Regne de Xipre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regne llatí de Xipre
Βασίλειο της Κύπρου

1192 – 1489

Escut de

Escut

Capital Nicòsia
Idioma oficial Francès, Grec
Religió Catolicisme llatí
Ortodòxia grega
Forma de govern Monarquia
Rei de Xipre i de Jerusalem
Història
 • Establiment 1192
 • Dissolució 1489

El Regne de Xipre va ser un regne catòlic establert a l'illa de Xipre després de la Tercera Croada, al final de l'Edat Mitjana, entre 1192 i 1489. El seu govern va estar dominat per la Casa francesa de Lusignan, que convertí el seu regne en un bastió occidental després dels fracassos a les croades. També fou la seu de l'Orde Teutònic.

Història[modifica | modifica el codi]

Xipre fou conquerida el 1191 per Isaac Comnè, un governador local que s'autoproclamà Emperador i va reclamar l'Imperi de Constantinoble. Durant la tercera croada la va obtenir el Ricard Cor de Lleó d'Anglaterra, que la va vendre a l'Orde del Temple. Finalment fou cedida el 1192 al Rei consort de Jerusalem, Guiu de Lusignan, que, després del fracàs de la croada de Ricard, podia ser desposseït de la corona per la seva esposa. El seu germà i successor, Amalric I de Xipre, va rebre el títol i la corona de mans d'Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic. La població minoritària Catòlica Romana es va agrupar en algunes ciutats costaneres, com Famagusta o Nicòsia, la capital. Els Catòlics Romans van conservar les regnes del poder i el control, mentre que la majoria de població autòctona grega vivia en el camp; era una política molt semblant a la portada a terme en el Regne de Jerusalem. L'Església Ortodoxa de Xipre, amb el seu propi arquebisbe, va romandre a l'illa, encara que va perdre bastant poder enfront dels catòlics llatins.

Mondeda del Regne de Xipre (segle XIII).

Després de la mort d'Amalric, el regne va passar a les mans d'una sèrie de joves que creixien ja com reis. La família de Ibelín, que havia tingut molt poder a Jerusalem abans de la seva caiguda, va actuar com regent durant els primers anys. El 1229, els Ibelin van ser expulsats del poder per l'emperador Frederic II, que portà la lluita de Güelfs i gibel·lins a l'illa. Els partidaris de Federic van ser derrotats el 1233, encara que el conflicte va continuar a Israel i a Europa. Els descendents de Federic van continuar governant com reis de Jerusalem fins al 1268, quan Hug III de Xipre va reclamar el títol i el territori d'Acre després de la mort de Conrad III de Jerusalem, unint així els dos regnes.

Els territoris d'Israel foren finalment perduts el 1291 durant el regnat d'Enric II de Jerusalem, encara que els reis de Xipre van continuar reclamant-ne el títol. Igual que Jerusalem, Xipre tenia una Haute Cour (Tribunal Superior), encara que menys poderós del que existia a Jerusalem. L'illa era més rica que Jerusalem i socialment més feudal, de manera que el Rei posseïa un major tresor personal, que li assegurava més independència respecte la Haute Cour. La família de vassalls més important va ser l'estesa Casa de Ibelin. No obstant això, el Rei sovint entraba en conflicte amb els comerciants italians, ja que Xipre s'havia convertit en el centre del comerç europeu amb Àfrica i Àsia després de la Caiguda d'Acre el 1291. Finalment, el segle XIV, el regne visqué el domini creixent dels comerciants genovesos. Així, Xipre es va posicionar del costat del Papat d'Avinyó en el Gran Cisma d'Occident, amb l'esperança que els francesos serien capaços d'expulsar als italians. Després, en 1426, els mamelucs van obligar al regne a fer-los tribut. Els monarques posteriors van perdre gradualment la independència fins que Caterina Cornaro, l'última Reina,es va veure obligada a vendre l'illa a Venècia el 1489.

Reis de Xipre[modifica | modifica el codi]

Casa de Lusignan[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes dels Reis de Xipre

Casa de Poitiers-Lusignan[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes dels Reis de Xipre i Jersusalem

Fonts[modifica | modifica el codi]