Tercera Croada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tercera Croada
Croades
Ricard "Cor de Lleó" i Saladí
Ricard "Cor de Lleó" i Saladí
Data 1189-1192
Localitat Terra Santa, Anatòlia, Xipre
Resultat Tractat de Ramla: Consolidació d'un Estat llatí costaner, amb capital a Acre
Bàndols
Regne de Jerusalem Regne de Jerusalem
Croats Croats
Orde del Temple Orde del Temple
Orde de l'Hospital Orde de l'Hospital
Dinastia aiúbida Sult. d'Egipte i Damasc
Islam Soldanat de Rüm
Imperi bizantí Imperi bizantí
Comandants en cap
Regne de Jerusalem Guiu de Lusignan
Croats Ricard Cor de Lleó
Croats Felip II de França
Croats Frederic Barbarroja
Dinastia aiúbida Saladí
Imperi bizantí Isaac Comnè de Xipre
Islam Qutb al-Din
Comandants
Orde del Temple Robert de Sablé
Orde de l'Hospital Garnier de Nablús
Croats Hug III de Borgonya
Croats Enric II de Xampanya

La tercera croada començà en 1189 i acabà en 1192; fou un seguit d'expedicions manades per l'Emperador alemany Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei francès Felip II i el rei Ricard I d'Anglaterra "Cor de Lleó" que pretenien reconquerir Jerusalem, que havia caigut en mans del soldà Saladí després de la batalla de Hattin.[1] Va aconseguir la consolidació d'un regne de Jerusalem més restringit, amb capital a Acre i el dret de pas dels cristians als llocs sants.

Context[modifica | modifica el codi]

Els crisitans abandonen Jerusalem sota la mirada de Saladí

A la mort del soldà Nur al-Din Muhammad el 1174, Saladí, visir d'Egipte, es va proclamar soldà i va eliminar els fills del seu antecessor. Les seves ofensives contra Jerusalem van aconseguir poc fins a la mort del rei Balduí IV de Jerusalem, el leprós, pero amb el nou rei Guy de Lusignan, les coses van canviar. Saladí va anorrear, en 1187 l'exèrcit del Regne de Jerusalem a la batalla de Hattin, capturant el seu rei i els principals barons, i va conquerir Jerusalem, privada de defensors

Els primers reforços per als francs van arribar de mà de Conrad de Montferrat, que va salvar Tir de la rendició. L'alliberat rei Guy va assetjar Acre, mentre Saladí rendia fortaleses i ciutats. Tan sols van quedar en mans dels francs Antioquia, Trípoli, Tir, el Krak dels Cavallers i Qalaat Marqab.

La croada[modifica | modifica el codi]

El bisbe de Tir, Joscius, portà a Sicília i Roma la notícia de les derrotes cristianes, i Gregori VIII va decidir la reconquesta amb una nova croada. A tal efecte va publicar la butlla Audita tremendi,[2] cridant a la Tercera Croada. La guerra entre Enric II d'Anglaterra i Felip II de França exigeix la negociació el gener de 1188 del tractat de Gisors[3] i recapten un delme especial per a la croada, retardada per la mort d'Enric i l'ascens al tron del seu fill Ricard Plantagenet.

La croada alemanya[modifica | modifica el codi]

Frederic Barbarroja.

L'emperador Frederic Barbarroja va prendre la creu a Maguncia el 27 de març de 1188, i va partir de Ratisbona (actual Regensburg) pel maig de 1189, amb 100.000 homes.[4]

Mort de Frederic Barbarroja, de Gustave Doré.

Frederic es va obrir pas pels territoris bizantins i va morir el 10 de juny de 1190 ofegat al riu Saleph poc després de vèncer Qutb al-Din a la batalla d'Iconium,[5] prenent la ciutat al soldà seldjúcida, Kilij Arslan II, però la majoria dels seus homes van tornar a Alemanya.

La croada franco-anglesa[modifica | modifica el codi]

Després de disputes i retards, Ricard Cor de Lleó i Felip II de França es troben a Vézelay el 4 de juliol de 1190[5] i parteixen cap a Acre, es separen a Lió i embarquen el primer a Marsella i el segon a Gènova. Hivernen a Messina i tornen a marxar el març de 1191. Mentre l'expedició francesa es dirigeix directament a Acre, Ricard s'entreté conquerint Xipre a Isaac Comnè, ven l'illa a l'Orde del Temple i segueix fins a Acre.

El setge d'Acre[modifica | modifica el codi]

Ocupada per Saladí l'agost de 1189, el rei Guy de Lusignan l'havia assetjat, reforçat per les desfetes de l'expedició alemanya i contingents francesos.

Rendició de Sant Joan d'Acre.

Felip II de França va afegir-se al setge el 20 d'abril de 1191[6] i Ricard dos mesos després, completant el setge de la ciutat. La rivalitat entre els dos s'afegeix a la de Conrad de Montferrat i Guy de Lusignan, tots dos pretendents a la corona de Jerusalem.

Passats dos anys de setge, els defensors musulmans van fer saber a Saladí que no podien resistir més, i, havent fracassat l'intent de forçar el setge per part del soldà, els ciutadans es van rendir. Confirmat com a rei Guy i establert que el seu hereu serà Conrad de Montferrat, Felip de França abandona la croada, deixant deu mil homes sota el comanament d'Hug III de Borgonya.

Les campanyes de Ricard Cor de Lleó[modifica | modifica el codi]

Batalla d'Arsuf d'Eloi Firmin Féron (1802-1876)

Ricard Cor de Lleó va fer massacrar tots els captius d'Acre quan Saladí no li va lliurar les relíquies de la Veracreu. Mentre Ricard Cor de Lleó fortificava Jaffa, i sense possibilitat de defensar la ciutat, Saladí va ordenar arrasar les muralles d'Ascaló per evitar que es convertís en un altre bastió croat.[7] A continuació, Ricard Cor de Lleó va preparar el camí per la conquesta de Jerusalem amb l'ocupació del port de Jaffa després de la batalla d'Arsuf,[8] i finalment, Ascaló el 23 de setembre de 1191.

Les conquestes cristianes de la tercera croada.

Ricard llavors inicià negociacions amb Saladí. Fracassades, marxà cap a Jerusalem, fins a arribar a Beit Nuba, a uns 20 quilòmetres. Templers, Hospitalers i els barons convencen Ricard que Jerusalem es podia prendre,[7] però sense reforços europeus no es podia defensar, i les línies de subministrament estarien tallades i era millor negociar, i Ricard decideix restaurar Ascaló abans de tornar a intentar-ho.

La represa del conflicte entre Guy de Lusignan, que acabarà per rebre el Regne de Xipre de Ricard, que l'havia recuperat de l'Orde del temple, incapaços de mantenir l'ordre de la població revoltada) i Conrad de Montferrat, que fou reconegut rei, assassinat i substituït per Enric II de Champanya, permet a Saladí tornar al combat. Ricard rep llavors (maig de 1192) notícies que el seu germà Joan sense Terra l'intenta destronar i intenta una segona i darrera ofensiva sobre Jerusalem. A les seves portes, torna a dubtar i retrocedeix.

Tractat de pau definitiu entre Ricard i Saladí[modifica | modifica el codi]

Saladí a l'assalt de Jaffa (Manuscrit de la Biblioteca de l'Arsenal).

Saladí ataca Jaffa, però Ricard el derrota, quedant clar que cap dels dos bàndols està en disposició de vèncer la guerra.[9]

Les negociacions entre Ricard i Malek al-Adil, germà de Saladí, porten a una partició del territori amb el Tractat de Ramla: el litoral, amb Sant Joan d'Acre, Jaffa i Ascaló per als cristians[10] i les ciutats de l'interior amb Jerusalem per als musulmans. Amb pressa per tornar a Europa, Ricard accepta la pau amb Saladí el 2 de setembre de 1192, però amb la neutralització de les fortificacions de Gaza i Ascaló, exigida pel soldà[11] i el dret de pas dels cristians cap a Jerusalem.

El retorn de Ricard de Terra Santa d'Alphonse de Neuville (1835-1885)

El 9 d'octubre, Ricard s'embarca cap a Europa, disfressat de templer. Serà, però, reconegut i capturat pel duc d'Àustria, amb qui s'havia enemistat durant el setge d'Acre, i va passar diversos anys captiu, fins que va pagar el seu rescat i va retornar a Anglaterra.

Conseqüències de la croada[modifica | modifica el codi]

La Tercera Croada va permetre la consolidació (durant un segle) d'un Estat llatí costaner, amb capital a Acre, amb unes funcions econòmiques anàlogues a les de l'antic Regne de Jerusalem. Va ser un regne cada vegada més dependent del comerç i de les flotes de les Repúbliques italianes, i amb un hinterland més feble, amb les fortaleses principals en mans de Templers i Hospitalers.

D'altra banda, la intervenció de reis occidentals enèrgics va crear el precedent d'una subordinació de la corona de Jerusalem de monarques llunyans Frederic II, Carles d'Anjou, Lluís IX...

També es crea un nou regne, el de Xipre, que servirà de base segura per a les croades i de refugi per als cristians quan caigui Acre; però que absorbeix (donada l'enemistat dels grecs que hi viuen) recursos militars.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Nicolle, David. Hattin 1187: Saladin's greatest victory. Osprey Publishing, 1993, p.65. ISBN 1855322846. 
  2. (francès) Jean Favier, Les Plantagenêts: origines et destin d'un empire, XIe-XIVe siècles, p.556
  3. (francès) René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem, V.3, p.9
  4. [1] [enllaç sense format]
  5. 5,0 5,1 (anglès) Maxi Hinze, The Third Crusade and Its Impact on England', p.10'
  6. [2] [enllaç sense format]
  7. 7,0 7,1 (anglès) William Busk, Mediæval popes, emperors, kings, and crusaders, V.2, p.301-303
  8. (anglès) Kenneth M. Setton, Robert Lee Wolff, Harry W. Hazard, A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189-1311, p.73-74
  9. (anglès) Christopher Tyerman, England and the Crusades, 1095-1588, p.58
  10. David Caixal, Les Croades, p.72
  11. [3] [enllaç sense format]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tercera Croada Modifica l'enllaç a Wikidata