàmica significant; va ser superat parcialment, però, gràcies a l'aportació contínua d'hidrogen provinent del tercer mòdul del Saturn V.

Les missions robòtiques no fan necessari contemplar la necessitat de poder abortar ni de minimitzar la radació; a més, com que els llançadors moderns ja troben finestres de llançament "instantànies", les sondes espacials a la Lluna i altres planetes generalment utilitzen injecció directa per maximitzar el rendiment.

Cal notar que la velocitat d'escapament d'un cos celeste decreix amb l'altura sobre aquest cos. De totes maneres, és més eficient —pel que fa al combustible— per una nau cremar-lo tan prop del sòl com sigui possible (efecte Oberth).[4] Aquesta és una altra manera d'explicar la penalització en el rendiment associat amb l'establiment d'un àpside segur en una òrbita d'aparcament.

Els plans actuals per futures missions interplanetàries tripulades contemplen l'assemblatge final del vehicle en l'òrbita terrestre, com per exemple l'Orion de la NASA i el tàndem Kliper/Parom de Rússia.

Astrodinàmica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Astrodinàmica

L'astrodinàmica és l'estudi de les trajectòries de les naus espacials, particularment en relació amb els efectes gravitacionals i de propulsió. L'astrodinàmica permet a una nau espacial arribar al seu destí a l'hora correcta sense usar excessiu combustible.

Reentrada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Reentrada atmosfèrica
Restes de gas ionitzat de la reentrada del Transbordador

Els vehicles en òrbita tenen grans quantitats d'energia cinètica. D'aquesta energia la nau se n'ha de desfer per poder aterrar de manera segura sense evaporar-se en l'atmosfera. Típicament aquest procés requereix mètodes especials per protegir la nau de la calefacció aerodinàmica. La teoria darrere la reentrada es deu a Harry Julian Allen; basant-se en aquesta teoria, els vehicles de reentrada presenten formes poc afilades per poder entrar de manera segura. "Formes poc afilades" vol dir que menys de l'1% de l'energia cinètica acaba com a calor que afecta al vehicle i que la resta d'energia calorífica, en comptes d'això, acaba a l'atmosfera.

Aterratge[modifica | modifica el codi]

Recuperació de la càpsula de retorn del Discoverer 14.

Les càpsules del Mercuri, Gemini i Apollo van amarar al mar. Aquestes càpsules estaven dissenyades per aterrar a velocitats relativament petites. Les càpsules russes del Soiuz usaven coets de frenatge abans de tocar a terra.

Recuperació[modifica | modifica el codi]

Després de l'aterratge exitós de la nau espacial, els seus ocupants i la càrrega poden ser recuperats. En alguns casos, la recuperació té lloc abans de l'aterratge: mentre la nau encara està descendint en el seu paracaigudes pot ser "capturat" per un aparell especialment dissenyat per aquesta acció. Aquesta tècnica de recuperació a l'aire fou utilitzada per recuperar els rotlles de film dels satèl·lits espia Corona.

Tipus de vols espacials[modifica | modifica el codi]

Vol espacial tripulat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vol espacial tripulat

El primer viatge espacial tripluat va ser a bord de la Vostok 1 el 12 d'abril de 1961, en la qual Iuri Gagarin de la Unió Soviètica va fer una volta al voltant de la Terra. Als documents oficials soviètics no es menciona que Gagarin va fer en paracaigudes els últims 11 quilòmetres.[5] Les normes internacionals de rècords d'aviació estipulen que "el pilot ha d'estar dins de la nau des del llançament a l'aterratge"; si s'apliqués aquesta norma, el vol de Gagarin estaria "desqualificat". Actualment les úniques naus que s'utilitzen regularment per a vols espacials tripulats són els Soiuz russos i la flota de transbordadors espacials dels Estats Units (fins al 2011). Últimament també s'han utilitzat les naus xineses Shenzhou (3 vegades), i l'SpaceShipOne (dues vegades).

Vol espacial suborbital[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vol espacial suborbital

En un vol espacial suborbital la nau espacial surt a l'espai i després retorna a l'atmosfera després d'haver seguit una trajectòria balística. Això passa sovint a causa d'una insuficient energia específica orbital, cas en el qual el vol suborbital només durarà uns pocs minuts; també és possible, però, que un objecte amb suficient energia tingui una trajectòria que intersequi amb l'atmosfera terrestre. La Pioneer 1 va ser la primera sonda espacial de la NASA amb la qual es pretenia arribar a la Lluna; una fallada parcial va causar que la sonda seguís una trajectòria suborbital en una altitud de 113.854 km abans que reentrés l'atmosfera terrestre 43 hores després del llançament.

La frontera més reconeguda de l'espai és la línia de Karman (de fet, és una esfera) 100 km per sobre el nivell del mar. Alternativament, la NASA defineix un astronauta com aquell qui ha viatjat més de 80 km per sobre el nivell del mar. L'increment d'energia potencial requerit per sobrepassar la línia de Karman és només un 3% de l'energia orbital (energia potencial més energia cinètica) requerida per l'òrbita terrestre més baixa possible (una òrbita circular just per sobre de la línia de Karman). En altres paraules, és molt més fàcil sortir a l'espai que quedar-se orbitant.

El 17 de maig del 2004 el Civilian Space eXploration Team va llançar el GoFast Rocket en un vol suborbital, el que fou el primer vol espacial amateur. El 21 de juny del mateix any la nau SpaceShipOne va ser utilitzada pel primer vol espacial tripulat finançat de manera privada.

Vol espacial orbital[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vol espacial orbital

Un vol espacial orbital requereix velocitats molt més elevades que un vol espacial suborbital, per la qual cosa és tecnològicament més difícil de dur a terme. Per aconseguir-ho, la velocitat tangencial al voltant de la Terra és tan important com l'altitud; per poder tenir un vol estable i durador a l'espai, la nau espacial ha d'assolir la mínima velocitat orbital requerida per una òrbita tancada.

Vol espacial interplanetari[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vol espacial interplanetari
Vegeu també: Sonda espacial

El vol interplanetari és el viatge entre planetes d'un mateix sistema planetari.[6] A la pràctica, l'ús d'aquest terme es refereix a viatges entre els planetes del sistema solar.

Vol espacial interestel·lar[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vol espacial interestel·lar

Cinc naus estan sortint del sistema solar en trajectòries d'escapament. La que es troba més lluny del Sol és la Voyager 1, que es troba a més de 100 UA i es desplaça a una velocitat de 3,6 UA per any.[7] En comparació, Pròxima del Centaure, l'estrella més propera a la Terra (sense tenir en compte el Sol), es troba a 267.000 UA. La Voyager 1 tardarà uns 74.000 anys per arribar a aquesta distància. Molt possiblement dissenys de vehicle que utilitzin altres tècniques hi arribaran significativament més ràpid.

Una altra possibilitat que permetria viatges interestel·lars humans és fer ús de la dilatació del temps, que permetria als passatgers d'un vehicle arribar molt lluny sense fer-se massa vells, ja que les velocitats molt grans alenteixen el ritme del temps a la nau. Tanmateix, arribar a velocitats tan altes també requeriria un mètode nou, i avançat, de propulsió.

Vol espacial intergalàctic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vol espacial intergalàctic

El vol intergalàntic contempla viatges entre galàxies, i requereix una tecnologia no disponible actualment (molt més avançada que la del viatge interestel·lar). Per tant, es considera ciència ficció.

Nau espacial i sistemes de llançament[modifica | modifica el codi]

Article principal: Nau espacial
El mòdul lunar de l'Apollo a la superfície lunar.

Les naus espacials són vehicles capaços de controlar la seva trajectòria a través de l'espai. La primera "veritable" nau espacial es diu que va ser el mòdul lunar Apollo,[8] ja que fou l'únic vehicle tripulat dissenyat especialment per ser-ho i operà només a l'espai; a més, és notable per la seva forma poc aerodinàmica.

Propulsió de la nau espacial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Propulsió espacial

Avui en dia les naus espacials usen normalment coets per la seva propulsió, però d'altres tècniques com els motors iònics estan esdevenint cada cop més comuns —especialment per vehicles no tripulats—, la qual cosa pot reduir de manera significant la massa del vehicle i incrementar la seva delta-v.

Sistemes de llançament d'un sol ús[modifica | modifica el codi]

Totes les naus espacials actuals excepte el transbordador espacial de la NASA i el Falcon 1 de SpaceX utilitzen sistemes de llançament multitram d'un sol ús per arribar a l'espai.

Sistemes de llançament reutilitzables[modifica | modifica el codi]

El transbordador espacial Columbia segons després de la ignició del motor a la missió STS-1.

La primera nau espacial reutilitzable, l'X-15, fou llançada des d'una trajectòria suborbital el 19 de juliol de 1963. La primera nau espacial parcialment reutilitzable, el transbordador espacial, fou llançat pels Estats Units en el 20è aniversari del vol de Iuri Gagarin, el 12 d'abril de 1981. Durant l'era dels transbordadors es van construir sis orbitadors, dels quals tots han volat a l'atmosfera i cinc dels quals han volat a l'espai. L'Enterprise fou utilitzat només per proves d'aproximació i aterratge, llançant-lo des d'un Boeing 747 i volant sense motor fins a un aterratge a Edwards AFB, a Califòrnia. El primer transbordador espacial que volà a l'espai va ser el Columbia, seguit pel Challenger, el Discovery, l'Atlantis i l'Endeavour. L'Endeavour fou construït per substituir el Challenger, que fou perdut el gener de 1986. El Columbia va patir un accident durant la seva reentrada el febrer del 2003.

La primera —i fins al moment l'única— nau espacial parcialment reutilitzable fou el transbordador espacial Buran, llançat per la Unió Soviètica el 15 de novembre de 1988, encara que només va dur a terme un vol. Aquest avió espacial fou dissenyat per dur tripulació i s'assemblava molt al transbordador espacial estatunidenc, tot i que els seus acceleradors (boosters) usaven combustible líquid i els seus motors principals estaven localitzats a la base del que seria el tanc extern del transbordador nord-americà. La falta de fons econòmics i les complicacions derivades de la dissolució de l'URSS van impedir que el Buran fes més vols.

Segons el programa Vision for Space Exploration, el transbordador espacial va ser retirat el 2011 degut a la seva antiguitat i a l'alt cost del programa, que era de més d'un bilió de dòlars per cada vol. La feina de transport humà dels transbordadors serà reemplaçada pel Crew Exploration Vehicle (CEV), parcialment reutilitzable, no més tard del 2014, i la feina de transport de càrrega serà duta a terme per coets d'un sol ús com l'Evolved Expendable Launch Vehicle (EELV) o un vehicle de llançament derivat del transbordador espacial.

L'SpaceShipOne de l'empresa Scaled Composites era un avió espacial suborbital reutilitzable que va dur els pilots Mike Melvill i Brian Binnie en vols consecutius l'any 2004 per guanyar el premi Ansari X. The Spaceship Company construirà el seu successor SpaceShipTwo. Està planejat que una flota de SpaceShipTwos operats per Virgin Galactic comenci a dur a terme vols espacials privats que duguin passatgers (turistes espacials).

Reptes[modifica | modifica el codi]

Els vols espacials estan en continu desenvolupament i hi ha obstacles que cal superar per millorar-ne, entre altres coses, l'eficàcia i la seguretat.

Desastres espacials[modifica | modifica el codi]

Tots els vehicles de llançament posseeixen una gran quantitat d'energia necessària per assolir l'òrbita; és per això que existeix el risc que aquesta energia sigui alliberada de manera prematura i sobtada. Quan el coet no tripulat Delta II va explotar 13 segons després del llançament el 17 de gener de 1997 es van trencar vidres a 10 km de distància a causa de l'explosió, la qual cosa demostra l'abast que pot tenir un accident d'aquestes característiques.[9]

L'espai és un medi que es pot predir, però sempre hi ha riscs de despressurització accidental i la fallada potencial de l'equipament. El 2004 es va constituir als Països Baixos l'Associació Internacional per l'Avenç de la Seguretat Espacial per millorar la cooperació internacional i els avenços científics en la seguretat dels sistemes espacials.[10]

Ingravidesa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ingravidesa
Vegeu també: Mal de l'espai
Astronautes a l'Estació Espacial Internacional en condicions d'ingravidesa. Michael Foale, en primer pla, s'està exercitant.

En un medi de microgravetat tal com el que es pot trobar en una nau espacial que orbita al voltant de la Terra els humans tenen la sensació d'ingravidesa. L'exposició durant un temps curt a la microgravetat causa el mal de l'espai, una nàusea causada per la desorientació del sistema vestibular. L'exposició durant un llarg temps causa múltiples problemes de salut, el més important dels quals és la pèrdua de massa òssia (de vegades de manera permanent), així com a una degradació dels sistemes muscular i cardiovascular.

Radiacions[modifica | modifica el codi]

Un cop sobre l'atmosfera hi pot haver problemes relacionats amb la radiació deguda als cinturons de Van Allen, a la radiació solar i a la radiació còsmica; més lluny de la Terra, les erupcions solars també poden tenir efectes nocius.

Sistema de suport vital[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema de suport vital

En un vol espacial tripulat el sistema de suport vital és un conjunt de dispositius que permeten a l'ésser humà sobreviure a les condicions de l'espai exterior. La NASA sol usar la frase Sistema de suport vital i de control ambiental (en anglès Environmental Control and Life Support System, també conegut per les seves sigles ECLSS) quan descriuen aquests sistemes pels seus vols tripulats.[11] El sistema de suport vital pot aportar aire, aigua i menjar. També ha de mantenir la temperatura corporal adequada, la pressió adequada sobre el cos i ha de tractar els residus corporals. També pot ser necessari que actuï d'escut davant influències externes com radiació i micrometeorits. Tots aquests components del sistema de suport vital són crítics i estan dissenyats i construïts fent servir tècniques de l'enginyeria de la seguretat.

Meteorologia de l'espai[modifica | modifica el codi]

Article principal: Meteorologia de l'espai

La meteorologia de l'espai és el concepte del canvi en les condicions ambientals a l'espai exterior. És diferent del concepte de meteorologia dins una atmosfera planetària, i tracta dels fenòmens que inclouen plasma, camps magnètics, radiació i altra matèria de l'espai (generalment propera a la Terra però també en l'espai interplanetari i ocasionalment en el medi interestel·lar). L'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units explica la meteorologia de l'espai com allò que "descriu les condicions de l'espai que afecten la Terra i els seus sistemes tecnològics. La nostra meteorologia espacial és la conseqüència del comportament del Sol, de la naturalesa del camp magnètic terrestre i de la nostra situació dins el sistema solar".[12]

La meteorologia espacial exerceix una profunda influència en moltes àrees relacionades amb l'exploració espacial i el desenvolupament espacial. Els canvis en les condicions geomagnètiques poden induir canvis en la densitat atmosfèrica, causant així una ràpida degradació de l'altitud d'una nau espacial quan es troba en una òrbita terrestre baixa. Les tempestes geomagnètiques, que tenen lloc a causa d'una intensa activitat solar, poden encegar els sensors de les naus espacials o interferir amb els sistemes electrònics de la nau. Entendré bé les condicions del medi de l'espai també és important per poder dissenyar els sistemes de protecció i els sistemes de suport vital per vols tripulats.

Respecte mediambiental[modifica | modifica el codi]

Els coets no són per ells mateixos gaire contaminants. De totes maneres, alguns coets usen combustible tòxic, i molts vehicles usen carburant que no és neutral carboni. Molts coets tenen clor en forma de perclorat o bé altres elements químics, la qual cosa pot causar forats temporals i locals a la capa d'ozó. Durant la reentrada atmosfèrica, la nau genera nitrats, els quals també impacten contra la capa d'ozó. Finalment, molts coets estan fets de metalls que poden tenir impacte mediambiental durant la construcció del mateix.

En addició als efectes atmosfèrics també hi ha efectes sobre el medi espacial proper a la Terra. Hi ha la possibilitat que l'òrbita esdevingui inaccessible per generacions futures degut a l'increment de la brossa espacial (síndrome de Kessler). A causa d'això, avui en dia molts vehicles espacials són dissenyats per tal que puguin retornar a la Terra després de ser utilitzats.

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

Un habitant de l'ISS emmagatzemant mostres

Els vols espacials actuals són freqüentment finançats pels governs, tot i que hi ha mercats com la televisió per satèl·lit que són purament comercials. Alguns usos del vol espacial són:

La primera intervenció de la iniciativa privada a l'espai va ser el llançament de satèl·lits de comunicacions comercials. El 1962, el 'Communications Satellite Act' va obrir el camí als Estats Units, perquè consorcis comercials poguessin posar en òrbita i operar els seus propis satèl·lits, encara que els llançaments continuaven realitzant-se utilitzant vehicles estatals.

Al març de 1980 l'Agència Espacial Europea (ESA) va crear Arianespace, la primera companyia per al transport espacial comercial. Arianespace produeix, opera i comercialitza la família de llançadors Ariane. El 1995 Arianespace va col·locar en òrbita el satèl·lit número 100, i el 1997 es produïa el llançament número 100 d'un coet Ariane'. En l'accionariat d'Arianespace estan representades entitats científiques, tècniques, financeres i polítiques de 10 països europeus diferents. L'any 2002 acaparava el 50% del mercat de llançament de satèl·lits en òrbita geoestacionària. Utilitza el port espacial de Kourou, a la Guaiana Francesa, per fer els seus llançaments comercials. Els seus principals accionistes són CNES, amb un 32,53, i EADS SPACE Transportation, amb un 28,59%.[13]


Actualment hi ha un interès creixent per vols espacials pagats per empreses i fins i tot individuals. Es creu que els alts costos de l'accés a l'espai són deguts a la poca eficiència dels governs. Alguns vehicles, com el Falcon I, han estat desenvolupats completament amb finançament privat, i els costos de llançament han estat molt menors que per vehicles similars finançats públicament.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (rus) «Спутник-1 – начало космической эры». Rustrana.ru, 21 juliol 2005. [Consulta: 4 octubre 2007].
  2. Bond, Peter. «Obituary: Lt-Gen Kerim Kerimov». The Independent [London] [Consulta: 13 gener 2012].
  3. Peter Bond, Obituary: Lt-Gen Kerim Kerimov, The Independent, 7 d'abril de 2003.
  4. Escape Velocity of Earth (en anglès)
  5. Vostok 1
  6. Interplanetary Flight: an introduction to astronautics. London: Temple Press, Arthur C. Clarke, 1950
  7. «Spacecraft escaping the Solar System» (en anglès). Heavens-Above GmbH.
  8. Apollo Expeditions to the Moon: Chapter 10 (en anglès)
  9. «Unmanned rocket explodes after liftoff» (en anglès). CNN 1.
  10. «The second IAASS: Introduction» (en anglès). Congrex. European Space Agency. [Consulta: 3 gener 2009].
  11. «Breathing Easy on the Space Station» (en anglès). NASA.
  12. Space Weather: A Research Perspective, National Academy of Science, 1997 (en anglès)
  13. Schrogl, Kai-Uwe; Mathieu, Charlotte; Peter, Nicolas. Yearbook on Space Policy 2006/2007: New Impetus for Europe (en anglès). Springer, 2008, p.77. ISBN 3211789227. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vol espacial Modifica l'enllaç a Wikidata