Orde del Temple

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Templers
Templarsign.jpg
Segell de l'Orde del Temple, amb dos cavallers sobre un únic cavall com a símbol de pobresa. Observem també: "Sigillum Militum Xpisti" (Segell dels soldats de Crist)
Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó
Nom oficial llatí Pauperes Commilitones Christi Templique Solomonici
Altres noms Orde del Temple, Pobres Cavallers de Crist
Hàbit Túnica i mantell blancs amb la Creu paté vermella al pit esquerre.
Lema «Non nobis, Domine, non nobis sed nomini tuo da gloriam» - (No a nosaltres, Senyor, sinó al teu nom dóna la glòria)
Tipus Militar i religiosa
Objectius principals Protecció dels pelegrins a Terra Santa; lluita contra els infidels
Fundació entre 1118 i 23 de gener de 1120, Jerusalem per Hugues de Payens, Jofré de Saint-Omer i set cavallers més, amb el suport de Sant Bernat de Claravall
Aprovat per Concili de Troyes, en 1129 (confirmada per Innocenci II en 1139)
Regla Regla llatina de Sant Bernat de Claravall i Hugues de Payns, 1128
Patrons Sant Bernat de Claravall
Supressió 22 de març de 1312 per Climent V
Primera fundació Mont del Temple, a la mesquita d'al-Aqsa, 1120
Fundacions destacades Château Pèlerin (Israel), Tomar (Portugal), Ponferrada
Fundacions a terres de parla catalana Castell de Gardeny (Lleida), Santa Maria del Palau (Barcelona), Montsó, Santa Maria dels Àngels (Horta de Sant Joan), Miravet, Peníscola
Persones destacades Hugues de Payens, Jacques de Molay, Dalmau de Creixell, Arnau de Torroja, fra Dalmau de Rocabertí

L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (en llatí, Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici), també anomenada l'Orde del Temple (Ordre du Temple en francès) en la qual els seus membres són normalment coneguts com a cavallers templers (templiers en francès), va ser una de les més famoses ordes militars cristianes de la l'Edat Mitjana.[1] Es va mantenir activa durant poc menys de dos segles. Va ser fundada el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns després de la Primera Croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta. L'orde va ser reconeguda per el Patriarca Llatí de Jerusalem Garmond de Picquigny, qui els hi va imposar com a regla la dels canònics agustins del Sant Sepulcre.

Aprovada oficialment per l'Església catòlica al 1129, durant el Concili de Troyes (celebra a la catedral de la mateixa ciutat), l'Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca amb una creu paté vermella dibuixada en ella. Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats millor entrenades que participaren en les Croades.[2] Els membres no combatents de l'orde, van gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Van crear, inclús, noves tècniques financeres que constitueixen una forma primitiva del modern banc.[3][4] L'orde també va edificar una sèrie de fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa.

L'èxit dels templers es troba estretament vinculat a les Croades. La pèrdua de Terra Santa va suposar la desaparició dels recolzes a l'orde. A banda d'això, els rumors generats al voltant de la secreta cerimònia d'iniciació dels templers, va crear una gran desconfiança. Felip IV de França, fortament endeutat amb l'orde i preocupat pel seu poder, va començar a pressionar al papa Climent V amb l'objectiu de que prengués mesures contra els seus membres. Així, el 1307 un gran número de templers van ser detinguts, inclosos a confessar sota tortura i cremats a la foguera,[5] i finalment al 1312 Climent V va cedir a las pressions de Felip el Bell i va dissoldre l'orde.

Fundació i estructura[modifica | modifica el codi]

Mesquita d'al-Aqsa, a Jerusalem, primera seu de l'orde
Fortaleses templeres a Orient
Castell de Gardeny, a Lleida

Va ser fundat a Jerusalem el 1118 (segons Marie Bulst-Thiele), el 1119 (segons la data tradicional) o el 1120 (segons Thierry Leroy) per nou cavallers, amb Hugues de Payens, senyor de Payns, a prop de Troyes i Jofré de Saint-Omer al capdavant. Els altres eren André de Montbard, Archambaud de Saint-Aimand, Payen de Montdidier, Geoffroy Bisson, Hughes Rigaud, Roland i Gondemar.

Aprovada la seva constitució pel Patriarca Llatí de Jerusalem, Gormond de Picquigny (1119-1128), els va ser atorgada una regla adaptada de la dels canonges agustins del Sant Sepulcre.

Als seus inicis la denominació oficial va ser Orde dels Pobres Soldats de Crist (en llatí, Pauperes Commilitones Christi); més tard van ser coneguts comunament com a cavallers templers o cavallers del temple de Salomó, denominació sorgida després d'instal·lar-se a l'antic temple de Salomó, cedit pel rei Balduí II de Jerusalem.

El Temple estava format pels:

  • Cavallers, únics que vestien al mantell blanc. Havien de demostrar ser fills legítims de cavallers i estar sans i sense obligacions familiars. Combatien a cavall, assistits per escuders.
  • Sergents, vestits de negre o marró, lliures, fills de persones no nobles, sense obligacions familiars i en bon estat de salut. També combatien a cavall, però armats de manera més lleugera. Podien tenir càrrecs importants (almirall, turcopolier) i participaven en la tria del nou Gran Mestre quan un moria.
  • Criats i donats, que participaven en els treballs mecànics de les comandes.
  • Confrares (curiosament, també dones) que ajudaven econòmicament l'orde i vivien complint similars obligacions espirituals. S'esperava que, en morir, deixessin els seus béns al Temple i eren sebollits en els seus cementiris.
  • Capellans (sovint frares franciscans) que en dirigien la vida espiritual.
  • Mercenaris a sou turcoples.

La jerarquia templària era formada per:

  • Gran Mestre. Autoritat suprema, vitalici. Poder militar i econòmic. Havia de consultar el Capítol en decisions transcendentals. Era triat pel Capítol General. Quan calia triar un Gran Mestre, el senescal triava un Gran Comanador, aquest un altre, aquests, dos i així fins a dotze electors, vuit cavallers i quatre sergents. No podia fer regals del patrimoni templer.
  • Senescal. Conseller del Gran Mestre i segona autoritat de l'orde. Custodiava el segell.
  • Mariscal. Cap de les operacions militars. Assistit per un sots-mariscal i per un turcopolier.
  • Gonfanoner. Teòricament portava el Baussent de l'orde.
  • Draper. Encarregat de la logística.
  • Comanadors de les diferents províncies: d'ultramar (Jerusalem, que actuava com a tresorer, Antioquia, Trípoli); i d'Aragó, Catalunya i Provença; Apulia, Anglaterra, França, Hongria, Aquitània, Alemanya, Castella, Portugal i Escòcia.

La vida quotidiana dels templers estava marcada per les pregàries, l'entrenament militar i la cura dels cavalls. Estava ordenada per una Regla (de la que s'han conservat diversos exemplars), sense cap mena de secret, tret d'una curiosa discrepància: les versions més antigues prohibeixen que l'orde accepti un excomunicat i les més modernes recomanen el reclutament d'excomunicats, potser com una via d'expiació.

Tenien prohibit cuidar el seu aspecte, jugar a jocs d'atzar o caçar animals per diversió. L'orde no podia donar cap rescat per un cavaller caigut captiu, ni que fos el Gran Mestre.

Història[modifica | modifica el codi]

Amb l'ajuda de l'abat Sant Bernat de Claravall i el seu escrit «De laude novae militiae» van redactar la seva regla basada en la de l'Orde de Sant Benet, d'acord a la seva recent reforma, efectuada pels cistercencs, dels quals van adoptar l'hàbit blanc al que van afegir la creu encarnada; el 1128, al concili de Troyes, l'Orde va obtenir l'aprovació papal.

Durant la seva estada inicial a Jerusalem es van dedicar únicament a escortar els pelegrins que acudien als sants llocs, ja que el seu escàs nombre (9) no permetia que realitzessin actuacions de major magnitud. No obstant això, el seu nombre va augmentar de manera significativa en ser aprovada llur regla i aquest va ser l'inici de la gran expansió dels «pauvres chevaliers du temple».

La Creu paté vermella.

En deixar-los com hereus dels seus regnes (junt amb hospitalers i monjos del Sant Sepulcre), el rei Alfons el Bataller els va involucrar en la Reconquesta peninsular. Malgrat que els nobles aragonesos ignoressin el testament, el príncep Ramon Berenguer IV (regent del regne en casar-se amb Peronella, la filla de Ramir el Monjo) va arribar a un acord pel qual l'orde rebia grans extensions de terreny als territoris que s'anessin conquerint, junt amb la custòdia de fortaleses importants.

Ben aviat van rebre o construir a Terra Santa grans fortaleses, com ara Safita, el Castell-Pelegrí o la fortalesa del Temple a Sant Joan d'Acre. Van mantenir un exèrcit permanent molt important, que sumat al dels ordes de l'Hospital i Teutònic, formava, potser, més d'un terç de les tropes a disposició dels reis de Jerusalem. Butlles papals repetides eximien l'orde del pagament de cap delme o de dependència dels bisbes.

Els templers van salvar l'exèrcit de Lluís VII de França en la segona croada. En un període de trenta anys, tres grans Mestres van caure presos dels musulmans: Bertrand de Blanchefort (1157), Eudes de Saint-Amand i Gerard de Ridefort (1187).

Custodiaven en combats especialment transcendentals la relíquia més preuada de la cristiandat, la Veracreu, i a la batalla de Hattin (1187) la van perdre a mans de les tropes de Saladí[6] i mai més va ser recuperada. En el segle XIV, les ambaixades de Jaume el Just encara la demanaven inútilment al soldà An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun.

Van participar activament, però sense èxit, en la defensa de la ciutat de Sant Joan d'Acre, la nova capital del disminuït regne de Jerusalem, el 1291 enfront de l'ofensiva del soldà Al-Àixraf Khalil. La ciutat va caure i el Gran Mestre Guillem de Beaujeu va morir-hi.

Hugues de Payens en una represntació idealitzada del segle XIX (Palau de Versalles)

Els templers van haver d'abandonar llavors el seu darrer gran reducte, el Castell-Pelegrí (agost de 1291), mancats de tropes per defensar-lo, i replegar-se a Xipre, on la dinastia dels Lusignan els va veure com una potencial amenaça.

En els anys 1299-1302 l'Orde del Temple va intentar la reconquesta de Terra Santa a través d'una aliança militar amb el rei dels armenis, Hethum II i el khan dels tàrtars, Ghazan, partint d'un cap de pont a la petita illa d'Arwad, a pocs quilòmetres de la ciutat de Tartous. Aquestes esperances van desaparèixer amb la caiguda d'Arwad en mans de Said al-Dihn Zarrak, emir del soldà mameluc An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun. En aquella derrota, la darrera batalla dels templers a Palestina, van caure mil templers, entre cavallers, sergents i turcoples. El cap supervivent (car en combat van deixar la vida els mariscals Barthlemy de Quincy i Hug d'Empúries), fra Dalmau de Rocabertí va ser rescatat després de diverses ambaixades (les més intenses les d'Eymeric d'Usall en 1303-1304 i 1305-1306) i quan ja s'havia eliminat l'orde del Temple.

La darrera maniobra del Temple per recuperar poder polític va ser la conspiració contra el rei Enric II de Xipre per posar en el seu lloc llur germà, Amalric de Lusignan, que va retardar la desaparició del Temple a Xipre fins al 1310.

A part del poder militar, van desenvolupar un eficient sistema bancari, esdevenint els banquers de gran part d'Europa i dels seus reis amb un nou sistema de crèdits i garanties. Aquestes garanties serien el que avui coneixem com xecs de viatge, ja que consistien en un document d'autorització escrit i segellat pel qual l'autoritzat podia percebre la quantitat especificada en qualsevol castell templer; es van crear amb el propòsit inicial de salvaguardar els pelegrins a Terra Santa dels saquejadors.

Felip IV de França, el Bell, davant els deutes que havia adquirit amb ells i l'enveja pel poder que manejaven, va convèncer el papa Climent V que iniciés un procés contra els templers acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració d'ídols pagans (se'ls va acusar d'escopir sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritus herètics i de tenir contacte homosexual, entre d'altres).

Desaparició[modifica | modifica el codi]

El darrer Gran Mestre Jacques de Molay es va oposar al projecte "Rex bellator" d'unificació dels Ordes sota l'autoritat d'un rei solter o vidu, propugnat intensament per fra Ramon LlullLiber de Passagium (1292), Liber de Fine (1305), i això el va fer cada vegada menys tolerable als ulls del Papat, que també rebia pressions per part del rei Felip IV de França per obligar-lo a acceptar la seva subordinació al poder de França (propostes de Pierre Dubois). El sis de juny de 1306 (6-6-6, data que per casualitat, coincideix amb el nombre de la bèstia de l'Apocalipsi) Molay va ser cridat a França per pressionar-lo i que acceptés el projecte de Ramon Llull, sense resultats.

Jacques de Molay, últim Gran Mestre de l'Orde del Temple.

La proposta de Molay mostra la influència del projecte de Llull, car, per una banda, demana un desembarcament general a Síria d'un gran exèrcit croat amb els reis de França, Alemanya, Aragó, Sicília, Castella, etc. amb 15.000 cavallers i 50.000 peons; però, d'altra banda, confia a Rogeró de Lloria i Lancia, fill de l'almirall Roger de Llúria la conducció de la flota cristiana.[7]

El 13 d'octubre de l'any 1307, Jacques de Molay i 140 templers van ser empresonats en una operació conjunta a tot França, a causa de l'ordre imposada pel rei francés Felip IV de França i executada per Guillaume de Nogaret i els va sotmetre a tortures, per les quals la majoria dels acusats es van declarar culpables d'aquests crims secrets. Alguns van efectuar similars confessions sense l'ús de la tortura, però ho van fer per por; l'amenaça havia estat suficient. Tal era el cas del mateix gran mestre, Jacques de Molay, qui després va admetre haver mentit per salvar la vida.

Portada a terme sense l'autorització del papa, el qual tenia els ordes militars sota la seva jurisdicció immediata, aquesta investigació era radicalment corrupta quant a la seva finalitat i als seus procediments. No només va introduir Climent V una enèrgica protesta, sinó que va anul·lar el judici íntegrament i va suspendre els poders dels bisbes i els seus inquisidors. Tot i això, l'ofensa havia estat admesa i romania com la base irrevocable de tots els processos subsegüents. Felip el Bell va treure profit del descobriment en fer-se atorgar per la Universitat de París el títol de «campió i defensor de la fe», així com aixecant l'opinió pública en contra dels crims dels templers en els Estats Generals de Tours. Més encara, va aconseguir que es confirmessin davant del papa les confessions de setanta-dos templers acusats, expressament triats i entrenats per endavant. A causa d'aquesta investigació realitzada a Poitiers (juny de 1308), el papa, que fins llavors havia estat escèptic, finalment es va mostrar interessat i va obrir una nova comissió, el procés de la qual va dirigir ell mateix. Va reservar la causa de l'Orde a la comissió papal, deixant el judici dels individus en mans de les comissions diocesanes, a les quals va retornar els seus poders.

La investigació a la Corona d'Aragó fou duta a terme per Ramon Despont i Ximeno de Luna, bisbes de València i Saragossa.[8]

La comissió papal assignada a l'examen de la causa de l'Orde havia assumit els seus deures i va reunir la documentació que hauria de ser sotmesa al papa i al concili general convocat per a decidir sobre la destinació final de l'Orde. La culpabilitat de les persones aïllades, que s'avaluava segons l'establert, no comportava la culpabilitat de l'Orde. Encara que la defensa de l'Orde va ser efectuada deficientment, no es va poder provar que l'Orde, com a cos, professés cap doctrina herètica o que una regla secreta, distinta de la regla oficial, fos practicada. En conseqüència, en el Concili General de Viena, al Delfinat, el 16 d'octubre de 1311, la majoria va ser favorable al manteniment de l'Orde, però el papa, indecís per la pressió de la corona de França principalment, va adoptar una solució salomònica: va decretar la dissolució, no la condemnació de l'Orde, i no per sentència penal sinó per un decret apostòlic (butlla Vox clamantis del 22 de març de 1312) i va imposar el silenci perpetu.

Templers condemnats a la foguera, França.

El papa va reservar per al seu propi arbitri la causa del gran mestre i dels tres primers dignataris. Ells havien confessat la seva culpabilitat i només quedava reconciliar-los amb l'Església una vegada que haguessin testificat el seu penediment amb la solemnitat acostumada. Per a donar-li més publicitat a aquesta solemnitat, davant de la catedral de Nôtre-Dame va ser erigida una plataforma per a la lectura de la sentència, però en el moment suprem, el gran mestre va recuperar el seu coratge i va proclamar la innocència dels templers i la falsedat de les seves pròpies suposades confessions. En reparació per aquest deplorable instant de debilitat, es va declarar disposat al sacrifici de la seva vida i va ser arrestat immediatament com herètic reincident al costat d'un altre dignatari que va triar compartir la seva destinació i, per ordre de Felip, va ser cremat al costat de Geoffroy de Charnay a l'estaca enfront de les portes del palau del Louvre el dia de la Candelera (18 de març) de 1314.

Als altres països europeus les acusacions no van prosperar i els seus membres van ser absolts, però arran de la dissolució de l'Orde, els templers van ser dispersats. Els seus béns a la Península Ibèrica van passar a la corona d'Aragó a l'est peninsular, a Castella al centre i al nord, a Portugal a l'oest i a l'Orde dels Cavallers Hospitalers, si bé tant en uns regnes com en els altres van sorgir diverses Ordes militars que ens recorden a la dissolta, com l'Orde dels Frates de Càceres o de Santiago, l'Orde de Montesa, l'Orde de Calatrava o Alcántara, a les quals es va concedir la custòdia dels béns requisats. A Portugal el rei Dionís I de Portugal els restitueix l'any 1317 com "Militia Christi" o Cavallers de Crist, assegurant així les pertinences (per exemple el Castell de Tomar) de l'Orde en aquest país.

Grans Mestres de l'Orde[modifica | modifica el codi]

  1. Hugues de Payens (1118-1136)
  2. Robert de Craon (1136-1146)
  3. Evrard des Barrès (1147-1151)
  4. Bernard de Tremelay (1151-1153)
  5. André de Montbard (1154-1156)
  6. Bertrand de Blanchefort (1156-1169)
  7. Philippe de Milly (1169-1171)
  8. Eudes de Saint-Amand (1171-1179)
  9. Arnau de Torroja (1180-1184)
  10. Gerard de Ridefort (1185-1189)
  11. Robert de Sablé (1191-1193)
  12. Gilbert Hérail (1193-1200)
  13. Phillipe de Plaissis (1201-1208)
  14. Guillaume de Chartres (1209-1219)
  15. Pedro de Montaigú (1219-1230)
  16. Armand de Périgord (1232-1244)
  17. Richard de Bures (1245-1247)
  18. Guillaume de Sonnac (1247-1250)
  19. Renaud de Vichiers (1250-1256)
  20. Thomas Bérard (1256-1273)
  21. Guillaume de Beaujeu (1273-1291)
  22. Thibaud Gaudin (1291-1292)
  23. Jacques de Molay (1292-1314)

Els mites templers[modifica | modifica el codi]

El ràpid creixement i la sospitosa i cruel destrucció de l'Orde, han donat lloc a tota mena de mites sobre la mateixa.

Avís: La gran majoria no tenen cap mena de base provatòria, ja que són fruit d'especulacions i rumors. Com bé expressa el títol d'aquesta secció, són mites.

  • La suposada possessió del Sant Greal. L'origen del mite és el fet que Wolfram von Eschenbach, autor alemany del segle XIII, els faci custodis del Greal (sigui aquest el què sigui: copa de Josep d'Arimatea, calze del Sant Sopar o maragda del front de Llucifer) en el seu Parzival.
  • La suposada custòdia de l'Arca de l'Aliança. Ho abonaria el fet que sota la caserna principal de l'orde a Jerusalem és on va estar enterrada pels reis d'Israel a fi de protegir-la de les invasions dels assiris. Modernament s'ha volgut relacionar les esglésies etíops de Lalibela amb els monjos templers cercant nous amagatalls per a l'Arca.
  • La possessió de la pedra filosofal, que els permetria obtenir l'or de l'alquímia. Ha difós aquesta idea l'autor francès de pseudònim Fulcanelli, a les obres El misteri de les Catedrals i Les morades filosofals. Aquest or explicaria les fabuloses riqueses que se'ls atribueixen (que, tenint en compte que actuaven com a banquers, no els pertanyien, sinó que tan sols les custodiaven).
  • La suposada introducció de l'art gòtic a Europa. No hi ha cap base per suposar-ho, i més si tenim en compte que les construccions templeres no deixen entreveure cap innovació tecnològica.
  • La seva suposada fugida cap a Amèrica amb grans tresors. Dóna peu a la llegenda el parador desconegut de la flota templària, especialment la del port de La Rochelle, després de la destrucció de l'orde.
  • La pervivència de l'orde en unes o altres de les societats secretes modernes. La raó d'aquesta creença és el fet que alguns ordes maçònics tenen com a graus denominacions que fan referència al Temple. Les societats secretes han reclamat aquests antecedents per dotar-se del prestigi d'una tradició que també volen remuntar fins a l'Antic Egipte, sense cap base real.
  • Coneixements sobre secrets comprometedors de l'Església Catòlica que els feien perillosos (llinatge de Jesús, superioritat de Joan Evangelista sobre Crist...). No hi ha cap prova, excepte la seva especial devoció per Maria Magdalena i per Sant Joan Evangelista.
  • Intent d'implantar una sinarquia (govern mundial) respectuosa de les idees de totes les religions. Cap base, tret de la política dels templers a partit del regnat de Bàybars I, inclinada a treves i pactes, per evitar les ofensives cada vegada més poderoses dels soldans.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Malcolm Barber, The New Knighthood: A History of the Order of the Temple. Cambridge University Press, 1994. ISBN 0-521-42041-5.
  2. The History Channel, Decoding the Past: The Templar Code, 2005.
  3. Martin, p. 47
  4. Nicholson, p. 4
  5. Malcolm Barber, The Trial of the Templars. Cambridge University Press, 1978. ISBN 0-521-45727-0
  6. Nicolle, David. Hattin 1187: Saladin's greatest victory. Osprey Publishing, 1993, p.65. ISBN 1855322846. 
  7. (anglès) Malcom Barber, The new knighthood:a history of the order of the temple, p. 287
  8. de Moxó y Montoliú, Francisco. La casa de Luna (1276-1348): factor político y lazos de sangre en la ascensión de un linaje aragonés (en castellà). Aschendorffsche Verlagsbuchhandlung, 1990, p.293. ISBN 3402058251. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Schindler, Mark, 1305 Cuervos y Espadas. El Código Templario. Ed. Anubis Novela 2011.
  • Demurger, Alain. Vie et mort de l'ordre du Temple, 1120-1314. Edition Nathan, Paris, 1998, ISBN 2-02-020815-6.
  • Barber, Malcom, The new knighthood: a history of the order of the temple Ed. Cambridge University Press, 1994

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde del Temple