Setge de Jerusalem (1187)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Setge de Jerusalem (1187)
Croades
Imatge del Setge de Jerusalem
Imatge del Setge de Jerusalem
Data 20 de setembre al 2 d'octubre de 1187
Localitat Jerusalem
Resultat victòria aiúbida
Setge de Jerusalem (1187) (Orient Proper)
Setge de Jerusalem (1187)
Setge de Jerusalem (1187)
Setge de Jerusalem (1187)
Coord.: 31° 47′ 0″ N, 35° 13′ 0″ E / 31.78333,35.21667
Bàndols
Regne de Jerusalem Regne de Jerusalem Dinastia aiúbida Sultanat d'Egipte i Damasc
Comandants en cap
Regne de Jerusalem Balian d'Ibelin Dinastia aiúbida Saladí

El Setge de Jerusalem es va portar a terme del 20 de setembre al 2 d'octubre de 1187. El seu resultat va ser la reconquesta de Jerusalem per Saladí i el col·lapse gairebé total del Regne de Jerusalem. La presa de Jerusalem pels musulmans va servir de pretext per a l'inici de la Tercera Croada.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Jerusalem tenia, abans de la conquesta musulmana una població d'entre 100.000 i 120.000 francs, catòlics d'orígen europeu, i entre 300.000 i 360.000 cristians o musulmans, dels que dues terceres parts vivien al camp, i s'estima que hi havia uns 20.000 esclaus musulmans.[1]

Els atacs del cavaller Reinald de Chatillon contra caravanes i pelegrins musulmans va ser el principal desencadenant de la guerra que acabaria amb els regnes croats. L'any 1187 el rei de Jerusalem, Guy de Lusignan va convocar un gran exèrcit per fer front a Saladí i va sortir al seu encontre. La batalla de Hattin va tenir lloc en uns turons coneguts com les banyes de Hattin, on l'exèrcit croat, debilitat per la manca d'aigua, fou derrotat.[2] Lusignan va ser capturat, així com de Châtillon a qui, segons la llegenda, Saladí va tallar el coll amb la seva pròpia espasa. Els cavallers dels ordes religiosos van ser aniquilats gairebé del tot, i els supervivents van haver d'escollir entre la conversió o la mort, tot i que Saladí va tractar bé els presoners de més renom.

Desaparegut el gruix de l'exèrcit croat, Saladí es va veure lliure d'atacar la ciutat de Jerusalem, defensada per Balian d'Ibelin, Sibil·la de Jerusalem i el Patriarca Eracli. Balian d'Ibelin havia demanat a Saladí pas segur a Jerusalem amb la finalitat de recuperar a la seva dona Maria Comnena i la seva família. El permís li fou concedit a condició de no prendre les armes en contra seva i no romangués a Jerusalem durant més d'un dia. A l'arribar a la Ciutat Santa, el patriarca Eracli, la reina Sibil·la i els habitants li van pregar que es fes càrrec de la defensa de la ciutat. Eracli va demanar-li que romangués pel bé del cristianisme oferint-li l'exempció del jurament. Balian va acceptar i va comunicar la seva decisió a Saladí, que es trobava a Ascaló, mitjançant una diputació de burgesos que va rebutjar les propostes del sultà per a una rendició negociada de Jerusalem. Tot i això, Saladí va disposar una escorta per a acompanyar a Maria, els seus fills i tota la seva família a Trípoli.

Com a senyor de més alta jerarquia que romania a Jerusalem, Balian va ser vist pels musulmans com el més alt rang més o menys equivalent al d'un rei.[3] Balian va trobar una situació calamitosa a la ciutat, plena de refugiats que fugien de Saladí, arribant més diàriament. Hi havia menys de catorze cavallers en tota la ciutat, pel que va armar seixanta nous cavallers d'entre les files dels escuders i els burgesos. Va preparar l'emmagatzematge d'aliments i diners per a l'inevitable setge. Al seu torn, Saladí va unir sota el seu comandament els exèrcits de Síria i Egipte, i després d'un breu i infructuós setge de Tir, el sultà va arribar als afores de Jerusalem el 20 de setembre.

El setge[modifica | modifica el codi]

Les negociacions es van portar a terme entre Saladí i Balian d'Ibelin a través de Yusuf Batit, un dels clergues ortodoxos orientals, que havien estat reprimits en gran part sota domini cristià llatí i sabia que tindria més llibertat si la ciutat es tornés a mans musulmanes. Saladí preferia prendre la ciutat sense vessament de sang, però dintre es negaven a abandonar la seva ciutat santa, assegurant que la destruirien en una lluita fins a la mort en comptes de veure-la lliurada pacíficament. Així va començar el setge.

L'exèrcit de Saladí es va enfrontar a la Torre de David i la Porta de Damasc. Els seus arquers fustigaven contínuament les muralles amb les seves fletxes. Les màquines de setge es van arrossegar fins a les parets, però eren empeses de nou cada cop. El 26 de setembre, Saladí va traslladar el seu campament a un altra lloc de la ciutat, al bosc de les Oliveres, on no hi havia porta des de la qual els croats poguessin contraatacar. Les parets van ser picades constantment per màquines de setge, catapultes, foc grec, ballestes i projectils. Una part de la paret estava minada, i es va esfondrar el 29 de setembre. Els croats no van poder expulsar a les tropes de Saladí lluny de l'escletxa, però al mateix temps, els musulmans no van poder penetrar en la ciutat. Els musulmans eren molt més nombrosos que els croats, i com només havia unes quantes dotzenes d'homes capaços de dur armes i defensar les muralles, no era possible trobar més homes, fins i tot en el cas de la promesa d'una enorme paga.

Els civils estaven en gran desesperació. D'acord amb un passatge escrit per Ernoul, possiblement un escuder de Balian, en continuació de l'Antic del francès Guillem de Tir, el clergat havia d'organitzar una processó descalç al voltant de les muralles, com havia fet el clergat fora dels murs en la Primera Croada, en 1099. En el Mont Calvari, les dones van tallar el cabell dels seus fills, després de la immersió profunda del mentó en les conques d'aigua freda. Aquestes penitències tenien com a objectiu treure la ira de Déu fora de la ciutat, però "… El nostre Senyor no es va dignar a escoltar les oracions o el soroll que es va fer en la ciutat. Pel repugnant pudor d'adulteri, de l'extravagància i del pecat contra la naturalesa, Déu no deixo lloc a les seves oracions."

Negociacions entre Balian i Saladí[modifica | modifica el codi]

A finals de setembre, Balian va cavalcar amb una ambaixada a reunir-se amb el sultà, oferint el lliurament a la qual s'havien negat inicialment. Saladí no acceptaria això, en veure que a mesura que parlava, els seus homes escalaven les parets i plantaven les seves banderes. Aviat, no obstant això, els croats repel·lien el seu atac. Saladí va acceptar, i els dos estaven d'acord que la ciutat es lliuraria a Saladí pacíficament. El sultà va permetre un rescat de vint besants per als homes, deu per a les dones, i cinc per als nens, però els quals no podien pagar es van vendre com esclaus. Balian va argumentar en va que hi ha moltes més persones que no podien pagar, ja que potser hi havia fins a 20000 refugiats d'altres parts del regne.

Després de tornar a Jerusalem, es va decidir que set mil habitants pobres podrien ser rescatats amb diners procedents de la tresoreria que Enric II d'Anglaterra havia establert allí, i que estava sent vigilada pels Hospitalers. Aquests diners estaven destinats per a ser usats per Enric en una peregrinació o una croada, en penitència per l'assassinat de Tomàs Becket, però el rei mai va arribar, i el seu tresor ja havia estat utilitzat per a pagar mercenaris abans de la batalla de Hattin.

Balian es va reunir de nou amb el sultà Saladí per baixar el rescat a deu besants per home, cinc per dona i un per nen. Balian va argumentar que aquesta encara era massa gran, i Saladí va proposar un rescat de 100.000 besants per a tots els habitants. Balian va pensar que això era impossible, i Saladí va dir que un rescat de set mil persones no seria inferior a 50.000 besants. Finalment es va decidir que Saladí alliberaria als set mil per 30000 besants; es va permetre que dues dones o deu nens poguessin ocupar el lloc d'un home pel mateix preu.

Lliurament de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

Balian va lliurar les claus de la Torre de David, la ciutadella, el 2 d'octubre. Es va anunciar que tots els habitants tenien al voltant d'un mes per a pagar el seu rescat, si podien (el temps tal vegada va anar de 30 a 50 dies, depenent de la font). Saladí va ser generós i va alliberar a alguns dels quals van ser forçats a l'esclavitud; Safadí, el seu germà, va fer el mateix, i Balian i Eracli van pagar la llibertat de molts altres amb els seus propis diners. Es van oferir com ostatges per a la resta dels ciutadans (almenys diversos milers) els rescats dels quals no s'havien pagat, però Saladí es va negar.

Saladí va permetre una marxa ordenada de Jerusalem i va impedir el tipus de massacre que s'havia produït quan els croats van prendre la ciutat en 1099. Els habitants rescatats van marxar lluny en tres columnes; els Templers i Hospitalers van dur a les dues primeres, amb Balian i el Patriarca liderant la tercera. Es va permetre a Balian reunir-se amb la seva esposa i família a Trípoli. Es va permetre a Eraclius evacuar diversos tresors d'esglésies i reliquies, fet que va escandalitzar al cronista musulmà Imad ad-Din al-Isfahani, a pesar que ja havia contribuït als rescats.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Saladí va perdonar la vida a tots els cristians i finalment va entrar a la Mesquita de la Roca, el tercer lloc més sagrat de l'Islam, després de la Meca i Medina i a Sibil·la de Jerusalem se li va permetre escapar a Trípoli amb les seves filles.

La reconquesta de Jerusalem per Saladí significà el col·lapse gairebé total del Regne de Jerusalem.[4] Alguns dels refugiats es van dirigir primer a Trípoli, on se'ls va negar l'entrada i van ser despullats de les possessions que havien pres amb ells a Jerusalem. Molts d'ells van anar a Antioquia de l'Orontes, Cilícia, i a Bizanci. Altres refugiats van marxar a Egipte, i es va permetre embarcar en bucs italians que van partir per a Europa.

Saladí va permetre peregrinacions cristianes a Jerusalem, i va permetre a l'Església del Sant Sepulcre romandre en mans cristianes. Per a solidificar les reclamacions musulmanes a Jerusalem, molts llocs sagrats, incloent el que ara es coneix com mesquita d'Al-Aqsa, es va aixecar un ritual amb aigua purificada. Va seguir la captura d'una sèrie d'altres castells que es mantenien en contra d'ell, incloent la Fortalesa de Belvoir, Kerak, i Montreal, i va tornar a assetjar a la ciutat de Tir per segona vegada.

Mentrestant, les notícies de la desastrosa derrota de Hattin, van ser portades a Europa per Josies, Arquebisbe de Tir, així com per altres pelegrins i viatgers, mentre que Saladí va ser a la conquesta de la resta del regne en tot l'estiu de 1187. Immediatament, es va fer plans per a una nova croada; el 29 d'octubre, el papa Gregori VIII va emetre la butlla Audita tremendi, fins i tot abans que hagués escoltat de la caiguda de Jerusalem. Al Regne d'Anglaterra i França, els delmes de Saladí van ser promulgats amb la finalitat de finançar les despeses. La posterior Tercera Croada no es va engegar fins a 1189, en tres contingents dirigits per Ricard Cor de Lleó, Felip August, i Frederic Barba-roja.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (anglès) David Nicolle i Christa Hook, The Third Crusade 1191: Richard the Lionheart, Saladin and the Struggle forJerusalem, p.10
  2. Nicolle, David. Hattin 1187: Saladin's greatest victory. Osprey Publishing, 1993, p.65. ISBN 1855322846. 
  3. Segons el cronista Ibn al-Athir
  4. Smail, R. C.. Crusading warfare, 1097-1193. CUP Archive, 1972, p.37. ISBN 0521097304.